1.3.1. L’escolarització universal

L’escolarització de tota la infància ha estat tradicionalment una fita en el camí d’assolir l’equitat educativa.

Segons dades oficials (Vilalta, 2016), la població catalana està escolaritzada al 100 % en el tram obligatori —dels sis als setze anys: educació primària i educació secundària obligatòria—, però també sabem que el 97 % s’escolaritza ja a partir dels tres anys —dels tres als cinc anys: segon cicle d’educació infantil o parvulari— i que un 88 % està encara escolaritzada a disset anys.

No és una dada menor: l’escolarització del 100 % de la població resident a Catalunya, independentment de l’origen que tenen, el seu estat de salut i capacitats i la situació jurídica i socioeconòmica en què es troben, és una base necessària, encara que no suficient, per a garantir una cohesió social mínima. Tal com es diu en el Pacte Nacional per a la Immigració (Síndic de Greuges, 2008), «es corre el risc que la nova realitat derivada de l’increment de població condueixi a un debilitament de l’estat del benestar i a una erosió progressiva de la cohesió social […] Amb l’objectiu de mantenir uns serveis públics de qualitat per al conjunt de la ciutadania […] es considera del tot necessari: preservar el principi d’universalitat dels serveis públics bàsics; evitar qualsevol segmentació en l’organització i la prestació d’aquests serveis; adequar la seva dimensió pressupostària i organitzativa a la realitat social existent […]».