1.5. Els tres grans eixos de desigualtat o fragmentació social: classe social (pobresa), territori (rural, urbà o suburbà) i origen (migracions)

Sovint aquestes tres dimensions actuen plegades, de manera que multipliquen els seus efectes, però és cert que també poden actuar autònomament. En veiem les conseqüències tant en les facilitats o possibilitats d’accés al servei educatiu com en les condicions de l’escolarització i, per descomptat, en els resultats escolars.

Pel que fa als índexs de pobresa, la taxa de risc de pobresa total a Catalunya era del 19 % l’any 2015 i la taxa de risc de pobresa infantil —fins als setze anys—, del 27,9 %. La informació estadística disponible mostra amb tota claredat la relació que hi ha entre el nivell socioeconòmic de les famílies i els resultats escolars dels seus fills, sense que sigui en tots els casos un factor determinant. En aquesta línia, hi ha estudis recents que abonen la hipòtesi de la transmissió intergeneracional de la pobresa, que es concretaria en rendiments escolars insuficients, més probabilitat d’abandonament escolar prematur i, en general, en una situació de vulnerabilitat (Flores i Save the Children, 2016).

D’altra banda, el territori de residència és, en la pràctica, un condicionant extraordinàriament potent de les oportunitats a l’abast de les persones. Ho és, encara avui, en la clàssica divisió entre territori rural i urbà: en algunes zones rurals o de muntanya, demogràficament dèbils i mal comunicades, l’accés a tota mena de serveis es veu molt dificultat. Però ho és encara més en les grans ciutats i àrees metropolitanes si es resideix en determinats barris, zones o suburbis. Tal com es deia en la Llei de barris, hi ha àrees «on s’hi concentren processos de regressió urbanística, problemes demogràfics i dèficits econòmics i socials. Són, en molts casos, barris vells o nuclis antics, extensions urbanes construïdes sense una planificació ni una dotació d’equipaments adequats, polígons d’habitatges o àrees d’urbanització marginal. En aquestes zones sovint hi conflueixen problemes de naturalesa diversa […] que afecten negativament el benestar dels ciutadans que hi viuen i són un impediment per a la cohesió social i el desenvolupament econòmic».

Ho podem il·lustrar amb dades de l’Ajuntament de Barcelona del 2015 (Ajuntament de Barcelona, 2016). Si la mitjana de la renda familiar disponible a la ciutat és de 100, mentre el barri més ric de la ciutat, Pedralbes, té un índex de 250,1, n’hi ha vuit que no arriben a 50: Ciutat Meridiana, el més pobre de la ciutat (34,5), la Marina del Prat Vermell, Trinitat Nova, Vallbona, Trinitat Vella, Torre Baró, Roquetes i Turó de la Peira.

En relació amb la migració estrangera, avui sabem que l’impacte que ha tingut s’ha fet notar en tota l’estructura social i de serveis de Catalunya, però ha estat especialment gran en aquestes àrees suburbanes o degradades. A més, cal afegir-hi que la majoria dels immigrants estrangers formen part també de les capes més pobres de la població catalana.

Segons dades del 2018 (Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, 2019), a Catalunya hi viuen 1.174.811 persones de nacionalitat estrangera, un 15,3 % de la població total de Catalunya. La nacionalitat estrangera més nombrosa és la marroquina —18,6 %—, seguida de la romanesa —8,7 %—, la italiana —5,3 %—, la xinesa —5,3 %— i la pakistanesa —4,1 %. Barcelona és la ciutat on resideixen la majoria de les persones d’aquestes cinc procedències, però després el lloc de residència es diversifica: marroquins a Terrassa, Mataró, Tarragona i Reus; xinesos a Santa Coloma de Gramenet, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat i Mataró; i pakistanesos a Badalona, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet.

Hi ha quinze comarques catalanes que estan per damunt de la mitjana catalana, encapçalades per la Segarra —27,6 %— i l’Alt Empordà —25,2 %—, i seguides pel Pla d’Urgell, el Gironès, la Selva, el Baix Empordà, el Tarragonès, l’Urgell, el Segrià, el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre, la Noguera, la Vall d’Aran i la Garrotxa. Tot i això, s’ha de dir també que la majoria d’estrangers resideixen a les grans ciutats de Catalunya: un 27,4 %, a Barcelona —284.000—; 4,6 %, a l’Hospitalet de Llobregat —48.000—; un 2,5 %, a Badalona —26.000—; un 2,4 %, a Terrassa —25.000—; i un 2,3 %, a Lleida —24.000.

L’alumnat estranger matriculat als centres de Catalunya el curs 2017-2018 (Bayona i Domingo, 2017, op. cit.) en termes generals —llevat del cas italià— es correspon amb les dades de població estrangera. Tant a parvulari —de tres a cinc anys— com a primària —de sis a onze anys—, o a l’ESO —de dotze a quinze anys—, l’alumnat de nacionalitat estrangera més nombrós és el marroquí —6,6 %, 5,1 % i 2,6 % del total, respectivament—, seguit del romanès —1,3 %, 1,6 % i 1 %—, del xinès —1 %, 1 % i 0,9 %— i del pakistanès —0,8 %, 0,6 % i 0,5 %. Tot i això, cal remarcar que a l’ESO hi havia també un nombre significatiu d’alumnat hondureny —0,6 %— i bolivià —0,5 %. Un percentatge molt significatiu d’aquest alumnat, especialment al parvulari i a educació primària, ha nascut ja a Catalunya.