3. Els reptes del sistema educatiu per a augmentar l’equitat

Fetes totes les anàlisis anteriors, considerarem ara reptes importants que el sistema educatiu de Catalunya ha d’afrontar per a augmentar l’equitat, tal com podem veure en les lletres següents.

a) Establir la gratuïtat de l’educació infantil des dels zero als dos anys i dotar de més recursos la dels zero als sis anys

L’etapa dels zero als dos anys és l’etapa, com s’ha dit, en la qual menys escolaritzats estan els que més ho necessiten —infants migrats i d’altres de nivell socioeconòmic baix. És sabuda la importància que té aquest període per al futur desenvolupament acadèmic i personal dels infants.

b) Dotar, si cal, de més recursos els centres de complexitat alta

Ha quedat demostrat que el fet de dotar de més recursos els centres de complexitat alta contribueix a la millora de les competències en els alumnes.

c) Lluitar contra la segregació escolar amb polítiques efectives

L’objectiu és vetllar perquè els centres d’una mateixa zona tinguin una composició similar entre ells i equivalent en el territori on s’ubiquen. I quan existeix una territorialitat que dificulta aquesta composició, dotar de més mitjans els centres amb concentració alta d’immigrants per criteris de discriminació positiva. El recent Pacte contra la segregació escolar a Catalunya (Síndic de Greuges, 2019) és un compromís adquirit pel Departament d’Educació, administracions municipalistes i entitats locals. Implica diverses polítiques educatives, com ara establir criteris clars d’admissió d’alumnat als diversos centres —públics i concertats—, adequar el finançament als centres públics i concertats per tal de garantir la gratuïtat de l’ensenyament; és conegut que en els centres concertats i en alguns de públics les famílies paguen per serveis als quals no poden accedir els desfavorits —noves tecnologies, dotació addicional de professionals, serveis extraescolars com menjadors, activitats de lleure i complements de formació, etc. El pacte incorpora també propostes d’educació «intercultural», promovent pautes i materials en relació amb el currículum i projectes educatius en centres de naturalesa intercultural, i una comissió de seguiment i avaluació que ha de donar compte dels compliments pactats.

d) Augmentar i millorar la qualitat dels plans d’entorn

Els plans d’entorn són projectes educatius que connecten l’escola amb el medi social pròxim i que tenen i han de tenir, com s’ha comentat, diversos, objectius: fomentar la convivència, educar en el lleure i donar suport a les famílies. Són un element de cohesió necessari que complementa l’acció educativa de l’escola i que pot oferir contextos més espontanis per a l’ús del català. En aquest aspecte s’estan donant ja passos positius. Actualment ja s’ha produït un augment en el nombre de plans i en la diversitat d’objectius que es proposen. Ara hi ha 128 plans d’entorn en 109 municipis, dels quals se’n beneficien prop de 1.300 centres i 400.000 alumnes, i alguns han estat avaluats de manera molt satisfactòria (Consell Escolar de Catalunya, 2019).

e) Continuar augmentant l’oferta i la qualitat de la FP (cicles formatius i cicle superior)

Aquesta és una mesura, com s’ha vist, que pot contribuir a reduir l’abandonament escolar. Un dels projectes que ha tingut èxit és la formació professional dual, una modalitat en què l’alumne desenvolupa l’activitat formativa en el centre educatiu i en l’empresa. Actualment encara és incipient, ja que només representa un 4,3 % del total de l’alumnat que cursa FP (Miró, 2016). Tot i això, els representants de les petites i mitjanes empreses de Catalunya creuen que hi ha un desajust entre l’oferta formativa del Departament d’Ensenyament i el mercat de treball. Hi ha un excés de persones no qualificades, un excés de sobrequalificades i una mancança de titulats tècnics de grau mitjà —fenomen que es coneix per polarització de l’estructura formativa. Probablement, més que un excés de persones sobrequalificades, el que hi ha és manca de sobrequalificacions tècniques i professionals. Aquests desajustos demanen un diàleg productiu entre les empreses, els sindicats i el Departament d’Educació.

f) Donar coherència i continuïtat al model lingüístic al llarg de tota l’educació obligatòria i postobligatòria

Diferents observacions i veus autoritzades informen sobre importants dèficits en la continuïtat del projecte pel que fa a l’ús i ensenyament del català, amb la qual cosa es trenca la continuïtat del model educatiu i es limiten sobretot les possibilitats dels que no la tenen com a pròpia. Caldrà analitzar les causes d’aquests dèficits i buscar-ne solucions, que apel·len el Departament d’Educació, a la voluntat dels professors i dels directors dels centres. El Departament d’Educació (2018) ha endegat un projecte metodològic que no canvia l’essència del model educatiu actual (El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural), tot intentant formular principis i pràctiques per a augmentar la competència en les tres llengües i considerant també la diversitat lingüística que hi ha a les aules. Amb això es tracta de generar també més equitat i aprofitar el bagatge lingüístic dels alumnes —aprenentatge integrat de les llengües entre si i aprenentatge integrat de llengua i continguts no lingüístics, tant quan es fa des de la llengua vehicular com des d’una llengua estrangera. Aquest projecte requerirà recursos de formació i de difusió d’experiències ja contrastades (Arnau i Pereña, 2018). També hi ha un projecte incipient d’ensenyar algunes llengües de gran difusió, com el xinès o l’àrab, en horari escolar. Pel que fa a aquest tema, les idees polítiques sobre els aspectes tècnics i metodològics haurien de deixar pas als experts que d’altra banda han de generar confiança en aquest model educatiu a la població. I les avaluacions amb criteris fiables i transparents han de ser també la base per a augmentar aquesta confiança. 

g) El sistema educatiu necessita augmentar recursos

Es desitja arribar al 0,6 % del PIB, però els diners no són decisius; s’han de saber aplicar de la millor manera en els sectors més estratègics. En aquest aspecte és important, com s’ha comentat, adequar el finançament de centres públics i concertats per tal de garantir la gratuïtat de l’ensenyament i tots els seus serveis complementaris que ofereix a tota la població.

h) La qualitat docent

Hi ha, però, una sèrie de factors importants en la millora dels sistemes educatius i, per tant, de l’equitat, que sempre són els més determinants. De fet, les Proves PISA i altres tipus d’avaluacions són indicadors que d’una manera general mostren com funciona el sistema de manera comparativa però no aprofundeixen en les causes de l’èxit o fracàs. McKinsey (2019) assenyala que els millors sistemes educatius s’assemblen en la manera de formar i seleccionar els mestres i en la manera de gastar els recursos. El procés de selecció és un llarg camí, amb una bona formació didàctica, una bona pràctica guiada per tutors experts i amb una avaluació final abans d’incorporar-se al sistema. No busquen formar molts llicenciats, sinó garantir la qualitat dels seleccionats d’acord amb les demandes del sistema. Els centres educatius de qualitat també tenen membres o equips que exerceixen com autèntics líders pedagògics. Aquests sistemes avaluen també les causes per les quals augmenta o baixa el rendiment dels alumnes.

L’any 2017 el Departament d’Educació i el Consell Escolar de Catalunya van elaborar el document Ara és demà, que planteja el debat sobre el futur de l’educació a Catalunya amb la participació de tota la comunitat educativa (sindicats, professorat, centres educatius, famílies, alumnes, associacions cíviques i culturals, etc.).

Entre moltes propostes que es recullen a les conclusions del document, es posa especial èmfasi en el professorat pel que fa a la formació inicial, l’accés a la professió docent i la formació permanent.

En la formació inicial es proposa adequar el currículum a les necessitats i exigències formatives de la nostra societat —ensenyament de i en les llengües, tecnologia educativa, etc.— i proposar una formació pràctica que ja inclogui alternances entre la universitat i l’escola des del primer curs del grau fins al model de residència —treball en centres educatius i mentors diferents amb una avaluació transparent necessària per a l’acreditació professional. Una iniciativa en la qual participen totes les universitats catalanes (Prats, 2019) està elaborant el Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres (MIF).

S’ha de redefinir el model d’accés a la professió docent, incorporant un sistema d’avaluació qualitativa de competències personals i interpersonals. La formació permanent s’ha d’adequar a les necessitats i als projectes educatius dels centres tot buscant establir xarxes educatives de comunicació sobre projectes innovadors i bones pràctiques. Altres propostes, també relacionades amb el professorat, fan referència a treballar i definir el concepte de lideratge pedagògic, amb formació i incentius per a la participació i la governança del centre. L’Administració informa d’un projecte de selecció de docents orientats a la direcció de centres amb un programa de formació que incorpora ja 615 docents.

Més enllà dels temes de professorat, el document Ara és demà fa algunes propostes referides a alguns canvis en l’estructura del sistema: una formació bàsica —en competències— dels sis als quinze anys amb una orientació preprofessional en els darrers cursos, una flexibilització de l’etapa de l’educació secundària —dels quinze als divuit anys— amb una formació comuna i una formació específica més acadèmica i/o professional amb flexibilitat en els itineraris formatius i amb un destacat acompanyament, tutorització i orientació.

I pel que fa a l’estructura dels centres, es proposa la creació dels instituts escola, centres on els alumnes estudien des de l’etapa d’infantil fins a acabar la postobligatòria. Amb aquests centres s’eliminen les transicions difícils que hi poden haver de primària a secundària i es facilita la continuïtat dels projectes educatius. Aquest és un canvi que es farà progressivament i que l’administració ja promou en algunes zones.

Per a lluitar contra la bretxa digital i incorporar la formació necessària en aquest terreny, el Departament d’Educació ha preparat el Pla d’Educació Digital de Catalunya, un pla a cinc anys que anirà incorporant centres i formarà el professorat necessari. La competència digital serà una competència bàsica que s’avaluarà a 4t d’ESO (Consell Escolar de Catalunya, 2019, op. cit.).

Un aspecte no menys important és la formació permanent adaptada a les circumstàncies canviants de la societat. En aquest aspecte també hi ha iniciatives del Departament d’Educació, com és el projecte de decret de l’Institut Obert de Catalunya, per tal d’afavorir la qualitat i l’equitat en l’educació més enllà de l’escola i al llarg de la vida (Consell Escolar de Catalunya, 2019, op. cit.).

i) La convivència

Finalment, augmentar l’equitat és una qüestió d’afermar la convivència que va més enllà del sistema educatiu. El Pacte Nacional per a la Immigració (Síndic de Greuges, 2008 i 2019) afirma que «la incorporació de la diversitat a una societat oberta com la nostra s’ha de fer garantint l’existència d’una cultura pública comuna com a realitat i com a projecte de país». Per a fer-ho possible, esmenta cinc reptes: la participació en la vida pública, la llengua catalana com a llengua pública comuna, la convivència en una societat aconfessional que garanteixi la pluralitat de creences, la igualtat d’oportunitats entre homes i dones —i la perspectiva de gènere— i les polítiques d’atenció a la infància, la joventut, la gent gran i les famílies. En tots aquests àmbits el camí per recórrer encara és llarg.

Cal fomentar la participació en la vida pública: fomentar l’accés de totes les persones a les tecnologies de la informació i al coneixement, augmentar la rendibilitat dels equipaments públics i l’accés lliure a aquestes instal·lacions, promoure la convivència en l’espai públic, fomentar la participació de les persones d’origen estranger en les entitats culturals i esportives i en les associacions… evitant la creació d’una xarxa paral·lela, etcètera.

Hem de ser conscients que convivim en una pluralitat de creences: donar reconeixement institucional a totes les religions presents a Catalunya, garantir el dret a l’exercici de la pràctica religiosa i l’aconfessionalitat de les institucions i de l’Administració pública.

Establir la igualtat d’oportunitats entre homes i dones: incloure la perspectiva de gènere en totes les mesures relatives al mercat de treball, l’administració pública i la família; reforçar les accions destinades a combatre la violència masclista.

El projecte de convivència, que han de tenir tots els centres educatius de Catalunya, a més de contemplar la resolució dels conflictes i d’aspectes organitzatius que hi tenen incidència, com podrien ser els processos d’acollida, de comunicació i de participació dels diferents sectors de la comunitat educativa, farà èmfasi en determinats valors i actituds, entre els quals hi ha la coeducació, la inclusió o l’educació en el respecte. En l’àmbit de la coeducació, per exemple, es proposa l’eliminació de tota mena de discriminació per raó de gènere o d’orientació sexual, qüestions que avui estan en el centre del debat públic. La inclusió fa referència al fet que totes les persones, independentment de les seves característiques personals, pugui tenir un accés normalitzat a la ciutat i a tots els serveis públics, començant per l’escola. D’alguna manera es ve a dir que són els recursos els que han d’anar on hi ha els ciutadans que els necessiten, i no al revés. Pel que fa a l’educació en el respecte, s’advoca pel diàleg, als antípodes de la indiferència i de la violència envers els altres, el respecte cap a un mateix, cap als altres i cal al medi on vivim.

Dins d’aquest ampli camp de la convivència, segurament es podria afirmar que avui hi ha dos factors que preocupen especialment la societat catalana: d’una banda, la violència contra les dones i contra les persones amb una orientació afectivosexual minoritària, amb múltiples manifestacions que poden anar des de l’assetjament o la discriminació a l’assassinat. I de l’altra, els processos de radicalització, lligats tant a fonamentalismes de tipus religiós com a determinades ideologies polítiques.