Presentació

L’educació, en el sentit més extens del terme, continua sent un dels elements destacats per a la conformació de la cohesió social. En la nostra societat, l’escola ha deixat de tenir el paper primordial d’homogeneïtzador i de cohesionador social que tradicionalment havia tingut en el passat.

La cohesió social fa referència al grau de convivència entre grups diferents que comparteixen el mateix espai social, urbà, cultural, educatiu, etc. Des d’una mirada més proactiva, entenem la cohesió social com «la possibilitat de compartir un projecte col·lectiu de futur que es pugui viure plenament des de la diferència» (Besalú i Vila, 2005).

També la cohesió social descriu els nexes o lligams que uneixen les persones en la societat i constitueix un concepte polifacètic que nosaltres abordarem des de la perspectiva educativa.

En el marc dels sistemes educatius, la cohesió és el resultat d’actuar sinèrgicament des de totes les forces i agents que operen en el sistema i que actuen sobre els individus amb l’objectiu educatiu fonamental de possibilitar que es construeixin una identitat personal, social i ciutadana pròpia.

Així, la clau de la cohesió consisteix en com, des d’una àrea determinada —l’educació en el nostre cas—, s’atenen les persones i les relacions que mantenen en un espai determinat i es creen marcs globals de convivència i d’acció educativa fonamentats en l’equitat.

Des de fa temps, en el camp polític i normatiu, el lligam entre educació i cohesió social ha estat entès com un element destacat. Només cal recordar, entre altres fets, la Declaració dels Drets dels Infants (ONU, 1959), la Convenció sobre els Drets de l’Infant de l’UNICEF de 1989 (UNICEF, 2006), la LEC (Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació) i, més recentment, el decret d’inclusió (Decret 150/2017, del 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu).