3. La confiança en els altres a Catalunya: una anàlisi per cohorts d’edat

Un dels factors principals amb els quals la ciència política s’ha centrat més al moment d’estudiar la confiança en els altres ha estat l’edat. L’evidència comparada ens mostra que generalment els joves tenen una confiança en els altres més baixa, que va incrementant a mesura que es fan grans, tot i que habitualment pateix una certa decrescuda en els darrers anys de vida dels individus. Més enllà d’aquest «cicle vital» —això és, el mateix pas dels anys—, l’aspecte probablement més rellevant per a entendre la relació entre l’edat i la confiança en els altres és l’experiència col·lectiva que han tingut les persones que han nascut en un mateix període històric i que, d’alguna manera, condiciona les seves opinions i actituds polítiques —incloent-hi, no cal dir-ho, la confiança en els altres. Així doncs, aquest capítol de l’estudi s’ocupa d’analitzar els nivells de confiança interpersonal de la població catalana, fent especial atenció a les diferències entre cohorts d’edat, però tenint també en compte que les anàlisis per cohorts van gairebé sempre de la mà de reflexions sobre l’efecte del cicle vital (l’envelliment) i de l’efecte del període o context polític i social en el qual mesurem les actituds polítiques. Vegem-les per parts.

Comencem amb la delimitació de les cohorts d’edat que estudiarem. Segons Rosow (1978), un estudi de cohorts ha de partir de la creació de grups d’edat en funció de les condicions i el moment en què creiem que es va crear cadascuna de les generacions polítiques. Prenent com a punt de partida els estudis de Montero, Gunther i Torcal (1997) i de Galais (2008), i atenent-nos als diferents moments històrics que han marcat els individus quan aquests tenien entre catorze i vint-i-cinc anys —els anomenats anys impressionables—, a Espanya es poden identificar actualment sis generacions polítiques diferenciades. La taula 1 presenta aquestes cohorts, juntament amb el percentatge de persones que, dins de cada cohort, tendeixen a confiar en el proïsme, d’acord amb les dades del CEO. Per als individus de més edat dins de cada cohort s’apunta entre parèntesis a la sisena columna el següent període historicopolític que també pot haver-los influït.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Centre d’Estudis d’Opinió.[3]

De la taula 1, se’n desprèn que les cohorts més nombroses són la cinquena, la quarta i la segona, per aquest ordre. Les que destaquen pel percentatge de ciutadans que creuen que es pot confiar en els altres són la tercera (43 %), en primer lloc, seguida per les cohorts quarta, cinquena i sisena. La cohort de més edat és clarament la més desconfiada, amb només un 31,5 % de persones que creuen que es pot confiar en els altres. A priori, es compleixen les expectatives sobre la aportació més gran al capital social català de les cohorts dites de la liberalització i la transició. D’acord amb aquestes, les generacions educades durant el tardofranquisme i la transició a la democràcia acostumen a presentar nivells més alts de les actituds denominades cíviques, atès que van créixer amb expectatives de millora social i política i la creença que serien agents importants d’aquest canvi. La normalitat (o consolidació) democràtica hauria d’haver reforçat aquestes tendències, tot i que les crisis econòmiques i polítiques —del 2008 en endavant— podrien haver-les erosionat.

Seguim, doncs, amb l’efecte del cicle vital. L’efecte del cicle vital fa referència als processos de maduració i als canvis econòmics i socials que un individu pateix al llarg de la vida. Com hem mencionat anteriorment, la major part de la literatura descriu un patró de paràbola invertida per a la relació entre els comportaments i actituds cíviques i l’edat. Així, els adults de mitjana edat destacarien per una tendència més gran a confiar en els altres, mentre que els més joves i els més vells serien menys proclius a confiar.[4]

La figura 5 presenta la mitjana de ciutadans confiats en funció de la seva edat, tenint en compte totes les enquestes del CEO que contenen aquesta pregunta.[5] Observem, efectivament, el patró curvilini que la literatura prediu, amb un grup d’edat —entre els trenta i els cinquanta-cinc anys, aproximadament— més confiat que no pas els més joves o les persones de més edat, amb l’excepció dels majors de vuitanta anys.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), 2006-2017. Centre d’Estudis d’Opinió.

El problema d’aquest gràfic —a més d’ignorar l’efecte dels anys de mesura— és que mostra alhora informació de l’edat i de la cohort, i no podem saber si aquest grup de persones més confiades ho són pel moment vital en què es troben o per haver estat socialitzades en un context que induïa a confiar en el proïsme. Per a una aproximació més acurada, hem d’observar la proporció de ciutadans confiats, en funció de la cohort a la qual pertanyen i de l’any en què es van mesurar les seves actituds. La taula 2 reprodueix els resultats d’una estimació logística de les probabilitats de confiar en els altres, en funció de la cohort de pertinença, i tenint únicament en compte l’efecte de l’edat, modelat com l’efecte curvilini de què parlàvem abans. No trobem aquest efecte curvilini per a cap cohort. Cal tenir en compte, però, que només treballem amb un període d’onze anys, un període molt limitat per a observar els efectes del fet d’envellir.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Centre d’Estudis d’Opinió.

Passem, doncs, a l’efecte període, això és, la consideració dels efectes del context polític i social en la configuració de la confiança en els altres. La figura 6 representa la mitjana de ciutadans que tendeixen a confiar en els altres per cadascun dels anys dels quals disposem de dades.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), 2006-2017. Centre d’Estudis d’Opinió.

En aquest gràfic podem observar dos trams o etapes més aviat amples i, en el segon, un seguit d’efectes contextuals consistents amb efectes període. El primer tram es caracteritza per un augment sostingut de la confiança (2006-2009) entre el 35 % i el 39,5 %. A partir d’aquí, el segon tram es caracteritza per pujades i baixades molt marcades. La impressió general és que la sèrie hauria continuat amb un creixement similar al dels anys anteriors si no fos per un efecte negatiu observat als anys 2010, 2012, 2014 i 2016. Al punt més alt de la sèrie, un 45 % dels ciutadans manifesten confiar en els altres.[6]

Els esdeveniments al darrere d’aquesta evolució són probablement diversos. Pel que fa a la situació macroeconòmica, cal tenir en compte que el Govern espanyol reconeix oficialment la situació de recessió a les acaballes de 2008. No sembla que la crisi passi immediatament factura a la confiança interpersonal durant aquest període. Per contra, la crisi política sí que sembla haver pogut erosionar aquest indicador. El conflicte polític més recent entre Catalunya i Espanya, que portava gestant-se des de la redacció de l’Estatut i els recursos al Tribunal Constitucional des del 2004 al 2006, va agafar especial força el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional, que declarava nuls els principals avenços en el text estatutari. L’any següent la confiança interpersonal es recupera, i és inevitable pensar en el moviment dels indignats com a reacció a la reforma laboral i la gestió del Govern espanyol de la crisi financera. És possible que la ciutadania percebés en aquell moment que una sortida a les crisis política i econòmica estava en la protesta, per la qual cosa calia confiar en el proïsme. Tanmateix, l’any 2012 els nivells de confiança tornen a caure. En aquest any es convoquen dues vagues generals i la primera gran manifestació a favor de la independència de Catalunya. Potser paral·lelament a la recuperació dels indicadors macroeconòmics, l’any 2013 la confiança interpersonal augmenta fins al 41 %. Sembla més plausible, però, que el baròmetre de novembre d’aquest any reflecteixi les passes que el Govern català dona cap a la independència —declaració de sobirania al gener, creació del consell assessor per a la transició nacional a l’abril i pacte nacional per al dret a decidir al juny. També és probable que reflecteixi l’èxit de convocatòria de la manifestació multitudinària convocada per l’Assemblea Nacional Catalana l’11 de setembre —la Via Catalana, amb 1,6 milions d’assistents segons el Departament d’Interior. L’any següent, la confiança interpersonal torna a baixar tres punts percentuals. El 2014 destaca per l’èxit relatiu a les eleccions europees de la nova plataforma política Podemos, que semblava una alternativa viable als principals partits d’àmbit estatal. En el plànol català, és l’any del 9-N, la consulta per la independència; un esdeveniment que culmina els esforços d’organitzacions de la societat civil, tot i que la dada d’aquest any, recollida pels baròmetres de març i octubre, encara no pot reflectir les reaccions a la celebració de la consulta.

L’any 2015 observem el creixement més destacat de tots els observats, amb un increment de set punts percentuals respecte de l’any anterior que arriba al zenit de la sèrie. El treball de camp del CEO al febrer i juny de 2015 és anterior a la victòria independentista a les eleccions al Parlament de setembre, així que hem de buscar la causa d’aquest augment en un altre lloc, com ara la signatura d’un full de ruta unitari al març. El patró de ziga-zaga segueix, amb una davallada el 2016 i una recuperació el 2017. La mescla d’esdeveniments polítics en les arenes catalana i espanyola fa difícil atribuir aquests moviments a la repetició, el juny de 2016, de les eleccions generals espanyoles de 2015 o a la crisi del Govern català sobrevinguda després de les eleccions de setembre de 2015, i que no se supera —amb una qüestió de confiança guanyada— fins a la tardor de 2016. El que sí que sembla possible afirmar és que els esdeveniments convulsos de la tardor de 2017 —l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat, la Diada, la campanya pel referèndum, els fets del 20-S, la celebració del referèndum, la vaga general, la suspensió de la declaració d’independència, els primers empresonaments i exilis de líders catalanistes destacats i fins i tot l’aplicació de l’article 155— no semblen erosionar la confiança interpersonal a Catalunya; de fet, els nivells de confiança registrats pel CEO en el baròmetre realitzat entre el 16 i el 29 d’octubre arriben al 44,3 %, el segon punt més alt de la sèrie.

La darrera anàlisi presenta el percentatge de persones que tendeixen a confiar en els altres en funció de la cohort de pertinença i de l’any en què es va mesurar aquesta actitud. Això ens permetrà observar si l’efecte del període —el moment concret en què es va fer l’enquesta— redueix les diferències entre cohorts, a més d’identificar quines són les cohorts més i menys confiades durant el període analitzat i quines són les més sensibles als efectes contextuals. Els resultats de la figura 7 ens mostren que els membres de la tercera cohort —els nascuts entre 1953 i 1962— són els més confiats a l’inici del període (2006), tot i que el 2011, el 2013 i a partir del 2016 es veuen superats pels individus de la quarta cohort — els nascuts entre 1963 i 1972. La segona cohort més jove —els nascuts entre 1975 i 1993— comença la sèrie amb uns nivells de confiança interpersonal modestos, però la finalitza com la segona cohort més confiada, només per darrere de la quarta. Finalment, la cohort dels més joves —els nascuts a partir del 1993— es mostra altament desconfiada, fins al punt en què a partir del 2012 registra un valor similar al de la primera cohort. que són els més desconfiats de tots.

Si ens fixem en les dinàmiques d’evolució al llarg del temps, els resultats ens mostren que hi ha una tendència creixent fins al 2009 per a totes les cohorts, però especialment entre les de més edat. L’any 2010 la confiança interpersonal es veu erosionada a totes les cohorts en aproximadament un 3 %, amb l’excepció dels nascuts entre 1975 i 1993. És possible que aquesta cohort, més jove, estigui experimentant en aquell moment l’efecte positiu de la maduresa, o bé que faci una atribució de la responsabilitat de la crisi econòmica diferent de la que en van fer les persones de més edat. El 2011 les cohorts mantenen diferències mínimes, i a partir d’aquí, les diferències s’eixamplen. Totes les cohorts segueixen evolucions similars, tret de la segona —els nascuts entre el 1938 i el 1952—, que el 2014 experimenta un augment en comptes d’un descens.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), 2006-2017. Centre d’Estudis d’Opinió

En definitiva, a Catalunya els nivells de confiança interpersonal en funció de l’edat dels individus dibuixen un patró curvilini que tant podria correspondre’s amb un efecte no lineal del cicle vital —de manera que les persones de mitjana edat, independentment de la generació a què pertanyen o del moment en què mesurem aquesta actitud, serien les més confiades— o amb un efecte cohort que indicaria que les cohorts centrals, les que van créixer durant el període d’aperturisme i liberalització del franquisme i la transició, són les més confiades —una hipòtesi molt plausible, ja que aquestes cohorts han estat descrites per estudis anteriors com les mes «cíviques».

Les cohorts que destaquen pel seu grau de confiança interpersonal per a tot el període són la tercera i la quarta. La mitjana de ciutadans que confien en el proïsme durant el període analitzat són del 43 % i el 41 %, respectivament. Les dues cohorts següents presenten entre un 37 % i un 38 % de persones confiades. La més jove i la de més edat tanquen la classificació amb un 36 % i un 31,5 %, respectivament. Tot i que els onze anys coberts per l’estudi són pocs per a detectar efectes del cicle vital, cap de les cohorts sembla seguir el clàssic patró curvilini a causa de l’envelliment. El que sí que observem és que dues de les cohorts centrals —la tercera i la quarta— semblen seguir un patró de substitució compatible amb un efecte negatiu de l’envelliment en la tercera i positiu en la quarta. A l’inici de la sèrie, la cohort més confiada és la nascuda entre 1953 i 1962. Cinc anys després, aquesta cohort es veu igualada, i fins i tot superada, pels nascuts entre 1963 i 1974. Això és compatible amb un cert envelliment de totes dues cohorts. La cohort més jove, tot i experimentar augments destacats per l’efecte d’un context esperonador el 2015 i el 2016, acaba la sèrie igual que la comença: com la cohort més desconfiada.

Finalment, cal destacar els efectes del context polític i/o econòmic. Aquests s’evidencien per creixements i decreixements de tota la població en general, independentment del seu grup d’edat, que provoquen alhora que les diferències entre cohorts es redueixin alguns anys. Partint d’una mitjana de confiança interpersonal que se situa al 35 % per al total de la població l’any 2006, observem un augment sostingut fins a gairebé el 40 % l’any 2009. A partir d’aquí, la confiança segueix un patró de ziga-zaga amb decreixements notables els anys 2010, 2012, 2014 i 2016, els quals semblen interrompre o frenar una tendència d’altra banda creixent.

[3] Existeix una primera cohort formada pels nascuts abans del 1922 que ha estat omesa en aquestes anàlisis perquè menys de tres-centes persones en formen part.
[4] Separar els efectes de l’edat, les cohorts i el període és un exercici extremament complicat des del punt de vista tècnic, de manera que aquí ens limitarem a anàlisis bivariades que ens aproximin al fenomen.
[5] Més concretament, hem tingut en compte els baròmetres del 3 al 23, el 25, 28, els que van del 31 al 34, el 39 i el 42. Totes les anàlisis que a partir d’ara apareguin per anys són el resultat de fer la mitjana dels baròmetres de cada any.
[6] Per a posar en perspectiva aquestes dades podem comparar-les amb els nivells generals de confiança interpersonal a Espanya durant el mateix període. Les dades del CIS apunten que un 36,9 % de la població tendia a confiar en els altres el 2006 (E2663). Els nivells venien situant-se entre el 32 % i el 37 % durant la dècada anterior. La pregunta no es torna a repetir amb la mateixa formulació fins a l’any 2017 (E3197), en què trobem que la confiança, de fet, creix fins el 37,7 %. Podríem dir, doncs, que fins i tot en els moments més crítics, la confiança interpersonal a Catalunya supera l’observada pel CIS.