3.2.1. Què ens diu l’evidència catalana

Tant a Catalunya com a Espanya, els indicadors com l’esperança de vida o la mortalitat general no semblen haver estat afectats directament a curt termini per la crisi econòmica, tot i que hi ha evidències de l’efecte de la crisi sobre els factors de salut, canvis en certs estils de vida i accés als serveis de salut. En alguns casos, ja apunta a un augment de la mortalitat degut a causes relacionades amb l’atur. Tanmateix, centrant-se exclusivament en la població mitjana i no en la més desafavorida, l’estudi de les desigualtats sanitàries no és suficient. Els resultats mostren que, de fet, hi ha un gradient socioeconòmic en tots els indicadors analitzats en l’informe, tant en salut com en la utilització dels serveis sanitaris, en el consum de fàrmacs i en la majoria de combinacions de cohorts d’edat i sexe. Aquest gradient és petit en atenció primària i d’emergència, sent major en consum de fàrmacs —en particular, antipsicòtics— i molt més alt en serveis d’atenció mèdica mental i hospitalària —especialment hospitalitzacions psiquiàtriques i evitables. També hi ha un gradient important en la mortalitat i la complexitat. La taxa de mortalitat mostra un gradient social notable en persones de menys de seixanta-cinc anys. Tots aquests resultats s’han conclòs respecte a l’estandardització esmentada a l’informe. Per tant, es requereix una major atenció no només en la interpretació dels efectes previstos sinó també en l’aplicació dels mecanismes d’intervenció per a la futura correcció. Sens dubte, hem d’evitar fer interpretacions exagerades dels avenços, ja que els índexs marcadors incrementals no distingeixen els valors de base en termes absoluts.

Encara que la diferència entre els grups socials es redueix a mesura que augmenta l’edat, un percentatge més elevat de la població de pensionistes amb ingressos baixos es troba en situacions d’alta complexitat en comparació amb grups d’ingressos més alts. La salut dels nens depèn, com s’esperava, del nivell socioeconòmic dels seus pares. Cal tenir en compte que aquest aspecte és més gran des del punt de vista intergeneracional que des del punt de vista intrageneracional. L’anàlisi de les dades transversals sovint interpreta la creixent desigualtat en la salut d’una població específica i condueix a polítiques molt més diferenciades que les suposadament obtingudes amb el final de l’«austericidi» —austeritat en la despesa pública. A més, tot i una àmplia evidència sobre aquestes conseqüències generacionals, no sembla que l’autoritat sanitària enfoqui bé l’element dinàstic. Per a fer-ho, caldria focalitzar les polítiques en lloc de demanar «més recursos per a la salut», una demanda que sovint es troba incrustada en el lobby sobre la desigualtat d’una manera molt indiscriminada.

La morbiditat, l’ús dels centres de salut mental, les taxes d’hospitalització i la probabilitat de consumir medicaments en nens i nenes de menor nivell socioeconòmic és de tres a cinc vegades superior al d’aquells amb un nivell més alt i fins a set vegades en el cas d’hospitalització psiquiàtrica. Tanmateix, aquí es requereix un aclariment addicional perquè, sense pretendre desvirtuar la importància que aquest tema mereix, el nombre de persones afectades és, de fet, molt reduït, particularment en l’ingrés psiquiàtric.

A més de les desigualtats socioeconòmiques, observades de manera coherent en tots els indicadors, l’informe del 2017 mostra també diferències marcades entre dones i homes tant en la utilització del servei sanitari com en el consum de fàrmacs, així com en els resultats de salut, i això sembla ser el cas per a totes les edats i grups i gairebé tots els nivells socioeconòmics analitzats. És evident, doncs, com es perpetuen les desigualtats de gènere al llarg del cicle de vida de les persones i afecten tots els nivells socioeconòmics.