3.2.2. Construir polítiques basades en l’evidència per a afrontar les desigualtats socioeconòmiques relacionades amb la salut

Malgrat les limitacions per a extreure resultats comuns, l’àrea més afectada i que cal prioritzar és la de salut mental, ja que els suïcidis tendeixen a augmentar amb la fragilitat social. Un altre grup de població que mereix especial atenció és la infància. Aquesta categoria mostra una representació estructural de les desigualtats. Quan els pares viuen en condicions socioeconòmiques adverses, aquestes tenen un impacte directe sobre la salut i el desenvolupament dels seus fills i, a més, aquests problemes a una edat primerenca tindran un efecte negatiu a llarg termini tant en la seva salut com en el seu nivell socioeconòmic. De fet, tendeixen a ser influïts per les condicions socioeconòmiques dels seus pares, que es fan difícils de deixar enrere.

Hi ha una evidència científica creixent, tant en biologia com en ciències socials que apunta a la importància dels primers anys de vida, incloent-hi l’exposició a l’úter, en la formació de les capacitats que promouen el benestar a través del cicle de vida. La desigualtat en la primera infància és una causa important de les desigualtats en les habilitats proporcionades pel desenvolupament social (assoliments educatius, riscos de salut i de conducta, nivells d’ingressos, etc.). Si no s’introdueixen mesures per a canviar el curs de la seva vida, els nens que creixen menys afavorits estan en risc en l’àmbit socioeconòmic i biològic durant la resta de la seva vida. A més, el risc de malaltia augmenta més ràpidament amb l’edat entre les poblacions desfavorides.

Les dones generalment tenen pitjors estats de salut que els homes: pateixen més malalties o problemes crònics, així com més problemes d’ansietat i depressió, discapacitats o limitacions permanents. Els estudis sobre les desigualtats sanitàries segons el gènere han estat tradicionalment paral·lels als estudis sobre els nivells socioeconòmics, però és molt important tenir en compte que tots dos eixos de desigualtat actuen simultàniament.

Hi ha estudis que suggereixen que l’associació entre les desigualtats en salut i el nivell socioeconòmic no és lineal, sinó que segueix una corba que mostra que les desigualtats són més pronunciades, fins als 30.000 € anuals de renda aproximadament, després d’això els efectes se suavitzen. Aquests resultats indiquen que les polítiques destinades a erradicar situacions de pobresa, que condueixen a una reducció del nombre de persones que viuen en condicions precàries, generen beneficis importants en termes de salut. En el cas de l’informe català esmentat aquí, pertanyent a la categoria corresponent a un llindar d’ingressos de 18.000 € o més, es produeix una millora significativa dels indicadors de salut.

En resum, l’estudi de García-Altés et al. demostra que tot i que el Servei Català de la Salut és un sistema universal i ben desenvolupat, encara hi ha importants desigualtats socioeconòmiques en salut i ús dels serveis sanitaris de la població de Catalunya. Les desigualtats en la utilització dels serveis sanitaris públics no es consideren necessàriament dolentes si aquestes variacions es produeixen en certa manera en resposta a les diferències en els estats de salut dels ciutadans. Tanmateix, és més preocupant veure diferències en la mortalitat segons els nivells socioeconòmics que no diferències en l’ús dels serveis sanitaris. Atès que no és possible ajustar totalment els recursos al grau de les necessitats de cada persona, no podem determinar de manera completa si el gradient observat en la utilització de serveis és l’adequat. L’informe català posa en relleu la necessitat de respondre a aquesta situació mitjançant una anàlisi sanitària més ajustada i, en conseqüència, polítiques públiques a mida basades en l’educació i el treball.

L’experiència demostra així que, per tal de reduir l’abrupte del gradient social en salut, les accions han de ser universals, però amb una escala i intensitat proporcionals al nivell de desavantatge —això és un universalisme proporcional. A més, les polítiques nacionals no funcionen sense sistemes de lliurament locals eficaços que treballin en els tres principis fonamentals de la justícia sanitària: una millor relació cost-efectivitat, no discriminació i prioritat als pitjors en termes de severitat actual de la malaltia i una perspectiva de salut de tota la vida.