3.1. La importància de la crisi econòmica viscuda: pobresa i desigualtat

L’atur és, sens dubte, la pitjor cara de la crisi econòmica, tal com podem veure en la taula 16.

Aquest no deixa de ser conseqüència de l’evolució del PIB, amb importants caigudes, i només recentment s’han recuperat els nivells de començament de segle (gràfic 4).

Font: Idescat, INE i Eurostat

La realitat macroeconòmica tard o d’hora es reflecteix, però en els indicadors de pobresa (taula 17).

Font: Idescat, INE i Eurostat.

Com a resultat, una primera finestra oberta a la desigualtat a Catalunya mostra, com comentàvem més amunt, una certa estabilitat entre abans i després de la crisi
(gràfic 5).

Font: Raúl Ramos i Vicente Royuela. Nota de Economia, núm. 103, p. 85.

3.1.1. Radiografia a partir de les dades de l’Enquesta de condicions de vida (ECV) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) (per Andreu Arenas)

El 2016, el PIB per capita a Catalunya va tornar als valors anteriors a la crisi, superant per primera vegada el registre del 2008. Entre el 2009 i el 2013, la renda per capita havia caigut més d’un 8 %. Més enllà del consegüent ressentiment general de les condicions de vida, la crisi econòmica ha tingut efectes força heterogenis sobre diferents segments de la societat catalana, amb un deteriorament de la cohesió social i econòmica del país com a resultat.

En primer lloc, des del començament de la crisi, el 2008, el nivell de desigualtat de la renda a Catalunya, mesurat com a ràtio de decils, ha augmentat de manera significativa. El gràfic 6 mostra l’evolució de la ràtio entre els ingressos nets del 10 % de catalans que més guanyen i els ingressos nets del 10 % de catalans que menys guanyen. Les dades provenen de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE. El 2007 i el 2008, el 10 % amb més renda guanyava al voltant de vuit vegades més que el 10 % amb menys renda. La desigualtat entre aquests dos grups es dispara al voltant d’un 50 % amb l’esclat de la crisi, i malgrat que ençà de l’inici de la recuperació està tornant gradualment a nivells precrisi, el 2016 encara era més d’un 25 % més alta que el 2008. El fort component cíclic de la desigualtat a Catalunya es deu en bona part al col·lapse del sector de la construcció, que ocupa treballadors amb sous relativament baixos (Bonhomme i Hospido, 2017).

Però l’augment de la desigualtat no només es produeix als extrems de la distribució de la renda, sinó també per un empobriment relatiu de la classe mitjana. El gràfic 7 mostra l’evolució dels ingressos nets mitjans i medians —ajustats per la inflació en euros de 2016. Els ingressos mitjans reflecteixen el total d’ingressos nets, dividits entre la població. Els ingressos medians són els ingressos de qui guanya més que el 50 % de catalans que menys ingressa, però menys que el 50 % que més ingressa. Les dades mostren com els ingressos medians han caigut desproporcionadament més del que ha caigut el total d’ingressos a Catalunya durant la crisi, i per tant que s’ha incrementat la desigualtat entre la classe mitjana i les rendes més altes. A partir del 2014, amb la recuperació, els ingressos medians han tornat a poc a poc a nivells precrisi, escurçant la diferència amb els ingressos mitjans.

Els més afectats per la crisi han sigut els joves. El mercat laboral català, igual que el de la resta de l’Estat, és un mercat laboral dual, on coexisteixen contractes amb nivells de protecció sobre el treballador molt desiguals. Una gran part dels treballadors tenen contractes indefinits, amb un alt cost d’acomiadament, mentre que una altra gran part té contractes temporals, precaris i pràcticament d’acomiadament lliure. Aquesta dualitat fa que sigui un mercat laboral «bulímic» que crea molta ocupació en períodes d’expansió, però que en èpoques de crisi també en destrueix moltíssima (Bentolila et al., 2012).

Els joves acostumen a ser un grup sobrerepresentat dins de la contractació temporal, perquè en tenir menys experiència, és més arriscat per part de les empreses oferir-los un contracte indefinit, amb un alt cost si les coses surten malament, sobretot quan tenen contractes temporals a la seva disposició. I quan arriba una recessió, els contractes temporals són el recurs més accessible per a reduir costos. A més, en la darrera crisi, això coincideix amb una sobrerepresentació dels joves en el sector més perjudicat, el de la construcció. Com a conseqüència, les taxes d’atur juvenil —entre setze i vint-i-quatre anys— viscudes en els darrers anys a Catalunya han arribat a cotes mai vistes: d’un 13,4 % el 2007, a més del 50 % l’any 2012, sempre segons l’Idescat. El gràfic 8 mostra com els ingressos dels més grans de trenta anys no s’han vist gaire afectats per la crisi, mentre que els ingressos dels més joves han caigut substancialment.

La crisi, per tant, ha creat profundes desigualtats generacionals, i malauradament és probable que bona part dels joves que l’han patit no arribin a recuperar el seu màxim potencial professional, ja que existeix abundant evidència empírica que incorporar-se al mercat de treball en un moment de crisi té un efecte negatiu sobre els sous i les condicions laborals que persisteix durant tota la carrera laboral (Oreopoulos et al., 2012). D’altra banda, també cal tenir en compte que la relativa estabilitat en els ingressos del grup d’edat més elevada amaga una forta heterogeneïtat, a causa de la desproporcionada incidència de l’atur de llarga durada dins d’aquest col·lectiu.

Més enllà de la dimensió generacional, els efectes de la crisi tampoc no s’han distribuït de manera homogènia al llarg del territori. La renda per capita ha caigut especialment en els municipis menys poblats, com mostra el gràfic 8. Una explicació podria ser el pes més gran de les retallades en aquests municipis, on les finances públiques municipals depenen fortament de transferències de nivells superiors de govern, així com una caiguda dels ingressos derivats del sector immobiliari. Aquesta caiguda de la renda per capita s’afegeix als efectes de la globalització, que en les darreres dècades ha portat a una concentració creixent de l’activitat econòmica als nuclis urbans.

Des d’una perspectiva de gènere, la crisi ha anat de la mà del col·lapse del sector de la construcció, un sector majoritàriament masculí. La participació laboral femenina és molt més elàstica que la masculina, el que vol dir que respon molt més als canvis conjunturals en els costos i beneficis de treballar. Això ha fet que augmenti durant la crisi, possiblement per pal·liar caigudes d’altres fonts d’ingressos, com la pèrdua de feina de la parella (Bredtmann et al., 2017). El resultat, com mostra el gràfic 9, és que la bretxa de gènere en els ingressos mitjans s’ha reduït lleugerament durant la crisi. És important recalcar que aquest gràfic mostra diferències en la renda mitjana, i que hi ha altres maneres de calcular la bretxa salarial —per exemple, mirant el sou per hora treballada. Malgrat la reducció de la bretxa, l’augment de la participació laboral femenina per major necessitat d’ingressos en un context de crisi probablement ha vingut de la mà de llocs de treball de baixa qualitat.

Així doncs, la crisi ha tingut un impacte molt profund i desigual sobre la societat catalana, on les institucions laborals i el model productiu han exercit un paper important. Cal emfatitzar que malgrat l’elevat grau de consens entre els economistes sobre la conveniència de superar el marc laboral dual mitjançant un contracte únic amb indemnització creixent en el temps, una reforma d’aquest tipus ha sigut políticament inviable fins ara, dissortadament per als joves i altres col·lectius desfavorits amb poc accés a contractes indefinits. Posar fi al mercat laboral dual també augmentaria els incentius de les empreses per formar els treballadors, augmentaria la productivitat i reduiria els incentius al creixement de sectors basats en la mà d’obra poc qualificada, on es pot fer un ús més intensiu dels contractes temporals, com la construcció. La diversificació productiva i un menor ús dels contractes temporals reduirien la destrucció d’ocupació durant les recessions i també els incentius a l’abandonament escolar prematur durant els períodes d’expansió, que dificulten la capacitat d’absorció dels xocs negatius que puguin venir a posteriori.

Finalment, en aquesta línia, també ens podem fixar en un dels pocs efectes col·laterals positius de cara al futur que ha tingut la crisi. Quan és tan difícil trobar una feina, augmenten els incentius a estudiar, perquè el cost d’oportunitat de seguir estudiant és més baix i l’educació passa a ser més important per a trobar feina, fins i tot quan en alguns casos la capacitat de finançar els estudis disminueix. El gràfic 10 mostra com el percentatge de joves en formació a Catalunya ha augmentat significativament durant la crisi. Això pot ser una bona notícia de cara al futur, especialment perquè la creixent globalització i el canvi tecnològic fan més necessari que mai una formació i unes habilitats que permetin adaptar-se i desenvolupar-se en circumstàncies ràpidament canviants. A més, la mobilitat social de les generacions que s’han format durant la crisi tendirà a ser més alta, perquè són sobretot els fills de famílies amb menys recursos els que incrementen la seva formació en resposta al cicle econòmic (Arenas i Malgouyres, 2018).