5. Consideració final

L’economia ofereix tan sols una de les perspectives des de les quals hom pot analitzar la cohesió social d’un país, que ha de tenir com a referent la vinculació/desvinculació de cada part que la integra en els interessos conjunts. Una mena de clúster de pertinença voluntària amb sentiments compartits que mostren adhesió no imposada. Aquesta homogeneïtat té una aresta d’igualtat/desigualtat socialment acceptable que és el resultat de tres graons: primer, l’acceptació de l’acció distributiva de l’assignació primària dels mercats; segon, l’acció redistributiva per a la intervenció de l’Estat; i tercer, l’acció mediatitzada en els dos extrems per a la resposta en cada cas a l’impacte de la tecnologia tant en el món del treball com a les xarxes de relacions personals i pel que sigui l’acompanyament de la despesa social que minori els efectes no desitjats d’aquella evolució, tant gestionant les diferències com superant algunes desigualtats.

A més de l’eix desigualtat/polarització, pensant amb l’objectiu «vinculació» —compromís o commitment—, convé explorar la derivada pel que fa a la despesa social que provoca l’estratègia universalista o selectiva i/o les conseqüències que se’n deriven per a una potencial dualització social. Això remunta a les idees més originàries de la demos grega o de la referència a «un sol poble», quan els àmbits de la comunitat van des del nacional al global. Els primers, nacionals, són més fàcils d’identificar però ho fan per variables de classificació més complexes —controvertibles—, essent més polítiques —territorials— que a les segones, per les quals els comuns denominadors acceptables s’eixamplen des de l’ambigüitat internacionalista —«ciutadans del món».

Si la polarització és l’enemic de la cohesió, cal estar atents a la causa i naturalesa d’aquests «pols». Funcionen com una mena d’agrupacions, clústers, que en dèiem. D’agrupaments n’hi ha de nous i de vells i no tots presenten la mateixa problemàtica pel que aquí analitzem. Sovint els agrupadors són múltiples, inestables, amb elements que entren i surten, i sovint sense indicació de conflicte. Nassim Taleb (2019) analitza el paper de les «minories obsessives» com a motor de canvi, observant només perills amb les intolerants a la resta, i no amb les que son resultat d’una opció pròpia que les majories contemplen com una més entre diverses —dieta caixer (kosher), halal, vegana…— i que essent acceptables poden arribar a esdevenir generals —per tant, no polars—, com poden ser les dels opositors al consum d’aliments modificats transgènics o de generadors d’energies alternatives. En tot cas, dels nostres clústers empíricament detectats, cal explorar-ne les variables de diagnosi respectives, és a dir, entorn de quin factor principal —d’entre diversos, comunament— s’agrupen. La valoració és distinta si parlem de classificadors politicoideològics, ètnics, dinàstics, religiosos, etc. Reconegut el supòsit de partida, cal anticipar-ne l’evolució —com es transmeten, quina constància tenen en el temps— perquè hi ha la possibilitat que acabin provocant una fractura social. Les complexitats poden permetre fins i tot noves maneres d’observar els problemes, amb capacitats adaptatives noves, des de relacions de pertinença diverses que donin tolerància des de la diversitat. I, per descomptat, si permeten canvis mitigables amb accions procedents de decisions democràtiques, que no tolerin intolerants ni invasius i que tinguin com a leitmotiv trencar la mateixa convivència, com «llops entre gossos», en terminologia de Taleb —nazis, salafistes, hàrams.

En tot cas, són elements de l’anàlisi la discussió de quines diferències observades es poden llegir com a desigualtat, com aquestes modulen actituds des de les aptituds —per exemple, des de les sociolingüístiques— o com es tradueixen en comportaments observables, interrelacions familiars i socials que poden comprometre la vinculació a la qual s’aspiri, així com a la vista de fractures territorials de participació política i de com aquestes evolucionen al llarg del temps a empenta de les diferències en formació, renda, renovació urbana, polítiques de barri, etc., tot i ser la segregació urbana el seu símptoma més destacat. També es relacionen amb la influència de la demografia, en les seves expressions de natalitat, vida en parella, fluxos immigratoris i escolarització. O en com s’expressen en els mitjans de comunicació i en la conformació d’actituds —democràcia i participació ciutadana—, vista la propietat d’aquests mitjans, la seva pluralitat entre mitjans i dintre d’un mateix mitjà. I, per descomptat, es detecten en els continguts de l’acció pública neutralitzadora, apaivagadora, contraproduent a vegades: com en el cas del contingut que es vulgui donar a l’oferta pública de serveis. Aquest és el cas en l’elecció a l’eix uniformador de prestacions o amb el reconeixement de diferències, de creença o de preferències, així com en l’oferta escolar, de cara a evitar o afavorir la dualització social —contra l’aspiració a «una sola escola»—, o a l’àmbit sanitari, per la interrelació entre sanitat pública i privada —complementària, substitutiva o, en el pitjor dels casos, alternativa.

Els aspectes esmentats s’interrelacionen en l’espai territorial i en l’evolució temporal de la tecnologia, els mercats, la renda, la riquesa i el benestar. D’aquí la rellevància de la conjunció de l’estudi de tots aquests factors de manera global. El de la concertació educativa és un molt bon exemple dels dilemes que a la pràctica s’enfronta una societat que es vulgui cohesionada. Remarquem, per això, que la cohesió es valora des dels antípodes del que seria la polarització. El problema de la bipolaritat el provoca no que la societat es «clusteritzi» cada cop més entorn de múltiples variables de classificació —hàbits, estils de vida, creences…—[11], sinó que s’esvaeixin els ponts que comuniquen aquests clústers. Com reconeix Putnam, el problema no ve tant del boundling —els comuns denominadors que agrupen «intra»— com de la manca de bridging —ponts «entre» aquests grups. Notem que avui les xarxes faciliten força la generació de nous grups amb lleialtat i homogeneïtats internes, i en la mesura que la seva naturalesa és oberta, múltiple
i no excloent —així com entre els amants del ioga, de l’excursionisme, fans del Barça o d’Operación triunfo—, permet una diagnosi diferent —menys tendent a la polarització— que quan recullen fets estructurals —gènere, raça, país d’origen i sovint religió. A més, l’efecte que causa no és el mateix si l’adhesió comporta rebuig cap a altres grups —per exemple, els animalistes que no només són vegans sinó que odien els que maten per a menjar carn, o entre els partidaris de la vacunació i els que hi estan en contra—, ja que a la vegada que incrementa l’homogeneïtat interna d’aquests, els marca distàncies màximes de separació per la gran divergència que presenten. Les xarxes socials avui radicalitzen més les agrupacions per a divergir, ja que la contundència dels elements que agrupen esdevé més factible i atractiva. Aquests es fan sovint des de les emocions i no des de fets objectivables, els quals per a molts dels seus membres poc importa si són fake o no.

Les variables que atreuen les agrupacions certament varien en el temps i en certa manera es fan «líquides». Per exemple, l’ancorament al lloc d’origen, al territori i a la residència s’està esvaint en bona part amb els programes de videotrucada, com l’Skype, que eliminen les conseqüències de les distàncies i les diàspores. Alhora sorgeixen nous factors separadors, sovint políticament alimentats o explotats, com els de Trump als Estats Units, entesos com a resultat de la revenja de les perifèries industrials oblidades, o els trencaments provocats a la Xina entre el món rural negligit i l’urbà de competència salvatge, l’acumulació extrema i explotació de la riquesa a Amèrica del Sud, procedent de la diversitat migratòria europea, o a casa nostra possiblement amb el sobiranisme secessionista. Alguns moviments de fons emergeixen de tant en tant i s’agreugen socialment, mentre d’altres resten apaivagats, com a resultat del mateix canvi tecnològic, tal com veiem amb els territorials.

Alguns d’aquests moviments es veuen, en tot cas, empitjorats o mitigats per l’acció pública; en particular, de la mà del tractament que es doni a la despesa social. I aquesta ja sota la forma de prestació de serveis en espècies o de transferències monetàries, condicionades o no, compensatòries —en exigència de determinats comportaments— o no. Entre les primeres, es troben alternatives diverses, ja sigui sota una demanda única o monopsoni, o una demanda dirigida pel ciutadà —money follows user’s choice, o user follows where money goes, com diuen els anglosaxons. I la provisió pública del servei, bé subministrada des de la producció pròpia o des de la concertada des de mitjans aliens, bé de manera monopolística o sota una mena de competència gestionada.

El dret a escollir o el de sortida —opting out i exit, en terminologia de Hirschman— té una implicació particular al tema aquí tractat. La capacitat d’elecció és, per una banda, un antídot a la tirania, a la subjugació; permet materialitzar aspectes de qualitat percebuda i afavoreix la responsabilitat individual d’una societat que es veu més permissiva. Per altra banda, la diversitat afavoreix la flexibilització enfront de la uniformitat —així clarament en el teorema de la descentralització, que fa que la diversitat d’ofertes sigui pareto superior (tots hi guanyen) envers la imposició d’una preferència mitjana: TV3 i Canal Sud, respecte de TVE. Però a la vegada, el dret a escollir pot augmentar la segmentació, actuant les ofertes específiques per la demanda com una manera de refermar-la. El mitjà públic satisfà amb la descentralització les preferències d’una minoria global, àdhuc la reforça, però sempre en té una altra de marginal a respectar. A diferència d’aquest, el mitjà privat manté una estratègia que té com a prova de cotó l’excedent empresarial vinculat a la maximització de l’audiència. Així, resta a debat la qüestió des d’on se serveix millor al pluralisme democràtic contra la polarització.

La concertació sanitària i educativa són bons exemples de les alternatives esmentades, com també ho és l’aplicació d’un val a l’àmbit de guarderies, guariments de dependència o d’elecció d’asseguradora sanitària des d’algunes mutualitats públiques. És discutible si es tracta de factors de risc que poden acabar aprofundint la polarització social —segons com s’agrupin els electors— o, precisament, al contrari, són elements que poden mitigar la pitjor dualització social. Aquesta darrera es dona quan, per raó de la falta de flexibilitat o sensibilitat de l’oferta pública envers la demanda ciutadana, una part d’aquesta s’autoexclou, prescindeix dels serveis d’utilització pública i busca l’alternativa privada. Notem el rerefons de finançament públic: de cara a l’alternativa privada, com pitjor es finança i opera l’oferta pública, millor per a aquesta. Des de la provisió pública —responsabilitat política i finançament bàsic—, però amb producció de mitjans «aliens», la concertació «substitueix» —no alterna— la producció pública directa. En conseqüència, el concertat aspira a un millor i no pitjor finançament públic, essent el preu de la diversitat resultant dels complements de disposició privada a finançar per aquells components addicionals fora del paquet bàsic de prestacions.


[11]. L’anàlisi multivariant pot respondre a aquesta diversitat de factors, així com a una anàlisi de components principals i amb la identificació de les millors variables de classificació. En tot cas, aquesta estratègia requereix una estimació seqüenciada, menys estructurada. A l’altre extrem se situaria la comparació de mitjanes en l’associació de grups amb variables sospitoses de crear-los, a fi de comprovar l’existència de certes concentracions relatives, sempre step by step. Al mig, una anàlisi de regressió múltiple permetria ajustar diferents variables no correlacionades amb la variable de polarització que es pretén explicar, neutralitzant l’efecte individual de cadascuna de les variables sospitoses per explicatives. Finalment, alguns autors, com Oriol Carbonell i Humberto Llavador a Inequality, bipolarization and tax progressivity (https://www.barcelonagse.eu/research/working-papers/inequality-bipolarization-and-tax-progressivity), construeixen un índex sintètic a aquest respecte.