ANNEX 1. Les comparatives de la desigualtat

És interessant veure l’impacte de la crisi pel que fa a la distribució dels ingressos amb especial atenció a la desigualtat entre grups d’edat, fent una comparativa del que succeeix a Espanya amb el que passa en altres països europeus seleccionats en tant que representatius de diferents models d’estat del benestar.

Els països amb què es compararà Espanya són Alemanya com a representant del model continental, el Regne Unit com a representant dels anglosaxons i Suècia i Finlàndia com a representants dels països nòrdics. Espanya seria part del que anomenem model mediterrani. 

Algunes consideracions

En termes de benestar, cal combinar indicadors alternatius al de la renda per capita, entre els quals tenim l’equitat, la cohesió social, el sentiment de pertinença, etc. Al cap i a la fi, el concepte de renda, pobresa, desigualtat o polarització no deixa de ser relatiu.

La renda per capita a la llar no ho és tot De fet, fins i tot en aquest terreny cal parlar de capacitat adquisitiva real del beneficiari. Això ve afectat, com a mínim, per les economies d’escala de les decisions, conjuntes o no, per les despeses substitutives que cada nivell d’ingressos porti aparellat i segons es gaudeixi o no d’habitatge propi o dels beneficis públics en espècie de què es disposi: l’assistència sanitària gratuïta substitueix en molts països la prima d’assegurament, l’educació, el pagament directe per l’ensenyança, el transport subsidiat i haver de pagar un major preu; les pensions públiques, contributives o no, forcen a una menor taxa d’estalvi, així com les xarxes de seguretat social i l’assegurança privada. Tot això, certament, respecte de la renda neta d’impostos i cotitzacions.

Fins i tot per aquests ingressos nets, la capacitat adquisitiva d’una mateixa varia segons la capacitat adquisitiva real en els mercats: el preu de l’habitatge, dels abastiments, dels desplaçaments i, en general, la capacitat adquisitiva de la moneda.

Finalment, el conjunt d’arguments que entren en la funció idiosincràtica de les unitats comparades importa, així com d’aquells que gaudeixen d’un oci no sumptuari —llegir— i d’un consum no pecuniari —agafar llibres en préstec en lloc de comprar-los. Fer taula rasa de tots aquests elements condueix a una mala comparativa de benestar.

Destaquem que a Espanya, la taxa de pobresa relativa dels pensionistes ha baixat durant la crisi, així com el percentatge de pensionistes que es troben en grups d’ingressos reduïts. S’atribueix aquesta situació relativament bona enfront de la crisi al fet que no estigui exposada al mercat de treball —un dels principals factors explicatius de la desigualtat i la pobresa espanyola— i a l’alt percentatge de propietaris que hi ha a Espanya, en especial entre la gent de més edat, cosa que els estalvia haver de pagar lloguer o hipoteca quan són jubilats: en tots els països, els que són propietaris de l’habitatge on viuen presenten menys privació material que els inquilins (Berthoud i Bryan, 2011; Figari, 2012).

Els aspectes descriptius de com evoluciona la renda entre els anys noranta i el 2016 per als dos grups d’edat demostren, com s’ha dit, que els més grans de seixanta-cinc anys milloren la seva posició relativa a partir de la crisi. En comparació amb els altres països que es comporten diferent que Espanya, excepte el Regne Unit, que s’hi assembla, a Alemanya empitjoren, a Suècia també i a Finlàndia la ràtio és estable. En aquest sentit, Dewilde (2008), parla de l’«efecte edat» —millors habilitats pressupostàries— i de l’«efecte cohort» —el fet de nàixer en una generació de més abundància fa tenir més necessitats de consum.

En els gràfics 11, 12, 13, 14 i 15 que segueixen podem observar l’evolució d’Espanya i de la resta de països observats. Tenim l’eix dret amb la ràtio d’ingressos mitjans entre el grup d’edat de més de seixanta-cinc anys i la resta, i a l’eix esquerre hi ha indicades les taxes de variació dels ingressos.

També mencionem un concepte interessant de Dewilde i Raeymaeckers (2008): la «doble penalització» dels pensionistes no propietaris en països amb una alta proporció de propietaris, que a banda d’haver de pagar un lloguer que els propietaris no han de pagar, són al seu torn un grup amb pensions més baixes —per efecte selecció, que és més intens com més alta és la proporció de propietaris.

Entre països, Alemanya i els nòrdics tenen menys proporció de propietaris que els del sud. També parlem dels factors que afecten la tinença d’habitatge: renda, nombre de membres de la família, edat, etcètera.

Convé, en aquest sentit, considerar la teoria del cicle vital (Modigliani, diferents treballs) segons la qual el mix d’estalvi-consum canvia amb l’edat dels individus, que estalvien menys quan són joves que quan són de mitjana edat, i quan són vells tornen a estalviar menys. Per al cas espanyol aquesta teoria no es compleix empíricament perquè els vells estalvien més que els altres grups (Eurostat 2010, estadístiques experimentals).

Un altre factor a considerar és la riquesa neta, la qual a Espanya és superior que a altres països amb una renda més alta per l’alta proporció de propietaris d’habitatge —al voltant del 80 % respecte al 50 % aproximadament a Alemanya—, font principal de la riquesa de les famílies. Observem evolució en el temps i, sobretot en edats joves, la proporció de persones en règim de lloguer augmenta i la proporció global de propietaris baixa a partir del 2011, però tampoc gaire, pel pes dels vells, que es mantenen, mentre que al Regne Unit i a Suècia baixa sensiblement, en especial al Regne Unit, on baixa en tots els grups d’edat.