ANNEX 3. Notes sobre el balanç intergeneracional

El balanç intergeneracional és compost per un conjunt d’actius i passius; alguns d’ells públics, d’altres privats. Alguns purament productius mentre altres són ambientals. Alguns d’estructura (valors) i altres conjunturals (responsabilitats assumides). Tot ells estan interrelacionats en les causes, però són diferents els instruments d’intervenció possible des de cadascun dels camps separadament. En els passius, n’assenyalaré uns quants, per bé que no exhaustivament, entre els quals: el llegat d’una generació respecte d’una altra en termes de la petjada mediambiental (carboni; ozó, clima); emmagatzemament de deixalles i reciclatge; la pèrdua irreparable de biodiversitat… I, entre els econòmics, l’atur juvenil, la càrrega del deute, el dèficit del compromís de les pensions.

Per la banda dels actius, de l’haver, en relació amb aquells passius: un determinat capital social acumulat, una certa responsabilitat social corporativa (la consciència, almenys), l’estoc de formació i educació de la població, la capacitat de generació energètica, les infraestructures físiques de llarga durada, el flux consolidat d’ajuts als infants contra la seva pobresa, l’alleugeriment de la càrrega de la nostra gent gran, una certa fiscalitat contra l’acumulació desigual de la riquesa, unes estructures familiars protectores, les restriccions als drets testamentaris (legítimes i similars) i una xarxa bàsica universal de protecció social davant de contingències catastròfiques.

Aquest balanç és el resultat de l’evolució de la civilització i la cultura. Com recorda R. Lee en els seus treballs, cadascun d’aquells aspectes té la seva història. Des d’uns inicis en què els ascendents invertien egoistament en els fills allò que rendia la seva productivitat (acumulació de collites) per al dia de demà, quan ja no es podria treballar, a l’avenç que significa l’aparició del capital, per a guardar-se millor que amb els productes peribles, en contractes de do ut des amb qui més bon fruit en pot treure abans de retornar-lo, àdhuc la mutualització dels acords individuals per part de l’Estat. De manera que, per exemple, el que en el passat podia significar un acord de «jo pago la teva educació i emancipació; després, a canvi, tu em retornaràs la pensió vitalícia o la del meu patrimoni a canvi d’un fons perdut fins que em mori», en el temps esdevé l’Estat qui, sufragant molts d’aquests serveis, en recupera el cost forçant els actius ocupats a pagar impostos de resultes de la seva productivitat (renda). També amb les cotitzacions a canvi de pensions. Per tant, una volta mutualitzats aquells que abans eren acords privats, el que ara —per exemple— sorgeixi un desbalanç intergeneracional —així en el sistema de repartiment de la Seguretat Social— seria, entre altres, a causa del fet que la càrrega dels uns sobre els altres varia amb el seu pes demogràfic (esperança de vida a l’alça i natalitat a la baixa), i el manteniment en vida del contracte implícit més la pressió política que rep tot allò gestionat políticament, abocaria a un creixement de l’endeutament que augmentaria els equilibris generacionals per la banda de passius més grans per a les noves generacions. I així en altres àmbits del que hem assenyalat més amunt.

En el flux de transaccions, de banda a banda del balanç trobem els impostos/transferències monetàries i en espècie que són el resultat de l’actuació pública (externa) i la de transferències i llegats mortis causa en la part interna (famílies). Em centraré aquí en aquests segons fluxos, en què la família és una institució prototípica de composició heterogènia d’edats, tot i que no sempre és la millor forma de construcció de capital social o de reducció de la desigualtat social. 

 

El paper de la família com a institució per al benestar generacional

Per a valorar tant les transferències al llarg de la relació mantinguda entre els membres que integren la família com de les herències que acreixen en el moment
de la defunció, tres són els aspectes que tenen interès: a) la família com a xarxa de protecció pròpia davant de les contingències dels seus membres (cross pooling), ja amb prestacions en espècie o monetàries (ajuts, avals); b) la família com a afavoridora de l’acumulació dinàstica, en la línia sovint d’incrementar la desigualtat i/o la polarització social, i c) la família com a institució sensible en la seva evolució a les condicions externes, tals com el mercat de treball (entrada de les dones, augmentant el cost d’oportunitat de quedar-se a casa o dificultat de fer-ho per part dels joves), o la col·lectivització de necessitats resoltes públicament per a tutelar la que seria altrament una solució particular prou inequitativa, com en el cas del guariment dels dependents o les pensions de jubilació.

Aquesta anàlisi es pot fer (i completar si es vol) respecte dels eixos altruístics, estratègics (contractuals implícits, es fa perquè convé a les parts) o accidentals (herències com a resultat de no programar correctament el cicle vital de recursos i necessitats). Donar en vida o deixar en herència per defunció té conseqüències diferents en molts aspectes: quan en pot treure més bon profit el beneficiari; si la transferència és de temps (sempre en vida) o monetària (riquesa acumulada pels progenitors, treballant tots dos), com la societat aprova o no les diferents formes d’adquisició d’avantatges (pitjor en herències d’un sol cop que en transferències monetàries puntuals o en espècie —temps en continu—), i quines variables poden explicar, tota la resta de coses iguals, una modalitat o una altra. Així, a la vista de l’edat del receptor, l’adherència familiar amb visites recurrents, estatus marital, situació laboral, nombre de nens, sexe dels beneficiaris (segons cultura masclista imperant). En aquest punt, és interessant valorar fins a quin punt aquesta assignació intrafamiliar és similar a la que pot fer l’Estat des dels recursos públics, respecte del destinatari més beneficiat, segons la responsabilitat, i així haver merescut, a tots igual, frustrant similarment a cadascú entre el seu reclam i el possible o en favor de qui més es pot beneficiar de l’ajut, i així retornar els guanys a l’erari familiar.

Si enfoquem l’estudi no en les famílies sinó en els estats, ens cal entrar en el debat de les raons per les quals aquest es produeix, i quins principis de justícia social els inspiren per sobre dels privats (altruisme, estratègics o accidentals).

 

La intervenció pública i l’equitat des d’una perspectiva generacional

És massa comú interpretar la justícia social des de la perspectiva del finançador públic només, i exclusivament des de l’òptica del beneficiari concret de la política. La justícia és un concepte majúscul i, al meu entendre, no admet adjectius, ja que els principis en què es fonamenta han de ser universals i no específics a cap esfera de les relacions humanes en particular. I menys encara respecte de les decisions col·lectives, ja que s’han d’entendre com quelcom que respon a un bé comú que és de tots i de ningú en particular. Cal, per tant, fer l’anàlisi de la intervenció pública en els seus efectes sobre el balanç generacional des de l’equitat —aquesta sí, més que no de la justícia, tenint en compte el cas concret de cada individu, grup o cohort, considerat des d’algun aspecte rellevant (l’edat, no tenir treball, mancat d’educació, sense salut…).

Tot i acceptar la unitat d’anàlisi específica, convé adoptar la visió del cicle vital del destinatari de la política pública (l’individu o la cohort), valorant no solament els beneficis sinó també les seves contribucions: benestar diferit quan es paga amb impostos que s’amortitzen més o menys al llarg de la vida d’un individu, i del qual resta un residu fiscal, positiu o negatiu. Aquest és el que voldrem valorar finalment en la seva correlació a la condició socioeconòmica vital. I també aquesta darrera en un context de o sense mobilitat social; amb més o menys capacitats innates, loteries de la vida i considerant de manera diferencial l’esforç personal.

La perspectiva de fairness (‘imparcialitat’) és quelcom diferent a la de la igualtat —ajustada per necessitat—, o de la mateixa equitat d’accés, consum o resultat. Implica mostrar concern (‘preocupació’), per exemple amb un guariment pal·liatiu tot i una situació irrecuperable, donar un tractament malgrat el seu menor cost efectivitat, en absència d’alternatives terapèutiques, o fer compensació limitada
no one left behind. Contràriament, la correcta valoració de l’equitat en l’actuació pública en el benestar generacional requereix molt més. Cal adoptar una perspectiva dinàmica de generacions que se superposen, i no tat sols l’estàtica convencional, més comuna a l’àmbit intrageneracional. Aquest proveeix una millor perspectiva de benestar social, superior a la foto finish en cada moment del temps. Obliga a considerar no solament la responsabilitat pública del reequilibri desitjat, no compensant els estralls conductuals endògens propis, i sí els exògens socials i de l’economia. La valoració haurà de buscar els balanços de benestar previs a la intervenció pública, marcant les responsabilitats individuals dels no assoliments ex ante dels equilibris desitjats, respecte dels finals.

 

Els estralls del trencament generacional

Entre aquells efectes intergeneracionals desitjats (equilibris) trobem els relatius al canvi climàtic i la sostenibilitat mediambiental, l’equilibri entre recursos i despeses, i així el dèficit, el deute públic i el nivell de capital físic (infraestructures) públic (institucional), tecnològic (progrés econòmic) i social (o comunitari). Aquests inclouen el know-how de la formació, el patrimoni cultural i els recursos naturals. També l’emancipació, la capacitat de formar una llar i una família, i trobar una ocupació digna dels individus. Serien algunes variables de control per a detectar responsabilitats públiques i privades a l’hora recuperar els equilibris esmentats, els següents: el balanç del consum i l’estalvi; el preu del carbó, el consum domèstic i industrial d’energia bruta; els indicadors de confiança i de seguretat, i el pes de la transferència global de riquesa al futur: una menor prevalença de la malaltia, els estocs de capitals públic i privats; els drets meritats a pensions (la major o menor taxa interna de rendiment a les prestacions públiques, d’acord amb el diferencial observat respecte de les utilitzacions alternatives); les millores generacionals en educació (inversions públiques i privades), i en l’atenció als infants d’acord amb les dades d’ocupació del temps, per exemple, entre escola i família. També, les transferències en guariments informals de voluntarietat comunitària, a infants, persones grans i desvalguts, amb diferent grau d’altruisme.

Són més discutibles per la dificultat de trobar la petjada generacional, l’estudi de la despesa sanitària, essent com és la proximitat a la mort i no l’edat l’element generador del biaix. O com interpretar la fiscalitat de la propietat respecte del lloguer, del patrimoni envers la renda en general. També respecte dels efectes més o menys sistemàtics, generacionals, de l’aleatorietat d’una crisi o d’una epidèmia. Resulta en tot cas interpretable el valor d’una transferència quan es tracta de quelcom que, si no es transmet, es perd (el temps), respecte del capital més o menys líquid que es disposa en cada moment.

I és que, darrere de cadascuna d’aquelles situacions, hi trobem graus d’altruisme diferents, d’aversió al risc o precaució davant de la incertesa. Els seus efectes van des del manteniment o reforç dels valors patriarcals davant de la falta de possibilitat d’emancipació dels joves; la degradació o erosió del capital humà per conductes lascives, negatives, descoratjadores, pel desànim envers un futur que s’anticipen completament aliens a l’esforç de l’individu, el compromís social o la lleialtat amb l’empresa. Consisteixen en noves estructures familiars, moltes monoparentals, o de famílies que es trenquen amb fills que veuen diluïts els seus referents, o de llars sense fills, sense capacitat d’assumir guariments o compensar la soledat no volguda.

En els efectes els coneixerem: joves enfadats (sense res a perdre), «passotes» (sense aspirar a guanyar res), a la vegada que els identifiquem com la generació més ben preparada de la història, però que no troben l’ascensor de la mobilitat social en funcionament. Generacions encara actives que lluiten per arribar a final de mes i satisfer les hipoteques que en el millor dels casos permetran uns llegats a descendents que quan els rebin estaran ells mateixos descapitalitzats, havent sacrificat els seus pares el capital humà pel bé de llegar «totxo». També persones grans que malviuen soles i que es veuen immerses en una etiqueta de «pensionistes» que agrupa als beneficiaris de pensions no contributives, pensions baixes per haver optat per cotitzacions mínimes en la seva etapa activa, i altres cotitzadors que veuen que les pensions es redueixen més ràpidament que no ho feren les seves bases màximes de cotització.

Finalment, val la pena analitzar per a cadascuna d’aquelles situacions que la intervenció pública, a la vista de com es dona i amb quin grau, substitueix, desestimula, fa crowding out de l’esforç privat, i sobretot, del sentit de la responsabilitat, i que l’assoliment del nostre fairness intergeneracional no és únicament domini de la decisió pública.