Presentació

El tema d’estudi d’aquest text és la relació entre la igualtat i la cohesió social. Aquesta s’observa des de la diferència (la desigualtat) i es refereix sovint a la robustesa comunitària. La primera, d’entrada, s’acostuma a valorar segons la renda de diferents estrats socials i cohorts demogràfiques —no la riquesa, no el benestar, del qual sabem, en realitat, poca cosa. També cal remarcar que la referència són les famílies o sustentadors principals, no els individus aïlladament, i tant respecte dels valors de la renda primària o de mercat com de la final disponible, de resultes de l’acció posterior de l’Estat. Però això ens remet a les persones en edat de treballar, no al conjunt de la població, que inclouria també aturats, pensionistes i població no activa, que restarien així sense referència anterior.[1] La renda final disponible incorpora la renda procedent del mercat en les seves diferents fonts —també del capital i en espècie—, del resultat es resten els impostos i s’afegeixen les transferències públiques. En realitat, però, no es consideren tots els impostos sostrets: només els personals sobre la renda, no els indirectes sobre el consum; l’efecte d’aquests —la incidència que tenen pel que fa al pagador final— és molt discutida i canviant segons el moment i el país. I pel que fa a la despesa, hom quantifica només les prestacions monetàries o transferències en efectiu, no les que l’Estat ofereix en espècie, gratuïtes en el punt d’accés. Incloure-les té complicacions quant a qui finalment beneficien, computant-les als destinataris segons la utilització relativa que es faci dels serveis o la despesa que altrament substitueixi —notem que l’assegurament que donen aquestes transferències pot fer innecessari haver de pagar una prima per cobertura de risc, per exemple a l’assistència sanitària o a la dependència. I entre aquestes transferències monetàries, sempre que es pugui caldrà identificar aquelles que són assistencials —universals per a tothom, sense distinció—, de les que són contributives —només per a aquells que han cotitzat prèviament— o que depenen d’alguna condició prèvia —necessitat relativa o prova de mitjans. L’objectiu és avaluar l’efecte de l’acció redistributiva per grups de beneficiaris i bàsicament per grups (quintils) de renda i observar com aquesta varia entre països o en un país en diferents moments del temps.

Així, per a jutjar si el responsable públic és efectiu en el manteniment d’unes desigualtats tolerables per a no malmetre la cohesió social, hom sol jutjar l’adaptació de la capacitat redistributiva intentant entendre els seus determinants en general —naturalesa dels sistemes de protecció social—, així com les relacions que acompanyen els nivells de desigualtat abans i després de la intervenció pública, respecte d’algunes variables econòmiques característiques del país o del cicle econòmic.

Aquest treball es proposa estudiar, en primer lloc, els factors que expliquen els diferents nivells de desigualtat de renda de mercat —ex ante a la distribució primària—, així com en quin grau aquesta desigualtat és corregida per la intervenció pública —redistribució, renda final ex post—, com ha evolucionat i de què ha depès el poder redistributiu dels estats els darrers anys. Es tracta de saber quin paper exerceix en la redistribució la relació entre impostos sobre la renda i les transferències, monetàries o en forma de beneficis en espècie, i també el pes de la imposició sobre la renda dintre dels ingressos públics i la magnitud de la mateixa intervenció de l’Estat. A més, es pot avaluar quina relació tenen aquests factors en els nivells de renda per capita i creixement econòmic, així com altres possibles determinants de la desigualtat com l’atur, els sistemes de pensions o la participació de les dones en el mercat de treball. Aquesta reflexió serà «abocada» finalment a la realitat del nostre país tot i les escasses referències estadístiques disponibles. Per això analitzarem tres «finestres» d’observació. Una és la d’Arenas, que detalla la desigualtat d’ingressos a Catalunya entre el 2007 i el 2016, és a dir des de l’entrada a la crisi malgrat la incipient recuperació, pel que fa a la ràtio entre el decil superior i l’inferior i a la vista de les diferències entre els valors medians i els mitjans, majorment correlacionables amb els nivells d’atur. Així mateix, l’autor observa la bretxa de gènere, entre el rural i l’urbà i per grups d’edat, i dels joves en particular. Finalment s’observa l’evolució d’un índex d’inversió en capital humà. La segona «finestra» és d’Anna García-Altés, que té en compte com les desigualtats en salut han evolucionat amb la crisi, des d’un sistema sanitari que s’ha mostrat relativament resilient a les retallades pressupostàries. Finalment, Jordi Brandts mostra el resultat d’un experiment dut a terme a Catalunya sobre com el debat públic, més o menys informat, sembla deteriorar la convivència polaritzant la cohesió social. Per a emmarcar el tema es fa un repàs numèric de les dades bàsiques, per al conjunt de països desenvolupats de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) que ens serveixin com a comparativa, d’aquelles variables sospitoses de relacionar-se amb la desigualtat i la cohesió social, com són el nivell d’atur, el nivell i taxa de creixement de la renda per capita, el pes de la participació de la dona al mercat laboral, la incidència de la redistribució pública —ja monetària o en espècie— i del pes de la despesa social en pensions en particular, etc., sempre d’acord amb com es vinculen a les variacions de l’índex de Gini.

[1].Notem que si ho féssim aïlladament dels pensionistes i consideréssim com a renda primària la pròpia pensió, podríem trobar irregularitats a les comparatives només segons si aquestes pensions fossin o no netes d’impostos i segons la quantia de la resta de rendes. I l’acció redistributiva vindria marcada simplement pel canvi demogràfic (més pensionistes).