4 La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

En l’estudi del paper dels mitjans de comunicació en relació amb el procés polític que ha viscut Catalunya els darrers anys mereix una atenció especial la contribució de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i per més d’una raó.

En un sentit i, com apunta Almiron (2018), especialment TV3 ha estat objecte d’acusacions —com la d’adoctrinament— i de crítiques per una presa de posició proindependència, sense tenir en compte la diversitat de posicions a la societat. Diversos informes de seguiment del pluralisme elaborats pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya evidencien un grau alt de pluralisme polític a la CCMA. Entre d’altres, per exemple, per a l’1 d’octubre del 2017, analitzant a TV3, 3/24 —de la CCMA—, TVE Catalunya, La 1, Canal 24H —de RTVE— i a les privades de cobertura estatal Antena 3 TV, Telecinco i La Sexta, informatius diaris habituals, programació especial i programes d’opinió sobre l’actualitat (Consell de l’Audiovisual de Catalunya [CAC], 2017a), analitzant el pluralisme als espais d’opinió de les mateixes televisions el mes de setembre del 2017 (CAC, 2017c), la cobertura de les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017 (CAC, 2018a).

D’altra banda, pel fet que la CCMA s’encarrega del servei públic de comunicació audiovisual de la Generalitat, que s’ha de caracteritzar per una oferta de continguts «orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals dels ciutadans, a garantir un accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat».[11]

També en aquest sentit, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en el seus informes anuals sobre les missions de servei públic en general, n’ha constatat el compliment (CAC, 2016, 2017b i 2018b).

Però el Consell de l’Audiovisual de Catalunya és un organisme regulador que té, entre les seves missions, vetllar pel compliment del pluralisme polític, social, religiós, lingüístic, cultural i territorial, i també pel compliment de les missions de servei públic de la CCMA. Es tracta, per tant, d’un organisme de regulació.

Des de l’àmbit acadèmic, tot i que la recerca s’ha centrat molt en la premsa i en les xarxes socials, també hi ha estudis que s’han ocupat específicament del paper de la CCMA i, en general, confirmen un grau més alt de pluralisme i de diversitat de veus a la CCMA.

Per exemple, l’any 2011 Hugh O’Donnell i Enric Castelló publiquen els resultats d’un estudi en què comparen, en termes de narratives, la cobertura informativa de cinc conflictes[12] entre Catalunya i Espanya que fan TVE i TVC. La conclusió d’aquest estudi ha estat molt ben resumida per Gili (2017: 34): «Aquesta recerca evidencia que a l’hora d’explicar els conflictes entre Catalunya i Espanya, TVC ofereix una diversitat de subjectes i veus més àmplia que la de TVE, creant un relat amb més actors involucrats i, per tant, més complex i complet. Així, els seus reportatges solen incloure veus contràries a les demandes que es fan des de Catalunya, per exemple declaracions de polítics contraris a la independència. En canvi, TVE tendeix a minimitzar el posicionament dels actors socials i polítics catalans, que queden en un rol secundari. En les dues televisions, els governs català i espanyol ocupen una posició preeminent respecte a altres actors».

Pont et al. (2016) van centrar la seva anàlisi en les tertúlies i, de manera específica, en relació amb la tardor de l’any 2014 a Catalunya, començant per la manifestació de l’11 de setembre i acabant per la consulta del 9 de novembre. El corpus d’anàlisi estava integrat per noranta-quatre tertúlies —vint d’El Matí de Catalunya Ràdio; vint de L’oracle de Catalunya Ràdio; vint d’Els matins de TV3, divuit de Divendres de TV3, i setze del 2324 del 3/24.

En el conjunt de les tertúlies, comptabilitzen 455 intervencions respecte al «dret a decidir, entès com la tesi que el poble de Catalunya estava legitimat per a expressar la seva opinió sobre l’ordenació territorial a la consulta prevista pel 9 de novembre del 2014» (Pont-Sorribes et al., 2016: 4.2): el 74 % es podien identificar clarament com a favorables i el 8 % com a contràries; en el 18 % restant —«no posició»— no s’apreciava ni posicionament ni argumentació que permetés identificar-ho.

En relació amb la independència, les intervencions que s’hi refereixen són 455 en el conjunt de tertúlies estudiades i les proporcions són les següents: 25 % clarament identificables com a favorables; 7 % contràries i 68 % en què no s’identifica posicionament (Pont-Sorribes et al., 2016: 4.2).

A l’hora d’interpretar aquestes dades, Pont-Sorribes et al. (2016) consideren que el clima d’opinió «que es desprèn del global de les tertúlies […] és favorable de manera gairebé homogènia al dret a decidir amb diferents arguments i mitjançant una gran varietat d’actors per a vehicular i construir un discurs que gairebé elimina del clima d’opinió les postures ideològiques contràries (75 %­ ‐ 80 %). Pel que fa al segon element, en canvi, trobem que els mitjans públics en aquest cas mostren un discurs que afavoreix la creació d’un clima d’opinió amb absència de polarització entre postures ideològiques manifestes (68 %). La diferència entre aquelles veus que ajuden a articular el discurs del clima d’opinió i les que sí que es posicionen torna a deixar les postures contràries als interessos de la tardor catalana en una minoria gairebé sense representació mediàtica (7 %)». Dit en altres termes, en relació amb el dret a decidir, el discurs majoritari és favorable i el minoritari, amb diferència, és el que s’hi mostra contrari; i quant a la independència, també és el minoritari el que s’hi posiciona en contra, però aquí el majoritari és el que no es manifesta.

Palà (2018), per la seva banda, ha analitzat el relat de TV3 en la cobertura de la manifestació de l’11 de setembre del 2016 des de anàlisi de l’enquadrament —framing—: conclou que els enquadraments genèrics que hi predominen són els d’atribució de responsabilitat, de conflicte i d’interès humà, mentre que no hi apareixen els de moralitat —entesos en termes de prescripcions sobre com comportar-se— o els de conseqüències econòmiques —interpretats per l’autora com «els motius econòmics que hi ha darrere la demanda sobiranista». Palà (2018 :42) constata que en els informatius s’opta per «emfatitzar el rol del manifestant; no es dona tanta rellevància a les reaccions dels polítics, però sí en el cas del president català i, en menor proporció, dels representants dels partits que són favorables a la secessió. Les veus contràries a l’independentisme es deixen en un segon pla».

En la revisió dels treballs acadèmics que s’han dedicat a l’estudi del debat públic que es va produir amb la gran manifestació de la Diada Nacional de Catalunya del 2012, Moragas-Fernández i Montagut (2019: 274) constaten dues característiques dels discursos sobre les mobilitzacions: «a) els marcs interpretatius dominants són els d’interès humà, conflicte o atribució de responsabilitat» i «b) la cobertura mediàtica difereix en l’avaluació i el tractament dels actors protagonistes de la informació en funció de si aquesta cobertura és catalana o estatal» (la negreta era a l’original).

Un altre dels punts de debat polític ha estat la instrumentalització de la CCMA. Val la pena assenyalar que, en aquest aspecte, des de la recerca s’ha acreditat que també hi ha una especificat en relació amb els plantejaments de Hallin i Mancini sobre el model pluralista polaritzat. Guimerà i Orts (2018: 384-385) ha explicat molt bé com en el període de govern de Jordi Pujol «el paper que Pujol va atribuir als mitjans», en els quals la CCMA ocupava una posició important, «anava més enllà de la instrumentalització, tal com la defineixen Hallin i Mancini; van ser instruments que anaven molt més enllà de la mobilització política o la difusió d’ideologia», ja que «sens dubte, la normalització lingüística o la promoció de la identitat nacional no entren dins de les previsions teòriques de Hallin i Mancini».

En el període considerat en aquest treball, aquesta situació ha canviat. Tal com han assenyalat Montagut i Moragas-Fernández (2019: 298) s’han posat «en el centre de la controvèrsia política els mitjans públics de comunicació de manera estratègica, amb especial protagonisme de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals». D’acord amb la seva anàlisi, s’ha fet, en un sentit, «a través d’una intervenció política en la direcció de la institució», amb el nomenament de Vicent Sanchis com a director com un dels episodis més qüestionats, per considerar-lo partidista. En un altre sentit, «s’ha utilitzat la institució com a tema central de la picabaralla política durant el Procés i en període electoral, tant per defensar-la com per criticar-la, tot generant una dinàmica que encara ha polititzat més la corporació, fins i tot en contra de la voluntat dels seus treballadors». Com a conseqüència, per a les autores, això «ha provocat una manca de crítica legítima i mesurada dels encerts i errors dels continguts informatius generats per la institució i que s’hagi entrat en una dinàmica d’atac/defensa sense matisos».

En aquest sentit, es pot interpretar que la singularitat que havia tingut la instrumentalització en un període anterior s’ha diluït, a favor de la interpretació més literal dels plantejaments de Hallin i Mancini, amb un element de novetat que apunten Montagut i Moragas-Fernández (2019: 298); per a elles, «no sembla que s’hagi de tornar a un model més consensuat previ a la tensió política generada pel Procés, sinó que la percepció és que la guerra pel control polític dels mitjans públics serà central en el desenvolupament del conflicte. Això, per una altra banda, no suposa una novetat ni a Catalunya ni a Espanya, però el que sí que resulta nou és el seu grau de visibilitat mainstream, per dir-ho d’alguna manera, i l’agressivitat d’aquesta lluita política entorn al control dels mitjans públics».


[11]  D’acord amb l’article 2 de la Llei 11/2007, que també preveu, però, que s’hauria de fer mitjançant un contracte programa: «El servei públic de comunicació audiovisual de la Generalitat consisteix, d’acord amb el que estableix l’article 23.2 de la Llei 22/2005, en la posada a disposició dels ciutadans de Catalunya d’un conjunt de continguts audiovisuals i dels altres serveis que es determinin en el contracte programa que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha de subscriure amb el Govern de la Generalitat, i que és regulat pel capítol v, orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals dels ciutadans, a garantir un accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat.»

[12]  Tots de l’any 2008: sobre el transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona (18.4.2008); el retorn de l’art religiós del Museu de Lleida a l’Aragó (13.5.2008); les promeses del president del Govern sobre el finançament de Catalunya (14.8.2008); el crit de «Mori el Borbó!» per part de l’aleshores diputat per ERC Joan Tardà (7.12.2008) i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’ús de la llengua (català o castellà) a l’escola a Catalunya (28.12.2008).