Històricament, almenys a l’Europa occidental, es va atribuir a la ràdio i a la televisió una funció de cohesió social, entesa més aviat en termes de «cohesió nacional» —estatal. Aquest va ser un dels arguments explícits per a crear organismes públics de radiotelevisió, que en una etapa més o menys llarga segons els països van existir en règim de monopoli.
Les transformacions en el sistema mediàtic, sobretot a partir dels anys 1980-1990 amb els processos de liberalització dels mitjans de comunicació en paral·lel amb l’evolució tecnològica que permetia progressivament la multiplicació a gran escala de l’oferta, van comportar plantejaments nous amb relació al paper dels mitjans de comunicació a les societats democràtiques.
En aquest nou context, la noció de pluralisme esdevé fonamental[1] en els sistemes democràtics, en el sentit que s’ha de garantir accés a continguts —sobretot informació—, però no només que representin els diversos punts de vista amb la finalitat que la ciutadania es pugui formar la seva opinió. El pluralisme té dues declinacions: el pluralisme extern, que fa referència a la diversitat i varietat d’empreses i organismes, de mitjans i de continguts amb línies editorials diferents, i el pluralisme intern, que se centra en el contingut de cada mitjà i en el grau de diversitat de punts de vista que inclou.
En general, els estudis i la recerca sobre comunicació han tingut una càrrega normativa important —com hauria de ser el sistema comunicatiu, quin paper haurien de tenir els mitjans…[2] Daniel Hallin i Paolo Mancini (2008), en l’obra que publiquen el 2004 i que s’ha convertit en referència en l’àmbit, opten per un plantejament diferent: analitzar models empírics, no normatius.
En aquesta obra, analitzen els sistemes mediàtics de divuit estats d’Europa occidental i d’Amèrica del Nord i la relació que tenen amb els sistema polític corresponent. Per a comparar-los, es basen en quatre paràmetres: el desenvolupament dels mercats dels mitjans de comunicació, parant atenció a la fortalesa o feblesa de la premsa de gran tiratge; el paral·lelisme polític, entès com «el grau i la naturalesa dels vincles entre els mitjans de comunicació i els partits polítics o, de manera més general, fins a quin punt el sistema de mitjans de comunicació reflecteix les principals divisions polítiques de la societat» (Hallin i Mancini, 2008: 19), i que es relaciona directament amb els conceptes de pluralisme extern i intern esmentats més amunt; el desenvolupament de la professionalitat dels periodistes i el grau i la naturalesa de la intervenció de l’Estat en el sistema mediàtic.
Com a resultat de la comparació, identifiquen tres models: liberal —prevalent al Canadà, als Estats Units, a la Gran Bretanya i a Irlanda—, democraticocorporatiu
—desenvolupat especialment al nord de l’Europa continental— i pluralista polaritzat —prevalent als països mediterranis del sud d’Europa. No són models «purs», sinó més aviat tendències dominants. És a dir, dins d’un mateix estat hi pot haver tendències de més d’un model, però en graus diferents.
[1]. Així, per exemple, la «salvaguarda i el foment del pluralisme és un dels objectius explícits» de la directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual de la Unió Europea (SCAV, 2007-2010), «que fins a set vegades, sempre als considerants —números 5, 8, 12, 34, 48 i 94— però mai a l’articulat, n’assenyala la importància per a la democràcia, la llibertat de la informació, etc. » (Corominas, 2017: 78).
[2]. Corominas (1997) ho ha argumentat en el camp d’Estructura i Polítiques de comunicació; Hallin i Mancini (2007: 12) per a «l’estudi del camp de la comunicació, i en especial l’estudi del periodisme […] a causa en part de les arrels en l’ensenyament professional, on es dona més importància a la reflexió sobre què hauria de ser el periodisme que a l’anàlisi detallada de què és i per què és com és».