En primer lloc, que la reconceptualització i re-significació de la noció d’un sol poble que fa la campanya «Lluites compartides» a través de l’apel·lació a les reivindicacions sociopolítiques sigui una primera via de redefinició possible de l’estructura de representació de la idea.
En segon lloc, ja hem esmentat com durant anys la idea d’incorporació nacional implicava imaginar la possibilitat d’experimentar mobilitat social. Aquesta és una qüestió de primer ordre; la possibilitat de reprendre la centralitat discursiva de la revinculació entre cohesió social i nacional en termes d’estructura social i millora de les condicions de vida. I és important fer-ho en termes de pacte social més enllà de les institucions polítiques i els partits. Les organitzacions de classe i els ens locals
—estructures sociopolítiques i de sociabilitat, veïnals, municipals, etc.— van jugar un paper important als seixanta que pot servir d’exemple en l’articulació d’una actualització de la noció que torni a posar sota un mateix paraigües les forces del treball i de la cultura. És important en el sentit que un discurs de cultura pública comuna, de projecció d’un projecte polític de futur, ha de tenir una translació que es pugui concretar en variables mesurables de millora de les condicions de vida de la població per a respondre a una transformació dels models de representació nacionals que vagi més enllà de la via culturalista a la via democràtica, en termes de societat i d’organització política.
En tercer lloc, Manuel Delgado planteja una qüestió interessant en relació amb la necessitat de vertebració cultural de la societat catalana no en termes de continguts específics prefixats, sinó a través de múltiples experiències o pràctiques societàries que puguin incorporar-se a la representació de la cultura catalana. Aquesta pot ser una altra via de consens de la reformulació de la noció d’un sol poble. Segons Manuel Delgado, aquesta manera d’interpretar la catalanitat com un receptacle obert és la que permet una definició consensuada de la catalanitat i que orienta així mateix la Llei 2/93, «de foment i protecció de la cultura popular i tradicional catalana: el reconeixement del conjunt de les manifestacions de la memòria i la vida col·lectives de Catalunya, tant passades com presents». Salvador Cardús ja fa anys que proposa la necessitat d’incloure la immigració com a lloc de memòria nacional; aquesta és, en termes simbòlics, una de les vies de treball que també permet revertebrar la noció d’un sol poble. Ho hauria de ser també tenint present que en els discursos de fractura social i debat identitari —però també en una reconceptualització de la idea de cohesió que s’està repetint a través dels mitjans de comunicació i els agents sociopolítics del moment— s’oblida la realitat socioeconòmica, política i de representació de les classes subalternes de la immigració internacional que queden al marge de l’interès principal en disputa dels relats dels aparells ideològics de dominació però que sí que tenen importància real en termes de cohesió social i de futur.
A l’últim, una proposta de redefinició conceptual també podria ser-ho a través d’una nova vinculació de les dues idees —cohesió i unitat— davant dos fenòmens: la defensa de la democràcia i els drets socials i polítics, d’acord amb la idea que existeix un ampli consens en la necessitat d’un marc polític de discussió sobre la independència i la desjudicialització del procés independentista. La recent campanya «Som el 80 %» n’és un exemple en aquesta línia. I, en segon lloc, vinculant la idea d’unitat amb el discurs antifeixista i de defensa democràtica davant l’auge de l’extrema dreta tant en l’àmbit català, com espanyol i europeu i d’acord amb l’experiència històrica de la lluita antifeixista a Catalunya.