L’interès per la cohesió social, de manera implícita i explícita, és al mateix cor de les ciències socials i es pot situar a finals del segle xix, principalment a les obres d’Émile Durkheim. La qüestió que es plantejava —i que segueix vigent— és el de com s’establien els vincles socials, les formes de «solidaritat», en el pas d’una societat tradicional a una de moderna. En termes de Durkheim,[1] el pas de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica. I més concretament, com es mantenia el vincle social amb la desaparició de les estructures de l’Antic Règim i les seves velles formes d’autoritat tradicional. També és fàcil descobrir aquest interès a l’obra de Max Weber en l’anàlisi que fa de les diverses formes de legitimació de l’autoritat, amb el pas dels models tradicionals als carismàtics i finalment als legal-racionals, una dinàmica que l’autor lliga als processos de «racionalització» i «desencantament del món». Així mateix, i des d’una perspectiva conflictivista, l’atenció a les noves formes de cohesió i conflicte pròpies del capitalisme també són presents a l’obra de Karl Marx, en les nocions de consciència de classe, falsa consciència, alienació, i tantes d’altres. És a dir, la cohesió —i la divisió o el conflicte— són a l’origen mateix de la sociologia i, en general, de les ciències socials.
No és aquí el lloc de fer-ne una aproximació històrica extensa i les referències anteriors només són per assenyalar on se situa el moll de l’os de l’interès de la sociologia per la cohesió social, sovint recorrent a altres conceptes. Una centralitat per a les ciències socials que, per no entrar en més autors i teories, i només com a símptoma, la trobem en un clàssic com Robert A. Nisbet que precisament publicava la seva introducció a la sociologia amb el títol The social bond. An introduction to the study of society,[2] és a dir, una obra focalitzada en l’estudi del «vincle social». Nisbet —que tampoc no utilitza la noció de «cohesió social»— considera que l’objectiu fonamental de la sociologia és l’anàlisi de les forces que mantenen units els éssers humans en els grups i institucions en què es troben. És a dir, el propi de la sociologia seria l’estudi de la naturalesa del vincle social: «la interacció social, els agregats socials, els sistemes d’autoritat, els rols socials i els estatus i les normes socials i l’entropia social» (Nisbet, 1975: 47).
Sigui com sigui, si la sociologia clàssica havia parat l’atenció sobretot en els mecanismes de pertinença, sovint de caràcter subjectiu, més recentment també l’ha posat en la desigualtat i els factors estructurals que la determinen[3] o en la inclusió i el sentit de pertinença.[4] Així, hom parla, d’una banda, de la «dimensió cultural» de la cohesió social, més orientada a la confiança cap a les institucions, als processos d’integració i assimilació, o a l’homogeneïtat «cultural» i «identitària». D’altra banda, sovint es posa exclusivament l’accent en la dimensió «redistributiva», i per tant, en la desigualtat, la inequitat o l’exclusió.[5] Aquesta ha estat una perspectiva especialment adoptada per les institucions orientades a les polítiques públiques.
[1]. Durkheim, Émile (1893). De la divison du travail social. París: PUF.
[2]. Nisbet, Robert A. (1970). The social bound. Nova York: Afred A. Knopf. Edició citada: El vínculo social. Barcelona: Vicens Vives, 1975.
[3]. Puig, Carlota [et al.] (2011). «Cohesión social e immigración. Aportaciones científicas y discursos políticos», Revista Internacional de Sociología, vol. 69, núm. 1 (gener-abril), p. 9-32.
[4]. Hopenhayn, Martin (2008). «Cohesión docial: entre inclusión social y sentido de pertenencia», a Granda, Jorge (ed.). Pobreza, exclusión y desigualdad. Quito: FLACSO Ecuador, p. 189-202.
[5]. Per posar-ne un cas proper, vegeu l’interessant estudi del Grup de Recerca en Ciències Socials Aplicades (2017). La cohesió social a la Garrotxa: Realitats i reptes de futur. [Girona]: Consorci d’Acció Social de la Garrotxa: Universitat de Girona. 184 p.
Ara bé, de ser un concepte emprat en les ciències socials, la cohesió social ha passat a ser sobretot un objectiu de les polítiques públiques. I aquí, molt especialment defensada en el marc del Consell d’Europa, interessat en la construcció d’una Europa unida, que també vol dir cohesionada. Primer, amb el seu The human dignity and social exclusion project definit per al període 1994-1998, i després amb la seva Strategy for social cohesion pel 1998-2002 i les actualitzacions posteriors com la New strategy for social cohesion de 2004. El Consell d’Europa defineix la cohesió social com «la capacitat d’una societat per assegurar el benestar de tots els seus membres, minimitzar les disparitats i evitar la polarització. Una societat cohesionada és una comunitat de suport mutu, d’individus lliures que persegueixen objectius comuns per mitjans democràtics» (European Committee for Social Cohesion, 2004: 3).[6] L’argument fonamental és que l’exclusió social, amb notables sectors de la població vivint en pobresa, provoca un sentiment d’inseguretat que pot donar lloc a una fragmentació social que, en definitiva, desafia a la mateixa democràcia. Tal com apunta Gabriella Battaini-Dragoni (2003),[7] la definició destaca quatre dimensions del benestar individual i col·lectiu: l’equitat, la dignitat, l’autonomia i la participació.
A partir de la Revised strategy for social cohesion del 2003 aprovada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el març de 2004, es concreten tres tipus de definicions de cohesió. Una, la cohesió com a un sentit de pertinença i de valors compartits. Dues, la cohesió com el compromís i l’habilitat de treballar junts. I tres, la cohesió com a la promoció de vincles i relacions socials. Pel Consell d’Europa, la construcció de la cohesió social s’ha de buscar en la família, en el suport a la infància i la gent gran, en la participació en xarxes i institucions de la societat civil —esglésies, partits i sindicats—, però també en associacions no governamentals i de voluntariat. I tot plegat, promovent els valors de la diversitat, el pluralisme i un adequat equilibri entre responsabilitat individual i solidaritat social.
També tenim en compte la proposta metodològica elaborada pel Consell d’Europa, Concerted development of social cohesion indicators. Methodological guide en què redefineix la cohesió social des d’un punt de vista operatiu: «la cohesió social comprèn tots els elements i processos que ajuden a estrènyer l’habilitat social per assegurar el benestar a llarg termini de tots els seus membres, incloent-hi l’accés equitatiu als recursos disponibles, el respecte per la dignitat humana i la diversitat, l’autonomia personal i col·lectiva i la participació responsable» (Council of Europe, 2005: 23).[8]
Tanmateix, l’aproximació a la dimensió pròpia de les polítiques socials de la cohesió social ens podria allunyar d’una perspectiva crítica, més pròpiament científica. Així, com es veu en les definicions que en fa, la mirada política atribueix un valor positiu indiscutible a la cohesió social. En canvi, des d’una perspectiva crítica es podria discutir sobre si una defensa en excés de la cohesió no podria comportar, posem per cas, actituds tancades, a la defensiva, i xenòfobes. O bé, es podria passar per alt que hi ha societats molt desiguals i alhora molt cohesionades culturalment i políticament. És a dir, que la cohesió també pot ser resultat d’una homogeneïtat forçada o d’una societat dòcil i poc crítica amb el poder. A més, no és fàcil fer compatible la defensa que es fa de la diversitat i el pluralisme, que inevitablement implica graus notables de fragmentació social, simultàniament amb l’objectiu de promoure «valors compartits». En aquest sentit, cal recordar els controvertits debats sobre la crisi dels models multiculturals que han abundat en el tombant de segle xxi, després de comprovar-ne alguns grans fracassos.[9]
[6]. European Committee for Social Cohesion (2004). A new strategy for social cohesion: Revised strategy for social cohesion [en línia]. Aprovat pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el 31 de març. <www.coe.int> [Consulta: 31 gener 2020]. 26 p.
[7]. Battaini-Dragoni, Gabriella (2003). Conference on Social Cohesion. The Council of Europe’s Strategy for Social Cohesion. Universitat de Hong Kong, 28-29 de novembre. 26 p.
[8]. Council of Europe (2005). Concerted development of social cohesions indicators: Methodological guide. Estrasburg: Council of Europe Publishing. 234 p.
[9]. Vegeu Parekh, Bhikhu (2006). Rethinking multiuculturalism: Cultural diversity and political theory. Nova York: Palgrave. 409 p.
Des del nostre punt de vista, però, i més enllà de les possibles contradiccions que puguin contenir els discursos sobre les polítiques de cohesió i la seva distància amb una aproximació veritablement crítica, allò que més ha posat en dificultat el concepte de cohesió social, des del punt de vista de les ciències socials, ha estat la magnitud d’alguns dels canvis que s’han produït, molt acceleradament, des de l’inici d’aquest segle xxi. És a dir, que en qualsevol cas, les formes de cohesió —si volem seguir-ne dient així— han canviat radicalment.
Sense voluntat d’exhaustivitat, en primer lloc hem d’esmentar les especificitats dels nous —i sovint humanament dramàtics— moviments migratoris, particularment entorn de la Mediterrània. Moviments causats bé per la pobresa, per la guerra o per les expectatives de progrés social i econòmic, i davant dels quals, aquesta Europa tan preocupada per la cohesió social —fins i tot de manera molt desigual al seu interior— no ha sabut respondre en conseqüència. Però si aquests moviments són especialment trasbalsadors, n’hi ha d’altres que són conseqüència de la globalització dels mercats, de la internacionalització dels espais educatius i de recerca, i a Europa, de la supressió —si més no, en termes de mercat laboral, educatiu i de mercaderies— de les velles fronteres. Paradoxalment, mentre es convida amb entusiasme a la mobilitat i la internacionalització, hi ha sectors socials que se senten amenaçats —o que objectivament n’estan— i hi reaccionen demanant el restabliment de les fronteres. A què respon, si no, el Brexit o el creixement dels partits d’extrema dreta a Europa, però també arreu del món?
L’altra gran novetat disruptiva del segle xxi ha estat el paper de les xarxes socials. No és tan sols que Internet hagi contribuït decididament a transformar les formes de comunicació i informació multiplicant-les i accelerant-les, sinó que des del punt de vista del vincle social, n’ha capgirat rotundament les formes conegudes fins a finals del segle xx. Facebook, Twitter, WhatsApp, Instagram —que ja semblen eines a punt d’esgotar-se i ser substituïdes per nous instruments encara més dúctils i que ja s’estan fent lloc en el panorama interactiu, han desbaratat tant les formes anteriors de vida social com els mateixos esquemes sociològics que servien per estudiar-les. On queda la vella dicotomia entre «relacions cara a cara» i «relacions anònimes» que durant tant de temps ha servit per estudiar com s’estructuraven els intercanvis socials? Què comporta haver passat de tenir un cercle reduït d’amics i de coneguts[10] a gestionar un espai relacional de centenars o milers de seguidors a les xarxes? Fins a quin punt la polarització social i política,[11] o certes formes de populisme, no tenen a veure amb la nova cultura política que es construeix a la Xarxa? I, d’aquests fenòmens, quins són conseqüència directa de les lògiques implícites en el seu funcionament, i quins resultats d’intervencions calculades i finançades amb objectius polítics espuris?[12] I tot, sotmès a canvis en aquestes xarxes relacionals que es produeixen unes velocitats trastornadores.
Les dades sobre el creixement d’usuaris d’Internet (gràfic 1) —impressionant més que per la quantitat, per la rapidesa—, els usuaris segons les plataformes més habituals (gràfic 2), la magnitud del trànsit d’interaccions a la Xarxa cada 60 s (taula 1), i encara el temps que s’hi dedica diàriament —de les 5 h 20 min a Espanya fins a les 9 h 38 min a Tailàndia (gràfic 3)—, ens posen davant de què poden arribar a significar aquestes noves xarxes en una anàlisi de la cohesió social. I, per tant, cal anar alerta a seguir-ne parlant com si fóssim encara al segle xx, emprant esquemes i indicadors si no caducs, del tot insuficients. Només, també a tall d’exemple, és interessant la proposta del Pew Research Center que, associats amb la Social Media Research Foundation,[13] després d’estudiar molts milers de converses a Twitter, n’han identificat fins a sis estructures comunicatives diferents (gràfic 4).
Font: Word Banck i Our World in Data (https://ourworldindata.org).
Font: Statista i TNW (2019). Our World in Data (https://ourworldindata.org).
Font: OfficallyChadd i LoriLewis.
Font: Hootsuite We are Social. GlobalWebindex, Q2 & Q3 2017. Segons una enquesta a usuaris d’Internet d’entre setze i seixanta-quatre anys.
Font: Pew Research Center, associat amb Social Media Research Foundation.
El cert és que encara no es té prou ben estudiada la plasticitat de les noves formes d’interacció social i les seves conseqüències. Entre altres coses, pel seu canvi constant, de manera que és molt més ràpida l’aparició de nous models i la variabilitat en els seus usos que la capacitat per estudiar-les. En qualsevol cas, cal admetre que els vincles socials són tan complexos com ho és la societat actual. O, potser sent més precisos, la societat actual es torna tan complexa com ho permeten els nous sistemes d’establiment de vincles socials en quantitat i rapidesa. Una complexitat que afecta la vida personal com mai no s’havia vist interferida —els pessimistes morals dirien «intervinguda»—, però que també està transformant de manera radical les formes de treball o la distribució del coneixement. I, no cal dir-ho, l’organització política, fins al punt de somoure els mateixos fonaments de la democràcia i de la cultura política que l’havien sostingut fins a finals del segle xx.
En tercer lloc, i si parlem d’aquestes dues primeres dècades de segle, no podem oblidar l’impacte en la cohesió social de la greu recessió econòmica que va fer-se visible el 2008 —a Espanya no s’hi va reaccionar políticament fins el 2010— i que no es va començar a superar fins el 2013. Ara bé: la qüestió, en aquest cas, no es limita als efectes devastadors que va tenir la recessió en les economies nacionals i familiars, sinó que també ha afectat al canvi de model de creixement, a les noves vulnerabilitats que ha fet emergir, a les desconfiances institucionals que ha fet arrelar en les consciències individuals i col·lectives o a la desaparició d’expectatives —particularment en les classes mitjanes— respecte d’aquella mobilitat social que assegurava una adhesió social fonamentada en el mèrit personal.
[10]. Argemí, Marc (2019). Los siete hábitos de la gente desinformada. Barcelona: Conecta.
[11]. L’impacte de les xarxes socials en la polarització política està en discussió. Hi ha estudis que en discuteixen l’impacte, com el recent de Boxell, Levi; Gentzkow, Matthew; Shapiro, Jesse M. Cross-country trends in affective polarization. Stanford: Stanford Institute for Economic Policy Research, gener de 2020.
[12]. Vegeu el cas de Steve Bannon, antic conseller de Donald Trump, i la seva organització The Movement articulat amb l’Institut per la Dignitat Humana instal·lat a Trisulti, prop de Roma. També Robert Mercer i el lloc «conspiracionista» Breitbart News de l’alt-right nord-americana. I, encara, l’agència nord-americana de comunicació digital Harris Media, que va treballar per a l’extrema dreta alemanya, l’Alternative für Deutschland durant la campanya electoral del 2017.
[13]. Pew Research Center (2014). Mapping Twitter topic networks: From polarized crows to community clusters [en línia]. <https://www.pewinternet.org/2014/02/20/mapping-twitter-topic-networks-from-polarized-crowds-to-community-clusters> [Consulta: 31 gener 2020].
Els treballs sobre la cohesió social s’han multiplicat exponencialment des de finals del segle passat. És un símptoma directe de la preocupació que desperten els canvis socials, és clar. Ja hem esmentat la doble via més usual, que és la que destaca els aspectes subjectius de confiança social, o els més objectius i estructurals sobre desigualtat. Per aprofundir-hi, és d’interès parar atenció en l’esforç de síntesi que ha fet Jane Jenson.[14] En síntesi, Jenson proposa un esquema multidimensional que distingeix tres àmbits: a) l’econòmic, que mesura la inclusió i la igualtat; b) el polític, vinculat a la legitimitat i la participació, i c) el sociocultural, que té en compte el reconeixement i la pertinença. Un esquema que després converteix, a partir de diversos indicadors, en una proposta d’índex global de cohesió social (gràfic 5).
Font: Jane Jenson, Defining and measuring social cohesion, 2010 (p. 17).
Ara bé: un dels punts interessants del treball de Jenson és la incorporació del concepte de capital social de Robert D. Putnam[15] a la noció de cohesió social. Certament, no és exactament el mateix. El concepte de capital social tampoc és del tot clar sobretot a l’hora de fer-lo operatiu, i no està exempt de crítiques teòriques i metodològiques com les d’Eguzki Urteaga (2013).[16] Per exemple, Urteaga esmenta les observacions d’Edwards i Foley que fan al cas nord-americà, segons les quals «la fragmentació de les estructures familiars i la inestabilitat de les comunitats […] no té tant a veure amb una falta de civisme i de valors morals com amb una combinació de precarietat econòmica, d’estructures socials dèbils característiques d’una societat molt mòbil, relativament allunyades de les dels pioners» (1997: 675).[17] Tanmateix, l’interès d’incorporar la noció de capital social rau en el tipus de variables que afegeix a les habituals sobre confiança i desigualtat. Es tracta de l’anàlisi de l’associacionisme i la participació cívica —en definitiva, del compromís cívic dels ciutadans d’una comunitat—, circumstàncies que tindrien efectes positius tant en el desenvolupament econòmic com en la cohesió social i la qualitat democràtica. I és que un bon estoc de capital social és allò que facilitaria la conciliació entre l’interès individual i el general.
En aquest informe, l’interès per la noció de capital social és fàcil d’entendre. Si en alguna cosa hi ha consens a l’hora de definir la societat catalana és en la importància que històricament ha tingut i encara té la seva societat civil. En síntesi, la tesi de Putnam és que és en les associacions on cristal·litzen les expectatives de cooperació. De manera que la densitat de participació associativa en una comunitat es trobaria directament relacionada amb la qualitat de la seva vida política. Carles Boix ha analitzat de manera precisa i crítica l’obra de Robert D. Putnam al capítol introductori de l’edició catalana de Making democracy work (2000), «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques».[18]
També és rellevant prendre una certa distància i notar allò que Boix ens fa veure: «la relació entre participació en associacions cíviques i resultats socials positius no és axiomàtica» (2000: 19). De manera que cal fer algunes distincions fonamentals. Primera —seguim Carles Boix—, s’ha de distingir entre associacions verticals, que estableixen relacions de dependència, i les horitzontals que afavoreixen la mutualitat entre iguals. En segon lloc, cal considerar el propòsit de l’organització, que es pot dirigir cap al bé de la comunitat o no. Tercerament, cal veure fins a quin punt el capital social creat dins del grup és útil o no fora de la mateixa associació. En aquest sentit, Putnam ha distingit el bridging —capital social que tendeix a crear ponts— del non-bridging, un capital social que tendiria a polaritzar la vida social i afavoriria actituds no inclusives (2000: 19-22). A efectes d’aquest informe, doncs, cal considerar la possibilitat que el capital social també pugui tenir una dimensió negativa per a la cohesió social si és que esdevenia una barrera d’entrada per als no-membres i fomentava formes d’hostilitat intergrupal.
[14]. Jenson, Jane (2010). Defining and measuring social cohesions. Londres: Commonwealth Secretariat. 34 p.
[15]. Els dos textos fonamentals de Robert D. Putnam són Making Democracy Work (1993) i Bowling Alone (2000), als quals ens referirem més endavant.
[16]. Urteaga, Eguzki (2013). «La teoría del capital social de Robert Putnam: Originalidad y carencias». Reflexión Política [Colòmbia: UNAB], núm. 29 (juny).
[17]. Foley, M.; Edwards, B. «Escape from polítics. Social theory and the social capital debate». American Behavioral Scientist, vol. 40, núm. 5 (1997), p. 550-561.
[18]. Boix, Carles (2000). «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques». A: Putnam, Robert D. Per a fer que la democràcia funcioni: La importància del capital social. Barcelona: Proa, p. 9-48.