L’interès i la preocupació per la cohesió social dels catalans és molt antiga. Gairebé es podria dir que ha estat una «passió» nacional. No hauria d’estranyar que fos així en allò que se n’ha dit «un país de marca», una terra de pas. Si és cert que la immigració a Catalunya ja ha esdevingut un lloc de memòria,[19] és a dir, un fet constitutiu de la pròpia idiosincràsia —abusant del concepte, es podria dir de la pròpia identitat—, era esperable que la reflexió sobre la continuïtat de la nació hagi anat associada a la de la incorporació dels «nouvinguts». Precisament, un eufemisme, el de «nouvingut», que expressa ben a les clares aquesta voluntat i necessitat de dissoldre la condició estrangera de l’immigrant el més de pressa possible.
Podríem anar més enrere, però limitant-nos al segle xx, podem esmentar les reflexions de Pere Coromines, que el 1914 ja es referia a una Barcelona de 500.000 habitants nascuts a la ciutat però amb 120.000 «que han vingut de fora de Catalunya a fecundar el nostre país i fer-lo progressar», i afegia: «Barcelona és de tots els qui treballen per ella i l’estimen».[20] I hauríem de citar la famosa conferència de Rafael de Campalans el 1923 al CADCI: «Per nosaltres, els forasters que venen a Catalunya —que sempre acollim amb els braços oberts— i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, que les nostres dones no en pareixen prou, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de la nació, com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència».[21] Al costat d’aquest d’aquestes crides al que ara en diríem un relat de cohesió, també hi havia veus menys optimistes com la de Josep Antoni Vandellós, que el 1935 publicava Catalunya, poble decadent,[22] on s’encetava un molt rellevant debat sobre natalitat, immigració i identitat.
Sense forçar massa les coses, es pot dir que els grans clàssics del segle xx, Josep Ferrater Mora a Les formes de la vida catalana (1944), Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya (1954) o Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962), també s’interessen per la cohesió dels catalans. Què és, si no, la idea de «continuïtat» en Ferrater Mora, que accentua aquesta forma de vida —la que «senyoreja per damunt de totes» i que expressa la capacitat d’incorporar els canvis, fins i tot els més bruscos, «a una trajectòria anterior, que la impliquin i la conservin» (2012: 44).[23] El mateix es pot dir pel cas de Vicens Vives i la seva concepció del català com a «home de marca», entesa la marca com un passadís: «L’anar i tornar de gent estranya en el nostre territori ens ha tornat a vegades incongruents i paradoxals. Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge.» I afegeix: «No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia, sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els hominem undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat» (1969: 23-24).[24] Pel que fa a Joan Fuster, i limitant-nos a l’obra esmentada, també es refereix a la consciència de catalanitat com a una consciència de filiació, en una estructura social en què immigrants i descendents d’immigrants s’integraven (1989: 119).[25] I, tot i que es refereix a la unitat dels Països Catalans, la menció a Ramon Muntaner és perfectament aplicable al nostre debat sobre la cohesió. En aquest cas, la defensa de la unitat dels pobles és entesa com una virtut política, però també com una obligació moral. I d’aquí, la metàfora de Muntaner sobre la mata de jonc (1989: 136).
Tan rellevant com les reflexions anteriors, però més fonamentada científicament, és l’anàlisi que ha estat desenvolupada per la demògrafa Anna Cabré a El sistema català de reproducció.[26] La constatació que, històricament, la població catalana creix aproximadament a parts iguals per la reproducció biològica de les generacions i per la immigració, no només assenyala la singularitat del model, sinó que té conseqüències molt rellevants des del punt de vista de les característiques pròpies de la societat catalana. De fet, el «sistema català de reproducció» va més enllà de ser una tesi demogràfica i s’ha convertit en allò que l’economista Francesc Roca en diria una «Teoria de Catalunya».[27]
Anna Cabré resumeix les principals conseqüències del model, d’entre les quals ara ens n’interessen dues pel que fa a la qüestió de la cohesió. Una, que «la immigració a Catalunya és un fenomen endogen, és a dir, generat més per l’atracció de les zones d’arribada que per l’expulsió de les xones de sortida». I dues, que aquest sistema «ha resultat globalment benèfic, tant per a totes les categories d’habitants, autòctons i immigrants, com per al col·lectiu, i tant pel que fa a la consecució d’objectius relativament materials (nivell de vida, promoció social, modernitat) com pel que fa a realitats més immaterials (cohesió social, consciència d’identitat, orientació cap al futur)» (Cabré, 1999: 29-30).
Així mateix, mereix una atenció especial la gènesi del concepte d’«un sol poble», que podríem qualificar com la versió catalana del relat de la cohesió social. És el que analitza a fons Mariona Lladonosa a l’annex 1 que acompanya aquestes pàgines, amb el títol Origen, evolució i crisi de la noció «Catalunya un sol poble».
[24]. Cardús, Salvador (2005). «The memory of immigration in Catalan nationalism». International Journal of Iberian Studies, vol. 18, núm. 1, p. 37-44.
[20]. Citat a: Termes, Josep (1984). La immigració a Catalunya. Barcelona: Empúries, p. 140.
[21]. Campalans, Rafael (1923). «El socialisme i el problema de Catalunya». Parlament fet a l’Ateneu Enciclopèdic Popular el mes de febrer. Reproduït a Balcells, Albert (1985). Rafael Campalans, socialisme català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 260.
[22]. Vandellós, Josep A. (1935). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Biblioteca Catalana d’Autors Independents. Reeditat l’any 1985 a Barcelona per Edicions 62.
[23]. Ferrater Mora, Josep (1944). Les formes de la vida catalana. Edició citada: Barcelona: Edicions 62, 2012.
[24]. Vicens Vives, Vicenç (1954). Notícia de Catalunya. Barcelona: Destino. Edició citada: Destino, 1962.
[25]. Fuster, Joan (1962). Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62. Edició citada: Edicions 62, 1989.
[26]. Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.
[27]. Roca, Francesc (2000). Teories de Catalunya. Barcelona: Pòrtic.
Per a fer una anàlisi sobre la cohesió social també cal considerar els factors específics de la realitat política catalana. És cert que els desafiaments a la cohesió a què s’ha d’enfrontar la societat catalana, com s’acaba de veure, són els mateixos de tota la societat occidental avançada. Però, com ja s’ha avançat, en té alguns d’específics que ara tractarem i que deriven de la seva particular situació de manca de reconeixement com a nació dins de l’Estat espanyol.
En primer lloc, a causa de les prou conegudes llargues circumstàncies històriques i polítiques del país, la identificació nacional a Catalunya ha esdevingut un tema de controvèrsia i un fet de considerable complexitat. En els països sense aquest tipus de dissociació, on estat i nació coincideixen o on és reconeguda la diversitat nacional dins d’un estat complex, la pertinença nacional es dona per descomptada i només cal mesurar-ne la intensitat. A Catalunya, però, des de principis de la dècada dels vuitanta del segle passat es va començar a mesurar la identificació nacional —sovint, des del nostre punt de vista, mal anomenada «identitat nacional»— a partir d’una pregunta que diferencia el «com se sent» la persona interrogada a escollir entre les opcions «només espanyol», «més espanyol que català», «tant espanyol com català», «més català que espanyol» o «només català». Sobre la pregunta, però, cal fer tres observacions prèvies si es volen interpretar correctament les respostes. Primer, hi ha el fet d’imposar un dilema que no és necessàriament viscut com a tal per a tothom, si més no de manera conscient. En aquest sentit, es pot dir que és la pregunta la que crea una realitat dual davant de la qual hom es veu forçat a situar-se. En segon lloc, és forçar molt el significat de la noció de pertinença voler reduir-lo a l’expressió «sentir-se». Pensar que la identitat nacional d’una persona es constitueix i s’expressa de manera individual a partir d’una dimensió merament emocional, és d’un reduccionisme abusiu. Aquí preferirem parlar d’identificació nacional, i encara amb moltes precaucions. Tercerament, i per les raons abans esmentades, és fàcil suposar que la resposta «tant espanyol com català» és una resposta refugi per als qui l’oposició dual o no té cap significació —no «senten» aquest tipus d’identificacions—, o pels qui és una contraposició que els incomoda, que els fa «sentir» malament. Un supòsit, en qualsevol cas, que ens allunya de la contundència —políticament interessada— de les teories sobre una suposada «identitat dual».
Dit això, presentem un recull de les respostes a les diverses enquestes realitzades sobre aquesta qüestió en el període que va des dels anys vuitanta fins ara i que, obviant inevitablement les diverses especificitats metodològiques i temporals de cada estudi, ens poden proporcionar una certa aproximació a l’evolució d’aquesta forma d’avaluar el sentiment de pertinença territorial (gràfic 6). I una primera dada interessant és la de la constància al llarg dels quaranta d’any d’una proporció d’entre el 35 % i el 40 % de catalans que defugen definir-se en una identificació polaritzada. Una xifra constant i pràcticament insensible als grans debats polítics de cada moment, i que mereixeria una anàlisi específica, en la línia dels plantejaments de la sociòloga britànica Susie Scott en què posa l’accent, precisament, en allò que no és o no vol ser socialment marcat.[28]
En canvi, sí que es constata un clar decantament cap a una identificació nacional —que també podria ser una identificació merament territorial, si es vol, diguem-ne «pre-nacional»— cap a Catalunya i en detriment d’Espanya. En els anys vuitanta, davant del dilema plantejat per la pregunta, el decantament («més que» o «només») cap «sentir-se català» se situava al voltant de 25 % de les respostes i el decantament cap «sentir-se espanyol» era de prop del 40 %. Però en els darrers anys, els que diuen sentir-se espanyols («només» o «més que») se situen al voltant del 10 %, i els qui se senten catalans, al voltant del 50 %. Unes dades que no sembla que s’hagin de llegir en termes de «polarització identitària», sinó tot el contrari. És a dir, es manté la franja no marcada, creix la identificació amb l’àmbit nacional-territorial més proper —possiblement, en paral·lel a la seva més gran presència administrativa: sanitat, escola, policia…— i es redueix la identificació amb l’espai més global. Una evolució que, en canvi, no té una correspondència clara amb la de les audiències mediàtiques.
Font: I. Serrano (2012), De la nació a l’estat, Barcelona, Angle, p. 123, i actualitzacions pròpies. Enquestes de Data Project (1979-1984); Moreno (1985); CIRES (1990-1995); CIS (1996-2003) i CEO (2005-2018).
[28]. Scott, Susie (2017). «A Sociology of nothing. Understanding the unmarked». Sociology (febrer), p. 1-17.
Per bé que es tracta d’una vella aspiració minoritària, el debat a favor de la independència a la societat catalana va començar a créixer al voltant del procés de reforma estatutària, entre 2004 i 2006, i ha comportat una desfeta del mapa polític autonòmic i l’aparició de noves tensions polítiques. Saber fins a quin punt aquest debat ha provocat tensions en la cohesió social no és gens fàcil de determinar, i menys quan es tracta d’una discussió pública carregada d’intencionalitat partidista. Sí que és possible aproximar-nos empíricament a l’anàlisi de com han evolucionat els posicionaments favorables i contraris a la independència, bé sigui en les enquestes, bé sigui en el comportament electoral, una qüestió que serà estudiada en un altre document d’aquest treball.
Aquí, ens limitem a considerar les respostes disponibles a diverses enquestes sobre població favorable o no a la independència, encara que una vegada més, cal advertir que es tracta de treballs fets amb diverses metodologies i formes distintes de fer la pregunta, i per tant, que els resultats només es poden llegir com a tendències generals. Particularment, alguns estudis que fan diverses preguntes sobre l’elecció de models polítics possibles, mostren aquesta complexitat en les respostes segons si es formula de manera dual (sí/no) com a un desig, si es presenten diverses alternatives (una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un estat en una Espanya federal, un estat independent) o si es fa referència a un hipotètic referèndum.
En qualsevol cas, allò que mostra el gràfic 7 és en quin moment es produeix el canvi d’expectativa —amb un primer increment durant el segon govern Aznar amb majoria absoluta, i sobretot el canvi de tendència a favor i en contra de la independència a partir del 2007, amb una estabilització de les posicions favorables des del 2009 d’entre el 45-50 %, i una recuperació de les posicions contràries —amb la reducció dels «No ho sap / No contesta»— a partir del 2015.
Gràfic 7. Evolució de l’adhesió a la independència 1991-2018
Font: Elaboració pròpia a partir de les enquestes del ICPS (1991-2014) i del CEO (2015-2018). Cal advertir que interessen les tendències més que no pas les xifres exactes a causa de les diverses maneres de fer la pregunta, les diverses fonts i la diversitat de mostres utilitzades.
Des del nostre punt de vista, però, qualsevol valoració sobre l’impacte del debat independentista en la societat catalana, ha de tenir en compte les consideracions següents:
— El decantament cap a la independència no ha estat fruit d’una decisió col·lectiva diguem-ne «forta», ideològicament articulada, sinó de caràcter «tou». S’ha naturalitzat un relat que afirma que es té el «dret a decidir» i que entre les decisions possibles, una de desitjable és la independència. Diríem que es tracta d’una aspiració a la independència sense correspondència amb la migrada militància política independentista. L’independentisme «social» ha estat liderat per organitzacions de la societat civil. D’altra banda, a Catalunya, la majoria dels que volen la independència la desitgen, per entendre’ns, com també la volen els espanyols, els francesos o els nord-americans, que celebren els seus respectius dies nacionals o de la independència sense haver-se de considerar «independentistes». Aquest fet, el d’una aspiració política sense una ideologia política forta, és molt rellevant a l’hora de relativitzar el que podria ser la causa d’una forta divisió social.
— Tota la primera fase de decantament favorable a la independència no va aixecar reaccions explícites en contra, com mostren les enquesten. Fins que no hi va haver qui va liderar, exacerbar i instrumentalitzar la confrontació per raons polítiques i electorals —no cal dir-ho, amb el suport implícit i explícit de la majoria de poders d’àmbit estatal, particularment dels mediàtics—, no hi va haver formes de confrontació visibles. Particularment, la percepció de conflicte es va aconseguir convertir en un problema l’ocupació de l’espai públic (llaços grocs, pancartes, manifestacions i contramanifestacions…). En aquest sentit, caldria determinar fins a quin punt la suposada fractura social —de la que se’n sol culpabilitzar només a una part dels dos sectors confrontats—, és conseqüència de l’aspiració sobiranista o de la resistència al fet que es pugui exercir el dret d’autodeterminació.[29] I, en tot cas, la confrontació política —tan habitual, d’altra banda, en els sistemes polítics amb dos grans partits en alternança— encara no hauria de suposar, necessàriament, una divisió social.
— D’entre els estudis sobre la divisió de la societat catalana per raó del debat independentista, cal destacar el de Lucía Medina.[30] Aquest mostra que si bé hi ha una clara tendència al creixement de les posicions extremes, entre la «proximitat al nacionalisme català» i en una escala de l’1 al 10, el cas és la majoria se segueix situant en les posicions centrals (gràfic 8). (Observeu, però, que, a efectes interpretatius, i molt significativament, no es pregunta per la «proximitat al nacionalisme espanyol», sinó que simplement es mesura pel «poc nacionalisme català».) D’altra banda, les posicions extremes no són simètriques: el màxim de «nacionalisme català» es manifesta el 2012 i torna a baixar, mentre els «menys nacionalistes catalans» tenen el seu punt màxim el 2017, l’últim any analitzat, i que es correspon amb la màxima repressió de l’Estat. En qualsevol cas, el treball de Medina conclou que, a part dels problemes metodològics que observa en les dades disponibles, d’una banda podria pensar-se que hi ha «dificultats d’acomodació de les identitats duals en un entorn polaritzat», i de l’altra que «una part important de l’electorat no nacionalista està obert a ser activat en claus diferents depenent de les interpel·lacions que rebi […] de diferents discursos polítics: un obertament antinacionalista inscrit en la dinàmica de la polarització, o un altre, que sense posar l’accent en el nacionalisme, podria arribar a ser més integrador i moderat» (Medina, 2018: 10). (Les cursives són meves per a indicar el que considero, per bé que habituals, un ús ambigu o políticament marcat dels termes.)
Gràfic 8. Evolució del nacionalisme català (mesurat de l’1 al 10) en les enquestes del CIS, 1999-2017
Font: Lucía Medina a partir de les dades del CIS.
— El que és una evidència és que el debat independentista ha polititzat la vida social catalana. Mai no s’havia parlat tant de política i en ambients tan diferents com els darrers anys. Mai no s’havien publicat i llegit tants llibres sobre el procés. Mai no s’havien organitzat tants actes públics amb tanta participació per debatre sobre qüestions polítiques. Lògicament, això també ha comportat increments significatius en la participació electoral que, fins a l’inici del procés, havia estat objecte de preocupació[31]. La més gran participació és conseqüència d’una més gran politització i polarització.
— També en aquesta reflexió sobre la polarització política cal observar que es tracta d’un procés general a totes les societats occidentals, amb algunes característiques noves molt associades al paper de les xarxes socials en el debat polític. La victòria de Donald Trump als Estats Units o el resultat del referèndum britànic favorable al Brexit, responen a una dinàmica de polarització semblant.
[29]. És especialmente rellevant, en aquest sentit, el treball encarregat per l’eurodiputat Josep Maria Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, publicat amb el títol Un biaix etnicista en la política catalana?: L’efecte desigual del procés (2019), i realitzat per Joan Vergès-Gifra, Ivan Serrano i Macià Serra.
[30]. Medina, Lucía (2018). «Catalunya: una societat dividida per la meitat? L’efecte del context entre els no nacionalistes». Quaderns de l’ICPS, vol. 16 (octubre).
[31]. CEO (2007). Enquesta sobre participació política a Catalunya. Estudi R-372.