La cohesió social, com hem vist, s’associa a factors molt diversos. Un dels més rellevants, però, és el de l’educació, dimensió que és tractada en un altre informe. Però no tan sols des del punt de vista de l’èxit escolar o l’abandonament, de l’accés a l’educació o els nivells assolits, sinó també en relació amb els continguts. És Gregorio Luri qui ha destacat aquest paper de l’escola des d’un altre punt de vista fonamental: el de la creació d’un marc de confiança compartit. Luri qualifica l’escola com una «institució vinculadora», amb una gran transcendència política: «els vincles associatius posen de manifest unes relacions mútues que sobrepassen les dels vincles familiars. Per aquest motiu educar en la confiança és en gran part equivalent a educar en la democràcia».[41]
Gregorio Luri, força a contracorrent de certes modes actuals, posa en relleu els continguts educatius més que no pas els procediments. I per això recupera el concepte de «cultura general» com aquell «conjunt de coneixements que permet a una persona dialogar amb la seva tradició i moure’s amb seguretat en diferents àmbits de copertinença, utilitzant en cada cas un registre adient. Gràcies a ella podem mantenir un diàleg amb persones diferents en registres diversos, seguir una conferència, llegir revistes de diferents temes, seguir críticament l’actualitat en els mitjans, etc. És, en definitiva, aquell saber que ens permet superar els límits de la nostra tribu i disposar de recursos per aprendre coses noves. En aquest sentit també és un coneixement crític que ens mostra tant què sabem com què no sabem».[42]
Allò que diu Gregorio Luri és que la reducció d’aquesta cultura general compartida que hauria de transmetre l’escola significaria una minva del capital social. De manera que, quan en una societat molt diversa s’hi produeix una «pluralitat excessiva» que priva de disposar d’aquests codis culturals comuns, com sosté també Robert D. Putnam a Et pluribus unum,[43] disminueix el sentiment de pertinença, i lògicament, la cohesió social. Incisivament, Gregorio Luri recorda que a més de «ser una nació», cal ser «una societat nacional». Un desafiament que, a més de tots els canvis que ja s’han considerat, s’hi ha d’afegir el d’una societat que passa en vint anys d’un contingent de joves estrangers de zero a vint-i-quatre anys del 3,3 al 15,3 per cent, una societat en la qual creix de manera exponencial la diversitat ètnica, i que malda per mantenir un capital social suficient en temps de crisi per garantir un nivell adequat de cohesió social i un sentiment de pertinença compartit.
Però, podem mesurar d’alguna manera l’estat d’aquesta «cultura general» compartida i la seva evolució? La resposta, en el marc d’aquest informe, és rotundament no. Podem aproximar-nos a l’estudi de les pràctiques culturals, sobretot en el terreny del consum cultural, però obviant-ne els continguts. Si el consum cultural fos alt però disgregador en els continguts, només donaria una resposta molt parcial a allò que ens convindria conèixer. I, així i tot, en un context global, tampoc seria gens clar com discriminar allò que és «disgregador», d’allò que seria «integrador». Amb tot, no renunciem pas a donar les dades disponibles i que ens semblen més significatives (vegeu les taules de la 10 a la 13).
Les dades de què es disposa en sèries relativament llargues sobre equipaments culturals són les que publica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb el títol Estadístiques culturals de Catalunya.[44] Pel que fa a les dades sobre serveis i indústries culturals, també es tracta de xifres oficials. I pel que fa a les pràctiques culturals, es tracta de respostes subjectives a l’Enquesta de participació cultural de Catalunya.[45] Tanmateix, s’ha d’advertir que al llarg del temps hi ha hagut alguns canvis de criteri tant en les mostres com en les preguntes i en l’exposició dels resultats i que, per tant, cal prendre’s les xifres —particularment les segones— amb una perspectiva orientativa. També cal esmentar les publicacions del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), Estat de la cultura i de les Arts,[46] del qual se n’han presentat diversos informes des de 2010. El darrer és de 2018. Aquests informes, a més de les dades obtingudes de les publicacions abans esmentades, incorpora també altres dades, particularment de l’Enquesta de pressupostos familiars de l’Idescat per estudiar la despesa familiar destinada a cultura. A més, ofereix anàlisis expertes encarregades a col·laboradors externs sobre àmbits particulars.
[41]. Luri, Gregorio (2008). L’escola contra el món. Barcelona: La Campana, p. 145.
[42]. Luri, Gregorio (2012). Per una educació republicana: Escola i valors. Barcelona: Barcino, p. 56-57.
[43]. Putnam, R. D. (2007). «Et pluribus unum: Diversity and community in the twenty-first century». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2 (juny), p. 137-134.
[44]. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Estadístiques culturals de Catalunya. Publicació anual.
[45]. CoNCA (2018). La participació cultural a Catalunya 2013-2016. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
[46]. CoNCA (2010 a 2018). Estat de la cultura i de les arts. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
En els vint anys estudiats, s’observa que, per als equipaments culturals —arxius, biblioteques, museus i col·leccions, monuments i jaciments i béns culturals d’interès nacional (BCIN)—, les xifres són en general progressives excepte pel nombre total de biblioteques que es manté estable. En tots els casos també augmenta el nombre de persones que hi treballen, i excepte per una petita davallada en el període 2010-2015 en els museus i jaciments. El nombre de visitants als museus també és creixent —amb un lleu retrocés del 2010 al 2015—, i gairebé es duplica en el període esmentat. Un cas a part és la disminució notable de galeries d’art, que passa de les 214 el 2000 a 145 el 2016 (taula 4).
Font: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.
La producció cultural mostra evolucions molt diverses. Així, l’argument de produccions i coproduccions cinematogràfiques catalanes, discret, ha anat acompanyat del tancament massiu de sales d’exhibició. I a l’increment de pel·lícules exhibides en català no l’ha acompanyat massa el creixement d’espectadors que aconseguien (taula 5).
Unes dades igualment difícils són les del sector editorial, amb un increment del nombre d’editorials i de títols publicats tant en català com en castellà, però amb una reducció notable dels ingressos per vendes —i també de treballadors en aquest sector—, sobretot a partir dels anys de més recessió econòmica, i que no es recuperen en les darreres dades disponibles de 2016.
Un comportament força diferent és el del sector teatral. Del 2000 al 2016 hi ha més del doble de teatres (de 77 a 178), creixen el nombre de companyies (de 115 de teatre i 20 de dansa a 130 i 23, respectivament), es passa de 9.570 a 15.977 representacions i creixen de manera regular els espectadors de 2,1 a 3,3 milions. També creixen els ingressos a taquilla (de 23 a 66 milions) i els treballadors (de 706 a 2.040). Només cal assenyalar negativament que el sector de la dansa, que havia arribat a tenir 40 companyies el 2010, en sis anys s’havien reduït a 23.
Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Si en el cas de les dades oficials sempre es pot sospitar que hi ha part de l’activitat que queda fora dels còmputs burocràtics i per tant que són inferiors a les reals, en el cas de les enquestes sobre pràctica cultural, amb resposta subjectiva, podríem suposar el contrari: que el consum hi està inflat. I, també com s’ha dit abans, els diversos tipus de mostres i preguntes, poden donar lloc a variacions significatives que queden invisibilitzades en les xifres nues (taula 6).
Ara bé, les dades de què es disposa indiquen un creixement significatiu fins a 2006 de la lectura, l’assistència a concerts, al teatre, la dansa i el circ, o a museus i biblioteques. En canvi, les dades posteriors disponibles, indiquen baixades substancials en pràcticament tots els sectors, particularment en concerts, cinema i espectacles en general. Unes dades que, atenció, no sempre encaixen amb les evolucions de les obtingudes pels registres d’assistència oficials.
I, encara, és interessant destacar la resposta a la disposició d’Internet que del 2000 al 2016 passa del 31 % dels enquestats al 84,3 %. En canvi, hem deixat de banda ràdio i televisió, que ja tenen un informe específic, però les dades dels quals estan ben establerts i els canvis no s’han produït tant en els totals d’audiència, sinó en els canvis en l’oferta.
Font: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.
Les dades veritablement negatives, però, les dona la despesa pública en cultura. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que havia arribat a fer una despesa de 378 milions d’euros el 2010, el 2016 l’havia reduït fins als 266. Les Diputacions, dels 128 milions de 2010, als 95 de 2016. I els Ajuntaments, el mateix: dels 720 milions de 2010 als 546 de 2016. I pel que fa a l’aportació de l’Estat, si el 2009 havia estat de 74 milions d’euros, el 2016 s’havia reduït a 18 (taula 7).
A aquestes dades, però, encara caldria afegir les conseqüències de la desaparició de les Obres Socials de les caixes catalanes que suportaven bé a través d’aportacions als projectes del Departament de Cultura, bé amb acció pròpia, una quantitat molt important d’activitat cultural en els seus territoris d’implantació. De manera que, a la vista d’aquestes xifres, sembla més que probable que la disminució de consum cultural hagi estat més el resultat d’una dràstica disminució de l’oferta que no pas una crisi de la demanda.
Font: Idescat.
En resum, i a la vista de les estadístiques de pràctiques i equipaments culturals, podem concloure el següent:
— En primer lloc, podem constatar que els serveis públics de cultura —arxius, biblioteques, museus…—, amb dificultats, s’han mantingut en una progressió discreta però efectiva.
— En segon lloc, és notori que les indústries culturals han estat especialment afectades per la recessió de 2008 a 2013, i que no se n’han refet. És cert que aquí hi ha crisis de sectors que tenen a veure amb els canvis d’hàbits generals a tot el món —com és el cas del cinema—, o a l’entrada del consum cultural massiu a través d’Internet, el pes del qual és difícilment perceptible en les dades de què disposem.
— En tercer lloc, l’estudi de les pràctiques culturals és massa imprecís per allò que volem conèixer, i sembla que en bona part, un cert descens del consum no tindria res a veure amb cap suposada manca de «cohesió» sinó en la crisi econòmica.
— Atenent a les respostes a l’Enquesta de participació cultural de 2014, el preu de les activitats culturals és el més mencionat —per un 62 % dels enquestats— per a justificar les dificultats en el consum cultural. La «manca de temps» queda en segona posició, mencionada per un 44 % dels enquestats, i la «manca d’interès» queda situada en tercera posició amb un 22 %, tres vegades per sota del preu.
— Però en només dos anys, aquestes proporcions canvien substancialment, bé sigui perquè es comença a notar el final de la recessió, bé sigui per un canvi en l’estat d’opinió més que no pas en els comportaments. Així, és molt interessant observar l’informe realitzat arran de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya del 2016, en què es posa l’atenció en els motius al·legats per a no tenir més activitat cultural.[47] A l’enquesta de 2016, és el 77 % dels catalans que argumenten que no tenen temps per a fer alguna activitat cultural. I només el 23 % diu que no és per manca de temps, i entre aquesta circumstància, hi pesa el fet de tenir fills. El preu de les activitats, en canvi, no és un problema pel 35 % dels enquestats, i només un 8,8 % diuen que els afecta de manera rellevant. Pel que fa a la manca d’interès —estretament relacionada amb el baix nivell d’estudis—, un 18 % diu que no té interès per cap activitat, i un 13 % que no en té per la majoria d’activitats culturals. Hi ha altres motius adduïts, de poca rellevància, com els problemes de salut —relacionats amb l’edat—, la manca de proximitat —que no és problema pel 80 %—, o la manca d’oferta, que no és problema pel 77 % de catalans.
Si considerem que un país amb un consum cultural elevat hauria de ser un país més cohesionat, caldria suposar que la passada crisi econòmica ha tensat més la societat catalana. És clar que parlem de «consum» i hem evitat el terme més habitual de «pràctica». Però no disposem de dades continuades sobre la veritable pràctica cultural. És a dir, no tenim dades sobre els alumnes d’escoles de música i teatre o d’altres arts, dels grups d’aficionats a les arts escèniques i plàstiques —el gruix de l’activitat dita extraescolar és extraordinari— i, no cal dir, de la proliferació de grups musicals juvenils no professionals. En tots aquests camps caldria un treball de recerca específic per poder dir-ne alguna cosa que no fossin meres impressions. I, en qualsevol cas, sense una anàlisi dels continguts d’aquestes pràctiques, també es fa molt difícil parlar de si s’ajusten a allò que suggeria Gregorio Luri sobre l’existència o no d’una cultura general compartida, i de si en aquest terreny es produeix o no alguna mena retrocés que calgués considerar preocupant.
[47]. APLICA Investigació Social (2018). «Participació cultural a Catalunya 2016». DeCultura, núm. 54 (gener). 14 p.