1.1. L’origen d’una preocupació
La cohesió social és aquí entesa provisionalment com «la creença que tenen els ciutadans d’un determinat territori de compartir una comunitat moral, que els permet confiar l’un en l’altre», adoptant la definició del sociòleg danès Christian Albreck Larsen.[i] Sovint, però, quan hom es refereix a la cohesió social, ho fa més pensant en les causes que poden provocar la pèrdua d’aquesta que en la confiança mateixa. És així com no ens referim tant a la confiança com al creixement de l’exclusió social o a la minva en la igualtat d’oportunitats i el benestar social, ja que, malgrat que a cada país es palesa de manera diferent, com a rerefons sempre hi trobem l’increment de la desigualtat experimentat —i la por al descens de classe social— i l’augment de la discriminació d’individus i de comunitats a mesura que es multiplica la diferència, de manera paral·lela a la globalització econòmica del nou mil·lenni. El desassossec causat per l’erosió social en una societat determinada no deixa de ser una manifestació de la inquietud sobre un futur incert experimentada com a mínim per tots els països europeus, de fet, arreu del món. Així, si a Europa i als Estats Units aquesta preocupació es relaciona directament amb l’increment de la diversitat poblacional deguda a la immigració internacional fins a distingir entre «cohesió social» i «cohesió comunitària»,[ii] a la Xina les cavil·lacions expressades pels seus dirigents[iii] tenen més a veure amb la migració del camp a la ciutat i aquells que s’han quedat enrere en el ràpid creixement econòmic, mentre que a l’Amèrica Llatina és l’abismal distància entre els rics i els pobres el que, des de fa dècades, motiva aquesta problematització.[iv] En tots els casos trobem com a rerefons el sentiment de privació relativa que ha acompanyat el creixement de la desigualtat econòmica i, amb aquest, la por a caure en la redundància, que alimenta els escenaris distòpics.[v] Aquest mateix augment de la desigualtat és el que ha propiciat el divorci amb una classe política, abanderada del cosmopolitisme com a força redemptora de la globalització, i ha provocat la desafecció de les formacions polítiques majoritàries, ingredients que juntament amb la por a la immigració internacional i a la substitució ètnica han nodrit el creixement de partits nacionalpopulistes que reflectien i animaven la polarització i la consciència de fractura social.[vi]
En termes demogràfics, aquesta inquietud té a veure amb la posada en qüestió de la mateixa continuïtat de la reproducció demogràfica i social i la relació que té amb l’estratificació social. Alguns autors han parlat de sobreescalfament referint-se a la crisi d’identitat provocada pel curtcircuit de la reproducció social,[vii] de la qual una de les principals característiques seria el conflicte d’escales territorials —sovint s’origina d’una manera global però es manifesta en l’àmbit local. D’altres, més optimistes i radicals, han preferit parlar de metamorfosi,[viii] buscant la font d’inquietud en la incapacitat d’albirar l’abast de les mutacions a les quals ens veiem sotmesos. Tot i que l’acceleració de la migració internacional i el creixement de la diversitat poblacional que ha acompanyat la globalització siguin els primers elements que ens venen al cap, si parlem de demografia i cohesió social, no en són els únics. Podríem considerar la fractura entre generacions o entre les edats —sovint en relació amb els reptes que planteja l’envelliment de la població—[ix] en relació amb els valors suposadament adoptats pels baby boomers, en contraposició als millenials. També de les conseqüències de la fallida de la promesa d’igualació entre els sexes, la segmentació dual del treball reproductiu[x] i de la bretxa per raó de gènere, o a la diversificació de les formes i trajectòries familiars. Quant a la diversitat, hauríem de dir que amb el temps també canvia la manera com la percebem. La diversitat és el resultat de la mirada que el poder projecta sobre les diferències per a categoritzar i jerarquitzar individus i poblacions, la qual en el passat ordenaven de manera dicotòmica la nostra societat; per exemple, les diferències entre rural i urbà o entre hereu i cabaler s’han diluït o s’han fet borroses, essent substituïdes per altres diferències. El que sí que ha canviat és «la diversitat», que ha esdevingut un bé categorial, convertint-se ella mateixa en un valor ètic.[xi]
Sembla que el projecte dels anys seixanta de «Catalunya, un sol poble», que impulsà Josep Benet per a lluitar contra la divisió entre vencedors i vençuts, però sobretot, juntament amb Francesc Candel, per a fer possible que l’acomodació de la massa d’immigrats procedents d’altres contrades[xii] s’esvaeixi definitivament. En aquest sentit, la tensió s’ha fet igualment palesa en el que la demògrafa Anna Cabré va qualificar de «sistema català de reproducció».[xiii] Malgrat que, en aquests moments, quan es conjura la cohesió social o la que li és inversa, la fragmentació social, hom pensa més en la pèrdua de legitimitat de les institucions o de la classe política i en l’enfrontament entre constitucionalistes i independentistes que en l’impacte de la immigració internacional actual, i això a pesar de l’espectacular intensitat i la proximitat temporal de la darrera onada migratòria. El fet que els mateixos grups nacionalpopulistes espanyols que fan campanya per a demostrar que la idea d’«un sol poble» resulta falsa retrospectivament invoquin l’origen migrant d’uns o altres o la llengua vehicular en correlació a la identitat nacional, i que fins i tot hi vulguin trobar una plasmació territorial —a cavall entre el sarcasme i l’amenaça—, no ens hauria de confondre. Són els mateixos que insisteixen a fer de les diferències generacionals la raó de l’auge de l’independentisme per a poder assenyalar el sistema educatiu català, acusant-lo d’adoctrinament. Part de la polarització que s’ha produït durant els darrers anys ha trobat suport en el ressentiment de la població immigrada o descendent de la immigració dels anys seixanta i principis dels setanta, que a més d’haver estat exclosa econòmicament abans i ara per la globalització, no es va veure prou reconeguda durant l’època de l’anomenada «transició democràtica», si ens referim al retorn a un sistema democràtic, o de la «normalització» del país, si volem subratllar la recuperació de les institucions i de la llengua i cultura catalanes després dels anys de la dictadura. Però ni molt menys és la part principal del conflicte, més aviat, i per desgràcia i vergonya de tots, han esdevingut peons en l’escaquer d’una estratègia política on el relat ha substituït els fets. Aquest posicionament i la fractura que pot representar en tot cas s’haurien originat en el passat, ja fa més de quaranta anys, i ara en pagaríem les conseqüències; això és el que recordem després d’una greu crisi econòmica als anys setanta que obria el camí al desgast de l’estat del benestar a Europa i que coincidí amb el procés de transició política a Espanya.[xiv]
Notes bibliogràfiques
[i] Larsen, Christian Albrekt (2013). The rise and fall of social cohesion: The construction and de-construction of social trust in the USA, UK, Sweden and Denmark. Oxford: Oxford University Press.
[ii]. Cantle, Ted (2005). Community cohesion: A new framework for race and diversity. Londres: Palgrave Macmillan.
[iii]. Larsen, Christian Albrekt (2014). Social cohesion: Definition, measurement and developments. Aalborg: Institut for Statskundskab, Aalborg Universitet.
[iv]. Barba Solano, Carlos; Cohen, Néstor (coord.) Pespectivas críticas sobre la cohesión social: Desigualdad y tentativas fallidas de integración social en América Latina [en línia]. Buenos Aires: Clacso. <http://bibliotecavirtual.clacso.org.ar/ar/libros/clacso/crop/BarbaSolano-Cohen.pdf>.
[v]. Domingo, Andreu (2018). Demografía zombi: Resilientes y redundantes en la utopía neoliberal del siglo xxi. Barcelona: Icaria.
[vi]. Eatwell, Roger; Goodwin, Matthew (2019). Nacionalpopulismo: Por qué está triunfando y de qué forma es un reto para la democracia. Barcelona: Península.
[vii]. Eriksen, Thomas Hylland (2016). Overheating: An anthropology of accelerated change. Londres: PlutoPress.
[viii]. Beck, Ulrick (2016). The metamorphosis of the world. Cambridge: Polity Press.
[ix]. Longman, Philip (2004). The empty cradle: How falling birthrates theaten world prosperity and what to do about it. Nova York: Basic Books.
[x]. Fraser, Nancy (2017). «Crisis of care? On the social-reproductive contradictions of contemporary capitalism». A: Bhattacharya, Tithi (ed.). Social reproduction theory: Remapping class, recentering oppression [en línia]. Londres: Pluto. <https://8768512fb23263ac9a23-f839e98e865f2de9ab20702733bd4398.ssl.cf2.rackcdn.com/look-inside/LI-9780745399881.pdf>, p. 21-36.
[xi]. Vertovec, Steven (2012) «“Diversity” and the social imaginary». European Journal of Sociology, vol. 53, núm. 3, p. 287-311.
[xii]. Andreu, Marc (2017). «Un sol poble?» El Crític [en línia] (15 octubre). <https://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/10/15/un-sol-poble>.
[xiii]. Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.
[xiv]. Anteriorment, s’havia plantejat la hipòtesi que la frustració per l’estroncament de la mobilitat social ascendent que significà la crisi econòmica, sobretot per a aquells que pitjor nivell d’instrucció tenien, va ser la responsable de la desafecció del catalanisme de part de la població immigrada i dels seus descendents, coincidint amb la recuperació de les institucions autonòmiques: Domingo, Andreu (2014). Catalunya al mirall de la immigració: Demografia i identitat nacional. Barcelona: L’Avenç.
1.2. Objectius, hipòtesis i organització de l’informe
No obstant això, aquí no tractarem d’aquesta migració ni d’aquesta crisi. Intentarem reflexionar per impedir ensopegar de nou en una pedra semblant. I, en efecte, tot i que he enunciat que l’amplitud del tema demogràfic no s’esgota amb les migracions, aquest serà el nostre objectiu principal, per ser el que de manera més urgent reclama atenció. Tenint en compte el paper fonamental que la promesa de mobilitat social ascendent té en el sistema català de reproducció abans esmentat com a via d’integració, un horitzó marcat per l’amenaça de descens social, tant per a la població autòctona com per a la immigrada i sobretot per a les properes generacions, ens obliga a prioritzar l’estudi de la migració internacional. Partim, doncs, de tres hipòtesis principals:
— A Catalunya actualment la cohesió social es veu amenaçada per la pèrdua de confiança en la representació i les institucions polítiques.
— Les migracions internacionals i l’augment de la diversitat no han representat un paper important en la pèrdua de confiança.
— Tanmateix, la deficient integració social dels immigrats i el creixement de la desigualtat en l’actualitat de ben segur operaran sobre la fractura social en el futur si no es corregeix la pauta.
Com a corol·lari, podríem afirmar que el que succeeix a hores d’ara amb la població immigrada arribada de l’estranger durant el boom de principis del nou mil·lenni i amb els seus descendents és el que marcarà l’horitzó de la integració social en els pròxims vint anys, i amb ella la possibilitat de reproducció demogràfica i social de la societat catalana i la cohesió social d’aquesta, mesurada per la confiança en els altres i en les institucions. Resta pendent l’anàlisi retrospectiva, no ens cansarem de repetir-ho, més per a entendre part de l’articulació d’un relat de confrontació que instrumentalitza tant la demografia com la cohesió social, que no pas com es construeix o les amenaces que sotgen la cohesió social del futur, que és el que aquí provem d’abordar.
El cas és que per a poder dir alguna cosa més al respecte, haurem d’anar a l’arrel de la pèrdua de confiança, és a dir, a estudiar l’impacte de les migracions en diferents dimensions. I, a partir d’aquestes dades, especular un cop més sobre quin pot ser l’efecte en la crisi de la reproducció demogràfica i social del país. De les diferents dimensions que l’impacte de les migracions comporta ens hem fixat en tres: 1) La relació entre el sistema català de reproducció i l’estratificació social, que inclou la dimensió laboral i escolar; 2) L’augment i difusió de la diversitat etnocultural a Catalunya, mesurada per la residència; i 3) La familiar, bàsicament en la formació de parelles mixtes, el que en termes populars anomenarem «la barreja». Som conscients que forçosament es tracta de dimensions on la demografia interseca amb altres disciplines —la sociologia, l’economia, la geografia, o l’antropologia per nomenar-ne només quatre— en àmbits que es tractaran en altres apartats de l’informe general. Però la mirada demogràfica és única i específica. Única en la nostra preocupació sistèmica a partir del fenomen de la reproducció o impossibilitat de reproducció com una causa del desassossec que pot suscitar la cohesió social, però també específica, en el sentit que no pretén abordar exhaustivament cadascun dels àmbits, cosa que no estaríem en condicions de fer i que s’escapa de la nostra mirada disciplinària. Per últim, haurem d’advertir que també hem deixat fora del nostre escrutini temes com el de la llengua catalana, que, sobretot en relació amb la mobilitat social ascendent, ocupa un lloc clau en el «sistema català de reproducció», per creure que es tractaria millor en l’apartat específic dedicat a la llengua.
Abans de passar a l’anàlisi de les tres principals dimensions esmentades, en el proper apartat trobareu una introducció sobre el lligam entre la confiança i les actituds vers la immigració a través dels resultats de les enquestes d’opinió a Catalunya, comparada amb el conjunt d’Espanya i amb altres països europeus. Seguidament, trobareu les respostes a les preguntes que hem plantejat a tres especialistes en cadascun dels àmbits sobre la dimensió corresponent i la cohesió social. En l’apartat tercer sobre la dimensió reproductiva, és a dir, la connexió entre el sistema català de reproducció i l’estratificació social, es tracta del doctor Jordi Bayona, del Centre d’Estudis Demogràfics i professor associat a la Universitat de Barcelona. En el quart, sobre la diversitat i la segregació residencial, el doctor Juan Galeano, de la Universitat de Ginebra. I, en el cinquè, sobre la dimensió familiar corresponent a la formació de les parelles mixtes, la doctora Clara Cortina, de la Universitat Pompeu Fabra. A continuació, i a partir dels textos dels experts esmentats, farem unes darreres reflexions sobre la cohesió social i el sistema català de reproducció.
1.3. Un problema de confiança? Confiança i actituds sobre les migracions
Per a mesurar el nivell de confiança amb els altres i les actituds sobre la immigració, és a dir, l’anomenada confiança horitzontal, en el cas de Catalunya recorrerem a les dades proporcionades pel Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya; en el cas d’Espanya, a les del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS); i per últim, per a la comparació internacional, hem utilitzat les dades de la darrera onada de l’European Values Study de 2017. Aquesta comparació, tot i que no es vol fer exhaustiva, no resulta fàcil, ja que per una banda, la formulació de les diferents preguntes no coincideix en les diferents enquestes, i per l’altra, la cronologia tampoc; d’aquesta manera, en l’enquesta europea encara manquen els resultats per a molts països força significatius, cosa que limita greument la comparació.
En tot cas, si prenem les respostes a l’afirmació «People can be trusted, can’t be careful» de l’European Values Study per a diferents països europeus i les comparem amb les que es donen per a Catalunya a la pregunta equivalent sobre la confiança, que apareix al BOP per a l’any 2017 (figura 1), els resultats ens donen per a Catalunya una proporció de confiança que no arriba a la meitat de la població, amb un 43,9 %. Aquest percentatge està just per sota d’Alemanya, força allunyada del 64,1 % d’Islàndia, i només 3 punts percentuals per sobre del conjunt d’Espanya. Cal advertir que manquen les dades dels països escandinaus —Dinamarca, Suècia i Noruega—que en anteriors onades se situaven entre els màxims nivells de confiança, assolint el 76 % en el cas danès. Tot i aquest resultat, en què la desconfiança és majoritària, és notable si tenim en compte el pic migratori de principis del nou mil·lenni, que va fer créixer la diversitat de les societats catalana i espanyola, molt per damunt de la resta de països amb menor nivell de confiança. D’aquesta manera semblaria que es contradiu l’axioma que estableix que l’augment de la diversitat va sempre acompanyat d’un augment de la desconfiança, com per exemple a Putnam.[xv]
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2018) i en altres països europeus (EVS, 2017).
L’evolució en el temps de la confiança en els altres, en el cas català sembla mantenir-se força constant amb independència de les migracions, encara que és cert que la sèrie temporal de la qual disposem a través del CEO és relativament curta (figura 2). El sociòleg Albrekt Larsen[xvi] associa els nivells elevats de confiança de danesos i suecs, en comparació amb britànics i nord-americans, a l’estat del benestar dels primers i l’impacte negatiu del neoliberalisme en els segons a partir dels anys vuitanta. Seguint aquesta lògica, es podria especular sobre la relació entre el model familiarista[xvii] dels països meridionals d’Europa i els nivells de desconfiança remarcables, si bé no extrems, tot i haver experimentat recentment un cicle de creixement migratori extraordinari.
Però com hem dit, la manca de sèries temporals llargues ens convida a la prudència. En tot cas, i per a reforçar aquesta idea de l’escàs impacte de la migració en el descens de la confiança en els altres, podem observar la figura 3, on es consignen els principals fenòmens que apareixen com a resposta a la pregunta «Quin és el problema més important de Catalunya?» des del juliol de 2006 a l’octubre de 2018 i on veurem que immigració apareix molt per sota d’altres respostes com atur i precarietat laboral, funcionament de l’economia o, des del 2009, insatisfacció en la política.
En la mateixa direcció, podem observar la figura 4, on s’observa l’evolució comparada de la resposta de la migració com un dels principals problemes a Catalunya, o el d’un dels tres principals problemes en el cas espanyol, recollida pel CIS —cal adonar-se que els nivells més baixos en l’àmbit estatal responen en part a la selectivitat, ja que en el cas de Catalunya es consigna el total de respostes, no només les que ocupen un dels tres primers llocs. És interessant veure com, a part dels nivells més alts observats durant el boom migratori, el repunt del gener de 2010 fins a 2012 coincideix amb la presa de consciència que la crisi no només afectava els nouvinguts, i recordem que al setembre de 2009 s’aprova la Llei de reforma laboral.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2018) i a Espanya (CIS, 2018).
Resulta interessant comparar aquesta evolució de la resposta sobre la confiança amb els altres i la percepció de la immigració amb aquelles que poden recollir el que s’anomena confiança vertical, és a dir, les que recullen la confiança en els polítics o la democràcia. A l’Enquesta Òmnibus del CEO de 2017, a la pregunta sobre el nivell de convivència amb les persones immigrades a Catalunya la resposta és favorable fins a un 67 %, amb un 8,3 % que declara que és molt bona, un 58,7 % que creu que és bona i només un 11,4 % que diu que és dolenta i un 3 % que la qualifica de molt dolenta. Aquesta resposta favorable en el seu conjunt a la població immigrada, o com a mínim que no es manifesta majoritàriament contrària, no impedeix que es doni una clara jerarquització segons els orígens d’aquests immigrats a partir dels prejudicis i estereotips de la població autòctona. Per a Catalunya només disposem de preguntes sobre la preferència de l’any 2012, mentre que per al conjunt d’Espanya la sèrie temporal del CIS es remunta anualment al 2006, però s’interromp excepcionalment el 2013. Hem representat només els resultats de 2012 corresponents a Catalunya, on ens trobem que l’animadversió declarada a la població marroquina, que resulta ser per nacionalitat la majoritària, és desafortunadament aclaparadora, amb un 35 % de les respostes que manifesten antipatia triplicant el percentatge del segon col·lectiu, que correspon a l’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica (figura 5).
Font: Elaboració pròpia a partir de l’enquesta de Núria Garcia Percepció dels catalans sobre la immigració (CEO, 2012).
Cal pensar que inclou la població procedent de Romania i que possiblement això tingui un efecte negatiu, tot i que no s’especifica. Això no obstant, es miri com es miri, el col·lectiu marroquí surt el pitjor puntuat, independentment de les característiques dels que responen les enquestes d’opinió —sexe, edat, nivell d’instrucció o grandària del municipi on resideixen.[xviii] Resultats semblants als del conjunt d’Espanya i de la resta de comunitats autònomes en la seva jerarquia, però pitjors en el percentatge que mostra antipatia. Per contra, cal assenyalar el percentatge de simpatia vers la població africana —tot i que es manté inferior al 10 %—, que arriba a superar la que es va declarar per la població de la Unió Europea.
En contrast, i com a mostra de l’evolució de la confiança vertical, hem reproduït la pregunta que recull l’evolució de la satisfacció sobre la democràcia (figura 6), que no està tan afectada per la conjuntura electoral com la resposta a la confiança en els polítics. És evident que aquesta resposta està fortament afectada pel conflicte polític entre l’Estat espanyol i Catalunya, retroalimentat per la recessió que s’inicià el 2008.[xix] A partir d’aleshores, l’empat entre els que es mostren satisfets i els que no, es resol a favor dels poc o molt insatisfets, fins a assolir el 80 % de les respostes. La manca de dades anteriors al 2006 no ens permet fer induccions sobre si la pèrdua de confiança vertical, independentment del seu creixement recent, és una de les característiques de la societat catalana o si és producte de la conjuntura política i del desencís pel conflicte institucional plantejat sobre l’Estatut de 2006.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2017).
[xv]. Putnam, Robert D. (2007). «E pluribus unum: diversity and community in the twenty-first century. The 2006 Johan Skytte prize lecture». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2, p. 137-174.
[xvi]. Larsen ( 2013), op. cit.
[xvii]. Esping Andersen, Gosta (1990). Los tres mundos del estado del bienestar. València: Alfons el Magnànim.
[xviii]. Garcia i Garcia, Núria (2012). Percepció dels catalans sobre la immigració [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Monografies/2012_01_05_Monografies_immigracio.pdf>.
[xix]. Garcia i Garcia, Núria (2018). Crisi econòmica i actituds vers la democracia [en línia].. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Apunts/2018_11_13_actitudsdemocracia.pdf>.