3.1. Migracions i creixement de la diversitat

A Catalunya, com al conjunt de l’Estat espanyol, el començament del segle xxi va estar marcat, en termes demogràfics, per l’espectacular augment de la diversitat poblacional fruit del boom immigratori internacional. Cal recordar que aquest país va absorbir una de cada cinc —el 22 %— dels 5,5 milions d’entrades des de l’estranger que es van produir en Espanya entre el 2000 i el 2008; a grans trets, 1,2 milions de persones. Si bé el creixement poblacional lligat a la migració va ser tota una novetat en el cas de l’Estat espanyol, a Catalunya aquest fenomen no va a fer més que actualitzar i portar a l’arena internacional aquest mecanisme propi d’un sistema de reproducció demogràfica complex[xxvi] que sabem que ha estat funcionant, com a mínim, durant tot el segle xx, en el qual el creixement de la població deixa d’ésser funció exclusiva de l’excés de naixements sobre les defuncions i on la immigració passa a exercir un paper fonamental en l’evolució de la població (figura 11).

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’International Migration Outlook 2018© i de l’OCDE 2018, per als residents de països de l’OCDE, i del padró continu, per a residents de Catalunya (1 de gener de 2017).

Lligat a l’arribada de persones nouvingudes, són dos els fenòmens demogràfics que desperten gran interès entre la comunitat investigadora i els dissenyadors de polítiques públiques. D’una banda, el creixement de la diversitat poblacional en funció del lloc de naixement de la població resident a un territori determinat, i de l’altra, però en estreta relació amb la primera, la segregació residencial de la població immigrada, entenent-la com el grau en què la població d’origen estranger comparteix, o no, espais residencials amb aquella que es defineix com a població d’acollida. En aquest sentit, i abans de continuar, cal assenyalar algunes de les característiques més rellevants de la darrera onada immigratòria a Catalunya i al conjunt de l’Estat. Evidentment, la magnitud —més d’un milió de persones— i la intensitat —en menys de deu anys— constitueixen dos dels trets fonamentals d’aquesta darrera onada, però, pel que aquí ens interessa, cal també esmentar la diversificació dels fluxos i també la ràpida difusió territorial de la població immigrada des de les ciutats que funcionen com a porta d’entrada —Barcelona, per exemple— a la resta del territori. Catalunya va començar el nou segle essent un país cosmopolita on convivien persones de 180 països del món (figura 12). Al tombant del segle xx, el conjunt de població estrangera —252.690 persones— representava un 4 % del total de població —6.259.724 persones— i hi trobàvem tan sols cinc nacionalitats amb una població per damunt de les 10.000 persones —el Marroc: 64.308; França: 27.674; Alemanya 15.500; Argentina: 13.974 i el Perú: 10.487— que representaven la meitat —un 52 %— de la població nascuda a l’estranger. Deu anys més tard, el 2010, la població nascuda a l’estranger s’havia multiplicat per cinc fins a arribar a 1,3 milions de persones —el 17,5 % del total de població resident al país— de 31 nacionalitats[xxvii] amb poblacions per sobre de les 10.000 persones que conjuntament representaven nou de cada deu persones nascudes a l’estranger. Una de les conseqüències de la darrera crisi econòmica, a més de la caiguda dels fluxos d’entrada des de l’exterior, va ésser la pèrdua de població estrangera —ja fos per re-emigració a altres països de l’entorn europeu o per migració de retorn als seus països d’origen. Així, amb les darreres dades disponibles sabem que la població nascuda a l’estranger es troba una mica per sobre del 1.290.000 persones —el 17 % del total de població— i amb les mateixes nacionalitats amb poblacions per damunt de les 10.000 persones. Pel que fa a la distribució de la població immigrada i com s’ha difós territorialment, n’hi ha prou amb assenyalar, de moment, que si l’any 2000 només trobàvem 441 seccions censals on residien més de 100 persones nascudes a l’estranger, un escàs 8 % del total de seccions, des de l’any 2010 i fins al 2017 aquest percentatge se situa al voltant del 80 % i fa de la immigració internacional una realitat tangible al conjunt del territori català.

Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de població (INE, 2017).

Prenent com marc temporal el període 2000-2017 i tenint en compte el context demogràfic descrit, volem contestar tres preguntes:

1) Quin és el grau de segregació residencial de la població estrangera respecte de la nascuda a Espanya i com ha evolucionat des del començament del segle xxi?
2) La població autòctona evita les zones on es concentra la població estrangera?
3) L’augment de la diversitat poblacional ha contribuït a la fragmentació de la societat catalana?

[xxvi]. Cabré (1999), op. cit.; Domingo, Andreu (2014), op. cit.
[xxvii]. Del Marroc, l’Equador, Romania, l’Argentina, Colòmbia, Bolívia, el Perú, França, la Xina, el Pakistan, el Brasil, República Dominicana, Alemanya, l’Uruguai, Itàlia, Xile, el Regne Unit, el Senegal, el Paraguai, Hondures, Gàmbia, Polònia, les Filipines, Bulgària i Mèxic.

3.2. Diversitat poblacional i segregació residencial

Com hem assenyalat més amunt, la diversitat poblacional i la segregació residencial en funció de l’origen de la població són dos fenòmens interrelacionats. Això no vol dir, però, que un augment del primer comporti necessàriament un creixement del segon. Una societat donada pot resultar molt diversa en termes poblacionals però registrar nivells de segregació baixos entre els grups en convivència o, al contrari, la diversitat de la població pot ésser baixa —suposem la convivència de només dos grups— i no obstant això exhibir un grau alt de segregació residencial entre els uns i els altres. La preocupació i l’origen dels estudis contemporanis sobre segregació residencial es remunta als inicis del segle xx, amb els treballs duts a terme pels membres de l’Escola de Chicago. Des d’aleshores i fins als nostres dies tot un seguit de treballs han posat de manifest la relació existent entre els alts nivells de segregació residencial i la concentració espacial de la pobresa,[xxviii] amb una inferior qualitat residencial de la població segregada,[xxix] amb desigualtats en les condicions de salut[xxx] i una major distància als llocs on es concentra l’oferta laboral i comercial[xxxi] o amb la seva interconnexió amb la segregació escolar.[xxxii] Per tot això és important tenir en compte que, si bé els mètodes estadístics de què disposem, i que aquí implementem, per a mesurar el grau de segregació entre grups ens tornen el resultat d’una situació donada en forma d’imatge instantània d’un moment concret —i que ens permet traçar una evolució retrospectiva—, part de la rellevància del fenomen rau en la seva doble natura, com a resultat i origen de fets socials, perquè, com ho ha expressat el professor Oriol Nel·lo, «quan l’espai urbà es configura al dictat de les desigualtats socials, passa a ser no només un reflex d’aquestes, sinó que contribueix a fixar-les i ampliar-les».[xxxiii]

Abans de parlar de segregació convé tenir una idea de la distribució territorial dels diferents grups de població estrangera sota anàlisis. Per tal de proporcionar aquesta informació, hem calculat i cartografiat els quocients de localització per a cadascun dels grups l’any 2017. Els quocients de localització ens tornen un valor sintètic que ens permet ràpidament conèixer quins són els municipis on un grup es troba sobrerepresentat —valor per damunt de l’1,4— o subrepresentat —valors per sota el 0,8— en relació amb el seu pes al conjunt del territori de referència —el conjunt de Catalunya, en aquest cas. La figura 13, aleshores, ens permet veure com en el cas dels nascuts a països de l’Amèrica Llatina, aquests es troben subrerepresentats als municipis interiors, eminentment rurals i, al contrari, es troben molt sobrerepresentats a municipis com l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) i a alguns municipis de la comarca de l’Alt Empordà com Cadaqués i la Jonquera. En el cas dels europeus occidentals, també es troben molt sobrerepresentats al municipis de l’Alt Empordà i el Baix Empordà, però també als de la comarca de l’Alt Urgell, la Vall d’Aran, el Garraf i el Baix Ebre, a més dels municipis de Barcelona i Sant Cugat del Vallès. Pel que fa als europeus orientals, la concentració més gran de municipis amb una sobrerepresentació d’aquest grup es troba al Pla de Lleida, les Terres de l’Ebre i part del Camp de Tarragona. De la població africana destaca, en primer lloc, que està sobrerepresentada als municipis de Barcelona i l’àrea metropolitana d’aquesta, i en segon lloc, que està distribuïda de manera dispersa en el conjunt dels municipis on aquest grup es troba sobrerepresentat. Per últim, en el cas de la població asiàtica, veiem com aquesta es concentra als municipis de Barcelona i la primera corona metropolitana d’aquesta —l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Badalona i Santa Coloma de Gramenet— i, al contrari, no només es troba subrepresentada als municipis interiors sinó que a un gran nombre d’aquests no trobem cap persona d’aquest grup.

Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats del padró continu de població del 2017 (INE)

Què és el que sabem del grau de segregació residencial dels distints grups de població estrangera residents a Catalunya i com han evolucionat des del començament del segle xxi? En primer lloc, i en termes generals, que els valors de segregació oscil·len entre moderats i baixos (figura 14) i que han tingut un decreixement amb el pas dels anys, simultani a l’augment de població estrangera i, per tant, de la diversitat poblacional. [xxxiv]En perspectiva internacional, el baix grau de segregació residencial ens diferencia del món anglosaxó i ens agermana amb les principals ciutats del sud d’Europa, on la sobrerepresentació de població de classe treballadora en la perifèria urbana i la permanència de les classes benestants als centres històrics han estat presentats com a elements estructurals determinants en la baixa segregació enregistrada i com a característica diferencial respecte del desenvolupament urbà de les ciutats anglosaxones.[xxxv] En altres paraules, que el creixement del nombre de persones nascudes a l’estranger i la multiplicació del nombre de grups en convivència van anar acompanyats, en termes residencials i en general, d’un augment dels espais compartits entre la població catalana i els diferents grups d’estrangers. Si bé aquesta és la imatge general, cal assenyalar dues particularitats del cas català. Per una banda, el molt lleuger increment —sempre dins del ventall de valors moderats i baixos— de nivells de segregació de la població estrangera oriünda de països de l’entorn europeu,[xxxvi] tendència que es pot explicar per les característiques socioeconòmiques diferencials d’aquest grup de població, entre les quals destaquen la sobrerepresentació de persones d’edats més avançades —principalment assentades en municipis de característiques turisticoresidencials— i que en certa manera il·lustra els processos d’autosegregació escollida i una posició professional i econòmica que està fins i tot per damunt de la mitjana de la població local, és a dir, la resident a Barcelona i municipis de l’àrea metropolitana. Un cas contrastat, per exemple, són els pobles de les comarques alacantines on s’aplega la població britànica amb concentracions màximes i una segregació que ha donat lloc a allò que, en la literatura científica, és anomenat golden ghetto.

Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats del padró continu de població del 2017 (INE)

 D’altra banda, i a parer nostre més significatiu, l’augment del nivell de segregació de la població nascuda a països de l’Àfrica, que, com en el cas anterior, es tradueix en una reducció dels espais residencials compartits pels membres d’aquest grup i la població catalana. En el cas català, del qual hem analitzat setanta-set municipis de més de deu mil habitants, el lleuger augment general reflecteix aquell que ha tingut lloc en els municipis de la regió metropolitana de Barcelona[xxxvii] en què la població d’origen marroquí —el grup majoritari entre els nascuts en països d’Àfrica— a més presenta valors superiors als d’altres grups d’immigrants,[xxxviii] però no és així en el cas del municipi de Barcelona, on aquest grup mostra una clara i persistent subrepresentació relativa en relació amb l’àrea metropolitana,[xxxix] i la tendència ha estat la contrària. L’augment de la segregació de la població africana també s’ha produït en altres municipis com Tarragona, on resideix gran part del col·lectiu marroquí, o al municipi de Salou, on és la població senegalesa el grup majoritari d’origen africà; i a la província de Girona trobem el cas del municipi homònim, el del municipi de Salt i el de Lloret de Mar.

[xxxviii]. Massey, Douglas S.; Gross, Andrew B.; Shibuya, Kumiko (1994). «Migration, segregation and the geographic concentration of poverty». American Sociological Review, núm. 59, p. 425-445.
[xxix]. Malheiros, Jorge (2002). «Ethni-cities: Residential patterns in the Northern European and Mediterranean metropolises – implications for policy design». International Journal of Population Geography, núm. 8, p. 107-134.
[xxx]. Williams, D.; Collins, C. (2001). «Racial residential segregation: a fundamental cause of racial disparities in health», Public Health Reports, núm. 116, p. 404-416.
[xxxi]. Ellis, Mark; Wright, Richard; Parks, Virginia (2004). «Work together, live apart? Geographies of racial and ethnic segregation at home and at work». Annals of the Association of American Geographers, vol. 94, núm. 3, p. 620-637.
[xxxii]. Denton, N., (1996) «The persistence of segregation: links between residential segregation and school segregation». Minnessota Law Review, núm. 80. <https://scholarship.law.umn.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=2996&context=mlr>, p. 795-824.
López-Falcón, Diana; Bayona i Carrasco, Jordi (2012). «Segregación escolar y residencial en Barcelona: del boom migratorio al asentamiento». A: García Castaño, Francisco Javier; Olmos Alcaraz, Antonia (ed.). Segregaciones y construcción de la diferencia en la escuela. Madrid: Trotta, p. 21-42.
[xxxiii]. Nel·lo, Oriol (2015). La ciudad en movimiento: Crisis social y respuesta ciudadana. Madrid: Díaz & Pons.
[xxxiv]. Galeano, Juan; Sabater, Albert (2016). «Inmigración internacional y cambio demográfico en el nuevo milenio». A: Domingo, Andreu (ed.). Inmigración y diversidad en España: Crisis económica y gestión municipal. Barcelona: Icaria, p. 13-48.
[xxxv]. Malheiros, 2002, op. cit.
Arbaci, Sonia (2008). «(Re)viewing ethnic residential segregation in Southern European cities: housing and urban regimes as mechanisms of marginalisation». Housing Studies, núm. 23, p. 589-613.
[xxxvi]. Alemanya, Andorra, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, Noruega, els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, San Marino, Suècia, Suïssa, Ciutat del Vaticà.
[xxxvii]. Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Terrassa, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès, Montcada i Reixac i Mataró.
[xxxviii]. Bayona i Carrasco, Jordi; Domingo, Andreu (2007). «Movilidad, vivienda y distribución territorial de la población marroquí en Cataluña». Estudios Geográficos, núm. 68 (263), p. 465-496.
[xxxix]. Galeano, Juan; Bayona i Carrasco, Jordi (2015). «Assentament territorial de la població estrangera a l’àrea metropolitana de Barcelona en el segle xxi». A: Domingo, Andreu (coord.). Migracions dels segles xx i xxi: una mirada candeliana [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família. <https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/coleccions/ciutadania_i_immigracio/12recercaimmigracio7/recerca_immigracio_VII.pdf>, p. 95-119.

3.3. Podem parlar de white flight?

L’evolució del fenomen per la població africana ens obre la porta per a intentar respondre a la nostra segona pregunta: La població autòctona evita les zones on es concentra la població estrangera? El primer que cal assenyalar en aquest cas és que les dades disponibles no ens permeten corroborar o refutar amb rotunditat i elegància estadística una hipòtesi afirmativa ni contrària al respecte. El que sabem, per treballs anteriors, és que durant els anys inicials d’aquest nou segle hi ha hagut una mena de complementarietat residencial entre la població estrangera i l’autòctona que ha funcionat en dos camps diferenciats. Per una banda, una renovació generacional dels espais residencials urbans envellits, deteriorats i que no resulten atractius a la població local, com pot ser el cas del districte de Ciutat Vella de Barcelona al començament d’aquest segle. I per l’altra, cobrint la cadena de vacants i facilitant la suburbanització de la població local, la qual havia començat a la dècada dels anys vuitanta però que es va accelerar significativament durant els anys de la bombolla immobiliària dins un context de creixement econòmic i de concessió de crèdits hipotecaris, així com de l’arribada de les generacions dels baby-boomers a l’edat de formació de noves llars. Tot això ens convida a argumentar que, més que evitar les zones on es concentra la població estrangera, el que va fer la població autòctona va ser evitar uns espais residencials que, a causa de les característiques deficitàries que tenien en termes de qualitat, resultaven poc atractius, i s’hi va acabar concentrant la població estrangera per una qüestió d’accessibilitat relativa al preu dels lloguers i compra de pisos. Aquest fenomen és més clar pel que fa a l’escola. De vegades, però, el fet de voler evitar segons quin centre educatiu repercuteix més en la inscripció padronal de l’alumne que no pas en un canvi residencial real de la família d’aquest.

3.4. Diversitat i fragmentació

En darrer lloc, i a manera de conclusió d’aquest breu informe, volen contestar la darrera de les preguntes que hem plantejat al començament: L’augment de la diversitat poblacional ha contribuït a la fragmentació de la societat catalana? Aquesta és una pregunta problemàtica per diversos aspectes. En primer lloc, perquè caldria definir de manera acurada el que entenem per fragmentació i, una vegada establerta aquesta definició, ens caldria trobar els indicadors que donessin compte de l’esmentat procés de fragmentació. Pel que aquí ens interessa, i de manera molt provisional, diguem que entenem la fragmentació de la societat com el resultat d’un procés de pèrdua de la cohesió social. Què sabem de la relació entre diversitat poblacional i cohesió social? Des d’una perspectiva internacional podem dir que sembla no haver-hi una opinió unànime sobre l’efecte que correspon a la diversitat de la població per origen sobre la cohesió social de la població que resideix en zones definides per aquesta característica. Mentre s’han apuntat una sèrie de beneficis socioeconòmics que cristal·litzen en ciutats o estats a mitjà i llarg termini,[xl] també s’ha evidenciat[xli] com els costos d’aquest procés es manifesten, en primer lloc, en el context immediat, com és el barri, sota la forma de pèrdua de confiança individual cap a la resta de veïns i l’encapsulament identitari,[xlii] que, com a conseqüència, comporta una minva en la capacitat d’acumulació de capital social dels seus residents. D’altra banda, també s’ha assenyalat que la instrumentalització del discurs referit a la diversitat ha conduït, de vegades, a posar l’accent precipitadament en el component ètnic per tal de no aprofundir en desigualtats i reclamacions que guarden més relació amb la diversa i dispar distribució d’oportunitats entre la població en funció de la classe social que com a característica associada al lloc de naixement o al dels pares.

En el cas de Catalunya, el que ens sembla rellevant apuntar aquí és, d’una banda, el fet que pràcticament no hi existeixen partits polítics de caràcter xenòfob marcat, més enllà de les poc recolzades tesis migratòries de Plataforma per Catalunya, la qual cosa no sembla avalar la hipòtesi d’una fragmentació de la societat catalana en relació amb l’augment de la diversitat poblacional. I, de l’altra, i molt positivament, la precoç proliferació de departaments dedicats a la gestió municipal de la immigració durant els anys del boom d’immigració en tot el territori. Malauradament, les retallades pressupostàries que van donar cos a les polítiques d’austeritat implementades, principalment però no en exclusiva, pel Govern convergent van comportar el tancament de moltíssims d’aquells departaments en un moment en què, a més, aquest col·lectiu patia, amb més força que la població autòctona, els efectes de la darrera crisi econòmica en termes de pèrdua de feina i incapacitat de fer front als compromisos hipotecaris.

En resum, no disposem ara mateix de cap evidència que assenyali en la direcció d’una fragmentació de la societat catalana com a fruit de la creixent diversitat de la població en funció del lloc de naixement.

[xl]. Frey, William H. (2014). Diversity explosion: How new racial demographics are remaking America. Washington: Brookings Institution Press.
[xli]. Putnam (2007), op. cit.
Lancee, Bram; Dronkers, Jaap (2008). «Ethnic diversity in neighborhoods and individual trust of immigrants and natives: a replication of Putnam (2007) in a West-European country». A: Social cohesion: contemporary theoretical perspectives on the study of social cohesion and social capital. International Conference on Theoretical Perspectives on Social Cohesion and Social Capital. Brussel·les: Académie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique, p. 77-103.
[xlii]. Boterman, Willem; Musterd, Sako. (2015). «Cocooning urban life: exposure to diversity in neighbourhoods, workplaces and transport». Cities, núm. 59, p. 139-147.