En el nostre context immediat, l’interès polític per la cohesió social es fa especialment visible amb l’entrada al segon mil·lenni. Diversos informes institucionals ho posen de manifest a partir del mateix any 2000.[5]
[5]. De fet, l’Acta Única Europea de 1986 ja feia referència a la cohesió social, i el Tractat de Lisboa de 2008 fa referència a tres dimensions de la cohesió: econòmica, social i territorial.
En el cas de la Unió Europea, el mateix títol d’un treball de Berger-Schmitt (2000) ja es refereix al concepte i al mesurament de la cohesió social, amb voluntat de donar resposta a les necessitats de clarificar aquests dos aspectes. Així, després de revisar les diferents aproximacions a la idea de cohesió social, n’identifica dues dimensions principals (Berger-Schmitt, 2000: 4):
1) La reducció de les desigualtats, de la manca d’equitat i de l’exclusió social.
2) L’enfortiment de les relacions, interaccions i vincles socials, que es consideren el capital social d’una societat.
Aquesta referència al concepte de capital social, que parteix dels plantejaments de Robert Putnam, es fa present des d’aleshores en molts dels treballs sobre la cohesió social, entenent que constitueix una propietat col·lectiva, un bé públic i no merament individual, que integra diferents dimensions (Berger-Schmitt 2000, 6): un capital social d’integració —bonding capital, o capital vincle, que aglutina internament els membres d’un grup—, un capital social d’interrelació —bridging capital, o capital pont, que estableix lligams horitzontals entre grups diversos— i un capital relligador —linking capital, que aglutina verticalment els diferents grups.
Des de la nostra perspectiva sociolingüística, assumim aquest plantejament, perquè sembla evident que la identificació amb una comunitat lingüística forma part del bonding capital, les relacions interlingüístiques s’inscriuen en el bridging capital i l’ordenament lingüístic de la societat és un dels aspectes del linking capital, respectivament.
Berger-Schmitt estableix també en aquest estudi una estreta relació entre la cohesió social i la qualitat de vida —una dimensió que remet més clarament a l’experiència individual del context social en què viu cadascú.
Respecte al mètode per a mesurar la cohesió social, Berger-Schmitt s’hi refereix com a aportació a un sistema europeu d’indicadors socials aleshores en elaboració (ibíd., 7), i apunta dues sèries d’indicadors de cohesió social, corresponents a les dues dimensions que ha identificat prèviament (ibíd., 8): la reducció de desigualtats i l’enfortiment del capital social. Dues taules sintetitzen aquest sistema d’indicadors, entre els quals, però, la diversitat lingüística és pràcticament absent. Només s’hi fa referència com a «ensenyament i difusió de les llengües europees» dins de l’apartat d’educació i formació vocacional (ibíd., 10).[6]
Curiosament, aquest treball només fa una referència tangencial (ibíd., 17-18) a l’indicador de confiança del World Values Survey, que s’havia començat a aplicar des de l’any 1981 arreu del món i que —probablement a causa de la seva simplicitat operativa— s’ha convertit, no sense controvèrsia, en un índex integrat de cohesió social a partir del qual es fan comparacions entre societats diferents —sobretot estats— i moments diferents. Aquest indicador es basa en les respostes a la qüestió següent: «Parlant en termes generals, diríeu que es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no es va prou amb compte al relacionar-se amb la gent?».[7] Òbviament, al costat de la senzillesa que el caracteritza com a mesura global de la confiança entre els membres d’una societat, el poder explicatiu d’aquest índex —respecte als factors que hi influeixen i l’estat concret de les relacions socials— és escàs.
[6]. Tot i això, podríem concloure que l’accés al coneixement de les llengües es relaciona amb els indicadors d’igualtat/desigualtat, i l’ús de les llengües en la interacció té relació amb els indicadors relacionals del capital social.
[7]. «Generally speaking, would you say that most people can be trusted or that you can’t be too careful in dealing with people?»
Un altre d’aquests informes internacionals, procedent en aquest cas de l’entorn del Consell d’Europa (Niessen, 2000), evidencia l’estreta relació del concepte de cohesió social amb la necessitat de dissenyar polítiques públiques de diversitat, per a fer front als reptes de la nova immigració sense desatendre les altres minories socials. Tanmateix, la definició que s’hi fa del concepte de cohesió social no és gaire clarificadora i resulta fins i tot circular: «Il désigne […] une stratégie visant à compenser le processus de fragmentation sociale» (Niessen, 2000: 42).
De fet, l’objectiu de l’estratègia a què es refereix és trobar l’equilibri entre diversitat i cohesió (ibíd.):
La capacitat dels estats i de les societats per a gestionar la diversitat és limitada. Les polítiques, doncs, han d’arribar a un equilibri efectiu entre la promoció de la diversitat i el manteniment de la cohesió. L’acceptació de la diversitat i la interacció entre les cultures afavoreixen les relacions harmonioses entre les persones. En altres termes, hom pot promoure la cohesió tot reconeixent el valor de la diversitat.
Des del nostre punt de vista, és important aquest enfocament de la cohesió social basada en el reconeixement de la diversitat i el foment de la relació intercultural, en comptes de considerar la diversitat en si mateixa com una amenaça per a la cohesió social.
Novament, l’orientació eminentment pràctica d’aquest informe —facilitar, com hem dit, als diferents agents el disseny de polítiques de gestió de la diversitat— explica que les referències a la manera de mesurar l’estat de la cohesió social també s’hi plantegin com a sistemes de seguiment i avaluació dels resultats de les polítiques.
En qualsevol cas, notem que s’hi fa una referència més explícita a la dimensió lingüística de la diversitat en dos aspectes diferenciats: el plurilingüisme que constitueix el patrimoni d’Europa i el que procedeix de la immigració. L’apartat relatiu a les llengües i l’educació (Niessen, 2000: 89 i s.) tracta tant dels compromisos de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries amb les llengües patrimonials d’Europa com de les necessitats educatives derivades de les noves llengües dels nouvinguts, subratllant la diferència necessària en el tractament d’unes i altres llengües. Entenem que aquesta distinció entre les llengües patrimonials històriques d’una societat i les que són fruit de la incorporació més recent de nous contingents de població és especialment important i indefugible en qualsevol consideració sobre la cohesió social.[8]
El capítol dedicat a seguiment i avaluació (Niessen 2000: 109 i s.) remarca la necessitat de combinar mètodes quantitatius i qualitatius (ibíd.: 112-113):
Hom pot aplicar els mètodes quantitatius i qualitatius tant alternativament com en combinació. Els censos de població comporten sovint informacions sobre l’educació, l’ofici, la situació professional, les llengües parlades, l’origen nacional o ètnic. […] Alguns estudis qualitatius poden proporcionar informacions sobre el sentiment de seguretat de les poblacions immigrades i minoritàries.
En realitat, però, l’orientació més política que analítica d’aquest informe fa que no arribi a establir amb precisió les dimensions de la cohesió social ni les tècniques per a mesurar-la.[9] En canvi, és significatiu que s’hi plantegi en termes positius, com dèiem, la tensió entre diversitat i cohesió social, que ha estat llargament discutida, des d’aquella rotunda afirmació de John Stuart Mill:
Les institucions lliures són gairebé impossibles en un país compost de diferents nacionalitats. Dins un poble sense sentiment comunitari, especialment si llegeixen i parlen llengües diferents, l’opinió pública unida necessària per al treball del govern representatiu no pot existir.[10]
Aquest va ser, per exemple, el tema del debat que hi hagué uns anys després, entre un gran nombre d’especialistes qualificats, entorn de la compatibilitat entre diversitat cultural i solidaritat econòmica (Van Parijs, 2004). Les intervencions de François Grin, E. Banting i William Kymlicka en aquell debat són especialment aclaridores i fan referències concretes a la diversitat sociolingüística.
En síntesi, aquests treballs sostenen que el grau de diversitat o de desigualtat d’una societat no determina el seu nivell de solidaritat econòmica, benestar o cohesió social: hi ha països amb gran diversitat interna que han desenvolupat polítiques actives interculturals i d’equitat social i són altament pròspers i cohesionats. Tanmateix, reconeixem que aquest és un punt sobre el qual hi ha encara posicionaments diversos.
[8]. La importància de l’accés al coneixement de les llengües, sense oblidar les minoritàries, per a la cohesió interna dels estats i del conjunt d’Europa és analitzada des d’una perspectiva evolutiva en un altre informe del Consell d’Europa (2014).
[9]. Entre els indicadors, per exemple, la llengua només apareix explícitament en l’ítem 4b: «participació i nombre d’hores d’alfabetització i cursos de llengua» (ibíd. 114).
[10]. Considerations on Representative Government, capítol xvi, Londres, 1861. En la nostra opinió, cal entendre que aquesta afirmació és el reflex d’un món en què predominava la juxtaposició entre cultures que internament eren relativament homogènies, molt diferent de la profunda imbricació entre cultures que comporta la globalització.
Un tercer treball posterior especialment interessant, procedent en aquest cas de l’entorn de les Nacions Unides, és el de Jane Jenson (2010), que també es proposa definir i mesurar la cohesió social. Jenson fa un repàs detallat de la incorporació del concepte de cohesió social a les estratègies de les institucions polítiques internacionals i de la relació que té amb la inclusió i el capital social, i constata les dificultats existents per a definir-la i mesurar-la.
En la revisió que fa dels sistemes de mesurament de la cohesió social, dona compte d’una interessant proposta sintètica i quantificada de Fernando Rajulton et al. (2007), que intenta integrar en percentatges ponderats els indicadors de sis dimensions en tres àmbits:
- econòmic (inclusió i equitat), 40 %;
- polític (legitimació i participació), 30 %;
- Sociocultural (reconeixement i pertinença), 30 %.
Ara bé, la proposta d’indicadors que fa Jenson es concreta a partir de vuit àmbits, sense establir cap ponderació o preeminència entre ells:
- Cohesió social com a inclusió en termes de distribució de la riquesa, ingressos i pobresa.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’ocupació.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’educació.
- Cohesió social com a inclusió en termes de salut.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a les tecnologies.
- Cohesió social com a homogeneïtat cultural i ètnica.
- Cohesió social com a confiança (índex del WVS).
- Cohesió social com a participació i solidaritat.
En el marc del sisè àmbit és on s’inscriuen esquemàticament els aspectes de diversitat lingüística i reconeixement oficial de les llengües, al costat de les relatives a l’origen de la població, la diversitat ètnica.
Una darrera perspectiva institucional que hem cregut rellevant sobre la cohesió social és la de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE, 2011). Aquest informe insisteix en la dificultat de definir el concepte (ibíd., 53), però considera que depèn de tres tipus de components, que cal tenir en compte per a valorar l’estat de la cohesió social en una societat determinada (ibíd., 54), entre els quals mereix una atenció especial la mobilitat social:
- inclusió social (pobresa, desigualtat, polarització social);
- capital social (confiança —interpersonal i social— i formes d’implicació cívica);
- mobilitat social (grau en què la gent pot o creu que pot canviar la seva posició en la societat).
Són tres dimensions complementàries, que l’informe representa en el gràfic 1.
Des del punt de vista sociolingüístic, entenem que té un interès rellevant analitzar el paper de les llengües en la mobilitat social, com a factor de cohesió social. Més endavant en tractarem amb detall.
Respecte a les variables que permeten mesurar la cohesió social, aquest informe ressenya les que s’han usat tradicionalment:
- la desigualtat d’ingressos i la pobresa;
- la participació en l’economia, per exemple la taxa de desocupació;
- benestar social: expectativa de vida, taxa d’alfabetització, participació política…;
- capital social: sentit de pertinença, confiança interpersonal…
Al capdavall, però, defensa la necessitat d’incorporar indicadors subjectius que recullin la percepció de la gent. Aquest és també el parer de Larsen (2014), que proposa definir la cohesió social com una propietat cognitiva —la creença dels ciutadans d’una determinada societat (ell es refereix a nacions-estat) de compartir una comunitat moral i poder confiar els uns en els altres—, i malgrat la importància de la desigualtat o l’ocupació, considera que no són en si mateixos indicadors de cohesió (ibíd., 3) i adopta l’índex de confiança del World Values Survey (WVS) —Enquesta Mundial de Valors— com a referència.[11]
Les al·lusions de l’informe de l’OCDE a la diversitat lingüística són prou rellevants: la manca de reconeixement de les llengües o la desigualtat entre grups lingüístics com a font de conflictes, l’accés dels immigrats al coneixement de la llengua…
L’anàlisi que hem fet dels diferents treballs sobre cohesió social —més extensa en realitat que la que hem ressenyat explícitament en aquestes pàgines— ens porta a la conclusió que cal conjugar diversos components:
- Els aspectes estructurals de la societat —amb les diferències i desigualtats entre els diversos sectors— i les formes d’organització social, tant en la dimensió institucional, normativa i administrativa, com en la dimensió de les organitzacions econòmiques, cíviques i associatives.
- Les relacions socials que hi tenen lloc, en la mesura que són processos d’interacció observables: xarxes de comunicació de tot tipus, relacions polítiques i laborals, formes de sociabilitat populars. Les oportunitats de mobilitat social.
- Les percepcions psicosocials, com a actituds davant de la diversitat i la desigualtat, la confiança en els altres i en el mateix sistema social, la identificació amb un projecte de futur compartit.
La interrelació entre aquests diferents nivells —estructurals, relacionals i psicosocials— és la que configura l’estat general de la cohesió social. Un intent explicatiu d’aquestes interrelacions és el model funcional del sistema social de Talcott Parsons, esquematitzat en la taula 1 següent (Rocher, 1968).
[11]. Val a dir que, en aquest cas, les dades relatives a Espanya són baixes i han disminuït en més de 10 punts entre 1995 i 1999 i entre 2010 i 2014 (ibíd., 20).
