Hem vist com l’evolució de les competències lingüístiques en català i castellà tendeix clarament a la generalització en el conjunt de la societat, i aquest fet és una mostra clara d’un procés positiu de reducció de les desigualtats i d’inclusió lingüística. Les dades de l’EULP 2018 confirmen que l’equiparació dels coneixements de català i castellà avança sobretot entre la població més jove (gràfic 25).
Font: Dades de l’ELP 2018.
Entre els autòctons —la població nascuda a Catalunya—, la capacitat de parlar el català i el castellà el 2013 ja era gairebé equivalent, amb independència de l’origen lingüístic, tal com mostra per al català el gràfic 26 (Sorolla, 2018):
- La competència oral en català arribava al 99,9 % entre els catalanoparlants inicials i al 95,4 % entre els castellanoparlants inicials, i la competència oral en castellà era del 99,8 % entre els catalanoparlants inicials i del 100 % entre els castellanoparlants inicials.
- En les competències escrites, l’ensenyament no havia aconseguit encara que les referents al català fossin tan generals i equivalents: sabien escriure en català el 86,4 % dels de llengua inicial catalana i el 75,9 % dels de llengua inicial castellana, mentre que sabien escriure en castellà el 98, 8 % dels parlants inicials de català i el 99,5 % dels de llengua inicial castellana.
Font: Dades de l’EULP 2013.
Entre la població jove (quinze-dinou anys) la igualació de les competències encara era més completa: l’única limitació significativa és que un 2,3 % dels castellanoparlants inicials no sabien escriure en català.
Cal subratllar, però, que entre els al·lòctons —o nascuts fora de Catalunya— la competència en castellà el 2013 era molt general: no l’entén tan sols el 0,5 %, no el sap parlar el 0,6 % i no el sap escriure el 8,8 %. Per contra, la competència en català és clarament inferior, com mostra també el gràfic 26: no l’entén el 13,4 %, no el sap parlar pràcticament la meitat (45,7 %) i no el saben escriure pràcticament tres quartes parts (73,9 %). Aquesta és probablement la dificultat més significativa per al desplegament normal de les interrelacions en català com a llengua patrimonial de cohesió, com ja havíem apuntat abans.
Tot i això, les dades varien segons l’edat d’arribada dels nascuts fora de Catalunya (gràfic 27), que té una incidència clara en les competències en llengua catalana (Sorolla, 2018: 7):
Entre els que han arribat abans dels 5 anys el nivell de competència és quasi universal, havent-hi menys del 10 % que declara no saber parlar-lo. Els que han arribat entre els 6 i els 12 anys ja tenen percentatges majors de no competents en català, que se situen entre el 10 i el 30 %. En el cas dels arribats entre els 13 i els 17 anys superen el percentatge del 30 % que no sap parlar el català, i entre els arribats a partir dels 18 anys, els que declaren no saber parlar català són més de la meitat.
Font: Dades de l’EULP 2013.
Aquesta dinàmica, com indica Sorolla (2018), s’ha corregit per l’efecte del sistema educatiu (vegeu-ho als gràfics 28 i 29):
Si limitem l’anàlisi a la població jove (15-29 anys), es mostra com tots els jóvens al·lòctons arribats abans dels 14 anys declaren saber parlar català. Per tant, els arribats durant l’educació primària fins al primer cicle de secundària han après a parlar en català. Els arribats a partir dels 15 anys mostren ja mancances més importants, però encara inferiors a les dels que han arribat en edat adulta.
Per tant, es pot afirmar que en les últimes dècades el sistema educatiu de Catalunya ha estat capaç d’alfabetitzar en les dues llengües la població autòctona i la població al·lòctona arribada abans dels catorze anys (segon cicle de secundària).
Font: Dades de l’EULP 2013.
Font: Dades de l’EULP 2013.
També en aquest cas l’EULP 2018 ofereix dades més recents, en què es percep l’evolució (gràfic 30).
Font: Dades de la DGPL i de l’Idescat.
Recordem, tot i això, que la distribució territorial de la població nascuda fora de Catalunya i consegüentment també dels grups amb llengües d’identificació diferents no és homogènia, sinó que varia localment fins i tot en determinats pobles i barris (Porcel et al., 2011): aquesta és sens dubte una limitació de les oportunitats d’interrelació que es dedueixen de l’estat general de les competències lingüístiques, i que poden afectar especialment les oportunitats de relacionar-se en llengua catalana en determinats territoris (o en occità a la Vall d’Aran).
L’EULP 2018 ofereix aquestes dades sobre el coneixement de català segons els territoris (taula 8).
Les dades relatives a les llengües inicials, d’identificació i habituals a la Vall d’Aran són il·lustratives en aquest sentit (IPL, 2017: 115), tal com podeu veure al gràfic 31.
Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de 2013, la llengua habitual del 55,1 % de la població de la Vall d’Aran és el castellà, per davant de l’occità (17,6 %) i del català (16,4 %), mentre que el percentatge del castellà com a llengua d’identificació és uns deu punts inferior. La diferència entre el percentatge de l’occità com a llengua d’identificació (21,7 %) i com a llengua habitual (17,6 %) també és significativa, igual que la reducció del percentatge d’identificació amb altres llengües o combinacions (14,3 %) a la meitat (7 %) en tant que llengües habituals. Afegim que entre les llengües inicials hi tenen una presència significativa el romanès (5,5 %) i el gallec (3,5 %).
Les dades més recents (EULP 2018) es mostren en el gràfic 32.
Un factor que pot limitar l’ús d’una llengua, encara que sigui relativament coneguda, com el català o l’occità, especialment en segons quins àmbits socials, és el nivell de competència en les quatre habilitats —entendre, parlar, llegir i escriure. La tipologia de coneixements de català i castellà que mostra el gràfic 33 és prou il·lustrativa en aquest sentit (EULP 2013, I: 65).
La distribució dels usos lingüístics en la societat de Catalunya es pot resumir en les paraules de Torrijos i Solé (2018):
En societats multilingües com la catalana les pràctiques lingüístiques de bona part de les persones tendeixen a incloure la utilització quotidiana de més d’una llengua. Les dades de què es disposa a Catalunya indiquen que la llengua emprada oscil·la clarament segons el context i, sobretot, això passa entre la població més jove on els usos combinats de català i castellà i altres llengües són més freqüents.
Tot i això, una anàlisi minuciosa dels percentatges declarats[23] d’ús habitual del català i el castellà (EULP 2013, I: 128) mostra que «només una de cada vint persones va declarar que no parlava mai en castellà, mentre que un de cada quatre residents a Catalunya va afirmar que mai no parlava en català, una xifra que prové de sumar el 19,4 % de monolingües castellanoparlants i un nodrit percentatge d’al·loglots que poden usar el castellà, però no enraonen mai en català».
Des d’un punt de vista evolutiu, el creixement dels que no usen el català entre 2003 i 2013 —degut, en part, però no exclusivament, al canvi demogràfic— és molt rellevant, com mostra també el gràfic 34 (ibíd.):
El nombre dels no-usuaris de català ha anat augmentant de manera ràpida i constant al llarg del decenni. Així, si l’any 2003, els que deien no usar el català mai eren un 14,2 % de la població —és a dir, quasi 800.000—, cinc anys després ja constituïen el 19,5 % de la població —o sigui 1,2 milions—, i cinc anys després havien esdevingut el 25,4 % o 1,6 milions.
Un dels factors d’aquesta evolució és que només un petit percentatge dels nascuts fora de Catalunya s’ha incorporat ara per ara a l’ús del català: «tan sols un 15,6 %, mentre que l’ús que fa del castellà és del 73,6 %». Entre els nascuts a Catalunya, els percentatges són més favorables a l’ús del català, però tot i això, «la xifra dels que declaren un percentatge inferior a 10 % supera el mig milió i els que declaren un ús inferior al 31 % són més de 800.000» (EULP 2013, I: 129-130). En aquest sentit, novament, el lloc de residència pot esdevenir un factor de segregació que dificulti el coneixement i l’ús del català en les interaccions (Porcel et al., 2011).
Les dades més recents (EULP 2018) confirmen que tres quartes parts de la població usen el català al llarg d’un dia normal, mentre que una quarta part no en fa ús (gràfic 35).
Si es desglossen per àmbits d’ús les llengües habituals declarades pels enquestats, la distribució es diversifica (EULP I: 133-134), però «en cap dels àmbits estudiats es dona el cas que més del 50 % dels parlants usin exclusivament el català o el castellà», i les altres llengües hi tenen una presència escassa (gràfic 36).
Les dades equivalents de l’EULP 2018 presenten algunes variacions dins d’una distribució semblant (gràfic 37).
En bastants casos, com és lògic, l’ús depèn en bona part de l’oferta professional existent[24] o de la presència predominant en l’entorn d’interlocutors d’una llengua o una altra: així, el català «apareix més sovint en els usos amb les administracions de la Generalitat i local, i en les relacions amb companys d’estudi actuals. També tendeix a estar per sobre de la mitjana —però no pas per sobre del castellà— en els usos en les relacions de serveis, com ara en interaccions amb els metges, els bancs i en algunes de les relacions comercials, com ara les botigues, tot i que als grans establiments comercials queden una mica per sota de la mitjana» mentre que el castellà predomina «en les relacions amb l’Administració de l’Estat radicada a Catalunya, als grans establiments comercials i amb els veïns».
Si tenim en compte que els usos professionals —a diferència dels purament personals— poden ser regulats per les institucions públiques o per les organitzacions de què depenen els treballadors, podem deduir de quina manera es pot afavorir el respecte de la disponibilitat lingüística —els usos de català o castellà preferits per part dels ciutadans— i contribuir així a un equilibri més favorable a la cohesió social.
L’estudi EULP 2018 ofereix informació interessant sobre la llengua que declaren usar els professionals que tenen relació amb el públic, amb una proporció clarament favorable a les combinacions entre català i castellà (gràfic 38).
Les dades de 2013 corresponents a la població que sap parlar el català mostren clarament que l’ús de la llengua depèn de la disponibilitat existent en els diferents àmbits, tal com reflecteix el gràfic 39 (EULP 2013, I: 139).[25]
En qualsevol cas, (EULP 2013, I: 155), l’existència de dues llengües predominants en els usos públics no indica en absolut «l’existència de dues poblacions unilingües que visquin de costat».
L’estudi de Garcia sobre el capital social de Catalunya (2015: 234) no identifica tampoc que les diferències d’idioma siguin percebudes com a causa rellevant de problemes potencials, i la distància entre les apreciacions segons la llengua habitual no és gaire acusada (taula 9).
No s’aprecia l’existència de polarització lingüística, com en alguna altra societat multilingüe, ni es detecta un comportament significatiu de rebuig a la comunicació en cap de les dues llengües, i això és indicatiu d’un estat relativament satisfactori de cohesió sociolingüística, però en detriment de les llengües patrimonials —català i occità—, que no arriben a assumir plenament el paper de llengües de cohesió que els correspon.
L’anàlisi dels usos lingüístics permet obtenir (EULP 2013, I: 169) una representació dels grups lingüístics més matisada que la dels grups d’identificació lingüística que hem mostrat anteriorment (taula 10).
Per a una anàlisi detallada per sectors de l’ús de les llengües a la Vall d’Aran, vegeu l’Estudi d’usos lingüístics de la població (EULP 2013, II: 115 i s.).
Un indicador interessant de la interacció fluida entre grups lingüístics és la informació que proporciona l’EULP 2013 sobre el comportament en les converses bilingües —en què intervenen interlocutors amb llengües habituals diferents. Tot i això, cal tenir en compte que les dades es basen en l’ús declarat —i no en l’ús observat— i que no distingeixen les converses entre particulars de les converses de caràcter professional, en les quals el comportament individual no és plenament espontani (Marí, 2012).
Els dos gràfics següents (EULP 2013, I: 194) resumeixen el comportament dels interlocutors segons la llengua en què s’inicia la conversa, i s’hi pot comprovar el predomini clar de la convergència a la llengua de l’interlocutor, mostra clara de l’absència de confrontació lingüística (gràfics 40 i 41).
Atesa la proporció creixent que ocupen en les activitats habituals, també val la pena donar compte de l’ús de les llengües en la relació amb els mitjans de comunicació i les comunicacions digitals. En termes globals, el consum de continguts audiovisuals de tot tipus —descarregats o en línia, TV convencionals i de pagament— en català és del 64,9 %, inferior al percentatge del castellà, un 78 %. Els continguts en altres llengües representen un 9,2 % (IPL 2017, segons dades de l’EPL 2015), tal com podem veure en el gràfic 42.
La ràdio és el mitjà en què més clarament predomina l’audiència en català, que s’ha incrementat al llarg dels darrers anys (gràfic 43).
En el cas de la xarxa Internet, el predomini correspon al castellà, si bé l’ús del català hi ha crescut (gràfic 44).
La presència de l’oferta en català a la xarxa és notable, en proporció a les dimensions de la nostra comunitat lingüística, com mostren els gràfics 45 i 46 (IPL 2017: 21):
El català és present a nou dels deu webs més consultats a Catalunya (a Google, Facebook, YouTube, La Vanguardia, Twitter, Live, Ara, El Periódico i El País), a set de les deu aplicacions de missatgeria (a WhatsApp, Facebook Messenger, Skype, Hangouts, Telegram, Yahoo Messenger i Snapchat) i a quatre xarxes socials de les deu (a Facebook, Twitter, Google+ i Snapchat).
L’IPL 2017 (p. 22) ofereix altres dades significatives de l’ús de les llengües en l’entorn digital: el 34,7 % dels consumidors catalans tenen el telèfon mòbil configurat en català, en castellà un 61,5 %, i en anglès, un 3 %. En la configuració lingüística dels ordinadors personals les proporcions són semblants: un 35 % en català, un 58,7 % en castellà, i en anglès, el 2,9 %.[26]
Pel que fa a les llengües en els consums culturals l’any 2017 (IPL 2017: 24-27), el 39,4 % de les persones que van escoltar música ho va fer en català, el 69 % en castellà i el 85,6 % en altres llengües. En el cinema la desproporció és molt més gran: l’11,4 % dels espectadors ha vist la darrera pel·lícula en català, el 84,6 % l’ha vista en castellà i l’11,9 %, en altres llengües. Pel que fa al consum de pel·lícules o sèries per internet, el 16,6 % van ser en català, el 70,6 % en castellà i el 21,6 %, en altres llengües. Quant als llibres, el 25,7 % han llegit un llibre en català, el 65,5 % ho han fet en castellà i el 8,5 %, en altres llengües. El teatre, en canvi, és un àmbit en què predomina el català: el 57,4 % dels espectadors de teatre i arts escèniques ha vist l’últim espectacle en català, el 41,1 % l’ha vist en castellà i el 12,2 %, en altres llengües.
En la major part d’aquests àmbits, la desproporció de l’oferta cultural en català explica que el consum no afavoreixi el seu paper de llengua de cohesió, com mostren els exemples de la ràdio i el teatre, en què l’oferta és més equilibrada. Caminal (2010) ofereix una anàlisi interessant dels condicionaments del mercat perquè l’oferta en català pugui ser equiparable a la de castellà.
L’estudi de Garcia (2015) mostra també algunes diferències significatives segons la llengua pròpia en l’ús de determinats mitjans informatius o sistemes de comunicació digital. Per exemple, en la freqüència d’accés als mitjans (ibíd.: 208-209) i en l’ús d’Internet (ibíd.: 205), com podem veure en les taules 11 i 12.
[23]. Lògicament, són percentatges que no es corresponen amb exactitud a l’ús real, sinó a les percepcions, però tenen un valor indicatiu considerable.
[24]. En algunes localitats hi ha estudis que mesuren l’oferta en català en l’espai públic: vegeu Ofercat (http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/dades_i_estudis/mon-socioeconomic/oferta/ofercat_1_descripcio).
[25]. En aquest apartat, com en molts d’altres, l’EULP 2013 ofereix informacions molt més detallades.
[26]. Sobre aquest punt és especialment important la recent Resolució del Parlament Europeu, de l’11 de setembre de 2018, sobre la igualtat lingüística en l’era digital (2018/2028, INI).
Per més que no coneixem dades que permetin mesurar directament quina és la valoració que fa la població de la diversitat lingüística en concret, les preferències lingüístiques de cara al futur permeten deduir que són minoria els que desitjarien un entorn futur monolingüe —en català, castellà o una altra llengua—: segons dades de l’EULP 2013, el 36,7 % voldrien un equilibri entre català i castellà, el 34 %, un predomini del català, el 16,6 %, un predomini del castellà i el 9,7 %, altres llengües o combinacions (Torrijos i Solé, 2018).
Les preferències que recull l’EULP 2018 també són clarament favorables a les combinacions de llengües (gràfic 47).
En el cas de la Vall d’Aran (EULP 2013 II: 138), un 32,4 % de la població desitja un futur en què es parlin l’occità, el català i el castellà, un 5,3 % només l’occità i un 7,1 % l’occità i el català (poc més de la meitat, doncs, combinacions amb l’occità); els que prefereixen un futur sense occità són un 14,6 % català i castellà, 4,8 % només català i 14,2 % només castellà.
En una societat en què conviuen grups lingüístics tan diversos —amb un total de prop de tres-centes llengües— i que es caracteritza pel gran volum de relacions internacionals de tipus comercial, turístic i cultural, és especialment important que la població valori positivament totes les llengües i cultures que conté. Les dades de l’EULP 2018 sobre les principals llengües inicials de la població posen en relleu el capital lingüístic de la societat catalana (gràfic 48).
El reconeixement del valor de totes les llengües d’origen és un factor individual d’autoconfiança per als nous ciutadans, que sens dubte afavoreix la seva identificació amb la societat receptora. Al mateix temps, mantenir activades les competències en les llengües d’origen representa un ventall de recursos per a les relacions internacionals i ofereix als nous ciutadans oportunitats de rendibilitzar els seus coneixements. Les polítiques australianes de diversitat productiva són un precedent interessant en aquest sentit. Podeu trobar-ne una descripció valorativa a Syed (s. a.).
Cenyint-nos a la relació de les llengües amb la mobilitat social, hi ha correlacions clares en alguns llocs de residència, entre la llengua pròpia dels joves d’origen extern —sobretot quan és diferent del català i el castellà— i la dificultat d’accés als nivells més alts d’educació i d’ocupació. Aquest és un inconvenient per a la cohesió social, que no es pot resoldre únicament amb l’acció escolar i que reclama altres mesures complementàries (Porcel et al., 2011). D’altra banda, Belzunegui i Urteaga (2013) també constaten que les xarxes de relació entre la població d’origen extern i la societat del seu entorn estan condicionades per factors lingüístics i per desigualtats o estratificacions socials que l’escola no arriba a corregir. Segons aquest estudi, les relacions entre joves en els barris populars s’estableixen per afinitat lingüística, i segons els barris varia la freqüència d’ús del català i el castellà en les relacions socials, però amb l’edat creix la relació amb famílies de llengua catalana.
Al costat d’això, les conclusions de l’estudi de Cappellari i Di Paolo (2015: 29-30) són especialment interessants sobre aquest punt, perquè el seu treball estudia els efectes del model lingüístic educatiu català des de 1983 per mitjà de cohorts de diferents edats i nivells educatius, i la correlació corresponent amb el nivell d’ingressos laborals. Sembla que un any d’escolarització en català i castellà comporta de mitjana un punt percentual de millora salarial. La seva conclusió és que la mà d’obra no catalana obté millores salarials gràcies al seu nivell de competència lingüística, i que el model educatiu contribueix a reduir la segregació i afavoreix el desenvolupament d’una societat unitària, amb uns efectes positius que s’estenen a totes les cohorts, independentment del seu origen, i particularment a persones amb antecedents familiars desfavorables.
Di Paolo i Raymond (2012) havien estudiat específicament el valor econòmic del coneixement de català en termes d’ingressos, centrant-se en la primera i segona generació de persones arribades a Catalunya des de l’estranger o la resta de l’estat i deduïen que el coneixement de català implicava un 7,5 % d’increment dels ingressos.
La percepció del valor instrumental del català es manifesta també en les dades sobre les persones que voldrien millorar-ne el coneixement. Segons l’EULP 2018, un 35,7 % de la població —entre els quals 797.500 nascuts a l’estranger— volen aprendre o millorar els coneixements de català, i el grup d’edat que manifesta més interès és el de trenta a quaranta-quatre anys (un 43,6 %), una franja d’edat eminentment activa (gràfic 49).
Evidentment, la valoració instrumental de les llengües en col·lectius professionals concrets varia d’acord amb els seus interessos específics, tal com apunten Torrijos i Solé (2018) a partir d’un estudi qualitatiu d’Alarcón (2007) amb tres grups —euroexecutius alemanys en multinacionals alemanyes, joves europeus (francesos, anglesos i alemanys) en el sector de noves tecnologies de Barcelona i operaris industrials romanesos del Montsià. Les llengües usades en l’activitat professional i la valoració dels coneixements lingüístics en la selecció de personal són factors determinants. I els itineraris d’adaptació lingüística dels immigrats i els seus descendents són molt diversos (Alarcón i Parella, 2013).
En el context de la mundialització, predomina la mentalitat favorable a l’absència de regulacions lingüístiques per a la mobilitat (Alarcón, 2011). Per aquest motiu, és especialment important per a la inclusió i la cohesió social que es tinguin en compte les propostes del projecte europeu MIME.
Tot i això, com reporten Torrijos i Solé (2018), «en els estudis que han realitzat diversos autors —com Rendon (2007), Alarcón (2015), Di Paolo i Estors (2010)— sobre els efectes en el mercat de treball dels coneixements de català dels treballadors, es conclou que el coneixement de català augmenta l’ocupabilitat i millora l’estatus professional i, fins i tot, s’observa que l’efecte net de saber català augmenta entre un 14 % i un 15 % les rendes del treball». Cal matisar que aquestes dades inclouen el mercat públic de treball, en què els efectes de la competència lingüística són diferents del mercat privat, en el qual no s’ha desenvolupat la gestió adequada del multilingüisme en les comunicacions ni en la selecció de personal, com preconitzava l’estudi ELAN.cat (2009).
