2. Una primera aproximació a la dinàmica recent de la desigualtat

Diferents autors (Atkinson, Picketty i Saez, entre d’altres) van posar de moda un indicador de desigualtat que es fixa en la proporció de la renda total que capturen els segments de renda més alts, habitualment l’1 % i el 10 % de les famílies amb major renda. En general, atenint-nos a aquest indicador s’observa al món una reducció generalitzada de la desigualtat entre els anys 1940 i 1980 i un repunt posterior per a la majoria de països (França, els EUA, la Xina i el Regne Unit). Concretament per a Espanya no s’observa aquest increment entre 1981 i 2012. Per contra, aquest indicador es mostra estable i en un nivell de desigualtat relativament baix. No obstant això, la desigualtat a Espanya no s’explica tant per la fracció de renda que capturen les rendes altes sinó per l’escassa renda que obtenen les llars de renda baixa, i especialment pels estralls de l’atur.

Si ens fixem en la riquesa i no en la renda, s’observa una imatge global diferent. El 10 % amb una major riquesa concentra el 60 % de la riquesa total del país. Això suposa, de mitjana, una riquesa que multiplica per 43 la riquesa mitjana del 50 % de la població més pobra. A més es percep, de nou, una gran estabilitat en el temps, possiblement explicada pel paper de les herències i pel gran pes que suposa l’habitatge dins de la riquesa de la majoria de la població. I en relació amb els països comparats, un cop més Espanya presenta uns nivells de desigualtat més baixos, en comparació amb França.

Completant l’anàlisi, doncs, des de la perspectiva de la riquesa,[5] s’observa com des del 2008 al 2014 hi ha hagut un augment considerable de la desigualtat —en riquesa— a Espanya. El 10 % amb major riquesa posseeix un 52,8 % de la riquesa total, 8,5 punts percentuals més que el 2008.[6] No disposem de dades per a Catalunya.


[5].Existeixen, en tot cas, dos grans mètodes per a estimar nivells de riquesa —i per tant poder comparar desigualtat. D’una banda, hi ha les estadístiques directes —com la de l’Encuesta Financiera de las Familias, elaborada pel Banc d’Espanya amb metodologia conjunta a la d’altres països de la Unió Europea, però sense significança estadística en les comunitats autònomes—, i d’altra banda, el mètode de capitalització, usat pel World Iequality Database (WID), que és de caràcter indirecte però estimat a partir de dades oficials en els estats. El primer mètode té la debilitat que són dades d’una enquesta i el segon, té un elevat grau d’imprecisió —amb uns intervals de confiança del 58 %.

[6].Vegeu Martínez-Toledano (2017); A. Fagereng et al. (2016); Saez i Zucman (2016).

 

2.1. Algunes constatacions des de treballs anteriors

Un estudi complet de l’acció redistributiva pública obligaria a analitzar la incidència regulatòria i pressupostària completa. Primer, pel fet que hi ha accions que traslladen el cost del compliment del que es pretén envers l’usuari, tot i que els preus puguin estar subsidiats de manera diferent entre els beneficiaris —subsidis al transport, copagaments en sanitat, lloguers d’habitatge subvencionats. Segon, pel fet que els efectes redistributius nets o residuals resulten d’analitzar conjuntament la incidència de la despesa, ara sí, que passa pels pressupostos, amb la dels ingressos —qui suporta en últim terme la càrrega de l’impost, segons es traslladi a salaris, preus o a beneficis. Ja hem comentat que la repercussió aquí considerada sol ser limitada a impostos sobre la renda personal i a transferències, sense recórrer a hipòtesis complexes d’incidència fiscal que hauria de ser d’equilibri general a l’economia: per exemple, a través d’accions de prestacions que poden afavorir la recaptació —així s’anomena la renda bàsica universal amb efectes sobre la imposició sobre el consum; despesa per una banda i ingrés per l’altra. Això s’agreuja en la imputació dels beneficis en espècie, ja que tenim una despesa pública a repercutir entre destinataris, ja per ús, utilització corregida per necessitat relativa o a parts iguals si considerem que el benefici rau en la cobertura que ofereixen pels adversos al risc més que a l’ús efectiu dels serveis.

A Catalunya, l’acció social no es correspon al grau de desenvolupament del país. La insuficiència en els serveis esperats o desitjats aboca a part de la població als serveis privats, que és en si mateix un element de segmentació social. 

Sabem que l’impost sobre la renda és progressiu en general, però també sabem que si consideréssim les cotitzacions socials com el que són, un impost quasi proporcional sobre la nòmina, bona part de la progressivitat redistributiva desapareixeria. Valorem en aquest sentit que la redistribució és tot o quasi tot el que passa per criteris aliens al mercat. El punt és el sentit de la redistribució: propobre, progressiu o proric, regressiu. I aquest efecte pot ser diferent si s’avalua a un moment, circumstància o edat determinada o al llarg del cicle vital d’una persona: així, a l’impost sobre el valor afegit, en principi regressiu pel fet que recau proporcionalment a les rendes baixes de més alta propensió marginal al consum de la seva renda però que en la jubilació, i en la mesura que en termes mitjans la gent gran no són els pobres d’un país, el seu consum relatiu pot reequilibrar aquella regressivitat.

A Catalunya, la progressivitat de l’impost sobre la renda de les persones físiques l’accentua en teoria el recàrrec fiscal propi del Govern de la Generalitat. Però res no fa pensar que aquesta sigui un element de reducció de la desigualtat; més aviat es tracta d’una font de finançament interna que permet complementar allò que no poden abastar les transferències centrals de despesa. 

Remarquem, a més, que no totes les transferències són, ni tenen com a objectiu ser-ho, redistributives; per exemple, amb les pensions de naturalesa contributiva o també, en part, en el cas del subsidi d’atur. I que les transferències universals per definició ja són menys redistributives en la mesura que es destinen a rics i pobres independentment de la renda i riquesa dels destinataris —per exemple. La subvenció a l’educació superior o dels vals de guarderia. Per tant, el que qualifica qualsevol prestació acaba essent decisiu pel seu efecte: si és universal o no, condicionada o no, compensatòria o no, amb criteri d’elegibilitat individual o per categories de beneficiaris, recurrents o de tant alçat. O si té efecte en el debat de renda bàsica, mínima, de ciutadania, de reinserció, condicionada a una política activa d’ocupació, temporal.

Sabem, també, que més enllà de l’acció redistributiva pública, incideix sobre una distribució inicial més igualitària la composició de rendes en la llar, la incorporació de la dona al mercat de treball i òbviament el nivell d’atur. Però els resultats divergeixen segons els marges de discrecionalitat amb els quals compta l’Estat —respecte de drets meritats no corregibles en el curt termini—, la demografia, el cicle econòmic, la quantia de la despesa social i, com dèiem, la seva composició. I que cal separar de l’estudi dels efectes redistributius aquells que són importants per a la despesa dedicada o per a l’euro destinat.

A Catalunya, tot apunta al fet que la família com a institució encara fortament arrelada permet actuar com a buffer o matalàs per a les conjuntures de renda dels membres que la componen. Aquesta solidaritat interna esmorteix també les insuficiències de l’actuació pública. L’observació no pot esdevenir afirmació testada per falta, certament, d’un contrafactual adient. 

Finalment, val la pena remarcar que bona part de la redistribució provocada per la despesa social d’un estat del benestar universalista com el que tenim acaba depenent del grau d’utilització relativa que els diferents grups socials fan dels serveis finançats. Simplement a la vista del seu pes poblacional, i millor encara si aquesta ve estandarditzada per algun criteri de necessitat —ja sigui per la identificació de la millor pràctica, la mitjana conjunta o la predictible tenint en compte la situació socioeconòmica del grup de referència—, es tracta d’imputar a la despesa el benefici de l’ús. Com a resultat, l’impacte redistributiu pro-ric o pro-pobre, diguem-ho així, resulta d’una utilització que es mou en cada conjuntura per factors no sempre endògens a la política pública i segons l’elasticitat del preu i la renda de les alternatives als serveis públics. Així, quan la prestació pública millora o quan la renda castiga la butxaca i els grups de renda alta comencen a utilitzar més els serveis públics, per exemple a la universitat, la incidència propobre de la despesa educativa baixa. O si amb les retallades sanitàries més grups de renda mitjana baixa subscriuen pòlisses privades, la capacitat redistributiva disminueix.

Es produeix així la paradoxa que hom pot pensar que la cohesió social augmenta, ja que «rics i pobres comparteixen uns mateixos serveis i interessos en el funcionament de la prestació pública» contra la dualització —i allò d’«un pobre estat del benestar quan és un estat del benestar per als pobres»—, tot i que la redistribució esdevindrà socialment més regressiva. 

Catalunya és un clar exemple, amb la presència de l’assegurament complementari d’una quarta part de la població, en la qual trobem els antics autònoms que al seu dia no disposaven de prestació sanitària de la seguretat social i es van veure abocats a l’assegurança privada. Molts d’aquests autònoms es mantenen gràcies a la fidelització dels seus clients, però es mostren sensibles a les crisis —prescindint del prescindible— i davant la puja de primes per envelliment es veuen expulsats del mercat. Un millor sistema sanitari públic i millors universitats públiques trenquen la dualitat, però sobrecarreguen el sistema públic, que «mor d’èxit», esdevé més regressiu i acaba perdent qualitat refent-se un nou i incert equilibri per a la cohesió social respecte dels serveis privats. 

A contrario sensu, la falta de diversificació de l’oferta pública pot jugar a l’inrevés. No acomodar una determinada diversitat de preferències —per exemple, a l’escola en matèria extraescolar esportiva, d’idiomes o d’exigència acadèmica— pot dualitzar la demanda social confinant rics i pobres entorn d’aquelles preferències, satisfetes només pel dispositiu privat, perdent-se així un dels actius principals de l’escola envers la cohesió: la socialització, la comprensió dels infants de la diversitat social.

A Catalunya, aquest debat es manté viu sobre els límits de la concertació de l’educació en la diversitat de l’oferta explícitament o implícitament coberta, respecte de la xarxa pròpia amb una diversitat que de tant en tant alguns polítics plantegen abolir.