Un altre dels elements que pot fer trontollar la cohesió social, aquesta mena de clúster que ens fa partícips d’uns valors i d’una manera de viure, és el de la tecnologia. La reacció a com aquesta canvia les relacions de treball i socials. En el que va de segle, fenòmens com el big data, la Internet de les coses, la intel·ligència artificial, la robòtica o el machine learning han transformat profundament el dia a dia de les nostres societats, tot i que de moment no semblen haver alterat prou les lleis de l’economia ni els objectius dels governs. Sí que han alterat, però, les relacions econòmiques, i és per això que l’estudi de les intervencions públiques ha de tenir-ho en compte per a entendre com funciona la societat actual.
En el debat sobre si internet és un fenomen que ajuda a pal·liar desigualtats o, al contrari, les aprofundeix, hi ha opinions i arguments de tota classe. D’una banda, hi ha els qui creuen que l’augment en l’accés a la informació que permet l’eliminació de barreres geogràfiques, fent el món més petit i més obert, facilita que qualsevol individu pugui explotar el seu talent, innovar o migrar més fàcilment, reduint així l’escletxa entre els salaris d’uns i altres països. Aquestes veus també mencionen la facilitat més gran en les comunicacions, que facilita la integració social, i també l’increment en la productivitat que han suposat els aparells electrònics, posant l’accent en el talent de l’individu i permetent més llibertat professional. D’altra banda, les veus menys optimistes consideren que la facilitat en les comunicacions ha esborrat la línia que separa el temps de feina i el de lleure, facilitant situacions d’explotació laboral, i s’han afeblit les relacions laborals convencionals, més individualitzades i canviants, deixant sovint els treballadors més desemparats. També els preocupa l’aparició de l’escletxa digital, que incrementa les desigualtats entre els que tenen accés a l’ús de les tecnologies i els que no en un món en què cada cop això és més necessari. Les tecnologies avançades estan fent desaparèixer feines que requereixen baixa o mitjana qualificació, incrementant les diferències entre els treballadors més qualificats i els menys qualificats. Pel que fa a les comunicacions interpersonals existeix també una visió negativa, segons la qual els individus passen més temps sols, malgrat estar més connectats, i en alguns casos això pot conduir a la marginació social.
Se solen distingir diferents estadis en relació amb la difusió i impacte social de les noves tecnologies: l’accés, l’ús efectiu i l’impacte tangible. Entre els determinants de l’accés a les noves tecnologies destaquen la renda —sent més difícil l’accés per a individus amb un baix nivell d’ingressos—, l’existència i qualitat de les infraestructures de telecomunicacions, el cost de l’accés a internet, factors culturals i polítics, el nivell educatiu, l’estructura demogràfica, l’ètnia, el lloc de residència, la llengua, etc. La qüestió de les diferències en l’accés efectiu a les noves tecnologies seguirà, fins i tot quan es redueixen progressivament les desigualtats en l’accés a una tecnologia donada, ja que n’apareixen de noves que fan que, novament, qui no es recicla es queda enrere.
Un dels efectes que ha produït l’aparició de noves tecnologies de la informació és estendre l’hàbit de compartir més enllà dels límits de les famílies o amics com fins ara. La sharing economy o economia col·laborativa és ja una realitat gràcies a la facilitat més gran per a interactuar amb desconeguts, i l’opció de compartir —en diferents àmbits— guanya cada cop més pes davant la possibilitat de propietat tradicional. Sobre aquest efecte també hi ha visions oposades: la possibilitat oberta ha permès l’ús compartit d’actius i també monetitzar actius ociosos de persones de tota condició social, ajudant a mitigar la pobresa produïda per la crisi, i també facilitant el treball per compte propi en un context d’atur elevat. Però aquesta major facilitat per a treballar com a freelance també genera major inestabilitat laboral i menors contribucions a la Seguretat Social, i es pot produir discriminació més fàcilment.
Un altre gran tema és la robotització creixent i com això afectarà el treball. Per molts autors la robotització implica una major polarització al mercat de treball i un augment de la desigualtat en termes d’ocupació i també en nivell de salaris entre els treballadors més qualificats i els menys qualificats, als quals els robots poden substituir de manera diferent. És per aquest motiu que alguns afirmen que la tradicional relació entre productivitat, salaris i consum s’està començant a trencar, perquè malgrat que la productivitat augmenta gràcies a la robotització, no ho fan en la mateixa mesura els salaris i el consum. Davant d’aquest escenari virtual d’atur massiu, manca de poder adquisitiu i potencial exclusió massiva de treballadors del mercat laboral, han sorgit propostes com la de la renda d’inserció, que permet no només que els treballadors exclosos subsisteixin, sinó també facilitar que es reciclin professionalment. Una altra possible conseqüència de la robotització és que el pes relatiu de les rendes del treball es reduirà considerablement, augmentant la importància relativa de les rendes del capital, concentrant la riquesa en menys mans, amb el consegüent increment de la desigualtat que això produiria, com remarquen autors com Piketty.
Però també hi ha una visió més optimista dels efectes de la robotització, que hi veu una oportunitat per a reduir els costos de producció, amb un increment del nivell de vida de la majoria de la població, que podrà accedir de manera més barata als béns i serveis. Hi ha qui defensa que la robotització no només substituirà treball no qualificat sinó també qualificat, per tant l’impacte en la desigualtat seria ambigu. També hi ha qui afirma que els treballadors poden anticipar aquest canvi de tendència passant a sectors menys fàcilment substituïbles per la tecnologia i que, a més, la mateixa implantació de tecnologia de manera generalitzada també generarà nous llocs de treball.
Així doncs, plantejat el problema, les preguntes que correspon fer-se des del punt de vista de les polítiques públiques són les següents: 1) el Govern ha d’invertir en infraestructures digitals i d’Internet?; 2) s’ha de subvencionar l’accés a internet als grups de menys renda?; 3) s’ha d’establir una política educativa de llarga durada, que vagi actualitzant-se per a adaptar-se als canvis tecnològics?; 4) s’ha de subvencionar l’aprenentatge d’eines digitals als grups de menys renda?; 5) el Govern ha de regular l’economia col·laborativa?; 6) s’han de posar impostos als robots?; 7) cal establir límits al desenvolupament tecnològic?; 8) s’haurien de protegir els llocs de treball, prohibint la substitució d’humans per tecnologia?; 9) cal que els governs s’abstinguin de regular l’economia per a promoure la creació de llocs de treball?; 10) cal que els governs imposin una edat de jubilació forçosa, una setmana laboral més curta i més temps de vacances?; 11) els governs han de proveir programes de renda bàsica o renda mínima garantida en escenaris d’atur tecnològic per a mantenir la demanda o el consum?; 12) cal que el Govern doni incentius a les empreses per a contractar més treballadors?; 13) els governs haurien d’oferir incentius per a desenvolupar el cervell humà utilitzant brain-computer interfaces —interfícies cervell-ordinador— que permetin que ens mantinguem més a l’alçada del canvi tecnològic?
Certament, la desigualtat social té més d’una faceta. A part de diferències en les oportunitats econòmiques, també hi ha diferències respecte a l’accés a informació sobre el funcionament de la societat i a canals de comunicació, amb les diferències en influència social que això comporta. Una anàlisi de com les diferents dimensions de la desigualtat interactuen i afecten, per exemple, els resultats electorals és essencial per a comprendre millor algunes de les tensions sociopolítiques que actualment s’estan produint en molts països democràtics.
Sota el títol Deliberative structures and their impact on voting behavior under social conflict, Leonie Gerhards, Lydia Mechtenberg i un servidor[10] presentem els resultats d’un experiment de laboratori que dona algunes claus sobre aquestes interaccions. Un experiment econòmic d’aquest tipus és una cosa molt senzilla i es desenvolupa de la manera següent: un grup de participants voluntaris rep unes instruccions que els situen davant una representació esquemàtica d’una situació econòmica en la qual tenen el paper de certs agents econòmics, en el nostre cas, de ciutadans d’una democràcia. Els participants han estat invitats expressament a l’experiment i saben que es tracta d’una situació amb cert caràcter artificial en la qual les úniques regles explícites són causades per unes instruccions. En un experiment típic cada participant pot triar entre diverses opcions i cadascuna d’aquestes implica certs pagaments monetaris, depenent de la decisió del participant en qüestió i possiblement també del que facin els altres participants. Els organitzadors de l’experiment observen i registren les decisions preses pels participants i utilitzen aquestes dades com a font d’informació sobre el problema econòmic que volen estudiar.
La situació que s’estudia en l’article de Brandts et al. (2018, op. cit.) és la d’una societat dividida en dos grups, els blancs i els blaus, iguals en grandària. La taula 18 representa les condicions econòmiques de la societat en funció de les polítiques, A, B i C, que es poden implementar.
Un element crucial de la situació és que l’estat de l’economia és incert, és X o Y, amb igual probabilitat, estats que difereixen en diverses dimensions. En l’estat X es pot dir que les coses són fàcils. La política A és la millor per als dos grups socials, ja que dona 20 a tots els membres dels dos grups, tant dels blancs com dels blaus. En canvi, si l’estat és Y, llavors les coses són més difícils, perquè, si bé la política més eficient en el sentit que els ingressos totals són els més alts és la B, els blaus prefereixen la política C, que els dona 20 i 0 als blancs. La primera faceta de la desigualtat és, doncs, que les oportunitats econòmiques no són les mateixes per als dos grups en els dos estats.
La segona faceta de la desigualtat consisteix en el fet que els blancs tenen informació sobre si l’economia està en l’estat X o Y i els blaus no. En concret, cada blanc té un «senyal» individual de si s’està a X o a Y. Aquest senyal és imperfecte i només és correcte en el 70 % dels casos, és a dir, els blancs estan més ben informats que els blaus, però també poden estar equivocats. Amb aquests elements volem representar un aspecte important de la societat actual. Hi ha una part més formada de la societat els membres de la qual saben més que el públic general sobre com funciona l’economia i la societat en general, però els seus coneixements són imperfectes i a més té uns interessos diferents de la part menys informada de la societat.
Una tercera faceta de la desigualtat entre grups socials és la desigualtat en l’accés a canals de comunicació. En la vida política de les democràcies modernes és constant la comunicació entre els ciutadans sobre la situació de la societat i sobre les possibles opcions a prendre. L’ideal democràtic és una situació en la qual tots els ciutadans poden participar en el debat polític en igualtat de condicions. Alguns investigadors qualifiquen una situació així com una situació de «deliberació». Ara bé, a les societats democràtiques realment existents no tots els ciutadans tenen les mateixes possibilitats d’accedir als canals de comunicació a causa de factors molt diversos: la propietat dels mitjans de comunicació està típicament en poques mans, les persones amb més formació són més eloqüents, etcètera.
En el nostre estudi investiguem el comportament polític sota diverses «estructures deliberatives», és a dir, diferents circumstàncies respecte a l’accés de blancs i blaus als canals de comunicació pels quals poden influir sobre els altres membres de la societat. La seqüència del procés polític és la següent: primer els blancs reben la seva informació imperfecta sobre l’estat de l’economia; segon, els ciutadans es poden comunicar entre ells; tercer, es vota entre A, B i C, i la decisió es pren per majoria. En cas d’empat, la política a implementar es decideix aleatòriament.
A la nostra anàlisi partim d’unes hipòtesis fortes respecte a la relació entre estructures deliberatives i les preferències dels blancs i dels blaus. En primer lloc, estudiem una estructura que directament anomenem deliberació. En aquest cas, abans que hi hagi una votació sobre quina política adoptar, tots els blancs i tots els blaus poden participar en una conversa lliure entre tots els ciutadans. Seguint idees proposades per investigadors de ciència política, una situació de veritable deliberació farà que tots els membres de la societat adoptin el benestar de tota la societat com a objectiu propi. En concret, això implicarà que tots els blancs diguin la veritat respecte al que el senyal els diu sobre l’estat de l’economia i que els blaus votin sempre amb els blancs per una política millor, tenint en compte la informació següent: A si sembla que l’estat de l’economia és X i B si sembla que l’estat de l’economia és Y.
En una segona estructura deliberativa, que anomenem de dalt a baix, abans que tingui lloc la votació, tots els blancs poden conversar entre ells. Els blaus poden veure el que es diu en aquestes converses però no poden intervenir-hi. Aquesta estructura deliberativa representa, d’una manera molt esquemàtica, una situació en què una part de la societat domina els mitjans de comunicació. En aquest cas, la nostra hipòtesi és que els blancs se sentiran responsables de la situació de la societat en el seu conjunt, però que els blaus se sentiran menystinguts i es guiaran únicament pels seus propis interessos materials.
L’última estructura deliberativa que considerem es podria anomenar de dalt a baix amb secretisme. En aquest cas, els blancs primer poden conversar entre ells sense que els blaus puguin veure el que es diu i després conversen obertament però sense intervenció dels blaus com en el cas de de dalt a baix. Aquesta estructura deliberativa representa, altre cop de manera molt esquemàtica, una societat força tancada en què els membres de la part més forta poden posar-se d’acord sobre el que volen comunicar a la resta dels ciutadans. En aquest tipus de societat tancada cada grup va a la seva i vota només en funció dels seus interessos materials.
Els resultats dels experiments mostren que efectivament el nivell d’eficiència és més alt en el cas de deliberació que en el cas de de dalt a baix i, a la vegada, en aquest últim cas el nivell d’eficiència és més alt que en el cas de de dalt a baix amb secretisme. No obstant això, observem molts fenòmens que no havíem anticipat i que considerem importants. En primer lloc, en el cas de deliberació observem molt més conflicte entre els blancs i els blaus que en la nostra hipòtesi. Això es deu a diversos fenòmens, entre ells el fet que els blaus utilitzen la llibertat de comunicar-se entre ells tant per a posar-se d’acord, en el cas que creguin que l’economia està en l’estat Y, en votar conjuntament per l’opció eficient B, com en votar conjuntament a favor de l’opció C, de conflicte.
També observem que és molt important el que passa al llarg del temps en l’experiment, que té una sèrie de repeticions consecutives que s’anomenen períodes. Després de cada període de l’experiment, tots els participants són informats de quin ha estat realment l’estat de l’economia. Tal com passa a la realitat econòmica, amb un cert retard sí que tots els membres de la societat saben quin ha estat efectivament l’estat de l’economia en el passat. En aquest moment, és possible que els blaus rebin la informació que, en el període anterior, el que els blancs van dir que era l’estat de l’economia efectivament no ho va ser. Això és una mentida, però només potencialment, perquè pot ser degut al fet que els blancs no van ser sincers sobre la informació que tenien en el període anterior o al fet que estaven mal informats. Les mentides potencials incrementen el conflicte entre els blancs i els blaus al llarg del temps. La dinàmica de la comunicació i del comportament en les votacions pot produir un cercle viciós. Si un dels blaus recomana el vot egoista als altres blaus, els blancs tendiran més a mentir en el període següent. Seguidament, els blaus detectaran més mentides potencials i tendiran a anar més a la seva en el període següent, etc.
El contingut emocional del que es diu en la fase de comunicació també és rellevant. En particular, l’ús d’un llenguatge no respectuós per part dels blancs augmenta el conflicte. Els nostres resultats suggereixen que es pot produir un fenomen que es pot anomenar la maledicció de la comunicació sense restriccions. En una situació de tensió social, l’intercanvi lliure i ràpid de missatges pot portar a un increment de l’animositat.
Creiem que els fenòmens que observem són rellevants més enllà del nostre senzill experiment de laboratori. Primer, en societats desiguals la comunicació lliure entre grups socials pot incrementar l’eficiència però pot deteriorar-se al llarg del temps per culpa de l’ús d’un llenguatge confrontacional. Si, a més, el grup informat controla el procés de comunicació, les coses poden ser encara pitjors, perquè un grup social que té un paper purament passiu en la comunicació pública pot perdre de vista els interessos de la societat en conjunt i tornar-se particularista. Segon, en les democràcies modernes els consells sobre polítiques a adoptar provinent d’experts i dels membres més formats de la societat sovint no són tinguts en compte per la part menys informada de la societat. Això pot passar a causa d’una combinació de desconfiança de base respecte als membres més privilegiats de la societat i de l’experiència que el coneixement dels experts sovint és molt imperfecte, de manera que no és infreqüent que el consell d’experts sigui ex post incorrecte. Tercer, encara que la fluïdesa de la comunicació que els mitjans digitals fan possible tingui molts avantatges, la immediatesa i l’anonimat de la comunicació que ara és possible sovint porta a l’agressivitat i la falta de respecte entre grups socials, que pot fer difícil que en una societat s’assoleixin consensos amplis sobre qüestions importants.
[10]. Al Barcelona GSE Working Paper 1022, del 2018.
