ANNEX 1. Les comparatives de la desigualtat

És interessant veure l’impacte de la crisi pel que fa a la distribució dels ingressos amb especial atenció a la desigualtat entre grups d’edat, fent una comparativa del que succeeix a Espanya amb el que passa en altres països europeus seleccionats en tant que representatius de diferents models d’estat del benestar.

Els països amb què es compararà Espanya són Alemanya com a representant del model continental, el Regne Unit com a representant dels anglosaxons i Suècia i Finlàndia com a representants dels països nòrdics. Espanya seria part del que anomenem model mediterrani. 

 

Algunes consideracions

En termes de benestar, cal combinar indicadors alternatius al de la renda per capita, entre els quals tenim l’equitat, la cohesió social, el sentiment de pertinença, etc. Al cap i a la fi, el concepte de renda, pobresa, desigualtat o polarització no deixa de ser relatiu.

La renda per capita a la llar no ho és tot De fet, fins i tot en aquest terreny cal parlar de capacitat adquisitiva real del beneficiari. Això ve afectat, com a mínim, per les economies d’escala de les decisions, conjuntes o no, per les despeses substitutives que cada nivell d’ingressos porti aparellat i segons es gaudeixi o no d’habitatge propi o dels beneficis públics en espècie de què es disposi: l’assistència sanitària gratuïta substitueix en molts països la prima d’assegurament, l’educació, el pagament directe per l’ensenyança, el transport subsidiat i haver de pagar un major preu; les pensions públiques, contributives o no, forcen a una menor taxa d’estalvi, així com les xarxes de seguretat social i l’assegurança privada. Tot això, certament, respecte de la renda neta d’impostos i cotitzacions.

Fins i tot per aquests ingressos nets, la capacitat adquisitiva d’una mateixa varia segons la capacitat adquisitiva real en els mercats: el preu de l’habitatge, dels abastiments, dels desplaçaments i, en general, la capacitat adquisitiva de la moneda.

Finalment, el conjunt d’arguments que entren en la funció idiosincràtica de les unitats comparades importa, així com d’aquells que gaudeixen d’un oci no sumptuari —llegir— i d’un consum no pecuniari —agafar llibres en préstec en lloc de comprar-los. Fer taula rasa de tots aquests elements condueix a una mala comparativa de benestar.

Destaquem que a Espanya, la taxa de pobresa relativa dels pensionistes ha baixat durant la crisi, així com el percentatge de pensionistes que es troben en grups d’ingressos reduïts. S’atribueix aquesta situació relativament bona enfront de la crisi al fet que no estigui exposada al mercat de treball —un dels principals factors explicatius de la desigualtat i la pobresa espanyola— i a l’alt percentatge de propietaris que hi ha a Espanya, en especial entre la gent de més edat, cosa que els estalvia haver de pagar lloguer o hipoteca quan són jubilats: en tots els països, els que són propietaris de l’habitatge on viuen presenten menys privació material que els inquilins (Berthoud i Bryan, 2011; Figari, 2012).

Els aspectes descriptius de com evoluciona la renda entre els anys noranta i el 2016 per als dos grups d’edat demostren, com s’ha dit, que els més grans de seixanta-cinc anys milloren la seva posició relativa a partir de la crisi. En comparació amb els altres països que es comporten diferent que Espanya, excepte el Regne Unit, que s’hi assembla, a Alemanya empitjoren, a Suècia també i a Finlàndia la ràtio és estable. En aquest sentit, Dewilde (2008), parla de l’«efecte edat» —millors habilitats pressupostàries— i de l’«efecte cohort» —el fet de nàixer en una generació de més abundància fa tenir més necessitats de consum.

En els gràfics 11, 12, 13, 14 i 15 que segueixen podem observar l’evolució d’Espanya i de la resta de països observats. Tenim l’eix dret amb la ràtio d’ingressos mitjans entre el grup d’edat de més de seixanta-cinc anys i la resta, i a l’eix esquerre hi ha indicades les taxes de variació dels ingressos.

També mencionem un concepte interessant de Dewilde i Raeymaeckers (2008): la «doble penalització» dels pensionistes no propietaris en països amb una alta proporció de propietaris, que a banda d’haver de pagar un lloguer que els propietaris no han de pagar, són al seu torn un grup amb pensions més baixes —per efecte selecció, que és més intens com més alta és la proporció de propietaris.

Entre països, Alemanya i els nòrdics tenen menys proporció de propietaris que els del sud. També parlem dels factors que afecten la tinença d’habitatge: renda, nombre de membres de la família, edat, etcètera.

Convé, en aquest sentit, considerar la teoria del cicle vital (Modigliani, diferents treballs) segons la qual el mix d’estalvi-consum canvia amb l’edat dels individus, que estalvien menys quan són joves que quan són de mitjana edat, i quan són vells tornen a estalviar menys. Per al cas espanyol aquesta teoria no es compleix empíricament perquè els vells estalvien més que els altres grups (Eurostat 2010, estadístiques experimentals).

Un altre factor a considerar és la riquesa neta, la qual a Espanya és superior que a altres països amb una renda més alta per l’alta proporció de propietaris d’habitatge —al voltant del 80 % respecte al 50 % aproximadament a Alemanya—, font principal de la riquesa de les famílies. Observem evolució en el temps i, sobretot en edats joves, la proporció de persones en règim de lloguer augmenta i la proporció global de propietaris baixa a partir del 2011, però tampoc gaire, pel pes dels vells, que es mantenen, mentre que al Regne Unit i a Suècia baixa sensiblement, en especial al Regne Unit, on baixa en tots els grups d’edat.

ANNEX 2. Desigualtat de la renda, el consum i la riquesa a Espanya i com han evolucionat recentment

Al treball referenciat s’analitza el grau de desigualtat observada amb una sèrie de variables rellevants per a la comprensió global del fenomen de la desigualtat, com ho són el salari per hora, els ingressos salarials, la renda bruta i la renda neta de la llar, el consum i la riquesa. També s’atén a l’evolució d’aquestes variables per al període 2008-2014.

Respecte al salari per hora s’observa que Espanya presenta un diferencial de salari per hora similar a la mitjana dels països de la UE. De com ha evolucionat entre els anys 2008 i 2014, cal remarcar que no hi ha grans canvis en l’evolució del salari per hora relatiu dels diferents col·lectius a Espanya, a diferència d’altres països, on s’observa una tendència a l’increment d’aquests diferencials en les darreres dècades.

Pel que fa als ingressos salarials, és a dir, una vegada es tenen en compte les hores treballades, el nivell de desigualtat augmenta a Espanya en comparació amb altres països de la UE, ja que col·lectius amb salaris menors tenen una jornada laboral mitjana menor. En el període mencionat es va produir una reducció de les hores treballades entre els col·lectius amb menors salaris, que va provocar una caiguda significativa de les rendes d’aquests i un augment de la desigualtat.

Tenint en compte la renda per capita, Espanya presenta una alta desigualtat, per l’elevat nivell d’atur. Però la mida considerable de les unitats familiars, juntament amb les taxes de substitució de les pensions elevades, redueix la desigualtat de la renda bruta total de les llars. L’evolució del sistema de pensions i de prestacions d’atur i l’increment de la mida de les llars van aconseguir limitar el creixement de la desigualtat de les rendes familiars.

Els impostos directes redueixen la desigualtat de la renda entre llars, tot i que menys que en altres països. Els canvis fiscals van incrementar els tipus marginals a partir del 2012, especialment en la part alta de la distribució, cosa que va limitar el creixement de la desigualtat de la renda neta de les llars.

Amb relació al consum, els individus intenten esmorteir les fluctuacions de la renda per a reduir les variacions de consum. Els canvis de la desigualtat del consum van ser més limitats que els de la renda i de riquesa en el període observat.

Finalment, referent a la riquesa, la diferent manera d’estalviar i invertir dels agents fa que la desigualtat de la riquesa sigui elevada, però l’alt grau de tinença d’habitatge en propietat fa que aquesta sigui reduïda a Espanya, en comparativa internacional. Durant la crisi, hi ha hagut un increment de la desigualtat, especialment degut a la caiguda del preu dels actius reals en relació amb els financers.

En resum, el funcionament del mercat laboral, el sistema de pensions, la fiscalitat i una alta inversió immobiliària determinen, entre altres factors, la desigualtat dels salaris, la renda i la riquesa. Entre el 2008 i el 2014 es va produir un increment en desigualtat d’ingressos salarials, renda per capita i riquesa, malgrat haver-se produït un canvi limitat en salaris per hora, renda total i consum. Entre el 2014 i el 2016, va caure la desigualtat d’ingressos salarials i, de manera més limitada, de renda per capita.

 

Desigualtat en riquesa i com aquesta s’expressa en el consum

La manera en què varia el consum d’una llar davant canvis de la renda depèn també del seu nivell de riquesa i, en menor mesura, de la seva edat. Les llars amb més riquesa tenen una major capacitat de mantenir el nivell de consum davant caigudes de la renda.

El que s’ha dit anteriorment es compleix, com a mínim, fins a certa edat. Així, s’observa que, per a aquelles llars el cap de família de les quals té menys de cinquanta-cinc anys, el fet de disposar de major riquesa permet una estabilitat major del consum, mentre que per a llars el cap de família de les quals té més de cinquanta-cinc anys la riquesa amb prou feines exerceix cap paper estabilitzador del consum. En efecte, com es mostra a la taula 17, el canvi del consum mitjà de la llar davant canvis de renda és menor a les llars amb més riquesa en aquelles famílies on el cap de família té menys de cinquanta-cinc anys. En concret, en una llar amb poca riquesa relativa —la que té per sota només al 5 % de les llars— i en la qual el cap de família té trenta anys, una disminució de la renda d’un 1 % genera una caiguda del 0,5 % del seu consum, però aquesta disminució és inferior —del 0,1 %— a les llars amb major riquesa —les que tenen per sota al 95 % de les llars. Tanmateix, a les llars amb caps de família de més de cinquanta-cinc anys, la caiguda del consum davant d’una disminució de la renda d’un 1 % és sempre al voltant del 0,3 %, independentment del nivell de riquesa.

La desigualtat en riquesa és molt superior a la que s’observa en renda.[13] En concret, la ràtio de riquesa del vuitè decil respecte al segon és de 15,530 i l’índex de Gini és de 0,68, molt superior al que s’observa en altres variables analitzades prèviament. Així mateix, el percentatge del total de riquesa que està en mans de l’1 % amb major riquesa és del 20 % mentre que és del 52,7 % per al primer decil.

Les diferències en la desigualtat de la riquesa provenen no solament del diferent comportament en termes d’estalvi, sinó també de la diferent composició de la cartera d’actius de les llars i de l’evolució dels preus d’aquestes. La tinença d’actius és molt generalitzada, fins i tot en els trams baixos de renda. En concret, un 94,3 % de les llars dels dos primers decils de renda posseeix algun tipus d’actiu. No obstant això, la composició d’aquests actius varia de manera significativa a mesura que canvia la renda de la llar. Així, en els dos primers decils, el 89,5 % dels actius totals es relaciona amb propietats immobiliàries, mentre que aquest percentatge baixa al 57,5 % en l’últim decil. En aquest últim segment, destaca el pes dels negocis per treball per compte propi, que contribueixen en un 15 % al total dels seus actius, i de determinats actius financers, com les accions i participacions, que representen un 11,2 % del total d’actius. Una evolució més positiva del preu d’aquests actius davant els immobiliaris contribuiria a incrementar la desigualtat de la riquesa i viceversa. La literatura econòmica recent ha emfasitzat l’heterogeneïtat en l’accés a diferents actius i als seus rendiments per a explicar que hi ha més concentració de riquesa que de renda.

Finalment, la desigualtat de la riquesa va créixer de manera significativa durant la crisi. L’índex de Gini de la riquesa neta va augmentar en quasi una dècima en el període 2008-2014, després d’una fase en la qual s’havia mantingut estable.

Aquest augment en la desigualtat de la riquesa es confirma també amb diferents mesures de concentració.

La proporció de la riquesa neta que correspon a l’1 %, al 5 % i al 10 % amb més riquesa va augmentar en aquest període. Així, el 10 % de la població amb més riquesa acumulava un 44 % de la riquesa neta total de les llars l’any 2008, percentatge que va augmentar fins a quasi un 53 % el 2014. Igualment, el percentatge de riquesa neta del 5 % de la població amb major riquesa va augmentar en vuit punts durant el període 2008-2014, mentre el percentatge de riquesa neta de l’1 % de la població amb major riquesa va augmentar en 5 punts.

L’increment de la desigualtat de la riquesa es va deure a diversos factors. En primer lloc, el valor mitjà dels actius reals, aquells en què més es concentra la riquesa de la part baixa de la distribució de la renda, va caure entre el 2008 i el 2014 més d’un 30 %, mentre que el dels actius financers, principalment en mans de la part alta de la distribució de la renda, fins i tot va incrementar en valor. Així mateix, cal destacar el ja mencionat estalvi prudencial de les llars amb major renda.

Finalment, en el segment de menor renda es va produir una caiguda del percentatge de llars que van adquirir actius immobiliaris. Concretament, si el 2008 un 78 % de les llars dels dos primers decils de renda disposava d’habitatge en propietat, aquest percentatge es va reduir fins a un 67 % el 2014, fet que contrasta amb la caiguda que s’observa en aquest percentatge en el novè decil, que va ser de tan sols 3 punts.


[13]. Les dades que ilustren aquesta secció es poden trobar al text d’Orsetta Causa i Mikkel Hermansen Income redistribution through taxes and transfers across OECD countries. Els gràfics i taules següents estan extrets majoritàriament d’aquesta obra i serveixen com a introducció de la perspectiva que es vol estudiar en detall.

ANNEX 3. Notes sobre el balanç intergeneracional

El balanç intergeneracional és compost per un conjunt d’actius i passius; alguns d’ells públics, d’altres privats. Alguns purament productius mentre altres són ambientals. Alguns d’estructura (valors) i altres conjunturals (responsabilitats assumides). Tot ells estan interrelacionats en les causes, però són diferents els instruments d’intervenció possible des de cadascun dels camps separadament. En els passius, n’assenyalaré uns quants, per bé que no exhaustivament, entre els quals: el llegat d’una generació respecte d’una altra en termes de la petjada mediambiental (carboni; ozó, clima); emmagatzemament de deixalles i reciclatge; la pèrdua irreparable de biodiversitat… I, entre els econòmics, l’atur juvenil, la càrrega del deute, el dèficit del compromís de les pensions.

Per la banda dels actius, de l’haver, en relació amb aquells passius: un determinat capital social acumulat, una certa responsabilitat social corporativa (la consciència, almenys), l’estoc de formació i educació de la població, la capacitat de generació energètica, les infraestructures físiques de llarga durada, el flux consolidat d’ajuts als infants contra la seva pobresa, l’alleugeriment de la càrrega de la nostra gent gran, una certa fiscalitat contra l’acumulació desigual de la riquesa, unes estructures familiars protectores, les restriccions als drets testamentaris (legítimes i similars) i una xarxa bàsica universal de protecció social davant de contingències catastròfiques.

Aquest balanç és el resultat de l’evolució de la civilització i la cultura. Com recorda R. Lee en els seus treballs, cadascun d’aquells aspectes té la seva història. Des d’uns inicis en què els ascendents invertien egoistament en els fills allò que rendia la seva productivitat (acumulació de collites) per al dia de demà, quan ja no es podria treballar, a l’avenç que significa l’aparició del capital, per a guardar-se millor que amb els productes peribles, en contractes de do ut des amb qui més bon fruit en pot treure abans de retornar-lo, àdhuc la mutualització dels acords individuals per part de l’Estat. De manera que, per exemple, el que en el passat podia significar un acord de «jo pago la teva educació i emancipació; després, a canvi, tu em retornaràs la pensió vitalícia o la del meu patrimoni a canvi d’un fons perdut fins que em mori», en el temps esdevé l’Estat qui, sufragant molts d’aquests serveis, en recupera el cost forçant els actius ocupats a pagar impostos de resultes de la seva productivitat (renda). També amb les cotitzacions a canvi de pensions. Per tant, una volta mutualitzats aquells que abans eren acords privats, el que ara —per exemple— sorgeixi un desbalanç intergeneracional —així en el sistema de repartiment de la Seguretat Social— seria, entre altres, a causa del fet que la càrrega dels uns sobre els altres varia amb el seu pes demogràfic (esperança de vida a l’alça i natalitat a la baixa), i el manteniment en vida del contracte implícit més la pressió política que rep tot allò gestionat políticament, abocaria a un creixement de l’endeutament que augmentaria els equilibris generacionals per la banda de passius més grans per a les noves generacions. I així en altres àmbits del que hem assenyalat més amunt.

En el flux de transaccions, de banda a banda del balanç trobem els impostos/transferències monetàries i en espècie que són el resultat de l’actuació pública (externa) i la de transferències i llegats mortis causa en la part interna (famílies). Em centraré aquí en aquests segons fluxos, en què la família és una institució prototípica de composició heterogènia d’edats, tot i que no sempre és la millor forma de construcció de capital social o de reducció de la desigualtat social. 

 

El paper de la família com a institució per al benestar generacional

Per a valorar tant les transferències al llarg de la relació mantinguda entre els membres que integren la família com de les herències que acreixen en el moment
de la defunció, tres són els aspectes que tenen interès: a) la família com a xarxa de protecció pròpia davant de les contingències dels seus membres (cross pooling), ja amb prestacions en espècie o monetàries (ajuts, avals); b) la família com a afavoridora de l’acumulació dinàstica, en la línia sovint d’incrementar la desigualtat i/o la polarització social, i c) la família com a institució sensible en la seva evolució a les condicions externes, tals com el mercat de treball (entrada de les dones, augmentant el cost d’oportunitat de quedar-se a casa o dificultat de fer-ho per part dels joves), o la col·lectivització de necessitats resoltes públicament per a tutelar la que seria altrament una solució particular prou inequitativa, com en el cas del guariment dels dependents o les pensions de jubilació.

Aquesta anàlisi es pot fer (i completar si es vol) respecte dels eixos altruístics, estratègics (contractuals implícits, es fa perquè convé a les parts) o accidentals (herències com a resultat de no programar correctament el cicle vital de recursos i necessitats). Donar en vida o deixar en herència per defunció té conseqüències diferents en molts aspectes: quan en pot treure més bon profit el beneficiari; si la transferència és de temps (sempre en vida) o monetària (riquesa acumulada pels progenitors, treballant tots dos), com la societat aprova o no les diferents formes d’adquisició d’avantatges (pitjor en herències d’un sol cop que en transferències monetàries puntuals o en espècie —temps en continu—), i quines variables poden explicar, tota la resta de coses iguals, una modalitat o una altra. Així, a la vista de l’edat del receptor, l’adherència familiar amb visites recurrents, estatus marital, situació laboral, nombre de nens, sexe dels beneficiaris (segons cultura masclista imperant). En aquest punt, és interessant valorar fins a quin punt aquesta assignació intrafamiliar és similar a la que pot fer l’Estat des dels recursos públics, respecte del destinatari més beneficiat, segons la responsabilitat, i així haver merescut, a tots igual, frustrant similarment a cadascú entre el seu reclam i el possible o en favor de qui més es pot beneficiar de l’ajut, i així retornar els guanys a l’erari familiar.

Si enfoquem l’estudi no en les famílies sinó en els estats, ens cal entrar en el debat de les raons per les quals aquest es produeix, i quins principis de justícia social els inspiren per sobre dels privats (altruisme, estratègics o accidentals).

 

La intervenció pública i l’equitat des d’una perspectiva generacional

És massa comú interpretar la justícia social des de la perspectiva del finançador públic només, i exclusivament des de l’òptica del beneficiari concret de la política. La justícia és un concepte majúscul i, al meu entendre, no admet adjectius, ja que els principis en què es fonamenta han de ser universals i no específics a cap esfera de les relacions humanes en particular. I menys encara respecte de les decisions col·lectives, ja que s’han d’entendre com quelcom que respon a un bé comú que és de tots i de ningú en particular. Cal, per tant, fer l’anàlisi de la intervenció pública en els seus efectes sobre el balanç generacional des de l’equitat —aquesta sí, més que no de la justícia, tenint en compte el cas concret de cada individu, grup o cohort, considerat des d’algun aspecte rellevant (l’edat, no tenir treball, mancat d’educació, sense salut…).

Tot i acceptar la unitat d’anàlisi específica, convé adoptar la visió del cicle vital del destinatari de la política pública (l’individu o la cohort), valorant no solament els beneficis sinó també les seves contribucions: benestar diferit quan es paga amb impostos que s’amortitzen més o menys al llarg de la vida d’un individu, i del qual resta un residu fiscal, positiu o negatiu. Aquest és el que voldrem valorar finalment en la seva correlació a la condició socioeconòmica vital. I també aquesta darrera en un context de o sense mobilitat social; amb més o menys capacitats innates, loteries de la vida i considerant de manera diferencial l’esforç personal.

La perspectiva de fairness (‘imparcialitat’) és quelcom diferent a la de la igualtat —ajustada per necessitat—, o de la mateixa equitat d’accés, consum o resultat. Implica mostrar concern (‘preocupació’), per exemple amb un guariment pal·liatiu tot i una situació irrecuperable, donar un tractament malgrat el seu menor cost efectivitat, en absència d’alternatives terapèutiques, o fer compensació limitada
no one left behind. Contràriament, la correcta valoració de l’equitat en l’actuació pública en el benestar generacional requereix molt més. Cal adoptar una perspectiva dinàmica de generacions que se superposen, i no tat sols l’estàtica convencional, més comuna a l’àmbit intrageneracional. Aquest proveeix una millor perspectiva de benestar social, superior a la foto finish en cada moment del temps. Obliga a considerar no solament la responsabilitat pública del reequilibri desitjat, no compensant els estralls conductuals endògens propis, i sí els exògens socials i de l’economia. La valoració haurà de buscar els balanços de benestar previs a la intervenció pública, marcant les responsabilitats individuals dels no assoliments ex ante dels equilibris desitjats, respecte dels finals.

 

Els estralls del trencament generacional

Entre aquells efectes intergeneracionals desitjats (equilibris) trobem els relatius al canvi climàtic i la sostenibilitat mediambiental, l’equilibri entre recursos i despeses, i així el dèficit, el deute públic i el nivell de capital físic (infraestructures) públic (institucional), tecnològic (progrés econòmic) i social (o comunitari). Aquests inclouen el know-how de la formació, el patrimoni cultural i els recursos naturals. També l’emancipació, la capacitat de formar una llar i una família, i trobar una ocupació digna dels individus. Serien algunes variables de control per a detectar responsabilitats públiques i privades a l’hora recuperar els equilibris esmentats, els següents: el balanç del consum i l’estalvi; el preu del carbó, el consum domèstic i industrial d’energia bruta; els indicadors de confiança i de seguretat, i el pes de la transferència global de riquesa al futur: una menor prevalença de la malaltia, els estocs de capitals públic i privats; els drets meritats a pensions (la major o menor taxa interna de rendiment a les prestacions públiques, d’acord amb el diferencial observat respecte de les utilitzacions alternatives); les millores generacionals en educació (inversions públiques i privades), i en l’atenció als infants d’acord amb les dades d’ocupació del temps, per exemple, entre escola i família. També, les transferències en guariments informals de voluntarietat comunitària, a infants, persones grans i desvalguts, amb diferent grau d’altruisme.

Són més discutibles per la dificultat de trobar la petjada generacional, l’estudi de la despesa sanitària, essent com és la proximitat a la mort i no l’edat l’element generador del biaix. O com interpretar la fiscalitat de la propietat respecte del lloguer, del patrimoni envers la renda en general. També respecte dels efectes més o menys sistemàtics, generacionals, de l’aleatorietat d’una crisi o d’una epidèmia. Resulta en tot cas interpretable el valor d’una transferència quan es tracta de quelcom que, si no es transmet, es perd (el temps), respecte del capital més o menys líquid que es disposa en cada moment.

I és que, darrere de cadascuna d’aquelles situacions, hi trobem graus d’altruisme diferents, d’aversió al risc o precaució davant de la incertesa. Els seus efectes van des del manteniment o reforç dels valors patriarcals davant de la falta de possibilitat d’emancipació dels joves; la degradació o erosió del capital humà per conductes lascives, negatives, descoratjadores, pel desànim envers un futur que s’anticipen completament aliens a l’esforç de l’individu, el compromís social o la lleialtat amb l’empresa. Consisteixen en noves estructures familiars, moltes monoparentals, o de famílies que es trenquen amb fills que veuen diluïts els seus referents, o de llars sense fills, sense capacitat d’assumir guariments o compensar la soledat no volguda.

En els efectes els coneixerem: joves enfadats (sense res a perdre), «passotes» (sense aspirar a guanyar res), a la vegada que els identifiquem com la generació més ben preparada de la història, però que no troben l’ascensor de la mobilitat social en funcionament. Generacions encara actives que lluiten per arribar a final de mes i satisfer les hipoteques que en el millor dels casos permetran uns llegats a descendents que quan els rebin estaran ells mateixos descapitalitzats, havent sacrificat els seus pares el capital humà pel bé de llegar «totxo». També persones grans que malviuen soles i que es veuen immerses en una etiqueta de «pensionistes» que agrupa als beneficiaris de pensions no contributives, pensions baixes per haver optat per cotitzacions mínimes en la seva etapa activa, i altres cotitzadors que veuen que les pensions es redueixen més ràpidament que no ho feren les seves bases màximes de cotització.

Finalment, val la pena analitzar per a cadascuna d’aquelles situacions que la intervenció pública, a la vista de com es dona i amb quin grau, substitueix, desestimula, fa crowding out de l’esforç privat, i sobretot, del sentit de la responsabilitat, i que l’assoliment del nostre fairness intergeneracional no és únicament domini de la decisió pública.