Els resultats obtinguts en les cinc variables analitzades confirmen, amb algunes variants, les hipòtesis de partida i mostren que, des del punt de vista territorial, les fractures o desigualtats socials més destacades no es corresponen tant en l’àmbit geogràfic de referència, la grandària poblacional o la intensitat d’urbanització, sinó, en primer lloc, a la segregació residencial. Vegem-ho successivament pel que fa al nivell d’estudis, el risc de pobresa, el grup social de pertinença, la salut percebuda i la satisfacció subjectiva amb la pròpia vida.
L’educació, juntament amb els antecedents socials de la llar, es considera generalment un dels factors més importants per a explicar la trajectòria socioeconòmica de les persones (Hout i DiPrete, 2006). Així, el nivell de formació assolit és un condicionant pel que fa a les possibilitats d’acabar accedint a una o una altra condició social. D’aquí l’atenció que les polítiques perequatives han atorgat tradicionalment a l’educació. Ara bé, les potencialitats del sistema educatiu com a mecanisme efectiu d’igualació social han estat també objecte de discussió (Gil-Hernández et al., 2017; Gomà i Muñoz, 2018). En primer lloc, la mobilitat social basada en la formació i les capacitats dels individus requereix, per a operar, d’una sèrie de condicions que un mercat de treball creixentment precaritzat i fragmentat es troba lluny d’oferir. D’altra banda, s’ha subratllat que la capacitat d’aprofitar els instruments del sistema educatiu depèn en part important dels recursos de les famílies, no només en termes d’ingressos, sinó també de relacions i capital social. Finalment, la coexistència en el sistema educatiu d’oferta pública, concertada i privada possibilita a les famílies més benestants i amb major capital social d’accedir a oportunitats educatives vedades a d’altres (Tesse i Lamb, 2007). Així, usant la conceptualització de Bourdieu (Bourdieu i Passeron, 1966), l’educació ha pogut ser vista més com un instrument de «conservació» que d’«emancipació», en termes de reproducció social.
Els factors territorials constitueixen un element crucial en aquest debat sobre les potencialitats socials del sistema educatiu. En particular, l’accés a l’educació superior ha estat tradicionalment força més dificultós per a la població resident en àrees allunyades dels principals centres urbans, on solen radicar els principals equipaments universitaris. D’altra banda, estudis recents (Bonal, 2018; Gomà i Muñoz, 2018) han mostrat que les oportunitats de formació estan estretament condicionades per l’àrea de residència i pel nivell socioeconòmic de l’entorn, tal com evidencien els fenòmens de migracions escolars —matriculació fora del barri o municipi de residència—, tan comuns a Catalunya. Per això, a l’hora d’estudiar les desigualtats territorials resulta de gran importància observar quines són les principals diferències que hom troba en l’àmbit educatiu.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP, 2011.
La figura 1 mostra les dades del nivell d’estudis superiors assolits per la població catalana de vint-i-cinc anys i més, agrupada d’acord amb les quatre categories territorials que emprem aquí: àmbit geogràfic, nombre de població, intensitat d’urbanització i grau de vulnerabilitat. Com es pot veure, la mitjana de la població catalana amb estudis superiors és del 28 %. Ara bé, de seguida es constata que hi ha diferències importants entre les diverses àrees territorials. Així, la comparació entre grans àmbits geogràfics mostra que el percentatge de població amb estudis superiors és més alt en les àrees més urbanitzades: l’àmbit metropolità barceloní en primer lloc, seguit de no gaire lluny pel Penedès i el Camp de Tarragona. En canvi, les comarques centrals i les Terres de l’Ebre presenten valors molt inferiors. Així, el percentatge de població amb estudis superiors resident en l’àmbit metropolità barceloní és més de dues vegades superior al de les Terres de l’Ebre. De tota manera, cal tenir en compte que les trajectòries educatives, en aquest cas, depenen no només de la renda de les famílies i l’oferta formativa, sinó també d’altres factors, com ara l’estructura productiva, el dinamisme del mercat de treball i les seves exigències de qualificació, així com de factors socioculturals vinculats a les característiques dels llocs de residència. El fet que l’àmbit de Ponent, Alt Pirineu i Aran dobli el percentatge de població amb estudis superiors de les Terres de l’Ebre vindria a confirmar la dificultat d’associar, de manera mecànica, la proximitat geogràfica a l’àmbit metropolità com a principal factor explicatiu en aquest camp.
La lectura de les dades relatives al nivell d’estudis assolit per la població segons la grandària de la localitat de residència porta a conclusions similars. En primer lloc, salta a la vista l’oposició entre la ciutat de Barcelona, on quatre de cada deu residents adults tenen estudis superiors, amb les localitats de menys de 5.001 habitants, on la proporció és de tot just la meitat. Es tracta d’una diferència que es pot explicar, probablement, per l’existència d’una àmplia oferta formativa a la capital acompanyada d’un mercat de treball amb ocupacions d’alta qualificació, així com del desplaçament de població amb nivells d’educació superiors, atreta per llocs de treball d’alta qualificació, cap a Barcelona. De tota manera, l’observació atenta de les dades mostra que el nombre de població del municipi de residència no guarda pas una relació directa amb el nivell d’estudis. Així, els percentatges de població amb estudis superiors resident en localitats que compten entre 5.001 i 100.000 habitants supera, en tots els trams, la dels residents en ciutats de més 100.000 habitants, a excepció de Barcelona. El fet que les localitats de menys de 5.001 habitants i les de més de 100.000 comparteixin les darreres posicions en el rànquing de titulats superiors, la grandària de la localitat de residència mostra tenir una capacitat explicativa limitada en relació amb aquesta variable.
Quelcom similar ocorre en relació amb la intensitat d’urbanització, és a dir, allò que s’ha denominat eix urbà/rural. Tradicionalment s’havia entès que la ruralitat era un dels principals obstacles per a l’accés a l’educació en general i als estudis superiors en particular. Tot i això, les dades mostren que en la classificació de les localitats d’acord amb l’eix urbà/rural, les diferències són les menors de totes les agregacions emprades. Certament, la població resident en àrees escassament poblades té una menor propensió a assolir estudis superiors que la resident en àrees denses, però la diferència no és pas aclaparadora.
Més concloents semblen, en canvi, les diferències associades a la segregació residencial. Mentre una de cada dues persones adultes residents en àrees benestants ha assolit estudis superiors, en el cas de les persones residents en àrees vulnerables la proporció és tot just una mica superior a una de cada set. Es tracta de la diferència més gran entre totes les classificacions assajades, molt superior a les que es deriven de les àrees geogràfiques, el nombre de població o el caràcter més o menys urbà de la localitat de residència. La segregació residencial sembla ser, doncs, la dimensió que es relaciona —condiciona i/o reflecteix— d’una manera més clara amb el fet de disposar o no d’estudis superiors. Per dir-ho d’una manera gràfica: la diferència entre la població amb estudis superiors de la regió metropolitana de Barcelona i Ponent, Alt Pirineu i Aran és gairebé set vegades més petita que la que separa, en aquest camp, la població que viu en àmbits benestants de la que resideix en àmbits vulnerables.
A partir de l’estudi de la distribució dels grups socials sobre el territori es poden aconseguir observacions complementàries a les anteriors. Com és ben sabut, l’estructura social havia estat tradicionalment un dels principals trets distintius de les societats urbanes i agràries. Des del punt de vista de l’ocupació, això s’havia traduït en una presència més gran del sector primari en les àrees rurals i de les activitats industrials i serveis en les urbanes: per un llarg període, Catalunya hauria seguit així el patró general segons el qual la ciutat hauria estat «com un coàgul d’activitats secundàries i terciàries, com un escull en un mar de ruralitat», per emprar l’afortunada expressió de Lucio Gambi (1990). És ben cert, però, que d’ençà de mitjans del segle passat l’evolució de l’economia i el procés d’urbanització han alterat de manera radical aquest quadre. Això ha donat lloc a noves interpretacions de l’estructura de classes socials a Catalunya, entre les quals destaca, per la base empírica i ambició analítica que demostra, la que el 2012 va dura a terme la sociòloga Marina Subirats a partir, precisament, de dades de l’ECVHP.
Les dades emprades aquí per a observar la distribució dels grups socials sobre l’espai català han de ser forçosament més limitades (figura 2). En concret, com s’ha explicat en l’apartat metodològic, emprem la classificació de la població adulta segons l’European Socioeconomic Classification (ESEC 9+1) a partir de categories ocupacionals, tot diferenciant entre dos grups: la població que ocupa llocs de treball qualificats —ESEC = 1, 2 i 3: grans ocupadors, directius i professionals d’alt nivell; directius i professionals de baix nivell; i empleats de coll blanc d’alt nivell— i la resta de la població —ESEC > 3.[3]
Les dades mostren que les categories ocupacionals altes comprenen una mica més d’una quarta part de la població ocupada de Catalunya —un 27,7 %, per ser exactes—, que es distribueix territorialment seguint, no pas per casualitat, un patró força similar a la variable del nivell d’estudis superiors. Tal com passava amb la variable anterior, l’àmbit territorial que presenta una major proporció de categories ocupacionals superiors és el metropolità —clarament condicionat per Barcelona—, que dobla la presència que aquestes categories tenen a les Terres de l’Ebre o a les comarques centrals. Les desigualtats associades al nombre de població i a la intensitat d’urbanització repliquen, de manera gairebé idèntica, els valors observats en la variable anterior.
De nou, és en l’agregació territorial corresponent a la segregació residencial on s’observen les desigualtats més destacables, les quals resulten fins i tot més acusades que en la distribució dels estudis superiors. Si, en les àrees benestants, cinc de cada deu persones ocupades que hi resideixen pertanyen a categories d’alta qualificació, en les àrees vulnerables la proporció és de poc més d’una de cada deu.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP del 2011.
[3] Per a veure aquesta classificació amb més detall podeu consultar Sarasa, Porcel, i Navarro-Varas, 2013.
Un dels efectes més notables de la crisi econòmica iniciada l’any 2008 i les polítiques que l’han acompanyada ha estat l’increment de la població que viu en risc i en situació de pobresa (Sarasa et al., 2013; Nel·lo i Donat, 2014; Flores Martos et al. 2016). Les dades que s’ofereixen a continuació (figura 3) indiquen el percentatge de la població catalana que viu en unitats de consum amb ingressos per sota del llindar del 60 % de la mitjana catalana —abans de les transferències socials, a excepció de pensions i prestacions de subsistència. Les dades tenen l’inconvenient d’haver estat calculades per llindars homogenis per a tot Catalunya, malgrat que els ingressos i els costos de vida resulten relativament diferents en les diverses parts del territori. En aquest sentit, els àmbits que per raó de la posició que ocupen en el sistema urbà de Catalunya tendeixen a tenir rendes mitjanes més elevades presenten resultats aparentment millors respecte al conjunt, tot i que els costos de vida hi resulten comparativament més alts. Per contra, els territoris amb rendes mitjanes baixes se situen en les últimes posicions respecte a aquests paràmetres, malgrat que la situació resulta temperada pel fet que els costos són de mitjana més baixos. De totes maneres, la variable permet una aproximació interessant a les diferències territorials.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP del 2011.
La primera constatació és que, segons les dades de l’ECVHP del 2011, la taxa de pobresa a Catalunya se situa en el de 21,9 % de la població. Dit d’una altra manera, un de cada cinc ciutadans de Catalunya es trobava en aquesta situació. Pel que fa a la comparació entre àmbits territorials, cal tenir particularment en compte les prevencions que s’han indicat sobre els nivells desiguals d’ingressos i costos mitjans. Tal com es pot veure en la figura 3, les Terres de l’Ebre són, de nou, l’àmbit que presenta una major taxa de pobresa, que afectaria gairebé el 35 % de la seva població. Seguirien el Camp de Tarragona, les comarques gironines i el Penedès, tots al voltant del 25 %. Els àmbits amb menor taxa de pobresa serien Ponent, l’Alt Pirineu i l’Aran i les comarques centrals. La regió metropolitana se situaria una mica per sota de la mitjana catalana.
Relativament menys afectades pels biaixos resultants de la presència del llindar únic per a tota Catalunya i, per tant, més interessants, resulten les dades relatives a la taxa de pobresa per nombre de població i per intensitat de la urbanització. Pel que fa a la primera, la ciutat de Barcelona presenta la taxa de pobresa més baixa. Però si es deixa a part la capital, s’observa com la pobresa no serva una relació directa i unívoca amb el nombre de població. El mateix ocorre amb les dades relatives al grau d’urbanització, on els territoris amb major percentatge de pobresa són els intermedis, tot i que les diferències amb els territoris d’alta i baixa intensitat d’urbanització no són excessivament elevats.
La manca de relació clara entre les variables territorials i la situació de pobresa es trenca clarament en el cas de l’agrupació territorial segons el nivell de segregació residencial. De manera ben palesa, la població resident en els àmbits vulnerables presenta una propensió dues vegades més alta que la dels àmbits benestants a trobar-se en una situació de pobresa: una de cada tres persones que hi viuen es troba en aquesta situació.[4]
[4] De tota manera, cal tenir en compte que en aquest cas els resultats poden resultar una mica tautològics, ja que les variables utilitzades per a construir la classificació de les seccions censals en àmbits vulnerables, benestants i intermedis —percentatge de població en atur, percentatge de població estrangera, valor cadastral i superfície mitjana de l’habitatge— es troben estretament correlacionats amb la renda.
Analitzats els indicadors relacionats amb les oportunitats vitals, la categoria ocupacional i la pobresa, podem tractar d’aproximar-nos a la qüestió de les desigualtats territorials a través d’una altra variable relacionada de manera directa amb les condicions de vida de la població: l’estat de salut. Com és sabut, els experts en matèria de salut pública han explicat de manera fefaent com les desigualtats socials i territorials en matèria de salut són sistemàtiques i produïdes socialment (Borrell i Benach, 2014; Mehdipanah et al., 2014). Així, la salut no és un vector que afecti només els individus a partir de llurs eventuals condicionants genètics, sinó que està estretament relacionada amb les condicions de vida de la població. Per la seva part, aquestes depenen en bona part de l’entorn, és a dir les condicions ambientals, la contaminació, les condicions de treball i les característiques de l’habitatge. La qüestió que cal desentrellar aquí és si aquestes diferències d’entorn són més decisives quan s’analitzen en termes d’àrees geogràfiques, nombre de població, intensitat d’urbanització o segregació residencial.
L’estudi de les variacions territorials en les condicions de salut ha estat realitzat per al conjunt del territori i amb diversos nivells de detall (figura 4). Les diferències territorials en salut se solen estudiar a partir de les taxes de mortalitat i l’esperança de vida tot establint les relacions que aquestes tenen amb les condicions socioeconòmiques, laborals i de privacions materials. Aquí seguirem un camí relativament menys fressat i estudiarem la salut autopercebuda de les persones de setze anys i més, un indicador d’autoavaluació de la salut que combina l’experiència subjectiva pel que fa a malalties i altres sensacions com l’esgotament (Borrell et al., 2005). En particular, emprarem les dades relatives a la salut autopercebuda procedents de l’ECVHP tot establint, tal com ja s’ha indicat, dues categories: la d’aquelles persones que asseguren trobar-se en un estat de salut molt bo o bo i la resta de la població, és a dir la que segons la seva percepció subjectiva, té un estat de salut regular, dolent o molt dolent.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP, 2011.
Les dades mostren, en aquest cas, biaixos que en part es poden atribuir no tant als factors territorials, sinó a l’estructura d’edats de la població resident en cada àmbit territorial. Així, àmbits com Ponent, l’Alt Pirineu i l’Aran o les Terres de l’Ebre, les viles i pobles de menys de 5.001 habitants i les zones escassament poblades, que tenen, de mitjana, una població més envellida que el conjunt de Catalunya, presenten una condició de salut autopercebuda inferior a la resta. Fora d’aquests extrems, les diferències entre àmbits, ja siguin classificats per àrees geogràfiques, per nombre de població o per intensitat d’urbanització, resulten poc rellevants. Tampoc no són excessives les diferències entre els àmbits vulnerables i els benestants, tot i que aquests darrers, com caldria esperar, presenten un estat de salut autopercebuda notablement millor que els primers.
Segurament, es podrien obtenir resultats més útils emprant altres indicadors —com ara l’esperança de vida en néixer o determinades patologies, com l’obesitat— i ajustant les escales de l’anàlisi, per a evitar biaixos com el de l’estructura d’edats (Borrell et al., 2005; Checa i Robles, en premsa), però això ens portaria ja més enllà de l’abast d’aquest treball.
La darrera variable estudiada és la satisfacció subjectiva amb la vida (figura 5). Com s’ha indicat, les dades utilitzades, procedents de l’ECVHP, reflecteixen la percepció subjectiva de la satisfacció vital de persones de setze anys i més, tot emprant una escala del 0 al 10 en el grau de satisfacció, en la que 0 correspon al nivell més baix de satisfacció i 10, al més alt.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP, 2011.
La mitjana de satisfacció vital de la població catalana és prou elevada i se situa al voltant del 7,33. Les diferències amb relació a l’eix urbà/rural són, en aquest cas, gairebé irrellevants i oscil·len molt a prop de la mitjana. Més significatives són les diferències en la classificació per grandàries poblacionals, però sense seguir un patró clar que permeti relacionar ambdues variables. Allà on es produeixen diferències relativament més rellevants és entre grans àmbits geogràfics, sense que, tanmateix, es pugui deduir un ordre lògic. De nou, la diferència segurament més significativa i la més explicable és la distància que separa la satisfacció amb la vida dels que viuen en els àmbits benestants respecte dels que resideixen en els àmbits vulnerables. De fet, si s’obvia el contrast entre alguns dels àmbits geogràfics, es tracta de la diferència més acusada i la que afecta més persones.
