Evidentment, la cohesió social depèn en bona part de la confiança en l’ordenament jurídic del pluralisme lingüístic de la societat i de les polítiques públiques i corporatives que gestionen l’adquisició de les llengües i les relacions lingüístiques en els diversos àmbits socials.
Des d’aquest punt de vista, hi ha dades que indiquen que la gestió de la diversitat lingüística a Catalunya no suscita preocupacions especials entre la societat. Segons el CEO (2016), la valoració de l’afectació de la política lingüística en la vida quotidiana era poc rellevant (gràfic 50).
Addicionalment, el mateix estudi indicava que la política lingüística figurava entre les més ben valorades (gràfic 51).
La distribució de les valoracions i l’evolució respecte a valoracions anteriors és també indicativa d’una aprovació alta i creixent (gràfic 52).
Les dificultats per a la cohesió social en la seva dimensió sociolingüística procedeixen sobretot de les limitacions que el marc estatal imposa a les institucions catalanes per a ordenar satisfactòriament la diversitat lingüística de la societat.
Tal com exposa Eva Pons en el seu informe (2018), la Generalitat de Catalunya disposa de facultats importants per a intervenir en la regulació de la diversitat lingüística, però no són suficients ni són respectades.
L’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya, com a norma institucional bàsica defineix el marc del plurilingüisme;[27] la legislació lingüística desplega el marc estatutari en els diferents sectors, també pel que fa a l’oficialitat de l’occità aranès i la llengua de signes catalana, i hi ha un conjunt d’institucions públiques[28] que gestionen el funcionament lingüístic de la societat.
L’article 143 de l’Estatut atribueix a la Generalitat «la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l’abast, els usos i els efectes jurídics de la seva oficialitat, i també la normalització lingüística del català», però a partir de la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional aquesta competència no ha estat gaire efectiva davant de les institucions de l’Estat, que legislen sense respectar-la.
[27]. Especialment als articles 6 —llengua pròpia i llengües oficials—, 11 —l’Aran—, 12 —territoris de llengua catalana—, 32-36 —drets i deures lingüístics—, 102 —personal judicial— i 147 —notaries.
[28]. Tant de la mateixa Generalitat —la Direcció General de Política Lingüística, el Consorci per a la Normalització Lingüística, l’Agència Catalana del Consum, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Servei de plurilingüisme del Departament d’Ensenyament, el Servei de primera acollida de la Generalitat, els equips de normalització lingüística en l’àmbit judicial, etc.— com dels ens locals o altres institucions —universitats, col·legis professionals, etcètera.
Tal com remarca Eva Pons (2018), «la STC 31/2010 agreuja la devaluació que ja havia patit anteriorment l’autonomia lingüística dins la jurisprudència constitucional, atès que el TC hi rebutja la “funció constitucional” de l’Estatut d’autonomia (negació explícita dins la Sentència de la noció prèvia de “bloc de la constitucionalitat”) i no reconeix la contribució necessària de la norma estatutària a la configuració del model de pluralisme lingüístic constitucional. Aquest canvi de paradigma jurisprudencial incideix negativament sobre la capacitat de les institucions d’autogovern d’assegurar un estatus satisfactori al català en un marc de plurilingüisme equitatiu».
Les sentències recents del Tribunal Constitucional no tenen en compte la condició de llengua pròpia —patrimonial, territorial— del català o l’aranès i qüestionen la plena oficialitat del català en àmbits importants per a la cohesió social (Pons 2018):
- L’acollida lingüística dels immigrants, pel que fa a la integració lingüística (Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social: STC 87/2017).
- El model de conjunció lingüística de l’educació, quant a la voluntat de condicionar l’ús vehicular de les llengües oficials (Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre de millora de la qualitat educativa: STC 14/2018).
- El sistema de comunicació audiovisual en l’àmbit català, que es planteja com a subsidiari, subordinat i fragmentat respecte de l’estatal (Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual: STC 86/2017).
- Les quotes en el cinema, que es limiten quant al percentatge admissible per a fer referència a principis legals de caire més general sobre els límits de la intervenció pública de l’autonomia, fixats a posteriori pel legislador estatal (Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat: STC 89/2017, de 4 de juliol).
- Les obligacions lingüístiques en l’àmbit socioeconòmic o del consum, respecte de les quals el TC sembla suggerir a l’Estat —a l’empara d’un títol competencial tan discutible com el de l’article 149.1.1 CE— que dicti una normativa lingüística uniforme (o uniformitzadora) si pretén oposar-se a la decisió vehiculada per la llei catalana (STC 88/2017, de 4 de juliol i STC 54/2018).
La valoració que fa Eva Pons d’aquesta regressió en els àmbits més favorables a la recuperació del català com a llengua de cohesió social és clara:
No es pot dubtar que el procés actual de recentralització política i administrativa dins l’Estat espanyol, i les seves manifestacions en àmbits molt diversos (Administració electrònica i plataformes estatals, mesures de liberalització econòmica que restringeixen l’àmbit d’actuació autonòmic, intervenció pública estatal en nous sectors, control estatal de mitjans de comunicació, etc.) funciona com una palanca per expandir l’ús de la llengua castellana en àmbits públics —o subjectes a una intervenció pública— en què el català havia aconseguit entrar.
Encara més, la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem ha tendit a desvirtuar l’eficàcia jurídica de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries com a tractat internacional ratificat pel Regne d’Espanya, com és el cas de la STC 56/2016, de 17 de març, sobre la Llei de llengües d’Aragó i de la Interlocutòria TC 166/2005, de 19 d’abril, sobre l’ús de la llengua oficial distinta del castellà en la justícia.
La STC 31/2010 representa en realitat una reinterpretació restrictiva del marc constitucional, que buida de contingut el caràcter de llengua pròpia i qüestiona qualsevol regulació favorable al català o l’occità a partir d’una contradicció flagrant (Pons 2018):
- D’una banda, fixa la imperativa «igualdad de las lenguas oficiales que deriva del modelo constitucional de cooficialidad» en contra de les normes que protegeixen o fomenten les llengües pròpies (STC 11/2018, pel que fa a l’occità/aranès).
- De l’altra, nega la possibilitat d’equiparació jurídica de les llengües oficials pròpies amb el castellà dins del territori propi —del català a Catalunya o de l’aranès a l’Aran—, en reservar només al castellà —i excloure expressament per a la resta de llengües— el deure general de coneixement (STC 31/2010, FJ 14).
Els drets lingüístics derivats de l’oficialitat del català o de l’aranès es veuen debilitats en camps decisius, en què prevalen altres interessos, com la llibertat d’empresa (SSTC 88/2017, de 4 de juliol i STC 54/2018) o la unitat del poder judicial (STC 31/2010, FJ 22).
La conclusió d’Eva Pons és que davant d’aquesta regressió es fa difícil que la Generalitat pugui legislar per tal d’assegurar un estatus satisfactori per al català o l’occità i que no es pot mantenir una actitud passiva davant d’aquesta greu involució.
Reproduïm el plantejament d’Eva Pons en el seu informe, que plasma gràficament l’arrel del contrast entre dues concepcions de la diversitat lingüística (Pons, 2018):
Les institucions d’autogovern de Catalunya han reconegut la importància i el valor del plurilingüisme. N’és una mostra el preàmbul del projecte d’Estatut d’autonomia, aprovat per gairebé el 90 per cent del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2015, que deia: «La nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge, ha acollit també altres llengües i altres manifestacions culturals, s’ha obert sempre a l’intercanvi generós, ha construït un sistema de drets i llibertats, s’ha dotat de lleis pròpies i ha desenvolupat un marc de convivència solidari que aspira a la justícia social».
El contrast entre la dicció del preàmbul aprovat inicialment pel Parlament i el text del preàmbul estatutari que van acabar aprovant les Corts Generals —«La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de dret, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes»— és prou expressiu de l’oposició dels poders estatals —mantinguda en el temps des de l’any 1978, tot i que les formes puguin variar—, a reconèixer la capacitat política de Catalunya per poder formular i aplicar un model propi de convivència lingüística.
Els principis d’equitat i seguretat lingüística en què s’ha de fonamentar un plurilingüisme favorable a la cohesió social són clars (Pons, 2018): polítiques adreçades a la normalització —és a dir, a la reversió de la situació subordinada— de les llengües pròpies i a la protecció de les llengües més febles, d’acord amb els principis juridicopolítics de territorialitat i personalitat dels drets lingüístics; reconeixement i gestió adequada de les llengües de la immigració; reconeixement de la dimensió funcional d’ús d’altres llengües de la població i internacionals, en un context que garanteixi el dret de les persones a viure la seva identitat lingüística.
El contrast entre aquest plantejament i la ideologia que traspua el Tribunal Constitucional no pot ser més flagrant, com es manifesta en la Sentència 11/2018, dictada en el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’occità/aranès,[29] que qualifica reiteradament d’imposició —a banda de declarar-ne la inconstitucionalitat— les previsions legals relatives a un ús preferent de l’aranès per part de les administracions del territori o l’Administració de la Generalitat quan s’hi relacionen (Pons, 2018).
En la mesura que la cohesió social és el resultat de l’adopció d’un determinat ordenament jurídic amb les regulacions i els valors inherents, cal reconèixer que la llengua i la cultura catalanes encara pateixen uns dèficits importants de legitimació social, en bona part a causa de l’actuació de l’Estat, que s’allunya de l’article 3.3 de la Constitució i promou un nacionalisme banal —en el sentit de Billig— tendent a problematitzar la llengua catalana i promoure el castellà com a llengua no marcada i neutral. Tal com diu Eva Pons (2018):
El rebuig explícit del paper cohesionador de la llengua catalana —idea de «llengua comuna»— i de la necessitat de conèixer-la o d’emprar-la en àmbits determinats —que es presenta sota la defensa d’un fals «bilingüisme»— forma part del discurs de formacions polítiques que han tingut cert auge a Catalunya i fins i tot es pot detectar, de manera implícita, en el discurs públic de certs responsables institucionals —d’ajuntaments (com el de Barcelona), responsables universitaris, etc.
Aquests condicionaments estatals per a la definició d’un model plurilingüe sense ingerències dificulten també la formulació clara, equitativa i inclusiva del paper rellevant que ha de tenir a Catalunya la llengua castellana, amb garanties de plenitud d’exercici dels drets lingüístics personals.
L’acomodació de les institucions públiques a les llengües de la immigració ha fet passes significatives, malgrat les limitacions: el Servei de primera acollida, la xarxa d’acollida de l’Ajuntament de Barcelona, els serveis lingüístics universitaris, els serveis judicials de traducció, etc. I les facilitats d’aprenentatge de les llengües oficials també són considerables, llevat del cas que ja hem apuntat, dels immigrats amb dificultats per a seguir sistemes formals d’aprenentatge en el seu entorn laboral i de residència. És imprescindible promoure a gran escala la interrelació en català amb formes de participació social, cultural i cívica, seguint l’exemple de diverses associacions culturals i cíviques, en el marc d’una política d’interculturalitat ambiciosa i transversal. La mobilitat i la inclusió són condicions irrenunciables de la cohesió social, com subratlla el projecte europeu MIME.
Però més enllà d’aquest conjunt de mesures, el compromís públic amb la cohesió social plurilingüe entorn de les llengües patrimonials reclama polítiques interculturals i d’equitat social a gran escala, renovant el màxim consens transversal sobre l’estatus públic i institucional de les llengües malmès per la Sentència STC 31/2010, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a determinades formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics…).
[29]. De la qual va ser ponent Encarna Roca.
L’ordenament de la diversitat lingüística a l’Estat espanyol amb la Constitució de 1978 ha estat considerat un exponent de plurilingüisme desigual, en comparació amb el plurilingüisme igualitari d’altres estats com Suïssa, Bèlgica, el Canadà, Finlàndia o Malta, en què diverses llengües comparteixen l’oficialitat en el conjunt del territori estatal. Tal com exposa Pons (2018):
- El castellà és l’única llengua amb oficialitat en tot el territori estatal.
- No hi ha pràcticament cap reconeixement ni ús de les altres llengües oficials en les institucions generals de l’Estat.
- L’oficialitat del català i l’occità és estrictament territorial.
- La fragmentació politicoadministrativa de l’àrea de llengua catalana condiciona fortament les possibilitats de coordinació i la projecció internacional de la llengua.
- No hi ha àmbits d’exclusivitat autonòmica en les competències per a la regulació sectorial de les llengües, que són condicionades en tots els sectors per la intervenció estatal.
- La judicialització creixent de les regulacions lingüístiques fa difícilment viable l’establiment d’un model propi de plurilingüisme equitatiu a Catalunya.
El marc autonòmic aspirava a compensar el desequilibri favorable a la llengua oficial de l’Estat amb el reforçament del caràcter de primus inter pares de la llengua pròpia del territori, amb la finalitat que pogués aspirar a ser la llengua comuna de cohesió social en el seu espai històric. Aquesta hauria pogut ser una evolució equitativa del règim lingüístic de 1978, però l’evolució ha estat la inversa, com exposa en el seu informe Eva Pons (2018).
El mandat constitucional de respecte i protecció de les modalitats lingüístiques que establia l’article 3.3 de la Constitució no s’ha interpretat com un compromís d’acció positiva de tots els poders de l’Estat per a reconèixer i promoure el plurilingüisme amb mesures concretes.
La ratificació per l’Estat, l’any 2001, de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries no sols no ha implicat un compromís actiu en el reconeixement de les llengües emparades per aquest tractat internacional, sinó que ha donat lloc a reiterades reconvencions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa davant de les omissions i contravencions dels compromisos adquirits lliurement per l’Estat espanyol.
Al cap de quaranta anys de vigència de la Constitució de 1978, els fets mostren clarament l’actitud adversa de l’Estat respecte al plurilingüisme:
a) El Consejo de las Lenguas Oficiales creat l’any 2007 ha estat pràcticament inactiu.
b) Les expectatives que obria el Memoràndum sobre les llengües a la UE de 2004 s’ha vist completament frustrat.
c) La STC 31/2010 ha negat l’ús extraterritorial de la llengua catalana que preveia l’article 33.5 de l’Estatut d’autonomia —«Els ciutadans de Catalunya tenen dret a relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal, d’acord amb el procediment establert per la legislació corresponent».
d) Les Corts Generals s’han negat reiteradament a reformar els aspectes lingüístics de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ).
e) La iniciativa legislativa popular «Televisió sense fronteres» de l’any 2010 ha topat amb el rebuig de les Corts.
Són exemples que es podrien ampliar i que s’han accentuat amb el clima de catalanofòbia creixent des dels fets de l’1 d’octubre de 2017.
En definitiva, davant de la incidència social creixent del multilingüisme deguda a la globalització en molts sectors rellevants de la societat —educació superior, cultura, tecnologia, negocis, etc.—, l’Estat tendeix a reduir l’espai de les llengües oficials territorials i a protegir l’exclusivitat del castellà en l’espai estatal i internacional, relegant les polítiques lingüístiques autonòmiques a mesures de foment sense eficàcia regulativa.
La conclusió de l’informe d’Eva Pons (2018) és clara: l’establiment d’un model lingüístic estatal que garanteixi la primacia de cada llengua en el seu espai històric, com a llengua comuna de cohesió social, no sembla factible en el marc constitucional vigent, d’acord amb la interpretació que n’ha fet la STC 31/2010 i les resolucions judicials posteriors, i en el context polític actual tampoc sembla viable una reforma constitucional que ho faci possible.
Davant de l’erosió de l’oficialitat —una autèntica desoficialització sectorial en molts de casos—, només la consecució de facultats sobiranes de regulació del pluralisme lingüístic —i no condicionades com ara per les interpretacions de tribunals espanyols— permetrà assolir un estatus satisfactori per al català i les altres llengües que conviuen a Catalunya, i projectar internacionalment les llengües pròpies sense restriccions. Només així es podrà definir l’estatus públic i institucional de les llengües, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a les diverses formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics, etc.).
Tanmateix, fins i tot en un marc de sobirania cal tenir en compte factors ja presents en la situació actual —pes demogràfic, mobilitat de persones, globalització econòmica, revolució digital, etc.—, i continuaran essent molt necessàries les polítiques lingüístiques de protecció i promoció de la llengua catalana i l’occitana, per a contrarestar les tendències favorables al castellà —que presumiblement no perdrien el suport d’un sector significatiu de la població—, o de l’anglès i altres llengües de major pes demogràfic i econòmic. I addicionalment, cal consolidar un nou marc de relacions amb els altres territoris de llengua catalana (Pons, 2018).
Un marc de sobirania efectiva pot resoldre també les limitacions actuals en l’àmbit europeu i internacional:[30]
a) L’absència de reconeixement del català en el règim lingüístic de la Unió Europea (UE), que té efectes limitatius en el territori de Catalunya.
b) La manca de garanties dins l’ordenament europeu dels drets lingüístics dels catalanoparlants en les seves relacions amb les institucions i òrgans de la UE.
c) La laminació o buidament de l’estatus d’oficialitat interna de la llengua catalana per l’efecte de les normatives de la UE que preveuen o exigeixen l’ús obligatori de les llengües oficials o del tractat en determinats tràmits administratius —expedició de llicències o certificats— o activitats privades —per exemple, etiquetatge i altres informacions als consumidors— que limiten la possible acció normativa de les institucions autonòmiques, atès que la norma europea només permet legislar en segons quins termes en la mesura que la llengua sigui oficial de la UE.[31]
[30]. Després del fracàs del Tractat constitucional europeu, en què es feia una menció a les llengües amb oficialitat territorial, també han estat completament inoperants els acords establerts per l’Estat espanyol amb diverses institucions europees per a facilitar l’ús del català i altres llengües autonòmiques oficials en virtut de les Conclusions del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE de 13 de juny de 2005. Només la possibilitat de transposar directament les normes europees, sense intermediació estatal, permet un tracte igualitari del català en relació amb les altres llengües —com pot ser el cas de la Directiva 2010/13/UE de serveis audiovisuals o de les que es poden derivar de la Resolució del Parlament Europeu, d’11 de setembre de 2018, sobre la igualtat lingüística a l’era digital.
[31]. La normativa europea també afavoreix la transposició o translació per l’Estat mitjançant normatives que estenen els àmbits d’ús obligatori de la llengua castellana —i d’exclusió de la llengua catalana—, la qual cosa incideix negativament en els drets lingüístics reconeguts per la legislació lingüística interna i l’estatus d’oficialitat del català.
