La influència dels factors de diversitat sociolingüística en la consolidació de la cohesió social és evident. Al mateix temps, és obvi que la diversitat de les llengües presents en qualsevol societat —les llengües d’origen o llengües primeres dels diferents sectors de la població, les llengües usades en les activitats professionals o de lleure, les llengües de la multitud de visitants que acull una societat com la nostra, les llengües reconegudes oficialment (o no) en l’ordenament jurídic, etc.— és indestriable dels altres factors socials i econòmics de diversitat.
La resposta a les preguntes que es formulen se centrarà, lògicament, en la dimensió sociolingüística, però inclourà les referències que es considerin necessàries a altres aspectes de diversitat.
En aquest cas, les preguntes fan referència a les llengües com a element d’identificació entre els grups que les comparteixen i de delimitació o demarcació respecte als altres grups lingüístics, i al paper de la llengua pròpia de Catalunya com a factor d’identificació i pertinença que pot ser un factor de cohesió social.
- a) Creieu que, amb la diversitat sociolingüística sobrevinguda, els processos d’inclusió sociocultural són prou eficaços i és previsible que els nous ciutadans desenvolupin en un període raonable un nou sentit de pertinença a la societat receptora com a marc de la cohesió social? En quina mesura cal modificar els sistemes actuals d’acolliment —lingüístic— perquè no es vegi compromesa la cohesió social?
- b) Creieu que en la societat catalana es despleguen satisfactòriament les xarxes actives de relació i de participació sociopolítica que promouen la cohesió social, i específicament en els aspectes sociolingüístics? Abasten per igual els diferents grups sociolingüístics en els diferents llocs de residència?
- c) Quina creieu que és la tendència en la correlació entre el perfil sociolingüístic dels ciutadans i la seva identificació política? Creieu que l’èmfasi del projecte sobiranista en la primacia pública del català pot comprometre la identificació dels ciutadans que no tenen el català com a llengua pròpia?
En aquest cas, les preguntes fan referència a les llengües com a recurs instrumental, mitjà i condició de tota classe de comunicacions —interpersonals, professionals, públiques, internes i externes. La valoració positiva o negativa de la diversitat sociolingüística per part de la gent, com a recurs disponible, considerada globalment, i la percepció que tenen de la utilitat pràctica o instrumental de cada llengua poden ser, o no, un factor de cohesió social.
- a) Quina creieu que és, en la societat catalana, la percepció personal i col·lectiva de les oportunitats associades a la diversitat sociolingüística i a cada llengua en concret? Hi pesen més les valoracions positives o les negatives?
- b) En quina mesura es poden identificar desigualtats importants en l’accés al coneixement i l’ús de les llengües amb més valor de canvi en la societat catalana?
- c)El fet que el català, al costat d’altres llengües, no sigui plenament compartit com a llengua comuna i que no tingui un valor de canvi màxim i plenament reconegut en el món econòmic i professional —i en l’ús públic en general— és un factor que dificulta la seva funció de cohesió social? Quines polítiques caldria activar preferentment en aquest sentit?
En aquest cas, les preguntes fan referència a l’estatus públic i institucional de les llengües, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a determinades formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics…). La cohesió social en aquest cas seria una conseqüència de l’adopció d’un determinat ordenament jurídic amb les regulacions i els valors inherents.
- a) Quina capacitat tenen les institucions d’autogovern de la societat catalana d’assegurar un estatus satisfactori al català en un marc plurilingüe equitatiu, perquè es vegi assegurada la cohesió social?
- b) Quina possibilitat hi ha de promoure en l’àmbit estatal un marc de plurilingüisme respectuós amb les comunitats lingüístiques constitutives, que garanteixi la primacia de cada llengua en el seu espai històric i la igualtat de totes en les institucions estatals? És més viable que un procés sobiranista porti a un estatus satisfactori?
- c) En quin sentit les polítiques europees de lliure circulació de persones, béns i serveis haurien d’establir unes condicions que asseguressin la inclusió sociolingüística dels professionals i l’adequació dels béns i serveis almenys a totes les llengües oficials, encara que no siguin oficials de la Unió, com el català?
Natxo Sorolla
Professor de la URV
Membre de la Xarxa CRUSCAT – IEC
Nota metodològica: Bona part dels resultats que es mostren en aquest apartat són producte de l’explotació de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) de 2013, a Catalunya (Generalitat de Catalunya et al., 2018). Ha estat possible analitzar aquestes dades gràcies a la cessió de la matriu per a aquest objectiu per part de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.[1]
[1]. Després de la redacció d’aquest informe s’ha desenvolupat l’EULP de 2018 (Generalitat de Catalunya, 2019).
La influència dels factors de diversitat sociolingüística en la consolidació de la cohesió social és evident. Al mateix temps, és obvi que la diversitat de les llengües presents en qualsevol societat —les llengües d’origen o llengües primeres dels diferents sectors de la població, les llengües usades en les activitats professionals o de lleure, les llengües de la multitud de visitants que acull una societat com la nostra, les llengües reconegudes oficialment (o no) en l’ordenament jurídic, etc.— és indestriable dels altres factors socials i econòmics de diversitat.
La resposta a les preguntes que es formulen se centrarà, lògicament, en la dimensió sociolingüística, però inclourà les referències que es considerin necessàries a altres aspectes de diversitat.
En aquest cas, les preguntes fan referència a les llengües com a element d’identificació entre els grups que les comparteixen i de delimitació o demarcació respecte als altres grups lingüístics, i al paper de la llengua pròpia de Catalunya com a factor d’identificació i pertinença que pot ser un factor de cohesió social.
Creieu que, amb la diversitat sociolingüística sobrevinguda, els processos d’inclusió sociocultural són prou eficaços?
Si dividim la població en grups d’edat de deu anys, només una cohort té més població nascuda fora dels territoris de llengua catalana: els nascuts a les dècades dels trenta i dels quaranta. Aquests grups superen ja l’edat de jubilació, en l’actualitat. La proporció de població autòctona és clarament superior en les generacions nascudes a partir dels anys seixanta, que és la població actualment activa. Les generacions més joves tenen, fins i tot, una proporció d’autòctons notablement superior, perquè, en part, l’any 2013 encara no havien rebut migracions laborals, que es produeixen a partir dels divuit anys. Vegem-ho en el gràfic 1.
Gràfic 1. Origen geogràfic dels enquestats segons l’any de naixement en percentatge
Font: EULP, 2013.
Amb tot, bona part dels autòctons descendeixen de progenitors nascuts fora dels territoris de llengua catalana (TLC), i aquest origen familiar divers ha fet que augmenti també la diversitat en l’origen sociolingüístic de la població autòctona cohort rere cohort, amb l’increment de la proporció de castellanoparlants inicials. Aquest augment arriba al seu màxim en la generació dels autòctons nascuts els anys setanta —que en l’estudi de l’any 2013 tenen entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys— amb una proporció de sis autòctons castellanoparlants inicials per cada quatre de catalanoparlants. Amb tot, les cohorts autòctones més joves tenen una proporció major de catalanoparlants que els seus antecessors, i ja mantenen una proporció similar de catalanoparlants i castellanoparlants inicials. Vegem-ho en el gràfic 2.
Gràfic 2. Llengua inicial (L1) dels autòctons en percentatge
Font: EULP, 2013.
També ha augmentat la diversitat en l’origen sociolingüístic de la població al·lòctona, que en les generacions més joves té pràcticament la mateixa proporció de parlants inicials de castellà que d’altres llengües (i combinacions). Vegem-ho en el gràfic 3.
Gràfic 3. Llengua inicial (L1) dels al·lòctons en percentatge
Font: EULP, 2013.
Si prenem en conjunt tota la població, tot i que el castellà és la llengua inicial (L1) majoritària de totes les cohorts nascudes a partir dels anys vint, en les generacions més joves de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2013 tendeix a la baixa. Vegem-ho en el gràfic 4.
Gràfic 4. Llengua inicial (L1) de la població general en percentatge
Font: EULP, 2013.
En primer lloc cal definir la inclusió sociocultural. En aquest treball ho farem en dues dimensions sociolingüístiques: segons la competència lingüística i segons les normes sociolingüístiques. Amb aquest objectiu, analitzarem la població al·lòctona, comparant-la amb la població autòctona. A més, tindrem en compte tres perfils segons l’origen geogràfic —i lingüístic— dels joves: els autòctons catalanoparlants inicials, els autòctons no catalanoparlants inicials i els al·lòctons. Vegeu-ho a la taula 1.
Tot i que els autòctons bilingües inicials d’origen autòcton s’analitzen conjuntament amb els catalanoparlants inicials, la major part d’aquest grup (32,8 %) és catalanoparlant inicial, i no bilingüe inicial. La major part dels autòctons no catalanoparlants inicials (27,2 %) són castellanoparlants inicials, i només un grup minoritari és al·loglot. Finalment, els al·lòctons (40 %) són majoritàriament castellanoparlants inicials (28,7 %), però amb una forta presència dels al·loglots inicials (10,4 %). Vegem-ho a la taula 2.
