Tal com hem vist en les pàgines precedents, les llengües —el coneixement compartit d’alguna o algunes llengües— són alhora la condició i el mitjà de la intercomunicació entre els membres de diferents grups socials. La capacitat d’intercomunicació lingüística o l’existència efectiva de relacions entre els diferents grups lingüístics no asseguren per si soles la cohesió social o la inclusió, però evidentment les afavoreixen. I la incapacitat o la resistència a la interrelació lingüística és obvi que són un obstacle important per a la cohesió. Les dades sobre les competències lingüístiques, sobre les llengües habituals i sobre l’ús de les llengües en determinats àmbits socials ens aporten informació útil sobre aquests aspectes.
Per a l’accés a les oportunitats educatives, laborals, socials o culturals encara és més evident que el (des)coneixement de les llengües en què es vehiculen resulta decisiu. Les competències lingüístiques condicionen la mobilitat social —tant en el sentit horitzontal que explora preferentment el projecte MIME com en el sentit vertical de l’oportunitat de superar les desigualtats i ascendir socialment. Hi ha algunes informacions que ens permeten valorar el paper d’algunes llengües com a recurs personal per a la relació i com a factor de mobilitat.
Però en un sentit global la diversitat lingüística —el capital sociolingüístic d’una determinada societat— també es pot valorar negativament, com una complexitat limitativa, o al contrari, com un recurs disponible i altament favorable per al desplegament de relacions interessants, tant internament, per a la relació intercultural entre els mateixos membres de la societat, com sobretot a efectes dels intercanvis propis de les relacions econòmiques —comercials, turístiques…—, culturals i de tot tipus. Un exemple significatiu del reconeixement positiu del multilingüisme i de la diversitat cultural és la política australiana de diversitat productiva, que intenta potenciar la realitat multilingüe i multicultural com una font de beneficis econòmics i culturals.
Hem vist com l’evolució de les competències lingüístiques en català i castellà tendeix clarament a la generalització en el conjunt de la societat, i aquest fet és una mostra clara d’un procés positiu de reducció de les desigualtats i d’inclusió lingüística. Les dades de l’EULP 2018 confirmen que l’equiparació dels coneixements de català i castellà avança sobretot entre la població més jove (gràfic 25).
Font: Dades de l’ELP 2018.
Entre els autòctons —la població nascuda a Catalunya—, la capacitat de parlar el català i el castellà el 2013 ja era gairebé equivalent, amb independència de l’origen lingüístic, tal com mostra per al català el gràfic 26 (Sorolla, 2018):
- La competència oral en català arribava al 99,9 % entre els catalanoparlants inicials i al 95,4 % entre els castellanoparlants inicials, i la competència oral en castellà era del 99,8 % entre els catalanoparlants inicials i del 100 % entre els castellanoparlants inicials.
- En les competències escrites, l’ensenyament no havia aconseguit encara que les referents al català fossin tan generals i equivalents: sabien escriure en català el 86,4 % dels de llengua inicial catalana i el 75,9 % dels de llengua inicial castellana, mentre que sabien escriure en castellà el 98, 8 % dels parlants inicials de català i el 99,5 % dels de llengua inicial castellana.
Font: Dades de l’EULP 2013.
Entre la població jove (quinze-dinou anys) la igualació de les competències encara era més completa: l’única limitació significativa és que un 2,3 % dels castellanoparlants inicials no sabien escriure en català.
Cal subratllar, però, que entre els al·lòctons —o nascuts fora de Catalunya— la competència en castellà el 2013 era molt general: no l’entén tan sols el 0,5 %, no el sap parlar el 0,6 % i no el sap escriure el 8,8 %. Per contra, la competència en català és clarament inferior, com mostra també el gràfic 26: no l’entén el 13,4 %, no el sap parlar pràcticament la meitat (45,7 %) i no el saben escriure pràcticament tres quartes parts (73,9 %). Aquesta és probablement la dificultat més significativa per al desplegament normal de les interrelacions en català com a llengua patrimonial de cohesió, com ja havíem apuntat abans.
Tot i això, les dades varien segons l’edat d’arribada dels nascuts fora de Catalunya (gràfic 27), que té una incidència clara en les competències en llengua catalana (Sorolla, 2018: 7):
Entre els que han arribat abans dels 5 anys el nivell de competència és quasi universal, havent-hi menys del 10 % que declara no saber parlar-lo. Els que han arribat entre els 6 i els 12 anys ja tenen percentatges majors de no competents en català, que se situen entre el 10 i el 30 %. En el cas dels arribats entre els 13 i els 17 anys superen el percentatge del 30 % que no sap parlar el català, i entre els arribats a partir dels 18 anys, els que declaren no saber parlar català són més de la meitat.
Font: Dades de l’EULP 2013.
Aquesta dinàmica, com indica Sorolla (2018), s’ha corregit per l’efecte del sistema educatiu (vegeu-ho als gràfics 28 i 29):
Si limitem l’anàlisi a la població jove (15-29 anys), es mostra com tots els jóvens al·lòctons arribats abans dels 14 anys declaren saber parlar català. Per tant, els arribats durant l’educació primària fins al primer cicle de secundària han après a parlar en català. Els arribats a partir dels 15 anys mostren ja mancances més importants, però encara inferiors a les dels que han arribat en edat adulta.
Per tant, es pot afirmar que en les últimes dècades el sistema educatiu de Catalunya ha estat capaç d’alfabetitzar en les dues llengües la població autòctona i la població al·lòctona arribada abans dels catorze anys (segon cicle de secundària).
Font: Dades de l’EULP 2013.
Font: Dades de l’EULP 2013.
També en aquest cas l’EULP 2018 ofereix dades més recents, en què es percep l’evolució (gràfic 30).
Font: Dades de la DGPL i de l’Idescat.
Recordem, tot i això, que la distribució territorial de la població nascuda fora de Catalunya i consegüentment també dels grups amb llengües d’identificació diferents no és homogènia, sinó que varia localment fins i tot en determinats pobles i barris (Porcel et al., 2011): aquesta és sens dubte una limitació de les oportunitats d’interrelació que es dedueixen de l’estat general de les competències lingüístiques, i que poden afectar especialment les oportunitats de relacionar-se en llengua catalana en determinats territoris (o en occità a la Vall d’Aran).
L’EULP 2018 ofereix aquestes dades sobre el coneixement de català segons els territoris (taula 8).
Les dades relatives a les llengües inicials, d’identificació i habituals a la Vall d’Aran són il·lustratives en aquest sentit (IPL, 2017: 115), tal com podeu veure al gràfic 31.
Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de 2013, la llengua habitual del 55,1 % de la població de la Vall d’Aran és el castellà, per davant de l’occità (17,6 %) i del català (16,4 %), mentre que el percentatge del castellà com a llengua d’identificació és uns deu punts inferior. La diferència entre el percentatge de l’occità com a llengua d’identificació (21,7 %) i com a llengua habitual (17,6 %) també és significativa, igual que la reducció del percentatge d’identificació amb altres llengües o combinacions (14,3 %) a la meitat (7 %) en tant que llengües habituals. Afegim que entre les llengües inicials hi tenen una presència significativa el romanès (5,5 %) i el gallec (3,5 %).
Les dades més recents (EULP 2018) es mostren en el gràfic 32.
Un factor que pot limitar l’ús d’una llengua, encara que sigui relativament coneguda, com el català o l’occità, especialment en segons quins àmbits socials, és el nivell de competència en les quatre habilitats —entendre, parlar, llegir i escriure. La tipologia de coneixements de català i castellà que mostra el gràfic 33 és prou il·lustrativa en aquest sentit (EULP 2013, I: 65).
La distribució dels usos lingüístics en la societat de Catalunya es pot resumir en les paraules de Torrijos i Solé (2018):
En societats multilingües com la catalana les pràctiques lingüístiques de bona part de les persones tendeixen a incloure la utilització quotidiana de més d’una llengua. Les dades de què es disposa a Catalunya indiquen que la llengua emprada oscil·la clarament segons el context i, sobretot, això passa entre la població més jove on els usos combinats de català i castellà i altres llengües són més freqüents.
Tot i això, una anàlisi minuciosa dels percentatges declarats[23] d’ús habitual del català i el castellà (EULP 2013, I: 128) mostra que «només una de cada vint persones va declarar que no parlava mai en castellà, mentre que un de cada quatre residents a Catalunya va afirmar que mai no parlava en català, una xifra que prové de sumar el 19,4 % de monolingües castellanoparlants i un nodrit percentatge d’al·loglots que poden usar el castellà, però no enraonen mai en català».
Des d’un punt de vista evolutiu, el creixement dels que no usen el català entre 2003 i 2013 —degut, en part, però no exclusivament, al canvi demogràfic— és molt rellevant, com mostra també el gràfic 34 (ibíd.):
El nombre dels no-usuaris de català ha anat augmentant de manera ràpida i constant al llarg del decenni. Així, si l’any 2003, els que deien no usar el català mai eren un 14,2 % de la població —és a dir, quasi 800.000—, cinc anys després ja constituïen el 19,5 % de la població —o sigui 1,2 milions—, i cinc anys després havien esdevingut el 25,4 % o 1,6 milions.
Un dels factors d’aquesta evolució és que només un petit percentatge dels nascuts fora de Catalunya s’ha incorporat ara per ara a l’ús del català: «tan sols un 15,6 %, mentre que l’ús que fa del castellà és del 73,6 %». Entre els nascuts a Catalunya, els percentatges són més favorables a l’ús del català, però tot i això, «la xifra dels que declaren un percentatge inferior a 10 % supera el mig milió i els que declaren un ús inferior al 31 % són més de 800.000» (EULP 2013, I: 129-130). En aquest sentit, novament, el lloc de residència pot esdevenir un factor de segregació que dificulti el coneixement i l’ús del català en les interaccions (Porcel et al., 2011).
Les dades més recents (EULP 2018) confirmen que tres quartes parts de la població usen el català al llarg d’un dia normal, mentre que una quarta part no en fa ús (gràfic 35).
Si es desglossen per àmbits d’ús les llengües habituals declarades pels enquestats, la distribució es diversifica (EULP I: 133-134), però «en cap dels àmbits estudiats es dona el cas que més del 50 % dels parlants usin exclusivament el català o el castellà», i les altres llengües hi tenen una presència escassa (gràfic 36).
Les dades equivalents de l’EULP 2018 presenten algunes variacions dins d’una distribució semblant (gràfic 37).
En bastants casos, com és lògic, l’ús depèn en bona part de l’oferta professional existent[24] o de la presència predominant en l’entorn d’interlocutors d’una llengua o una altra: així, el català «apareix més sovint en els usos amb les administracions de la Generalitat i local, i en les relacions amb companys d’estudi actuals. També tendeix a estar per sobre de la mitjana —però no pas per sobre del castellà— en els usos en les relacions de serveis, com ara en interaccions amb els metges, els bancs i en algunes de les relacions comercials, com ara les botigues, tot i que als grans establiments comercials queden una mica per sota de la mitjana» mentre que el castellà predomina «en les relacions amb l’Administració de l’Estat radicada a Catalunya, als grans establiments comercials i amb els veïns».
Si tenim en compte que els usos professionals —a diferència dels purament personals— poden ser regulats per les institucions públiques o per les organitzacions de què depenen els treballadors, podem deduir de quina manera es pot afavorir el respecte de la disponibilitat lingüística —els usos de català o castellà preferits per part dels ciutadans— i contribuir així a un equilibri més favorable a la cohesió social.
L’estudi EULP 2018 ofereix informació interessant sobre la llengua que declaren usar els professionals que tenen relació amb el públic, amb una proporció clarament favorable a les combinacions entre català i castellà (gràfic 38).
Les dades de 2013 corresponents a la població que sap parlar el català mostren clarament que l’ús de la llengua depèn de la disponibilitat existent en els diferents àmbits, tal com reflecteix el gràfic 39 (EULP 2013, I: 139).[25]
En qualsevol cas, (EULP 2013, I: 155), l’existència de dues llengües predominants en els usos públics no indica en absolut «l’existència de dues poblacions unilingües que visquin de costat».
L’estudi de Garcia sobre el capital social de Catalunya (2015: 234) no identifica tampoc que les diferències d’idioma siguin percebudes com a causa rellevant de problemes potencials, i la distància entre les apreciacions segons la llengua habitual no és gaire acusada (taula 9).
No s’aprecia l’existència de polarització lingüística, com en alguna altra societat multilingüe, ni es detecta un comportament significatiu de rebuig a la comunicació en cap de les dues llengües, i això és indicatiu d’un estat relativament satisfactori de cohesió sociolingüística, però en detriment de les llengües patrimonials —català i occità—, que no arriben a assumir plenament el paper de llengües de cohesió que els correspon.
L’anàlisi dels usos lingüístics permet obtenir (EULP 2013, I: 169) una representació dels grups lingüístics més matisada que la dels grups d’identificació lingüística que hem mostrat anteriorment (taula 10).
Per a una anàlisi detallada per sectors de l’ús de les llengües a la Vall d’Aran, vegeu l’Estudi d’usos lingüístics de la població (EULP 2013, II: 115 i s.).
Un indicador interessant de la interacció fluida entre grups lingüístics és la informació que proporciona l’EULP 2013 sobre el comportament en les converses bilingües —en què intervenen interlocutors amb llengües habituals diferents. Tot i això, cal tenir en compte que les dades es basen en l’ús declarat —i no en l’ús observat— i que no distingeixen les converses entre particulars de les converses de caràcter professional, en les quals el comportament individual no és plenament espontani (Marí, 2012).
Els dos gràfics següents (EULP 2013, I: 194) resumeixen el comportament dels interlocutors segons la llengua en què s’inicia la conversa, i s’hi pot comprovar el predomini clar de la convergència a la llengua de l’interlocutor, mostra clara de l’absència de confrontació lingüística (gràfics 40 i 41).
Atesa la proporció creixent que ocupen en les activitats habituals, també val la pena donar compte de l’ús de les llengües en la relació amb els mitjans de comunicació i les comunicacions digitals. En termes globals, el consum de continguts audiovisuals de tot tipus —descarregats o en línia, TV convencionals i de pagament— en català és del 64,9 %, inferior al percentatge del castellà, un 78 %. Els continguts en altres llengües representen un 9,2 % (IPL 2017, segons dades de l’EPL 2015), tal com podem veure en el gràfic 42.
La ràdio és el mitjà en què més clarament predomina l’audiència en català, que s’ha incrementat al llarg dels darrers anys (gràfic 43).
En el cas de la xarxa Internet, el predomini correspon al castellà, si bé l’ús del català hi ha crescut (gràfic 44).
La presència de l’oferta en català a la xarxa és notable, en proporció a les dimensions de la nostra comunitat lingüística, com mostren els gràfics 45 i 46 (IPL 2017: 21):
El català és present a nou dels deu webs més consultats a Catalunya (a Google, Facebook, YouTube, La Vanguardia, Twitter, Live, Ara, El Periódico i El País), a set de les deu aplicacions de missatgeria (a WhatsApp, Facebook Messenger, Skype, Hangouts, Telegram, Yahoo Messenger i Snapchat) i a quatre xarxes socials de les deu (a Facebook, Twitter, Google+ i Snapchat).
L’IPL 2017 (p. 22) ofereix altres dades significatives de l’ús de les llengües en l’entorn digital: el 34,7 % dels consumidors catalans tenen el telèfon mòbil configurat en català, en castellà un 61,5 %, i en anglès, un 3 %. En la configuració lingüística dels ordinadors personals les proporcions són semblants: un 35 % en català, un 58,7 % en castellà, i en anglès, el 2,9 %.[26]
Pel que fa a les llengües en els consums culturals l’any 2017 (IPL 2017: 24-27), el 39,4 % de les persones que van escoltar música ho va fer en català, el 69 % en castellà i el 85,6 % en altres llengües. En el cinema la desproporció és molt més gran: l’11,4 % dels espectadors ha vist la darrera pel·lícula en català, el 84,6 % l’ha vista en castellà i l’11,9 %, en altres llengües. Pel que fa al consum de pel·lícules o sèries per internet, el 16,6 % van ser en català, el 70,6 % en castellà i el 21,6 %, en altres llengües. Quant als llibres, el 25,7 % han llegit un llibre en català, el 65,5 % ho han fet en castellà i el 8,5 %, en altres llengües. El teatre, en canvi, és un àmbit en què predomina el català: el 57,4 % dels espectadors de teatre i arts escèniques ha vist l’últim espectacle en català, el 41,1 % l’ha vist en castellà i el 12,2 %, en altres llengües.
En la major part d’aquests àmbits, la desproporció de l’oferta cultural en català explica que el consum no afavoreixi el seu paper de llengua de cohesió, com mostren els exemples de la ràdio i el teatre, en què l’oferta és més equilibrada. Caminal (2010) ofereix una anàlisi interessant dels condicionaments del mercat perquè l’oferta en català pugui ser equiparable a la de castellà.
L’estudi de Garcia (2015) mostra també algunes diferències significatives segons la llengua pròpia en l’ús de determinats mitjans informatius o sistemes de comunicació digital. Per exemple, en la freqüència d’accés als mitjans (ibíd.: 208-209) i en l’ús d’Internet (ibíd.: 205), com podem veure en les taules 11 i 12.
[23]. Lògicament, són percentatges que no es corresponen amb exactitud a l’ús real, sinó a les percepcions, però tenen un valor indicatiu considerable.
[24]. En algunes localitats hi ha estudis que mesuren l’oferta en català en l’espai públic: vegeu Ofercat (http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/dades_i_estudis/mon-socioeconomic/oferta/ofercat_1_descripcio).
[25]. En aquest apartat, com en molts d’altres, l’EULP 2013 ofereix informacions molt més detallades.
[26]. Sobre aquest punt és especialment important la recent Resolució del Parlament Europeu, de l’11 de setembre de 2018, sobre la igualtat lingüística en l’era digital (2018/2028, INI).
Per més que no coneixem dades que permetin mesurar directament quina és la valoració que fa la població de la diversitat lingüística en concret, les preferències lingüístiques de cara al futur permeten deduir que són minoria els que desitjarien un entorn futur monolingüe —en català, castellà o una altra llengua—: segons dades de l’EULP 2013, el 36,7 % voldrien un equilibri entre català i castellà, el 34 %, un predomini del català, el 16,6 %, un predomini del castellà i el 9,7 %, altres llengües o combinacions (Torrijos i Solé, 2018).
Les preferències que recull l’EULP 2018 també són clarament favorables a les combinacions de llengües (gràfic 47).
En el cas de la Vall d’Aran (EULP 2013 II: 138), un 32,4 % de la població desitja un futur en què es parlin l’occità, el català i el castellà, un 5,3 % només l’occità i un 7,1 % l’occità i el català (poc més de la meitat, doncs, combinacions amb l’occità); els que prefereixen un futur sense occità són un 14,6 % català i castellà, 4,8 % només català i 14,2 % només castellà.
En una societat en què conviuen grups lingüístics tan diversos —amb un total de prop de tres-centes llengües— i que es caracteritza pel gran volum de relacions internacionals de tipus comercial, turístic i cultural, és especialment important que la població valori positivament totes les llengües i cultures que conté. Les dades de l’EULP 2018 sobre les principals llengües inicials de la població posen en relleu el capital lingüístic de la societat catalana (gràfic 48).
El reconeixement del valor de totes les llengües d’origen és un factor individual d’autoconfiança per als nous ciutadans, que sens dubte afavoreix la seva identificació amb la societat receptora. Al mateix temps, mantenir activades les competències en les llengües d’origen representa un ventall de recursos per a les relacions internacionals i ofereix als nous ciutadans oportunitats de rendibilitzar els seus coneixements. Les polítiques australianes de diversitat productiva són un precedent interessant en aquest sentit. Podeu trobar-ne una descripció valorativa a Syed (s. a.).
Cenyint-nos a la relació de les llengües amb la mobilitat social, hi ha correlacions clares en alguns llocs de residència, entre la llengua pròpia dels joves d’origen extern —sobretot quan és diferent del català i el castellà— i la dificultat d’accés als nivells més alts d’educació i d’ocupació. Aquest és un inconvenient per a la cohesió social, que no es pot resoldre únicament amb l’acció escolar i que reclama altres mesures complementàries (Porcel et al., 2011). D’altra banda, Belzunegui i Urteaga (2013) també constaten que les xarxes de relació entre la població d’origen extern i la societat del seu entorn estan condicionades per factors lingüístics i per desigualtats o estratificacions socials que l’escola no arriba a corregir. Segons aquest estudi, les relacions entre joves en els barris populars s’estableixen per afinitat lingüística, i segons els barris varia la freqüència d’ús del català i el castellà en les relacions socials, però amb l’edat creix la relació amb famílies de llengua catalana.
Al costat d’això, les conclusions de l’estudi de Cappellari i Di Paolo (2015: 29-30) són especialment interessants sobre aquest punt, perquè el seu treball estudia els efectes del model lingüístic educatiu català des de 1983 per mitjà de cohorts de diferents edats i nivells educatius, i la correlació corresponent amb el nivell d’ingressos laborals. Sembla que un any d’escolarització en català i castellà comporta de mitjana un punt percentual de millora salarial. La seva conclusió és que la mà d’obra no catalana obté millores salarials gràcies al seu nivell de competència lingüística, i que el model educatiu contribueix a reduir la segregació i afavoreix el desenvolupament d’una societat unitària, amb uns efectes positius que s’estenen a totes les cohorts, independentment del seu origen, i particularment a persones amb antecedents familiars desfavorables.
Di Paolo i Raymond (2012) havien estudiat específicament el valor econòmic del coneixement de català en termes d’ingressos, centrant-se en la primera i segona generació de persones arribades a Catalunya des de l’estranger o la resta de l’estat i deduïen que el coneixement de català implicava un 7,5 % d’increment dels ingressos.
La percepció del valor instrumental del català es manifesta també en les dades sobre les persones que voldrien millorar-ne el coneixement. Segons l’EULP 2018, un 35,7 % de la població —entre els quals 797.500 nascuts a l’estranger— volen aprendre o millorar els coneixements de català, i el grup d’edat que manifesta més interès és el de trenta a quaranta-quatre anys (un 43,6 %), una franja d’edat eminentment activa (gràfic 49).
Evidentment, la valoració instrumental de les llengües en col·lectius professionals concrets varia d’acord amb els seus interessos específics, tal com apunten Torrijos i Solé (2018) a partir d’un estudi qualitatiu d’Alarcón (2007) amb tres grups —euroexecutius alemanys en multinacionals alemanyes, joves europeus (francesos, anglesos i alemanys) en el sector de noves tecnologies de Barcelona i operaris industrials romanesos del Montsià. Les llengües usades en l’activitat professional i la valoració dels coneixements lingüístics en la selecció de personal són factors determinants. I els itineraris d’adaptació lingüística dels immigrats i els seus descendents són molt diversos (Alarcón i Parella, 2013).
En el context de la mundialització, predomina la mentalitat favorable a l’absència de regulacions lingüístiques per a la mobilitat (Alarcón, 2011). Per aquest motiu, és especialment important per a la inclusió i la cohesió social que es tinguin en compte les propostes del projecte europeu MIME.
Tot i això, com reporten Torrijos i Solé (2018), «en els estudis que han realitzat diversos autors —com Rendon (2007), Alarcón (2015), Di Paolo i Estors (2010)— sobre els efectes en el mercat de treball dels coneixements de català dels treballadors, es conclou que el coneixement de català augmenta l’ocupabilitat i millora l’estatus professional i, fins i tot, s’observa que l’efecte net de saber català augmenta entre un 14 % i un 15 % les rendes del treball». Cal matisar que aquestes dades inclouen el mercat públic de treball, en què els efectes de la competència lingüística són diferents del mercat privat, en el qual no s’ha desenvolupat la gestió adequada del multilingüisme en les comunicacions ni en la selecció de personal, com preconitzava l’estudi ELAN.cat (2009).
Evidentment, la cohesió social depèn en bona part de la confiança en l’ordenament jurídic del pluralisme lingüístic de la societat i de les polítiques públiques i corporatives que gestionen l’adquisició de les llengües i les relacions lingüístiques en els diversos àmbits socials.
Des d’aquest punt de vista, hi ha dades que indiquen que la gestió de la diversitat lingüística a Catalunya no suscita preocupacions especials entre la societat. Segons el CEO (2016), la valoració de l’afectació de la política lingüística en la vida quotidiana era poc rellevant (gràfic 50).
Addicionalment, el mateix estudi indicava que la política lingüística figurava entre les més ben valorades (gràfic 51).
La distribució de les valoracions i l’evolució respecte a valoracions anteriors és també indicativa d’una aprovació alta i creixent (gràfic 52).
Les dificultats per a la cohesió social en la seva dimensió sociolingüística procedeixen sobretot de les limitacions que el marc estatal imposa a les institucions catalanes per a ordenar satisfactòriament la diversitat lingüística de la societat.
Tal com exposa Eva Pons en el seu informe (2018), la Generalitat de Catalunya disposa de facultats importants per a intervenir en la regulació de la diversitat lingüística, però no són suficients ni són respectades.
L’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya, com a norma institucional bàsica defineix el marc del plurilingüisme;[27] la legislació lingüística desplega el marc estatutari en els diferents sectors, també pel que fa a l’oficialitat de l’occità aranès i la llengua de signes catalana, i hi ha un conjunt d’institucions públiques[28] que gestionen el funcionament lingüístic de la societat.
L’article 143 de l’Estatut atribueix a la Generalitat «la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l’abast, els usos i els efectes jurídics de la seva oficialitat, i també la normalització lingüística del català», però a partir de la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional aquesta competència no ha estat gaire efectiva davant de les institucions de l’Estat, que legislen sense respectar-la.
[27]. Especialment als articles 6 —llengua pròpia i llengües oficials—, 11 —l’Aran—, 12 —territoris de llengua catalana—, 32-36 —drets i deures lingüístics—, 102 —personal judicial— i 147 —notaries.
[28]. Tant de la mateixa Generalitat —la Direcció General de Política Lingüística, el Consorci per a la Normalització Lingüística, l’Agència Catalana del Consum, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Servei de plurilingüisme del Departament d’Ensenyament, el Servei de primera acollida de la Generalitat, els equips de normalització lingüística en l’àmbit judicial, etc.— com dels ens locals o altres institucions —universitats, col·legis professionals, etcètera.
Tal com remarca Eva Pons (2018), «la STC 31/2010 agreuja la devaluació que ja havia patit anteriorment l’autonomia lingüística dins la jurisprudència constitucional, atès que el TC hi rebutja la “funció constitucional” de l’Estatut d’autonomia (negació explícita dins la Sentència de la noció prèvia de “bloc de la constitucionalitat”) i no reconeix la contribució necessària de la norma estatutària a la configuració del model de pluralisme lingüístic constitucional. Aquest canvi de paradigma jurisprudencial incideix negativament sobre la capacitat de les institucions d’autogovern d’assegurar un estatus satisfactori al català en un marc de plurilingüisme equitatiu».
Les sentències recents del Tribunal Constitucional no tenen en compte la condició de llengua pròpia —patrimonial, territorial— del català o l’aranès i qüestionen la plena oficialitat del català en àmbits importants per a la cohesió social (Pons 2018):
- L’acollida lingüística dels immigrants, pel que fa a la integració lingüística (Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social: STC 87/2017).
- El model de conjunció lingüística de l’educació, quant a la voluntat de condicionar l’ús vehicular de les llengües oficials (Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre de millora de la qualitat educativa: STC 14/2018).
- El sistema de comunicació audiovisual en l’àmbit català, que es planteja com a subsidiari, subordinat i fragmentat respecte de l’estatal (Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual: STC 86/2017).
- Les quotes en el cinema, que es limiten quant al percentatge admissible per a fer referència a principis legals de caire més general sobre els límits de la intervenció pública de l’autonomia, fixats a posteriori pel legislador estatal (Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat: STC 89/2017, de 4 de juliol).
- Les obligacions lingüístiques en l’àmbit socioeconòmic o del consum, respecte de les quals el TC sembla suggerir a l’Estat —a l’empara d’un títol competencial tan discutible com el de l’article 149.1.1 CE— que dicti una normativa lingüística uniforme (o uniformitzadora) si pretén oposar-se a la decisió vehiculada per la llei catalana (STC 88/2017, de 4 de juliol i STC 54/2018).
La valoració que fa Eva Pons d’aquesta regressió en els àmbits més favorables a la recuperació del català com a llengua de cohesió social és clara:
No es pot dubtar que el procés actual de recentralització política i administrativa dins l’Estat espanyol, i les seves manifestacions en àmbits molt diversos (Administració electrònica i plataformes estatals, mesures de liberalització econòmica que restringeixen l’àmbit d’actuació autonòmic, intervenció pública estatal en nous sectors, control estatal de mitjans de comunicació, etc.) funciona com una palanca per expandir l’ús de la llengua castellana en àmbits públics —o subjectes a una intervenció pública— en què el català havia aconseguit entrar.
Encara més, la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem ha tendit a desvirtuar l’eficàcia jurídica de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries com a tractat internacional ratificat pel Regne d’Espanya, com és el cas de la STC 56/2016, de 17 de març, sobre la Llei de llengües d’Aragó i de la Interlocutòria TC 166/2005, de 19 d’abril, sobre l’ús de la llengua oficial distinta del castellà en la justícia.
La STC 31/2010 representa en realitat una reinterpretació restrictiva del marc constitucional, que buida de contingut el caràcter de llengua pròpia i qüestiona qualsevol regulació favorable al català o l’occità a partir d’una contradicció flagrant (Pons 2018):
- D’una banda, fixa la imperativa «igualdad de las lenguas oficiales que deriva del modelo constitucional de cooficialidad» en contra de les normes que protegeixen o fomenten les llengües pròpies (STC 11/2018, pel que fa a l’occità/aranès).
- De l’altra, nega la possibilitat d’equiparació jurídica de les llengües oficials pròpies amb el castellà dins del territori propi —del català a Catalunya o de l’aranès a l’Aran—, en reservar només al castellà —i excloure expressament per a la resta de llengües— el deure general de coneixement (STC 31/2010, FJ 14).
Els drets lingüístics derivats de l’oficialitat del català o de l’aranès es veuen debilitats en camps decisius, en què prevalen altres interessos, com la llibertat d’empresa (SSTC 88/2017, de 4 de juliol i STC 54/2018) o la unitat del poder judicial (STC 31/2010, FJ 22).
La conclusió d’Eva Pons és que davant d’aquesta regressió es fa difícil que la Generalitat pugui legislar per tal d’assegurar un estatus satisfactori per al català o l’occità i que no es pot mantenir una actitud passiva davant d’aquesta greu involució.
Reproduïm el plantejament d’Eva Pons en el seu informe, que plasma gràficament l’arrel del contrast entre dues concepcions de la diversitat lingüística (Pons, 2018):
Les institucions d’autogovern de Catalunya han reconegut la importància i el valor del plurilingüisme. N’és una mostra el preàmbul del projecte d’Estatut d’autonomia, aprovat per gairebé el 90 per cent del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2015, que deia: «La nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge, ha acollit també altres llengües i altres manifestacions culturals, s’ha obert sempre a l’intercanvi generós, ha construït un sistema de drets i llibertats, s’ha dotat de lleis pròpies i ha desenvolupat un marc de convivència solidari que aspira a la justícia social».
El contrast entre la dicció del preàmbul aprovat inicialment pel Parlament i el text del preàmbul estatutari que van acabar aprovant les Corts Generals —«La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de dret, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes»— és prou expressiu de l’oposició dels poders estatals —mantinguda en el temps des de l’any 1978, tot i que les formes puguin variar—, a reconèixer la capacitat política de Catalunya per poder formular i aplicar un model propi de convivència lingüística.
Els principis d’equitat i seguretat lingüística en què s’ha de fonamentar un plurilingüisme favorable a la cohesió social són clars (Pons, 2018): polítiques adreçades a la normalització —és a dir, a la reversió de la situació subordinada— de les llengües pròpies i a la protecció de les llengües més febles, d’acord amb els principis juridicopolítics de territorialitat i personalitat dels drets lingüístics; reconeixement i gestió adequada de les llengües de la immigració; reconeixement de la dimensió funcional d’ús d’altres llengües de la població i internacionals, en un context que garanteixi el dret de les persones a viure la seva identitat lingüística.
El contrast entre aquest plantejament i la ideologia que traspua el Tribunal Constitucional no pot ser més flagrant, com es manifesta en la Sentència 11/2018, dictada en el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’occità/aranès,[29] que qualifica reiteradament d’imposició —a banda de declarar-ne la inconstitucionalitat— les previsions legals relatives a un ús preferent de l’aranès per part de les administracions del territori o l’Administració de la Generalitat quan s’hi relacionen (Pons, 2018).
En la mesura que la cohesió social és el resultat de l’adopció d’un determinat ordenament jurídic amb les regulacions i els valors inherents, cal reconèixer que la llengua i la cultura catalanes encara pateixen uns dèficits importants de legitimació social, en bona part a causa de l’actuació de l’Estat, que s’allunya de l’article 3.3 de la Constitució i promou un nacionalisme banal —en el sentit de Billig— tendent a problematitzar la llengua catalana i promoure el castellà com a llengua no marcada i neutral. Tal com diu Eva Pons (2018):
El rebuig explícit del paper cohesionador de la llengua catalana —idea de «llengua comuna»— i de la necessitat de conèixer-la o d’emprar-la en àmbits determinats —que es presenta sota la defensa d’un fals «bilingüisme»— forma part del discurs de formacions polítiques que han tingut cert auge a Catalunya i fins i tot es pot detectar, de manera implícita, en el discurs públic de certs responsables institucionals —d’ajuntaments (com el de Barcelona), responsables universitaris, etc.
Aquests condicionaments estatals per a la definició d’un model plurilingüe sense ingerències dificulten també la formulació clara, equitativa i inclusiva del paper rellevant que ha de tenir a Catalunya la llengua castellana, amb garanties de plenitud d’exercici dels drets lingüístics personals.
L’acomodació de les institucions públiques a les llengües de la immigració ha fet passes significatives, malgrat les limitacions: el Servei de primera acollida, la xarxa d’acollida de l’Ajuntament de Barcelona, els serveis lingüístics universitaris, els serveis judicials de traducció, etc. I les facilitats d’aprenentatge de les llengües oficials també són considerables, llevat del cas que ja hem apuntat, dels immigrats amb dificultats per a seguir sistemes formals d’aprenentatge en el seu entorn laboral i de residència. És imprescindible promoure a gran escala la interrelació en català amb formes de participació social, cultural i cívica, seguint l’exemple de diverses associacions culturals i cíviques, en el marc d’una política d’interculturalitat ambiciosa i transversal. La mobilitat i la inclusió són condicions irrenunciables de la cohesió social, com subratlla el projecte europeu MIME.
Però més enllà d’aquest conjunt de mesures, el compromís públic amb la cohesió social plurilingüe entorn de les llengües patrimonials reclama polítiques interculturals i d’equitat social a gran escala, renovant el màxim consens transversal sobre l’estatus públic i institucional de les llengües malmès per la Sentència STC 31/2010, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a determinades formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics…).
[29]. De la qual va ser ponent Encarna Roca.
L’ordenament de la diversitat lingüística a l’Estat espanyol amb la Constitució de 1978 ha estat considerat un exponent de plurilingüisme desigual, en comparació amb el plurilingüisme igualitari d’altres estats com Suïssa, Bèlgica, el Canadà, Finlàndia o Malta, en què diverses llengües comparteixen l’oficialitat en el conjunt del territori estatal. Tal com exposa Pons (2018):
- El castellà és l’única llengua amb oficialitat en tot el territori estatal.
- No hi ha pràcticament cap reconeixement ni ús de les altres llengües oficials en les institucions generals de l’Estat.
- L’oficialitat del català i l’occità és estrictament territorial.
- La fragmentació politicoadministrativa de l’àrea de llengua catalana condiciona fortament les possibilitats de coordinació i la projecció internacional de la llengua.
- No hi ha àmbits d’exclusivitat autonòmica en les competències per a la regulació sectorial de les llengües, que són condicionades en tots els sectors per la intervenció estatal.
- La judicialització creixent de les regulacions lingüístiques fa difícilment viable l’establiment d’un model propi de plurilingüisme equitatiu a Catalunya.
El marc autonòmic aspirava a compensar el desequilibri favorable a la llengua oficial de l’Estat amb el reforçament del caràcter de primus inter pares de la llengua pròpia del territori, amb la finalitat que pogués aspirar a ser la llengua comuna de cohesió social en el seu espai històric. Aquesta hauria pogut ser una evolució equitativa del règim lingüístic de 1978, però l’evolució ha estat la inversa, com exposa en el seu informe Eva Pons (2018).
El mandat constitucional de respecte i protecció de les modalitats lingüístiques que establia l’article 3.3 de la Constitució no s’ha interpretat com un compromís d’acció positiva de tots els poders de l’Estat per a reconèixer i promoure el plurilingüisme amb mesures concretes.
La ratificació per l’Estat, l’any 2001, de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries no sols no ha implicat un compromís actiu en el reconeixement de les llengües emparades per aquest tractat internacional, sinó que ha donat lloc a reiterades reconvencions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa davant de les omissions i contravencions dels compromisos adquirits lliurement per l’Estat espanyol.
Al cap de quaranta anys de vigència de la Constitució de 1978, els fets mostren clarament l’actitud adversa de l’Estat respecte al plurilingüisme:
a) El Consejo de las Lenguas Oficiales creat l’any 2007 ha estat pràcticament inactiu.
b) Les expectatives que obria el Memoràndum sobre les llengües a la UE de 2004 s’ha vist completament frustrat.
c) La STC 31/2010 ha negat l’ús extraterritorial de la llengua catalana que preveia l’article 33.5 de l’Estatut d’autonomia —«Els ciutadans de Catalunya tenen dret a relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal, d’acord amb el procediment establert per la legislació corresponent».
d) Les Corts Generals s’han negat reiteradament a reformar els aspectes lingüístics de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ).
e) La iniciativa legislativa popular «Televisió sense fronteres» de l’any 2010 ha topat amb el rebuig de les Corts.
Són exemples que es podrien ampliar i que s’han accentuat amb el clima de catalanofòbia creixent des dels fets de l’1 d’octubre de 2017.
En definitiva, davant de la incidència social creixent del multilingüisme deguda a la globalització en molts sectors rellevants de la societat —educació superior, cultura, tecnologia, negocis, etc.—, l’Estat tendeix a reduir l’espai de les llengües oficials territorials i a protegir l’exclusivitat del castellà en l’espai estatal i internacional, relegant les polítiques lingüístiques autonòmiques a mesures de foment sense eficàcia regulativa.
La conclusió de l’informe d’Eva Pons (2018) és clara: l’establiment d’un model lingüístic estatal que garanteixi la primacia de cada llengua en el seu espai històric, com a llengua comuna de cohesió social, no sembla factible en el marc constitucional vigent, d’acord amb la interpretació que n’ha fet la STC 31/2010 i les resolucions judicials posteriors, i en el context polític actual tampoc sembla viable una reforma constitucional que ho faci possible.
Davant de l’erosió de l’oficialitat —una autèntica desoficialització sectorial en molts de casos—, només la consecució de facultats sobiranes de regulació del pluralisme lingüístic —i no condicionades com ara per les interpretacions de tribunals espanyols— permetrà assolir un estatus satisfactori per al català i les altres llengües que conviuen a Catalunya, i projectar internacionalment les llengües pròpies sense restriccions. Només així es podrà definir l’estatus públic i institucional de les llengües, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a les diverses formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics, etc.).
Tanmateix, fins i tot en un marc de sobirania cal tenir en compte factors ja presents en la situació actual —pes demogràfic, mobilitat de persones, globalització econòmica, revolució digital, etc.—, i continuaran essent molt necessàries les polítiques lingüístiques de protecció i promoció de la llengua catalana i l’occitana, per a contrarestar les tendències favorables al castellà —que presumiblement no perdrien el suport d’un sector significatiu de la població—, o de l’anglès i altres llengües de major pes demogràfic i econòmic. I addicionalment, cal consolidar un nou marc de relacions amb els altres territoris de llengua catalana (Pons, 2018).
Un marc de sobirania efectiva pot resoldre també les limitacions actuals en l’àmbit europeu i internacional:[30]
a) L’absència de reconeixement del català en el règim lingüístic de la Unió Europea (UE), que té efectes limitatius en el territori de Catalunya.
b) La manca de garanties dins l’ordenament europeu dels drets lingüístics dels catalanoparlants en les seves relacions amb les institucions i òrgans de la UE.
c) La laminació o buidament de l’estatus d’oficialitat interna de la llengua catalana per l’efecte de les normatives de la UE que preveuen o exigeixen l’ús obligatori de les llengües oficials o del tractat en determinats tràmits administratius —expedició de llicències o certificats— o activitats privades —per exemple, etiquetatge i altres informacions als consumidors— que limiten la possible acció normativa de les institucions autonòmiques, atès que la norma europea només permet legislar en segons quins termes en la mesura que la llengua sigui oficial de la UE.[31]
[30]. Després del fracàs del Tractat constitucional europeu, en què es feia una menció a les llengües amb oficialitat territorial, també han estat completament inoperants els acords establerts per l’Estat espanyol amb diverses institucions europees per a facilitar l’ús del català i altres llengües autonòmiques oficials en virtut de les Conclusions del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE de 13 de juny de 2005. Només la possibilitat de transposar directament les normes europees, sense intermediació estatal, permet un tracte igualitari del català en relació amb les altres llengües —com pot ser el cas de la Directiva 2010/13/UE de serveis audiovisuals o de les que es poden derivar de la Resolució del Parlament Europeu, d’11 de setembre de 2018, sobre la igualtat lingüística a l’era digital.
[31]. La normativa europea també afavoreix la transposició o translació per l’Estat mitjançant normatives que estenen els àmbits d’ús obligatori de la llengua castellana —i d’exclusió de la llengua catalana—, la qual cosa incideix negativament en els drets lingüístics reconeguts per la legislació lingüística interna i l’estatus d’oficialitat del català.
Com a conclusió de síntesi dels diferents aspectes exposats en aquest informe, especifiquem quines són les grans qüestions que, des d’un punt de vista sociolingüístic, poden determinar el futur de la cohesió social a Catalunya:
- Des del punt de vista sociolingüístic és indispensable enfocar la cohesió social dins dels principis del plurilingüisme equitatiu: cada llengua, en el marc de la societat en què s’ha constituït històricament i on és la llengua patrimonial, ha de ser considerada la llengua de cohesió per excel·lència, sense subordinació a altres llengües de més difusió, amb un estatus, almenys, de primus inter pares. La cohesió social no pot justificar l’assimilació lingüística de cap comunitat en el seu propi espai històric. Les llengües de cohesió social a Catalunya han de ser l’occità aranès a la Vall d’Aran i el català a la resta del territori, respectant els drets de tots els altres grups lingüístics que s’hi han establert.
- La generalització del coneixement de català i castellà —occità, català i castellà en el cas de la Vall d’Aran— és la condició per a evitar alhora la subordinació de les llengües pròpies o patrimonials —que impediria que fossin llengües de cohesió social— i la desigualtat d’opcions lingüístiques en l’accés a qualsevol oportunitat laboral, cultural o social. La incapacitat o la resistència a la interrelació lingüística en la llengua patrimonial són obstacles importants per a la cohesió.
- Cal tenir en compte que les tendències sociolingüístiques no depenen tan sols dels comportaments de la població resident empadronada, que és l’objecte dels estudis d’usos lingüístics EULP. La societat catalana acull uns contingents importantíssims de població no empadronada o visitant que tenen un impacte important sobre l’evolució de la diversitat lingüística.
- A diferència d’altres identificacions i factors que influeixen en el sentit de pertinença, la identificació amb una llengua no té caràcter excloent: una persona es pot identificar amb més d’una llengua i desenvolupar sentits de pertinença complementaris, per exemple, a la seva llengua inicial i a la llengua de la societat d’acollida. És un error plantejar cap disjuntiva entre aquestes dues identificacions en una societat com la nostra, que ha acollit població d’orígens diversos.
- Des del punt de vista de l’evolució de la diversitat lingüística, les llengües usades en les relacions interpersonals en el context sociolingüístic immediat tenen una influència primordial: la composició lingüística i els usos lingüístics locals tenen molta importància, més que les proporcions globals de la diversitat lingüística de la societat catalana. L’escàs contacte d’alguns col·lectius immigrats amb el català en determinades zones i l’escassa disponibilitat de temps per a aprendre’l en cursos formals són aspectes que les polítiques lingüístiques i de cohesió social han de tenir molt presents. Cal tenir en compte que les xarxes de relació entre la població d’origen extern i la societat del seu entorn no sols estan condicionades per factors lingüístics, sinó en gran part també per desigualtats o estratificacions socials que l’escola no arriba a corregir.
- La tria de llengua en les converses de caràcter particular és i ha de ser plenament lliure. Però en les relacions entre els professionals i els seus públics, l’ús de la llengua oficial de preferència ha de ser garantit. L’absència d’oferta de béns o serveis en una llengua impedeix que sigui vehicle de cohesió social. La regulació —prescriptiva o indicativa— de l’ús de les llengües en la relació dels professionals amb els clients o usuaris per part de les organitzacions públiques o privades en què treballen, és una condició necessària per al respecte de les opcions lingüístiques del públic com a factor de cohesió. La disponibilitat de les llengües oficials ha de ser general en l’àmbit professional, i addicionalment convé afavorir-hi l’acomodació a altres llengües rellevants en l’entorn, com a factor de qualitat en l’atenció al públic.
- En l’oferta de serveis i béns de caràcter cultural, cal fer efectives les previsions de l’article 6 de la Convenció de la UNESCO sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals, que faculta els poders públics perquè regulin les llengües en què s’ofereixen aquells béns o serveis. Altrament, els avantatges competitius de les grans llengües en el mercat cultural i comunicatiu erosionen la viabilitat de les llengües menys difoses com a vincles de cohesió social.
- En una societat com la nostra, en què conviuen grups lingüístics tan diversos —amb un total de prop de tres-centes llengües— i que es caracteritza pel gran volum de relacions internacionals de tipus comercial, turístic i cultural, és especialment important que la població valori positivament totes les llengües i cultures que conté. El reconeixement del valor de totes les llengües d’origen és un factor individual d’autoconfiança per als nous ciutadans, que sens dubte afavoreix la seva identificació amb la societat receptora. Al mateix temps, mantenir activades les competències en les llengües d’origen representa un ventall de recursos per a les relacions internacionals i ofereix als nous ciutadans oportunitats de rendibilitzar els seus coneixements.
- El compromís públic amb la cohesió social plurilingüe entorn de les llengües patrimonials reclama polítiques interculturals i d’equitat social a gran escala, renovant el màxim consens transversal sobre l’estatus públic i institucional de les llengües.
- Moltes de les dificultats per a la cohesió social en la seva dimensió sociolingüística procedeixen de les limitacions que el marc estatal imposa a les institucions catalanes per a ordenar satisfactòriament la diversitat lingüística de la societat. Les sentències recents del Tribunal Constitucional no tenen en compte la condició de llengua pròpia —patrimonial, territorial— del català o l’aranès i qüestionen la plena oficialitat del català en àmbits importants per a la cohesió social: l’acolliment de la immigració, el model lingüístic educatiu, el mercat audiovisual, la llei de consum… És particularment inadmissible que es qualifiqui d’imposició la superació de la subordinació de les llengües patrimonials de Catalunya o que s’interpreti que representen la voluntat de marginar el castellà.
- Només la consecució de facultats sobiranes de regulació del pluralisme lingüístic —i no condicionades com ara per les interpretacions de tribunals espanyols— permetrà assolir un estatus satisfactori per al català i les altres llengües que conviuen a Catalunya i projectar internacionalment les llengües pròpies sense restriccions. Tanmateix, fins i tot en un marc de sobirania seran necessàries les polítiques lingüístiques de protecció i promoció de la llengua catalana i l’occitana per a contrarestar les tendències favorables al castellà o a l’anglès.
- La consolidació d’un marc de relacions amb els altres territoris de llengua catalana és indispensable per a l’evolució satisfactòria de la cohesió social en la dimensió sociolingüística. El Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) ja va cridar l’atenció sobre el Tractat d’Unió de la Llengua Neerlandesa, precedent europeu de coordinació entre diferents països de les institucions legislatives, executives i acadèmiques d’una mateixa comunitat lingüística.
Alarcón, Amado (2007). «El valor de las lenguas de los trabajadores europeos en Cataluña». Papers, núm. 85, p. 135-156.
— (2011). «Economia de la llengua». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21, p. 19-27.
Alarcón, Amado; Parella, S. (2013). «Linguistic integration of the descendants of foreign immigrants in Catalonia». Migraciones internacionales, vol. 7, núm. 1.
Barrieras, Mònica (2013). «La cruïlla del multilingüisme: les llengües dels catalans al segle xxi». Divèrsia [en línia], núm. 3. <https://www.upf.edu/diversia/_pdf/Llengues_a_Catalunya.pdf>.
Belzunegui, Ángel; Urteaga, Eguzki (2013). «Langue(s) dominante(s) et cohésion sociale. Le cas des quartiers populaires en Catalogne». Cahiers Internationaux de Sociolinguistique, núm. 4, p. 105-136.
Berger-Schmitt, Regina (2000). Social cohesion as an aspect of the quality of societies: Concept and measurement. Mannheim: Centre for Survey Research and Methodology.
Caminal, Ramon (2010). «Markets and linguistic diversity». Journal of Economic Behavior & Organization, vol. 76, núm. 3, p. 774-790.
Caminal, Ramon; Cappellari, Lorenzo; Di Paolo, Antonio (2018). «Linguistic skills and the intergenerational transmission of language». Barcelona GSE Working Paper Series, núm. 1053.
Caminal, Ramon; Di Paolo, Antonio (2015). «Your language or mine?». Barcelona GSE Working Paper Series, núm. 852.
Capdevila, Alexandra (2012). El paper de la llengua com a signe d’identitat nacional: Una aproximació. Barcelona: CEO.
Cappellari, Lorenzo; Di Paolo, Antonio (2015). Bilingual schooling and earnings: evidence from a language-in-education reform [en línia]. Document de treball de la Xarxa de Referència en Economia Aplicada, XREAP2015-03. <http://ssrn.com/abstract=2668296>.
Centre d’Estudis d’Opinió (2016). Dossier de premsa de l’enquesta sobre percepció de les polítiques públiques i valoració del Govern. Barcelona: CEO.
Coleman, Hywel (2015). Language and social cohesion in the developing world: (Selected Proceedings of the Ninth Language and Development Conference, Colombo, Sri Lanka, 2011). British Council & Deutsche Gesellschaft fur Internationale Zusammenarbeit.
Consell d’Europa (2014). Les langues pour la démocratie et la cohésion sociale. Diversité, équité, qualité. Soixante ans de coopération européenne. Estrasburg: Consell d’Europa. Unitat de les Polítiques Lingüístiques.
Di Paolo, Antonio; Estors, Laura (2010). «Els determinants del coneixement lingüístic de la població immigrada: una aproximació economètrica aplicada al cas del català». Llengua i Ús, núm. 47, p. 68-79.
Di Paolo, Antonio; Raymond, Josep Lluís (2012). «Language klnowledge and earnings in Catalonia». Journal of Applied Economics, vol. 15, núm. 1, p. 89-118.
Generalitat de Catalunya (2009). L’estudi ELAN.cat: Són prou multilingües les empreses catalanes? [en línia]. <http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/elan_cat.pdf>.
— (2018). Anàlisi de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya 2013. Vol. I: Coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. (Biblioteca Tècnica de Política Lingüística)
— (2018). Anàlisi de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya 2013. Vol. II: Edat, ocupació, lloc de naixement, classe social, territori i aprenentatge de català. (Biblioteca Tècnica de Política Lingüística)
— (2018). Informe de política lingüística 2017.
Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura (2015). Enquesta de participació cultural Catalunya 2015 [en línia]. DeCultura+. Generalitat de Catalunya, núm. 38. <https://dadesculturals.gencat.cat/web/.content/dades_culturals/09_fulls_decultura/arxius/38_DeCultura-PLUS-Participacio-2015.pdf>.
Garcia, Núria (2012) Percepció dels catalans sobre la immigració. Barcelona: CEO.
— (2015) Capital social a Catalunya. Barcelona: CEO.
Grin, François (2018). The MIME Vademecum: Mobility and inclusion in multilingual Europe. Grandson, Suïssa: Artgraphic Cavin.
Idescat (2018). Població que té el català com a llengua habitual: Àmbits del Pla territorial: 2018: Resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya [en línia]. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya. <idescat.cat/pub/?id=eulp>.
Jenson, Jane (2010). Defining and measuring social cohesion. Commonwealth & United Nations Research Institute for Social Development. Secretariat.
Junyent, Carme [et al.] (2005). Les llengües a Catalunya. Barcelona: Octaedro.
Kymlicka, Will (2001). «Minority nationalism and immigrant Integration». A: Politics in the vernacular: Nationalism, multiculturalism and citizenship. Oxford University Press.
Larsen, Christian Albrekt (2014). Social cohesion: Definition, measurement and developments. Aalborg: Aalborg Universitet. Institut for Statskundskab.
Marí, Isidor (2012). «Els usos lingüístics: tres consideracions sobre la delimitació conceptual, la consolidació i la modificabilitat». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22, p. 17-26.
— (2019) «Recensió de l’obra The MIME Vademecum. Mobility and inclusion in multilingual Europe» [en línia]. Revista de Llengua i Dret, núm. 71, p. 358-361. <https://doi.org/10.2436/rld.i71.2019.3319>.
Massaguer, Marina (2017). Desigualtat i categoritzacions socials de base lingüística a Catalunya: Posicionaments i discursos no catalanoparlants. Informe presentat al III Simpòsium EDiSo, «Desigualtat i Nous Discursos Socials» (Barcelona, 28-30 juny 2017).
Niessen, J (2000). Diversité et cohésion: De nouveaux défis pour l’intégration des immigrés et des minorités, Estrasburg: Consell d’Europa.
OCDE (2011). Perspectives on global development 2012: Social cohesion in a shifting world. OECD Publishing.
Parijs, Philippe van (2004). Cultural diversity versus economic solidarity: Proceedings of the Seventh Francqui Colloquium. Brussel·les: De Boeck.
Pons, Eva (2018). La diversitat lingüística i la cohesió social: L’estatus públic i institucional de les llengües. Document intern encarregat a l’autora com a experta; contribució a aquest informe sectorial.
Porcel, Sergio [et al.] (2011). Hàbitus i hàbitat: La incidència de la segregació urbana entre la població jove de la Regió Metropolitana de Barcelona. Barcelona: CEO.
Rajulton, Fernando; Ravanera, Zenaida; Beaujot, Roderic (2007). «Measuring social cohesion: an experiment using the Canadian national survey of giving, volunteering, and participating». Social Indicators Research, vol. 80, núm. 3, p. 461–492.
Rendon, Silvio (2007). «The Catalan premium: language and employment in Catalonia». Journal of Population Economics, núm. 20, p. 669-686.
Rocher, Guy (1968). Introduction à la sociologie générale: 1. L’action sociale; 2. L’organisation sociale; 3. Le changement social. París: HMH.
Sorolla, Natxo (2018). Informe sobre cohesió i fragmentació social a la Catalunya actual: Les llengües com a element d’identificació. Document intern encarregat a l’autor com a expert; contribució a aquest informe sectorial.
Syed, Jawad (s. a.). What is the Australian model of managing diversity? [en línia]. <https://www.anzam.org/wp-content/uploads/pdf-manager/2268_SAYED_JAWAD_AUSTRALIAN_MODEL.PDF>.
Torrijos, Anna; Solé Camardons, Joan (2018). La diversitat lingüística i la cohesió social: Aspectes instrumentals. Document intern encarregat als autors com a experts; contribució a aquest informe sectorial.
UNESCO (1996). Declaració Universal de Drets Lingüístics [en línia]. Barcelona: Conferència Mundial de Drets Lingüístics. <https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000104267>.
Vázquez, Silvina (2013). Identitat nacional i autogovern: Un estudi qualitatiu sobre les configuracions identitàries nacionals a la Catalunya contemporània. Barcelona: CEO.
Woolard, Kathryn (2016). Singular and plural: Ideologies of linguistic authority in 21st Century Catalonia. Nova York: Oxford University Press.
