S’ha argumentat amb molta freqüència i autoritat que Catalunya té una gran xarxa d’associacions de tota mena, principalment, a causa de la manca d’unes estructures estatals que li oferissin allò que necessitava per al seu progrés social i econòmic, o si més no, perquè les que podia oferir l’Estat eren inadequades per a les seves necessitats. De les cooperatives, caixes d’estalvi, mútues, ateneus, centres excursionistes, o clubs esportius, fins a les actuals fundacions, ONGs i associacions culturals, hi hauria un fil conductor clar.
Si aquesta afirmació fos certa, es podria dir que Catalunya disposa d’un estoc de capital social elevat que no només li assegura una més gran capacitat de desenvolupament econòmic, sinó també de confiança i, en definitiva, de cohesió social. La raó més habitual és la que dona Salvador Giner a Raó de Catalunya (2016: 475):[32] «La feblesa [de les institucions polítiques] de Catalunya com a societat li ha fet desenvolupar una forta capacitat integradora i cohesionadora de la població.»
Només per veure’n la llarga tradició, es poden esmentar les primeres iniciatives de què es té constància. Així, es considera que les primeres fundacions hospitalàries a Catalunya són la Fundació de la Pia Almoina a Barcelona (1308), l’Hospital de la Fundació Santa Susanna a Caldes de Montbui (1386) i l’Hospital de Cervera (1389). El primer «sindicat» —en l’àmbit espanyol— neix el 1840, l’Associació de Teixidors de Barcelona, i va arribar a tenir 4.000 afiliats d’un cens de 16.500 treballadors. El 1844 la Societat Econòmica d’Amics del País funda la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. El 1854, es crea el primer ateneu català, l’Ateneu Mataroní, i en trenta anys se’n creen vint-i-set més.[33] La fundació el 1889 de la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, i el 1876, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, promotora del Centre Excursionista de Catalunya. I, ja al segle xx, el 1901 la Federació de Cors de Clavé, l’escoltisme és del 1912 —el 1932 ja hi havia quaranta-quatre agrupaments escoltes— i des del 1918, es constitueixen els primers clubs esportius.[34]
Mesurar de manera precisa tota aquesta capacitat associativa, tanmateix, no és fàcil. Primer, perquè hi ha una part de l’associacionisme que es desenvolupa al marge de les formalitats administratives i que només hi recorre quan li és necessari. També, en sentit invers, hi ha formalitzacions instrumentals que no sempre indiquen una activitat intensa. En segon lloc, la cultura associativa inclou una gran diversitat d’estructures organitzatives i dependències administratives que n’impedeixen un recompte ordenat i exhaustiu. Tercerament, com abans precisava Carles Boix, caldria distingir entre les associacions «horitzontals» que realment afavoreixen la mutualitat, de les «verticals», que no hi ajudarien. I, encara, som davant d’unes lògiques que combinen organitzacions de llarg recorregut amb d’altres de caràcter cada vegada més oportunista i variable.
Per aquesta raó, les dades que s’ofereixen no es poden considerar sistemàtiques ni exhaustives, però tot i el seu caràcter fragmentari, poden ser indicatives tant de la importància de l’associacionisme com, en alguns casos, de la seva evolució. Una evolució que, tot i que es podria pensar el contrari, no ha fet més que créixer al llarg d’aquestes dues primeres dècades del segle.
[32]. Giner, Salvador; Homs, Oriol (2016). «Raó de Catalunya. A tall de conclusió». A: Giner, Salvador; Homs, Oriol (ed.). Raó de Catalunya: La societat catalana al segle xxi. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Enciclopèdia Catalana. 494 p.
[33]. Arnabat-Mata, R.; Ferré-Trill, Xavier (2017). «Evolución histórica de los ateneos en Catalunya (1836-1936)». Historia Contemporánea, núm. 5, p. 383-420.
[34]. Vidal, Pau; Fernández, Montse (2014). 300 anys de tercer sector a Catalunya: Passat, present i futur de la societat civil organitzada. Barcelona: Observatori del Tercer Sector.
La Federació d’Ateneus de Catalunya —a finals de 2016— estava formada per 170 ateneus que integraven 86.121 associats.[35] Aquests ateneus van donar compte de 10.513 activitats anuals en les quals van participar 1.493.475 assistents. Aquestes entitats declaraven tenir, en conjunt, 684 empleats remunerats i comptar amb la col·laboració i de 3.590 voluntaris. El pressupost total hauria estat de 24.419.000 €, el 35 % del qual prové de les quotes dels socis i un 17 % dels ajuts de l’Administració pública.
En l’estudi dels professors Ramon Arnabat i Xavier Ferré, Ateneus: cultura i llibertat: Associacionisme a la Catalunya contemporània, calculen en 18.000 el nombre d’entitats culturals. Unes organitzacions que, afirmen, «en els moments més difícils de la història és quan el moviment associatiu pren més força», i que segons els autors «acompleixen un objectiu cohesionador dels sectors socials que s’hi identifiquen», i revelen «un teixit associatiu divers i ric, impulsat pel voluntariat i la cohesió social d’una societat activa».[36]
[35]. Federació d’Ateneus de Catalunya (2016). Anuari 2016. La recollida de dades es feu entre el febrer i el març de 2017.
[36]. Federació d’Ateneus de Catalunya (2015). «La contribució dels ateneus a l’associacionisme català». Ateneus, núm. 12 (juny), p. 36.
Un altre instrument de mesura de l’associacionisme sense afany de lucre l’ofereix El panoràmic (www.elpanoramic.org), una recerca impulsada pel Consell d’Associacions de Barcelona (CAB), amb la participació de l’Observatori del Tercer Sector, la Fundació Pere Tarrés i la Fundació Ferrer i Guàrdia. La primera edició es va realitzar el 2014, només a la ciutat de Barcelona. I des de 2015 s’ha estès a tot Catalunya. A l’edició del 2017 van respondre el qüestionari 2.342 entitats no lucratives, que es considerada una mostra prou representativa amb un nivell de confiança del 95,5 % i en una situació de màxima indeterminació (p = q = 0,5) l’error és del ± 1,9 %. El panoràmic estima pel 2017 una xifra d’entre 23.000 i 25.000 organitzacions no lucratives a Catalunya. Segons la seva recerca, darrerament ha crescut de manera notable el nombre d’associacions: «Els darrers anys estan sent d’una gran vitalitat mobilitzadora i associativa», escriu Jordi Mir Garcia, del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra.[37]
Pel que fa a les formes jurídiques, El panoràmic calcula que el 85 % són associacions; el 8 % fundacions; el 4 % cooperatives no lucratives; el 2 % són altres formes com ara entitats religioses i hi hauria un 1 % que serien informals. Entre les associacions s’hi comptabilitzarien les federacions d’associacions. Pel que fa a l’àmbit d’actuació, entre les de «primer nivell» —és a dir, el 94 % dedicades a l’acció, excloses les dedicades a feines de representació (federacions, coordinadores, confederacions…)— un 26 % es dedicarien a la formació i educació (com les AMPA); el 24 % a l’acció social (gent gran, discapacitats, pobresa i exclusió…); el 24 % a cultura (ateneus, cant coral, ciència, cultura popular, teatre, llengua, oci…); el 8 % són de caràcter comunitari i veïnals (associacions de veïns…); un 7 % són esportives; un 4 % es dediquen a la cooperació, la pau i els drets humans; un 3 % són de temes ambientals; un 3 % es mouen en l’àmbit dels drets civils i un 1 % s’ocupen de l’activitat econòmica (associacions de professionals i comerciants, defensa dels consumidors…). També s’ofereix una anàlisi de distribució territorial.
En relació amb les persones associades, El panoràmic estima que a Catalunya hi ha unes 1.550.000 afiliacions a associacions o clubs esportius. Entre aquestes, el 18 % d’afiliacions en posicions directives, un 19 % d’activistes; un 24 % persones associades de base i un 39 % d’associades inactives.
Tot i que no es donen xifres totals de recursos econòmics que mouen el conjunt d’associacions, calculen que el finançament prové en un 60 % de recursos propis, un 32 % de recursos públics i un 8 % de recursos privats.
[37]. El panoràmic 2017: Dades i anàlisi per enfortir el sector no lucratiu català (2018). Barcelona: Torre Jussana.
Més en particular, segons el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el 2016, hi havia més de 4.000 associacions de cultura popular, amb quasi mig milió d’associats. Segons aquesta font, aquestes entitats organitzen al voltant de 50.000 activitats anuals, i hi participen 8,5 milions de persones. Són dades ofertes en ocasió del Dia de l’Associacionisme Cultural, declarat per la Generalitat de Catalunya pel dia 4 de juny, data que rememora l’inici del quart Festival Euterpe de 1864 organitzat per la Societat Coral Euterpe, sota la direcció de Josep Anselm Clavé.[38]
[38]. «El dia de l’associacionisme cultural #DASC2017». El Punt Avui (3 juny 2017).
La Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya també publica un informe sobre l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya. L’edició de 2018 es recolza en les recerques d’El panoràmic abans esmentat, però utilitza una enquesta específica adreçada a les persones voluntàries. Hi van respondre 3.025 persones, entre el mes de novembre de 2017 i el febrer de 2018. A més, van realitzar deu grups de discussió arreu del territori, en les quals van participar 109 entitats i 126 persones.
Les principals xifres que proporciona aquest informe de 2018 —el primer es va publicar el 2013— és que a Catalunya hi ha unes 510.000 persones voluntàries (no úniques, s’entén, perquè poden col·laborar en més d’una organització). És molt pertinent per allò que ens interessa aquí observar que en relació amb l’any de constitució de les entitats estudiades, el 25 % es creen entre el 2001 i el 2010, i el 19 %, a partir del 2011. Això voldria dir que el 44 % són fundades aquest mateix segle xxi. L’informe és molt prolix en dades. Així, indica el grau d’implicació —el 40 %, una implicació alta—, o la participació per gèneres, que entre les persones associades es reparteix a parts iguals entre dones i homes, dades per edats, estudis, i encara les hores setmanals de dedicació, entre moltes altres. Es pot destacar la proporció de persones voluntàries per lloc de naixement, en què el 10 % són nascudes a comunitats autònomes espanyoles i un 6 % són estrangeres.
Les dades disponibles de la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC) indiquen que de l’any 2000 al 2018 el nombre de corals ha crescut de 392 a 538 —un 37 %—, de les quals 35 són a la resta dels Països Catalans i en alguns Casals Catalans a Espanya i l’Amèrica Llatina. Altres federacions ens permeten conèixer l’existència d’encara més agrupacions corals. La Federació de Cors de Clavé actualment compta amb 90 cors a Catalunya i una vintena a la resta de Països Catalans, encara que n’hi ha 21 que també formen part de la FCEC. El Secretariat de Cors Infantils comptava amb 120 cors el 2000 i han disminuït fins als 92 del 2019. Les Corals Joves de Catalunya són 24 cors, 5 de les quals també membres de la FCEC. I els Pueri Cantores de Catalunya són 12 cors. En conjunt, uns 750 cors (54 fora de Catalunya), amb uns 30.000 cantaires actius. Això, sense comptar els cors parroquials o d’escoles i AMPA que no formen part de cap federació. La FCEC fa una estimació que també els inclou, i considera que a Catalunya hi ha un miler de cors actius, que fan concerts, i que reuneixen entre 35.000 i 40.000 cantaires.
Un dels moviments associatius més interessants i peculiars a Catalunya és el constituït per les aules de formació, amb sessions de periodicitat habitualment setmanal —a part d’altres activitats com tallers i de turisme cultural—, que reuneixen persones grans a molts municipis catalans. Les dades que ens proporciona l’Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya (AFOPA), tant de les que en formen part com de les que no hi estan agrupades, fan un total de 96 aules que reuneixen, aproximadament, unes 30.000 persones. Des de 2000, la xifra no ha parat de créixer. L’associació també disposa d’un informe d’avaluació de la formació impartida.[39]
[39]. Úcar, Xavier (dir.); Arnau, Laura; Janer, Àngela (2018). Avaluació de la formació impartida a les Aules d’Extensió Universitària d’AFOPA. Grup Interuniversitari de Polítiques Educatives. Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
Des del punt de vista de la cohesió social té d’interès mostrar l’evolució dels centres de culte a Catalunya en el període estudiat (taula 2). Sense cap mena de dubte, la pertinença religiosa estableix vincles estrets amb la comunitat, o amb una part d’aquesta, en una lògica en la qual la diversitat passa a conformar un paisatge de més tolerància que en situacions de quasi monopoli. D’altra banda, les organitzacions religioses solen oferir serveis que faciliten la incorporació social com l’habitatge, el treball, el lleure infantil o la formació.
Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat (2019a).
Sense entrar en valoracions sobre la dimensió «cultural» de l’esport, a efectes del nostre informe ens interessa conèixer-ne la pràctica, tant perquè el mateix Robert Putnam hi posava l’accent en els seus treballs, com perquè és una activitat de relació social especialment destacada.
Les dades de què disposem són les de l’Observatori Català de l’Esport depenent de la Secretaria General de l’Esport i de l’Activitat Física, i que publica a la seva pàgina web (http://www.observatoridelesport.cat/indicadors_base.php?id_indicador=3). Es tracta de dades de les enquestes quinquennals del CIS, però de les que no és fàcil obtenir-ne dades evolutives clares. Les dades del CIS de 2014 diuen que fan esport —un o més— el 45,5 % dels catalans, que no en fa cap el 24,9 % i que abans n’havia fet i ara no, el 29,5 %. Com a dada de referència, obtinguda pel CIS el 2005, llavors deien que feien esport el 43 % dels catalans. L’única dada evolutiva objectiva de què disposem és la del nombre de llicències esportives. I aquí sí que podem dir que han anat creixent de les 545.946 del 2006 a les 627.332 de 2017, només amb l’excepció d’una baixada transitòria el 2012 de fins a 586.817, que respecte del 2010 significava una reducció d’unes 30.000 llicències. Sigui com sigui, en el terreny de la pràctica de l’esport no s’observa cap retrocés rellevant excepte en el pitjor moment de la crisi econòmica, i encara no pas en la pràctica, sinó en el pagament de llicències.
En un recompte senzill que l’organització informal La Fàbrica de Projectes va fer d’organitzacions que es movien al voltant del procés sobiranista el 2012, en va resultar un llistat d’unes 140 arreu del país, la majoria nascudes en aquell inici de la segona dècada del segle. També aquesta organització va voler calcular la magnitud d’activitat que es desenvolupava al voltant d’aquesta aspiració política. Entre gener i juny de 2012 —quan es va fer el recompte—, entre les cinc entitats escollides i que foren Òmnium, ANC —llavors, acabada de crear—, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), el Cercle Català de Negocis i la Fundació Catalunya-Estat, es comptabilitzaren al voltant de 50 activitats públiques a la setmana de manera regular. També en una recerca de Jordi Muñoz, Marc Guinjoan i Ricard Vilaregut[40] s’estimava que a cada municipi on s’havia celebrat la consulta sobiranista pel dret a decidir s’hi havien celebrat diverses activitats —conferències, taules rodones…—, cosa que indicaria que entre 2019 i 2011 s’haurien fet prop de 3.500 activitats públiques. Tot això són dades només indicatives del creixement exponencial de l’associacionisme polític. Però la manera més precisa de mostrar-ho és considerar les xifres d’associats a les dues grans organitzacions que han assumit el lideratge popular d’aquest procés, i que en el cas d’Òmnium Cultural, a principis del 2020 ja havia arribat als 200.000 socis (taula 3 i gràfic 9).
Font: Memòries d’Òmnium Cultural (per al 2019, web institucional), i dades proporcionades per l’ANC.
Font: Memòries d’Òmnium Cultural (per al 2019, web institucional), i dades proporcionades per ANC
[40]. Muñoz, Jordi; Guinjoan, Marc; Vilaregut, Ricard (2010). «Les consultes sobre la independència: context, organització i participació». A: Parés, Marc (dir. i coord.). Informe sobre l’estat de la democràcia a Catalunya 2010 [en línia]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Bellaterra, p. 197-274.
