Per més que es tracta d’un aspecte estretament relacionat amb l’apartat 3 que acabem d’exposar i que després abordarem, creiem que és imprescindible fer una consideració prèvia per a subratllar les condicions equitatives del pluralisme lingüístic, que és una qüestió que afecta la totalitat del nostre informe.
Tal com hem apuntat de passada en comentar l’informe Niessen (2000), quan s’analitza la diversitat lingüística en una societat és imprescindible tenir en compte la distinció entre les comunitats lingüístiques patrimonials o històriques i els grups lingüístics d’incorporació posterior i relativament més recent. És una distinció necessària, tal com exposa la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona (DUDL 1996), si hom vol ponderar equitativament alhora els drets individuals i els de cada col·lectiu lingüístic com a base i condició de la cohesió social. També hem vist que és un criteri assumit pel projecte europeu MIME i en el qual coincideixen altres estudiosos de la diversitat, com Will Kymlicka (2001).
Qualsevol comunitat lingüística —i per tant cadascun dels membres que la integren— ha de gaudir de la plenitud d’exercici dels seus drets lingüístics en el context del marc natural i social en què s’ha constituït històricament, sense que el reconeixement dels drets lingüístics dels nous ciutadans o grups lingüístics que s’hi incorporen puguin adquirir més preeminència i arribar a comprometre la continuïtat de la comunitat lingüística originària.
La valoració —objectiva o subjectiva— de la cohesió social no es pot fer obviant aquest principi bàsic de justícia lingüística. Altrament, es podria considerar que en nom de la cohesió social és justificable i legítima l’assimilació induïda o forçada de les minories lingüístiques autòctones per part de llengües majoritàries establertes posteriorment en el seu espai històric.
La identificació amb la llengua pròpia—amb el grup lingüístic propi— té una influència considerable sobre el sentit de pertànyer o no a una societat determinada, conjuntament amb altres factors rellevants, com la identificació amb el país d’origen. Aquest és un punt sobre el qual l’informe del Consell d’Estudis d’Opinió (CEO 2018)[16] proporciona unes dades interessants: prop de dues terceres parts de la població de Catalunya (63,9 %) creuen que poder parlar català és molt o força important per a ser veritablement català, enfront del 36,4 % que consideren molt o força important haver nascut a Catalunya (gràfic 2).
Font: Pew Research Center. Global Attitudes & Trends.
La relació entre la llengua pròpia i el sentiment de pertinença català o espanyol s’havia analitzat també en altres estudis (Capdevila, 2012), en què es percebia una certa polarització (gràfic 3).
Font: Baròmetre d’Opinió Política. 1a onada, 2012.
Tot i això, sovint s’ha observat, amb raó, que no hi ha incompatibilitat per a la identificació personal amb més d’una llengua, a diferència d’altres adscripcions més exclusives, com la religió. Fins i tot la identificació amb el lloc d’origen pot esdevenir compatible amb el creixement d’un nou sentit de pertinença al país i la societat de residència.
En aquest primer subapartat analitzarem les dades disponibles sobre les identificacions lingüístiques en relació amb l’origen de la població i donarem compte de l’evolució que es detecta en la relació entre llengua i identitat, sobretot a partir dels estudis longitudinals de Woolard (2016).
[16]. Concretament el punt 6.3 del bloc variable del dossier de premsa de l’Enquesta sobre poder polític a Catalunya. La font és un estudi del Pew Research Center. Sobre les percepcions de la relació entre la llengua pròpia i la identificació nacional, podeu veure també Vázquez (2013).
Tal com exposa amb més detall en aquest mateix estudi l’informe sectorial Cohesió social i demografia a Catalunya, la immigració ha estat històricament un component important de la nostra societat, i la immigració estrangera en concret ha crescut de manera extraordinària durant la primera dècada del segle xxi, amb una desacceleració posterior, com mostra a grans trets el gràfic 4 següent (EULP 2013 I: 37).
Font: Idescat. Indicadors demogràfics.
Aquest és un aspecte molt rellevant de la diversitat de la societat catalana, però cal matisar que, des d’un punt de vista lingüístic, la complexitat no prové únicament de la població d’origen estranger, ja que una part important de la població arribada de la resta de l’Estat en etapes successives, sobretot des del segle passat, és de llengua castellana. La taula 2 que segueix (EULP 2013, I: 44) resumeix l’evolució de la població segons l’origen al llarg dels darrers anys, en milers i en percentatges.
L’Informe de Política Lingüística 2017 (IPL 2017) ofereix dades més actualitzades sobre aquest punt (IPL, 2017: 7):
La població total de Catalunya l’any 2017 és de 7.555.830 habitants. D’aquests, gairebé dues terceres parts (64,8 %, 4.899.882 habitants) han nascut a Catalunya, 1.325.004 (17,5 %) han nascut a la resta de l’Estat espanyol i 1.330.944 han nascut a l’estranger (17,6 %). Els percentatges s’han mantingut estables des del 2008.
L’evolució de la població entre 1991 i 2017 que mostra el gràfic 5 (IPL 2017: 7) dona compte amb més detall de la profunda transformació de la població de Catalunya en les darreres dècades. La població nascuda a la resta de l’Estat, que representava més del 30 % el 1991 ha passat a un 17,5 % el 2017, i la població estrangera, en el mateix període, ha passat de l’1,7 % al 17,6 %.[17]
Segons les primeres dades conegudes de l’EULP 2018, els percentatges han variat lleugerament: el 64,7 % de la població és nascuda a Catalunya, el 17,1 % a la resta de l’estat i el 18,2 % a l’estranger.
La taula 3 que segueix (EULP 2018) mostra el gran increment de la població d’origen estranger al llarg dels darrers anys.
La població d’origen estranger (EULP 2018) té una representació especialment alta entre la població en edat laboral —un de cada tres habitants d’entre quinze i trenta-nou anys és nascut a l’estranger—, mentre que la població nascuda a la resta de l’estat es concentra en les edats superiors als seixanta-cinc anys (gràfic 6).
La distribució per nacionalitats d’origen de la població estrangera (IPL, 2017: 7) ens permet conèixer el pes relatiu dels col·lectius principals, però a partir d’aquestes dades no en podem deduir amb precisió les implicacions lingüístiques: en primer lloc, perquè no s’hi tenen en compte els estrangers que han obtingut la nacionalitat espanyola, però sobretot perquè hi ha països d’origen que són plurilingües —com el Marroc, el més representat— i perquè també hi ha països diferents que comparteixen una mateixa llengua dominant, com els hispanoamericans. Segons l’EULP 2018, la població procedent de l’Amèrica Llatina ascendeix a 558.941 persones (taula 4).
Font: Padró continu. Idescat.
Cal tenir present també que la distribució territorial de la població nascuda fora de Catalunya —i per tant la incidència local de la diversitat d’orígens— no és homogènia, tal com indica el mateix informe i mostra el gràfic 7 corresponent (IPL, 2017: 8):
Les comarques centrals, amb el 75,2 % (299.998 habitants) de persones nascudes a Catalunya, i les Terres de l’Ebre, amb el 74,2 % (133.247 habitants), tenen les proporcions més altes de població nascuda a Catalunya, uns deu punts percentuals per sobre de la mitjana del conjunt del territori (64,8 %). […] En contraposició, les comarques gironines tenen un 21,2 % de població nascuda a l’estranger (156.912 habitants), gairebé cinc punts per sobre del conjunt del territori. Els àmbits amb més presència de persones nascudes a la resta de l’Estat són l’Àrea Metropolitana de Barcelona (19,4 %; 935.319 persones) i el Camp de Tarragona (19,1 %; 97.653 persones), si bé la proporció no és gaire més alta que la del conjunt del territori (17,5 %).
El cas de la Vall d’Aran, com a territori de la minoria que té l’occità com a llengua patrimonial, mereix una atenció especial (IPL, 2017: 111), ja que en aquest cas la llengua de cohesió és raonable que sigui l’occità, i alhora perquè és un exemple il·lustratiu de l’especificitat de la diversitat a escala local (citació i gràfic 8 que segueixen):
Segons el padró d’habitants del 2017, la població de la Vall d’Aran és de 9.985 persones. D’aquestes, el 58 % són nascudes a Catalunya (36,8 % a l’Aran i 21,2 % a la resta de Catalunya) i el 42 % a la resta de l’estat o a l’estranger. Tant la proporció de nascuts a la resta de l’estat (21 %) com la de nascuts a l’estranger (21 %) són superiors a la mitjana catalana (17,5 % a la resta de l’estat i 17,6 % a l’estranger). La població nascuda a Romania representa més del 40 % de la població estrangera, a molta distància d’altres nacionalitats.
Font: Informe de política lingüística 2017. DGPL. Departament de Cultura.
Les dades de l’EULP 2018 no varien significativament:
D’acord amb el Padró municipal d’habitants de 2018, la població de la Vall d’Aran és de 9.983 persones, de les quals 3.678 han nascut a la Vall d’Aran (36,8 %), 2.090 a la resta de Catalunya (20,9 %), 2.111 a la resta de l’Estat (21,1 %) i 2.104 a l’estranger (21,1 %).
[17]. Aquest grau de diversitat reclama que la política lingüística no sigui una política «del català», ni tampoc una política «del català i el castellà», sinó clarament una política de plurilingüisme, en el marc d’una política intercultural de gran abast.
La configuració dels grups lingüístics a Catalunya es desprèn de les dades relatives a la llengua inicial —la primera llengua apresa—, la llengua d’identificació i, en certa manera també a la llengua habitual de la població.[18] A efectes de caracteritzar el sentit de pertinença lingüística de cada col·lectiu, la dada més rellevant és segurament la llengua d’identificació, que és el resultat de la resposta a la pregunta Quina és la seva llengua?
Les dades de 2013 sobre les llengües inicials (EULP, 2013: 96 i s.) són aquestes:
La majoria de la població catalana més gran de 15 anys és de llengua inicial castellana (55,6 %; 3.448.000 efectius). El segon grup el formen les persones de llengua primera catalana (31,3 %; 1.940.000 efectius). En tercera i quarta posició hi trobem, respectivament, els al·loglots o grup de parlants de llengües diferents del català i del castellà (10,7 % i 662.000 efectius) i els bilingües inicials o grup de parlants que tenen alhora el català i el castellà com a primeres llengües parlades (2,5 %; 153.000 efectius).
Segons l’EULP 2018, «en el període 2013-2018, les persones amb el català com a llengua inicial han crescut en 70.000, les que tenen tant el català com el castellà com a llengua inicial han crescut en 23.700 i les que tenen el castellà com a llengua inicial s’han reduït en 82.500». L’evolució es reflecteix en percentatges en el gràfic 9 que segueix.
Font: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018. DGPL i Idescat.
Ara bé, segons la llengua d’identificació, les proporcions varien (EULP, 2013: 96 i s.):
L’any 2013, la majoria de la població catalana més gran de 15 anys s’identifica amb la llengua castellana (47,8 %; 2.974.000 efectius). El segon grup més nombrós el componen les persones que consideren que el català és la seva llengua (36,6 %; 2.275.000 efectius). El tercer està format pels que s’identifiquen amb altres llengües (8,6 %; 537.000 efectius) i el darrer pels que diuen que ambdós idiomes, el català i el castellà, són els seus (7 %; 438.000 efectius).
En aquest cas, l’EULP 2018 indica que «des de 2013, ha crescut en 45.500 persones el català com a llengua d’identificació i 3.000 persones més consideren com a llengua d’identificació el català i el castellà. Creix en 5.300 les que consideren com a llengua d’identificació el castellà, i 17.200 persones més tenen com a llengua d’identificació una llengua diferent del català i el castellà». L’evolució es veu en percentatges en el gràfic 10 que segueix.
Font: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018. DGPL i Idescat.
Com sintetitza Natxo Sorolla (2018, 5) en el seu informe intern —es representa a la taula 5—, «tot i que els autòctons bilingües inicials d’origen autòcton s’analitzen conjuntament amb els catalanoparlants inicials, la major part d’aquest grup (32,8 %) és catalanoparlant inicial, i no bilingüe inicial. La major part dels autòctons no catalanoparlants inicials (27,2 %) són castellanoparlants inicials, i només un grup minoritari és al·loglot. Finalment, els al·lòctons (40,0 %) són majoritàriament castellanoparlants inicials (28,7, però amb una forta presència dels al·loglots inicials (10,4 %)».
Font: EULP, 2013.
Un altre fet destacable que també apunta Sorolla (2018) és que la població, com a reflex del canvi sociolingüístic originat per la immigració estrangera, «en les generacions més jóvens té pràcticament la mateixa proporció de parlants inicials de castellà que d’altres llengües (i combinacions)» (gràfic 11).
Gràfic 11. Nombre d’al·lòctons en percentatge
Font: EULP, 2013.
El gràfic 12 (EULP, 2013: 85) mostra globalment les dimensions i l’evolució d’aquests grups i els de llengua habitual entre 2003 i 2013.
Un aspecte evolutiu digne de comentari en aquest context és la capacitat d’atracció lingüística de la llengua catalana, és a dir l’increment de persones que el 2013 consideren que el català ha esdevingut la seva llengua d’identificació, el seu idioma, per més que no era la seva llengua inicial (ibíd.):
Hi ha diverses dades que ho corroboren; possiblement la més evident són les 750.000 persones (un 12 % de la població de més de 15 anys) que declaren adscriure’s al català malgrat que tenen altres orígens lingüístics.
Gairebé totes aquestes persones que han passat a identificar-se amb el català tenien el castellà com a llengua inicial. En canvi, com subratlla el mateix estudi (EULP 2013), «el volum d’al·loglots o parlants d’altres llengües que s’identifiquen amb el català és força reduït. En aquest cas, és el castellà el que demostra tenir més poder d’atracció».
Hi ha diversos factors, com veurem al llarg d’aquest informe, que afavoreixen que els nouvinguts tendeixin a aprendre en primer lloc el castellà. Aquest és un aspecte que mereix una atenció especial si es vol facilitar als al·loglots l’accés a la llengua catalana perquè disposin de les mateixes oportunitats i perquè el català, com a llengua patrimonial, pugui esdevenir llengua de cohesió —i l’occità en el seu àmbit (gràfic 13).
Tot i això, resulta significatiu que en el grup d’edat més jove la identificació amb la llengua catalana és més elevada que en els grups d’edat precedents, i arriba a uns nivells semblants als de la població de més edat (EULP 2013, I: 88).
Una altra dada que mostra l’evolució dels grups lingüístics és la transmissió intergeneracional. L’estudi de Caminal et al. (2018) atribueix l’increment de la transmissió intergeneracional als efectes del sistema educatiu, que ha millorat la competència en català dels castellanoparlants inicials i fa que els progenitors siguin més propensos a transmetre’l com a segona llengua als seus fills. Val la pena subratllar que la previsió d’aquell estudi és que els efectes d’aquesta tendència seran duradors.
Tal com mostra el gràfic 14 que segueix (EULP 2013, I: 100), el català guanya terreny en dues generacions.
L’índex de transmissió intergeneracional del català —ITIC = percentatge d’ús prioritari del català amb els fills – percentatge d’ús prioritari del català amb els progenitors / 100— és de 0,09 (EULP 2013, I: 101-102).
Lògicament, les dades varien segons l’origen familiar (EULP 2013, I: 103). L’increment intergeneracional de l’ús del català és lògicament superior en les famílies en què algun dels progenitors és nascut fora de l’àrea lingüística catalana (gràfic 15).[19]
Segons l’EULP 2018, «els indicadors de transmissió (diferència entre l’ús de català amb els fills i l’ús del català amb la mare) milloren lleument respecte al 2013. Hi ha una diferència de 7,1 punts entre l’ús de català només o sobretot amb la mare i l’ús de català només o sobretot amb el fill o filla més gran i aquesta diferència era de 6,2 al 2013».[20]
Des del punt de vista de la consciència de catalanitat de la població —de la seva autoidentificació com a «catalans» amb independència de la llengua d’identificació—[21] cal tenir en compte, com diu Natxo Sorolla en el seu informe intern (2018: 2), que, per cohorts d’edat, només entre els nascuts els anys trenta i quaranta, que ja superen l’edat de jubilació, predominen els nascuts fora de Catalunya, i en les generacions nascudes a partir dels seixanta —la població activa— són majoria els autòctons, sobretot entre els més joves —en edats en què la immigració no ha tingut representació (gràfic 16). Això fa pensar que l’evolució de la societat pot afavorir la identificació amb la catalanitat i amb la llengua catalana.
Gràfic 16. Origen geogràfic de l’enquestat segons l’any de naixement
[18]. En aquest darrer cas, però, el que queda representat és la dimensió funcional dels grups en interacció, i resulta més adient tractar-ne en l’apartat referent al capital pont.
[19]. Tal com observa Anna Torrijos en una aportació addicional sobre aquest punt, en tots els grups d’origen hi ha un avenç del català en la transmissió intergeneracional. Els dos grups en què la transmissió avança més són els nats als territoris de llengua catalana fills de nats fora d’aquesta àrea. Això ens indica que la capacitat d’atracció del català continua sent notable, ja que una part considerable dels fills dels arribats de fora ha adoptat el català com a llengua familiar i de projecció de futur, triant-la en l´ús amb els fills. De fet, segons anàlisis més recents de l’enquesta, el 56 % dels fills dels arribats de fora han triat de parlar català als seus propis fills, sigui de manera prioritària (41,5 %) o compartida. Unes proporcions certament considerables, encara que potser no suficients per a poder assegurar l’estabilitat futura dels percentatges d’ús del català, en una societat amb taxes d’immigració elevades durant llargs períodes. És interessant també tenir en compte que el grup d’origen amb un progrés intergeneracional del català més alt és el dels que són fills de parelles mixtes per lloc de naixement, és a dir, els nats ell i un dels progenitors als territoris de llengua catalana. Això ens dona una primera indicació de la contribució que fan les famílies mixtes a l’avenç del català en la transmissió intergeneracional. Altres factors que incideixen en la transmissió intergeneracional són analitzats a l’EULP I (2013).
[20]. Una comunicació personal també d’Anna Torrijos concreta aquestes dades: «A Catalunya no s’ha trencat mai la transmissió del català entre generacions. El procés de transmissió lingüística intergeneracional, és a dir, la diferència entre el percentatge de població que parla català amb els pares i el que l’usa amb els fills, és favorable al català en 7,1 punts i en la franja de població d’entre trenta i quaranta-quatre anys, arriba a 8,9 punts. El procés de transmissió lingüística intergeneracional, mesurat com la diferència entre el percentatge de població que parla català amb la mare i el que l’usa amb el fill, creix i és de 7,1 punts favorable al català. L’indicador era de 6,2 punts el 2013. L’ús del català amb el fill més gran (38,5 % de només o més català) és més alt que amb el pare (32 %) o amb la mare (31,4 %), i més encara que amb els avis materns (29 %) o paterns (29,5 %)» (https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/dossier-eulp-2018.pdf).
[21]. Evidentment, molts dels nascuts a Catalunya són fills de progenitors nascuts fora i no sempre parlen català.
Les dimensions globals dels principals grups lingüístics, a part del castellà i el català, i la seva evolució entre 2008 i 2013 es mostren a grans trets en el gràfic 17 que segueix (EULP 2013, I: 95).
El gràfic 18 mostra les dades més recents (EULP 2018) sobre les llengües inicials diferents del català i el castellà.
Font: EULP 2018. DGPL i Idescat.
Segons els càlculs del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), el nombre total de llengües estrangeres presents a Catalunya és d’unes tres-centes (Junyent et al., 2005; Barrieras, 2013), però el pes relatiu d’algunes és escàs, i la distribució global dels diversos grups lingüístics segons els territoris l’any 2013 és desigual, com reflecteix el gràfic 19 (EULP 2013, I: 91).
En la mesura que aquesta distribució vagi associada a factors de segregació residencial o de desigualtat, pot esdevenir un obstacle a la inclusió i la cohesió social (Porcel et al. 2011).
Les dades de l’EULP 2018 sobre la llengua habitual segons els territoris en aquest sentit són indicatives de les característiques lingüístiques de l’entorn immediat (taula 6).
Pel que fa als grups lingüístics de la Vall d’Aran, segons l’Informe de política lingüística de 2017 (IPL 2017: 112), les capacitats d’entendre i parlar aranès disminueixen percentualment, a causa de l’augment de població d’origen extern, però tot i això la capacitat d’escriure-hi ha crescut molt, i en nombres absoluts hi ha un increment de més de cinc-centes persones que l’entenen i el saben parlar, com a efecte del sistema educatiu (gràfic 20).
L’EULP 2018 ofereix dades més recents sobre l’evolució dels coneixements (taula 7 i gràfic 21).
En general, les dades permeten deduir que les diverses identificacions lingüístiques no són un impediment insalvable per a la cohesió social. D’una banda, la reduïda proporció de monolingües en el conjunt de la societat catalana —menys del 13 % en dades de l’EULP 2013: 77—, i de l’altra, el fet que el castellà i el català són llengües molt àmpliament compartides per una clara majoria de la societat (EULP 2013: 78), tal com mostren els gràfics següents, són factors que faciliten la intercomunicació entre grups d’identificació lingüística diferent (gràfic 22). En l’apartat següent ho exposarem amb més detall.
A continuació, es recullen les llengües que els catalans de quinze anys i més poden parlar amb una proporció més alta (gràfic 23).
Des del punt de vista de consolidació de la cohesió social, la generalització del coneixement de les dues llengües oficials,[22] que ha estat des dels inicis un objectiu primordial de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, és sense cap dubte la manera d’evitar alhora la subordinació del català com a llengua pròpia o patrimonial —que impediria que pogués esdevenir una llengua de cohesió social— i la desigualtat d’opcions lingüístiques en l’accés a qualsevol oportunitat laboral, cultural o social. Sobre aquest punt, després veurem les conclusions de Cappellari i Di Paolo (2015) sobre els efectes del sistema educatiu català per a la mobilitat social. I des del punt de vista del sentit no identitari de les preferències lingüístiques, és molt pertinent l’estudi de Caminal i Di Paolo (2015: 34), que rebat els arguments que s’inclinen per promoure l’aprenentatge exclusiu de la llengua majoritària per tal d’afavorir la cohesió social i mostra que, al contrari, la doble competència lingüística és la manera de reduir la segregació:
[…] les polítiques que promouen l’adquisició d’habilitats lingüístiques que semblen redundants des d’un punt de vista comunicatiu poden reduir significativament la segregació per motius lingüístics. […] Així com més parlants nadius de la llengua forta esdevenen bilingües, la intensitat del conflicte disminueix i les relacions mixtes esdevenen més probables.
D’altra banda, aquest estudi, citant treballs de Kathryn Woolard, mostra que les preferències lingüístiques no són necessàriament el reflex de la identitat ètnica, com es veu en les parelles lingüísticament mixtes (Caminal i Di Paolo, 2015: 35):
[…] El fet que una fracció de castellanoparlants natius mantinguin el castellà com a llengua d’autoidentificació i, tot i això, utilitzin el català (per exemple, dins la parella) és molt important: suggereix que el català es percep, almenys per a aquests grups, com a llengua «anònima», és a dir, la llengua de tots, com la majoria de les llengües hegemòniques, i no necessàriament identificades amb un grup ètnic específic («catalans natius»), com la majoria de les llengües minoritzades.
En aquest sentit, són especialment importants i significatius els estudis longitudinals de Woolard sobre el paper de la llengua com a element d’identificació, ja que mostren que aquest factor lingüístic de demarcació de la catalanitat ha perdut importància. Ha estat sobretot Woolard qui ha estudiat l’evolució de la relació entre llengua i identitat a Catalunya des dels anys vuitanta fins al 2007, que ha aplegat recentment en una visió de conjunt (Woolard, 2016), i és qui probablement pot valorar amb més perspectiva les tendències que s’hi aprecien.
Cal remarcar, a més, que les seves observacions parteixen del refús de cap relació mecànica i simplista entre grup etnolingüístic, país d’origen, classe social i opció nacional. Segons els seus treballs, la generalització dels coneixements de català entre els joves, com a fruit del model educatiu, ha reduït les barreres de classe per a l’accés a les oportunitats socials que havia detectat l’any 1987. La pertinença al grup lingüístic català o castellà ha perdut importància com a factor identificador i demarcatiu. El fet de parlar català o castellà no implica necessàriament ser o sentir-se més o menys català, sinó que és una tria de caràcter pràctic basada en objectius de caràcter personal: «not everyone who embraces the Catalan identity has embraced the language, or viceversa» (Woolard, 2016: 303).
Apuntem, tot i això, que les recerques recents i encara en curs de Marina Massaguer (2017) indiquen que entre la població d’origen estranger sí que es percep que la llengua d’identificació és significativa per a la demarcació dels grups socials, i que les dificultats d’accés al català poden constituir un factor de desigualtat. L’escàs contacte d’alguns col·lectius immigrats amb el català en el seu entorn immediat i l’escassa disponibilitat de temps per a aprendre’l en cursos formals són aspectes que les polítiques lingüístiques i de cohesió social han de tenir molt presents, com veurem en l’apartat següent.
I, en relació amb la concentració de la població immigrada en els grans nuclis urbans de l’àrea metropolitana, cal tenir en compte que la percepció de la població de Catalunya sobre la importància de la llengua per a la integració dels immigrats és especialment alta precisament en les poblacions més grans (Garcia, 2012: 230), tal com podem veure en el gràfic 24.
[22]. Les tres —occità, català i castellà—, en el cas de la Vall d’Aran.
Tal com hem vist en les pàgines precedents, les llengües —el coneixement compartit d’alguna o algunes llengües— són alhora la condició i el mitjà de la intercomunicació entre els membres de diferents grups socials. La capacitat d’intercomunicació lingüística o l’existència efectiva de relacions entre els diferents grups lingüístics no asseguren per si soles la cohesió social o la inclusió, però evidentment les afavoreixen. I la incapacitat o la resistència a la interrelació lingüística és obvi que són un obstacle important per a la cohesió. Les dades sobre les competències lingüístiques, sobre les llengües habituals i sobre l’ús de les llengües en determinats àmbits socials ens aporten informació útil sobre aquests aspectes.
Per a l’accés a les oportunitats educatives, laborals, socials o culturals encara és més evident que el (des)coneixement de les llengües en què es vehiculen resulta decisiu. Les competències lingüístiques condicionen la mobilitat social —tant en el sentit horitzontal que explora preferentment el projecte MIME com en el sentit vertical de l’oportunitat de superar les desigualtats i ascendir socialment. Hi ha algunes informacions que ens permeten valorar el paper d’algunes llengües com a recurs personal per a la relació i com a factor de mobilitat.
Però en un sentit global la diversitat lingüística —el capital sociolingüístic d’una determinada societat— també es pot valorar negativament, com una complexitat limitativa, o al contrari, com un recurs disponible i altament favorable per al desplegament de relacions interessants, tant internament, per a la relació intercultural entre els mateixos membres de la societat, com sobretot a efectes dels intercanvis propis de les relacions econòmiques —comercials, turístiques…—, culturals i de tot tipus. Un exemple significatiu del reconeixement positiu del multilingüisme i de la diversitat cultural és la política australiana de diversitat productiva, que intenta potenciar la realitat multilingüe i multicultural com una font de beneficis econòmics i culturals.
Hem vist com l’evolució de les competències lingüístiques en català i castellà tendeix clarament a la generalització en el conjunt de la societat, i aquest fet és una mostra clara d’un procés positiu de reducció de les desigualtats i d’inclusió lingüística. Les dades de l’EULP 2018 confirmen que l’equiparació dels coneixements de català i castellà avança sobretot entre la població més jove (gràfic 25).
Font: Dades de l’ELP 2018.
Entre els autòctons —la població nascuda a Catalunya—, la capacitat de parlar el català i el castellà el 2013 ja era gairebé equivalent, amb independència de l’origen lingüístic, tal com mostra per al català el gràfic 26 (Sorolla, 2018):
- La competència oral en català arribava al 99,9 % entre els catalanoparlants inicials i al 95,4 % entre els castellanoparlants inicials, i la competència oral en castellà era del 99,8 % entre els catalanoparlants inicials i del 100 % entre els castellanoparlants inicials.
- En les competències escrites, l’ensenyament no havia aconseguit encara que les referents al català fossin tan generals i equivalents: sabien escriure en català el 86,4 % dels de llengua inicial catalana i el 75,9 % dels de llengua inicial castellana, mentre que sabien escriure en castellà el 98, 8 % dels parlants inicials de català i el 99,5 % dels de llengua inicial castellana.
Font: Dades de l’EULP 2013.
Entre la població jove (quinze-dinou anys) la igualació de les competències encara era més completa: l’única limitació significativa és que un 2,3 % dels castellanoparlants inicials no sabien escriure en català.
Cal subratllar, però, que entre els al·lòctons —o nascuts fora de Catalunya— la competència en castellà el 2013 era molt general: no l’entén tan sols el 0,5 %, no el sap parlar el 0,6 % i no el sap escriure el 8,8 %. Per contra, la competència en català és clarament inferior, com mostra també el gràfic 26: no l’entén el 13,4 %, no el sap parlar pràcticament la meitat (45,7 %) i no el saben escriure pràcticament tres quartes parts (73,9 %). Aquesta és probablement la dificultat més significativa per al desplegament normal de les interrelacions en català com a llengua patrimonial de cohesió, com ja havíem apuntat abans.
Tot i això, les dades varien segons l’edat d’arribada dels nascuts fora de Catalunya (gràfic 27), que té una incidència clara en les competències en llengua catalana (Sorolla, 2018: 7):
Entre els que han arribat abans dels 5 anys el nivell de competència és quasi universal, havent-hi menys del 10 % que declara no saber parlar-lo. Els que han arribat entre els 6 i els 12 anys ja tenen percentatges majors de no competents en català, que se situen entre el 10 i el 30 %. En el cas dels arribats entre els 13 i els 17 anys superen el percentatge del 30 % que no sap parlar el català, i entre els arribats a partir dels 18 anys, els que declaren no saber parlar català són més de la meitat.
Font: Dades de l’EULP 2013.
Aquesta dinàmica, com indica Sorolla (2018), s’ha corregit per l’efecte del sistema educatiu (vegeu-ho als gràfics 28 i 29):
Si limitem l’anàlisi a la població jove (15-29 anys), es mostra com tots els jóvens al·lòctons arribats abans dels 14 anys declaren saber parlar català. Per tant, els arribats durant l’educació primària fins al primer cicle de secundària han après a parlar en català. Els arribats a partir dels 15 anys mostren ja mancances més importants, però encara inferiors a les dels que han arribat en edat adulta.
Per tant, es pot afirmar que en les últimes dècades el sistema educatiu de Catalunya ha estat capaç d’alfabetitzar en les dues llengües la població autòctona i la població al·lòctona arribada abans dels catorze anys (segon cicle de secundària).
Font: Dades de l’EULP 2013.
Font: Dades de l’EULP 2013.
També en aquest cas l’EULP 2018 ofereix dades més recents, en què es percep l’evolució (gràfic 30).
Font: Dades de la DGPL i de l’Idescat.
Recordem, tot i això, que la distribució territorial de la població nascuda fora de Catalunya i consegüentment també dels grups amb llengües d’identificació diferents no és homogènia, sinó que varia localment fins i tot en determinats pobles i barris (Porcel et al., 2011): aquesta és sens dubte una limitació de les oportunitats d’interrelació que es dedueixen de l’estat general de les competències lingüístiques, i que poden afectar especialment les oportunitats de relacionar-se en llengua catalana en determinats territoris (o en occità a la Vall d’Aran).
L’EULP 2018 ofereix aquestes dades sobre el coneixement de català segons els territoris (taula 8).
Les dades relatives a les llengües inicials, d’identificació i habituals a la Vall d’Aran són il·lustratives en aquest sentit (IPL, 2017: 115), tal com podeu veure al gràfic 31.
Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de 2013, la llengua habitual del 55,1 % de la població de la Vall d’Aran és el castellà, per davant de l’occità (17,6 %) i del català (16,4 %), mentre que el percentatge del castellà com a llengua d’identificació és uns deu punts inferior. La diferència entre el percentatge de l’occità com a llengua d’identificació (21,7 %) i com a llengua habitual (17,6 %) també és significativa, igual que la reducció del percentatge d’identificació amb altres llengües o combinacions (14,3 %) a la meitat (7 %) en tant que llengües habituals. Afegim que entre les llengües inicials hi tenen una presència significativa el romanès (5,5 %) i el gallec (3,5 %).
Les dades més recents (EULP 2018) es mostren en el gràfic 32.
Un factor que pot limitar l’ús d’una llengua, encara que sigui relativament coneguda, com el català o l’occità, especialment en segons quins àmbits socials, és el nivell de competència en les quatre habilitats —entendre, parlar, llegir i escriure. La tipologia de coneixements de català i castellà que mostra el gràfic 33 és prou il·lustrativa en aquest sentit (EULP 2013, I: 65).
La distribució dels usos lingüístics en la societat de Catalunya es pot resumir en les paraules de Torrijos i Solé (2018):
En societats multilingües com la catalana les pràctiques lingüístiques de bona part de les persones tendeixen a incloure la utilització quotidiana de més d’una llengua. Les dades de què es disposa a Catalunya indiquen que la llengua emprada oscil·la clarament segons el context i, sobretot, això passa entre la població més jove on els usos combinats de català i castellà i altres llengües són més freqüents.
Tot i això, una anàlisi minuciosa dels percentatges declarats[23] d’ús habitual del català i el castellà (EULP 2013, I: 128) mostra que «només una de cada vint persones va declarar que no parlava mai en castellà, mentre que un de cada quatre residents a Catalunya va afirmar que mai no parlava en català, una xifra que prové de sumar el 19,4 % de monolingües castellanoparlants i un nodrit percentatge d’al·loglots que poden usar el castellà, però no enraonen mai en català».
Des d’un punt de vista evolutiu, el creixement dels que no usen el català entre 2003 i 2013 —degut, en part, però no exclusivament, al canvi demogràfic— és molt rellevant, com mostra també el gràfic 34 (ibíd.):
El nombre dels no-usuaris de català ha anat augmentant de manera ràpida i constant al llarg del decenni. Així, si l’any 2003, els que deien no usar el català mai eren un 14,2 % de la població —és a dir, quasi 800.000—, cinc anys després ja constituïen el 19,5 % de la població —o sigui 1,2 milions—, i cinc anys després havien esdevingut el 25,4 % o 1,6 milions.
Un dels factors d’aquesta evolució és que només un petit percentatge dels nascuts fora de Catalunya s’ha incorporat ara per ara a l’ús del català: «tan sols un 15,6 %, mentre que l’ús que fa del castellà és del 73,6 %». Entre els nascuts a Catalunya, els percentatges són més favorables a l’ús del català, però tot i això, «la xifra dels que declaren un percentatge inferior a 10 % supera el mig milió i els que declaren un ús inferior al 31 % són més de 800.000» (EULP 2013, I: 129-130). En aquest sentit, novament, el lloc de residència pot esdevenir un factor de segregació que dificulti el coneixement i l’ús del català en les interaccions (Porcel et al., 2011).
Les dades més recents (EULP 2018) confirmen que tres quartes parts de la població usen el català al llarg d’un dia normal, mentre que una quarta part no en fa ús (gràfic 35).
Si es desglossen per àmbits d’ús les llengües habituals declarades pels enquestats, la distribució es diversifica (EULP I: 133-134), però «en cap dels àmbits estudiats es dona el cas que més del 50 % dels parlants usin exclusivament el català o el castellà», i les altres llengües hi tenen una presència escassa (gràfic 36).
Les dades equivalents de l’EULP 2018 presenten algunes variacions dins d’una distribució semblant (gràfic 37).
En bastants casos, com és lògic, l’ús depèn en bona part de l’oferta professional existent[24] o de la presència predominant en l’entorn d’interlocutors d’una llengua o una altra: així, el català «apareix més sovint en els usos amb les administracions de la Generalitat i local, i en les relacions amb companys d’estudi actuals. També tendeix a estar per sobre de la mitjana —però no pas per sobre del castellà— en els usos en les relacions de serveis, com ara en interaccions amb els metges, els bancs i en algunes de les relacions comercials, com ara les botigues, tot i que als grans establiments comercials queden una mica per sota de la mitjana» mentre que el castellà predomina «en les relacions amb l’Administració de l’Estat radicada a Catalunya, als grans establiments comercials i amb els veïns».
Si tenim en compte que els usos professionals —a diferència dels purament personals— poden ser regulats per les institucions públiques o per les organitzacions de què depenen els treballadors, podem deduir de quina manera es pot afavorir el respecte de la disponibilitat lingüística —els usos de català o castellà preferits per part dels ciutadans— i contribuir així a un equilibri més favorable a la cohesió social.
L’estudi EULP 2018 ofereix informació interessant sobre la llengua que declaren usar els professionals que tenen relació amb el públic, amb una proporció clarament favorable a les combinacions entre català i castellà (gràfic 38).
Les dades de 2013 corresponents a la població que sap parlar el català mostren clarament que l’ús de la llengua depèn de la disponibilitat existent en els diferents àmbits, tal com reflecteix el gràfic 39 (EULP 2013, I: 139).[25]
En qualsevol cas, (EULP 2013, I: 155), l’existència de dues llengües predominants en els usos públics no indica en absolut «l’existència de dues poblacions unilingües que visquin de costat».
L’estudi de Garcia sobre el capital social de Catalunya (2015: 234) no identifica tampoc que les diferències d’idioma siguin percebudes com a causa rellevant de problemes potencials, i la distància entre les apreciacions segons la llengua habitual no és gaire acusada (taula 9).
No s’aprecia l’existència de polarització lingüística, com en alguna altra societat multilingüe, ni es detecta un comportament significatiu de rebuig a la comunicació en cap de les dues llengües, i això és indicatiu d’un estat relativament satisfactori de cohesió sociolingüística, però en detriment de les llengües patrimonials —català i occità—, que no arriben a assumir plenament el paper de llengües de cohesió que els correspon.
L’anàlisi dels usos lingüístics permet obtenir (EULP 2013, I: 169) una representació dels grups lingüístics més matisada que la dels grups d’identificació lingüística que hem mostrat anteriorment (taula 10).
Per a una anàlisi detallada per sectors de l’ús de les llengües a la Vall d’Aran, vegeu l’Estudi d’usos lingüístics de la població (EULP 2013, II: 115 i s.).
Un indicador interessant de la interacció fluida entre grups lingüístics és la informació que proporciona l’EULP 2013 sobre el comportament en les converses bilingües —en què intervenen interlocutors amb llengües habituals diferents. Tot i això, cal tenir en compte que les dades es basen en l’ús declarat —i no en l’ús observat— i que no distingeixen les converses entre particulars de les converses de caràcter professional, en les quals el comportament individual no és plenament espontani (Marí, 2012).
Els dos gràfics següents (EULP 2013, I: 194) resumeixen el comportament dels interlocutors segons la llengua en què s’inicia la conversa, i s’hi pot comprovar el predomini clar de la convergència a la llengua de l’interlocutor, mostra clara de l’absència de confrontació lingüística (gràfics 40 i 41).
Atesa la proporció creixent que ocupen en les activitats habituals, també val la pena donar compte de l’ús de les llengües en la relació amb els mitjans de comunicació i les comunicacions digitals. En termes globals, el consum de continguts audiovisuals de tot tipus —descarregats o en línia, TV convencionals i de pagament— en català és del 64,9 %, inferior al percentatge del castellà, un 78 %. Els continguts en altres llengües representen un 9,2 % (IPL 2017, segons dades de l’EPL 2015), tal com podem veure en el gràfic 42.
La ràdio és el mitjà en què més clarament predomina l’audiència en català, que s’ha incrementat al llarg dels darrers anys (gràfic 43).
En el cas de la xarxa Internet, el predomini correspon al castellà, si bé l’ús del català hi ha crescut (gràfic 44).
La presència de l’oferta en català a la xarxa és notable, en proporció a les dimensions de la nostra comunitat lingüística, com mostren els gràfics 45 i 46 (IPL 2017: 21):
El català és present a nou dels deu webs més consultats a Catalunya (a Google, Facebook, YouTube, La Vanguardia, Twitter, Live, Ara, El Periódico i El País), a set de les deu aplicacions de missatgeria (a WhatsApp, Facebook Messenger, Skype, Hangouts, Telegram, Yahoo Messenger i Snapchat) i a quatre xarxes socials de les deu (a Facebook, Twitter, Google+ i Snapchat).
L’IPL 2017 (p. 22) ofereix altres dades significatives de l’ús de les llengües en l’entorn digital: el 34,7 % dels consumidors catalans tenen el telèfon mòbil configurat en català, en castellà un 61,5 %, i en anglès, un 3 %. En la configuració lingüística dels ordinadors personals les proporcions són semblants: un 35 % en català, un 58,7 % en castellà, i en anglès, el 2,9 %.[26]
Pel que fa a les llengües en els consums culturals l’any 2017 (IPL 2017: 24-27), el 39,4 % de les persones que van escoltar música ho va fer en català, el 69 % en castellà i el 85,6 % en altres llengües. En el cinema la desproporció és molt més gran: l’11,4 % dels espectadors ha vist la darrera pel·lícula en català, el 84,6 % l’ha vista en castellà i l’11,9 %, en altres llengües. Pel que fa al consum de pel·lícules o sèries per internet, el 16,6 % van ser en català, el 70,6 % en castellà i el 21,6 %, en altres llengües. Quant als llibres, el 25,7 % han llegit un llibre en català, el 65,5 % ho han fet en castellà i el 8,5 %, en altres llengües. El teatre, en canvi, és un àmbit en què predomina el català: el 57,4 % dels espectadors de teatre i arts escèniques ha vist l’últim espectacle en català, el 41,1 % l’ha vist en castellà i el 12,2 %, en altres llengües.
En la major part d’aquests àmbits, la desproporció de l’oferta cultural en català explica que el consum no afavoreixi el seu paper de llengua de cohesió, com mostren els exemples de la ràdio i el teatre, en què l’oferta és més equilibrada. Caminal (2010) ofereix una anàlisi interessant dels condicionaments del mercat perquè l’oferta en català pugui ser equiparable a la de castellà.
L’estudi de Garcia (2015) mostra també algunes diferències significatives segons la llengua pròpia en l’ús de determinats mitjans informatius o sistemes de comunicació digital. Per exemple, en la freqüència d’accés als mitjans (ibíd.: 208-209) i en l’ús d’Internet (ibíd.: 205), com podem veure en les taules 11 i 12.
[23]. Lògicament, són percentatges que no es corresponen amb exactitud a l’ús real, sinó a les percepcions, però tenen un valor indicatiu considerable.
[24]. En algunes localitats hi ha estudis que mesuren l’oferta en català en l’espai públic: vegeu Ofercat (http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/dades_i_estudis/mon-socioeconomic/oferta/ofercat_1_descripcio).
[25]. En aquest apartat, com en molts d’altres, l’EULP 2013 ofereix informacions molt més detallades.
[26]. Sobre aquest punt és especialment important la recent Resolució del Parlament Europeu, de l’11 de setembre de 2018, sobre la igualtat lingüística en l’era digital (2018/2028, INI).
Per més que no coneixem dades que permetin mesurar directament quina és la valoració que fa la població de la diversitat lingüística en concret, les preferències lingüístiques de cara al futur permeten deduir que són minoria els que desitjarien un entorn futur monolingüe —en català, castellà o una altra llengua—: segons dades de l’EULP 2013, el 36,7 % voldrien un equilibri entre català i castellà, el 34 %, un predomini del català, el 16,6 %, un predomini del castellà i el 9,7 %, altres llengües o combinacions (Torrijos i Solé, 2018).
Les preferències que recull l’EULP 2018 també són clarament favorables a les combinacions de llengües (gràfic 47).
En el cas de la Vall d’Aran (EULP 2013 II: 138), un 32,4 % de la població desitja un futur en què es parlin l’occità, el català i el castellà, un 5,3 % només l’occità i un 7,1 % l’occità i el català (poc més de la meitat, doncs, combinacions amb l’occità); els que prefereixen un futur sense occità són un 14,6 % català i castellà, 4,8 % només català i 14,2 % només castellà.
En una societat en què conviuen grups lingüístics tan diversos —amb un total de prop de tres-centes llengües— i que es caracteritza pel gran volum de relacions internacionals de tipus comercial, turístic i cultural, és especialment important que la població valori positivament totes les llengües i cultures que conté. Les dades de l’EULP 2018 sobre les principals llengües inicials de la població posen en relleu el capital lingüístic de la societat catalana (gràfic 48).
El reconeixement del valor de totes les llengües d’origen és un factor individual d’autoconfiança per als nous ciutadans, que sens dubte afavoreix la seva identificació amb la societat receptora. Al mateix temps, mantenir activades les competències en les llengües d’origen representa un ventall de recursos per a les relacions internacionals i ofereix als nous ciutadans oportunitats de rendibilitzar els seus coneixements. Les polítiques australianes de diversitat productiva són un precedent interessant en aquest sentit. Podeu trobar-ne una descripció valorativa a Syed (s. a.).
Cenyint-nos a la relació de les llengües amb la mobilitat social, hi ha correlacions clares en alguns llocs de residència, entre la llengua pròpia dels joves d’origen extern —sobretot quan és diferent del català i el castellà— i la dificultat d’accés als nivells més alts d’educació i d’ocupació. Aquest és un inconvenient per a la cohesió social, que no es pot resoldre únicament amb l’acció escolar i que reclama altres mesures complementàries (Porcel et al., 2011). D’altra banda, Belzunegui i Urteaga (2013) també constaten que les xarxes de relació entre la població d’origen extern i la societat del seu entorn estan condicionades per factors lingüístics i per desigualtats o estratificacions socials que l’escola no arriba a corregir. Segons aquest estudi, les relacions entre joves en els barris populars s’estableixen per afinitat lingüística, i segons els barris varia la freqüència d’ús del català i el castellà en les relacions socials, però amb l’edat creix la relació amb famílies de llengua catalana.
Al costat d’això, les conclusions de l’estudi de Cappellari i Di Paolo (2015: 29-30) són especialment interessants sobre aquest punt, perquè el seu treball estudia els efectes del model lingüístic educatiu català des de 1983 per mitjà de cohorts de diferents edats i nivells educatius, i la correlació corresponent amb el nivell d’ingressos laborals. Sembla que un any d’escolarització en català i castellà comporta de mitjana un punt percentual de millora salarial. La seva conclusió és que la mà d’obra no catalana obté millores salarials gràcies al seu nivell de competència lingüística, i que el model educatiu contribueix a reduir la segregació i afavoreix el desenvolupament d’una societat unitària, amb uns efectes positius que s’estenen a totes les cohorts, independentment del seu origen, i particularment a persones amb antecedents familiars desfavorables.
Di Paolo i Raymond (2012) havien estudiat específicament el valor econòmic del coneixement de català en termes d’ingressos, centrant-se en la primera i segona generació de persones arribades a Catalunya des de l’estranger o la resta de l’estat i deduïen que el coneixement de català implicava un 7,5 % d’increment dels ingressos.
La percepció del valor instrumental del català es manifesta també en les dades sobre les persones que voldrien millorar-ne el coneixement. Segons l’EULP 2018, un 35,7 % de la població —entre els quals 797.500 nascuts a l’estranger— volen aprendre o millorar els coneixements de català, i el grup d’edat que manifesta més interès és el de trenta a quaranta-quatre anys (un 43,6 %), una franja d’edat eminentment activa (gràfic 49).
Evidentment, la valoració instrumental de les llengües en col·lectius professionals concrets varia d’acord amb els seus interessos específics, tal com apunten Torrijos i Solé (2018) a partir d’un estudi qualitatiu d’Alarcón (2007) amb tres grups —euroexecutius alemanys en multinacionals alemanyes, joves europeus (francesos, anglesos i alemanys) en el sector de noves tecnologies de Barcelona i operaris industrials romanesos del Montsià. Les llengües usades en l’activitat professional i la valoració dels coneixements lingüístics en la selecció de personal són factors determinants. I els itineraris d’adaptació lingüística dels immigrats i els seus descendents són molt diversos (Alarcón i Parella, 2013).
En el context de la mundialització, predomina la mentalitat favorable a l’absència de regulacions lingüístiques per a la mobilitat (Alarcón, 2011). Per aquest motiu, és especialment important per a la inclusió i la cohesió social que es tinguin en compte les propostes del projecte europeu MIME.
Tot i això, com reporten Torrijos i Solé (2018), «en els estudis que han realitzat diversos autors —com Rendon (2007), Alarcón (2015), Di Paolo i Estors (2010)— sobre els efectes en el mercat de treball dels coneixements de català dels treballadors, es conclou que el coneixement de català augmenta l’ocupabilitat i millora l’estatus professional i, fins i tot, s’observa que l’efecte net de saber català augmenta entre un 14 % i un 15 % les rendes del treball». Cal matisar que aquestes dades inclouen el mercat públic de treball, en què els efectes de la competència lingüística són diferents del mercat privat, en el qual no s’ha desenvolupat la gestió adequada del multilingüisme en les comunicacions ni en la selecció de personal, com preconitzava l’estudi ELAN.cat (2009).
