Aquest informe és una aproximació als aspectes sociolingüístics que poden influir en l’estat de la cohesió social a Catalunya. S’organitza en tres grans apartats, precedits per una reflexió que semblava imprescindible, sobre el mateix concepte de cohesió social, les maneres d’analitzar el seu estat en una societat determinada i la relació que es pot considerar que hi ha entre la diversitat lingüística i la cohesió social. Al final d’aquesta introducció s’exposa quin és l’enfocament que hem adoptat en el nostre treball.
Enfront de les tesis que sostenen que la mateixa existència de diversitat és un obstacle per a la cohesió social, compartim la posició que considera que és l’actuació de la societat a tots els nivells —des dels més personals i locals fins als més institucionals— el que condiciona el grau de cohesió, més que no la diversitat en si.Al mateix temps, entenem que la diversitat sociolingüística va estretament lligada a totes les altres formes de diversitat social —tant en el sentit de diferències com de desigualtats. És en relació amb tots aquests altres factors, per tant, que cal valorar com influeix la diversitat sociolingüística en l’estat de la cohesió social.
Un dels informes que hem considerat més dignes d’atenció, pel fet que se centra en la relació entre multilingüisme i mobilitat social i també perquè procedeix de la recerca més omnicomprensiva que s’ha fet en el marc de la Unió Europea, és el Vademecum del projecte MIME —Mobility and Inclusion in Multilingual Europe—, que presenta moltes de les dimensions sociolingüístiques vinculades a la mobilitat social a diferents nivells —micro-, meso- i macrosocials— amb referències a algunes recerques específiques i suggeriments per a la presa de decisions en cada cas.
En el nostre informe analitzem la relació entre diversitat lingüística i cohesió social en estreta relació amb la idea de capital social de Putnam i les tres dimensions que té en compte: 1) les llengües com a capital vincle o element d’identificació o pertinença dels grups social; 2) les llengües com a capital pont o recurs instrumental d’interacció i mobilitat social, i 3) l’estatus jurídic i polític de les llengües com a capital relligador i marc en què tenen lloc totes les relacions socials.
Així mateix, subratllem la necessitat ineludible d’enfocar la relació entre la diversitat lingüística i la cohesió social des d’una perspectiva de plurilingüisme equitatiu, de manera que cada llengua, en el marc de la societat en què s’ha constituït històricament, sigui la llengua de cohesió per excel·lència, per més que l’entorn social hagi esdevingut plurilingüe.
El nostre treball no es pot basar en estudis específics sobre la relació entre la diversitat lingüística i la cohesió social a Catalunya. Ens basem en dades recents, però de moments diferents al llarg dels darrers anys; són dades procedents de diferents estudis, amb metodologies diverses i objectius també variats, en els quals les dades específicament sociolingüístiques no sempre són el focus principal. Lògicament, les recerques que fan més referència a la diversitat lingüística són els estudis d’usos lingüístics de la població (EULP) més recents —amb les anàlisis de què han estat objecte. Encara no hem pogut incorporar plenament les dades del darrer d’aquests treballs, referit a 2018, que tot just s’han començat a conèixer al llarg de la segona meitat de l’any 2019. La quantitat de dades que ofereixen aquests estudis és molt elevada, però també s’ha de tenir en compte el condicionament que hi tenen els procediments d’enquesta: resposta obligada a un estudi oficial i que recull dades declarades pels enquestats (no observades directament).
Tot i això, entenem que les valoracions generals tenen una fiabilitat suficient als efectes del nostre informe, encara que l’exactitud de les quantificacions no es pugui considerar prou precisa.
Volem deixar constància del nostre agraïment als experts que ens han proporcionat les dades que han considerat més pertinents sobre cadascun dels tres apartats, en informes interns encarregats específicament. Per al primer d’aquests apartats, hem d’agrair les aportacions de Natxo Sorolla (2018) sobre llengües i identificacions; per al segon, de manera semblant, hem comptat amb les dades que ens han proporcionat Anna Torrijos i Joan Solé (2018) sobre la valoració instrumental de les llengües, i per al tercer apartat, finalment, amb un altre informe sobre el marc jurídic i institucional del plurilingüisme, encarregat en aquest cas a Eva Pons (2018).[1]
[1]. Al final d’aquest informe podeu trobar en annex les qüestions plantejades a aquests col·laboradors.
El concepte de cohesió social no és nou. Els seus orígens es remunten al final del segle xix, quan Émile Durkheim[2] en va parlar com un element de la qualitat de vida en societat, centrant-se en dues dimensions: la solidaritat[3] i la lleialtat compartida per la gent.[4] Més recentment, a partir dels anys vuitanta del segle xx, aquest terme i el seu contrari, la fragmentació social, s’han fet molt presents en els debats públics, en estreta relació amb la necessitat d’abordar iniciatives polítiques per a gestionar la diversitat creixent de la societat.
Normalment, però, es parla de cohesió social sense especificar quin sentit té exactament, fent referència de manera genèrica a l’estat d’una determinada societat en què no s’aprecien dissensions o contradiccions especials entre els membres que la componen, i com veurem, no hi ha un consens general sobre com es defineix ni sobre el mètode de mesurar-ne l’estat.
Aquesta indefinició dona peu a una justificada preocupació per l’ús —o l’abús— que se’n pot fer segons els contextos, en funció dels interessos dels sectors socialment influents. Entre nosaltres, sense anar més lluny, són ben visibles els discursos públics abrandats en un sentit o en un altre, per a afirmar que hi ha una cohesió social satisfactòria o per a denunciar una greu fragmentació de la societat. Hem d’admetre que sense una definició precisa i un mètode efectiu de comprovació, la idea de cohesió social i la constatació de la seva evolució tenen una fiabilitat limitada.
Per tant, sembla necessari observar en el camp de les ciències socials quines són les aproximacions recents més rigoroses a la definició del terme, i també les consideracions metodològiques sobre els indicadors que permeten mesurar el grau de cohesió social d’una societat i establir comparacions entre societats diferents o moments diferents de la mateixa societat, a fi d’arribar a adoptar una posició prou explícita en aquest informe.
[2]. De la division du travail social, 1893.
[3]. Amb la coneguda distinció entre solidaritat mecànica pròpia de les societats tradicionals homogènies i solidaritat orgànica, característica de les societats modernes, més heterogènies.
[4]. Altres sociòlegs han fet aportacions posteriors significatives a aquest concepte: Ferdinand Tönnies o Talcott Parsons, per exemple.
En el nostre context immediat, l’interès polític per la cohesió social es fa especialment visible amb l’entrada al segon mil·lenni. Diversos informes institucionals ho posen de manifest a partir del mateix any 2000.[5]
[5]. De fet, l’Acta Única Europea de 1986 ja feia referència a la cohesió social, i el Tractat de Lisboa de 2008 fa referència a tres dimensions de la cohesió: econòmica, social i territorial.
En el cas de la Unió Europea, el mateix títol d’un treball de Berger-Schmitt (2000) ja es refereix al concepte i al mesurament de la cohesió social, amb voluntat de donar resposta a les necessitats de clarificar aquests dos aspectes. Així, després de revisar les diferents aproximacions a la idea de cohesió social, n’identifica dues dimensions principals (Berger-Schmitt, 2000: 4):
1) La reducció de les desigualtats, de la manca d’equitat i de l’exclusió social.
2) L’enfortiment de les relacions, interaccions i vincles socials, que es consideren el capital social d’una societat.
Aquesta referència al concepte de capital social, que parteix dels plantejaments de Robert Putnam, es fa present des d’aleshores en molts dels treballs sobre la cohesió social, entenent que constitueix una propietat col·lectiva, un bé públic i no merament individual, que integra diferents dimensions (Berger-Schmitt 2000, 6): un capital social d’integració —bonding capital, o capital vincle, que aglutina internament els membres d’un grup—, un capital social d’interrelació —bridging capital, o capital pont, que estableix lligams horitzontals entre grups diversos— i un capital relligador —linking capital, que aglutina verticalment els diferents grups.
Des de la nostra perspectiva sociolingüística, assumim aquest plantejament, perquè sembla evident que la identificació amb una comunitat lingüística forma part del bonding capital, les relacions interlingüístiques s’inscriuen en el bridging capital i l’ordenament lingüístic de la societat és un dels aspectes del linking capital, respectivament.
Berger-Schmitt estableix també en aquest estudi una estreta relació entre la cohesió social i la qualitat de vida —una dimensió que remet més clarament a l’experiència individual del context social en què viu cadascú.
Respecte al mètode per a mesurar la cohesió social, Berger-Schmitt s’hi refereix com a aportació a un sistema europeu d’indicadors socials aleshores en elaboració (ibíd., 7), i apunta dues sèries d’indicadors de cohesió social, corresponents a les dues dimensions que ha identificat prèviament (ibíd., 8): la reducció de desigualtats i l’enfortiment del capital social. Dues taules sintetitzen aquest sistema d’indicadors, entre els quals, però, la diversitat lingüística és pràcticament absent. Només s’hi fa referència com a «ensenyament i difusió de les llengües europees» dins de l’apartat d’educació i formació vocacional (ibíd., 10).[6]
Curiosament, aquest treball només fa una referència tangencial (ibíd., 17-18) a l’indicador de confiança del World Values Survey, que s’havia començat a aplicar des de l’any 1981 arreu del món i que —probablement a causa de la seva simplicitat operativa— s’ha convertit, no sense controvèrsia, en un índex integrat de cohesió social a partir del qual es fan comparacions entre societats diferents —sobretot estats— i moments diferents. Aquest indicador es basa en les respostes a la qüestió següent: «Parlant en termes generals, diríeu que es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no es va prou amb compte al relacionar-se amb la gent?».[7] Òbviament, al costat de la senzillesa que el caracteritza com a mesura global de la confiança entre els membres d’una societat, el poder explicatiu d’aquest índex —respecte als factors que hi influeixen i l’estat concret de les relacions socials— és escàs.
[6]. Tot i això, podríem concloure que l’accés al coneixement de les llengües es relaciona amb els indicadors d’igualtat/desigualtat, i l’ús de les llengües en la interacció té relació amb els indicadors relacionals del capital social.
[7]. «Generally speaking, would you say that most people can be trusted or that you can’t be too careful in dealing with people?»
Un altre d’aquests informes internacionals, procedent en aquest cas de l’entorn del Consell d’Europa (Niessen, 2000), evidencia l’estreta relació del concepte de cohesió social amb la necessitat de dissenyar polítiques públiques de diversitat, per a fer front als reptes de la nova immigració sense desatendre les altres minories socials. Tanmateix, la definició que s’hi fa del concepte de cohesió social no és gaire clarificadora i resulta fins i tot circular: «Il désigne […] une stratégie visant à compenser le processus de fragmentation sociale» (Niessen, 2000: 42).
De fet, l’objectiu de l’estratègia a què es refereix és trobar l’equilibri entre diversitat i cohesió (ibíd.):
La capacitat dels estats i de les societats per a gestionar la diversitat és limitada. Les polítiques, doncs, han d’arribar a un equilibri efectiu entre la promoció de la diversitat i el manteniment de la cohesió. L’acceptació de la diversitat i la interacció entre les cultures afavoreixen les relacions harmonioses entre les persones. En altres termes, hom pot promoure la cohesió tot reconeixent el valor de la diversitat.
Des del nostre punt de vista, és important aquest enfocament de la cohesió social basada en el reconeixement de la diversitat i el foment de la relació intercultural, en comptes de considerar la diversitat en si mateixa com una amenaça per a la cohesió social.
Novament, l’orientació eminentment pràctica d’aquest informe —facilitar, com hem dit, als diferents agents el disseny de polítiques de gestió de la diversitat— explica que les referències a la manera de mesurar l’estat de la cohesió social també s’hi plantegin com a sistemes de seguiment i avaluació dels resultats de les polítiques.
En qualsevol cas, notem que s’hi fa una referència més explícita a la dimensió lingüística de la diversitat en dos aspectes diferenciats: el plurilingüisme que constitueix el patrimoni d’Europa i el que procedeix de la immigració. L’apartat relatiu a les llengües i l’educació (Niessen, 2000: 89 i s.) tracta tant dels compromisos de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries amb les llengües patrimonials d’Europa com de les necessitats educatives derivades de les noves llengües dels nouvinguts, subratllant la diferència necessària en el tractament d’unes i altres llengües. Entenem que aquesta distinció entre les llengües patrimonials històriques d’una societat i les que són fruit de la incorporació més recent de nous contingents de població és especialment important i indefugible en qualsevol consideració sobre la cohesió social.[8]
El capítol dedicat a seguiment i avaluació (Niessen 2000: 109 i s.) remarca la necessitat de combinar mètodes quantitatius i qualitatius (ibíd.: 112-113):
Hom pot aplicar els mètodes quantitatius i qualitatius tant alternativament com en combinació. Els censos de població comporten sovint informacions sobre l’educació, l’ofici, la situació professional, les llengües parlades, l’origen nacional o ètnic. […] Alguns estudis qualitatius poden proporcionar informacions sobre el sentiment de seguretat de les poblacions immigrades i minoritàries.
En realitat, però, l’orientació més política que analítica d’aquest informe fa que no arribi a establir amb precisió les dimensions de la cohesió social ni les tècniques per a mesurar-la.[9] En canvi, és significatiu que s’hi plantegi en termes positius, com dèiem, la tensió entre diversitat i cohesió social, que ha estat llargament discutida, des d’aquella rotunda afirmació de John Stuart Mill:
Les institucions lliures són gairebé impossibles en un país compost de diferents nacionalitats. Dins un poble sense sentiment comunitari, especialment si llegeixen i parlen llengües diferents, l’opinió pública unida necessària per al treball del govern representatiu no pot existir.[10]
Aquest va ser, per exemple, el tema del debat que hi hagué uns anys després, entre un gran nombre d’especialistes qualificats, entorn de la compatibilitat entre diversitat cultural i solidaritat econòmica (Van Parijs, 2004). Les intervencions de François Grin, E. Banting i William Kymlicka en aquell debat són especialment aclaridores i fan referències concretes a la diversitat sociolingüística.
En síntesi, aquests treballs sostenen que el grau de diversitat o de desigualtat d’una societat no determina el seu nivell de solidaritat econòmica, benestar o cohesió social: hi ha països amb gran diversitat interna que han desenvolupat polítiques actives interculturals i d’equitat social i són altament pròspers i cohesionats. Tanmateix, reconeixem que aquest és un punt sobre el qual hi ha encara posicionaments diversos.
[8]. La importància de l’accés al coneixement de les llengües, sense oblidar les minoritàries, per a la cohesió interna dels estats i del conjunt d’Europa és analitzada des d’una perspectiva evolutiva en un altre informe del Consell d’Europa (2014).
[9]. Entre els indicadors, per exemple, la llengua només apareix explícitament en l’ítem 4b: «participació i nombre d’hores d’alfabetització i cursos de llengua» (ibíd. 114).
[10]. Considerations on Representative Government, capítol xvi, Londres, 1861. En la nostra opinió, cal entendre que aquesta afirmació és el reflex d’un món en què predominava la juxtaposició entre cultures que internament eren relativament homogènies, molt diferent de la profunda imbricació entre cultures que comporta la globalització.
Un tercer treball posterior especialment interessant, procedent en aquest cas de l’entorn de les Nacions Unides, és el de Jane Jenson (2010), que també es proposa definir i mesurar la cohesió social. Jenson fa un repàs detallat de la incorporació del concepte de cohesió social a les estratègies de les institucions polítiques internacionals i de la relació que té amb la inclusió i el capital social, i constata les dificultats existents per a definir-la i mesurar-la.
En la revisió que fa dels sistemes de mesurament de la cohesió social, dona compte d’una interessant proposta sintètica i quantificada de Fernando Rajulton et al. (2007), que intenta integrar en percentatges ponderats els indicadors de sis dimensions en tres àmbits:
- econòmic (inclusió i equitat), 40 %;
- polític (legitimació i participació), 30 %;
- Sociocultural (reconeixement i pertinença), 30 %.
Ara bé, la proposta d’indicadors que fa Jenson es concreta a partir de vuit àmbits, sense establir cap ponderació o preeminència entre ells:
- Cohesió social com a inclusió en termes de distribució de la riquesa, ingressos i pobresa.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’ocupació.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’educació.
- Cohesió social com a inclusió en termes de salut.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a les tecnologies.
- Cohesió social com a homogeneïtat cultural i ètnica.
- Cohesió social com a confiança (índex del WVS).
- Cohesió social com a participació i solidaritat.
En el marc del sisè àmbit és on s’inscriuen esquemàticament els aspectes de diversitat lingüística i reconeixement oficial de les llengües, al costat de les relatives a l’origen de la població, la diversitat ètnica.
Una darrera perspectiva institucional que hem cregut rellevant sobre la cohesió social és la de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE, 2011). Aquest informe insisteix en la dificultat de definir el concepte (ibíd., 53), però considera que depèn de tres tipus de components, que cal tenir en compte per a valorar l’estat de la cohesió social en una societat determinada (ibíd., 54), entre els quals mereix una atenció especial la mobilitat social:
- inclusió social (pobresa, desigualtat, polarització social);
- capital social (confiança —interpersonal i social— i formes d’implicació cívica);
- mobilitat social (grau en què la gent pot o creu que pot canviar la seva posició en la societat).
Són tres dimensions complementàries, que l’informe representa en el gràfic 1.
Des del punt de vista sociolingüístic, entenem que té un interès rellevant analitzar el paper de les llengües en la mobilitat social, com a factor de cohesió social. Més endavant en tractarem amb detall.
Respecte a les variables que permeten mesurar la cohesió social, aquest informe ressenya les que s’han usat tradicionalment:
- la desigualtat d’ingressos i la pobresa;
- la participació en l’economia, per exemple la taxa de desocupació;
- benestar social: expectativa de vida, taxa d’alfabetització, participació política…;
- capital social: sentit de pertinença, confiança interpersonal…
Al capdavall, però, defensa la necessitat d’incorporar indicadors subjectius que recullin la percepció de la gent. Aquest és també el parer de Larsen (2014), que proposa definir la cohesió social com una propietat cognitiva —la creença dels ciutadans d’una determinada societat (ell es refereix a nacions-estat) de compartir una comunitat moral i poder confiar els uns en els altres—, i malgrat la importància de la desigualtat o l’ocupació, considera que no són en si mateixos indicadors de cohesió (ibíd., 3) i adopta l’índex de confiança del World Values Survey (WVS) —Enquesta Mundial de Valors— com a referència.[11]
Les al·lusions de l’informe de l’OCDE a la diversitat lingüística són prou rellevants: la manca de reconeixement de les llengües o la desigualtat entre grups lingüístics com a font de conflictes, l’accés dels immigrats al coneixement de la llengua…
L’anàlisi que hem fet dels diferents treballs sobre cohesió social —més extensa en realitat que la que hem ressenyat explícitament en aquestes pàgines— ens porta a la conclusió que cal conjugar diversos components:
- Els aspectes estructurals de la societat —amb les diferències i desigualtats entre els diversos sectors— i les formes d’organització social, tant en la dimensió institucional, normativa i administrativa, com en la dimensió de les organitzacions econòmiques, cíviques i associatives.
- Les relacions socials que hi tenen lloc, en la mesura que són processos d’interacció observables: xarxes de comunicació de tot tipus, relacions polítiques i laborals, formes de sociabilitat populars. Les oportunitats de mobilitat social.
- Les percepcions psicosocials, com a actituds davant de la diversitat i la desigualtat, la confiança en els altres i en el mateix sistema social, la identificació amb un projecte de futur compartit.
La interrelació entre aquests diferents nivells —estructurals, relacionals i psicosocials— és la que configura l’estat general de la cohesió social. Un intent explicatiu d’aquestes interrelacions és el model funcional del sistema social de Talcott Parsons, esquematitzat en la taula 1 següent (Rocher, 1968).
[11]. Val a dir que, en aquest cas, les dades relatives a Espanya són baixes i han disminuït en més de 10 punts entre 1995 i 1999 i entre 2010 i 2014 (ibíd., 20).
La breu revisió que hem fet de diversos informes internacionals sobre cohesió social ens mostra, en primer lloc, que les referències a la incidència que hi tenen els factors sociolingüístics i a les maneres de mesurar-la són escasses en general.
Aquesta és també la percepció que es va posar en relleu en un congrés dedicat específicament a analitzar la influència de la diversitat lingüística en la cohesió social (Coleman, 2015).[12] En aquesta publicació, en efecte, es constata l’escàs interès que mostren els estudis sobre cohesió social per la dimensió sociolingüística —només solen ocupar-se’n en els aspectes educatius—, per més que hi ha moltes evidències —i entre elles, s’hi esmenta el cas de Catalunya— de la importància que té la dimensió lingüística en la cohesió social —en l’acolliment de la immigració, per exemple. Les competències lingüístiques són rellevants en l’educació intercultural, la facilitat de comunicació intercultural, l’accés a la informació, la mobilitat social, etc., i per tant són crucials per a la cohesió social.
Tot i això, les intervencions en aquell congrés s’orientaven a l’anàlisi de casos des d’una perspectiva política i tampoc no aporten noves idees entorn de la definició de la cohesió social o de la manera de mesurar-la en els aspectes sociolingüístics.
L’estudi que tracta més específicament i més a fons dels aspectes lingüístics de la cohesió social és el projecte europeu de recerca MIME —Mobility and Inclusion in Multilingual Europe— (Grin et al., 2018). Per això creiem que val la pena prestar-hi una atenció específica.[13]
[12]. Es tracta d’un dels congressos que se celebren cada dos anys entorn de la relació entre llengua i desenvolupament (Language and Development Conference). Es poden consultar al portal http://www.langdevconferences.org.
[13]. Podeu trobar-ne una descripció més general a la ressenya que vaig fer de Grin et al. (2018) a Marí (2019) i més informació sobre el projecte MIME al web https://www.mime-project.org o sobre el 7è Projecte Marc (ara ja finalitzat) al portal https://ec.europa.eu/research/fp7/index_en.cfm.
El projecte europeu de recerca MIME (Mobility and Inclusion in Multilingual Europe), finançat per la Direcció General de Recerca i Innovació de la Comissió Europea per mitjà del 7è Programa Marc en el període 2014-2018, és segurament el de més gran abast fins ara entorn del multilingüisme europeu i de les implicacions que pot tenir per al futur de la nostra societat. Com a objectiu no té exactament aconseguir la cohesió social, en el sentit que nosaltres l’entenem en aquest estudi, però hi està molt estretament relacionat i s’hi fa referència constantment; per aquest motiu el considerem del màxim interès, especialment en els aspectes sociolingüístics del nostre informe sectorial.
El focus del projecte MIME és analitzar els reptes del multilingüisme per al ciutadà europeu (Grin et al., 2018: 15):
- Com poden combinar els europeus les exigències de la mobilitat, en una societat moderna, integrada, avançada tecnològicament, amb la necessitat de mantenir i treure partit de la diversitat lingüística i cultural europea?
- Què implica aquest repte en termes de pràctiques comunicatives, usos lingüístics i drets lingüístics, aprenentatge i ensenyament de llengües?
- Com es tradueix això en polítiques relatives a les llengües nacionals, minoritàries, patrimonials o de la immigració?
El sentit primordial de la mobilitat en aquest projecte no fa referència principalment a la mobilitat vertical, entesa com a oportunitat d’ascens en l’escala social, sinó en l’accepció corrent en el discurs europeu, a la mobilitat horitzontal de les persones en l’espai europeu per raons de treball, estudi, lleure o jubilació. La idea d’inclusió hi té un valor més global: el sentit de pertinença i de connexió amb el lloc de residència —sigui el lloc on un ha nascut o el lloc on ha decidit establir-se (Grin et al., 2018: 18-19). La participació plena en la vida social, política, econòmica i cultural d’una comunitat nacional, regional o local —considera el projecte MIME— requereix familiaritat amb la llengua local. La gestió adequada del multilingüisme és crucial per a la cohesió de la societat europea: és la preservació de l’entorn lingüístic el que fa possible que els membres d’una comunitat se sentin segurs a l’hora de facilitar la inclusió als nouvinguts. La cohesió social, aleshores, depèn de la combinació equitativa de la mobilitat i la inclusió: trobar la solució de compromís o d’equilibri (trade-off) en la tensió que hi ha entre aquests dos objectius legítims i centrals per a la Unió Europea —la mobilitat i la inclusió. La gestió adequada del multilingüisme en els diferents contextos —des dels més propers o micro (individuals, familiars) passant pels mitjans o meso (les organitzacions públiques o privades) fins als més extensos o macro (la societat completa, local, nacional o global)— pot contribuir decisivament a la cohesió social i a la identificació amb el projecte europeu.
En aquest sentit, les quatre conclusions majors del projecte MIME són les següents (Grin et al., 2018: 26):
- El multilingüisme no es pot deixar de banda i el laissez-faire no és una opció. Les polítiques lingüístiques són una part imprescindible de la governança; són necessàries i justificades: els beneficis que reporten superen els costos. L’estreta relació de la llengua amb els processos polítics, socials, econòmics i culturals fa que la distribució més o menys justa dels recursos depengui de la gestió adequada de la diversitat lingüística.
- La mobilitat i la inclusió són per a tothom; per això les polítiques s’han de basar en una visió comprensiva de la mobilitat i la inclusió. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la inclusió en les llengües i cultures locals de les persones i grups que es desplacen perquè puguin participar plenament en la societat local i no siguin vistos com una amenaça.
- El disseny correcte de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat.
- La cohesió social sorgeix de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. La regeneració del projecte europeu d’integració depèn en bona part del disseny de polítiques multilingües intel·ligents.
Una simple presentació de la llista de continguts del Vademecum del projecte MIME ens dona una idea de l’amplíssim ventall de propostes que conté per a una gestió del multilingüisme que superi la tensió entre mobilitat i inclusió —i per tant afavoreixi la cohesió social. Les propostes s’estructuren en setanta-dues qüestions, agrupades en sis apartats:
- L’anàlisi de polítiques lingüístiques (1-13). Principis que han de guiar la selecció, el disseny i l’avaluació de polítiques lingüístiques efectives, eficients i equitatives.
- Minories, majories i drets lingüístics (14-25). Com es poden millorar els marcs constitucionals i legals per a avançar en la cohesió social.
- Diversitat lingüística, mobilitat i integració (26-40). Dimensions socials de la gestió equitativa del plurilingüisme.
- Educació lingüística, ensenyament i aprenentatge (41-53). Quines pràctiques educatives poden facilitar la mobilitat i la inclusió en una Europa cohesionada.
- Traducció, tecnologies lingüístiques i estratègies alternatives (54-64). Optimització dels recursos de traducció en contextos específics.
- Qüestions especials (65-72). Fronteres del multilingüisme en àmbits poc explorats.
Cada una de les setanta-dues qüestions s’obre amb una pregunta que és analitzada amb aportacions des de la recerca, experiències il·lustratives, implicacions per a les polítiques i referències de lectura. En definitiva, per més que no es tracta d’un inventari exhaustiu de tots els aspectes del plurilingüisme equitatiu, ni tampoc estarem completament d’acord amb l’enfocament o la resposta associada a totes aquestes qüestions, no hi ha dubte que és un catàleg utilíssim i que és imprescindible tenir-lo en compte en abordar les qüestions de diversitat lingüística i cohesió social.[14]
[14]. Crec que seria una bona iniciativa que aquest Vademecum fos traduït al català i difós àmpliament en el nostre àmbit lingüístic.
El punt de vista que adoptarem en el nostre informe se centra en les dimensions sociolingüístiques següents, que entenem que són les que més incideixen en la cohesió social:
- Les llengües com a capital vincle o d’integració —element d’identificació i de demarcació entre els grups lingüístics. La composició sociolingüística de la població. El sentit de pertinença a un grup lingüístic (llengua inicial i llengua d’identificació): català, castellà i les altres llengües (tendències evolutives). Situació de les llengües patrimonials —el català i l’occità aranès— com a factor d’identificació, de pertinença i de cohesió social.
- Les llengües —competències i usos lingüístics— com a capital pont o d’interrelació i com a recurs instrumental per a la intercomunicació i la mobilitat social. Les llengües són alhora condició —com a competència adquirida— i mitjà de les relacions personals i professionals. Cada llengua en concret i la diversitat lingüística en conjunt es poden valorar individualment i col·lectivament com un inconvenient o com un recurs útil disponible, per a la mobilitat social i per a les relacions interpersonals i professionals —ocupació, salari. La influència d’aquestes xarxes de relació en l’evolució de la cohesió social és clara.
- L’estatus jurídic de les llengües, el marc institucional i les polítiques lingüístiques com a capital relligador. Tota l’activitat humana té lloc en aquest context, des dels processos de socialització primària i secundària fins a l’accés a les diverses formes de participació social i política. El grau de reconeixement formal de les llengües i la seva presència en els grans àmbits socials —educació, treball, serveis públics, oferta comunicativa i cultural…—influeix en la valoració personal i col·lectiva i l’orientació futura de la cohesió social.
La intervenció de tots aquests factors de diversitat sociolingüística en el grau de consolidació major o menor de la cohesió social sembla evident, al marge que sigui més o menys difícil mesurar-ne o quantificar-ne l’estat o que disposem de dades concretes que ho permetin.
Al mateix temps, és obvi que la diversitat de les llengües presents en qualsevol societat —les llengües d’origen o llengües primeres dels diferents sectors de la població, les llengües usades en les activitats professionals o de lleure, les llengües de la multitud de visitants que acull una societat com la nostra,[14] les llengües reconegudes oficialment (o no) en l’ordenament jurídic, etc.— és indestriable dels altres factors socials i econòmics de diversitat i cohesió social. No hi ha dubte, per tant, que molts dels punts que tractarem en aquest informe estaran entrellaçats amb aspectes dels altres informes sectorials del nostre estudi considerat en conjunt.
[14]. Apuntem només que segons l’Idescat, més de 25 milions d’estrangers han visitat anualment Catalunya els darrers anys.
