3 Mitjans de comunicació en el context de 2010-2019

Els darrers anys, Catalunya ha viscut un procés, complex, de conflicte, caracteritzat o identificat de maneres diferents (Procés, conflicte Catalunya-Espanya, la crisi catalana, el tema de Catalunya…). En general, hi ha força consens —per exemple, Guibernau (2014), Crameri (2015), Moragas-Fernández i Montagut (2019) o fins i tot Gili (2017), per bé que en aquest cas el període que analitza comença el 2006 amb la manifestació el 18 de febrer a Barcelona amb el lema «Som una nació i tenim el dret a decidir»— a situar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, el juny del 2010, com un punt d’inflexió, com a factor principal «que va desencadenar el creixement d’un moviment civil proindependència» (Moragas-Fernández, Montagut i Capdevila, 2018: 518).

També hi ha força consens que el 2012, i en particular a partir de la manifestació de l’11 de setembre, és un nou punt d’inflexió, almenys en el sentit que allò que inicialment era més aviat un moviment pel dret a decidir «es transformà, obertament, a partir del 2012, en una mobilització progressiva a favor de la independència (Gifreu, 2018: 26)». En paraules de Moragas-Fernández i Montagut (2019: 270), amb les eleccions del novembre del 2012 «institucionalment i més enllà de la mobilització ciutadana, les premisses d’una possible independència són assumides en els programes electorals d’altres actors polítics, amb especial rellevància de CiU, que veu en la causa independentista un nou camí per a recuperar l’hegemonia política i la legitimitat del partit, molt tocat llavors, per casos de corrupció».

Hi ha un notable cos de literatura que s’ha centrat en la cobertura mediàtica del procés proindependència i del conflicte Catalunya-Espanya en aquests anys. En aquesta secció, es revisa i se’n presenten les principals conclusions.

D’entrada, per tal de contextualitzar, cal tenir en compte que, com ha assenyalat molt bé Carmina Crusafon (2019: 319), la incidència del procés català en el sistema comunicatiu s’ha produït quan es troba en una «fase avançada de digitalització», d’acord amb patrons internacionals homologables. En un altre sentit, en el procés també s’han reforçat, i concretat, algunes tendències internacionals com la polarització , les notícies falses o l’espectacularització de la informació. Per tant, en un sentit el procés s’inscriu en un marc més ampli, de tendències de caràcter internacional. En aquestes planes, l’èmfasi es posa en la descripció, l’explicació i l’anàlisi, a partir de les recerques realitzades, sobre què passa específicament a Catalunya.

En la revisió de «Recerca en comunicació i procés català», Moragas-Fernández i Montagut (2019: 273) argumenten que «la sentència de l’Estatut suposa l’inici d’un gir que ha transformat no només l’espai polític, sinó també l’espai mediàtic».[8] D’acord amb aquestes autores, en aquest context, l’espai mediàtic està marcat per la polarització, «una característica in crescendo, especialment després del 2012», que «anirà dibuixant dos relats diferenciats que acabaran confrontant l’independentisme i el no independentisme», amb tots els matisos.

Per Montagut i Moragas-Fernández (2019: 293), que estudien el període de 2010 a 2019, la polarització sobretot «es va bastir a través dels mitjans i els professionals de la comunicació política». Per elles, de 2010 a 2012 el sobiranisme, que era compartit per CiU, PSC i ICV-EUiA, era un marc «molt dúctil» i el terme «es feia servir acompanyat dels adjectius nacional o popular en funció de la força política» que l’utilitzés. En aquell moment, només ERC defensava la independència, mentre que «el PP s’apropiava de l’expressió estat de dret i de Constitució amb un discurs gairebé monolític durant tot el Procés, des del 2010 fins a l’actualitat»; a partir del 2012 es produeix «un gir polític, però sobretot narratiu, indiscutible, on el concepte sobiranisme, que ja només va acompanyat de l’adjectiu nacional al darrere, comença a construir-se com un sinònim d’independentisme i dona peu al sorgiment d’un nou concepte, unionisme, que expulsa de l’òrbita sobiranista formacions com el PSC o CSQP/ECP i genera una polarització discursiva que es trasllada també a tota l’esfera pública a través dels mitjans de comunicació».

Si partim de 2012, l’investigador basc Ramón Zallo (2013: 275-276) considera que, en el context del model mediterrani en què s’inscriu el sistema mediàtic espanyol, «la part autòctona del sistema comunicatiu és més o menys “pluralista polaritzada” en les tres nacions sense estat, tot i que està més o menys equilibrada segons la comunitat autònoma». Per ell, hi havia «un important equilibri de corrents a Catalunya (malgrat que l’èxit de l’Ara —sobiranista— és a la xarxa); […]. D’altra banda, els operadors radiotelevisius amb centre a Madrid, i una part significativa del sistema intern de mitjans, són predominantment d’identitat nacional espanyola en les tres nacions. No és només el pes dels continguts que s’emeten i difonen des de Madrid amb una referència nacional espanyola, sinó també la titularitat dels periòdics autòctons tant a Catalunya com a Euskadi i Galícia. Centrant l’anàlisi en el cas català, els processos descrits fins ara i la seva evolució històrica indicarien un recentrament catalanista, amb especial pes de la llengua catalana, al qual han contribuït El Periódico i La Vanguardia amb les seves dobles edicions en castellà i en català —que han comptat amb subvencions públiques. Això també s’esdevé a la ràdio, amb més programes en català (Moragas et al., 2011). Hi ha una aproximació al discurs que demanda la societat catalana des del pes majoritari i reiterat dels discursos identitaris nacionals en els espais socials i electorals autòctons. Com a resultat, per a la Catalunya del 2012 podem parlar de pluralisme polaritzat, dual i internament equilibrat» (la negreta és nostra).

I a partir de 2012? Hi ha diversos estudis que se centren particularment en la cobertura de la manifestació de l’11 de setembre de 2012.[9] Aquest és el cas, per exemple, de Micó i Carbonell (2017). A partir de l’evidència de la recerca empírica, conclouen que «els mitjans no són neutrals en la cobertura del procés» i s’identifiquen amb «un dels tres resultats possibles»: el manteniment de la unitat d’Espanya, la independència de Catalunya o «una relació nova basada en un sistema federal a Espanya (Micó i Carbonell, 2017: 428)».

En la recerca empírica —una anàlisi de contingut de cent quatre mitjans de Catalunya, d’abast estatal i internacional entre setembre i novembre de 2012—, es confirma, pel que fa als mitjans de Catalunya i d’Espanya, una característica bàsica del model de pluralisme polaritzat de Hallin i Mancini: la presa de posició partidista —a favor de la independència; a favor del dret a decidir, a favor de la unitat d’Espanya…—, però també una de les especificitats que assenyalava Zallo: el caràcter determinant de l’eix nacional.

Val la pena remarcar també que, segons els resultats, «entre els mitjans catalans hi havia un ventall més ampli d’opinions», que també s’estenia a un grau més alt de pluralisme entre els líders d’opinió i els columnistes (Micó i Carbonell, 2017: 438).

Des de la perspectiva de l’anàlisi crítica del discurs, Xambó, Perales i Xicoy (2014) estudien noranta-set editorials de deu diaris —El País, El Mundo, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Ara, El Punt Avui, Deia, El Correo, Las Provincias i Levante-EMV— en relació amb la manifestació de la Diada de 2012, però ampliant el marc temporal a unes setmanes abans i després, de manera que inclouen també la reunió a la Moncloa entre els presidents Rajoy i Mas i l’anunci d’avançament de convocatòria d’eleccions a Catalunya.

Els autors constaten explícitament que «es dona una clara polarització entre els mitjans catalans i la resta de mitjans analitzats» (2014: 127). En aquest sentit, apunten la dimensió territorial, dins/fora, com un factor clau per a explicar-ho. Això no obstant, en relació als diaris de Catalunya constaten, d’una banda, la presa de posició favorable a la independència de l’Ara i El Punt Avui, tot demanant que «el més aviat possible es pugui mostrar aquesta reivindicació del carrer en forma de vot». Per la seva banda, La Vanguardia «reclama eleccions anticipades. En cap moment defensa la independència, però considera les eleccions amb una certa funció plebiscitària. El Periódico, de tots els quatre diaris catalans, és el que menys insisteix en el dret a decidir. Advoca per una entesa entre els governs espanyol i català abans d’arribar a una situació de trencament definitiu. Insisteix que el procés sobiranista no pot amagar l’actual situació de retallades de CiU (2014: 127)».

Amb anterioritat, els autors d’aquest treball havien estudiat el debat als mitjans en relació amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 (Perales, Xambó i Xicoy, 2012) i això els permet una petita comparació: «només els diaris catalans analitzats aleshores i el diari basc Deia subscrivien el dret de Catalunya a ser considerada nació. Els periòdics de Madrid, els valencians i el basc no modifiquen les posicions des del juliol del 2010, sinó que, més aviat, les han endurides. La novetat indiscutible de l’11-S de 2012 és l’emergència a Catalunya d’un independentisme extens, amb elements discursius, econòmics i legals nous i vinculats a la crisi financera, mentre el discurs majoritari fora de Catalunya continua sent el que nega el dret a decidir (Xambó, Perales i Xicoy, 2014: 127) ».

Tot i que és només un indici, això apunta en el sentit d’una evolució en diaris de Catalunya entre el 2010 i el 2012, amb punts de vista diferents, que es pot interpretar en termes de més pluralisme, i un reforçament d’una posició, molt majoritària, fora de Catalunya.

Laura Alonso-Muñoz (2014) estudia la cobertura de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i l’anunci, el 13 de desembre de 2013, de la data i pregunta de la consulta de novembre de 2014, en una mostra de 319 peces de cinc diaris —Ara, La Vanguardia, El País, El Mundo i La Razón. Per ella, l’eix social no és el determinant, sinó que «allò que realment influeix en el seu posicionament és l’àmbit territorial en què es publica cada mitjà» (2018: 104).

En la mateixa línia i de manera taxativa conclou Gili (2017: 265) la seva anàlisi del tractament que fan sis diaris —tres editats a Barcelona i tres, a Madrid—, entre el 2006 i el 2015, del procés català: «El tractament periodístic que es fa del procés català i la seva legitimació o deslegitimació està determinat pel lloc d’origen i la línia editorial de cada diari. Per contra, l’eix esquerra-dreta no influeix en el seu posicionament».

Josep Gifreu (2018) ha estudiat el que qualifica com a «cicle excepcional del procés»,[10] que situa entre el juny de 2017, quan el president de la Generalitat Carles Puigdemont anuncia la data i la pregunta del referèndum, i el 21 de desembre del 2017, amb la celebració d’eleccions, i el paper dels mitjans de comunicació.

En un text basat en l’assaig de 2018 i elaborat per aquesta recerca titulat «Cohesió i fragmentació social a Catalunya: quin ha estat el paper dels mitjans de comunicació en relació al Procés i, específicament, quin ha estat en relació a l’1-O?», Gifreu ( 2019) diu:

L’evolució del Procés des de 2012 fins a la seva culminació en els fets excepcionals d’octubre de 2017 posà en evidència una constatació pel que fa a la intervenció dels mitjans d’informació: la progressiva i asimètrica polarització editorial dels mitjans amb més influència social i política a Catalunya. [La negreta és nostra]

En particular, considera tres aspectes: «1) opcions polítiques i accions discursives dels governs enfrontats; 2) polarització editorial dels principals mitjans dels dos subsistemes principals, i 3) divisió i fidelització de públics en l’accés i ús de mitjans polaritzats».

Sobre el primer punt, sosté:

El conflicte polític que s’originà en la sentència del TC del 2010 i que donà lloc al Procés, especialment a partir de les reclamacions d’un «Estat propi» del 2012 i fins a la culminació d’aquella etapa amb el referèndum de l’1-O i de la DUI del 27-O del 2017, enfrontà bàsicament dos governs, el català i l’espanyol, presidits en la darrera etapa respectivament per Puigdemont i per Rajoy. Les eleccions del 15-N de 2015 al Parlament català atorgaren majoria absoluta als partits favorables a la independència.

Com he intentat demostrar en el meu assaig El quart poder i la independència (Gifreu, 2018) és als dos governs que cal atribuir la iniciativa i la responsabilitat principals dels marcs de referència de la guerra de posicions —polítiques, però també enunciatives, discursives, retòriques i propagandístiques— que mantingueren abans i durant els «fets d’octubre» i, òbviament, abans de l’aplicació del 155 i de la judicialització del Procés. En termes generals, els grans mitjans de comunicació dels dos sistemes feren estricte seguidisme, si no pur servilisme, de les consignes polítiques i estratègiques emanades dels respectius governs en relació al conflicte. En general, els mitjans espanyols i catalans feren bona la classificació de la tipologia de Hallin i Mancini per als mèdia dels països mediterranis, titllada de «model pluralista polaritzat.

De fet, l’assaig de Gifreu, al mateix temps que confirma la validesa del model de pluralisme polaritzat per als «mitjans espanyols i catalans» també valida el caràcter determinant de l’eix nacional, assenyalat per Zallo.

Continua Gifreu (2019):

En altres paraules: la polarització mediàtica provingué directament de la polarització extrema de posicions incompatibles entre el govern de Rajoy —i les elits espanyoles: des de la corona als poders militars, judicials, econòmics o intel·lectuals— i el govern de Puigdemont, acomboiat per una exigua majoria parlamentària i una àmplia mobilització popular.

En l’assaig mencionat, vaig argumentar com la confrontació entre els dos governs en conflicte podia reduir-se a dos megamarcs —megaframes— de referència, que generaven una «cascada» de marcs generals de concepció i valoració del conflicte i de marcs conjunturals d’enquadrament dels diferents fets i moments. Foren aquests marcs —frames—, jeràrquicament organitzats en funció de l’estratègia política i enunciativa de cada part, els que reproduïren i recrearen amb total sotmetiment els mitjans polaritzats a banda i banda.

La polarització als mitjans d’informació anà en augment a mesura que també s’anava aprofundint la guerra de posicions entre els governs i les elits, inclosos els propis mitjans. Però la polarització fou de caràcter asimètric: mentre la batalla enunciativa i discursiva emanada del govern de Madrid comptava no sols amb la complicitat dels grups i mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, d’esquerres i de dretes, sinó també amb la connivència d’una part significativa del subsistema català de mitjans, la corresponent al govern de la Generalitat només comptava amb la complicitat d’una part del subsistema català, certament no pas insignificant —canals públics de la CCMA, emissores de ràdio majoritàries, alguns diaris, la gran majoria de digitals, etc.—, però amb tota l’artilleria en contra dels mitjans espanyols amb presència i influència a Catalunya, especialment els canals de TV.

Quant a la polarització als mitjans a Catalunya, el segon aspecte, Gifreu (2019) ho il·lustra de la manera següent:

[Comparant] dues iniciatives editorials conjuntes de la premsa catalana. Poc abans de fer-se pública la fatídica sentència del TC de 2010 sobre l’Estatut, tots els diaris de Catalunya acordaren de publicar un mateix article editorial titulat «La dignitat de Catalunya» (26.11.2009), que alertava dels perills que comportaria la previsible sentència. Vuit anys després, davant l’empresonament de part del govern de Puigdemont, vint-i-dues capçaleres catalanes, amb l’excepció altament significativa de La Vanguardia i El Periódico, publicaven l’editorial conjunt «Amb el govern legítim de Catalunya» (2.11.2017), en què en demanaven l’alliberament i apel·laven a les institucions internacionals perquè intervinguessin en el conflicte. L’editorial conjunt del 2017 evidenciava el procés de redefinició de posicions respecte al conflicte entre els principals mitjans del subsistema català.

I les diferències s’expliquen en primera instància per l’eix nacional: «Contra el que semblaria més lògic en termes de polarització editorial dels grans mitjans, el factor diferencial de les posicions polaritzades no provingué tant de l’existència de dos subsistemes mediàtics, com de l’opció editorial de cada mitjà i/o grup mediàtic per fer costat a una de les parts en conflicte. Així, la identificació dels mitjans en relació al conflicte Catalunya-Espanya s’assimilà progressivament a la qualificació reservada per als partits polítics entre “independentistes/sobiranistes” i “espanyolistes/unionistes”, i després de la DUI, entre bloc “anti-155” i bloc “pro-155”» (Gifreu, 2019).

Però amb precisions significatives. Per Gifreu (2019), «aquesta constatació s’ha de matisar tot seguit amb tres acotacions que són definitòries de la complexitat del conflicte dins dels sistema mediàtic mateix. Primera: el subsistema mediàtic espanyol amb presència i influència a Catalunya —cadenes de TV, cadenes de ràdio, premsa en paper i digital— adoptà en bloc, amb comptades excepcions, posicions editorials favorables al govern de Rajoy. Segona: el subsistema català es veié progressivament dividit amb posicions clarament decantades a favor d’una de les parts. I tercera: el factor llengua del mitjà en el subsistema català incidí, com veurem, de manera important en la fidelització de públics i presumiblement en la creació d’opinió».

D’aquesta manera, per Gifreu (2019), en termes de cultura periodística «el conflicte Catalunya-Espanya ha fet emergir una triple esfera periodística: la de Madrid, extensible a bona part dels media espanyols, obertament favorable al govern de Rajoy i PP i declaradament hostil envers la vindicació catalana; l’esfera catalana, plural, però sobretot dividida entre els suports editorials a una de les parts en conflicte; i l’esfera internacional, en la mesura que el conflicte va esdevenir tema d’interès polític en els media de referència de tot el món, sobretot a partir de les càrregues policials de l’1-O».

Finalment, sobre la tercera qüestió —divisió i fidelització de públics—, en el text per a aquesta recerca Gifreu (2019) parteix del fet que «l’actual ecosistema de les comunicacions, amb la intensa participació ciutadana a través de les xarxes socials, estableix una nova i complexa relació d’interdependències entre la labor editorial i periodística dels mitjans i la conversa pública entre grups i xarxes. La teoria del gate-keeping aplicada a la informació política manté la seva validesa però en un nou context generador d’un contínuum de portals de selecció i de transmissió sense fi i sense limitacions».

I en aquest context considera que «el conflicte Catalunya-Espanya ha posat en evidència una progressiva polarització entre la ciutadania catalana, que es correspon a grans trets amb la doble polarització de posicions polítiques adoptades pels governs de Madrid i de Catalunya i pels dos grans blocs de mitjans de comunicació amb influència a Catalunya».

Per ell,

L’expressió política de la polarització social a Catalunya enfront del Procés i de l’1-O es registrà òbviament en les dues votacions al Parlament de Catalunya amb caràcter obertament plebiscitari —les del 27 de setembre del 2015 i les del 21 de desembre del 2017— i la participació en les dues consultes, especialment la del referèndum de l’1-O.

El mapa polític de les correlacions entre independentistes, unionistes i federalistes, resultant de les dues eleccions, retrata molt fidelment la fragmentació política, social i cultural existent a Catalunya pel que fa al que en podríem dir «projecte de país», i que apel·la també a un «projecte de democràcia». La confluència entre majoria independentista al Parlament, convocatòria del referèndum i massiva participació ciutadana l’1-O contra la intensa repressió dels aparells de l’Estat, demostrava davant de propis i estranys la profunda divisió social en una qüestió fonamental: el reconeixement o no del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya.

En aquest marc, Gifreu (2019) apunta alguns indicadors «que permetrien establir una relació directa entre el seguiment preferent de determinats mitjans i la ubicació dels seguidors en el mapa de la fragmentació. Alguns polítics i mitjans unionistes, per exemple, han acusat els mitjans públics de la CCMA de promoure l’independentisme. Aquesta acusació, que fou l’argument de la dreta espanyola per a demanar l’aplicació del 155 a TV3 i Catalunya Ràdio, ni que fos veritat, no arriba a explicar el mapa de la fragmentació».

I continua:

El Baròmetre d’Opinió Política del CEO, entre altres enquestes públiques i privades, ha facilitat dades reveladores de com s’ha anat solidificant la correspondència entre el mapa d’afinitats als partits polítics i el mapa de fidelització de públics diferenciats en el seguiment dels mitjans informatius. Per exemple, en la tercera onada de 2018, […] el CEO detectava les correlacions que es recullen en la Taula 1 (Annexos) entre la intenció de vot al Parlament i la preferència per la informació política en els principals canals de televisió. La taula posa en evidència tres comportaments diferenciats […]: la preferència absoluta dels votants dels tres partits independentistes per la informació de TV3; […] la preferència dels votants dels partits unionistes per la informació de les quatre cadenes espanyoles, amb diferències entre ells; i el comportament “intermedi” dels votants de Catalunya en Comú-Podem, amb un seguiment distribuït per totes les grans cadenes. Un mapa en paral·lel, plenament coherent amb l’anterior, ens l’ofereix el CEO respecte a la ràdio i a la premsa. Fixem-nos en la relació entre intenció de vot i lectura de diaris, com mostra la Taula 2 (Annexos). Hi trobem els mateixos tres colors amb preferències diferenciades, per bé que amb alguns matisos significatius. Així, en groc, marquem les preferències dels votants dels tres partits independentistes, que són fidels lectors de tres diaris: La Vanguardia en català, l’Ara i El Punt Avui; en blau, els votants dels partits unionistes que es declaren lectors de tres diaris: El Periódico en castellà, La Vanguardia en castellà i El País; i en lila, els votants de Catalunya en Comú-Podem, que no tenen preferències destacades, sinó molt distribuïdes. En conclusió, sembla que es detecten tres factors discriminants relacionats amb l’exposició als mitjans entre la ciutadania catalana pel que fa a la fragmentació de posicions enfront del Procés: l’exposició preferent a mitjans d’un dels dos subsistemes, l’afinitat amb les posicions editorials de cada mitjà i la llengua dels mitjans.

Un altre indicador de gran interès que ens ofereix el Baròmetre del CEO i que ve a corroborar el mapa de seguiment diferenciat dels mitjans deriva de les respostes a la pregunta de si Catalunya hauria de ser un estat independent, pregunta que s’ha de respondre amb un SÍ o un NO. Dels que declaren SÍ, la gran majoria —el 81,3 %— diuen que s’informen per TV3, i només un 17 % dels assidus a TV3 responen NO; ara bé, els partidaris del NO dediquen un seguiment similar a les quatre cadenes espanyoles principals (La Sexta, Telecinco, TVE i Antena 3). En ràdio, el Sí segueix la informació de RAC1 i de Catalunya Ràdio, mentre el NO té com a referent primer la SER i també RAC1 i Catalunya Ràdio, a més de les altres espanyoles. Pel que fa al seguiment de diaris, el SÍ es vincula bàsicament a diaris amb dos criteris: l’opció editorial per la independència i/o la llengua del mitjà; passa el mateix en sentit contrari per al NO. Finalment, resulta d’interès la pregunta sobre les tres pàgines web de consulta més habitual: per al SÍ i per aquest ordre són Vilaweb.cat, Ara.cat i Lavanguardia.es; i per al NO, Lavanguardia.es, Elperiodico.com i Elpais.com.

Aquest «triple mapa» de l’opinió política a la Catalunya post-Procés és força coherent amb altres indicadors de l’opinió dels catalans sobre qüestions fonamentals com la valoració de la Constitució espanyola de 1978 o del dret a l’autodeterminació. Així, segons el mateix CEO sobre el suport dels catalans a la Constitució si ara se celebrés un referèndum, el SÍ obtindria un 17,4 % i el NO un 57 %. I sobre si Catalunya té dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació, un total de 68 4 % afirmen que sí i només un 19,1 % s’hi mostren en contra.

Aquestes darreres precisions apunten a una certa «superació» del «triple mapa» en qüestions tan primordials com la valoració de la Transició i de la Constitució del 1978 i del dret de Catalunya a l’autodeterminació, qüestions que generen un ampli consens entre dos dels mapes de fidelitats, i que per tant redueixen el «tercer mapa» a una minoria política, social i cultural. Ara bé, una minoria amb un arsenal mediàtic i retòric molt poderós: l’estratègia política de l’espanyolisme/unionisme, amb els grans aparells de les elits de l’Estat, s’ha dedicat a aguditzar la polarització i simular una major polarització a Catalunya de la realment existent —sovint servida retòricament com a «fractura social»—, negant així l’ampli consens existent en una qüestió fonamental com el reconeixement del dret dels catalans i catalanes a l’autodeterminació.

Fins aquí l’argumentació de Gifreu (2019).

Núria Almiron (2018: 48 i seg.) en la revisió que ha fet de la literatura disponible sobre la cobertura mediàtica de la «crisi catalana», hi ha identificat tres períodes, en correspondència amb esdeveniments històrics significatius. En el primer, de 1976, recuperació de la democràcia, a 2006, aprovació de l’Estatut de Catalunya, els mitjans espanyols tractaven «el nacionalisme, l’autodeterminació, l’independentisme i la relació entre Catalunya i Espanya». Segons Almiron (2018: 48), els resultats dels pocs estudis realitzats sobre aquesta cobertura «es corresponen amb el paral·lelisme polític descrit per Hallin i Mancini» i «tota la premsa analitzada en aquests estudis» s’alineava «amb els dos principals partits polítics a Espanya (PP i PSOE), rebutjava l’autodeterminació i representava de manera negativa l’independentisme».

En el segon, que qualifica com la primera fase del «procés» i va des de l’Estatut de 2006 a 2013, els resultats de la recerca posen de manifest una diferència entre la premsa editada a Barcelona i a Madrid que, tot i que en graus diversos segons el mitjà, tendeix molt menys a contextualitzar i a minimitzar el rol de la ciutadania. Així mateix, i almenys per a la cobertura radiofònica de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, també valida el paral·lelisme polític entre emissores de ràdio i partits polítics, d’acord amb Almiron (2018: 49 i seg.).

«En general, la recerca sobre aquest període mostra una hostilitat creixent de la premsa d’orientació conservadora que s’alinea amb l’agudització del to de de la política de la dreta» (Almiron, 2018: 49). Tot i això, la mateixa autora remarca que al principi del període es detectava «respecte i fins i tot un suport moderat per al moviment proindependència […] en […] El País, de Madrid, i El Periódico i La Vanguardia, de Barcelona. Amb tot, aquesta posició seria progressivament abandonada per tots tres periòdics». De fet, aquí s’apunta que, si més no per a aquests tres periòdics, entre el 2006 i el 2013 decau el pes de l’eix social, creix el de l’eix identitari i perd importància la dimensió dins/fora.

El tercer període, o segona fase del «procés», va des del 2014 fins al 2018 —data en què es publica el treball. D’acord amb Almiron (2018:50), la poca recerca d’aquest període mostra «l’escalada en el temps d’hostilitat dels diaris de dreta i que d’altres, com El País, que s’havien posicionat amb ambigüitat comencen a seguir aquesta tendència», de manera que «a final del 2017 no hi havia cap mitjà estatal amb una posició no hostil cap al moviment proindependència».

De manera molt sintètica, a partir de la revisió de la literatura, identifica (2018: 53) dins d’aquest grup els diaris estatals —El País, El Mundo, ABC, La Razón—, cadenes de ràdio —«almenys COPE»—, les dues grans cadenes privades de televisió en obert (Antena 3 i Telecinco) i el diari El Periódico. Especifica que tant aquest diari com La Vanguardia passen de donar suport al dret —dels catalans— a decidir a una posició ambigua i ambivalent i, finalment, a l’antagonisme contra el moviment proindependència. Almiron assenyala que es necessita més recerca, però apunta com a clau d’interpretació que aquests dos diaris catalans s’han desplaçat cap al centre i centredreta de l’espectre quant a arguments i narratives sobre l’independentisme català.

En relació amb l’àmbit digital, Almiron (2018: 53) constata que existeix un paral·lelisme polític esbiaixat cap a la dreta: amb un ventall de premsa nadiua digital d’extrema dreta, que en termes de finançament, usuaris i visites no té equivalents en els llocs web d’esquerres (Almiron, 2006; Pineda i Almiron, 2013). Quant als lloc web catalans proindependència en constata el creixement i la consolidació.

Per a l’autora (2018: 50), a causa del llegat del franquisme, els mitjans de comunicació de referència «no aborden la possibilitat d’un dèficit democràtic a Espanya. En conseqüència, neguen l’acció política dels catalans i el caràcter emancipador del moviment proindependència. En aquest sentit, la cobertura conté una narrativa unificada que culpa els polítics catalans […], el sistema escolar de Catalunya […] i els mitjans públics catalans […] de manipular i adoctrinar milions de persones».

Per la seva banda, Gili (2017: 31-37), en la revisió de la literatura disponible sobre el procés català que fa en la seva tesi doctoral identifica també entre les característiques la «polarització del conflicte i minimització del rol dels ciutadans», juntament amb la no contextualització.

En resum, constatem que del conjunt d’estudis que s’han ocupat de l’anàlisi de la obertura mediàtica del conflicte n’emergeix la conclusió provisional següent: el sistema mediàtic català partia d’una situació de pluralisme polaritzat, però que es podia considerar «internament equilibrat» (Zallo), en el sentit que els mitjans catalans —grosso modo— aportaven posicions no presents en els mitjans espanyols. Al llarg d’aquests anys, s’ha produït una polarització creixent, i el reforçament —en termes d’eix nacional— d’una posició per part dels mitjans espanyols, a la qual en major o menor grau s’incorporen alguns mitjans catalans. Al model de pluralisme polaritzat, s’hi afegeix una polarització asimètrica (Gifreu).

[8]  Sobre l’estudi de la gènesi del procés català des del punt de vista comunicatiu, vegeu Aira (2008), que se centra en l’anàlisi de la cobertura mediàtica del procés de negociació de l’Estatut, i l’obra editada per Castelló el 2012.

[9]  No es prenen en consideració aquí els estudis que no analitzen mitjans de Catalunya, com el de Castelló (2015), que n’estudia la cobertura en cinquanta-vuit telenotícies de cinc televisions públiques autonòmiques, excloent Catalunya i l’estatal RTVE; o el de Pont-Sorribes, Perales-García, i Mauri de los Ríos (2018), que se centra en la premsa internacional. També queden fora de l’abast d’aquest text els estudis comparatius, com ara entre Catalunya i Escòcia. Per a un repàs sobre la dimensió internacional, vegeu Moragas-Fernández i Capdevila (2019: 278-279).

[10]  Amb l’expressió «cicle excepcional del procés», Gifreu (2018) és un dels primers autors a apuntar el 2017 com un nou punt d’inflexió, que succeiria els del 2010 i 2012.