En l’estudi del paper dels mitjans de comunicació en relació amb el procés polític que ha viscut Catalunya els darrers anys mereix una atenció especial la contribució de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i per més d’una raó.
En un sentit i, com apunta Almiron (2018), especialment TV3 ha estat objecte d’acusacions —com la d’adoctrinament— i de crítiques per una presa de posició proindependència, sense tenir en compte la diversitat de posicions a la societat. Diversos informes de seguiment del pluralisme elaborats pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya evidencien un grau alt de pluralisme polític a la CCMA. Entre d’altres, per exemple, per a l’1 d’octubre del 2017, analitzant a TV3, 3/24 —de la CCMA—, TVE Catalunya, La 1, Canal 24H —de RTVE— i a les privades de cobertura estatal Antena 3 TV, Telecinco i La Sexta, informatius diaris habituals, programació especial i programes d’opinió sobre l’actualitat (Consell de l’Audiovisual de Catalunya [CAC], 2017a), analitzant el pluralisme als espais d’opinió de les mateixes televisions el mes de setembre del 2017 (CAC, 2017c), la cobertura de les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017 (CAC, 2018a).
D’altra banda, pel fet que la CCMA s’encarrega del servei públic de comunicació audiovisual de la Generalitat, que s’ha de caracteritzar per una oferta de continguts «orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals dels ciutadans, a garantir un accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat».[11]
També en aquest sentit, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en el seus informes anuals sobre les missions de servei públic en general, n’ha constatat el compliment (CAC, 2016, 2017b i 2018b).
Però el Consell de l’Audiovisual de Catalunya és un organisme regulador que té, entre les seves missions, vetllar pel compliment del pluralisme polític, social, religiós, lingüístic, cultural i territorial, i també pel compliment de les missions de servei públic de la CCMA. Es tracta, per tant, d’un organisme de regulació.
Des de l’àmbit acadèmic, tot i que la recerca s’ha centrat molt en la premsa i en les xarxes socials, també hi ha estudis que s’han ocupat específicament del paper de la CCMA i, en general, confirmen un grau més alt de pluralisme i de diversitat de veus a la CCMA.
Per exemple, l’any 2011 Hugh O’Donnell i Enric Castelló publiquen els resultats d’un estudi en què comparen, en termes de narratives, la cobertura informativa de cinc conflictes[12] entre Catalunya i Espanya que fan TVE i TVC. La conclusió d’aquest estudi ha estat molt ben resumida per Gili (2017: 34): «Aquesta recerca evidencia que a l’hora d’explicar els conflictes entre Catalunya i Espanya, TVC ofereix una diversitat de subjectes i veus més àmplia que la de TVE, creant un relat amb més actors involucrats i, per tant, més complex i complet. Així, els seus reportatges solen incloure veus contràries a les demandes que es fan des de Catalunya, per exemple declaracions de polítics contraris a la independència. En canvi, TVE tendeix a minimitzar el posicionament dels actors socials i polítics catalans, que queden en un rol secundari. En les dues televisions, els governs català i espanyol ocupen una posició preeminent respecte a altres actors».
Pont et al. (2016) van centrar la seva anàlisi en les tertúlies i, de manera específica, en relació amb la tardor de l’any 2014 a Catalunya, començant per la manifestació de l’11 de setembre i acabant per la consulta del 9 de novembre. El corpus d’anàlisi estava integrat per noranta-quatre tertúlies —vint d’El Matí de Catalunya Ràdio; vint de L’oracle de Catalunya Ràdio; vint d’Els matins de TV3, divuit de Divendres de TV3, i setze del 2324 del 3/24.
En el conjunt de les tertúlies, comptabilitzen 455 intervencions respecte al «dret a decidir, entès com la tesi que el poble de Catalunya estava legitimat per a expressar la seva opinió sobre l’ordenació territorial a la consulta prevista pel 9 de novembre del 2014» (Pont-Sorribes et al., 2016: 4.2): el 74 % es podien identificar clarament com a favorables i el 8 % com a contràries; en el 18 % restant —«no posició»— no s’apreciava ni posicionament ni argumentació que permetés identificar-ho.
En relació amb la independència, les intervencions que s’hi refereixen són 455 en el conjunt de tertúlies estudiades i les proporcions són les següents: 25 % clarament identificables com a favorables; 7 % contràries i 68 % en què no s’identifica posicionament (Pont-Sorribes et al., 2016: 4.2).
A l’hora d’interpretar aquestes dades, Pont-Sorribes et al. (2016) consideren que el clima d’opinió «que es desprèn del global de les tertúlies […] és favorable de manera gairebé homogènia al dret a decidir amb diferents arguments i mitjançant una gran varietat d’actors per a vehicular i construir un discurs que gairebé elimina del clima d’opinió les postures ideològiques contràries (75 % ‐ 80 %). Pel que fa al segon element, en canvi, trobem que els mitjans públics en aquest cas mostren un discurs que afavoreix la creació d’un clima d’opinió amb absència de polarització entre postures ideològiques manifestes (68 %). La diferència entre aquelles veus que ajuden a articular el discurs del clima d’opinió i les que sí que es posicionen torna a deixar les postures contràries als interessos de la tardor catalana en una minoria gairebé sense representació mediàtica (7 %)». Dit en altres termes, en relació amb el dret a decidir, el discurs majoritari és favorable i el minoritari, amb diferència, és el que s’hi mostra contrari; i quant a la independència, també és el minoritari el que s’hi posiciona en contra, però aquí el majoritari és el que no es manifesta.
Palà (2018), per la seva banda, ha analitzat el relat de TV3 en la cobertura de la manifestació de l’11 de setembre del 2016 des de anàlisi de l’enquadrament —framing—: conclou que els enquadraments genèrics que hi predominen són els d’atribució de responsabilitat, de conflicte i d’interès humà, mentre que no hi apareixen els de moralitat —entesos en termes de prescripcions sobre com comportar-se— o els de conseqüències econòmiques —interpretats per l’autora com «els motius econòmics que hi ha darrere la demanda sobiranista». Palà (2018 :42) constata que en els informatius s’opta per «emfatitzar el rol del manifestant; no es dona tanta rellevància a les reaccions dels polítics, però sí en el cas del president català i, en menor proporció, dels representants dels partits que són favorables a la secessió. Les veus contràries a l’independentisme es deixen en un segon pla».
En la revisió dels treballs acadèmics que s’han dedicat a l’estudi del debat públic que es va produir amb la gran manifestació de la Diada Nacional de Catalunya del 2012, Moragas-Fernández i Montagut (2019: 274) constaten dues característiques dels discursos sobre les mobilitzacions: «a) els marcs interpretatius dominants són els d’interès humà, conflicte o atribució de responsabilitat» i «b) la cobertura mediàtica difereix en l’avaluació i el tractament dels actors protagonistes de la informació en funció de si aquesta cobertura és catalana o estatal» (la negreta era a l’original).
Un altre dels punts de debat polític ha estat la instrumentalització de la CCMA. Val la pena assenyalar que, en aquest aspecte, des de la recerca s’ha acreditat que també hi ha una especificat en relació amb els plantejaments de Hallin i Mancini sobre el model pluralista polaritzat. Guimerà i Orts (2018: 384-385) ha explicat molt bé com en el període de govern de Jordi Pujol «el paper que Pujol va atribuir als mitjans», en els quals la CCMA ocupava una posició important, «anava més enllà de la instrumentalització, tal com la defineixen Hallin i Mancini; van ser instruments que anaven molt més enllà de la mobilització política o la difusió d’ideologia», ja que «sens dubte, la normalització lingüística o la promoció de la identitat nacional no entren dins de les previsions teòriques de Hallin i Mancini».
En el període considerat en aquest treball, aquesta situació ha canviat. Tal com han assenyalat Montagut i Moragas-Fernández (2019: 298) s’han posat «en el centre de la controvèrsia política els mitjans públics de comunicació de manera estratègica, amb especial protagonisme de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals». D’acord amb la seva anàlisi, s’ha fet, en un sentit, «a través d’una intervenció política en la direcció de la institució», amb el nomenament de Vicent Sanchis com a director com un dels episodis més qüestionats, per considerar-lo partidista. En un altre sentit, «s’ha utilitzat la institució com a tema central de la picabaralla política durant el Procés i en període electoral, tant per defensar-la com per criticar-la, tot generant una dinàmica que encara ha polititzat més la corporació, fins i tot en contra de la voluntat dels seus treballadors». Com a conseqüència, per a les autores, això «ha provocat una manca de crítica legítima i mesurada dels encerts i errors dels continguts informatius generats per la institució i que s’hagi entrat en una dinàmica d’atac/defensa sense matisos».
En aquest sentit, es pot interpretar que la singularitat que havia tingut la instrumentalització en un període anterior s’ha diluït, a favor de la interpretació més literal dels plantejaments de Hallin i Mancini, amb un element de novetat que apunten Montagut i Moragas-Fernández (2019: 298); per a elles, «no sembla que s’hagi de tornar a un model més consensuat previ a la tensió política generada pel Procés, sinó que la percepció és que la guerra pel control polític dels mitjans públics serà central en el desenvolupament del conflicte. Això, per una altra banda, no suposa una novetat ni a Catalunya ni a Espanya, però el que sí que resulta nou és el seu grau de visibilitat mainstream, per dir-ho d’alguna manera, i l’agressivitat d’aquesta lluita política entorn al control dels mitjans públics».
[11] D’acord amb l’article 2 de la Llei 11/2007, que també preveu, però, que s’hauria de fer mitjançant un contracte programa: «El servei públic de comunicació audiovisual de la Generalitat consisteix, d’acord amb el que estableix l’article 23.2 de la Llei 22/2005, en la posada a disposició dels ciutadans de Catalunya d’un conjunt de continguts audiovisuals i dels altres serveis que es determinin en el contracte programa que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha de subscriure amb el Govern de la Generalitat, i que és regulat pel capítol v, orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals dels ciutadans, a garantir un accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat.»
[12] Tots de l’any 2008: sobre el transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona (18.4.2008); el retorn de l’art religiós del Museu de Lleida a l’Aragó (13.5.2008); les promeses del president del Govern sobre el finançament de Catalunya (14.8.2008); el crit de «Mori el Borbó!» per part de l’aleshores diputat per ERC Joan Tardà (7.12.2008) i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’ús de la llengua (català o castellà) a l’escola a Catalunya (28.12.2008).
La recerca dedicada a l’anàlisi de les xarxes socials en relació amb l’anomenat procés català és més tardana, en comparació amb la centrada en els media, però ha estat un àmbit al qual s’ha dedicat molta atenció. D’acord amb Moragas-Fernández i Montagut (2019: 276), les primeres publicacions són del 2014. Ja en aquella data Kathryn Crameri (2014: 27) afirmava que «sense les xarxes socials i Internet, el moviment català d’independència possiblement no hauria pogut progressar tant en un espai tan curt de temps».
En tot cas, Moragas-Fernández i Montagut (2019: 276) argumenten que la recerca és abundant, tenen Twitter com a objecte d’estudi altament prioritzat i han posat atenció especial en la polarització. Els resultats disponibles validen relativament aquesta polarització o, dit en altres paraules, la recerca empírica la valida en determinats casos. Així, en concret i entre d’altres, es valida:
— una «polarització elevada» en les xarxes de retuits en els debats a l’entorn de les eleccions de 2012 i 2015 i durant el 9-N (Di Bonito i Guerrero-Solé, 2014; Guerrero-Solé, 2017);
— la divisió «entre els líders d’influència» —o «perfils que sobresurten en les diferents comunitats» (Moragas-Fernández i Montagut, 2019: 277)— en el debat 2.0 sobre l’anunci de la Llei del referèndum (Moragas-Fernández, Grau-Masot i Capdevila, 2019).
Míriam Hatibi (2019), en una contribució específica a aquest treball, valida també la polarització fent referència a un estudi dut a terme per la consultora Sibilare —on treballa— sobre les converses a Twitter l’1 d’octubre del 2017, en què es va detectar que «les comunitats aïllades mantenien converses entre elles però no interactuaven les unes amb les altres, o no ho feien gaire. Això es traduïa en una polarització constant del debat a les xarxes socials, fomentant que grups petits interactuessin molt entre ells, actuant de manera cohesionada a nivell intern, però completament aïllats de la resta i per tant amb una fragmentació clara si la visió és més global».
Al costat d’aquestes evidències, però, la polarització es matisa. Marc Esteve del Valle i Rosa Borge-Bravo, en l’estudi de la influència potencial de les xarxes dels diputats del Parlament de Catalunya, constaten que existeix polarització, però que les evidències recollides mostren que varia en funció de les capes d’interacció. Tal com sintetitzen Moragas-Fernández i Montagut (2019: 277), «la xarxa de relació —mesurada a partir dels seguidors d’un diputat que formen part d’altres partits polítics— és la més polaritzada, mentre que les interaccions entre partits es veuen incrementades en la xarxa de retuit i de menció».
En un altre text, les mateixes autores (Montagut i Fernández-Moragas, 2019: 295-296) argumenten de manera més precisa la seva visió sobre la polarització:
— es dibuixa «una esfera pública polaritzada, en línia amb la literatura que considera que la configuració de la discussió a l’entorn 2.0 es duu a terme a partir de comunitats homogènies que es transformen en cambres d’eco», tot i que
— falta recerca específica sobre la «xarxa de mencions, aquella en què realment els usuaris s’interpel·len», i
— el debat sobre el procés, sobretot a partir de l’1 d’octubre, «ha permès observar la proliferació de perfils que es troben al marge de les grans comunitats liderades per proindependentistes o prounionistes, i que s’estructuren en comunitats alternatives que, ocasionalment, actuen com a ponts entre comunitats».
També en la línia de la polarització, Anderson (2019: 204), que estudia monogràficament l’ús de les xarxes socials per part de dues organitzacions independentistes —Feministes per la Independència i Òmnium Cultural—, conclou que cal més recerca «centrada específicament en la polarització creixent de la política catalana, i com és desenvolupada i facilitada per les xarxes socials».
En resum, l’estudi de la recerca sobre el rol de les xarxes socials permet concloure que hi ha polarització, però encara fa falta avançar per a identificar millor en quines condicions, o en quines «capes d’interacció» i com afecta. Així mateix, la revisió de la literatura disponible també afirma que les xarxes socials en general i Twitter en particular han donat lloc a perfils de veus noves en el debat públic, tot apuntant cap a formes d’interacció cívica.
En les pàgines precedents, s’ha fet una revisió de la literatura que s’ha centrat en l’estudi dels mitjans de comunicació i/o el sistema comunicatiu i el procés català. Les evidències permeten concloure que es partia d’una situació de pluralisme polaritzat «internament equilibrat» , d’acord amb Zallo, entre mitjans catalans, amb un ventall més ampli de posicions, i espanyols.
Amb el procés català, es produeix una polarització progressiva i asimètrica dels mitjans, en paral·lel amb la polarització política. En bona part, el caràcter asimètric ve perquè aquesta polarització és també o sobretot editorial, en el sentit que s’han anat elaborant dos relats polítics en termes d’eix nacional: la posició dels mitjans espanyols, a la qual en major o menor mesura en el procés s’afegeixen alguns mitjans catalans, i la posició d’alguns mitjans catalans.
També les xarxes socials han contribuït a la polarització, al mateix temps que han permès que nous actors i de tipus nous intervinguin en el debat. En aquest àmbit falta clarament més recerca sobre el seu paper i la seva influència, tant en termes de polarització com d’interacció.
Aira Foix, Josep Antoni (2008). La construcció mediàtica de l’agenda política: El pes del màrqueting polític en les estratègies partidistes: El cas de l’enquadrament mediàtic de l’Estatut de Catalunya 2006 [en línia]. Barcelona: Universitat Ramon Llull. Departament de Comunicació. <http://hdl.handle.net/10803/9209>.
Almiron, Núria (2006). «Pluralismo en Internet: el caso de los diarios digitales españoles de información general sin referente impreso». A: Ámbitos: Revista Internacional de Comunicación [Sevilla], núm. 15, p. 9-31.
— (2018). «“Go and get’em!”: Authoritarianism, Elitism and Media in the Catalan crisis». A: The political economy of communication, vol. 6, núm. 2, p. 39-73.
Almiron, Núria; Narberhaus, Marta; Mauri, Marcel (2016). «Mapping media accountability in stateless nations: The case of Catalonia». A: Catalan Journal of Communication & Cultural Studies [Tarragona], vol. 6, núm. 2, p.207-225.
Alonso Muñoz, Laura (2014). «El tratamiento de la prensa del movimiento independentista en Cataluña». A: Sphera Publica [en línia], vol. 2, núm. 14, p. 104-126. <http://sphera.ucam.edu/index.php/sphera-01/article/view/231/207>.
Anderson, Paul (2019). «“Independence 2.0”: Digital activism, social media and the Catalan independence movement». A: Catalan Journal of Communication & Cultural Studies [Tarragona], vol. 11, núm. 2, p. 191-207.
Bergés, Laura (2017). «La lluita per l’opinió pública a l’Estat espanyol: mitjans, política i empresa». Eines per a l’Esquerra Nacional [en línia], núm. 28, p. 36-46. <https://www.raco.cat/index.php/Eines/article/view/327043/417536>.
Bonet, Montse; Guimerà i Orts, Josep Àngel (2016). «When efficiency meets clientelism. Spectrum management policy and broadcasting model», European Journal of Communication, vol. 31, núm. 4, p. 411-425.
Casero-Ripollés, Andreu (2012). «El periodismo político en España: algunas características definitorias. A: Casero-Ripollés, Andreu (ed.). Periodismo político en España: Concepciones, tensiones y elecciones. La Laguna: Sociedad Latina de Comunicación Social, p. 19-46.
Castelló Cogollos, Enric (ed.) (2012). La mediatización del conflicto político: Discursos y narrativas en el contexto español. Barcelona: Laertes.
Castelló Cogollos, Enric (2015). «Masking political engagement: television coverage of a mass demonstration in Barcelona». Television & New Media, vol. 16, núm. 6, p. 521–537.
Castelló Cogollos, Enric; Capdevila, Arantxa (2013). «Defining pragmatic and symbolic frames: Newspapers about the independence during the Scottish and Catalan elections». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 19, núm. 2, p. 979–999.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2016). Acord 55/2016, d’aprovació de l’informe de control del compliment de les missions específiques de servei públic competència de la Generalitat de Catalunya. Any 2015 [en línia]. Barcelona: CAC, 20 juliol. <https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/actuacions/Acord_55_2016.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2017a). Acord 97/2017, d’aprovació de l’informe de l’Àrea de Continguts sobre el tractament informatiu de la jornada de l’1 d’octubre de 2017 (1-O) [en línia]. Barcelona: CAC, 18 octubre. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2017-10/Ac.97-2017%20Tractament%201-O%20COMBINAT.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2017b). Acord 90/2018, d’aprovació de l’informe en relació amb el compliment de les missions de servei públic competència de la Generalitat de Catalunya. Any 2016 [en línia]. Barcelona: CAC, 21 juny. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2017-10/Informe_Servei_P_blic_2016.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2017c). Acord 107/2017, d’aprovació de l’informe 40/2017 de l’Àrea de Continguts, sobre el pluralisme als espais d’opinió de la televisió de l’11 al 30 de setembre de 2017 [en línia]. Barcelona: CAC, 29 novembre. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2017-12/acord_107_2017.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2018a). Acord 2/2018, sobre l’Informe específic de pluralisme a la televisió i a la ràdio durant la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya 2017 (del 5 al 19 de desembre) [en línia]. Barcelona: CAC, 24 gener. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2018-02/IP_21d.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2018b). Acord 90/2018, d’aprovació de l’informe en relació amb el compliment de les missions de servei públic competència de la Generalitat de Catalunya. Any 2017 [en línia]. Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya, 8 octubre. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2018-10/Acord%2090_2018%20combinat%20Informe%20Servei%20P%C3%BAblic.pdf>.
Crameri, Kathryn (2014). «Goodbye Spain?» The question of independence for Catalonia. Eastbourne: Sussex Academic Press.
Crameri, Kathryn (2015). «Political Power and civil counterpower: the complex dynamics of the Catalan independence movement». Nationalism and Ethnic Politics, vol. 21, núm. 1, p. 104-120.
Crusafon Baqués, Carmina (2019). «Epíleg». A: Civil i Serra, Marta; López, Bernat (ed.) Informe de la comunicació a Catalunya 2017-2018 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 319-325. <incom.uab.cat/occ/informe>.
Di Bonito, Ilaria; Guerrero-Solé, Frederic. (2014). «La campanya postmoderna: els partits en el nou entorn 2.0». A: Pont, Carles; Capdevila, Arantxa (ed.). Del carrer a les urnes: el dret a decidir, en campanya: Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2012. Barcelona: Documenta Universitaria, p. 97-113.
Esteve del Valle, M.; Borge-Bravo, Rosa (2017). «Leaders or brokers? Potential influencers in online parliamentary networks». Policy and Internet [en línia], vol. 10, núm. 1, p. 61-86. <https://doi.org/10.1002/poi3.150>.
Gifreu, J. (2018). El quart poder i la independència: La batalla mediàtica per l’1 d’octubre. Barcelona: Angle Editorial.
Gifreu, J. (2019). «Notes sobre el paper dels mitjans de comunicació en relació al Procés i especialment, en relació a l’1-O, pel que fa a la cohesió i fragmentació a la Catalunya actual». Barcelona. [Inèdit]
Gili, R. (2017). Els mitjans de comunicació com a legitimadors o deslegitimadors d’un projecte polític per mitjà dels frames i les estructures narratives: el cas del procés català en el període 2006-2015 [en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació. <http://hdl.handle.net/10803/460895>.
González, J. J.; Rodríguez, R.; Castromil, A. R. (2010). «A case of polarized pluralism in a Mediterranean country: the media and politics in Spain».Global Media Journal: Mediterranean Edition, vol. 5, núm. 1, p. 1-9.
Guerrero-Solé, F. (2017). «Community detection in political discussions on Twitter. An application of the retweet overlap network method to the Catalan processo toward independence». Social Science Computer Review [en línia], vol. 35, núm. 2. <https://doi.org/10.1177/0894439315617254>.
Guimerà i Orts, J. A. (2018). «El papel de la comunicación en la construcción nacional de Cataluña: Jordi Pujol y la instrumentalización política de los medios (1968-1989)». Historia y Política [en línia], núm. 40, p. 363-387. <https://doi.org/10.18042/hp.40.13>.
Hallin, D. C.; Mancini, P. (2008). Sistemas mediáticos comparados: Tres modelos de relación entre los medios de comunicación y la política. Barcelona: Hacer. [Edició original en anglès, 2004]
Hatibi, M. (2019) «Xarxes socials: cohesió i/o fragmentació?» Barcelona. [Inèdit]
Humanes, M. L.; Montero Sánchez, M. D.; Molina de Dios, R. i López-Berini, A. (2013). «Pluralismo y paralelismo político en la información televisiva en España». Revista Latina de Comunicación Social, núm. 68. DOI: 10.4185/RLCS-2013-990.
Llamero, L.; Fenoll, V.; Domingo, D. (2019). «Predictors of credibility of online media in the Spanish polarized media System. Communication & Society, vol. 32, núm. 2, p. 127-138. DOI: 10.15581/003.32.2.127-138.
Montagut Calvo, M.; Moragas-Fernández, C. (2019). «Polarització i espectacularització, tertúlies i periodisme. Una visió comunicativa del procés català», A: Civil i Serra, M.; López, B. (ed.) Informe de la comunicació a Catalunya 2017-2018 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 291-302. <https://incom.uab.cat/occ/informe>.
Moragas-Fernández, C. M.; Grau-Masot, J. M.; Capdevila, A. (2019). «La articulación de la influencia en Twitter ante el anuncio de la Ley del Referéndum en Cataluña». El Profesional de la Información [en línia], vol. 28, núm. 3, p. 1-17. <https://doi.org/10.3145/epi.2019.may.20>.
Moragas-Fernández, C. M.; Montagut Calvo, M. (2019). «Recerca en comunicació i procés català»,. A: Civil i Serra, M; López, B. (ed.). Informe de la comunicació a Catalunya 2017-2018 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 269-290. <https://incom.uab.cat/occ/informe>.
Moragas-Fernández, C. M.; Montagut, M. i Capdevila, A. (2018). «The process en route: the metaphor of the journey as the dominant narrative for the política Discourse in Catalonia». Critical Discourse Studies, vol. 15, núm. 5, p. 517-539. DOI 10.1080/17405904.2018.1468787.
Micó, J. L; Carbonell, J. M. (2017). «The Catalan political process for independence: an example of the partisan media system». American Behavioral Scientist [en línia], vol. 61, núm. 4, p. 428-440. <https://journals.sagepub.com/doi/10.1177/0002764217693277>.
O’Donnell, J.; Castelló, E. (2011). «Neighbourhood squabbles or claims of right? Narratives of conflict on Spanish and Catalan television». Narrative Inquiry [en línia], vol. 21, núm. 2, p. 191-212. <https://doi.org/10.1075/ni.21.2.02odo>.
Palà Navarro, G. (2018). «“A punt”. Anàlisi del relat televisiu de TV3 sobre la mobilització ciutadana de la Diada Nacional de Catalunya del 2016». Comunicació: Revista de Recerca i Anàlisi, vol. 35, núm. 1, p. 27-45. DOI: 10.2436/20.3008.01.165.
Perales, C.; Xambó, R. i Xicoy, E. (2012). «La crisis del modelo de Estado. La sentencia del Estatut de Cataluña y el 10J». A: Castelló, Enric (ed.). La mediatización del conflicto político: Discursos y narrativas en el contexto español. Barcelona: Laertes, p. 61-78.
Pineda, A. i Almiron, N. (2013) «Ideology, polítics, and opinion journalism: a content analysis of Spanish online newspapers». Triple C, vol. 11, núm. 2, p. 558-574. DOI: 10.31269/triplec.v11i2.490.
Pont-Sorribes, C; Alonso, F; Gili, R; Mercader, A (2016). L’articulació del discurs i el clima d’opinió de la ‘Tardor Catalana’ a les tertúlies de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio [en línia]. Informe CAC 2016. IX Convocatòria dels Ajuts a la recerca sobre comunicació audiovisual. Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya <https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/study/IX_Ajuts_Tardor_Catalana_Pont.pdf>.
Pont-Sorribes, C.; Perales-García, C; Mauri de los Ríos, M. (dir.) (2018). Anàlisi de la presència i construcció del relat del context sociopolític de Catalunya (2010-2015) a la premsa internacional. Barcelona: Institut d’Estudis d’Autogovern.
Xambó, R.; Perales, C.; Comas, E. (2014). «La confrontació per l’opinió pública: els editorials dels diaris sobre la diada de Catalunya de 2012». Arxius de Ciències Socials [en línia], vol. 1, núm. 30, p. 109-128. <http://roderic.uv.es/handle/10550/43473>.
Zallo, R. (2013). «Polítiques de comunicació a les nacions sense estat: el cas espanyol». A: Civil i Serra, Marta; Blasco Gil, José Joaquín; Guimerà i Orts, Josep Àngel (ed.). Informe de la comunicació a Catalunya 2011–2012 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 269–278. <http://incomnet.uab.cat/informe/download/2011/informe11_14.pdf>.
Font: CEO, Baròmetre de l’Opinió Pública, 3a onada, 2018.
Aquest text forma part dels treballs de base per al projecte presentat a l’Institut d’Estudis Catalans per a la realització d’un informe sobre l’estat de la cohesió social a la Catalunya del segle xxi. Per tal de redactar l’informe final s’ha disposat de diversos documents preliminars sobre els àmbits específics que es consideren propis de la cohesió social, i aquest n’és un.
En particular, aquestes pàgines, a més del text del qui les signa, inclouen tres annexos. El primer és un text de la doctora Marina Subirats sobre l’evolució i l’estat de la cohesió des d’una perspectiva sociològica, distingint els diversos períodes que ha marcat la crisi econòmica. El segon text és de la doctora Mariona Lladonosa de la Universitat de Lleida, sobre el que va ser un lema de gran consens social i polític des de mitjans del segle passat, «Catalunya, un sol poble». El text discuteix l’evolució i l’actualitat del projecte. El tercer annex és un treball sobre cohesió social a partir de l’anàlisi de Xarxes que exemplifica la capacitat explicativa del Big Data en aquest terreny i, sobretot, mostra les noves complexitats del debat. L’anàlisi del doctor Morales se centra en la comparació de dos moments relativament propers en el temps —l’atemptat terrorista del 17-A i les eleccions catalanes del 21-D de 2017—, però generadors de xarxes de relacions completament diferenciades. El text central també ha comptat amb les reflexions aportades per Francesc Serés, director de la Residència Faber d’Olot, una institució dedicada a la creació en el camp de les arts, les ciències i les humanitats. Finalment, s’ha comptat amb dades originals que ens han proporcionat la presidenta de la Federació Catalana d’Entitats Corals, Montserrat Cadevall i la presidenta d’AFOPA, Montserrat Lamúa, i amb la col·laboració dels becaris vinculats a l’ISOR de la Universitat Autònoma de Barcelona, Kevin Aspategui Albacete i Marc Alcalà i Ramos.
Tot i la vigència de l’expressió «cohesió social» tant en el llenguatge comú com en el de la confrontació política, però també en el propi de les institucions compromeses amb les polítiques públiques de benestar social i, encara, en la mateixa recerca en ciències socials, aquest concepte remet a dimensions molt diverses i controvertides de la realitat social. I no tan sols això, sinó que si bé és prou clar a què volia donar resposta quan va ser concebut en els mateixos orígens d’aquestes ciències —és a dir, segons Durkheim, a l’aparició de les noves formes de «solidaritat orgànica» a la fi de les societats tradicionals i de la seva «solidaritat mecànica»—, la complexitat de les societats actuals si bé no la invalida del tot com a instrument útil per a la reflexió, si més no, obliga a revisar-ne la significació i a usar-la amb unes certes precaucions. I aquest serà l’objectiu de la primera part d’aquest paper, per tal de saber fins a quin punt ens movem en el pla de les ciències socials o si estem contaminats per altres debats polítics i ideològics.
Així mateix, no seria honest no reconèixer que a l’hora de presentar aquest projecte de recerca, en la seva motivació inicial i més espontània, hi va haver una preocupació política, en el sentit més ample del terme, per saber en quin punt es troba la societat catalana davant dels nous desafiaments a què s’ha hagut d’enfrontar des de l’inici del segle xxi. És cert que l’interès pel grau de cohesió de la societat catalana és molt antic per les raons que ja s’esmentaran. Però a les velles circumstàncies se n’hi han afegit de noves lligades als canvis globals a què s’ha vist sotmès tot el món occidental avançat, a més d’algunes d’específiques vinculades a les particularitats locals. I, entre aquestes darreres, hi ha les que fan referència als esdeveniments polítics
—ara en sentit estricte— dels darrers anys i que, bé sigui per la seva mateixa dinàmica, bé sigui per la voluntat explícita d’usar-los per a provocar-la, han posat a l’agenda pública la hipòtesi d’una suposada greu fractura de la societat catalana. Una hipòtesi que, si fos certa, hauria fet entrar definitivament en crisi aquella consigna formulada ara fa seixanta anys de la «Catalunya, un sol poble» i que, en circumstàncies molt diferents, precisament responia a la determinació d’evitar una societat dividida. L’anàlisi de la pervivència d’aquesta determinació, estretament lligada a un objectiu no tan sols de supervivència sinó de reconstrucció nacional, serà objecte d’anàlisi en un segon apartat, amb unes notes sobre els canvis observats en la identificació nacional catalana i espanyola a Catalunya.
Paradoxalment, el conflicte nacional, que és a l’origen de la greu sospita de fractura social, des del punt de vista de l’anàlisi de les ciències socials, sol ser la dimensió oculta del debat. A Catalunya, les discussions sobre la cohesió social es fan sense la protecció —o dit a l’estil de Pierre Bourdieu, sense la «garantia»— de l’implícit de l’Estat. O, encara més, sense l’explícit de la nació, o de la voluntat de ser-ne, preservar-la i projectar-la cap al futur. Si s’estudien les variables que determinen la cohesió social a qualsevol altre país, les fronteres solen restar «naturalitzades» i l’àmbit territorial d’aquesta cohesió no forma part de la discussió. Se sobreentén que es parla de la cohesió dins de les fronteres del país. En canvi, a Catalunya, els debats sobre cohesió i fractura social tenen una altra dimensió territorial: es tracta de la cohesió i la fractura —també i molt principalment— en relació amb el paper de l’Estat del qual es forma part. Aquest va ser el cas de la preocupació per la cohesió davant dels processos migratoris interns dels anys cinquanta a setanta del segle passat, però també d’anteriors. I ho torna a ser ara, en els darrers quinze anys, davant la inquietud d’un risc suposat de fractura davant de l’aspiració d’emancipació política respecte de l’Estat espanyol. Una aspiració que, precisament, se sol vincular estretament a les expectatives de prosperitat, benestar, seguretat, qualitat democràtica i exercici lliure dels drets civils, que són els components principals de qualsevol idea de cohesió. Aquest informe no pot defugir el desafiament de tenir-ho present.
Finalment, i tenint en compte que hi ha dimensions en l’anàlisi de la cohesió social que ja són tractats a fons en altres informes —la desigualtat econòmica i la salut, confiança política, la immigració, el territori, l’educació, el paper de la llengua o el sistema comunicatiu—, a la tercera part d’aquest document s’apunta l’anàlisi de com els grans canvis socials poden haver afectat les variables pròpies d’allò suggereix la teoria del capital social de Robert D. Putnam, valorant la dimensió associativa, el paper del tercer sector —tan rellevant a Catalunya—, les pràctiques culturals i el nou paper aglutinador i alhora disgregador de les xarxes socials.
L’interès per la cohesió social, de manera implícita i explícita, és al mateix cor de les ciències socials i es pot situar a finals del segle xix, principalment a les obres d’Émile Durkheim. La qüestió que es plantejava —i que segueix vigent— és el de com s’establien els vincles socials, les formes de «solidaritat», en el pas d’una societat tradicional a una de moderna. En termes de Durkheim,[1] el pas de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica. I més concretament, com es mantenia el vincle social amb la desaparició de les estructures de l’Antic Règim i les seves velles formes d’autoritat tradicional. També és fàcil descobrir aquest interès a l’obra de Max Weber en l’anàlisi que fa de les diverses formes de legitimació de l’autoritat, amb el pas dels models tradicionals als carismàtics i finalment als legal-racionals, una dinàmica que l’autor lliga als processos de «racionalització» i «desencantament del món». Així mateix, i des d’una perspectiva conflictivista, l’atenció a les noves formes de cohesió i conflicte pròpies del capitalisme també són presents a l’obra de Karl Marx, en les nocions de consciència de classe, falsa consciència, alienació, i tantes d’altres. És a dir, la cohesió —i la divisió o el conflicte— són a l’origen mateix de la sociologia i, en general, de les ciències socials.
No és aquí el lloc de fer-ne una aproximació històrica extensa i les referències anteriors només són per assenyalar on se situa el moll de l’os de l’interès de la sociologia per la cohesió social, sovint recorrent a altres conceptes. Una centralitat per a les ciències socials que, per no entrar en més autors i teories, i només com a símptoma, la trobem en un clàssic com Robert A. Nisbet que precisament publicava la seva introducció a la sociologia amb el títol The social bond. An introduction to the study of society,[2] és a dir, una obra focalitzada en l’estudi del «vincle social». Nisbet —que tampoc no utilitza la noció de «cohesió social»— considera que l’objectiu fonamental de la sociologia és l’anàlisi de les forces que mantenen units els éssers humans en els grups i institucions en què es troben. És a dir, el propi de la sociologia seria l’estudi de la naturalesa del vincle social: «la interacció social, els agregats socials, els sistemes d’autoritat, els rols socials i els estatus i les normes socials i l’entropia social» (Nisbet, 1975: 47).
Sigui com sigui, si la sociologia clàssica havia parat l’atenció sobretot en els mecanismes de pertinença, sovint de caràcter subjectiu, més recentment també l’ha posat en la desigualtat i els factors estructurals que la determinen[3] o en la inclusió i el sentit de pertinença.[4] Així, hom parla, d’una banda, de la «dimensió cultural» de la cohesió social, més orientada a la confiança cap a les institucions, als processos d’integració i assimilació, o a l’homogeneïtat «cultural» i «identitària». D’altra banda, sovint es posa exclusivament l’accent en la dimensió «redistributiva», i per tant, en la desigualtat, la inequitat o l’exclusió.[5] Aquesta ha estat una perspectiva especialment adoptada per les institucions orientades a les polítiques públiques.
[1]. Durkheim, Émile (1893). De la divison du travail social. París: PUF.
[2]. Nisbet, Robert A. (1970). The social bound. Nova York: Afred A. Knopf. Edició citada: El vínculo social. Barcelona: Vicens Vives, 1975.
[3]. Puig, Carlota [et al.] (2011). «Cohesión social e immigración. Aportaciones científicas y discursos políticos», Revista Internacional de Sociología, vol. 69, núm. 1 (gener-abril), p. 9-32.
[4]. Hopenhayn, Martin (2008). «Cohesión docial: entre inclusión social y sentido de pertenencia», a Granda, Jorge (ed.). Pobreza, exclusión y desigualdad. Quito: FLACSO Ecuador, p. 189-202.
[5]. Per posar-ne un cas proper, vegeu l’interessant estudi del Grup de Recerca en Ciències Socials Aplicades (2017). La cohesió social a la Garrotxa: Realitats i reptes de futur. [Girona]: Consorci d’Acció Social de la Garrotxa: Universitat de Girona. 184 p.
Ara bé, de ser un concepte emprat en les ciències socials, la cohesió social ha passat a ser sobretot un objectiu de les polítiques públiques. I aquí, molt especialment defensada en el marc del Consell d’Europa, interessat en la construcció d’una Europa unida, que també vol dir cohesionada. Primer, amb el seu The human dignity and social exclusion project definit per al període 1994-1998, i després amb la seva Strategy for social cohesion pel 1998-2002 i les actualitzacions posteriors com la New strategy for social cohesion de 2004. El Consell d’Europa defineix la cohesió social com «la capacitat d’una societat per assegurar el benestar de tots els seus membres, minimitzar les disparitats i evitar la polarització. Una societat cohesionada és una comunitat de suport mutu, d’individus lliures que persegueixen objectius comuns per mitjans democràtics» (European Committee for Social Cohesion, 2004: 3).[6] L’argument fonamental és que l’exclusió social, amb notables sectors de la població vivint en pobresa, provoca un sentiment d’inseguretat que pot donar lloc a una fragmentació social que, en definitiva, desafia a la mateixa democràcia. Tal com apunta Gabriella Battaini-Dragoni (2003),[7] la definició destaca quatre dimensions del benestar individual i col·lectiu: l’equitat, la dignitat, l’autonomia i la participació.
A partir de la Revised strategy for social cohesion del 2003 aprovada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el març de 2004, es concreten tres tipus de definicions de cohesió. Una, la cohesió com a un sentit de pertinença i de valors compartits. Dues, la cohesió com el compromís i l’habilitat de treballar junts. I tres, la cohesió com a la promoció de vincles i relacions socials. Pel Consell d’Europa, la construcció de la cohesió social s’ha de buscar en la família, en el suport a la infància i la gent gran, en la participació en xarxes i institucions de la societat civil —esglésies, partits i sindicats—, però també en associacions no governamentals i de voluntariat. I tot plegat, promovent els valors de la diversitat, el pluralisme i un adequat equilibri entre responsabilitat individual i solidaritat social.
També tenim en compte la proposta metodològica elaborada pel Consell d’Europa, Concerted development of social cohesion indicators. Methodological guide en què redefineix la cohesió social des d’un punt de vista operatiu: «la cohesió social comprèn tots els elements i processos que ajuden a estrènyer l’habilitat social per assegurar el benestar a llarg termini de tots els seus membres, incloent-hi l’accés equitatiu als recursos disponibles, el respecte per la dignitat humana i la diversitat, l’autonomia personal i col·lectiva i la participació responsable» (Council of Europe, 2005: 23).[8]
Tanmateix, l’aproximació a la dimensió pròpia de les polítiques socials de la cohesió social ens podria allunyar d’una perspectiva crítica, més pròpiament científica. Així, com es veu en les definicions que en fa, la mirada política atribueix un valor positiu indiscutible a la cohesió social. En canvi, des d’una perspectiva crítica es podria discutir sobre si una defensa en excés de la cohesió no podria comportar, posem per cas, actituds tancades, a la defensiva, i xenòfobes. O bé, es podria passar per alt que hi ha societats molt desiguals i alhora molt cohesionades culturalment i políticament. És a dir, que la cohesió també pot ser resultat d’una homogeneïtat forçada o d’una societat dòcil i poc crítica amb el poder. A més, no és fàcil fer compatible la defensa que es fa de la diversitat i el pluralisme, que inevitablement implica graus notables de fragmentació social, simultàniament amb l’objectiu de promoure «valors compartits». En aquest sentit, cal recordar els controvertits debats sobre la crisi dels models multiculturals que han abundat en el tombant de segle xxi, després de comprovar-ne alguns grans fracassos.[9]
[6]. European Committee for Social Cohesion (2004). A new strategy for social cohesion: Revised strategy for social cohesion [en línia]. Aprovat pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el 31 de març. <www.coe.int> [Consulta: 31 gener 2020]. 26 p.
[7]. Battaini-Dragoni, Gabriella (2003). Conference on Social Cohesion. The Council of Europe’s Strategy for Social Cohesion. Universitat de Hong Kong, 28-29 de novembre. 26 p.
[8]. Council of Europe (2005). Concerted development of social cohesions indicators: Methodological guide. Estrasburg: Council of Europe Publishing. 234 p.
[9]. Vegeu Parekh, Bhikhu (2006). Rethinking multiuculturalism: Cultural diversity and political theory. Nova York: Palgrave. 409 p.
Des del nostre punt de vista, però, i més enllà de les possibles contradiccions que puguin contenir els discursos sobre les polítiques de cohesió i la seva distància amb una aproximació veritablement crítica, allò que més ha posat en dificultat el concepte de cohesió social, des del punt de vista de les ciències socials, ha estat la magnitud d’alguns dels canvis que s’han produït, molt acceleradament, des de l’inici d’aquest segle xxi. És a dir, que en qualsevol cas, les formes de cohesió —si volem seguir-ne dient així— han canviat radicalment.
Sense voluntat d’exhaustivitat, en primer lloc hem d’esmentar les especificitats dels nous —i sovint humanament dramàtics— moviments migratoris, particularment entorn de la Mediterrània. Moviments causats bé per la pobresa, per la guerra o per les expectatives de progrés social i econòmic, i davant dels quals, aquesta Europa tan preocupada per la cohesió social —fins i tot de manera molt desigual al seu interior— no ha sabut respondre en conseqüència. Però si aquests moviments són especialment trasbalsadors, n’hi ha d’altres que són conseqüència de la globalització dels mercats, de la internacionalització dels espais educatius i de recerca, i a Europa, de la supressió —si més no, en termes de mercat laboral, educatiu i de mercaderies— de les velles fronteres. Paradoxalment, mentre es convida amb entusiasme a la mobilitat i la internacionalització, hi ha sectors socials que se senten amenaçats —o que objectivament n’estan— i hi reaccionen demanant el restabliment de les fronteres. A què respon, si no, el Brexit o el creixement dels partits d’extrema dreta a Europa, però també arreu del món?
L’altra gran novetat disruptiva del segle xxi ha estat el paper de les xarxes socials. No és tan sols que Internet hagi contribuït decididament a transformar les formes de comunicació i informació multiplicant-les i accelerant-les, sinó que des del punt de vista del vincle social, n’ha capgirat rotundament les formes conegudes fins a finals del segle xx. Facebook, Twitter, WhatsApp, Instagram —que ja semblen eines a punt d’esgotar-se i ser substituïdes per nous instruments encara més dúctils i que ja s’estan fent lloc en el panorama interactiu, han desbaratat tant les formes anteriors de vida social com els mateixos esquemes sociològics que servien per estudiar-les. On queda la vella dicotomia entre «relacions cara a cara» i «relacions anònimes» que durant tant de temps ha servit per estudiar com s’estructuraven els intercanvis socials? Què comporta haver passat de tenir un cercle reduït d’amics i de coneguts[10] a gestionar un espai relacional de centenars o milers de seguidors a les xarxes? Fins a quin punt la polarització social i política,[11] o certes formes de populisme, no tenen a veure amb la nova cultura política que es construeix a la Xarxa? I, d’aquests fenòmens, quins són conseqüència directa de les lògiques implícites en el seu funcionament, i quins resultats d’intervencions calculades i finançades amb objectius polítics espuris?[12] I tot, sotmès a canvis en aquestes xarxes relacionals que es produeixen unes velocitats trastornadores.
Les dades sobre el creixement d’usuaris d’Internet (gràfic 1) —impressionant més que per la quantitat, per la rapidesa—, els usuaris segons les plataformes més habituals (gràfic 2), la magnitud del trànsit d’interaccions a la Xarxa cada 60 s (taula 1), i encara el temps que s’hi dedica diàriament —de les 5 h 20 min a Espanya fins a les 9 h 38 min a Tailàndia (gràfic 3)—, ens posen davant de què poden arribar a significar aquestes noves xarxes en una anàlisi de la cohesió social. I, per tant, cal anar alerta a seguir-ne parlant com si fóssim encara al segle xx, emprant esquemes i indicadors si no caducs, del tot insuficients. Només, també a tall d’exemple, és interessant la proposta del Pew Research Center que, associats amb la Social Media Research Foundation,[13] després d’estudiar molts milers de converses a Twitter, n’han identificat fins a sis estructures comunicatives diferents (gràfic 4).
Font: Word Banck i Our World in Data (https://ourworldindata.org).
Font: Statista i TNW (2019). Our World in Data (https://ourworldindata.org).
Font: OfficallyChadd i LoriLewis.
Font: Hootsuite We are Social. GlobalWebindex, Q2 & Q3 2017. Segons una enquesta a usuaris d’Internet d’entre setze i seixanta-quatre anys.
Font: Pew Research Center, associat amb Social Media Research Foundation.
El cert és que encara no es té prou ben estudiada la plasticitat de les noves formes d’interacció social i les seves conseqüències. Entre altres coses, pel seu canvi constant, de manera que és molt més ràpida l’aparició de nous models i la variabilitat en els seus usos que la capacitat per estudiar-les. En qualsevol cas, cal admetre que els vincles socials són tan complexos com ho és la societat actual. O, potser sent més precisos, la societat actual es torna tan complexa com ho permeten els nous sistemes d’establiment de vincles socials en quantitat i rapidesa. Una complexitat que afecta la vida personal com mai no s’havia vist interferida —els pessimistes morals dirien «intervinguda»—, però que també està transformant de manera radical les formes de treball o la distribució del coneixement. I, no cal dir-ho, l’organització política, fins al punt de somoure els mateixos fonaments de la democràcia i de la cultura política que l’havien sostingut fins a finals del segle xx.
En tercer lloc, i si parlem d’aquestes dues primeres dècades de segle, no podem oblidar l’impacte en la cohesió social de la greu recessió econòmica que va fer-se visible el 2008 —a Espanya no s’hi va reaccionar políticament fins el 2010— i que no es va començar a superar fins el 2013. Ara bé: la qüestió, en aquest cas, no es limita als efectes devastadors que va tenir la recessió en les economies nacionals i familiars, sinó que també ha afectat al canvi de model de creixement, a les noves vulnerabilitats que ha fet emergir, a les desconfiances institucionals que ha fet arrelar en les consciències individuals i col·lectives o a la desaparició d’expectatives —particularment en les classes mitjanes— respecte d’aquella mobilitat social que assegurava una adhesió social fonamentada en el mèrit personal.
[10]. Argemí, Marc (2019). Los siete hábitos de la gente desinformada. Barcelona: Conecta.
[11]. L’impacte de les xarxes socials en la polarització política està en discussió. Hi ha estudis que en discuteixen l’impacte, com el recent de Boxell, Levi; Gentzkow, Matthew; Shapiro, Jesse M. Cross-country trends in affective polarization. Stanford: Stanford Institute for Economic Policy Research, gener de 2020.
[12]. Vegeu el cas de Steve Bannon, antic conseller de Donald Trump, i la seva organització The Movement articulat amb l’Institut per la Dignitat Humana instal·lat a Trisulti, prop de Roma. També Robert Mercer i el lloc «conspiracionista» Breitbart News de l’alt-right nord-americana. I, encara, l’agència nord-americana de comunicació digital Harris Media, que va treballar per a l’extrema dreta alemanya, l’Alternative für Deutschland durant la campanya electoral del 2017.
[13]. Pew Research Center (2014). Mapping Twitter topic networks: From polarized crows to community clusters [en línia]. <https://www.pewinternet.org/2014/02/20/mapping-twitter-topic-networks-from-polarized-crowds-to-community-clusters> [Consulta: 31 gener 2020].
Els treballs sobre la cohesió social s’han multiplicat exponencialment des de finals del segle passat. És un símptoma directe de la preocupació que desperten els canvis socials, és clar. Ja hem esmentat la doble via més usual, que és la que destaca els aspectes subjectius de confiança social, o els més objectius i estructurals sobre desigualtat. Per aprofundir-hi, és d’interès parar atenció en l’esforç de síntesi que ha fet Jane Jenson.[14] En síntesi, Jenson proposa un esquema multidimensional que distingeix tres àmbits: a) l’econòmic, que mesura la inclusió i la igualtat; b) el polític, vinculat a la legitimitat i la participació, i c) el sociocultural, que té en compte el reconeixement i la pertinença. Un esquema que després converteix, a partir de diversos indicadors, en una proposta d’índex global de cohesió social (gràfic 5).
Font: Jane Jenson, Defining and measuring social cohesion, 2010 (p. 17).
Ara bé: un dels punts interessants del treball de Jenson és la incorporació del concepte de capital social de Robert D. Putnam[15] a la noció de cohesió social. Certament, no és exactament el mateix. El concepte de capital social tampoc és del tot clar sobretot a l’hora de fer-lo operatiu, i no està exempt de crítiques teòriques i metodològiques com les d’Eguzki Urteaga (2013).[16] Per exemple, Urteaga esmenta les observacions d’Edwards i Foley que fan al cas nord-americà, segons les quals «la fragmentació de les estructures familiars i la inestabilitat de les comunitats […] no té tant a veure amb una falta de civisme i de valors morals com amb una combinació de precarietat econòmica, d’estructures socials dèbils característiques d’una societat molt mòbil, relativament allunyades de les dels pioners» (1997: 675).[17] Tanmateix, l’interès d’incorporar la noció de capital social rau en el tipus de variables que afegeix a les habituals sobre confiança i desigualtat. Es tracta de l’anàlisi de l’associacionisme i la participació cívica —en definitiva, del compromís cívic dels ciutadans d’una comunitat—, circumstàncies que tindrien efectes positius tant en el desenvolupament econòmic com en la cohesió social i la qualitat democràtica. I és que un bon estoc de capital social és allò que facilitaria la conciliació entre l’interès individual i el general.
En aquest informe, l’interès per la noció de capital social és fàcil d’entendre. Si en alguna cosa hi ha consens a l’hora de definir la societat catalana és en la importància que històricament ha tingut i encara té la seva societat civil. En síntesi, la tesi de Putnam és que és en les associacions on cristal·litzen les expectatives de cooperació. De manera que la densitat de participació associativa en una comunitat es trobaria directament relacionada amb la qualitat de la seva vida política. Carles Boix ha analitzat de manera precisa i crítica l’obra de Robert D. Putnam al capítol introductori de l’edició catalana de Making democracy work (2000), «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques».[18]
També és rellevant prendre una certa distància i notar allò que Boix ens fa veure: «la relació entre participació en associacions cíviques i resultats socials positius no és axiomàtica» (2000: 19). De manera que cal fer algunes distincions fonamentals. Primera —seguim Carles Boix—, s’ha de distingir entre associacions verticals, que estableixen relacions de dependència, i les horitzontals que afavoreixen la mutualitat entre iguals. En segon lloc, cal considerar el propòsit de l’organització, que es pot dirigir cap al bé de la comunitat o no. Tercerament, cal veure fins a quin punt el capital social creat dins del grup és útil o no fora de la mateixa associació. En aquest sentit, Putnam ha distingit el bridging —capital social que tendeix a crear ponts— del non-bridging, un capital social que tendiria a polaritzar la vida social i afavoriria actituds no inclusives (2000: 19-22). A efectes d’aquest informe, doncs, cal considerar la possibilitat que el capital social també pugui tenir una dimensió negativa per a la cohesió social si és que esdevenia una barrera d’entrada per als no-membres i fomentava formes d’hostilitat intergrupal.
[14]. Jenson, Jane (2010). Defining and measuring social cohesions. Londres: Commonwealth Secretariat. 34 p.
[15]. Els dos textos fonamentals de Robert D. Putnam són Making Democracy Work (1993) i Bowling Alone (2000), als quals ens referirem més endavant.
[16]. Urteaga, Eguzki (2013). «La teoría del capital social de Robert Putnam: Originalidad y carencias». Reflexión Política [Colòmbia: UNAB], núm. 29 (juny).
[17]. Foley, M.; Edwards, B. «Escape from polítics. Social theory and the social capital debate». American Behavioral Scientist, vol. 40, núm. 5 (1997), p. 550-561.
[18]. Boix, Carles (2000). «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques». A: Putnam, Robert D. Per a fer que la democràcia funcioni: La importància del capital social. Barcelona: Proa, p. 9-48.
