Presentació

L’educació, en el sentit més extens del terme, continua sent un dels elements destacats per a la conformació de la cohesió social. En la nostra societat, l’escola ha deixat de tenir el paper primordial d’homogeneïtzador i de cohesionador social que tradicionalment havia tingut en el passat.

La cohesió social fa referència al grau de convivència entre grups diferents que comparteixen el mateix espai social, urbà, cultural, educatiu, etc. Des d’una mirada més proactiva, entenem la cohesió social com «la possibilitat de compartir un projecte col·lectiu de futur que es pugui viure plenament des de la diferència» (Besalú i Vila, 2005).

També la cohesió social descriu els nexes o lligams que uneixen les persones en la societat i constitueix un concepte polifacètic que nosaltres abordarem des de la perspectiva educativa.

En el marc dels sistemes educatius, la cohesió és el resultat d’actuar sinèrgicament des de totes les forces i agents que operen en el sistema i que actuen sobre els individus amb l’objectiu educatiu fonamental de possibilitar que es construeixin una identitat personal, social i ciutadana pròpia.

Així, la clau de la cohesió consisteix en com, des d’una àrea determinada —l’educació en el nostre cas—, s’atenen les persones i les relacions que mantenen en un espai determinat i es creen marcs globals de convivència i d’acció educativa fonamentats en l’equitat.

Des de fa temps, en el camp polític i normatiu, el lligam entre educació i cohesió social ha estat entès com un element destacat. Només cal recordar, entre altres fets, la Declaració dels Drets dels Infants (ONU, 1959), la Convenció sobre els Drets de l’Infant de l’UNICEF de 1989 (UNICEF, 2006), la LEC (Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació) i, més recentment, el decret d’inclusió (Decret 150/2017, del 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu).

1. Cohesió social i equitat educativa

Parlar, doncs, de cohesió del sistema educatiu significa parlar primordialment, encara que no exclusivament, d’equitat.

Aquesta equitat és el grau en el qual el sistema educatiu català proporciona les oportunitats necessàries per al desenvolupament personal i acadèmic dels individus del sistema. Una educació equitativa és la que lluita i treballa per evitar membres en vies d’exclusió o marginalització del sistema. Fa referència a si hi ha igualtat o desigualtat en l’assoliment de les competències necessàries per a aquest desenvolupament, si hi ha membres que les assoleixen i membres que no, si aquesta desigualtat fa patents distàncies molt grans entre sectors de la població (polarització), a quins sectors de la població afecten, si s’han atenuat o no amb el temps i com es poden reduir. I tot això per tal de mostrar quins són els factors que expliquen les diferències entre els individus, quins són els més rellevants i quines són les estratègies, orientacions o plans per a reduir-les i/o atenuar-les.

És evident que no n’hi ha prou amb parlar d’atenuar diferències sinó que cal considerar el marc en el qual tota la població ha d’aprofitar més les possibilitats d’un sistema que pot i ha de millorar. També és clar que l’escola i l’educació sigui formal o informal no és l’únic element que garanteix aquestes dimensions a les quals s’ha fet referència.

A hores d’ara el paper cohesionador que pot tenir l’educació s’ha de basar en el fet de concebre l’educació social (formal i no formal) i l’escola com a elements imprescindiblement entrellaçats de l’acció educativa amb voluntat cohesionadora. Els reptes educatius actuals van fent entendre l’educació com un ecosistema format per tots els agents educatius de la comunitat. Amb l’objectiu de formar persones, tot oferint-los oportunitats socials i professionals per a construir-se i desenvolupar-se. Una educació que meni a exercir activament la ciutadania, a construir una societat en pau sobre la justícia i la cohesió socials. A través d’una educació de qualitat com a dret i no pas com a privilegi.

1.1. Factors clau de l’equitat

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) conceptualitza l’equitat en educació com un constructe basat en dues dimensions considerades clau: justícia socioeducativa i inclusió.

Des del punt de vista de la justícia, es considera una educació equitativa aquella que garanteix, per a tots, el mateix dret i accés a l’educació. D’aquesta manera, els nens han de tenir garantida una educació lliure des dels tres fins als dinou anys, independentment del gènere, origen ètnic, habilitats personals o religió (UNESCO, 2012). Tal com es torna a emfatitzar posteriorment (UNESCO, 2017), és inacceptable que qualsevol singularitat personal, l’estatus socioeconòmic, el gènere o l’ètnia es puguin convertir en determinants clau per a l’èxit futur d’un infant.

Tot i això, autors com Castelli, Ragazzi i Crecenti (2012) assenyalen que garantir els mateixos drets no garanteix l’equitat, que cal considerar dos elements fonamentals: els resultats obtinguts i el tractament que hem donat a les diferències.

Això implica que hem de ser conscients que, malgrat les normatives derivades del sistema, es dona l’existència de pràctiques a les escoles que no sempre condueixen a l’equitat i també que els estudiants no parteixen dels mateixos punts de sortida quan s’escolaritzen. Aquests elements ens obliguen a reconceptualitzar el terme equitat.

Aquesta reconceptualizació condueix a entendre que no podem tractar aquestes dimensions com a elements aïllats entre ells i aïllats del seu context. Ainscow et al. (2012) proposen com a nou concepte el d’ecologia de l’equitat i descriuen les complexes interaccions que s’estableixen entre les pràctiques educatives a les escoles, la demografia escolar i les expectatives escolars de les àrees culturals locals.

És des d’aquesta mirada ecològica que es justifica que una de les més grans recomanacions de l’OCDE (2012) per a millorar, realment, l’equitat, consisteixi en la necessitat de treballar simultàniament en dos factors que interactuen clarament: d’una banda, la necessitat de generar sistemes educatius que siguin legalment i estructuralment dissenyats per a ser justos i equitatius de debò, i, de l’altra, tenir molt en compte les pràctiques escolars i els recursos aplicats.

Seguint aquestes recomanacions, des de les escoles cal considerar i reconduir, bàsicament, sis grans aspectes (Ainscow et al., 2012): «El model d’aprenentatge dels alumnes, l’organització dels grups en el context escolar, l’existència de marcs continuats d’oportunitats, els procediments reglamentats de suport de l’escola al desenvolupament personal i social dins del centre, els sistemes de resposta de l’escola a la diversitat i, finalment, la naturalesa de les relacions de l’escola amb la comunitat local».

Des del sistema educatiu cal potenciar la inclusió en tots els seus nivells, l’escolarització primerenca, la personalització dels aprenentatges, l’orientació personalitzada, la flexibilització curricular, la universalització i motivació per a accedir a l’educació secundària postobligatòria, l’orientació personal i professional, la transversalitat entre els estudis de batxillerat i els cicles mitjans professionals, el desenvolupament de la formació professional superior molt vinculada amb el sistema social i laboral i connectada amb els altres estudis i, finalment, la potenciació de la creació d’espais formatius que facin possible, de veritat, la formació continuada al llarg de tota la vida. D’aquesta manera, queda socialment clara la responsabilitat de formació al llarg de tota la vida, que el sistema ha de mantenir amb tot aquest alumnat.

S’ha dit anteriorment que l’equitat no és un concepte exclusiu de la cohesió. Catalunya té una llengua i una cultura minoritzades i hom vol mantenir la pròpia identitat i compartir-la, que no vol dir imposar-la. Aquí el sistema educatiu té objectius que van més enllà de l’equitat tal com es podria entendre en països de llengua i cultura majoritàries. És un sistema que ha de fer esforços de caràcter compensatori a favor de la llengua i cultura pròpies però també fomentar la convivència, el respecte i el coneixement dels que són d’orígens culturals diferents. La societat catalana, en els darrers decennis, ha experimentat una creixent diversitat a conseqüència de les aportacions de fluxos migratoris de nacionalitats i cultures molt diverses. L’administració catalana i la local han ofert i mobilitzat recursos per a atendre aquesta realitat. Malgrat les lògiques dificultats d’encaix i els conflictes que s’observen, sembla que els joves viuen cada cop amb més normalitat aquesta situació. Algú ha dit que vivim una època de frontissa vers una nova realitat social (Essomba et al., 2009) que té certs paral·lelismes amb onades d’immigració històricament anteriors.

Des del nostre marc educatiu, la convergència de diverses realitats socials i les diferències individuals no s’han de percebre com a elements distorsionadors, sinó que, tractades correctament, tenen un clar efecte estabilitzador sobre el sistema educatiu, suposen un equilibri entre els diferents actors del sistema i emmarquen l’educació en un context ètic absolutament innegociable. La segregació, per contra, genera problemes d’inestabilitat i de marginació que ens aboquen inexorablement al conflicte a mitjà i llarg termini.

En conseqüència, entenem que la maduresa d’un sistema s’expressa generalment en termes d’estabilitat que cal situar en el context de marcs interpretatius globals que ens ajuden a entendre en profunditat el que s’està esdevenint a cada moment i que ens proveeixen pistes per a saber com podem orientar les polítiques educatives i definir estratègicament quina ha de ser l’actuació de cadascun dels agents que operen en el sistema.

Per tal d’analitzar aquests marcs i els elements que els componen, s’acostuma a parametritzar-los mitjançant un conjunt d’indicadors que, degudament interpretats, ens ajuden a diagnosticar correctament les situacions i a generar actuacions reeixides.

La majoria de sistemes educatius, a escala global, situen l’equitat al bell mig de la cohesió i consideren que és el motor propulsor més important d’aquesta.

1.2. El context sociolingüístic del sistema educatiu català

No es pot fer una valoració de l’equitat sense considerar el context social i lingüístic en el qual actua el sistema educatiu.

Els últims quinze anys, el sistema educatiu català ha sofert canvis d’una complexitat extraordinària. És el sistema que més ha crescut en nombre d’alumnes als ensenyaments obligatoris amb un gran impacte migratori i per sobre dels països europeus.

Han canviat significativament les característiques de la població escolar a causa dels moviments migratoris intensos que s’han produït els últims anys. Els alumnes amb antecedents migratoris recents (curs 2015-2016) representen un 26,2 % del conjunt de la població escolar no universitària. D’aquests, el percentatge més gran són alumnes de segona generació, és a dir, nascuts a Espanya i fills de progenitors nascuts a l’estranger —12,4 %— o bé nascuts a Espanya però amb un dels dos progenitors nascuts a l’estranger —5,3 %— (Bayona i Domingo, 2018). Aquestes noves migracions han aportat una gran diversitat lingüística i cultural: provenen de més de 145 països diferents i estan presents en tots els nivells educatius (Generalitat de Catalunya, 2018). Això ha representat i representa per al sistema un repte extraordinari (figura 1). 

Font: Fundació Bofill. Elaboració a partir de dades del Departament d’Educació i del Ministeri d’Educació.

Han canviat, també, les característiques de la població per llengua familiar —llengua adquirida en primer lloc—, que es distribueixen en els grups lingüístics que es poden veure en la taula 1.

Al costat dels canvis poblacionals, a l’escola han arribat nous reptes: els canvis en les tecnologies de la comunicació, l’ús d’Internet, els telèfons mòbils, etc. I tot això en un context de crisi econòmica que no ha revertit les despeses que es dedicaven a l’educació abans de la crisi. Tot i el creixement econòmic dels dos últims anys, es manté la taxa de pobresa: el 20 % és la població total, un 28 % és població de menys de setze anys i del 8 % a l’11 % són infants (Albaigés i Pedró, 2017).

1.3. Els indicadors d’equitat en el context dels objectius educatius europeus ET2020 a Catalunya

L’any 2009, el Consell d’Europa va aprovar el marc estratègic Educació i Formació 2020 (ET2020: Education and training, 2020) per a la cooperació europea en l’àmbit de l’educació i la formació, basat en les fites assolides pel programa anterior, l’ET2010. En aquest document s’estableixen els objectius europeus que es consideren prioritaris. Cal assenyalar que, en conjunt, els objectius seleccionats tenen com a objectiu final proporcionar educació a tota la ciutadania de manera inclusiva, per tal que tothom pugui explotar el seu potencial, que ha de ser la garantia de la prosperitat econòmica sostenible de la societat i de l’ocupabilitat de tota la població.

Aquest objectiu final es concreta en uns indicadors que hem complementat. Les dades del conjunt de països de l’OCDE es poden trobar a la pàgina web de l’OCDE (2016), i les de les comunitats autònomes de l’estat espanyol les recullen Sicília i Simancas (2018).