Una vegada definits els grups de població segons el seu origen lingüístic i familiar, els analitzarem sociolingüísticament. Pel que fa a competència lingüística, és bastant evident que a Catalunya un símbol d’inclusió sociocultural és la capacitat de parlar el català i el castellà, i en les generacions joves, també la capacitat d’escriure les dues llengües. Així, entre els autòctons el coneixement de català és del 99,9 % entre catalanoparlants inicials i del 95,4 % entre no catalanoparlants inicials. El coneixement del castellà és del 99,8 % i el 100 %, respectivament.
Pel que fa a la competència escrita del català entre els autòctons, la proporció és del 86,4 % entre els catalanoparlants inicials i del 75,9 % entre els no catalanoparlants inicials, mentre que els percentatges de competència del castellà entre els autòctons ascendeix al 98,8 % entre els catalanoparlants inicials i al 99,5 % entre els no catalanoparlants inicials. Amb tot, si atenem només a la població jove (entre quinze i vint-i-nou anys), els nivells de competència oral i escrita en les dues llengües és pràcticament universal per a la població autòctona: la mancança més notable entre joves es produeix només en els no catalanoparlants inicials autòctons, un 2,3 % dels quals declara no saber escriure’l.
Per contra, si atenem a la població al·lòctona, nascuda fora dels territoris de llengua catalana, s’observa una diferència molt important en l’adopció de la competència lingüística en català o en castellà. En termes generals, el nivell de competència en castellà dels al·lòctons és universal. No l’entén el 0,5 %, no el sap parlar el 0,6 % i no el sap escriure el 8,8 %. Però entre els al·lòctons la competència en català no està universalitzada de la mateixa manera: no l’entén el 13,4 %, no el sap parlar pràcticament la meitat (45,7 %) i no el saben escriure pràcticament tres quartes parts (73,9 %). Vegeu-ho al gràfic 5. Entre els al·lòctons joves (entre quinze i vint-i-nou anys) aquestes deficiències són menors, però encara molt notòries: no entenen el català el 13 % dels joves al·lòctons, no el saben parlar el 28,2 % i no el saben escriure el 60,6 %.
En síntesi, una anàlisi primerenca ens indica que, pel que fa a competències lingüístiques, els autòctons tenen similituds, indiferentment de la seva llengua d’origen, però els al·lòctons tenen deficiències molt notables en català.
Font: EULP 2013.
A pesar que l’origen geogràfic dels enquestats és rellevant, tampoc se’ns ha d’escapar que l’edat d’arribada a Catalunya és una variable rellevant. Vegeu, en primer lloc, l’edat d’arribada dels enquestats al·lòctons al gràfic 6, on podem distingir un gruix important arribat abans de la majoria d’edat, i un altre en la joventut, amb edat laboral.
Font: EULP 2013.
Si incorporem les informacions sociolingüístiques, en el cas dels al·lòctons, el coneixement del català s’associa per complet a l’edat d’arribada. Així, entre els que han arribat abans dels cinc anys el nivell de competència és quasi universal, havent-hi menys del 10 % que declara no saber parlar-lo. Els que han arribat entre els sis i els dotze anys ja tenen percentatges majors de no competents en català, que se situen entre el 10 % i el 30 %. En el cas dels arribats entre els tretze i els disset anys, superen el 30 % que no sap parlar el català, i entre els arribats a partir dels divuit anys, els que declaren no saber parlar català són més de la meitat. Vegem-ho al gràfic 7.[2]
Font: EULP 2013.
Amb tot, aquestes dades reflecteixen resultats per a tota la població, i per tant, una dinàmica històrica. Aquesta situació heretada s’ha corregit en els últims anys pel sistema educatiu. Si limitem l’anàlisi a la població jove (entre quinze i vint-i-nou anys), es mostra com tots els joves al·lòctons arribats abans dels catorze anys declaren saber parlar català. Per tant, els arribats durant l’educació primària fins al primer cicle de secundària han après a parlar en català. Els arribats a partir dels quinze anys mostren ja mancances més importants, però encara inferiors a les dels que han arribat en edat adulta.[3] Vegem-ho en el gràfic 8 en termes proporcionals (i en el Gràfic 9 en termes absoluts). Per tant, es pot afirmar que en les últimes dècades el sistema educatiu de Catalunya ha estat capaç d’alfabetitzar en les dues llengües la població autòctona i la població al·lòctona arribada abans dels catorze anys (segon cicle de secundària).
Gràfic 8. Coneixement del català i edat d’arribada entre la població jove, en percentatges
Font: EULP 2013.
Gràfic 9. Coneixement del català i edat d’arribada entre la població jove, en nombres absoluts
Font: EULP 2013.
[2]. Tingueu en compte que l’edat d’arribada està desagregada any per any, i això fa que els marges d’error augmentin i donin gràfics més variables, amb unes dents de serra més pronunciades. Hem preferit deixar-los en aquest nivell de desagregació per tal de poder determinar empíricament millor els llindars.
[3]. Tingueu en compte que l’anàlisi està desagregada any per any i, per tant, la significació dels resultats es veu minvada. Amb tot, l’objectiu no és establir els llindars exactes dels canvis, si no entendre les dinàmiques al llarg de l’edat d’arribada dels joves. La diferència de coneixement de català entre els al·lòctons arribats a Catalunya abans o després dels divuit anys és significativa (χ2 = 66,6; p = 0,000).
La major part de la població tendeix a convergir a la llengua de l’interlocutor (57,6 %), però una bona part de la població de Catalunya manté l’ús del castellà quan els contesten en català (30,5 %), una part menor manté l’ús del català quan els contesten en castellà (10,7 %), i una part menor tendeix a mantenir la llengua en què s’ha adreçat a l’interlocutor, sigui aquesta el català o el castellà. Vegeu-ho a la taula 3. Les raons per a la no convergència lingüística són diverses, i poden atènyer a normes sociolingüístiques, actituds, raons ideològiques, de competència i/o confiança lingüística, etc. Amb tot, a Catalunya el manteniment del català s’associa, en bona part, a qüestions actitudinals, pel fet que tota la població sap parlar castellà, mentre que el manteniment del castellà s’associa en bona part a la manca de competència en català, pel fet que bona part dels que no convergeixen al català no saben parlar-lo.
Font: EULP 2013.
Tal com es pot observar al gràfic 10, entre els autòctons està generalitzada la convergència a la llengua de l’interlocutor, sigui quina sigui la primera llengua de l’enquestat i la llengua en què li contesta el seu interlocutor. La convergència dels autòctons a la segona llengua (L2) és superior al 70 %, tant entre catalanoparlants com entre no catalanoparlants inicials. Si atenem als al·lòctons, tenen una taxa de convergència al castellà similar a la dels autòctons no catalanoparlants. Però la convergència al català és molt inferior, i només un terç convergeix a l’ús del català en una interacció en què els contesten en català (36,9 %).
Tot i que en la població general trobem aquestes dinàmiques contraposades segons l’origen geogràfic, la mateixa anàlisi entre només els joves (entre quinze i vint-i-nou anys) permet desvetllar si les dinàmiques canvien generacionalment. L’anàlisi apunta que el comportament dels autòctons és similar al dels majors, però en el cas dels al·lòctons augmenta la taxa de convergència fins al 53,1 %, encara que lluny d’assimilar-se a la taxa dels autòctons no catalanoparlants (vegem-ho al gràfic 11).
Amb tot, en el gràfic 12 es pot observar que les taxes de convergència dels al·lòctons joves difereixen molt depenent de l’edat d’arribada. Tant és així que els al·lòctons arribats abans dels divuit anys tenen un comportament assimilable al dels autòctons no catalanoparlants inicials: convergeixen al castellà (89,4 %) i al català (71,9 %) en unes proporcions properes a les que ho fan els autòctons no catalanoparlants (95 % i 81,5 %, respectivament).
Per tant, novament, els al·lòctons arribats a Catalunya en edat escolar tenen uns comportaments assimilables als dels autòctons pel que fa a la convergència a la llengua de l’interlocutor. Per contra, els al·lòctons arribats en edat adulta en bona part no convergeixen al català quan se’ls contesta en aquesta llengua.
Gràfic 10. Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (tota la població), en percentatge
Font: EULP 2013.
Gràfic 11. Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (joves), en percentatge
Font: EULP 2013.
Gràfic 12. Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (al·lòctons segons l’edat d’arribada), en percentatge
Font: EULP 2013.
Els resultats, per tant, apunten que la societat catalana ha estat capaç d’anivellar les competències lingüístiques en català i castellà dels autòctons, indiferentment de la seva llengua inicial (L1), i fins i tot ha aconseguit uns nivells assimilables per a població no nascuda al territori, però arribada en edat escolar. I amb relació al comportament sociolingüístic, els resultats són similars. Per tant, en termes sociolingüístics és previsible que els nouvinguts desenvolupin un sentit de pertinença a la societat receptora com a marc de la cohesió social en un període raonable, i especialment vinculat als processos de socialització. El sistema educatiu es mostra com la base de l’acolliment lingüístic i de la cohesió social, i com a tal, cal reforçar-lo.[4]
[4]. Estudis anteriors a tenir en compte: Francesc Xavier Vila i Moreno i Natxo Sorolla (2016), «Capítol 6. Llengua i origen geogràfic», a El coneixement del català 2011: Anàlisi sociolingüística del Cens de població del 2011 [en línia], Barcelona, Generalitat de Catalunya. <http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/publicacions_en_linia/btpl_col/analisi-cens-de-poblacio-del-2011>, p. 104-124.
Creieu que en la societat catalana es despleguen satisfactòriament les xarxes actives de relació i de participació sociopolítica que promouen la cohesió social, i específicament en els aspectes sociolingüístics?
5. Estudis anteriors a tenir en compte: Natxo SOROLLA (2010), «Famílies lingüísticament mixtes segons l’enquesta EULP08», Cercle 21 [en línia], núm. 8 (20 desembre): Les famílies multilingües en l’entorn català, .
Quan en un estudi sociolingüístic es pregunta a l’enquestat per la seva llengua inicial (L1) i per la de la seva parella, aquests haurien de ser similars. Amb tot, a l’EULP de 2013 la proporció d’enquestats catalanoparlants inicials és inferior que la de parelles catalanoparlants inicials —amb 2,7 punts de diferència. La proporció d’enquestats castellanoparlants i bilingües inicials és superior que la de parelles castellanoparlants inicials — amb 2,6 i 0,6 punts de diferència, respectivament.[6] La proporció d’al·loglots inicials és molt similar per als dos valors, amb 0,4 punts de diferència. Vegem-ho al gràfic 13.
Gràfic 13. Llengua inicial de l’enquestat i de la seva parella, en percentatges
Font: EULP 2013.
Amb els valors anteriors es pot calcular la distribució lingüística (L1) d’aquestes combinacions de dues persones —díades enquestat-parella— sota el supòsit que les tries fossin un acte aleatori. I es poden comparar amb la distribució real que tenen a la societat. Així, amb un 30,8 % d’enquestats que són catalanoparlants inicials i un 33,6 % de parelles catalanoparlants inicials, caldria esperar un 10,3 % de parelles formades per un enquestat catalanoparlant inicial i una parella catalanoparlant inicial (30,8 × 33,6 / 100 = 10,3). Amb tot, aquestes combinacions representen el 19,5 % de les que realment s’observen a l’enquesta. Per la qual cosa, les combinacions formades per catalanoparlants inicials en la societat es produeixen 9,1 punts percentuals per damunt del que caldria esperar amb una distribució aleatòria. Això es deu al fet que, com és habitual, les tries de parella no són aleatòries, ja que en les relacions socials es produeix homofília, perquè es tendeix a tenir més relació amb persones que tenen atributs similars als propis, com per exemple la llengua inicial.
A la taula 4 es poden observar les diferències entre els valors observats i els valors esperats en la combinació segons la llengua inicial de l’enquestat i la seva parella. Els tres valors observats que superen els esperats amb una distribució aleatòria (en blau) són els de les relacions homòfiles: els catalanoparlants tenen major tendència a emparellar-se entre ells, els castellanoparlants inicials també entre ells, i els al·loglots inicials, també. En conseqüència, però, les relacions heteròfiles són menys comuns.
Però en la taula 5, per grups d’edat, es pot observar que la tendència a l’homofília sociolingüística ha tendit a reduir-se en les generacions més joves —tenir parella de la mateixa llengua inicial. Així, si bé en la població gran —més grans de seixanta-quatre anys— hi ha 14 punts percentuals més de parelles catalanoparlants de les que caldria esperar amb una distribució aleatòria, aquesta «sobrerepresentació» ha tendit a reduir-se fins a menys de 7 punts de diferència entre la població més jove. Una dinàmica similar ocorre amb les parelles entre castellanoparlants inicials, que entre els grans són 14,5 punts més comuns del que caldria esperar amb una distribució aleatòria, però només 7,2 punts més comuns entre els més joves. Ambdues dinàmiques van associades a un increment de les combinacions lingüísticament mixtes i, indirectament, a una major confluència dels dos grups sociolingüístics.
En el cas dels al·loglots, tot i que els resultats bruts apunten que les majors diferències entre valors observats i valors esperats es troben en les generacions més joves, aquest fet està molt relacionat amb el gran increment que ha tingut aquest grup en els últims anys. Així, a les generacions joves també hi ha més presència d’al·loglots i, per tant, s’hi poden produir les diferències més grans. Si relativitzem la diferència entre els valors observats i els valors esperats en relació amb el volum de valors esperats, es pot observar com entre els més grans hi havia unes 10 vegades més de parelles formades per dos al·loglots que no les que es produirien amb una distribució aleatòria. Però tal com es va reduint l’edat, aquesta proporció es va reduint fins a una relació de 5 a 1 i, per tant, la distribució de parelles joves formades per al·loglots és més propera a una distribució aleatòria, cosa que fa que també entre joves al·loglots s’observi que té menor intensitat l’homofília entre al·loglots inicials.
Font: EULP 2013.
[6]. Aquestes diferències es podrien deure a que els enquestats infrarepresenten, possiblement per desconeixement, el passat castellanoparlant de les seves parelles.
Quina creieu que és la tendència en la correlació entre el perfil sociolingüístic dels ciutadans i com s’identifiquen políticament? Creieu que l’èmfasi del projecte sobiranista en la primacia pública del català pot comprometre la identificació dels ciutadans que no tenen el català com a llengua pròpia?
Els estudis EUL no permeten aquesta anàlisi. Existeixen estudis sobre aquest aspecte, però bona part d’aquests són dispersos i en format de comunicacions o apunts de bloc. Amb tot, hi ha un estudi central, fet pels sociolingüistes Albert Fabà i Joaquim Torres Pla (2017).[7] L’11 de setembre de 2012 es considera un punt d’inflexió en l’independentisme a Catalunya. Les dades que aporten els autors inclouen un baròmetre del CEO anterior a aquesta data (10/2011), un altre que comparativament mostra un punt de màxima efervescència de les posicions favorables a la independència (2/2013) i dos baròmetres amb resultats similars, i més matisats, que apuntarien a una consolidació del canvi. Partim del fet que la posició sobre la independència és diferent segons la llengua inicial o l’origen geogràfic familiar, i aquest fet ocorria abans del 2012 i es continua produint posteriorment.
Si es compara el primer baròmetre amb els dos últims, es pot observar que l’augment del suport a la independència es produeix entre tots els col·lectius segons l’origen geogràfic. I a més, es pot observar que l’augment es produeix amb una intensitat similar: entre els que tenen dos progenitors autòctons es produeix un augment que ronda el 50 % més d’efectius favorables a la independència, i els autòctons que no tenen cap progenitor autòcton augmenten el suport al voltant del 40 %. Per contra, dos col·lectius superen aquest augment: els que tenen un únic progenitor autòcton i els al·lòctons, que en tots dos casos doblen els seus efectius. Per tant, segons l’origen geogràfic familiar, les dades apunten que els canvis que es produeixen en els últims anys en la societat catalana no són menys intensos en els grups al·lòctons o en els descendents de parelles al·lòctones.[8] Vegem-ho en el gràfic 14.
Gràfic 14. Evolució de la resposta «independència» a la pregunta sobre la relació Catalunya-Espanya,
segons l’origen familiar (Fabà Prats i Torres i Pla, 2017)
Una altra manera d’analitzar la relació entre llengua i posició política és analitzar el vot segons la llengua inicial (gràfic 15). En primer lloc, cal tenir en compte que el vot a partits sobiranistes és més divers sociolingüísticament que no pas el vot a partits unionistes. Així, el partit que té menys votants de llengua inicial castellana és Junts per Catalunya, tot i que representen un 23,7 % del seu electorat, seguit de la CUP, amb un 28,5 % de castellanoparlants inicials i ERC, amb un 32,6 %. En oposició, Catalunya en Comú-Podem només té un 15,2 % de catalanoparlants inicials, seguit del PSC (10,1 %), el PPC (9,1 %) i Ciutadans (8,7 %), tots ells amb una proporció menor del grup minoritari de parlants inicials. Vegeu-ho a la taula 6.
Gràfic 15. Evolució de la resposta «independència» a la pregunta sobre la relació Catalunya-Espanya,
segons la llengua d’identificació (Fabà Prats i Torres i Pla, 2017)
Taula 6. Llengua inicial segons intenció de vot al Parlament de Catalunya[9]
Font: CEO, 3r baròmetre de 2018.
Per tal de mesurar la polarització política, analitzem aquesta realitat des d’una perspectiva inversa: analitzem com ha evolucionat el vot segons la llengua inicial. S’ha tendit a agrupar els partits de Catalunya en tres blocs. Dos blocs són clars i es defineixen per la seva posició respecte a la independència. Els partits sobiranistes agrupen les diferents formes electorals d’ERC, CiU, la CUP i altres partits que han explicitat una posició favorable a la independència en els darrers anys. Els partits constitucionalistes agrupen el PSC, C’S, el PP i altres partits que han explicitat una posició desfavorable a la independència, una primacia de la Constitució espanyola, i han estat favorables a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. En tercer lloc, distingim la posició d’altres partits com CSQP, ICV i altres confluències que han mantingut un paper favorable a un referèndum bilateral o han matisat la seva posició en un bloc o en un altre. Tal com es pot observar a la taula 7, els catalanoparlants inicials han canviat les seves adhesions des de 2011: han augmentat el vot a partits sobiranistes i l’han reduït a partits constitucionalistes i altres. Per contra, els castellanoparlants inicials han reduït la seva adhesió a partits sobiranistes i l’han augmentat a partits constitucionalistes i altres.
A més, una anàlisi primfilada permet observar una polarització del vot dintre dels blocs, ja que els catalanoparlants han reduït el vot a CiU i al PSC i l’han augmentat a ERC i a la CUP, i els castellanoparlants inicials han reduït el vot al PSC i CiU i l’han augmentat al PPC i a Ciutadans. Per tant, en relació amb el vot polític sí que s’observa una polarització, pel fet que la llengua actualment s’associa més amb el bloc de partits al qual es vota, en comparació a fa set anys, i dintre de cada bloc, el vot també ha tendit a incrementar-se en els partits amb posicions més polaritzades.
Taula 7. Comparació del vot per blocs polítics segons la llengua inicial
en percentatge (entre el 2015 i el 2011 i entre el 2018 i el 2011)[10]
Font: CEO, baròmetres de 2011, 2015 i 2018.
[7]. Els autors han fet dues presentacions a les Jornades de la Xarxa CRUSCAT (2016 i 2018). En les últimes van presentar «Llengua i procés en temps convulsos, segons les enquestes del CEO», on analitzaven les últimes variacions sobre la llengua inicial que es van produir en els primers baròmetres de 2018 i com es relacionen amb els canvis sociopolítics a Catalunya. També tenen una publicació anterior (Fabà i Torres Pla, 2015). Des de la sociolingüística també ho ha tractat Carles de Rosselló (2017).
Miquel Strubell (Querol i Strubell, 2009) va treballar fa uns anys sobre l’associació de la llengua i el vot polític, amb dades a nivell comarcal o municipal. Va presentar resultats en unes jornades sociolingüístiques a Tarragona. Una anàlisi més aprofundida pot seguir els resultats dels estudis ICP (matrius accessibles en línia), o explorar els estudis del CEO.
El treball de Roger Tugas (2018) estudia més a fons l’associació entre posició política i altres variables, entre elles, les sociolingüístiques i l’origen. Amb tot, es tracta d’un estudi sincrònic que no permet comparar els resultats abans i després del 2012 i, per tant, no permet analitzar-ne l’evolució.
A més, caldria aprofundir en una anàlisi longitudinal sobre dues qüestions associades: la identitat nacional i el vot polític.
[8]. Una altra anàlisi possible és la de la llengua d’identificació dels enquestats. Els resultats apunten que entre la població que té el castellà com a llengua d’identificació, el canvi és menys intens. Amb tot, cal tenir en compte que es tracta de la llengua d’identificació i no la llengua inicial dels enquestats. El canvi per origen lingüístic és similar al que es produeix per origen geogràfic familiar, i indica que el canvi ha afectat tots els grups. Però quan es tracta de la llengua d’identificació, són representacions lingüístiques, més associades a les posicions polítiques, i per tant, aquí sí que s’observa una polarització, en el sentit que els castellanoparlants que s’identifiquen només amb el castellà són menys favorables a la independència que els castellanoparlants inicials en general, part dels quals s’identifiquen amb les dues llengües —o només el català— i tenen posicions diferents.
Així, entre els enquestats que tenen el català com a llengua d’identificació, el suport augmenta al voltant del 50 %, entre els bilingües inicials aquest augment és superior, mentre que entre els castellanoparlants se situa entre l’estabilitat o l’augment més moderat. Per tant, per llengua d’identificació, sí que es detecta certa polarització, pel fet que l’augment del suport a la independència és més limitat entre els castellanoparlants que no entre els catalanoparlants. Amb tot, cal tenir en compte que aquestes dades haurien de ser ratificades amb dades sobre la llengua inicial.
[9]. Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió, Baròmetre d’opinió política: 3a onada, 2018 [en línia], <http://ceo.gencat.cat/ca/barometre/detall/index.html?id=6868>.
[10]. Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió, Baròmetre d’opinió política: Estudis 661, 804 i 908 [en línia], <http://ceo.gencat.cat>.
Bretxa, Vanessa; Farré, Mireia; Martínez Melo, Montserrat; Masats, Marta; Navarro, Montse; Oller, Eulàlia; de Rosselló, Carles; Rovira, Cristina; Sorolla, Natxo; Torras, Clara; Torres Pla, Joaquim; Ubalde, Josep; Vila i Moreno, Francesc Xavier (2018). Anàlisi de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya 2013. Vol. 1: Coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. <https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/23_EULP_Catalunya_2013-vol.1.pdf>.
Fabà, Albert; Torres Pla, Joaquim (2015). «Llengua i sobiranisme. Una anàlisi sociolingüística sobre les dades del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió)» Revista de Llengua i Dret [en línia]. <https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2015/03/19/llengua-i-sobiranisme-una-analisi-sociolinguistica-sobre-les-dades-del-ceo-centre-destudis-dopinio-albert-faba-i-joaquim-torres>.
— (2015). «Cau realment el suport a la independència a Catalunya?» A. Crític [en línia]. <http://www.elcritic.cat/datacritic/cau-realment-el-suport-a-la-independencia-a-catalunya-4851>.
— (2017). «El suport a la independència de Catalunya segons la llengua d’identificació i altres variables (2011-2015)». Treballs de Sociolingüística Catalana [en línia], núm. 28. <https://raco.cat/index.php/TSC/article/view/97385/421274>, p. 301–319.
Generalitat de Catalunya (2019). Els usos lingüístics de la població de Catalunya: Resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població: 2018 [en línia]. <https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/dossier-eulp-2018.pdf>.
Querol, Ernest; Strubell, Miquel (2009). «Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya: Evolució de les habilitats, dels usos i de la transmissió lingüística (1997-2008)». Revista de Llengua i Dret [en línia], núm 54. <http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/2373/n54-solis-ca.pdf>.
Tugas, Roger (2018). «El suport a la independència ha caigut realment vuit punts en tres mesos?» [en línia]. Nació Digital. <https://www.naciodigital.cat/noticia/149263/suport/independencia/caigut/realment/vuit/punts/tres/mesos>.
Marc Guinjoan
Universitat Autònoma de Barcelona
Enfrontar-se al repte de definir i conceptualitzar la cohesió social des de la ciència política —així com des de qualsevol disciplina de les ciències socials— no és una tasca certament senzilla. D’acord amb Kawachi i Berkman (2000), la cohesió social es pot entendre com «la mesura en què els diferents grups d’una societat estan connectats i són solidaris entre ells». Segons el sociòleg francès Émil Durkheim (1897), una societat cohesionada és aquella que està caracteritzada per l’abundància de «suport mutu entre els individus», mentre que Cartwright (1968) afirmava que «la cohesió grupal fa referència al grau en què els membres d’un grup volen mantenir-se en el grup». Així, els membres d’un grup altament cohesionat, a diferència d’un amb un nivell de cohesió baix, estan més preocupats per la seva pertinença i, per tant, estan més motivats per contribuir al benestar del grup, per avançar en els seus objectius i per participar en les activitats. Més recentment, en un estudi desenvolupat per l’OCDE el 2012, s’afirmava que una societat cohesionada és aquella que treballa pel benestar dels membres que la componen, lluita contra l’exclusió i la marginació, genera un sentiment de pertinença, promou la confiança entre els individus i ofereix als seus membres l’oportunitat de millorar en l’escala social.
D’entre els diferents elements que caracteritzen una societat socialment cohesionada, des de temps històrics la ciència política ha destinat molts esforços a entendre el nivell de confiança que es genera entre els individus d’una societat, el que és conegut com a «confiança interpersonal». Això ha estat així perquè la confiança interpersonal —definida com la mesura en què tendim a confiar en les altres persones— és una actitud cabdal per a copsar la cultura política d’una societat.
En efecte, la confiança social i política constitueix un indicador de la salut del sistema democràtic d’un país. La recerca en ciència política ha acumulat evidències diverses mostrant que la confiança social té un impacte positiu en l’economia d’un país o el benestar de la ciutadania (Meer, 2018; Norris, 2011; Zmerli i Meer, 2017), així com un precursor tant del bon funcionament de les institucions democràtiques com de la implicació política de la ciutadania. Així, una societat altament cohesionada determinarà la qualitat de les seves institucions, que per la seva banda tindran un impacte en les polítiques de creixement del país i en l’èxit d’aquest. Addicionalment, la cohesió social també serà essencial per a generar la confiança suficient per a implementar reformes i deixar passar temps suficient com perquè aquestes tinguin el seu efecte (Easterly, Ritzen i Woolcock, 2006). Per contra, l’existència de nivells de confiança baixos tindrà un impacte negatiu en diversos aspectes públics, des de l’economia al rendiment de comptes electoral (Dalton, 2004).
Així doncs, seguint aquesta mateixa línia de recerca en ciència política, en aquest capítol abordarem, en primer lloc, els nivells de confiança interpersonal a Catalunya —comprant-los amb els de la resta de l’Estat i d’Europa— i com evoluciona longitudinalment. Per a fer-ho, emprarem dades d’enquesta provinents del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), de la Generalitat de Catalunya, del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i de l’Enquesta Social Europea (ESE). Els capítols 1 i 2 estan dedicats a identificar els factors que expliquen les diferències entre individus en confiança social, mentre que el capítol 3 fa èmfasi especial en l’edat dels individus com un dels factors més rellevants —i complexos— per a explicar la confiança en els altres. En el capítol 4 analitzarem fins a quin punt el procés polític dels darrers anys ha afectat la confiança entre catalans i estendrem l’anàlisi de la confiança interpersonal per a fer-la també extensible a la confiança en les nostres institucions de govern. El capítol 5 està dedicat a analitzar l’homogeneïtat de les xarxes relacionals dels catalans, mentre que, finalment, el capítol 6 presenta dades sobre la polarització política a Catalunya. El capítol 7 tanca amb les conclusions.
La principal mesura de cohesió social, des del punt de vista d’enquesta, la trobem en la confiança en els altres. Tot i que està formulada amb redactats relativament diferents, la pregunta planteja una dicotomia entre els qui són del parer que gairebé sempre es pot confiar en la gent i els que consideren que normalment, totes les precaucions són poques a l’hora de tractar amb la gent. La figura 1 ens mostra, amb dades del CEO, l’evolució del nivell de confiança interpersonal a Catalunya des de l’any 2000 fins a l’actualitat. Les dades mostren com la desconfiança s’ha imposat habitualment a Catalunya —la diferència entre les dues magnituds se situa en els primers anys al voltant dels vint punts percentuals—, tendència que tanmateix s’ha anat revertint a mesura que passen els anys. De fet, i en contra del que s’ha pregonat des de determinades tribunes polítiques i d’opinió, no sembla que les circumstàncies polítiques ocorregudes en els darrers anys hagin minvat el nivell de confiança interpersonal, sinó més aviat el contrari —aquest aspecte es tractarà en major detall al capítol 5.
Font: Baròmetres del CEO (2006-2018). La pregunta emprada és la següent: «En general, vostè considera que gairebé sempre es pot confiar en la gent o que normalment, totes les precaucions són poques a l’hora de tractar amb la gent?». Les opcions No ho sap i No contesta no es llegeixen i han estat excloses de la figura.
Si fem un exercici similar per a la resta de l’Estat, en la figura 2 veiem com els resultats són molt similars. En aquest cas la pregunta no és binària, sinó que es planteja en una escala del 0 al 10, i en el cas de Catalunya la mitjana queda situada exactament en el valor 5, molt poc per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat, que se situa en el 4,9. Les Illes Balears i, sobretot, el País Valencià, en canvi, se situen per sota la mitjana del conjunt de l’Estat, amb uns valors registrats de 4,8 i 4,5, respectivament. En els valors més elevats trobem Cantàbria, el País Basc o Navarra, a una certa distància de Madrid, la quarta, i a més de mig punt de diferència de la resta de comunitats.
Font: Baròmetre de març de 2018 del Centre d’Investigacions Sociològiques, núm. 3207. La pregunta emprada és la següent: «Diríeu que, en general, es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no s’és prou prudent en el tracte amb els/les altres? Si us plau, situeu en una escala de 0 a 10, en la qual 0 vol dir mai no s’és prou prudent i 10 vol dir que es pot confiar en la majoria de la gent.
Si transcendim l’àmbit d’estudi estatal i ens fixem en el conjunt d’Europa, les dades de la figura 3 ens mostren que és en els països nòrdics on s’observen uns nivells més elevats de confiança interpersonal, amb aproximadament dues terceres parts de les enquestes que afirmen que normalment es pot confiar en la majoria de la gent. Catalunya i l’Estat se situen en la banda baixa dels països europeus, just per sota de Bèlgica i Lituània, juntament amb Txèquia, i per sobre d’Itàlia i França. A la cua de tot, Portugal i Polònia.
* Any 2014.
Font: Les dades sobre els diversos països d’Europa provenen de l’European Social Survey, any 2016 (les dades de Dinamarca es corresponen al 2014), mentre que les dades sobre Catalunya provenen del Baròmetre de març de 2018 del Centre d’Investigacions Sociològiques.
Nota: La pregunta emprada és la següent: «Utilitzant aquesta targeta, diríeu que, en general, es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no s’és prou prudent en el tracte amb els altres? Si us plau, col·loqueu-vos en una escala de 0 a 10, en la qual 0 vol dir que “mai no s’és prou prudent” i 10 que “es pot confiar en la majoria de la gent”.»
En l’apartat anterior hem vist l’evolució del nivell de confiança en els altres a Catalunya, així com hem pogut comprovar com ens situem en temes comparats amb la resta de l’Estat i una mica per sota de la mitjana europea. En aquest capítol ens volem endinsar en els factors que expliquen diferències entre individus en el nivell de confiança en els altres: per què hi ha determinades persones que tendeixen a afirmar que normalment no es pot confiar en els altres, mentre que d’altres consideren que gairebé sempre es pot confiar en la resta de la gent?
Per respondre aquesta pregunta emprem dades dels baròmetres del CEO que s’han publicat des del 2014 fins al 2019.[1] La variable de resposta —dependent— és la mesura binària del CEO de si l’individu considera que generalment es pot confiar en els altres —valor 1— o si normalment totes les precaucions són poques a l’hora de tractar amb la gent —valor 0. Com en la figura 1, les opcions de resposta No ho sap i No contesta han estat excloses de l’anàlisi. Totes les variables explicatives —independents— incloses en l’anàlisi s’han recodificat de manera que van de 0 a 1, excepte l’edat, que està expressada en anys. L’estimació de l’impacte de cada variable en la confiança en els altres es fa mitjançant una regressió lineal per OLS.[2]
La figura 4 ens mostra l’impacte de canviar des del valor mínim al valor màxim en cada una de les variables considerades —excepte per l’edat, que indica canvis d’un any i que tractarem amb tot detall en el capítol 4. L’eix de les abscisses ens mostra fins a quin punt incrementarà —o disminuirà— el suport a la idea que normalment es pot confiar en la majoria de la gent. Per exemple, si ens fixem en el coeficient de l’interès per la política, podem veure com canviar d’un individu que no mostra cap interès per la política a un que té molt d’interès —mantenint constant la resta de característiques de l’individu— suposarà un increment de fins a 20 punts percentuals en la confiança en els altres —si ens fixem en un individu mitjà a Catalunya, la probabilitat de confiar en els altres passarà del 34,6 % al 55,3 %. Més enllà de l’interès per la política, la ideologia també és un predictor important de la confiança en els altres. Tal com ens indica la figura 4, canviar d’una persona que s’autoubica en l’extrema esquerra de l’eix ideològic —valor 0— a una que ho fa a l’extrema dreta —valor 10— suposarà una caiguda en el grau de confiança de fins a 13 punts percentuals. Quant a la identitat nacional-regional dels individus, la relació que s’observa tan sols afecta aquelles persones que se senten només espanyoles i més espanyoles que catalanes. Respecte d’aquest grup, els individus amb identitats duals, predominantment catalanes o exclusivament catalanes, mostren uns valors molt similars, que se situen entre 6 i 10 punts percentuals per sobre dels que se senten exclusivament espanyols.
Si ens fixem en variables més sociodemogràfiques, observem com el nivell d’estudis és una variable rellevant per a entendre la confiança. Comparats amb aquelles persones que només tenen estudis primaris, els individus amb educació secundària acabada tenen 12 punts percentuals més de tenir confiança en els altres, valor que incrementa fins als 20 punts en el cas dels individus amb estudis universitaris finalitzats. El fet de ser dona, en comparació amb ser home, també incrementa la confiança però tan sols en dos punts percentuals. Finalment, la llengua materna de l’individu tampoc no sembla ser un factor determinant de la confiança en els altres. El coeficient per a les persones que tenen el castellà com a primera llengua, així com els bilingües —que parlen tant català com castellà—, és idèntic al de les persones que tenen el català com a primera llengua, i només per a les (poques) persones que mencionen altres llengües la confiança és més elevada —fins a 8 punts, però amb un important marge d’error. Com hem mencionat anteriorment, la relació entre edat i confiança la tractem amb tot detall en el capítol següent.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP),
2014-2019. Centre d’Estudis d’Opinió.
[1] La matriu fusionada es pot trobar a http://ceo.gencat.cat/ca/barometre/matrius-fusionada-BOP.
[2] Per a simplificar la presentació i interpretació dels resultats s’empra un model lineal de probabilitat en lloc d’un model de regressió logística, com la naturalesa binària de la variable dependent recomana. Els resultats, tanmateix, són substantivament equivalents si s’empra un model de regressió logística.
