Per a mesurar el nivell de confiança amb els altres i les actituds sobre la immigració, és a dir, l’anomenada confiança horitzontal, en el cas de Catalunya recorrerem a les dades proporcionades pel Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya; en el cas d’Espanya, a les del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS); i per últim, per a la comparació internacional, hem utilitzat les dades de la darrera onada de l’European Values Study de 2017. Aquesta comparació, tot i que no es vol fer exhaustiva, no resulta fàcil, ja que per una banda, la formulació de les diferents preguntes no coincideix en les diferents enquestes, i per l’altra, la cronologia tampoc; d’aquesta manera, en l’enquesta europea encara manquen els resultats per a molts països força significatius, cosa que limita greument la comparació.
En tot cas, si prenem les respostes a l’afirmació «People can be trusted, can’t be careful» de l’European Values Study per a diferents països europeus i les comparem amb les que es donen per a Catalunya a la pregunta equivalent sobre la confiança, que apareix al BOP per a l’any 2017 (figura 1), els resultats ens donen per a Catalunya una proporció de confiança que no arriba a la meitat de la població, amb un 43,9 %. Aquest percentatge està just per sota d’Alemanya, força allunyada del 64,1 % d’Islàndia, i només 3 punts percentuals per sobre del conjunt d’Espanya. Cal advertir que manquen les dades dels països escandinaus —Dinamarca, Suècia i Noruega—que en anteriors onades se situaven entre els màxims nivells de confiança, assolint el 76 % en el cas danès. Tot i aquest resultat, en què la desconfiança és majoritària, és notable si tenim en compte el pic migratori de principis del nou mil·lenni, que va fer créixer la diversitat de les societats catalana i espanyola, molt per damunt de la resta de països amb menor nivell de confiança. D’aquesta manera semblaria que es contradiu l’axioma que estableix que l’augment de la diversitat va sempre acompanyat d’un augment de la desconfiança, com per exemple a Putnam.[xv]
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2018) i en altres països europeus (EVS, 2017).
L’evolució en el temps de la confiança en els altres, en el cas català sembla mantenir-se força constant amb independència de les migracions, encara que és cert que la sèrie temporal de la qual disposem a través del CEO és relativament curta (figura 2). El sociòleg Albrekt Larsen[xvi] associa els nivells elevats de confiança de danesos i suecs, en comparació amb britànics i nord-americans, a l’estat del benestar dels primers i l’impacte negatiu del neoliberalisme en els segons a partir dels anys vuitanta. Seguint aquesta lògica, es podria especular sobre la relació entre el model familiarista[xvii] dels països meridionals d’Europa i els nivells de desconfiança remarcables, si bé no extrems, tot i haver experimentat recentment un cicle de creixement migratori extraordinari.
Però com hem dit, la manca de sèries temporals llargues ens convida a la prudència. En tot cas, i per a reforçar aquesta idea de l’escàs impacte de la migració en el descens de la confiança en els altres, podem observar la figura 3, on es consignen els principals fenòmens que apareixen com a resposta a la pregunta «Quin és el problema més important de Catalunya?» des del juliol de 2006 a l’octubre de 2018 i on veurem que immigració apareix molt per sota d’altres respostes com atur i precarietat laboral, funcionament de l’economia o, des del 2009, insatisfacció en la política.
En la mateixa direcció, podem observar la figura 4, on s’observa l’evolució comparada de la resposta de la migració com un dels principals problemes a Catalunya, o el d’un dels tres principals problemes en el cas espanyol, recollida pel CIS —cal adonar-se que els nivells més baixos en l’àmbit estatal responen en part a la selectivitat, ja que en el cas de Catalunya es consigna el total de respostes, no només les que ocupen un dels tres primers llocs. És interessant veure com, a part dels nivells més alts observats durant el boom migratori, el repunt del gener de 2010 fins a 2012 coincideix amb la presa de consciència que la crisi no només afectava els nouvinguts, i recordem que al setembre de 2009 s’aprova la Llei de reforma laboral.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2018) i a Espanya (CIS, 2018).
Resulta interessant comparar aquesta evolució de la resposta sobre la confiança amb els altres i la percepció de la immigració amb aquelles que poden recollir el que s’anomena confiança vertical, és a dir, les que recullen la confiança en els polítics o la democràcia. A l’Enquesta Òmnibus del CEO de 2017, a la pregunta sobre el nivell de convivència amb les persones immigrades a Catalunya la resposta és favorable fins a un 67 %, amb un 8,3 % que declara que és molt bona, un 58,7 % que creu que és bona i només un 11,4 % que diu que és dolenta i un 3 % que la qualifica de molt dolenta. Aquesta resposta favorable en el seu conjunt a la població immigrada, o com a mínim que no es manifesta majoritàriament contrària, no impedeix que es doni una clara jerarquització segons els orígens d’aquests immigrats a partir dels prejudicis i estereotips de la població autòctona. Per a Catalunya només disposem de preguntes sobre la preferència de l’any 2012, mentre que per al conjunt d’Espanya la sèrie temporal del CIS es remunta anualment al 2006, però s’interromp excepcionalment el 2013. Hem representat només els resultats de 2012 corresponents a Catalunya, on ens trobem que l’animadversió declarada a la població marroquina, que resulta ser per nacionalitat la majoritària, és desafortunadament aclaparadora, amb un 35 % de les respostes que manifesten antipatia triplicant el percentatge del segon col·lectiu, que correspon a l’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica (figura 5).
Font: Elaboració pròpia a partir de l’enquesta de Núria Garcia Percepció dels catalans sobre la immigració (CEO, 2012).
Cal pensar que inclou la població procedent de Romania i que possiblement això tingui un efecte negatiu, tot i que no s’especifica. Això no obstant, es miri com es miri, el col·lectiu marroquí surt el pitjor puntuat, independentment de les característiques dels que responen les enquestes d’opinió —sexe, edat, nivell d’instrucció o grandària del municipi on resideixen.[xviii] Resultats semblants als del conjunt d’Espanya i de la resta de comunitats autònomes en la seva jerarquia, però pitjors en el percentatge que mostra antipatia. Per contra, cal assenyalar el percentatge de simpatia vers la població africana —tot i que es manté inferior al 10 %—, que arriba a superar la que es va declarar per la població de la Unió Europea.
En contrast, i com a mostra de l’evolució de la confiança vertical, hem reproduït la pregunta que recull l’evolució de la satisfacció sobre la democràcia (figura 6), que no està tan afectada per la conjuntura electoral com la resposta a la confiança en els polítics. És evident que aquesta resposta està fortament afectada pel conflicte polític entre l’Estat espanyol i Catalunya, retroalimentat per la recessió que s’inicià el 2008.[xix] A partir d’aleshores, l’empat entre els que es mostren satisfets i els que no, es resol a favor dels poc o molt insatisfets, fins a assolir el 80 % de les respostes. La manca de dades anteriors al 2006 no ens permet fer induccions sobre si la pèrdua de confiança vertical, independentment del seu creixement recent, és una de les característiques de la societat catalana o si és producte de la conjuntura política i del desencís pel conflicte institucional plantejat sobre l’Estatut de 2006.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2017).
[xv]. Putnam, Robert D. (2007). «E pluribus unum: diversity and community in the twenty-first century. The 2006 Johan Skytte prize lecture». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2, p. 137-174.
[xvi]. Larsen ( 2013), op. cit.
[xvii]. Esping Andersen, Gosta (1990). Los tres mundos del estado del bienestar. València: Alfons el Magnànim.
[xviii]. Garcia i Garcia, Núria (2012). Percepció dels catalans sobre la immigració [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Monografies/2012_01_05_Monografies_immigracio.pdf>.
[xix]. Garcia i Garcia, Núria (2018). Crisi econòmica i actituds vers la democracia [en línia].. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Apunts/2018_11_13_actitudsdemocracia.pdf>.
Jordi Bayona i Carrasco
Centre d’Estudis Demogràfics
El sistema català de reproducció, tal com el defineix Anna Cabré,[xx] es caracteritza per l’existència de baixos nivells de fecunditat sistemàtics, que fan del fenomen migratori una necessitat per a assegurar el creixement de la població. D’aquesta manera, les migracions no són quelcom extraordinari, sinó que en termes demogràfics es constitueixen com a component endogen de la reproducció de la població. La persistència al llarg del temps d’aquest sistema, amb l’aportació constant de nous volums d’immigrants, es justifica per la possibilitat d’una mobilitat social ascendent, que millori les condicions de vida i les expectatives futures dels mateixos immigrants, però també la dels seus descendents. En aquest escenari, el que succeeix en el món laboral i en l’escolar és determinant, situant-se com a dues peces claus per a validar l’existència d’aquesta mobilitat, tant entre els que acaben d’arribar com entre les generacions futures. La pregunta que ens plantegem, en aquest cas, és si aquesta suposada mobilitat ascendent que ha existit a Catalunya amb generacions d’immigrats passades se segueix produint en l’actualitat.
Aquesta qüestió es formula a finals de l’any 2018, en un context immediat que no podem oblidar. D’inici, l’existència d’uns fluxos migratoris d’alta intensitat en els primers anys del segle xxi, caracteritzats per una elevada diversitat, tant en els seus orígens com en els perfils sociodemogràfics dels immigrats que els protagonitzen. En segon lloc, la recent crisi econòmica que afecta amb major cruesa la població immigrada, amb uns impactes que, malgrat la lenta i recent recuperació econòmica, encara no s’han revertit. L’excepcionalitat d’ambdues situacions és notòria. D’una banda, els fluxos migratoris experimentats assoliren màxims que s’acostaren a les dues-centes mil entrades anuals a Catalunya en els anys àlgids del fenomen, entre 2006 i 2007. De l’altra, en la darrera dècada es coneixen unes taxes d’atur que se situen entre les més altes del continent europeu, amb màxims que s’acostaren al 25 % l’any 2013 i que afecten especialment dos col·lectius: els més joves i els immigrats. Davant d’aquest escenari i les conseqüències que se’n deriven, l’escola i el mercat de treball actuals s’han d’entendre, encara, des de la perspectiva de la recent crisi econòmica.
[xx]. Cabré (1999), op. cit.
La primera pregunta plantejada fa referència a si la immigració internacional ha incrementat la dualització i les desigualtats en el mercat de treball. Des de la perspectiva del sistema català de reproducció es considera que en un primer moment els immigrats ocupen llocs de treball complementaris als de la població autòctona, però que progressivament s’espera una millora de les seves condicions laborals.
Des d’inicis de segle, la immigració internacional ha contribuït de manera notable al creixement del mercat de treball de Catalunya. El primer efecte de la immigració internacional sobre el mercat laboral català s’observa en un fort augment del volum d’aquest. Així, la població activa a Catalunya creix des dels poc més de 3 milions de persones d’inicis de segle xxi als gairebé quatre milions de l’any 2011, per descendir lleugerament més tard i, després d’un nou repunt, situar-se actualment en 3,8 milions, entre els quals es comptabilitzen 820 mil actius immigrats. Actualment, un de cada cinc actius a Catalunya és d’origen immigrat —el 21,6 %—, i el creixement que s’ha observat des d’inicis de segle de la població activa ha estat majoritàriament protagonitzat per aquest col·lectiu.
Les taxes d’activitat de la població immigrada, com correspon a una població que ha arribat majoritàriament per motius econòmics, són més elevades en comparació a les dels nascuts a Catalunya. Això que és cert entre els homes, no ho acaba de ser entre les dones, col·lectiu en què s’observen diferències contrastades segons l’origen de les seves components. Entre els homes, la permanència al mercat laboral és molt més extensa, ja que hi entren abans i en surten a major edat.[xxi] Entre les dones, en canvi, s’observa una major activitat per sobre dels quaranta anys i menor per sota, dinàmica que es justifica per la incorporació més baixa a l’activitat econòmica de les dones d’alguns col·lectius.
La situació actual de la població immigrada en el mercat laboral reflecteix la recent
crisi econòmica, ja que els efectes d’aquesta encara es troben molt presents. Malgrat l’evident reducció de les taxes d’atur, amb les darreres dades disponibles, la taxa d’atur a Catalunya entre la població immigrada —17,5 %— segueix duplicant la dels autòctons —8,7 %—, resultant en un global 10,6 %. Per a alguns immigrats com els marroquins (figura 7), malgrat el descens recent de l’atur, la situació actual dista molt de la de partida, amb un creixement intens de la bretxa que els separa de la població autòctona. D’aquestes xifres es desprèn un pes elevat dels immigrats dins de la població aturada, assolint el 35 % dels que es troben en aquesta situació a Catalunya actualment. Aquestes taxes són fins i tot superiors si es considera la població des de la perspectiva de la nacionalitat. Entre els estrangers trobem aquells que han arribat més recentment o els col·lectius que tenen majors dificultats per a accedir a la nacionalitat espanyola. Així, la taxa d’atur augmenta a un 19,3 %. Des d’aquesta perspectiva, les taxes d’atur observades actualment encara dupliquen les conegudes en els anys previs a la crisi, tot i que ja s’han reduït a la meitat si en considerem els nivells màxims. Aquestes taxes d’atur, al contrari que les de la població autòctona, són de menor intensitat per a les dones immigrades en comparació als homes immigrats. Això s’explica, en part, per l’efecte de la crisi sobre la construcció i les indústries relacionades, però sobretot pel manteniment de la demanda ocupacional en el sector serveis, especialment en els serveis personals, fortament esbiaixats segons el gènere.
Font: Elaboració pròpia a partir de l’Enquesta de Població Activa de l’INE.
Una altra qüestió a tenir en consideració és el tipus de treball que desenvolupa la població immigrada a Catalunya, que es troba sobrerepresentada en els llocs de treball de menor qualificació. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2018, els immigrants representen un 46 % dels treballadors en ocupacions elementals i també un 28 % dels treballadors de la restauració, essent aquesta situació més important entre les dones, especialment de certs orígens, com l’africà o l’europeu no comunitari (figura 8). En canvi, es troben molt menys presents en les feines més qualificades. Són també treballs menys estables: entre els immigrats, la temporalitat supera la dels autòctons —35,9 % respecte al 19,6 %—, i en alguns col·lectius, com els africans, sobrepassa el 50 %. Aquesta concentració en treballs de baixa qualificació implica sovint un nivell notable de sobrequalificació, més que un baix nivell educatiu dels immigrats, el que en principi semblaria contradir la tesi de la mobilitat ascendent i apuntar com a mínim per a algunes persones a una mobilitat descendent, cosa que comprometria el funcionament del sistema català de reproducció. Alts percentatges de desocupació, un pes important de les ocupacions elementals i una elevada precarietat laboral caracteritzen la inserció laboral de la població immigrada a Catalunya a finals del 2018.
Font: Elaboració pròpia a partir de l’Enquesta de Població Activa de l’INE.
[xxi]. Miret, Pau (2015) «Patrons laborals i familiars: els arribats als anys seixanta i al segle xxi» A: Domingo, Andreu (coord.). Migracions dels segles xx i xxi: Una mirada candeliana [en línia]. Barcelona: Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya. <https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/coleccions/ciutadania_i_immigracio/12recercaimmigracio7/recerca_immigracio_VII.pdf>, p. 145-166.
La segona pregunta fa referència a l’escola. En aquest cas ens plantegem si l’escola és un element d’equiparació o de reproducció de les desigualtats existents. Si ens fixem, en primer lloc, en les dades del darrer informe PISA, l’origen immigrant dels alumnes és un factor de desigualtat educativa fonamental a Catalunya, fins al punt que s’experimenta, segons el lloc de naixement, una de les diferències en les competències assolides més elevades entre comunitats autònomes a Espanya, com posen de manifest Albaigés i Ferrer-Esteban,[xxii] i entre les més elevades en el context europeu.
Més enllà del lloc de naixement dels alumnes o de la seva nacionalitat, la maduració del procés migratori, amb un elevat nombre de naixements de progenitors immigrats, fa que per a respondre a aquesta pregunta necessitem conèixer també què succeeix entre els descendents d’aquesta immigració. Així, els alumnes relacionats amb el procés migratori, ja sigui per experiència pròpia o bé per l’origen dels seus progenitors, són una part molt important de l’alumnat actual. Amb dades del Departament d’Ensenyament del curs 2015-2016, creuades per l’Institut d’Estadística de Catalunya amb el Registre de Població, el 26,7 % dels alumnes, és a dir, una mica més d’un de cada quatre escolars, es trobarien relacionats amb el fenomen migratori directament o indirecta (figura 9). Un 8,7 % dels casos haurien nascut a l’estranger i del 17,8 % restant, ho hauria fet algun dels seus progenitors. Geogràficament, aquests percentatges augmenten en moltes poblacions, i no és estrany que alguns valors superin el 40 %.[xxiii] En casos concrets i en algunes etapes educatives, els escolars relacionats amb el fenomen migratori són el grup principal al municipi. En l’educació primària, per exemple, això succeeix a Salt —el 69 % dels alumnes—, Castelló d’Empúries —el 56 %— o Guissona —el 58 %—, però també s’assoleixen proporcions significatives a ciutats com l’Hospitalet de Llobregat —el 40,5 % dels alumnes—, Figueres —el 47 %—, Vic —el 44 %—, Salou —el 40 %— o Mollerussa —el 41,8 %—, per citar-ne alguns, o al districte de Ciutat Vella a Barcelona —el 62,4 %.
Font: Elaboració pròpia, a partir de dades del Departament d’Ensenyament i de l’Idescat.
Per a observar si l’escola és un element d’igualació o bé de perpetuació de les desigualtats ens fixarem en el fracàs escolar, distingint els alumnes en funció de la relació que tenen amb la immigració. Amb una tipologia generacional —adaptant al cas català la utilitzada per Rumbaut—,[xxiv] es classifica els alumnes en funció del lloc de naixement —Espanya o l’estranger—, l’edat d’arribada a Catalunya —abans o després dels set anys— i l’origen dels progenitors —Espanya o l’estranger—, donant lloc a una classificació que distingeix autòctons, primera generació, generació 1,75, segona generació i generació 2,5.[xxv] S’operativitza el fracàs escolar com la no obtenció del títol que indica la superació del grau d’ESO, és a dir, el fet de no disposar de l’acreditació del nivell d’estudis que reconeix l’assoliment de l’educació obligatòria a Catalunya. Malgrat que aquesta perspectiva no considera quines són les competències adquirides ni quin és el grau de coneixement de la llengua, estimem que la no obtenció d’aquest títol pot comportar dificultats futures en la inserció laboral de l’alumne i per tant comprometre les seves expectatives vitals en l’esdevenidor (figura 10).
Font: Elaboració pròpia, a partir de dades del Departament d’Ensenyament i de l’Idescat.
Els resultats obtinguts d’aquesta anàlisi, que sols ha estat possible dur-se a terme per les escoles públiques, ens indiquen com entre els alumnes immigrats hi ha un percentatge elevat de fracàs escolar, del 22,1 %, molt més preocupant en el cas de la Primera Generació —del 29,2 %—que no entre la generació 1,75 —del 16,7 %. Entre els alumnes nascuts a Espanya però d’origen immigrat, aquest valor se situa en el 14,4 %, on la segona generació mostra percentatges del 17,3 % i la Generació 2,5, del 10,1 %. En aquest darrer cas els resultats són fins i tot millors que els dels alumnes autòctons. Els valors més elevats s’enregistren entre els que han arribat de més recentment; de fet, l’any d’arribada serà la variable determinant en l’assoliment del grau i d’aquesta manera confirmarà l’existència d’interferències entre el procés migratori i l’assoliment escolar.
Deixant de banda els resultats de la primera generació, on les dificultats a l’escola venen determinades per l’arribada recent, el que realment preocupa són els alts nivells de fracàs escolar que encara s’enregistren entre les segones generacions, un 70 % per sobre dels resultats de la població autòctona. L’escola, en aquest cas, no és capaç de superar les diferències socioeconòmiques que carreguen aquests alumnes, o com a mínim no ho ha estat en el context de crisi en què han conviscut aquests alumnes. Així, i malgrat els esforços dedicats a l’educació a tota la comunitat educativa, les destacades taxes de fracàs escolar entre els alumnes de segona generació signifiquen que no s’acaba d’aconseguir que l’escola tingui el paper d’igualació que se li pressuposa.
Finalment, i des del punt de vista del territori, existeix la preocupació per l’efecte de les concentracions d’alumnat d’origen immigrant en els resultats escolars, que associa l’existència de concentracions amb pitjors assoliments. Aquest fenomen respondria a l’anomenat efecte barri, és a dir, que les característiques físiques i socials de l’entorn on es viu poden afectar els residents en camps com l’escolar o el laboral, entre els més importants. Sobre aquest punt, en primer lloc cal tenir en compte que les concentracions a l’escola són superiors a les que s’observen des de la perspectiva residencial. Això succeeix, d’una banda, per una qüestió d’edat; la renovació poblacional dels barris es produeix lentament, afegint-se els immigrants d’arribada recent a la població preexistent, molts cops més envellida i sense descendents en edat escolar. De l’altra, per un efecte fugida, on els progenitors dels alumnes intenten evitar aquelles escoles amb percentatges més alts d’immigrants. Els resultats obtinguts indiquen que la concentració i el fracàs escolar mostren un alt grau de correlació: com més gran és la concentració, més gran és el fracàs escolar. Cal tenir en compte, però, l’efecte composició, ja que l’assoliment escolar entre la població immigrada és menor. Des de la perspectiva generacional, s’observen pocs efectes entre la població d’origen immigrant, i aquests encara es produeixen sols a partir de nivells notables de concentració.
Tant a l’àmbit laboral com en l’escolar, la situació que s’observa actualment presenta força llums i ombres. Una alta inserció laboral es produeix a costa d’elevats nivells d’atur i de precarietat, amb una segmentació laboral evident. A l’escola, els descendents d’immigrants segueixen mostrant pitjors resultats educatius que els autòctons, reproduint-se la desigualtat entre pares i fills, en part per la situació de vulnerabilitat econòmica en què es troben. En aquesta conjuntura, el que és determinant és conèixer si la situació en què ens trobem avui en dia és majoritàriament fruit de la crisi econòmica dels darrers anys o bé es tracta d’una situació estructural. En aquest darrer cas, això significaria un obstacle important al funcionament futur del sistema català de reproducció i, per tant, a la cohesió social.
[xxii]. Albaigés, Bernat; Pedró, Francesc (2017). L’estat de l’educació a Catalunya: Anuari 2016: Indicadors sobre l’èxit educatiu a Catalunya [en línia]. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. <https://www.fbofill.cat/sites/default/files/Anuari2016_191017.pdf>.
[xxiii]. Domingo, Andreu; Bayona i Carrasco, Jordi [en premsa]. «Fracàs escolar i immigració a Catalunya, 2011-2016: anàlisi demoespacial», Revista Catalana de Pedagogia, núm. 15.
[xxiv]. Rumbaut, Rubén (2004). «Ages, life stages, and generational cohorts: decomposing the immigrant first and second generations in the United States». International Migration Review, vol. 38, núm. 2, p. 1160-1205.
[xxv]. Bayona i Carrasco, Jordi; Domingo, Andreu (2018). «El fracàs escolar dels descendents de la immigració a Catalunya: més que una assignatura pendent». Perspectives Demogràfiques [en línia], núm. 11. <https://ced.uab.cat/PD/PerspectivesDemografiques_011_CAT.pdf>.
Juan Galeano
NCCR On The Move Université de Genève
A Catalunya, com al conjunt de l’Estat espanyol, el començament del segle xxi va estar marcat, en termes demogràfics, per l’espectacular augment de la diversitat poblacional fruit del boom immigratori internacional. Cal recordar que aquest país va absorbir una de cada cinc —el 22 %— dels 5,5 milions d’entrades des de l’estranger que es van produir en Espanya entre el 2000 i el 2008; a grans trets, 1,2 milions de persones. Si bé el creixement poblacional lligat a la migració va ser tota una novetat en el cas de l’Estat espanyol, a Catalunya aquest fenomen no va a fer més que actualitzar i portar a l’arena internacional aquest mecanisme propi d’un sistema de reproducció demogràfica complex[xxvi] que sabem que ha estat funcionant, com a mínim, durant tot el segle xx, en el qual el creixement de la població deixa d’ésser funció exclusiva de l’excés de naixements sobre les defuncions i on la immigració passa a exercir un paper fonamental en l’evolució de la població (figura 11).
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’International Migration Outlook 2018© i de l’OCDE 2018, per als residents de països de l’OCDE, i del padró continu, per a residents de Catalunya (1 de gener de 2017).
Lligat a l’arribada de persones nouvingudes, són dos els fenòmens demogràfics que desperten gran interès entre la comunitat investigadora i els dissenyadors de polítiques públiques. D’una banda, el creixement de la diversitat poblacional en funció del lloc de naixement de la població resident a un territori determinat, i de l’altra, però en estreta relació amb la primera, la segregació residencial de la població immigrada, entenent-la com el grau en què la població d’origen estranger comparteix, o no, espais residencials amb aquella que es defineix com a població d’acollida. En aquest sentit, i abans de continuar, cal assenyalar algunes de les característiques més rellevants de la darrera onada immigratòria a Catalunya i al conjunt de l’Estat. Evidentment, la magnitud —més d’un milió de persones— i la intensitat —en menys de deu anys— constitueixen dos dels trets fonamentals d’aquesta darrera onada, però, pel que aquí ens interessa, cal també esmentar la diversificació dels fluxos i també la ràpida difusió territorial de la població immigrada des de les ciutats que funcionen com a porta d’entrada —Barcelona, per exemple— a la resta del territori. Catalunya va començar el nou segle essent un país cosmopolita on convivien persones de 180 països del món (figura 12). Al tombant del segle xx, el conjunt de població estrangera —252.690 persones— representava un 4 % del total de població —6.259.724 persones— i hi trobàvem tan sols cinc nacionalitats amb una població per damunt de les 10.000 persones —el Marroc: 64.308; França: 27.674; Alemanya 15.500; Argentina: 13.974 i el Perú: 10.487— que representaven la meitat —un 52 %— de la població nascuda a l’estranger. Deu anys més tard, el 2010, la població nascuda a l’estranger s’havia multiplicat per cinc fins a arribar a 1,3 milions de persones —el 17,5 % del total de població resident al país— de 31 nacionalitats[xxvii] amb poblacions per sobre de les 10.000 persones que conjuntament representaven nou de cada deu persones nascudes a l’estranger. Una de les conseqüències de la darrera crisi econòmica, a més de la caiguda dels fluxos d’entrada des de l’exterior, va ésser la pèrdua de població estrangera —ja fos per re-emigració a altres països de l’entorn europeu o per migració de retorn als seus països d’origen. Així, amb les darreres dades disponibles sabem que la població nascuda a l’estranger es troba una mica per sobre del 1.290.000 persones —el 17 % del total de població— i amb les mateixes nacionalitats amb poblacions per damunt de les 10.000 persones. Pel que fa a la distribució de la població immigrada i com s’ha difós territorialment, n’hi ha prou amb assenyalar, de moment, que si l’any 2000 només trobàvem 441 seccions censals on residien més de 100 persones nascudes a l’estranger, un escàs 8 % del total de seccions, des de l’any 2010 i fins al 2017 aquest percentatge se situa al voltant del 80 % i fa de la immigració internacional una realitat tangible al conjunt del territori català.
Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de població (INE, 2017).
Prenent com marc temporal el període 2000-2017 i tenint en compte el context demogràfic descrit, volem contestar tres preguntes:
1) Quin és el grau de segregació residencial de la població estrangera respecte de la nascuda a Espanya i com ha evolucionat des del començament del segle xxi?
2) La població autòctona evita les zones on es concentra la població estrangera?
3) L’augment de la diversitat poblacional ha contribuït a la fragmentació de la societat catalana?
[xxvi]. Cabré (1999), op. cit.; Domingo, Andreu (2014), op. cit.
[xxvii]. Del Marroc, l’Equador, Romania, l’Argentina, Colòmbia, Bolívia, el Perú, França, la Xina, el Pakistan, el Brasil, República Dominicana, Alemanya, l’Uruguai, Itàlia, Xile, el Regne Unit, el Senegal, el Paraguai, Hondures, Gàmbia, Polònia, les Filipines, Bulgària i Mèxic.
Com hem assenyalat més amunt, la diversitat poblacional i la segregació residencial en funció de l’origen de la població són dos fenòmens interrelacionats. Això no vol dir, però, que un augment del primer comporti necessàriament un creixement del segon. Una societat donada pot resultar molt diversa en termes poblacionals però registrar nivells de segregació baixos entre els grups en convivència o, al contrari, la diversitat de la població pot ésser baixa —suposem la convivència de només dos grups— i no obstant això exhibir un grau alt de segregació residencial entre els uns i els altres. La preocupació i l’origen dels estudis contemporanis sobre segregació residencial es remunta als inicis del segle xx, amb els treballs duts a terme pels membres de l’Escola de Chicago. Des d’aleshores i fins als nostres dies tot un seguit de treballs han posat de manifest la relació existent entre els alts nivells de segregació residencial i la concentració espacial de la pobresa,[xxviii] amb una inferior qualitat residencial de la població segregada,[xxix] amb desigualtats en les condicions de salut[xxx] i una major distància als llocs on es concentra l’oferta laboral i comercial[xxxi] o amb la seva interconnexió amb la segregació escolar.[xxxii] Per tot això és important tenir en compte que, si bé els mètodes estadístics de què disposem, i que aquí implementem, per a mesurar el grau de segregació entre grups ens tornen el resultat d’una situació donada en forma d’imatge instantània d’un moment concret —i que ens permet traçar una evolució retrospectiva—, part de la rellevància del fenomen rau en la seva doble natura, com a resultat i origen de fets socials, perquè, com ho ha expressat el professor Oriol Nel·lo, «quan l’espai urbà es configura al dictat de les desigualtats socials, passa a ser no només un reflex d’aquestes, sinó que contribueix a fixar-les i ampliar-les».[xxxiii]
Abans de parlar de segregació convé tenir una idea de la distribució territorial dels diferents grups de població estrangera sota anàlisis. Per tal de proporcionar aquesta informació, hem calculat i cartografiat els quocients de localització per a cadascun dels grups l’any 2017. Els quocients de localització ens tornen un valor sintètic que ens permet ràpidament conèixer quins són els municipis on un grup es troba sobrerepresentat —valor per damunt de l’1,4— o subrepresentat —valors per sota el 0,8— en relació amb el seu pes al conjunt del territori de referència —el conjunt de Catalunya, en aquest cas. La figura 13, aleshores, ens permet veure com en el cas dels nascuts a països de l’Amèrica Llatina, aquests es troben subrerepresentats als municipis interiors, eminentment rurals i, al contrari, es troben molt sobrerepresentats a municipis com l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) i a alguns municipis de la comarca de l’Alt Empordà com Cadaqués i la Jonquera. En el cas dels europeus occidentals, també es troben molt sobrerepresentats al municipis de l’Alt Empordà i el Baix Empordà, però també als de la comarca de l’Alt Urgell, la Vall d’Aran, el Garraf i el Baix Ebre, a més dels municipis de Barcelona i Sant Cugat del Vallès. Pel que fa als europeus orientals, la concentració més gran de municipis amb una sobrerepresentació d’aquest grup es troba al Pla de Lleida, les Terres de l’Ebre i part del Camp de Tarragona. De la població africana destaca, en primer lloc, que està sobrerepresentada als municipis de Barcelona i l’àrea metropolitana d’aquesta, i en segon lloc, que està distribuïda de manera dispersa en el conjunt dels municipis on aquest grup es troba sobrerepresentat. Per últim, en el cas de la població asiàtica, veiem com aquesta es concentra als municipis de Barcelona i la primera corona metropolitana d’aquesta —l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Badalona i Santa Coloma de Gramenet— i, al contrari, no només es troba subrepresentada als municipis interiors sinó que a un gran nombre d’aquests no trobem cap persona d’aquest grup.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats del padró continu de població del 2017 (INE)
Què és el que sabem del grau de segregació residencial dels distints grups de població estrangera residents a Catalunya i com han evolucionat des del començament del segle xxi? En primer lloc, i en termes generals, que els valors de segregació oscil·len entre moderats i baixos (figura 14) i que han tingut un decreixement amb el pas dels anys, simultani a l’augment de població estrangera i, per tant, de la diversitat poblacional. [xxxiv]En perspectiva internacional, el baix grau de segregació residencial ens diferencia del món anglosaxó i ens agermana amb les principals ciutats del sud d’Europa, on la sobrerepresentació de població de classe treballadora en la perifèria urbana i la permanència de les classes benestants als centres històrics han estat presentats com a elements estructurals determinants en la baixa segregació enregistrada i com a característica diferencial respecte del desenvolupament urbà de les ciutats anglosaxones.[xxxv] En altres paraules, que el creixement del nombre de persones nascudes a l’estranger i la multiplicació del nombre de grups en convivència van anar acompanyats, en termes residencials i en general, d’un augment dels espais compartits entre la població catalana i els diferents grups d’estrangers. Si bé aquesta és la imatge general, cal assenyalar dues particularitats del cas català. Per una banda, el molt lleuger increment —sempre dins del ventall de valors moderats i baixos— de nivells de segregació de la població estrangera oriünda de països de l’entorn europeu,[xxxvi] tendència que es pot explicar per les característiques socioeconòmiques diferencials d’aquest grup de població, entre les quals destaquen la sobrerepresentació de persones d’edats més avançades —principalment assentades en municipis de característiques turisticoresidencials— i que en certa manera il·lustra els processos d’autosegregació escollida i una posició professional i econòmica que està fins i tot per damunt de la mitjana de la població local, és a dir, la resident a Barcelona i municipis de l’àrea metropolitana. Un cas contrastat, per exemple, són els pobles de les comarques alacantines on s’aplega la població britànica amb concentracions màximes i una segregació que ha donat lloc a allò que, en la literatura científica, és anomenat golden ghetto.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats del padró continu de població del 2017 (INE)
D’altra banda, i a parer nostre més significatiu, l’augment del nivell de segregació de la població nascuda a països de l’Àfrica, que, com en el cas anterior, es tradueix en una reducció dels espais residencials compartits pels membres d’aquest grup i la població catalana. En el cas català, del qual hem analitzat setanta-set municipis de més de deu mil habitants, el lleuger augment general reflecteix aquell que ha tingut lloc en els municipis de la regió metropolitana de Barcelona[xxxvii] en què la població d’origen marroquí —el grup majoritari entre els nascuts en països d’Àfrica— a més presenta valors superiors als d’altres grups d’immigrants,[xxxviii] però no és així en el cas del municipi de Barcelona, on aquest grup mostra una clara i persistent subrepresentació relativa en relació amb l’àrea metropolitana,[xxxix] i la tendència ha estat la contrària. L’augment de la segregació de la població africana també s’ha produït en altres municipis com Tarragona, on resideix gran part del col·lectiu marroquí, o al municipi de Salou, on és la població senegalesa el grup majoritari d’origen africà; i a la província de Girona trobem el cas del municipi homònim, el del municipi de Salt i el de Lloret de Mar.
[xxxviii]. Massey, Douglas S.; Gross, Andrew B.; Shibuya, Kumiko (1994). «Migration, segregation and the geographic concentration of poverty». American Sociological Review, núm. 59, p. 425-445.
[xxix]. Malheiros, Jorge (2002). «Ethni-cities: Residential patterns in the Northern European and Mediterranean metropolises – implications for policy design». International Journal of Population Geography, núm. 8, p. 107-134.
[xxx]. Williams, D.; Collins, C. (2001). «Racial residential segregation: a fundamental cause of racial disparities in health», Public Health Reports, núm. 116, p. 404-416.
[xxxi]. Ellis, Mark; Wright, Richard; Parks, Virginia (2004). «Work together, live apart? Geographies of racial and ethnic segregation at home and at work». Annals of the Association of American Geographers, vol. 94, núm. 3, p. 620-637.
[xxxii]. Denton, N., (1996) «The persistence of segregation: links between residential segregation and school segregation». Minnessota Law Review, núm. 80. <https://scholarship.law.umn.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=2996&context=mlr>, p. 795-824.
López-Falcón, Diana; Bayona i Carrasco, Jordi (2012). «Segregación escolar y residencial en Barcelona: del boom migratorio al asentamiento». A: García Castaño, Francisco Javier; Olmos Alcaraz, Antonia (ed.). Segregaciones y construcción de la diferencia en la escuela. Madrid: Trotta, p. 21-42.
[xxxiii]. Nel·lo, Oriol (2015). La ciudad en movimiento: Crisis social y respuesta ciudadana. Madrid: Díaz & Pons.
[xxxiv]. Galeano, Juan; Sabater, Albert (2016). «Inmigración internacional y cambio demográfico en el nuevo milenio». A: Domingo, Andreu (ed.). Inmigración y diversidad en España: Crisis económica y gestión municipal. Barcelona: Icaria, p. 13-48.
[xxxv]. Malheiros, 2002, op. cit.
Arbaci, Sonia (2008). «(Re)viewing ethnic residential segregation in Southern European cities: housing and urban regimes as mechanisms of marginalisation». Housing Studies, núm. 23, p. 589-613.
[xxxvi]. Alemanya, Andorra, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, Noruega, els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, San Marino, Suècia, Suïssa, Ciutat del Vaticà.
[xxxvii]. Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Terrassa, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès, Montcada i Reixac i Mataró.
[xxxviii]. Bayona i Carrasco, Jordi; Domingo, Andreu (2007). «Movilidad, vivienda y distribución territorial de la población marroquí en Cataluña». Estudios Geográficos, núm. 68 (263), p. 465-496.
[xxxix]. Galeano, Juan; Bayona i Carrasco, Jordi (2015). «Assentament territorial de la població estrangera a l’àrea metropolitana de Barcelona en el segle xxi». A: Domingo, Andreu (coord.). Migracions dels segles xx i xxi: una mirada candeliana [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família. <https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/coleccions/ciutadania_i_immigracio/12recercaimmigracio7/recerca_immigracio_VII.pdf>, p. 95-119.
L’evolució del fenomen per la població africana ens obre la porta per a intentar respondre a la nostra segona pregunta: La població autòctona evita les zones on es concentra la població estrangera? El primer que cal assenyalar en aquest cas és que les dades disponibles no ens permeten corroborar o refutar amb rotunditat i elegància estadística una hipòtesi afirmativa ni contrària al respecte. El que sabem, per treballs anteriors, és que durant els anys inicials d’aquest nou segle hi ha hagut una mena de complementarietat residencial entre la població estrangera i l’autòctona que ha funcionat en dos camps diferenciats. Per una banda, una renovació generacional dels espais residencials urbans envellits, deteriorats i que no resulten atractius a la població local, com pot ser el cas del districte de Ciutat Vella de Barcelona al començament d’aquest segle. I per l’altra, cobrint la cadena de vacants i facilitant la suburbanització de la població local, la qual havia començat a la dècada dels anys vuitanta però que es va accelerar significativament durant els anys de la bombolla immobiliària dins un context de creixement econòmic i de concessió de crèdits hipotecaris, així com de l’arribada de les generacions dels baby-boomers a l’edat de formació de noves llars. Tot això ens convida a argumentar que, més que evitar les zones on es concentra la població estrangera, el que va fer la població autòctona va ser evitar uns espais residencials que, a causa de les característiques deficitàries que tenien en termes de qualitat, resultaven poc atractius, i s’hi va acabar concentrant la població estrangera per una qüestió d’accessibilitat relativa al preu dels lloguers i compra de pisos. Aquest fenomen és més clar pel que fa a l’escola. De vegades, però, el fet de voler evitar segons quin centre educatiu repercuteix més en la inscripció padronal de l’alumne que no pas en un canvi residencial real de la família d’aquest.
En darrer lloc, i a manera de conclusió d’aquest breu informe, volen contestar la darrera de les preguntes que hem plantejat al començament: L’augment de la diversitat poblacional ha contribuït a la fragmentació de la societat catalana? Aquesta és una pregunta problemàtica per diversos aspectes. En primer lloc, perquè caldria definir de manera acurada el que entenem per fragmentació i, una vegada establerta aquesta definició, ens caldria trobar els indicadors que donessin compte de l’esmentat procés de fragmentació. Pel que aquí ens interessa, i de manera molt provisional, diguem que entenem la fragmentació de la societat com el resultat d’un procés de pèrdua de la cohesió social. Què sabem de la relació entre diversitat poblacional i cohesió social? Des d’una perspectiva internacional podem dir que sembla no haver-hi una opinió unànime sobre l’efecte que correspon a la diversitat de la població per origen sobre la cohesió social de la població que resideix en zones definides per aquesta característica. Mentre s’han apuntat una sèrie de beneficis socioeconòmics que cristal·litzen en ciutats o estats a mitjà i llarg termini,[xl] també s’ha evidenciat[xli] com els costos d’aquest procés es manifesten, en primer lloc, en el context immediat, com és el barri, sota la forma de pèrdua de confiança individual cap a la resta de veïns i l’encapsulament identitari,[xlii] que, com a conseqüència, comporta una minva en la capacitat d’acumulació de capital social dels seus residents. D’altra banda, també s’ha assenyalat que la instrumentalització del discurs referit a la diversitat ha conduït, de vegades, a posar l’accent precipitadament en el component ètnic per tal de no aprofundir en desigualtats i reclamacions que guarden més relació amb la diversa i dispar distribució d’oportunitats entre la població en funció de la classe social que com a característica associada al lloc de naixement o al dels pares.
En el cas de Catalunya, el que ens sembla rellevant apuntar aquí és, d’una banda, el fet que pràcticament no hi existeixen partits polítics de caràcter xenòfob marcat, més enllà de les poc recolzades tesis migratòries de Plataforma per Catalunya, la qual cosa no sembla avalar la hipòtesi d’una fragmentació de la societat catalana en relació amb l’augment de la diversitat poblacional. I, de l’altra, i molt positivament, la precoç proliferació de departaments dedicats a la gestió municipal de la immigració durant els anys del boom d’immigració en tot el territori. Malauradament, les retallades pressupostàries que van donar cos a les polítiques d’austeritat implementades, principalment però no en exclusiva, pel Govern convergent van comportar el tancament de moltíssims d’aquells departaments en un moment en què, a més, aquest col·lectiu patia, amb més força que la població autòctona, els efectes de la darrera crisi econòmica en termes de pèrdua de feina i incapacitat de fer front als compromisos hipotecaris.
En resum, no disposem ara mateix de cap evidència que assenyali en la direcció d’una fragmentació de la societat catalana com a fruit de la creixent diversitat de la població en funció del lloc de naixement.
[xl]. Frey, William H. (2014). Diversity explosion: How new racial demographics are remaking America. Washington: Brookings Institution Press.
[xli]. Putnam (2007), op. cit.
Lancee, Bram; Dronkers, Jaap (2008). «Ethnic diversity in neighborhoods and individual trust of immigrants and natives: a replication of Putnam (2007) in a West-European country». A: Social cohesion: contemporary theoretical perspectives on the study of social cohesion and social capital. International Conference on Theoretical Perspectives on Social Cohesion and Social Capital. Brussel·les: Académie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique, p. 77-103.
[xlii]. Boterman, Willem; Musterd, Sako. (2015). «Cocooning urban life: exposure to diversity in neighbourhoods, workplaces and transport». Cities, núm. 59, p. 139-147.
