Un dels moviments associatius més interessants i peculiars a Catalunya és el constituït per les aules de formació, amb sessions de periodicitat habitualment setmanal —a part d’altres activitats com tallers i de turisme cultural—, que reuneixen persones grans a molts municipis catalans. Les dades que ens proporciona l’Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya (AFOPA), tant de les que en formen part com de les que no hi estan agrupades, fan un total de 96 aules que reuneixen, aproximadament, unes 30.000 persones. Des de 2000, la xifra no ha parat de créixer. L’associació també disposa d’un informe d’avaluació de la formació impartida.[39]
[39]. Úcar, Xavier (dir.); Arnau, Laura; Janer, Àngela (2018). Avaluació de la formació impartida a les Aules d’Extensió Universitària d’AFOPA. Grup Interuniversitari de Polítiques Educatives. Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
Des del punt de vista de la cohesió social té d’interès mostrar l’evolució dels centres de culte a Catalunya en el període estudiat (taula 2). Sense cap mena de dubte, la pertinença religiosa estableix vincles estrets amb la comunitat, o amb una part d’aquesta, en una lògica en la qual la diversitat passa a conformar un paisatge de més tolerància que en situacions de quasi monopoli. D’altra banda, les organitzacions religioses solen oferir serveis que faciliten la incorporació social com l’habitatge, el treball, el lleure infantil o la formació.
Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat (2019a).
Sense entrar en valoracions sobre la dimensió «cultural» de l’esport, a efectes del nostre informe ens interessa conèixer-ne la pràctica, tant perquè el mateix Robert Putnam hi posava l’accent en els seus treballs, com perquè és una activitat de relació social especialment destacada.
Les dades de què disposem són les de l’Observatori Català de l’Esport depenent de la Secretaria General de l’Esport i de l’Activitat Física, i que publica a la seva pàgina web (http://www.observatoridelesport.cat/indicadors_base.php?id_indicador=3). Es tracta de dades de les enquestes quinquennals del CIS, però de les que no és fàcil obtenir-ne dades evolutives clares. Les dades del CIS de 2014 diuen que fan esport —un o més— el 45,5 % dels catalans, que no en fa cap el 24,9 % i que abans n’havia fet i ara no, el 29,5 %. Com a dada de referència, obtinguda pel CIS el 2005, llavors deien que feien esport el 43 % dels catalans. L’única dada evolutiva objectiva de què disposem és la del nombre de llicències esportives. I aquí sí que podem dir que han anat creixent de les 545.946 del 2006 a les 627.332 de 2017, només amb l’excepció d’una baixada transitòria el 2012 de fins a 586.817, que respecte del 2010 significava una reducció d’unes 30.000 llicències. Sigui com sigui, en el terreny de la pràctica de l’esport no s’observa cap retrocés rellevant excepte en el pitjor moment de la crisi econòmica, i encara no pas en la pràctica, sinó en el pagament de llicències.
En un recompte senzill que l’organització informal La Fàbrica de Projectes va fer d’organitzacions que es movien al voltant del procés sobiranista el 2012, en va resultar un llistat d’unes 140 arreu del país, la majoria nascudes en aquell inici de la segona dècada del segle. També aquesta organització va voler calcular la magnitud d’activitat que es desenvolupava al voltant d’aquesta aspiració política. Entre gener i juny de 2012 —quan es va fer el recompte—, entre les cinc entitats escollides i que foren Òmnium, ANC —llavors, acabada de crear—, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), el Cercle Català de Negocis i la Fundació Catalunya-Estat, es comptabilitzaren al voltant de 50 activitats públiques a la setmana de manera regular. També en una recerca de Jordi Muñoz, Marc Guinjoan i Ricard Vilaregut[40] s’estimava que a cada municipi on s’havia celebrat la consulta sobiranista pel dret a decidir s’hi havien celebrat diverses activitats —conferències, taules rodones…—, cosa que indicaria que entre 2019 i 2011 s’haurien fet prop de 3.500 activitats públiques. Tot això són dades només indicatives del creixement exponencial de l’associacionisme polític. Però la manera més precisa de mostrar-ho és considerar les xifres d’associats a les dues grans organitzacions que han assumit el lideratge popular d’aquest procés, i que en el cas d’Òmnium Cultural, a principis del 2020 ja havia arribat als 200.000 socis (taula 3 i gràfic 9).
Font: Memòries d’Òmnium Cultural (per al 2019, web institucional), i dades proporcionades per l’ANC.
Font: Memòries d’Òmnium Cultural (per al 2019, web institucional), i dades proporcionades per ANC
[40]. Muñoz, Jordi; Guinjoan, Marc; Vilaregut, Ricard (2010). «Les consultes sobre la independència: context, organització i participació». A: Parés, Marc (dir. i coord.). Informe sobre l’estat de la democràcia a Catalunya 2010 [en línia]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Bellaterra, p. 197-274.
La cohesió social, com hem vist, s’associa a factors molt diversos. Un dels més rellevants, però, és el de l’educació, dimensió que és tractada en un altre informe. Però no tan sols des del punt de vista de l’èxit escolar o l’abandonament, de l’accés a l’educació o els nivells assolits, sinó també en relació amb els continguts. És Gregorio Luri qui ha destacat aquest paper de l’escola des d’un altre punt de vista fonamental: el de la creació d’un marc de confiança compartit. Luri qualifica l’escola com una «institució vinculadora», amb una gran transcendència política: «els vincles associatius posen de manifest unes relacions mútues que sobrepassen les dels vincles familiars. Per aquest motiu educar en la confiança és en gran part equivalent a educar en la democràcia».[41]
Gregorio Luri, força a contracorrent de certes modes actuals, posa en relleu els continguts educatius més que no pas els procediments. I per això recupera el concepte de «cultura general» com aquell «conjunt de coneixements que permet a una persona dialogar amb la seva tradició i moure’s amb seguretat en diferents àmbits de copertinença, utilitzant en cada cas un registre adient. Gràcies a ella podem mantenir un diàleg amb persones diferents en registres diversos, seguir una conferència, llegir revistes de diferents temes, seguir críticament l’actualitat en els mitjans, etc. És, en definitiva, aquell saber que ens permet superar els límits de la nostra tribu i disposar de recursos per aprendre coses noves. En aquest sentit també és un coneixement crític que ens mostra tant què sabem com què no sabem».[42]
Allò que diu Gregorio Luri és que la reducció d’aquesta cultura general compartida que hauria de transmetre l’escola significaria una minva del capital social. De manera que, quan en una societat molt diversa s’hi produeix una «pluralitat excessiva» que priva de disposar d’aquests codis culturals comuns, com sosté també Robert D. Putnam a Et pluribus unum,[43] disminueix el sentiment de pertinença, i lògicament, la cohesió social. Incisivament, Gregorio Luri recorda que a més de «ser una nació», cal ser «una societat nacional». Un desafiament que, a més de tots els canvis que ja s’han considerat, s’hi ha d’afegir el d’una societat que passa en vint anys d’un contingent de joves estrangers de zero a vint-i-quatre anys del 3,3 al 15,3 per cent, una societat en la qual creix de manera exponencial la diversitat ètnica, i que malda per mantenir un capital social suficient en temps de crisi per garantir un nivell adequat de cohesió social i un sentiment de pertinença compartit.
Però, podem mesurar d’alguna manera l’estat d’aquesta «cultura general» compartida i la seva evolució? La resposta, en el marc d’aquest informe, és rotundament no. Podem aproximar-nos a l’estudi de les pràctiques culturals, sobretot en el terreny del consum cultural, però obviant-ne els continguts. Si el consum cultural fos alt però disgregador en els continguts, només donaria una resposta molt parcial a allò que ens convindria conèixer. I, així i tot, en un context global, tampoc seria gens clar com discriminar allò que és «disgregador», d’allò que seria «integrador». Amb tot, no renunciem pas a donar les dades disponibles i que ens semblen més significatives (vegeu les taules de la 10 a la 13).
Les dades de què es disposa en sèries relativament llargues sobre equipaments culturals són les que publica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb el títol Estadístiques culturals de Catalunya.[44] Pel que fa a les dades sobre serveis i indústries culturals, també es tracta de xifres oficials. I pel que fa a les pràctiques culturals, es tracta de respostes subjectives a l’Enquesta de participació cultural de Catalunya.[45] Tanmateix, s’ha d’advertir que al llarg del temps hi ha hagut alguns canvis de criteri tant en les mostres com en les preguntes i en l’exposició dels resultats i que, per tant, cal prendre’s les xifres —particularment les segones— amb una perspectiva orientativa. També cal esmentar les publicacions del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), Estat de la cultura i de les Arts,[46] del qual se n’han presentat diversos informes des de 2010. El darrer és de 2018. Aquests informes, a més de les dades obtingudes de les publicacions abans esmentades, incorpora també altres dades, particularment de l’Enquesta de pressupostos familiars de l’Idescat per estudiar la despesa familiar destinada a cultura. A més, ofereix anàlisis expertes encarregades a col·laboradors externs sobre àmbits particulars.
[41]. Luri, Gregorio (2008). L’escola contra el món. Barcelona: La Campana, p. 145.
[42]. Luri, Gregorio (2012). Per una educació republicana: Escola i valors. Barcelona: Barcino, p. 56-57.
[43]. Putnam, R. D. (2007). «Et pluribus unum: Diversity and community in the twenty-first century». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2 (juny), p. 137-134.
[44]. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Estadístiques culturals de Catalunya. Publicació anual.
[45]. CoNCA (2018). La participació cultural a Catalunya 2013-2016. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
[46]. CoNCA (2010 a 2018). Estat de la cultura i de les arts. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
En els vint anys estudiats, s’observa que, per als equipaments culturals —arxius, biblioteques, museus i col·leccions, monuments i jaciments i béns culturals d’interès nacional (BCIN)—, les xifres són en general progressives excepte pel nombre total de biblioteques que es manté estable. En tots els casos també augmenta el nombre de persones que hi treballen, i excepte per una petita davallada en el període 2010-2015 en els museus i jaciments. El nombre de visitants als museus també és creixent —amb un lleu retrocés del 2010 al 2015—, i gairebé es duplica en el període esmentat. Un cas a part és la disminució notable de galeries d’art, que passa de les 214 el 2000 a 145 el 2016 (taula 4).
Font: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.
La producció cultural mostra evolucions molt diverses. Així, l’argument de produccions i coproduccions cinematogràfiques catalanes, discret, ha anat acompanyat del tancament massiu de sales d’exhibició. I a l’increment de pel·lícules exhibides en català no l’ha acompanyat massa el creixement d’espectadors que aconseguien (taula 5).
Unes dades igualment difícils són les del sector editorial, amb un increment del nombre d’editorials i de títols publicats tant en català com en castellà, però amb una reducció notable dels ingressos per vendes —i també de treballadors en aquest sector—, sobretot a partir dels anys de més recessió econòmica, i que no es recuperen en les darreres dades disponibles de 2016.
Un comportament força diferent és el del sector teatral. Del 2000 al 2016 hi ha més del doble de teatres (de 77 a 178), creixen el nombre de companyies (de 115 de teatre i 20 de dansa a 130 i 23, respectivament), es passa de 9.570 a 15.977 representacions i creixen de manera regular els espectadors de 2,1 a 3,3 milions. També creixen els ingressos a taquilla (de 23 a 66 milions) i els treballadors (de 706 a 2.040). Només cal assenyalar negativament que el sector de la dansa, que havia arribat a tenir 40 companyies el 2010, en sis anys s’havien reduït a 23.
Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Si en el cas de les dades oficials sempre es pot sospitar que hi ha part de l’activitat que queda fora dels còmputs burocràtics i per tant que són inferiors a les reals, en el cas de les enquestes sobre pràctica cultural, amb resposta subjectiva, podríem suposar el contrari: que el consum hi està inflat. I, també com s’ha dit abans, els diversos tipus de mostres i preguntes, poden donar lloc a variacions significatives que queden invisibilitzades en les xifres nues (taula 6).
Ara bé, les dades de què es disposa indiquen un creixement significatiu fins a 2006 de la lectura, l’assistència a concerts, al teatre, la dansa i el circ, o a museus i biblioteques. En canvi, les dades posteriors disponibles, indiquen baixades substancials en pràcticament tots els sectors, particularment en concerts, cinema i espectacles en general. Unes dades que, atenció, no sempre encaixen amb les evolucions de les obtingudes pels registres d’assistència oficials.
I, encara, és interessant destacar la resposta a la disposició d’Internet que del 2000 al 2016 passa del 31 % dels enquestats al 84,3 %. En canvi, hem deixat de banda ràdio i televisió, que ja tenen un informe específic, però les dades dels quals estan ben establerts i els canvis no s’han produït tant en els totals d’audiència, sinó en els canvis en l’oferta.
Font: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.
Les dades veritablement negatives, però, les dona la despesa pública en cultura. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que havia arribat a fer una despesa de 378 milions d’euros el 2010, el 2016 l’havia reduït fins als 266. Les Diputacions, dels 128 milions de 2010, als 95 de 2016. I els Ajuntaments, el mateix: dels 720 milions de 2010 als 546 de 2016. I pel que fa a l’aportació de l’Estat, si el 2009 havia estat de 74 milions d’euros, el 2016 s’havia reduït a 18 (taula 7).
A aquestes dades, però, encara caldria afegir les conseqüències de la desaparició de les Obres Socials de les caixes catalanes que suportaven bé a través d’aportacions als projectes del Departament de Cultura, bé amb acció pròpia, una quantitat molt important d’activitat cultural en els seus territoris d’implantació. De manera que, a la vista d’aquestes xifres, sembla més que probable que la disminució de consum cultural hagi estat més el resultat d’una dràstica disminució de l’oferta que no pas una crisi de la demanda.
Font: Idescat.
En resum, i a la vista de les estadístiques de pràctiques i equipaments culturals, podem concloure el següent:
— En primer lloc, podem constatar que els serveis públics de cultura —arxius, biblioteques, museus…—, amb dificultats, s’han mantingut en una progressió discreta però efectiva.
— En segon lloc, és notori que les indústries culturals han estat especialment afectades per la recessió de 2008 a 2013, i que no se n’han refet. És cert que aquí hi ha crisis de sectors que tenen a veure amb els canvis d’hàbits generals a tot el món —com és el cas del cinema—, o a l’entrada del consum cultural massiu a través d’Internet, el pes del qual és difícilment perceptible en les dades de què disposem.
— En tercer lloc, l’estudi de les pràctiques culturals és massa imprecís per allò que volem conèixer, i sembla que en bona part, un cert descens del consum no tindria res a veure amb cap suposada manca de «cohesió» sinó en la crisi econòmica.
— Atenent a les respostes a l’Enquesta de participació cultural de 2014, el preu de les activitats culturals és el més mencionat —per un 62 % dels enquestats— per a justificar les dificultats en el consum cultural. La «manca de temps» queda en segona posició, mencionada per un 44 % dels enquestats, i la «manca d’interès» queda situada en tercera posició amb un 22 %, tres vegades per sota del preu.
— Però en només dos anys, aquestes proporcions canvien substancialment, bé sigui perquè es comença a notar el final de la recessió, bé sigui per un canvi en l’estat d’opinió més que no pas en els comportaments. Així, és molt interessant observar l’informe realitzat arran de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya del 2016, en què es posa l’atenció en els motius al·legats per a no tenir més activitat cultural.[47] A l’enquesta de 2016, és el 77 % dels catalans que argumenten que no tenen temps per a fer alguna activitat cultural. I només el 23 % diu que no és per manca de temps, i entre aquesta circumstància, hi pesa el fet de tenir fills. El preu de les activitats, en canvi, no és un problema pel 35 % dels enquestats, i només un 8,8 % diuen que els afecta de manera rellevant. Pel que fa a la manca d’interès —estretament relacionada amb el baix nivell d’estudis—, un 18 % diu que no té interès per cap activitat, i un 13 % que no en té per la majoria d’activitats culturals. Hi ha altres motius adduïts, de poca rellevància, com els problemes de salut —relacionats amb l’edat—, la manca de proximitat —que no és problema pel 80 %—, o la manca d’oferta, que no és problema pel 77 % de catalans.
Si considerem que un país amb un consum cultural elevat hauria de ser un país més cohesionat, caldria suposar que la passada crisi econòmica ha tensat més la societat catalana. És clar que parlem de «consum» i hem evitat el terme més habitual de «pràctica». Però no disposem de dades continuades sobre la veritable pràctica cultural. És a dir, no tenim dades sobre els alumnes d’escoles de música i teatre o d’altres arts, dels grups d’aficionats a les arts escèniques i plàstiques —el gruix de l’activitat dita extraescolar és extraordinari— i, no cal dir, de la proliferació de grups musicals juvenils no professionals. En tots aquests camps caldria un treball de recerca específic per poder dir-ne alguna cosa que no fossin meres impressions. I, en qualsevol cas, sense una anàlisi dels continguts d’aquestes pràctiques, també es fa molt difícil parlar de si s’ajusten a allò que suggeria Gregorio Luri sobre l’existència o no d’una cultura general compartida, i de si en aquest terreny es produeix o no alguna mena retrocés que calgués considerar preocupant.
[47]. APLICA Investigació Social (2018). «Participació cultural a Catalunya 2016». DeCultura, núm. 54 (gener). 14 p.
Finalment, volem considerar, de manera específica, el paper de l’anomenat «tercer sector social», de llarga tradició a Catalunya. I és que el llarg període de recessió econòmica ha posat més clarament de manifest el paper rellevant i creixent de les organitzacions d’aquest tercer sector, dedicades específicament a combatre la desigualtat i a garantir els drets socials i la qualitat de vida. A Catalunya aquest sector d’activitat té una dimensió considerable tal com constata l’existència de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social integrada per 3.138 organitzacions, segons el seu Baròmetre de 2018.[48] Els àmbits d’actuació principals són la infància, la gent gran, les persones amb discapacitat i la pobresa i exclusió social. Amb dades de 2016, les entitats del tercer sector tenien 559.000 associats, 367.000 voluntaris, 563.000 donants, 87.700 treballadors i havien atès a 1.584.000 persones. Segons el seu Baròmetre de 2016, gestionava al voltant dels 3 mil milions d’euros, un 55,5 % dels quals de fons públics i la resta privats, resultat de la prestació de serveis, donacions, quotes i ajuts d’empreses.
D’estudis sobre la pobresa n’hi ha molts. N’esmentarem alguns d’especialment destacats. Per conèixer el punt de partida, a principis de segle xxi, disposem de diverses edicions dels estudis de l’Observatori de la Pobresa i l’Exclusió Social de la Fundació un Sol Món de l’Obra Social de Caixa Catalunya. Particularment, cal citar el de 2003, coordinat per Sara Ayllón i Magda Mercader i publicat amb la Fundació Jaume Bofill, que es va titular La pobresa a Catalunya. Pobresa monetària i privació a Catalunya a principis del segle xxi. La Fundació Catalunya Europa va fer un Policy Paper encarregat pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies amb el títol Desigualtat, exclusió i pobresa a Catalunya dins de la perspectiva europea (maig de 2017). I encara citarem el treball de la Fundació Rafael Campalans publicat el setembre de 2018 amb el títol Informe social. Recuperació econòmica, feblesa social.
Ara bé, aquí destacarem els treballs que anualment publiquen Creu Roja i Càritas. La primera publica un informe anual, L’Observatori, el darrer dels quals titulava Pobresa intermitent i fragilitat social (2019),[49] i que es realitza entre els seus usuaris. En aquest informe de Creu Roja, queda palès que el col·lectiu de persones més vulnerables té moltes dificultats per sortir-ne, i fins i tot en el darrer informe, es constata el retorn a situacions de pobresa entre els que n’havien sortit anteriorment. Els perfils d’aquesta extrema fragilitat mostren els sectors més vulnerables, que coincideixen amb l’estudi abans esmentat: dones, gent gran, famílies monoparentals i desocupats o amb salaris insuficients. L’Observatori de Creu Roja també destaca la lenta implantació de la Renda Garantida Ciutadana, la dificultat d’obtenir-la i el fet que molts dels qui l’obtenen continuen necessitant el suport d’aquesta organització.
La segona també publica anualment un Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Catalunya,[50] el darrer dels quals de 2019, a partir d’una enquesta al conjunt de la població i que li permet construir un índex sintètic d’exclusió social (ISES) a partir de 35 indicadors. Es tracta d’una enquesta d’àmbit espanyol, realitzada per FOESSA, però amb dades específiques per a Catalunya. L’estudi estableix quatre categories d’integració social que, per a 2018, permetrien atribuir una integració plena per al 45,5 % de la població, una integració precària per al 35,1 %, una exclusió moderada per al 9,8 % i una exclusió severa per al 9,6 % de la població. Respecte del 2013, el primer any del qual es tenen aquestes dades, la situació hauria millorat molt clarament, tal com indica el gràfic 10.
Font: EINSFOESSA 2013, 2018.
De les dades d’aquest informe, segons els mateixos autors, destaquen les conclusions següents:
— Les taxes de pobresa monetària i desigualtat de renda són reduïdes i hi ha una despesa social elevada.
— Es tracta d’una societat polaritzada en què mentre creix el gruix de població en situació d’integració plena, es manté el d’exclusió severa.
— La situació d’exclusió en l’eix polític i de ciutadania és el més gran (43,7 %), seguit per l’exclusió econòmica (20,6 %) i la social (11,6 %).
— L’exclusió social és produïda, principalment, per l’habitatge, l’ocupació i la salut.
— Les llars amb més risc d’exclusió social són els formats per persones grans, dones, immigrants, i famílies nombroses i monoparentals.
[48]. La Taula del Tercer Sector Social publica des del 2015 un baròmetre anual que presenta com un informe de resultats, amb dades obtingudes de les entrevistes fetes a una mostra de les seves entitats.
[49]. L’Observatori de Creu Roja és una publicació periòdica que el 2019 presentava el seu 12è estudi. En aquest cas, s’analitza l’evolució dels usuaris dels seus serveis, amb el suport del Servei d’Estadística de la Universitat Autònoma de Barcelona.
[50]. Cáritas Española publica anualment un estudi sobre la pobresa a Espanya, realitzat per la Fundació FOESSA, a partir d’una enquesta al conjunt de la població però amb una mostra específica per a Catalunya, en l’edició del 2019, de 1.096 enquestes a llars, cosa que significa informació sobre 2.875 persones. El que és interessant és la construcció d’un Índex Sintètic d’Exclusió Social a partir de trenta-cinc indicadors, cosa que permet fer una anàlisi evolutiva dels diversos eixos en què els organitzen: econòmic, polític i de ciutadania, social i relacional, i de drets socials.
