El tema d’estudi d’aquest text és la relació entre la igualtat i la cohesió social. Aquesta s’observa des de la diferència (la desigualtat) i es refereix sovint a la robustesa comunitària. La primera, d’entrada, s’acostuma a valorar segons la renda de diferents estrats socials i cohorts demogràfiques —no la riquesa, no el benestar, del qual sabem, en realitat, poca cosa. També cal remarcar que la referència són les famílies o sustentadors principals, no els individus aïlladament, i tant respecte dels valors de la renda primària o de mercat com de la final disponible, de resultes de l’acció posterior de l’Estat. Però això ens remet a les persones en edat de treballar, no al conjunt de la població, que inclouria també aturats, pensionistes i població no activa, que restarien així sense referència anterior.[1] La renda final disponible incorpora la renda procedent del mercat en les seves diferents fonts —també del capital i en espècie—, del resultat es resten els impostos i s’afegeixen les transferències públiques. En realitat, però, no es consideren tots els impostos sostrets: només els personals sobre la renda, no els indirectes sobre el consum; l’efecte d’aquests —la incidència que tenen pel que fa al pagador final— és molt discutida i canviant segons el moment i el país. I pel que fa a la despesa, hom quantifica només les prestacions monetàries o transferències en efectiu, no les que l’Estat ofereix en espècie, gratuïtes en el punt d’accés. Incloure-les té complicacions quant a qui finalment beneficien, computant-les als destinataris segons la utilització relativa que es faci dels serveis o la despesa que altrament substitueixi —notem que l’assegurament que donen aquestes transferències pot fer innecessari haver de pagar una prima per cobertura de risc, per exemple a l’assistència sanitària o a la dependència. I entre aquestes transferències monetàries, sempre que es pugui caldrà identificar aquelles que són assistencials —universals per a tothom, sense distinció—, de les que són contributives —només per a aquells que han cotitzat prèviament— o que depenen d’alguna condició prèvia —necessitat relativa o prova de mitjans. L’objectiu és avaluar l’efecte de l’acció redistributiva per grups de beneficiaris i bàsicament per grups (quintils) de renda i observar com aquesta varia entre països o en un país en diferents moments del temps.
Així, per a jutjar si el responsable públic és efectiu en el manteniment d’unes desigualtats tolerables per a no malmetre la cohesió social, hom sol jutjar l’adaptació de la capacitat redistributiva intentant entendre els seus determinants en general —naturalesa dels sistemes de protecció social—, així com les relacions que acompanyen els nivells de desigualtat abans i després de la intervenció pública, respecte d’algunes variables econòmiques característiques del país o del cicle econòmic.
Aquest treball es proposa estudiar, en primer lloc, els factors que expliquen els diferents nivells de desigualtat de renda de mercat —ex ante a la distribució primària—, així com en quin grau aquesta desigualtat és corregida per la intervenció pública —redistribució, renda final ex post—, com ha evolucionat i de què ha depès el poder redistributiu dels estats els darrers anys. Es tracta de saber quin paper exerceix en la redistribució la relació entre impostos sobre la renda i les transferències, monetàries o en forma de beneficis en espècie, i també el pes de la imposició sobre la renda dintre dels ingressos públics i la magnitud de la mateixa intervenció de l’Estat. A més, es pot avaluar quina relació tenen aquests factors en els nivells de renda per capita i creixement econòmic, així com altres possibles determinants de la desigualtat com l’atur, els sistemes de pensions o la participació de les dones en el mercat de treball. Aquesta reflexió serà «abocada» finalment a la realitat del nostre país tot i les escasses referències estadístiques disponibles. Per això analitzarem tres «finestres» d’observació. Una és la d’Arenas, que detalla la desigualtat d’ingressos a Catalunya entre el 2007 i el 2016, és a dir des de l’entrada a la crisi malgrat la incipient recuperació, pel que fa a la ràtio entre el decil superior i l’inferior i a la vista de les diferències entre els valors medians i els mitjans, majorment correlacionables amb els nivells d’atur. Així mateix, l’autor observa la bretxa de gènere, entre el rural i l’urbà i per grups d’edat, i dels joves en particular. Finalment s’observa l’evolució d’un índex d’inversió en capital humà. La segona «finestra» és d’Anna García-Altés, que té en compte com les desigualtats en salut han evolucionat amb la crisi, des d’un sistema sanitari que s’ha mostrat relativament resilient a les retallades pressupostàries. Finalment, Jordi Brandts mostra el resultat d’un experiment dut a terme a Catalunya sobre com el debat públic, més o menys informat, sembla deteriorar la convivència polaritzant la cohesió social. Per a emmarcar el tema es fa un repàs numèric de les dades bàsiques, per al conjunt de països desenvolupats de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) que ens serveixin com a comparativa, d’aquelles variables sospitoses de relacionar-se amb la desigualtat i la cohesió social, com són el nivell d’atur, el nivell i taxa de creixement de la renda per capita, el pes de la participació de la dona al mercat laboral, la incidència de la redistribució pública —ja monetària o en espècie— i del pes de la despesa social en pensions en particular, etc., sempre d’acord amb com es vinculen a les variacions de l’índex de Gini.
[1]. Notem que si ho féssim aïlladament dels pensionistes i consideréssim com a renda primària la pròpia pensió, podríem trobar irregularitats a les comparatives només segons si aquestes pensions fossin o no netes d’impostos i segons la quantia de la resta de rendes. I l’acció redistributiva vindria marcada simplement pel canvi demogràfic (més pensionistes).
Es tractarà en aquest capítol de valorar un seguit de relacions de la redistribució observada i com aquesta s’associa, per exemple, amb la taxa d’atur entre determinats col·lectius, la participació de les dones en el mercat laboral i la renda per capita i la taxa de creixement d’aquesta, per exemple, amb la distribució primària que dona l’índex de Gini de mercat. Així mateix es vol contrastar la relació entre la ràtio de la despesa pública respecte del PIB amb la diferència de l’índex de Gini abans i després de la intervenció pública i com hi influeix la ràtio entre transferències en efectiu versus transferències en espècie, la composició dels ingressos públics —la ràtio d’impostos indirectes sobre directes i la naturalesa i importància dels sistemes de pensions. I finalment, si el millor resultat final en termes d’igualtat l’obtenen aquells països que opten per una estratègia igualitària d’entrada, condicionant regulatòriament la distribució inicial del mercat —per exemple, amb salaris mínims o condicionant la distribució de dividends a la constitució de reserves—, o aquells que sense condicionaments inicials assoleixen majors cotes de creixement que els permeten un finançament de l’acció pública prou gran per a reduir de manera absoluta o proporcionalment la desigualtat inicial més gran respecte de la final.
Tot seguit fem una comparativa transversal entre països de l’OCDE en diferents moments —per exemple, abans i després de la crisi— per a constatar com varien en efectivitat, amb un zoom especial a l’anàlisi del cas espanyol i català en particular. Val la pena, en tot cas, recordar que sovint la polarització, més que la desigualtat, és el principal enemic de la cohesió social.
Les correlacions simples observades[1] respecte de les variables que més es poden hipotetitzar que tenen a veure amb la desigualtat i per a les quals es compta amb dades estadístiques, mostren:
a) Un alt nivell relatiu entre la desigualtat del Gini inicial i l’atur (0,5148), i com aquesta correlació augmenta en el temps i especialment amb la crisi. Es comprova com cada vegada més hi ha una correlació augmentada entre desigualtats de renda de mercat, el que indicaria la pressió per la part inferior de rendes i de la desocupació, deprimint els salaris de reserva dels treballadors pobres (taules 1 i 2).
b) Pel que fa a la renda ‘per capita’, el signe per al conjunt del període és l’esperat, però relativament baix (−0,1793), el doble respecte del Gini final una vegada ha actuat la redistribució, i que clarament es redueix amb la crisi, contràriament al que alguns havien postulat assumint que la crisi augmentava la disparitat a les rendes per capita dels països analitzats. Per tant, s’observa que tot i comptar amb valors de correlació petits, no sembla que sigui cert que els països amb més renda per capita hagin de ser els més desiguals, sinó més aviat el contrari, ni en origen (mercat) ni en destinació (Gini final). Les rendes inicials dels països més rics incorporen menys desigualtat que als països pobres. Tot i que aquests valors decreixen en el temps fins a la no significança estadística en el període més recent, pel que sabem, la desigualtat augmenta amb creixements de renda per capita i sense (taules 3 i 4; gràfics 1 i 2).
c) Així mateix, si en lloc de la renda per capita (nivell) considerem la taxa de creixement del PIB, en la seva correlació amb la desigualtat a la distribució inicial de la renda, observem una pauta més erràtica, que va d’un signe positiu abans de la crisi (0,1575) a un de negatiu posteriorment (−0,2769) i baixa finalment amb la recuperació. En resum, es detecta que tot i comptar amb valors de correlació molt baixos, no sembla que sigui cert que els països amb més renda per capita, ja relativament o en taxes de creixement, hagin de ser els més desiguals, sinó més aviat al contrari. Les rendes inicials dels països més rics incorporen menys desigualtat que el dels països pobres. Tot i que aquests valors decreixen al llarg del temps, val a dir que pràcticament el comentari que fèiem en el cas anterior en termes de nivells s’aplica en la correlació amb les taxes de creixement de la renda per capita sense mostrar necessàriament una associació robusta entre desigualtat inicial de rendes procedents del mercat i creixement de la renda per capita, fins a la no significança estadística en el període més recent, i, pel que sabem, la desigualtat augmenta amb creixements de renda per capita i sense (taules 5 i 6).
Respecte de la relació entre desigualtat tant abans com després de la redistribució pública i el pes de la participació de les dones en el mercat de treball s’observa el signe esperat (negatiu, −0,4042), que es mostra relativament estable al llarg dels tres talls considerats. Les correlacions efectuades mostren que la participació de
la dona en el mercat de treball esdevé un factor important en la reducció de la desigualtat de la renda de les llars, en un pes creixent amb la crisi, ja que actua com a element de risk pooling o mutualització de rendes, tal com seria esperable (taules 7 i 8).
d) En matèria ja de redistribució —tancament de la desigualtat entre abans i després de la intervenció pública—, és remarcable la relació entre la reducció de la desigualtat a la distribució inicial —amb relació a la final— i el pes de la despesa pública respecte del PIB (0,7314), amb valors que es reforcen durant la crisi (0,8296). Inequívocament les correlacions mostren com els països que més redueixen la desigualtat entre els Gini inicials i finals són els que en general mantenen unes ràtios de despesa pública/PIB més elevades. I això malgrat que el valor del coeficient baixi alguna cosa en l’últim any amb la crisi, previsiblement per la menor capacitat que atorgava l’economia amb unes finances públiques sotmeses a consolidació fiscal. En qualsevol cas, la rellevància del factor de correlació està fora de dubte (taules 9, 10, 11 i 12; gràfic 3).
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’OCDE.[3]
Si considerem específicament el pes de les pensions sobre la despesa pública com a element amortidor de les diferències entre rendes inicials i finals, a causa de l’efecte que tenen sobre la població pensionista, detectem un valor positiu en favor de major redistribució —0,3839—, que es fa més fort en el seu efecte al llarg del temps —0,4639 el 2015. Es confirma, efectivament, que les pensions són un important element reductor de la desigualtat, amb influència més creixent al llarg del temps.
Notem també que la redistribució sembla més gran com major és el pes de la despesa en efectiu respecte d’aquella feta en espècie (0,4868), que s’amplia al 0,5719 pel darrer tall analitzat (taula 13).[4]
Finalment, el pes de la imposició indirecta sobre la directa sembla associada positivament tant respecte de la desigualtat final com de la reducció de la desigualtat:
[2].S’utilitzen tots els països de l’OCDE excepte Hongria, Mèxic i Turquia, que s’exclouen a efectes de garantir la comparabilitat entre els països, atès que les dades de Gini de les quals es disposa per a aquests països no segueixen la mateixa definició que la resta i això pot distorsionar. En general —s’especificarà quan no sigui així—, la font de les dades és l’OCDE. I per a Catalunya és l’Idescat. En tot cas, no hi ha dades d’atur per a Suïssa el 2009.
[3]. Despesa en pensions/despesa pública: Els anys poden no coincidir. De pensions, hi ha dades pels anys 2000, 2005, 2008, 2009, 2010 i 2011. I també pel 2015 o any més proper —aproximadament, entre el 2013 i el 2015 totes juntes. S’aparellen per Gini les dades de 2005, 2010 i 2015 amb les més properes que tenim, Les dades de Letònia fan referència a una base de dades diferents però similar: no és despesa en pensions sobre PIB sinó Public expenditure on old-age and survivors cash benefits, in % GDP (https://stats.oecd.org/index.aspx?queryid=30197) en no aparèixer a la base de dades de la resta. No hi ha dades de Grècia ni de Polònia per al tercer període.
[4].Les dades per a despesa en efectiu i despesa en espècie no estaven disponibles per alguns dels anys pels quals teníem dades de Gini. Per no canviar els anys d’aquesta última variable tal com s’havia estat usant en totes les altres correlacions, s’han fet servir les dades d’efectiu/en espècie que més s’apropessin a la dada de Gini que correspongués; però si la diferència era de més d’un any, no s’hi han inclòs.
Diferents autors (Atkinson, Picketty i Saez, entre d’altres) van posar de moda un indicador de desigualtat que es fixa en la proporció de la renda total que capturen els segments de renda més alts, habitualment l’1 % i el 10 % de les famílies amb major renda. En general, atenint-nos a aquest indicador s’observa al món una reducció generalitzada de la desigualtat entre els anys 1940 i 1980 i un repunt posterior per a la majoria de països (França, els EUA, la Xina i el Regne Unit). Concretament per a Espanya no s’observa aquest increment entre 1981 i 2012. Per contra, aquest indicador es mostra estable i en un nivell de desigualtat relativament baix. No obstant això, la desigualtat a Espanya no s’explica tant per la fracció de renda que capturen les rendes altes sinó per l’escassa renda que obtenen les llars de renda baixa, i especialment pels estralls de l’atur.
Si ens fixem en la riquesa i no en la renda, s’observa una imatge global diferent. El 10 % amb una major riquesa concentra el 60 % de la riquesa total del país. Això suposa, de mitjana, una riquesa que multiplica per 43 la riquesa mitjana del 50 % de la població més pobra. A més es percep, de nou, una gran estabilitat en el temps, possiblement explicada pel paper de les herències i pel gran pes que suposa l’habitatge dins de la riquesa de la majoria de la població. I en relació amb els països comparats, un cop més Espanya presenta uns nivells de desigualtat més baixos, en comparació amb França.
Completant l’anàlisi, doncs, des de la perspectiva de la riquesa,[5] s’observa com des del 2008 al 2014 hi ha hagut un augment considerable de la desigualtat —en riquesa— a Espanya. El 10 % amb major riquesa posseeix un 52,8 % de la riquesa total, 8,5 punts percentuals més que el 2008.[6] No disposem de dades per a Catalunya.
[5]. Existeixen, en tot cas, dos grans mètodes per a estimar nivells de riquesa —i per tant poder comparar desigualtat. D’una banda, hi ha les estadístiques directes —com la de l’Encuesta Financiera de las Familias, elaborada pel Banc d’Espanya amb metodologia conjunta a la d’altres països de la Unió Europea, però sense significança estadística en les comunitats autònomes—, i d’altra banda, el mètode de capitalització, usat pel World Iequality Database (WID), que és de caràcter indirecte però estimat a partir de dades oficials en els estats. El primer mètode té la debilitat que són dades d’una enquesta i el segon, té un elevat grau d’imprecisió —amb uns intervals de confiança del 58 %.
[6]. Vegeu Martínez-Toledano (2017); A. Fagereng et al. (2016); Saez i Zucman (2016).
Un estudi complet de l’acció redistributiva pública obligaria a analitzar la incidència regulatòria i pressupostària completa. Primer, pel fet que hi ha accions que traslladen el cost del compliment del que es pretén envers l’usuari, tot i que els preus puguin estar subsidiats de manera diferent entre els beneficiaris —subsidis al transport, copagaments en sanitat, lloguers d’habitatge subvencionats. Segon, pel fet que els efectes redistributius nets o residuals resulten d’analitzar conjuntament la incidència de la despesa, ara sí, que passa pels pressupostos, amb la dels ingressos —qui suporta en últim terme la càrrega de l’impost, segons es traslladi a salaris, preus o a beneficis. Ja hem comentat que la repercussió aquí considerada sol ser limitada a impostos sobre la renda personal i a transferències, sense recórrer a hipòtesis complexes d’incidència fiscal que hauria de ser d’equilibri general a l’economia: per exemple, a través d’accions de prestacions que poden afavorir la recaptació —així s’anomena la renda bàsica universal amb efectes sobre la imposició sobre el consum; despesa per una banda i ingrés per l’altra. Això s’agreuja en la imputació dels beneficis en espècie, ja que tenim una despesa pública a repercutir entre destinataris, ja per ús, utilització corregida per necessitat relativa o a parts iguals si considerem que el benefici rau en la cobertura que ofereixen pels adversos al risc més que a l’ús efectiu dels serveis.
A Catalunya, l’acció social no es correspon al grau de desenvolupament del país. La insuficiència en els serveis esperats o desitjats aboca a part de la població als serveis privats, que és en si mateix un element de segmentació social.
Sabem que l’impost sobre la renda és progressiu en general, però també sabem que si consideréssim les cotitzacions socials com el que són, un impost quasi proporcional sobre la nòmina, bona part de la progressivitat redistributiva desapareixeria. Valorem en aquest sentit que la redistribució és tot o quasi tot el que passa per criteris aliens al mercat. El punt és el sentit de la redistribució: propobre, progressiu o proric, regressiu. I aquest efecte pot ser diferent si s’avalua a un moment, circumstància o edat determinada o al llarg del cicle vital d’una persona: així, a l’impost sobre el valor afegit, en principi regressiu pel fet que recau proporcionalment a les rendes baixes de més alta propensió marginal al consum de la seva renda però que en la jubilació, i en la mesura que en termes mitjans la gent gran no són els pobres d’un país, el seu consum relatiu pot reequilibrar aquella regressivitat.
A Catalunya, la progressivitat de l’impost sobre la renda de les persones físiques l’accentua en teoria el recàrrec fiscal propi del Govern de la Generalitat. Però res no fa pensar que aquesta sigui un element de reducció de la desigualtat; més aviat es tracta d’una font de finançament interna que permet complementar allò que no poden abastar les transferències centrals de despesa.
Remarquem, a més, que no totes les transferències són, ni tenen com a objectiu ser-ho, redistributives; per exemple, amb les pensions de naturalesa contributiva o també, en part, en el cas del subsidi d’atur. I que les transferències universals per definició ja són menys redistributives en la mesura que es destinen a rics i pobres independentment de la renda i riquesa dels destinataris —per exemple. La subvenció a l’educació superior o dels vals de guarderia. Per tant, el que qualifica qualsevol prestació acaba essent decisiu pel seu efecte: si és universal o no, condicionada o no, compensatòria o no, amb criteri d’elegibilitat individual o per categories de beneficiaris, recurrents o de tant alçat. O si té efecte en el debat de renda bàsica, mínima, de ciutadania, de reinserció, condicionada a una política activa d’ocupació, temporal.
Sabem, també, que més enllà de l’acció redistributiva pública, incideix sobre una distribució inicial més igualitària la composició de rendes en la llar, la incorporació de la dona al mercat de treball i òbviament el nivell d’atur. Però els resultats divergeixen segons els marges de discrecionalitat amb els quals compta l’Estat —respecte de drets meritats no corregibles en el curt termini—, la demografia, el cicle econòmic, la quantia de la despesa social i, com dèiem, la seva composició. I que cal separar de l’estudi dels efectes redistributius aquells que són importants per a la despesa dedicada o per a l’euro destinat.
A Catalunya, tot apunta al fet que la família com a institució encara fortament arrelada permet actuar com a buffer o matalàs per a les conjuntures de renda dels membres que la componen. Aquesta solidaritat interna esmorteix també les insuficiències de l’actuació pública. L’observació no pot esdevenir afirmació testada per falta, certament, d’un contrafactual adient.
Finalment, val la pena remarcar que bona part de la redistribució provocada per la despesa social d’un estat del benestar universalista com el que tenim acaba depenent del grau d’utilització relativa que els diferents grups socials fan dels serveis finançats. Simplement a la vista del seu pes poblacional, i millor encara si aquesta ve estandarditzada per algun criteri de necessitat —ja sigui per la identificació de la millor pràctica, la mitjana conjunta o la predictible tenint en compte la situació socioeconòmica del grup de referència—, es tracta d’imputar a la despesa el benefici de l’ús. Com a resultat, l’impacte redistributiu pro-ric o pro-pobre, diguem-ho així, resulta d’una utilització que es mou en cada conjuntura per factors no sempre endògens a la política pública i segons l’elasticitat del preu i la renda de les alternatives als serveis públics. Així, quan la prestació pública millora o quan la renda castiga la butxaca i els grups de renda alta comencen a utilitzar més els serveis públics, per exemple a la universitat, la incidència propobre de la despesa educativa baixa. O si amb les retallades sanitàries més grups de renda mitjana baixa subscriuen pòlisses privades, la capacitat redistributiva disminueix.
Es produeix així la paradoxa que hom pot pensar que la cohesió social augmenta, ja que «rics i pobres comparteixen uns mateixos serveis i interessos en el funcionament de la prestació pública» contra la dualització —i allò d’«un pobre estat del benestar quan és un estat del benestar per als pobres»—, tot i que la redistribució esdevindrà socialment més regressiva.
Catalunya és un clar exemple, amb la presència de l’assegurament complementari d’una quarta part de la població, en la qual trobem els antics autònoms que al seu dia no disposaven de prestació sanitària de la seguretat social i es van veure abocats a l’assegurança privada. Molts d’aquests autònoms es mantenen gràcies a la fidelització dels seus clients, però es mostren sensibles a les crisis —prescindint del prescindible— i davant la puja de primes per envelliment es veuen expulsats del mercat. Un millor sistema sanitari públic i millors universitats públiques trenquen la dualitat, però sobrecarreguen el sistema públic, que «mor d’èxit», esdevé més regressiu i acaba perdent qualitat refent-se un nou i incert equilibri per a la cohesió social respecte dels serveis privats.
A contrario sensu, la falta de diversificació de l’oferta pública pot jugar a l’inrevés. No acomodar una determinada diversitat de preferències —per exemple, a l’escola en matèria extraescolar esportiva, d’idiomes o d’exigència acadèmica— pot dualitzar la demanda social confinant rics i pobres entorn d’aquelles preferències, satisfetes només pel dispositiu privat, perdent-se així un dels actius principals de l’escola envers la cohesió: la socialització, la comprensió dels infants de la diversitat social.
A Catalunya, aquest debat es manté viu sobre els límits de la concertació de l’educació en la diversitat de l’oferta explícitament o implícitament coberta, respecte de la xarxa pròpia amb una diversitat que de tant en tant alguns polítics plantegen abolir.
L’atur és, sens dubte, la pitjor cara de la crisi econòmica, tal com podem veure en la taula 16.
Aquest no deixa de ser conseqüència de l’evolució del PIB, amb importants caigudes, i només recentment s’han recuperat els nivells de començament de segle (gràfic 4).
Font: Idescat, INE i Eurostat
La realitat macroeconòmica tard o d’hora es reflecteix, però en els indicadors de pobresa (taula 17).
Font: Idescat, INE i Eurostat.
Com a resultat, una primera finestra oberta a la desigualtat a Catalunya mostra, com comentàvem més amunt, una certa estabilitat entre abans i després de la crisi
(gràfic 5).
Font: Raúl Ramos i Vicente Royuela. Nota de Economia, núm. 103, p. 85.
El 2016, el PIB per capita a Catalunya va tornar als valors anteriors a la crisi, superant per primera vegada el registre del 2008. Entre el 2009 i el 2013, la renda per capita havia caigut més d’un 8 %. Més enllà del consegüent ressentiment general de les condicions de vida, la crisi econòmica ha tingut efectes força heterogenis sobre diferents segments de la societat catalana, amb un deteriorament de la cohesió social i econòmica del país com a resultat.
En primer lloc, des del començament de la crisi, el 2008, el nivell de desigualtat de la renda a Catalunya, mesurat com a ràtio de decils, ha augmentat de manera significativa. El gràfic 6 mostra l’evolució de la ràtio entre els ingressos nets del 10 % de catalans que més guanyen i els ingressos nets del 10 % de catalans que menys guanyen. Les dades provenen de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE. El 2007 i el 2008, el 10 % amb més renda guanyava al voltant de vuit vegades més que el 10 % amb menys renda. La desigualtat entre aquests dos grups es dispara al voltant d’un 50 % amb l’esclat de la crisi, i malgrat que ençà de l’inici de la recuperació està tornant gradualment a nivells precrisi, el 2016 encara era més d’un 25 % més alta que el 2008. El fort component cíclic de la desigualtat a Catalunya es deu en bona part al col·lapse del sector de la construcció, que ocupa treballadors amb sous relativament baixos (Bonhomme i Hospido, 2017).
Però l’augment de la desigualtat no només es produeix als extrems de la distribució de la renda, sinó també per un empobriment relatiu de la classe mitjana. El gràfic 7 mostra l’evolució dels ingressos nets mitjans i medians —ajustats per la inflació en euros de 2016. Els ingressos mitjans reflecteixen el total d’ingressos nets, dividits entre la població. Els ingressos medians són els ingressos de qui guanya més que el 50 % de catalans que menys ingressa, però menys que el 50 % que més ingressa. Les dades mostren com els ingressos medians han caigut desproporcionadament més del que ha caigut el total d’ingressos a Catalunya durant la crisi, i per tant que s’ha incrementat la desigualtat entre la classe mitjana i les rendes més altes. A partir del 2014, amb la recuperació, els ingressos medians han tornat a poc a poc a nivells precrisi, escurçant la diferència amb els ingressos mitjans.
Els més afectats per la crisi han sigut els joves. El mercat laboral català, igual que el de la resta de l’Estat, és un mercat laboral dual, on coexisteixen contractes amb nivells de protecció sobre el treballador molt desiguals. Una gran part dels treballadors tenen contractes indefinits, amb un alt cost d’acomiadament, mentre que una altra gran part té contractes temporals, precaris i pràcticament d’acomiadament lliure. Aquesta dualitat fa que sigui un mercat laboral «bulímic» que crea molta ocupació en períodes d’expansió, però que en èpoques de crisi també en destrueix moltíssima (Bentolila et al., 2012).
Els joves acostumen a ser un grup sobrerepresentat dins de la contractació temporal, perquè en tenir menys experiència, és més arriscat per part de les empreses oferir-los un contracte indefinit, amb un alt cost si les coses surten malament, sobretot quan tenen contractes temporals a la seva disposició. I quan arriba una recessió, els contractes temporals són el recurs més accessible per a reduir costos. A més, en la darrera crisi, això coincideix amb una sobrerepresentació dels joves en el sector més perjudicat, el de la construcció. Com a conseqüència, les taxes d’atur juvenil —entre setze i vint-i-quatre anys— viscudes en els darrers anys a Catalunya han arribat a cotes mai vistes: d’un 13,4 % el 2007, a més del 50 % l’any 2012, sempre segons l’Idescat. El gràfic 8 mostra com els ingressos dels més grans de trenta anys no s’han vist gaire afectats per la crisi, mentre que els ingressos dels més joves han caigut substancialment.
La crisi, per tant, ha creat profundes desigualtats generacionals, i malauradament és probable que bona part dels joves que l’han patit no arribin a recuperar el seu màxim potencial professional, ja que existeix abundant evidència empírica que incorporar-se al mercat de treball en un moment de crisi té un efecte negatiu sobre els sous i les condicions laborals que persisteix durant tota la carrera laboral (Oreopoulos et al., 2012). D’altra banda, també cal tenir en compte que la relativa estabilitat en els ingressos del grup d’edat més elevada amaga una forta heterogeneïtat, a causa de la desproporcionada incidència de l’atur de llarga durada dins d’aquest col·lectiu.
Més enllà de la dimensió generacional, els efectes de la crisi tampoc no s’han distribuït de manera homogènia al llarg del territori. La renda per capita ha caigut especialment en els municipis menys poblats, com mostra el gràfic 8. Una explicació podria ser el pes més gran de les retallades en aquests municipis, on les finances públiques municipals depenen fortament de transferències de nivells superiors de govern, així com una caiguda dels ingressos derivats del sector immobiliari. Aquesta caiguda de la renda per capita s’afegeix als efectes de la globalització, que en les darreres dècades ha portat a una concentració creixent de l’activitat econòmica als nuclis urbans.
Des d’una perspectiva de gènere, la crisi ha anat de la mà del col·lapse del sector de la construcció, un sector majoritàriament masculí. La participació laboral femenina és molt més elàstica que la masculina, el que vol dir que respon molt més als canvis conjunturals en els costos i beneficis de treballar. Això ha fet que augmenti durant la crisi, possiblement per pal·liar caigudes d’altres fonts d’ingressos, com la pèrdua de feina de la parella (Bredtmann et al., 2017). El resultat, com mostra el gràfic 9, és que la bretxa de gènere en els ingressos mitjans s’ha reduït lleugerament durant la crisi. És important recalcar que aquest gràfic mostra diferències en la renda mitjana, i que hi ha altres maneres de calcular la bretxa salarial —per exemple, mirant el sou per hora treballada. Malgrat la reducció de la bretxa, l’augment de la participació laboral femenina per major necessitat d’ingressos en un context de crisi probablement ha vingut de la mà de llocs de treball de baixa qualitat.
Així doncs, la crisi ha tingut un impacte molt profund i desigual sobre la societat catalana, on les institucions laborals i el model productiu han exercit un paper important. Cal emfatitzar que malgrat l’elevat grau de consens entre els economistes sobre la conveniència de superar el marc laboral dual mitjançant un contracte únic amb indemnització creixent en el temps, una reforma d’aquest tipus ha sigut políticament inviable fins ara, dissortadament per als joves i altres col·lectius desfavorits amb poc accés a contractes indefinits. Posar fi al mercat laboral dual també augmentaria els incentius de les empreses per formar els treballadors, augmentaria la productivitat i reduiria els incentius al creixement de sectors basats en la mà d’obra poc qualificada, on es pot fer un ús més intensiu dels contractes temporals, com la construcció. La diversificació productiva i un menor ús dels contractes temporals reduirien la destrucció d’ocupació durant les recessions i també els incentius a l’abandonament escolar prematur durant els períodes d’expansió, que dificulten la capacitat d’absorció dels xocs negatius que puguin venir a posteriori.
Finalment, en aquesta línia, també ens podem fixar en un dels pocs efectes col·laterals positius de cara al futur que ha tingut la crisi. Quan és tan difícil trobar una feina, augmenten els incentius a estudiar, perquè el cost d’oportunitat de seguir estudiant és més baix i l’educació passa a ser més important per a trobar feina, fins i tot quan en alguns casos la capacitat de finançar els estudis disminueix. El gràfic 10 mostra com el percentatge de joves en formació a Catalunya ha augmentat significativament durant la crisi. Això pot ser una bona notícia de cara al futur, especialment perquè la creixent globalització i el canvi tecnològic fan més necessari que mai una formació i unes habilitats que permetin adaptar-se i desenvolupar-se en circumstàncies ràpidament canviants. A més, la mobilitat social de les generacions que s’han format durant la crisi tendirà a ser més alta, perquè són sobretot els fills de famílies amb menys recursos els que incrementen la seva formació en resposta al cicle econòmic (Arenas i Malgouyres, 2018).
Els sistemes de protecció social estan relacionats amb la cultura de cada comunitat. En la majoria dels països desenvolupats amb estats del benestar, el sistema d’atenció sanitària proporciona accés universal a la població. Malgrat els èxits que obté, la principal preocupació actual dels sistemes de salut pública és la sostenibilitat financera. El repte prové del fet que la majoria dels sistemes de salut estan molt establerts a la seva manera i no semblen gaire preparats per a respondre al que ha de venir. I pel que fa a la nostra causa de preocupació aquí, tampoc no semblen preparats per a les intervencions que probablement es requereixen per a lluitar contra la desigualtat que es derivarà d’aquests esdeveniments futurs. Aquest fet obliga a replantejar els nostres sistemes i dirigir l’universalisme en major mesura a la població més necessitada i fràgil que ha quedat enrere per la crisi econòmica i que pot patir pèrdues d’accés a algunes innovacions en l’atenció sanitària.
Aquest és particularment el cas del sistema espanyol. No sembla estar disposat a prioritzar els serveis i establir objectius de població adequats per a mostrar resiliència davant les conseqüències dels futurs canvis tecnològics i econòmics. A Catalunya, una regió força rica d’Espanya —vegeu el treball de García-Altés et al. sobre aquest assumpte—, malgrat els bons resultats sanitaris amb una despesa raonable en salut, en termes d’igualtat, la bretxa en les desigualtats socioeconòmiques ja ha augmentat durant les últimes dècades, primerament per la immigració, impulsada pel boom econòmic, seguit de l’atur provocat per la crisi econòmica. S’han generat nous grups vulnerables —aturats, nens i gent gran. A més, algunes propostes de l’antic Govern conservador espanyol per a canviar les condicions d’accés als serveis de salut universals, buscant el control del dèficit fiscal poden fer que les coses empitjorin.
Les conseqüències econòmiques de la passada crisi se superposen als problemes relacionats amb la innovació tecnològica i les pressions sobre la utilització del sistema sanitari, i es generen nous problemes d’equitat. Sabem que, per a afrontar-los, l’antic universalisme de l’estat del benestar, gratuït per a tothom, no és una solució per a tots els propòsits. En termes d’equitat, l’universalisme s’ha d’entendre com un accés complet i potencial per a tots els ciutadans. Però això no ha d’excloure el filtre per a donar prioritat a aquells que tenen una major necessitat relativa i/o manca de mitjans. No podem ignorar, a més, el fet que tenir igual capacitat d’accés no garanteix la igualtat en el consum ni en els resultats sanitaris. Els costos d’oportunitat d’accés a l’atenció sanitària deixen buits —autònoms, immigrants il·legals, analfabets funcionals, persones amb discapacitats i limitacions físiques, etc.— que es relacionen principalment amb factors socioeconòmics. Com més consciència hi ha, gràcies al coneixement o als contactes de com funciona el sistema, associat a un estatus socioeconòmic alt, més ús es fa de les instal·lacions públiques, feta per grups de rendes altes, cosa que fa que la despesa sanitària pública redueixi la seva capacitat redistributiva. Al mateix temps, la passada crisi pot haver creat la sensació o ha permès que la gent percebi un debilitament dels serveis públics —qualitat percebuda, temps d’espera. Ha sorgit una manca de confiança en el futur del sistema sanitari espanyol. L’índex ESADE de Confiança Social mostrava l’any 2018 que la confiança en el sistema ha estat danyada malgrat la recuperació econòmica i l’augment de la despesa. En aquest nou context, és molt rellevant identificar i adaptar el nostre sistema de salut als reptes emergents i construir respostes basades en l’evidència. Amb aquesta finalitat, podem aprofitar ara el que podem aprendre sobre les bretxes en equitat i els mecanismes relacionats amb les desigualtats socioeconòmiques a Catalunya (vegeu el document de García-Altés et al.). L’informe sobre les desigualtats en salut a Espanya del 2017 és una fita. Fins ara, els estudis existents a Espanya s’havien centrat en dades agregades, sense tenir en compte subgrups específics de la població, o en informació d’enquestes individuals, amb deficiències metodològiques substancials i un risc de comparacions esbiaixades. A més d’això, hi ha un escàs coneixement sobre els mecanismes reals que relacionen les desigualtats socioeconòmiques i sanitàries i els factors mediadors existents. Per tant, moltes propostes de polítiques sanitàries solen basar-se en intuïcions o ideologies, en lloc d’evidències. El 2013, la Generalitat de Catalunya va acordar vigilar de prop els determinants de la salut i l’estat de salut de la població per a avaluar l’impacte de la crisi econòmica i examinar alguns aspectes relacionats. Ara, l’informe del 2017 analitza les dades individuals de tota la població de Catalunya (7,5 milions d’habitants). Es refereix a la informació sobre el nivell d’ingressos de la població i el suport financer proporcionat pel sistema de la Seguretat Social, i es relaciona amb la informació sobre l’estat de salut de la població, com fa ús dels serveis sanitaris públics i com consumeix els medicaments, centrant-se específicament en grups vulnerables. L’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya pot, així doncs, examinar les desigualtats en matèria de salut, la utilització dels serveis sanitaris públics i el consum de medicaments entre la població de Catalunya, d’acord amb nivells socioeconòmics que tinguin en compte tant la situació laboral com la dels seus ingressos, estratificats per sexe i edat, i permet identificar específicament aquells grups més vulnerables.
Tant a Catalunya com a Espanya, els indicadors com l’esperança de vida o la mortalitat general no semblen haver estat afectats directament a curt termini per la crisi econòmica, tot i que hi ha evidències de l’efecte de la crisi sobre els factors de salut, canvis en certs estils de vida i accés als serveis de salut. En alguns casos, ja apunta a un augment de la mortalitat degut a causes relacionades amb l’atur. Tanmateix, centrant-se exclusivament en la població mitjana i no en la més desafavorida, l’estudi de les desigualtats sanitàries no és suficient. Els resultats mostren que, de fet, hi ha un gradient socioeconòmic en tots els indicadors analitzats en l’informe, tant en salut com en la utilització dels serveis sanitaris, en el consum de fàrmacs i en la majoria de combinacions de cohorts d’edat i sexe. Aquest gradient és petit en atenció primària i d’emergència, sent major en consum de fàrmacs —en particular, antipsicòtics— i molt més alt en serveis d’atenció mèdica mental i hospitalària —especialment hospitalitzacions psiquiàtriques i evitables. També hi ha un gradient important en la mortalitat i la complexitat. La taxa de mortalitat mostra un gradient social notable en persones de menys de seixanta-cinc anys. Tots aquests resultats s’han conclòs respecte a l’estandardització esmentada a l’informe. Per tant, es requereix una major atenció no només en la interpretació dels efectes previstos sinó també en l’aplicació dels mecanismes d’intervenció per a la futura correcció. Sens dubte, hem d’evitar fer interpretacions exagerades dels avenços, ja que els índexs marcadors incrementals no distingeixen els valors de base en termes absoluts.
Encara que la diferència entre els grups socials es redueix a mesura que augmenta l’edat, un percentatge més elevat de la població de pensionistes amb ingressos baixos es troba en situacions d’alta complexitat en comparació amb grups d’ingressos més alts. La salut dels nens depèn, com s’esperava, del nivell socioeconòmic dels seus pares. Cal tenir en compte que aquest aspecte és més gran des del punt de vista intergeneracional que des del punt de vista intrageneracional. L’anàlisi de les dades transversals sovint interpreta la creixent desigualtat en la salut d’una població específica i condueix a polítiques molt més diferenciades que les suposadament obtingudes amb el final de l’«austericidi» —austeritat en la despesa pública. A més, tot i una àmplia evidència sobre aquestes conseqüències generacionals, no sembla que l’autoritat sanitària enfoqui bé l’element dinàstic. Per a fer-ho, caldria focalitzar les polítiques en lloc de demanar «més recursos per a la salut», una demanda que sovint es troba incrustada en el lobby sobre la desigualtat d’una manera molt indiscriminada.
La morbiditat, l’ús dels centres de salut mental, les taxes d’hospitalització i la probabilitat de consumir medicaments en nens i nenes de menor nivell socioeconòmic és de tres a cinc vegades superior al d’aquells amb un nivell més alt i fins a set vegades en el cas d’hospitalització psiquiàtrica. Tanmateix, aquí es requereix un aclariment addicional perquè, sense pretendre desvirtuar la importància que aquest tema mereix, el nombre de persones afectades és, de fet, molt reduït, particularment en l’ingrés psiquiàtric.
A més de les desigualtats socioeconòmiques, observades de manera coherent en tots els indicadors, l’informe del 2017 mostra també diferències marcades entre dones i homes tant en la utilització del servei sanitari com en el consum de fàrmacs, així com en els resultats de salut, i això sembla ser el cas per a totes les edats i grups i gairebé tots els nivells socioeconòmics analitzats. És evident, doncs, com es perpetuen les desigualtats de gènere al llarg del cicle de vida de les persones i afecten tots els nivells socioeconòmics.
Malgrat les limitacions per a extreure resultats comuns, l’àrea més afectada i que cal prioritzar és la de salut mental, ja que els suïcidis tendeixen a augmentar amb la fragilitat social. Un altre grup de població que mereix especial atenció és la infància. Aquesta categoria mostra una representació estructural de les desigualtats. Quan els pares viuen en condicions socioeconòmiques adverses, aquestes tenen un impacte directe sobre la salut i el desenvolupament dels seus fills i, a més, aquests problemes a una edat primerenca tindran un efecte negatiu a llarg termini tant en la seva salut com en el seu nivell socioeconòmic. De fet, tendeixen a ser influïts per les condicions socioeconòmiques dels seus pares, que es fan difícils de deixar enrere.
Hi ha una evidència científica creixent, tant en biologia com en ciències socials que apunta a la importància dels primers anys de vida, incloent-hi l’exposició a l’úter, en la formació de les capacitats que promouen el benestar a través del cicle de vida. La desigualtat en la primera infància és una causa important de les desigualtats en les habilitats proporcionades pel desenvolupament social (assoliments educatius, riscos de salut i de conducta, nivells d’ingressos, etc.). Si no s’introdueixen mesures per a canviar el curs de la seva vida, els nens que creixen menys afavorits estan en risc en l’àmbit socioeconòmic i biològic durant la resta de la seva vida. A més, el risc de malaltia augmenta més ràpidament amb l’edat entre les poblacions desfavorides.
Les dones generalment tenen pitjors estats de salut que els homes: pateixen més malalties o problemes crònics, així com més problemes d’ansietat i depressió, discapacitats o limitacions permanents. Els estudis sobre les desigualtats sanitàries segons el gènere han estat tradicionalment paral·lels als estudis sobre els nivells socioeconòmics, però és molt important tenir en compte que tots dos eixos de desigualtat actuen simultàniament.
Hi ha estudis que suggereixen que l’associació entre les desigualtats en salut i el nivell socioeconòmic no és lineal, sinó que segueix una corba que mostra que les desigualtats són més pronunciades, fins als 30.000 € anuals de renda aproximadament, després d’això els efectes se suavitzen. Aquests resultats indiquen que les polítiques destinades a erradicar situacions de pobresa, que condueixen a una reducció del nombre de persones que viuen en condicions precàries, generen beneficis importants en termes de salut. En el cas de l’informe català esmentat aquí, pertanyent a la categoria corresponent a un llindar d’ingressos de 18.000 € o més, es produeix una millora significativa dels indicadors de salut.
En resum, l’estudi de García-Altés et al. demostra que tot i que el Servei Català de la Salut és un sistema universal i ben desenvolupat, encara hi ha importants desigualtats socioeconòmiques en salut i ús dels serveis sanitaris de la població de Catalunya. Les desigualtats en la utilització dels serveis sanitaris públics no es consideren necessàriament dolentes si aquestes variacions es produeixen en certa manera en resposta a les diferències en els estats de salut dels ciutadans. Tanmateix, és més preocupant veure diferències en la mortalitat segons els nivells socioeconòmics que no diferències en l’ús dels serveis sanitaris. Atès que no és possible ajustar totalment els recursos al grau de les necessitats de cada persona, no podem determinar de manera completa si el gradient observat en la utilització de serveis és l’adequat. L’informe català posa en relleu la necessitat de respondre a aquesta situació mitjançant una anàlisi sanitària més ajustada i, en conseqüència, polítiques públiques a mida basades en l’educació i el treball.
L’experiència demostra així que, per tal de reduir l’abrupte del gradient social en salut, les accions han de ser universals, però amb una escala i intensitat proporcionals al nivell de desavantatge —això és un universalisme proporcional. A més, les polítiques nacionals no funcionen sense sistemes de lliurament locals eficaços que treballin en els tres principis fonamentals de la justícia sanitària: una millor relació cost-efectivitat, no discriminació i prioritat als pitjors en termes de severitat actual de la malaltia i una perspectiva de salut de tota la vida.
Catalunya disposa d’un Sistema Nacional de Salut, amb cobertura universal i atenció gratuïta en el punt d’accés per a garantir el dret fonamental a la salut de totes les persones que viuen a Catalunya. Es finança a través d’impostos, amb equitat d’accés a un ampli catàleg de prestacions. Són d’obligatori assegurament privat l’atenció derivada d’accidents de trànsit o de determinades activitats esportives, així com els accidents laborals i les malalties professionals.
Organitzativament, el Departament de Salut és l’autoritat sanitària i planifica la manera de respondre a les necessitats de la població; és el responsable de la planificació estratègica i, per tant, entre les funcions que té hi ha l’autorització dels centres per a prestar serveis públics, garantint-ne la qualitat i seguretat. El Servei Català de la Salut (CatSalut) fa les funcions de planificació operativa i garanteix la prestació dels serveis, mitjançant una àmplia cartera de serveis portada a terme per una xarxa de centres acreditats com a proveïdors públics que constitueixen el sistema integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT).
Els proveïdors fan la provisió de serveis des de diferents fórmules de titularitat jurídica patrimonial i de gestió: l’Institut General de la Seguretat Social, empreses públiques del CatSalut, ajuntaments i consorcis públics, així com mutualitats, fundacions, ordes religiosos o societats privades, històricament dedicats a l’atenció de la salut. La relació entre el CatSalut i els proveïdors es fa a través d’un contracte, on es fixen els objectius de salut, la compra d’activitat, el pressupost i l’avaluació. Els proveïdors tenen regulada l’obligació de compartir la informació relativa a l’assistència sanitària de la ciutadania amb el CatSalut. Finalment, l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya fa les funcions d’avaluació independentment del sistema sanitari.
Queden en mans del Govern central les competències sobre la legislació bàsica i la coordinació, el finançament, la definició del paquet bàsic de serveis, la política farmacèutica, la salut internacional, la política educativa de pregrau i postgrau (MIR), la salut laboral i el finançament de l’assegurament privat dels funcionaris.
a) Recursos i resultats
L’any 2017, el pressupost inicial del Departament de Salut va ser de 8.876 milions d’euros, és a dir, 3 de cada 10 euros del pressupost de la Generalitat de Catalunya es van destinar a la salut i la despesa sanitària pública per persona va ser de 1.186 euros.[i] Amb aquestes xifres, Catalunya se situa per sota de la mitjana de la Unió Europea pel que fa a la despesa sanitària pública amb relació al PIB: 5,4 % vs. 6,6 %.
Tres de cada quatre persones disposen únicament de cobertura sanitària pública i una de cada quatre té doble cobertura sanitària, és a dir, té contractada una assegurança de salut privada addicional a la pública, sense perdre el dret a l’assistència sanitària pública.
L’any 2017, els equips d’atenció primària van atendre 5.775.665 persones —un 89,1 % dels infants i el 100 % de la gent gran—, amb una mitjana de 8 visites per persona atesa, i van fer 26 receptes. 616.957 persones van ser hospitalitzades, 30.435 van ser ateses en centres sociosanitaris de convalescència i 235.189, en centres de salut mental.[ii]
L’estat de salut de les catalanes i els catalans situa Catalunya a la banda alta dels països de l’OCDE. Per exemple, l’esperança de vida de les catalanes arriba fins als 86,3 anys, només superada pel Japó, i la dels catalans és de 80,8 anys, només superada per Suïssa, Itàlia i el Japó.[iii] La taxa de mortalitat infantil és de 2,5 defuncions per cada 1.000 nadons nascuts vius, per sota de la del conjunt de l’estat (2,7) i de l’OCDE (3,9). És més, vuit de cada deu persones declaren tenir bona salut i només tres de cada deu homes i quatre de cada deu dones declaren tenir un problema de salut crònic.[iv]
També hi ha alguns aspectes a millorar que pressionen el sistema sanitari: la meitat de la població de divuit a setanta-quatre anys i un terç dels infants d’entre sis i dotze anys té excés de pes —sobrepès o obesitat—, i un de cada quatre adults fuma. Tot i així, vuit de cada deu persones de quinze a seixanta-nou anys fan una activitat física saludable, més els homes que les dones i amb una tendència creixent, i set de cada deu persones adultes segueixen una pauta d’alimentació d’acord amb les recomanacions de la dieta mediterrània, més les dones que els homes.
La ciutadania de Catalunya valora molt positivament el sistema sanitari català, especialment l’atenció hospitalària, que puntua amb un 8,4 sobre 10. La satisfacció també queda patent amb el 8,4 que la ciutadania atorga a l’atenció sociosanitària, el 7,9 a l’atenció primària i el 8 a l’atenció a la salut mental.[v]
b) Els primers símptomes de feblesa: la crisi, l’envelliment i les desigualtats
La crisi recent (2008-2014) ha agreujat el problema de sostenibilitat del sistema sanitari, que presenta un infrafinançament crònic des del traspàs de les competències de salut l’any 1983.
El sistema sanitari català ha de donar resposta a les necessitats assistencials d’una població cada vegada més envellida i amb més malalties cròniques. La baixa natalitat, que s’agreuja a partir de l’any 2008, juntament amb l’augment de l’esperança de vida de la població catalana, són algunes de les causes principals de l’actual context demogràfic.
Altrament, la crisi econòmica ha afectat les condicions de vida i de salut de la població. La taxa d’atur ha estat un dels indicadors que s’ha vist més afectat, situant-se en un 18,6 % el 2015 —el 2007 era del 6,5 %—, i molt especialment la taxa d’atur de llarga durada, que el 2015 era del 10,4 % —el 2007 era de l’1,3 %.[vi] Una altra de les conseqüències ha estat l’increment de persones que viuen per sota del llindar de risc de pobresa després de rebre transferències socials —un 19 % de la població l’any 2015— i l’augment de les llars que pateixen privació material greu —491.000 el 2015. Així mateix, s’ha observat un increment de la desigualtat econòmica: l’any 2015 el 20 % de la població amb nivell econòmic més alt tenia sis vegades més renda que el 20 % de població amb menys renda.
Al nostre país, l’Enquesta de Salut de Catalunya del 2017 mostra com les catalanes i catalans d’un nivell socioeconòmic més desafavorit tenen una pitjor valoració del seu estat de salut: pateixen més malalties o problemes de salut crònics, presenten més sobrepès i obesitat i pateixen més ansietat o depressió i més discapacitats o limitacions permanents. Encara més, un estudi recent amb dades d’utilització de serveis de tota la població catalana ha mostrat que la població amb menor nivell socioeconòmic te una probabilitat major d’utilitzar els serveis d’atenció primària i salut mental, anar a urgències, ser hospitalitzada i prendre psicofàrmacs que la població de major nivell socioeconòmic.[vii]
Un grup de població que mereix una atenció especial és la infància. Hi ha una evidència científica creixent, tant de la biologia com de les ciències socials, de la importància dels primers anys de vida —inclosa l’exposició a l’úter— en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg del cicle de vida.[viii] Els infants també són un transmissor estructural de les desigualtats, tant pel que fa a la salut com pel que fa a la situació socioeconòmica. Es veuen afectats pel seu entorn socioeconòmic, i les dificultats en aquest àmbit són especialment difícils de superar.[ix],[x] Dades actuals mostren que les nenes i els nens de famílies catalanes amb un nivell socioeconòmic més desafavorit fan més ús dels serveis sanitaris —especialment, de salut mental— i la seva realitat és més complexa que la de famílies més afavorides.
Un altre eix de desigualtat important és el gènere. A Catalunya, les dones tenen una pitjor valoració del seu estat de salut que els homes: pateixen més malalties o problemes de salut crònics, més problemes d’ansietat o depressió i discapacitats o limitacions permanents. A més a més, a Catalunya les dones visiten més els centres de salut mental i prenen més psicofàrmacs que els homes.
c) L’accés als serveis sanitaris. L’experiment natural sobre cohesió social: el RDL 1192/2012
Com és sabut, el setembre de 2012 va entrar en vigor el Reial decret legislatiu (RDL) 1192/2012 pel qual es regulava la condició d’assegurat i beneficiari a efectes de l’assistència sanitària a Espanya, a càrrec de fons públics, a través del Sistema Nacional de Salut. Aquesta legislació desenvolupava el concepte de persona assegurada i beneficiària amb dret a l’assistència sanitària a l’Estat, extensiva als països de la UE. Això va significar l’eliminació del dret a l’accés a la salut per a les persones no inscrites al règim de la Seguretat Social i va posar punt final a l’atenció sanitària gratuïta i universal per a tota la ciutadania. Des del Departament de Salut, immediatament es va recórrer aquest decret davant del Tribunal Constitucional i es va decidir garantir l’atenció sanitària a càrrec del CatSalut a tots els ciutadans que viuen a Catalunya. La regularització de l’accés a l’assistència sanitària de les persones estrangeres empadronades que no tenen condició d’assegurades va venir motivada per a evitar perjudicis per a la seva salut que es podien produir si no rebien assistència sanitària, per a evitar un augment de la vulnerabilitat dels col·lectius de risc d’exclusió social i també els riscos generals en l’àmbit de la salut pública i comunitària que podrien produir algunes malalties infeccioses sense control. La posició de Catalunya també va ser adoptada pel País Basc, la Comunitat Valenciana, Extremadura i Navarra, i posicions semblants a Aragó, Cantàbria i les illes Balears. Finalment, el juliol de 2018 va quedar derogat el RDL 1192/2012.
Ara bé, el fet que aquest RDL estigués vigent durant sis anys a la resta de comunitats autònomes ha sigut un experiment natural i ha permès fer-ne algunes avaluacions. Els resultats han mostrat reduccions importants en les visites a l’especialista i en les hospitalitzacions per part de la població sense papers, que no es compensen per un major ús de l’atenció dels serveis d’urgències. Les troballes també mostren una forta disminució dels nivells de satisfacció amb els serveis d’urgència, que amb el RDL constitueixen l’únic recurs sanitari disponible per als immigrants indocumentats.[xi]
Finalment, i encara més important, les avaluacions han permès identificar un augment en la mortalitat d’aquest col·lectiu comparat amb la resta de la població.[xii] Aquests resultats ens alerten dels perills de la pèrdua de contribució de la sanitat a la cohesió social.
d) Què no sabem i hauríem de saber?: més sobre la població amb necessitats complexes
Abans s’ha mencionat que, de manera paral·lela a l’envelliment de la població descrit anteriorment, s’està produint un augment de la càrrega de malalties cròniques que pateix la població, especialment la d’edat avançada. La concentració de la despesa en les persones amb més malalties cròniques ha estat descrita en altres països, i només puntualment en algun cas, en el nostre.
També s’observa que la població amb més necessitats —població amb tres o més malalties cròniques i una o més limitacions funcionals— tendeix a ser envellida —més de la meitat té seixanta-cinc anys o més—, dones —representen dues terceres parts d’aquest grup de població amb major despesa—, amb menor nivell educatiu —més d’un de cada quatre adults no té estudis secundaris finalitzats—, amb menys nivell d’ingressos i amb un estat de salut autodeclarat inferior —el 83 % regular o dolent.[xiii] Aquesta població fa tres vegades més visites als serveis d’urgències hospitalàries que la població general, té una probabilitat més de tres vegades superior de ser hospitalitzada i fa tres vegades més visites als centres d’atenció primària que la població general.16
I és que hauríem de saber molt més dels altres determinants de la salut i la salut a totes les polítiques. La salut està influïda per nombrosos determinants, la majoria dels quals estan fora del sistema sanitari, motiu pel qual és necessària l’acció conjunta dels Departaments de Salut i d’Acció Social, i més encara de tot el Govern i tota la societat, amb un enfocament de salut en totes les polítiques, sobretot per a reduir les desigualtats. El nivell educatiu de la població és crucial per a la seva ocupació, ingressos econòmics i estat de salut futurs, per a la mobilitat social i sanitària a través de generacions i també per a protegir-se dels riscos econòmics i socials provocats per la crisi. A més, és important dissenyar polítiques per als sectors més vulnerables de la població, com ara infants, dones i grups que ja presentaven majors desigualtats abans de la crisi.
D’altra banda, cal també arreglar l’ascensor social avariat. Efectivament, un dels canvis que ha portat la crisi recent rau en el patró de pobresa: abans de la crisi, els majors de seixanta-quatre anys eren el col·lectiu més afectat per la pobresa, però des del 2010 ho són les nenes i els nens. Aquesta situació no ha canviat, segons es pot veure en les darreres dades de 2017 recentment publicades per l’Idescat.[xiv] A això s’hi afegeix un altre problema: l’ascensor social està avariat[xv] i és molt difícil que les nenes i els nens pobres es converteixen en adults no pobres. Els estudis suggereixen que a Espanya l’estat de salut autopercebut dels fills depèn de manera significativa del dels progenitors, una vegada ajustat per característiques personals com l’edat, el sexe i la composició de la llar. Això és especialment important, ja que, de nou ajustant pel nivell d’ingressos, d’educació i de classe social dels progenitors, les nenes i nens amb mala salut tenen un menor nivell educatiu i són de classe social més baixa quan arriben a l’edat adulta, que és quan poden ser mares o pares. És a dir, en cas de mala salut, l’ascensor social funciona, però «per a baixar».[xvi]
En resum, tot apunta al fet que el sistema sanitari català és un element cabdal de cohesió social que permet assolir resultats excel·lents en termes de salut de la població amb uns recursos econòmics limitats. No en va, indicadors com l’esperança de vida i la mortalitat infantil s’utilitzen inequívocament per a mesurar el grau de desenvolupament d’un país.
[i] I. Generalitat de Catalunya. Servei Català de la Salut (2017). Pressupostos del Departament de Salut per a l’any 2017 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/pressupost/documents/projecte-pressupost-departament-salut-2017.pdf>.
[ii] I Generalitat de Catalunya. Servei Català de la Salut (2018). Memòria 2017. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut.
[iii] III. OCDE (2018). Health Status : Key indicators [en línia]. <http://stats.oecd.org/Index.aspx?DataSetCode=HEALTH_STAT>.
[iv] I Generalitat de Cataluya. Direcció General de Planificació en Salut (2018). Enquesta de salut de Catalunya: L’estat de salut, els comportaments relacionats amb la salut i l’ús de serveis sanitaris a Catalunya: Resultats principals de l’ESCA 2017 : Resum executiu. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut.
[v] Servei Català de la Salut (2019). Enquestes de satisfacció [en línia]. Barcelona: Departament de Salut, Generalitat de Catalunya. <http://catsalut.gencat.cat/ca/coneix-catsalut/presentacio/instruments-relacio/valoracio-serveis-atencio-salut/enquestes-satisfaccio>.
[vi] V Observatori del Sistema de Salut de Catalunya (2015). Efectes de la crisi econòmica en la salut de la població de Catalunya. Anàlisi territorial. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya.
[vii] VII. García-Altés Anna; Ruiz-Muñoz, Dolores; Colls, Cristina; Mias, Montse; Martín Bassols, Nicolau (2018). «Socioeconomic inequalities in health and the use of healthcare services in Catalonia: analysis of the individual data of 7.5 million residents» [en línia]. J Epidemiol Community Health, vol. 72, núm. 10, p. 871-879. <https://jech.bmj.com/content/jech/early/2018/08/05/jech-2018-210817.full.pdf>.
[viii] VIII. Heckman, James J. (2012). «The developmental origins of Health». Health Economics, vol. 21, núm. 1, p. 24-29.
[ix] I Goldblatt, Peter; Siegrist, Johannes; Lundberg, Olle; Marinetti, Claudia; Farrer, Linden; Costongs, Caroline (2015). Improving health equity through action across the life course : Summary of evidence and recommendations from the DRIVERS project [en línia]. Londres: UCL Institute of Health Equity, Brussel·les: EuroHealthNet. <https://eurohealthnet.eu/sites/eurohealthnet.eu/files/publications/DRIVERS_Recommendations_rel2.pdf>.
[x] X. Flores, Manuel; García-Gómez, Pilar; Zunzunegui, María Victoria (2014). «Crisi económica, pobreza e infancia. ¿Qué podemos esperar en el corto y largo plazo para los “niños y niñas de la crisis”? Informe SESPAS 2014». Gaceta Sanitaria, núm. 28, p. 132-136.
[xi] X Jiménez Rubio, Dolores; Vall Castelló, Judit (2018). «Effects on utilisation, health and user satisfaction when access to health care is limited». A: CRES UPF Working Paper#201803-105. Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut.
[xii] XII. Juanmartí Mestres, Arnau; López-Casasnovas, Guillem;Vall Castelló, Judit (2018). «The deadly effects of losing health insurance». A: CRES Working Paper #201802-104. Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut.
[xiii] XIII. Hayes, Susan L.; Salzberg, Claudia A.; McCarthy, Douglas; Radley, David C.; Abrams, Melinda K.; Shah, Tanya; Anderson, Gerard (2016). High-need, high-cost patients: Who are they and how do they use health care? A population-based comparison of demographics, health care use and expenditures, Nova York: The Commonwealth Fund.
[xiv]. Idescat (2018). Enquesta de condicions de vida [en línia]. <https://www.idescat.cat/pub/?id=ecv>.
[xv] X García-Altés, Anna; Ortún, Vicente (2014). «Funcionamiento del ascensor social en España y posibles mejoras. Informe SESPAS 2014». Gaceta Sanitaria, vol. 28, núm. 1, p. 31-36.
[xvi]
Un altre dels elements que pot fer trontollar la cohesió social, aquesta mena de clúster que ens fa partícips d’uns valors i d’una manera de viure, és el de la tecnologia. La reacció a com aquesta canvia les relacions de treball i socials. En el que va de segle, fenòmens com el big data, la Internet de les coses, la intel·ligència artificial, la robòtica o el machine learning han transformat profundament el dia a dia de les nostres societats, tot i que de moment no semblen haver alterat prou les lleis de l’economia ni els objectius dels governs. Sí que han alterat, però, les relacions econòmiques, i és per això que l’estudi de les intervencions públiques ha de tenir-ho en compte per a entendre com funciona la societat actual.
En el debat sobre si internet és un fenomen que ajuda a pal·liar desigualtats o, al contrari, les aprofundeix, hi ha opinions i arguments de tota classe. D’una banda, hi ha els qui creuen que l’augment en l’accés a la informació que permet l’eliminació de barreres geogràfiques, fent el món més petit i més obert, facilita que qualsevol individu pugui explotar el seu talent, innovar o migrar més fàcilment, reduint així l’escletxa entre els salaris d’uns i altres països. Aquestes veus també mencionen la facilitat més gran en les comunicacions, que facilita la integració social, i també l’increment en la productivitat que han suposat els aparells electrònics, posant l’accent en el talent de l’individu i permetent més llibertat professional. D’altra banda, les veus menys optimistes consideren que la facilitat en les comunicacions ha esborrat la línia que separa el temps de feina i el de lleure, facilitant situacions d’explotació laboral, i s’han afeblit les relacions laborals convencionals, més individualitzades i canviants, deixant sovint els treballadors més desemparats. També els preocupa l’aparició de l’escletxa digital, que incrementa les desigualtats entre els que tenen accés a l’ús de les tecnologies i els que no en un món en què cada cop això és més necessari. Les tecnologies avançades estan fent desaparèixer feines que requereixen baixa o mitjana qualificació, incrementant les diferències entre els treballadors més qualificats i els menys qualificats. Pel que fa a les comunicacions interpersonals existeix també una visió negativa, segons la qual els individus passen més temps sols, malgrat estar més connectats, i en alguns casos això pot conduir a la marginació social.
Se solen distingir diferents estadis en relació amb la difusió i impacte social de les noves tecnologies: l’accés, l’ús efectiu i l’impacte tangible. Entre els determinants de l’accés a les noves tecnologies destaquen la renda —sent més difícil l’accés per a individus amb un baix nivell d’ingressos—, l’existència i qualitat de les infraestructures de telecomunicacions, el cost de l’accés a internet, factors culturals i polítics, el nivell educatiu, l’estructura demogràfica, l’ètnia, el lloc de residència, la llengua, etc. La qüestió de les diferències en l’accés efectiu a les noves tecnologies seguirà, fins i tot quan es redueixen progressivament les desigualtats en l’accés a una tecnologia donada, ja que n’apareixen de noves que fan que, novament, qui no es recicla es queda enrere.
Un dels efectes que ha produït l’aparició de noves tecnologies de la informació és estendre l’hàbit de compartir més enllà dels límits de les famílies o amics com fins ara. La sharing economy o economia col·laborativa és ja una realitat gràcies a la facilitat més gran per a interactuar amb desconeguts, i l’opció de compartir —en diferents àmbits— guanya cada cop més pes davant la possibilitat de propietat tradicional. Sobre aquest efecte també hi ha visions oposades: la possibilitat oberta ha permès l’ús compartit d’actius i també monetitzar actius ociosos de persones de tota condició social, ajudant a mitigar la pobresa produïda per la crisi, i també facilitant el treball per compte propi en un context d’atur elevat. Però aquesta major facilitat per a treballar com a freelance també genera major inestabilitat laboral i menors contribucions a la Seguretat Social, i es pot produir discriminació més fàcilment.
Un altre gran tema és la robotització creixent i com això afectarà el treball. Per molts autors la robotització implica una major polarització al mercat de treball i un augment de la desigualtat en termes d’ocupació i també en nivell de salaris entre els treballadors més qualificats i els menys qualificats, als quals els robots poden substituir de manera diferent. És per aquest motiu que alguns afirmen que la tradicional relació entre productivitat, salaris i consum s’està començant a trencar, perquè malgrat que la productivitat augmenta gràcies a la robotització, no ho fan en la mateixa mesura els salaris i el consum. Davant d’aquest escenari virtual d’atur massiu, manca de poder adquisitiu i potencial exclusió massiva de treballadors del mercat laboral, han sorgit propostes com la de la renda d’inserció, que permet no només que els treballadors exclosos subsisteixin, sinó també facilitar que es reciclin professionalment. Una altra possible conseqüència de la robotització és que el pes relatiu de les rendes del treball es reduirà considerablement, augmentant la importància relativa de les rendes del capital, concentrant la riquesa en menys mans, amb el consegüent increment de la desigualtat que això produiria, com remarquen autors com Piketty.
Però també hi ha una visió més optimista dels efectes de la robotització, que hi veu una oportunitat per a reduir els costos de producció, amb un increment del nivell de vida de la majoria de la població, que podrà accedir de manera més barata als béns i serveis. Hi ha qui defensa que la robotització no només substituirà treball no qualificat sinó també qualificat, per tant l’impacte en la desigualtat seria ambigu. També hi ha qui afirma que els treballadors poden anticipar aquest canvi de tendència passant a sectors menys fàcilment substituïbles per la tecnologia i que, a més, la mateixa implantació de tecnologia de manera generalitzada també generarà nous llocs de treball.
Així doncs, plantejat el problema, les preguntes que correspon fer-se des del punt de vista de les polítiques públiques són les següents: 1) el Govern ha d’invertir en infraestructures digitals i d’Internet?; 2) s’ha de subvencionar l’accés a internet als grups de menys renda?; 3) s’ha d’establir una política educativa de llarga durada, que vagi actualitzant-se per a adaptar-se als canvis tecnològics?; 4) s’ha de subvencionar l’aprenentatge d’eines digitals als grups de menys renda?; 5) el Govern ha de regular l’economia col·laborativa?; 6) s’han de posar impostos als robots?; 7) cal establir límits al desenvolupament tecnològic?; 8) s’haurien de protegir els llocs de treball, prohibint la substitució d’humans per tecnologia?; 9) cal que els governs s’abstinguin de regular l’economia per a promoure la creació de llocs de treball?; 10) cal que els governs imposin una edat de jubilació forçosa, una setmana laboral més curta i més temps de vacances?; 11) els governs han de proveir programes de renda bàsica o renda mínima garantida en escenaris d’atur tecnològic per a mantenir la demanda o el consum?; 12) cal que el Govern doni incentius a les empreses per a contractar més treballadors?; 13) els governs haurien d’oferir incentius per a desenvolupar el cervell humà utilitzant brain-computer interfaces —interfícies cervell-ordinador— que permetin que ens mantinguem més a l’alçada del canvi tecnològic?
Certament, la desigualtat social té més d’una faceta. A part de diferències en les oportunitats econòmiques, també hi ha diferències respecte a l’accés a informació sobre el funcionament de la societat i a canals de comunicació, amb les diferències en influència social que això comporta. Una anàlisi de com les diferents dimensions de la desigualtat interactuen i afecten, per exemple, els resultats electorals és essencial per a comprendre millor algunes de les tensions sociopolítiques que actualment s’estan produint en molts països democràtics.
Sota el títol Deliberative structures and their impact on voting behavior under social conflict, Leonie Gerhards, Lydia Mechtenberg i un servidor[10] presentem els resultats d’un experiment de laboratori que dona algunes claus sobre aquestes interaccions. Un experiment econòmic d’aquest tipus és una cosa molt senzilla i es desenvolupa de la manera següent: un grup de participants voluntaris rep unes instruccions que els situen davant una representació esquemàtica d’una situació econòmica en la qual tenen el paper de certs agents econòmics, en el nostre cas, de ciutadans d’una democràcia. Els participants han estat invitats expressament a l’experiment i saben que es tracta d’una situació amb cert caràcter artificial en la qual les úniques regles explícites són causades per unes instruccions. En un experiment típic cada participant pot triar entre diverses opcions i cadascuna d’aquestes implica certs pagaments monetaris, depenent de la decisió del participant en qüestió i possiblement també del que facin els altres participants. Els organitzadors de l’experiment observen i registren les decisions preses pels participants i utilitzen aquestes dades com a font d’informació sobre el problema econòmic que volen estudiar.
La situació que s’estudia en l’article de Brandts et al. (2018, op. cit.) és la d’una societat dividida en dos grups, els blancs i els blaus, iguals en grandària. La taula 18 representa les condicions econòmiques de la societat en funció de les polítiques, A, B i C, que es poden implementar.
Un element crucial de la situació és que l’estat de l’economia és incert, és X o Y, amb igual probabilitat, estats que difereixen en diverses dimensions. En l’estat X es pot dir que les coses són fàcils. La política A és la millor per als dos grups socials, ja que dona 20 a tots els membres dels dos grups, tant dels blancs com dels blaus. En canvi, si l’estat és Y, llavors les coses són més difícils, perquè, si bé la política més eficient en el sentit que els ingressos totals són els més alts és la B, els blaus prefereixen la política C, que els dona 20 i 0 als blancs. La primera faceta de la desigualtat és, doncs, que les oportunitats econòmiques no són les mateixes per als dos grups en els dos estats.
La segona faceta de la desigualtat consisteix en el fet que els blancs tenen informació sobre si l’economia està en l’estat X o Y i els blaus no. En concret, cada blanc té un «senyal» individual de si s’està a X o a Y. Aquest senyal és imperfecte i només és correcte en el 70 % dels casos, és a dir, els blancs estan més ben informats que els blaus, però també poden estar equivocats. Amb aquests elements volem representar un aspecte important de la societat actual. Hi ha una part més formada de la societat els membres de la qual saben més que el públic general sobre com funciona l’economia i la societat en general, però els seus coneixements són imperfectes i a més té uns interessos diferents de la part menys informada de la societat.
Una tercera faceta de la desigualtat entre grups socials és la desigualtat en l’accés a canals de comunicació. En la vida política de les democràcies modernes és constant la comunicació entre els ciutadans sobre la situació de la societat i sobre les possibles opcions a prendre. L’ideal democràtic és una situació en la qual tots els ciutadans poden participar en el debat polític en igualtat de condicions. Alguns investigadors qualifiquen una situació així com una situació de «deliberació». Ara bé, a les societats democràtiques realment existents no tots els ciutadans tenen les mateixes possibilitats d’accedir als canals de comunicació a causa de factors molt diversos: la propietat dels mitjans de comunicació està típicament en poques mans, les persones amb més formació són més eloqüents, etcètera.
En el nostre estudi investiguem el comportament polític sota diverses «estructures deliberatives», és a dir, diferents circumstàncies respecte a l’accés de blancs i blaus als canals de comunicació pels quals poden influir sobre els altres membres de la societat. La seqüència del procés polític és la següent: primer els blancs reben la seva informació imperfecta sobre l’estat de l’economia; segon, els ciutadans es poden comunicar entre ells; tercer, es vota entre A, B i C, i la decisió es pren per majoria. En cas d’empat, la política a implementar es decideix aleatòriament.
A la nostra anàlisi partim d’unes hipòtesis fortes respecte a la relació entre estructures deliberatives i les preferències dels blancs i dels blaus. En primer lloc, estudiem una estructura que directament anomenem deliberació. En aquest cas, abans que hi hagi una votació sobre quina política adoptar, tots els blancs i tots els blaus poden participar en una conversa lliure entre tots els ciutadans. Seguint idees proposades per investigadors de ciència política, una situació de veritable deliberació farà que tots els membres de la societat adoptin el benestar de tota la societat com a objectiu propi. En concret, això implicarà que tots els blancs diguin la veritat respecte al que el senyal els diu sobre l’estat de l’economia i que els blaus votin sempre amb els blancs per una política millor, tenint en compte la informació següent: A si sembla que l’estat de l’economia és X i B si sembla que l’estat de l’economia és Y.
En una segona estructura deliberativa, que anomenem de dalt a baix, abans que tingui lloc la votació, tots els blancs poden conversar entre ells. Els blaus poden veure el que es diu en aquestes converses però no poden intervenir-hi. Aquesta estructura deliberativa representa, d’una manera molt esquemàtica, una situació en què una part de la societat domina els mitjans de comunicació. En aquest cas, la nostra hipòtesi és que els blancs se sentiran responsables de la situació de la societat en el seu conjunt, però que els blaus se sentiran menystinguts i es guiaran únicament pels seus propis interessos materials.
L’última estructura deliberativa que considerem es podria anomenar de dalt a baix amb secretisme. En aquest cas, els blancs primer poden conversar entre ells sense que els blaus puguin veure el que es diu i després conversen obertament però sense intervenció dels blaus com en el cas de de dalt a baix. Aquesta estructura deliberativa representa, altre cop de manera molt esquemàtica, una societat força tancada en què els membres de la part més forta poden posar-se d’acord sobre el que volen comunicar a la resta dels ciutadans. En aquest tipus de societat tancada cada grup va a la seva i vota només en funció dels seus interessos materials.
Els resultats dels experiments mostren que efectivament el nivell d’eficiència és més alt en el cas de deliberació que en el cas de de dalt a baix i, a la vegada, en aquest últim cas el nivell d’eficiència és més alt que en el cas de de dalt a baix amb secretisme. No obstant això, observem molts fenòmens que no havíem anticipat i que considerem importants. En primer lloc, en el cas de deliberació observem molt més conflicte entre els blancs i els blaus que en la nostra hipòtesi. Això es deu a diversos fenòmens, entre ells el fet que els blaus utilitzen la llibertat de comunicar-se entre ells tant per a posar-se d’acord, en el cas que creguin que l’economia està en l’estat Y, en votar conjuntament per l’opció eficient B, com en votar conjuntament a favor de l’opció C, de conflicte.
També observem que és molt important el que passa al llarg del temps en l’experiment, que té una sèrie de repeticions consecutives que s’anomenen períodes. Després de cada període de l’experiment, tots els participants són informats de quin ha estat realment l’estat de l’economia. Tal com passa a la realitat econòmica, amb un cert retard sí que tots els membres de la societat saben quin ha estat efectivament l’estat de l’economia en el passat. En aquest moment, és possible que els blaus rebin la informació que, en el període anterior, el que els blancs van dir que era l’estat de l’economia efectivament no ho va ser. Això és una mentida, però només potencialment, perquè pot ser degut al fet que els blancs no van ser sincers sobre la informació que tenien en el període anterior o al fet que estaven mal informats. Les mentides potencials incrementen el conflicte entre els blancs i els blaus al llarg del temps. La dinàmica de la comunicació i del comportament en les votacions pot produir un cercle viciós. Si un dels blaus recomana el vot egoista als altres blaus, els blancs tendiran més a mentir en el període següent. Seguidament, els blaus detectaran més mentides potencials i tendiran a anar més a la seva en el període següent, etc.
El contingut emocional del que es diu en la fase de comunicació també és rellevant. En particular, l’ús d’un llenguatge no respectuós per part dels blancs augmenta el conflicte. Els nostres resultats suggereixen que es pot produir un fenomen que es pot anomenar la maledicció de la comunicació sense restriccions. En una situació de tensió social, l’intercanvi lliure i ràpid de missatges pot portar a un increment de l’animositat.
Creiem que els fenòmens que observem són rellevants més enllà del nostre senzill experiment de laboratori. Primer, en societats desiguals la comunicació lliure entre grups socials pot incrementar l’eficiència però pot deteriorar-se al llarg del temps per culpa de l’ús d’un llenguatge confrontacional. Si, a més, el grup informat controla el procés de comunicació, les coses poden ser encara pitjors, perquè un grup social que té un paper purament passiu en la comunicació pública pot perdre de vista els interessos de la societat en conjunt i tornar-se particularista. Segon, en les democràcies modernes els consells sobre polítiques a adoptar provinent d’experts i dels membres més formats de la societat sovint no són tinguts en compte per la part menys informada de la societat. Això pot passar a causa d’una combinació de desconfiança de base respecte als membres més privilegiats de la societat i de l’experiència que el coneixement dels experts sovint és molt imperfecte, de manera que no és infreqüent que el consell d’experts sigui ex post incorrecte. Tercer, encara que la fluïdesa de la comunicació que els mitjans digitals fan possible tingui molts avantatges, la immediatesa i l’anonimat de la comunicació que ara és possible sovint porta a l’agressivitat i la falta de respecte entre grups socials, que pot fer difícil que en una societat s’assoleixin consensos amplis sobre qüestions importants.
[10]. Al Barcelona GSE Working Paper 1022, del 2018.
L’economia ofereix tan sols una de les perspectives des de les quals hom pot analitzar la cohesió social d’un país, que ha de tenir com a referent la vinculació/desvinculació de cada part que la integra en els interessos conjunts. Una mena de clúster de pertinença voluntària amb sentiments compartits que mostren adhesió no imposada. Aquesta homogeneïtat té una aresta d’igualtat/desigualtat socialment acceptable que és el resultat de tres graons: primer, l’acceptació de l’acció distributiva de l’assignació primària dels mercats; segon, l’acció redistributiva per a la intervenció de l’Estat; i tercer, l’acció mediatitzada en els dos extrems per a la resposta en cada cas a l’impacte de la tecnologia tant en el món del treball com a les xarxes de relacions personals i pel que sigui l’acompanyament de la despesa social que minori els efectes no desitjats d’aquella evolució, tant gestionant les diferències com superant algunes desigualtats.
A més de l’eix desigualtat/polarització, pensant amb l’objectiu «vinculació» —compromís o commitment—, convé explorar la derivada pel que fa a la despesa social que provoca l’estratègia universalista o selectiva i/o les conseqüències que se’n deriven per a una potencial dualització social. Això remunta a les idees més originàries de la demos grega o de la referència a «un sol poble», quan els àmbits de la comunitat van des del nacional al global. Els primers, nacionals, són més fàcils d’identificar però ho fan per variables de classificació més complexes —controvertibles—, essent més polítiques —territorials— que a les segones, per les quals els comuns denominadors acceptables s’eixamplen des de l’ambigüitat internacionalista —«ciutadans del món».
Si la polarització és l’enemic de la cohesió, cal estar atents a la causa i naturalesa d’aquests «pols». Funcionen com una mena d’agrupacions, clústers, que en dèiem. D’agrupaments n’hi ha de nous i de vells i no tots presenten la mateixa problemàtica pel que aquí analitzem. Sovint els agrupadors són múltiples, inestables, amb elements que entren i surten, i sovint sense indicació de conflicte. Nassim Taleb (2019) analitza el paper de les «minories obsessives» com a motor de canvi, observant només perills amb les intolerants a la resta, i no amb les que son resultat d’una opció pròpia que les majories contemplen com una més entre diverses —dieta caixer (kosher), halal, vegana…— i que essent acceptables poden arribar a esdevenir generals —per tant, no polars—, com poden ser les dels opositors al consum d’aliments modificats transgènics o de generadors d’energies alternatives. En tot cas, dels nostres clústers empíricament detectats, cal explorar-ne les variables de diagnosi respectives, és a dir, entorn de quin factor principal —d’entre diversos, comunament— s’agrupen. La valoració és distinta si parlem de classificadors politicoideològics, ètnics, dinàstics, religiosos, etc. Reconegut el supòsit de partida, cal anticipar-ne l’evolució —com es transmeten, quina constància tenen en el temps— perquè hi ha la possibilitat que acabin provocant una fractura social. Les complexitats poden permetre fins i tot noves maneres d’observar els problemes, amb capacitats adaptatives noves, des de relacions de pertinença diverses que donin tolerància des de la diversitat. I, per descomptat, si permeten canvis mitigables amb accions procedents de decisions democràtiques, que no tolerin intolerants ni invasius i que tinguin com a leitmotiv trencar la mateixa convivència, com «llops entre gossos», en terminologia de Taleb —nazis, salafistes, hàrams.
En tot cas, són elements de l’anàlisi la discussió de quines diferències observades es poden llegir com a desigualtat, com aquestes modulen actituds des de les aptituds —per exemple, des de les sociolingüístiques— o com es tradueixen en comportaments observables, interrelacions familiars i socials que poden comprometre la vinculació a la qual s’aspiri, així com a la vista de fractures territorials de participació política i de com aquestes evolucionen al llarg del temps a empenta de les diferències en formació, renda, renovació urbana, polítiques de barri, etc., tot i ser la segregació urbana el seu símptoma més destacat. També es relacionen amb la influència de la demografia, en les seves expressions de natalitat, vida en parella, fluxos immigratoris i escolarització. O en com s’expressen en els mitjans de comunicació i en la conformació d’actituds —democràcia i participació ciutadana—, vista la propietat d’aquests mitjans, la seva pluralitat entre mitjans i dintre d’un mateix mitjà. I, per descomptat, es detecten en els continguts de l’acció pública neutralitzadora, apaivagadora, contraproduent a vegades: com en el cas del contingut que es vulgui donar a l’oferta pública de serveis. Aquest és el cas en l’elecció a l’eix uniformador de prestacions o amb el reconeixement de diferències, de creença o de preferències, així com en l’oferta escolar, de cara a evitar o afavorir la dualització social —contra l’aspiració a «una sola escola»—, o a l’àmbit sanitari, per la interrelació entre sanitat pública i privada —complementària, substitutiva o, en el pitjor dels casos, alternativa.
Els aspectes esmentats s’interrelacionen en l’espai territorial i en l’evolució temporal de la tecnologia, els mercats, la renda, la riquesa i el benestar. D’aquí la rellevància de la conjunció de l’estudi de tots aquests factors de manera global. El de la concertació educativa és un molt bon exemple dels dilemes que a la pràctica s’enfronta una societat que es vulgui cohesionada. Remarquem, per això, que la cohesió es valora des dels antípodes del que seria la polarització. El problema de la bipolaritat el provoca no que la societat es «clusteritzi» cada cop més entorn de múltiples variables de classificació —hàbits, estils de vida, creences…—[11], sinó que s’esvaeixin els ponts que comuniquen aquests clústers. Com reconeix Putnam, el problema no ve tant del boundling —els comuns denominadors que agrupen «intra»— com de la manca de bridging —ponts «entre» aquests grups. Notem que avui les xarxes faciliten força la generació de nous grups amb lleialtat i homogeneïtats internes, i en la mesura que la seva naturalesa és oberta, múltiple
i no excloent —així com entre els amants del ioga, de l’excursionisme, fans del Barça o d’Operación triunfo—, permet una diagnosi diferent —menys tendent a la polarització— que quan recullen fets estructurals —gènere, raça, país d’origen i sovint religió. A més, l’efecte que causa no és el mateix si l’adhesió comporta rebuig cap a altres grups —per exemple, els animalistes que no només són vegans sinó que odien els que maten per a menjar carn, o entre els partidaris de la vacunació i els que hi estan en contra—, ja que a la vegada que incrementa l’homogeneïtat interna d’aquests, els marca distàncies màximes de separació per la gran divergència que presenten. Les xarxes socials avui radicalitzen més les agrupacions per a divergir, ja que la contundència dels elements que agrupen esdevé més factible i atractiva. Aquests es fan sovint des de les emocions i no des de fets objectivables, els quals per a molts dels seus membres poc importa si són fake o no.
Les variables que atreuen les agrupacions certament varien en el temps i en certa manera es fan «líquides». Per exemple, l’ancorament al lloc d’origen, al territori i a la residència s’està esvaint en bona part amb els programes de videotrucada, com l’Skype, que eliminen les conseqüències de les distàncies i les diàspores. Alhora sorgeixen nous factors separadors, sovint políticament alimentats o explotats, com els de Trump als Estats Units, entesos com a resultat de la revenja de les perifèries industrials oblidades, o els trencaments provocats a la Xina entre el món rural negligit i l’urbà de competència salvatge, l’acumulació extrema i explotació de la riquesa a Amèrica del Sud, procedent de la diversitat migratòria europea, o a casa nostra possiblement amb el sobiranisme secessionista. Alguns moviments de fons emergeixen de tant en tant i s’agreugen socialment, mentre d’altres resten apaivagats, com a resultat del mateix canvi tecnològic, tal com veiem amb els territorials.
Alguns d’aquests moviments es veuen, en tot cas, empitjorats o mitigats per l’acció pública; en particular, de la mà del tractament que es doni a la despesa social. I aquesta ja sota la forma de prestació de serveis en espècies o de transferències monetàries, condicionades o no, compensatòries —en exigència de determinats comportaments— o no. Entre les primeres, es troben alternatives diverses, ja sigui sota una demanda única o monopsoni, o una demanda dirigida pel ciutadà —money follows user’s choice, o user follows where money goes, com diuen els anglosaxons. I la provisió pública del servei, bé subministrada des de la producció pròpia o des de la concertada des de mitjans aliens, bé de manera monopolística o sota una mena de competència gestionada.
El dret a escollir o el de sortida —opting out i exit, en terminologia de Hirschman— té una implicació particular al tema aquí tractat. La capacitat d’elecció és, per una banda, un antídot a la tirania, a la subjugació; permet materialitzar aspectes de qualitat percebuda i afavoreix la responsabilitat individual d’una societat que es veu més permissiva. Per altra banda, la diversitat afavoreix la flexibilització enfront de la uniformitat —així clarament en el teorema de la descentralització, que fa que la diversitat d’ofertes sigui pareto superior (tots hi guanyen) envers la imposició d’una preferència mitjana: TV3 i Canal Sud, respecte de TVE. Però a la vegada, el dret a escollir pot augmentar la segmentació, actuant les ofertes específiques per la demanda com una manera de refermar-la. El mitjà públic satisfà amb la descentralització les preferències d’una minoria global, àdhuc la reforça, però sempre en té una altra de marginal a respectar. A diferència d’aquest, el mitjà privat manté una estratègia que té com a prova de cotó l’excedent empresarial vinculat a la maximització de l’audiència. Així, resta a debat la qüestió des d’on se serveix millor al pluralisme democràtic contra la polarització.
La concertació sanitària i educativa són bons exemples de les alternatives esmentades, com també ho és l’aplicació d’un val a l’àmbit de guarderies, guariments de dependència o d’elecció d’asseguradora sanitària des d’algunes mutualitats públiques. És discutible si es tracta de factors de risc que poden acabar aprofundint la polarització social —segons com s’agrupin els electors— o, precisament, al contrari, són elements que poden mitigar la pitjor dualització social. Aquesta darrera es dona quan, per raó de la falta de flexibilitat o sensibilitat de l’oferta pública envers la demanda ciutadana, una part d’aquesta s’autoexclou, prescindeix dels serveis d’utilització pública i busca l’alternativa privada. Notem el rerefons de finançament públic: de cara a l’alternativa privada, com pitjor es finança i opera l’oferta pública, millor per a aquesta. Des de la provisió pública —responsabilitat política i finançament bàsic—, però amb producció de mitjans «aliens», la concertació «substitueix» —no alterna— la producció pública directa. En conseqüència, el concertat aspira a un millor i no pitjor finançament públic, essent el preu de la diversitat resultant dels complements de disposició privada a finançar per aquells components addicionals fora del paquet bàsic de prestacions.
[11]. L’anàlisi multivariant pot respondre a aquesta diversitat de factors, així com a una anàlisi de components principals i amb la identificació de les millors variables de classificació. En tot cas, aquesta estratègia requereix una estimació seqüenciada, menys estructurada. A l’altre extrem se situaria la comparació de mitjanes en l’associació de grups amb variables sospitoses de crear-los, a fi de comprovar l’existència de certes concentracions relatives, sempre step by step. Al mig, una anàlisi de regressió múltiple permetria ajustar diferents variables no correlacionades amb la variable de polarització que es pretén explicar, neutralitzant l’efecte individual de cadascuna de les variables sospitoses per explicatives. Finalment, alguns autors, com Oriol Carbonell i Humberto Llavador a Inequality, bipolarization and tax progressivity (https://www.barcelonagse.eu/research/working-papers/inequality-bipolarization-and-tax-progressivity), construeixen un índex sintètic a aquest respecte.
És interessant veure l’impacte de la crisi pel que fa a la distribució dels ingressos amb especial atenció a la desigualtat entre grups d’edat, fent una comparativa del que succeeix a Espanya amb el que passa en altres països europeus seleccionats en tant que representatius de diferents models d’estat del benestar.
Els països amb què es compararà Espanya són Alemanya com a representant del model continental, el Regne Unit com a representant dels anglosaxons i Suècia i Finlàndia com a representants dels països nòrdics. Espanya seria part del que anomenem model mediterrani.
Algunes consideracions
En termes de benestar, cal combinar indicadors alternatius al de la renda per capita, entre els quals tenim l’equitat, la cohesió social, el sentiment de pertinença, etc. Al cap i a la fi, el concepte de renda, pobresa, desigualtat o polarització no deixa de ser relatiu.
La renda per capita a la llar no ho és tot De fet, fins i tot en aquest terreny cal parlar de capacitat adquisitiva real del beneficiari. Això ve afectat, com a mínim, per les economies d’escala de les decisions, conjuntes o no, per les despeses substitutives que cada nivell d’ingressos porti aparellat i segons es gaudeixi o no d’habitatge propi o dels beneficis públics en espècie de què es disposi: l’assistència sanitària gratuïta substitueix en molts països la prima d’assegurament, l’educació, el pagament directe per l’ensenyança, el transport subsidiat i haver de pagar un major preu; les pensions públiques, contributives o no, forcen a una menor taxa d’estalvi, així com les xarxes de seguretat social i l’assegurança privada. Tot això, certament, respecte de la renda neta d’impostos i cotitzacions.
Fins i tot per aquests ingressos nets, la capacitat adquisitiva d’una mateixa varia segons la capacitat adquisitiva real en els mercats: el preu de l’habitatge, dels abastiments, dels desplaçaments i, en general, la capacitat adquisitiva de la moneda.
Finalment, el conjunt d’arguments que entren en la funció idiosincràtica de les unitats comparades importa, així com d’aquells que gaudeixen d’un oci no sumptuari —llegir— i d’un consum no pecuniari —agafar llibres en préstec en lloc de comprar-los. Fer taula rasa de tots aquests elements condueix a una mala comparativa de benestar.
Destaquem que a Espanya, la taxa de pobresa relativa dels pensionistes ha baixat durant la crisi, així com el percentatge de pensionistes que es troben en grups d’ingressos reduïts. S’atribueix aquesta situació relativament bona enfront de la crisi al fet que no estigui exposada al mercat de treball —un dels principals factors explicatius de la desigualtat i la pobresa espanyola— i a l’alt percentatge de propietaris que hi ha a Espanya, en especial entre la gent de més edat, cosa que els estalvia haver de pagar lloguer o hipoteca quan són jubilats: en tots els països, els que són propietaris de l’habitatge on viuen presenten menys privació material que els inquilins (Berthoud i Bryan, 2011; Figari, 2012).
Els aspectes descriptius de com evoluciona la renda entre els anys noranta i el 2016 per als dos grups d’edat demostren, com s’ha dit, que els més grans de seixanta-cinc anys milloren la seva posició relativa a partir de la crisi. En comparació amb els altres països que es comporten diferent que Espanya, excepte el Regne Unit, que s’hi assembla, a Alemanya empitjoren, a Suècia també i a Finlàndia la ràtio és estable. En aquest sentit, Dewilde (2008), parla de l’«efecte edat» —millors habilitats pressupostàries— i de l’«efecte cohort» —el fet de nàixer en una generació de més abundància fa tenir més necessitats de consum.
En els gràfics 11, 12, 13, 14 i 15 que segueixen podem observar l’evolució d’Espanya i de la resta de països observats. Tenim l’eix dret amb la ràtio d’ingressos mitjans entre el grup d’edat de més de seixanta-cinc anys i la resta, i a l’eix esquerre hi ha indicades les taxes de variació dels ingressos.
També mencionem un concepte interessant de Dewilde i Raeymaeckers (2008): la «doble penalització» dels pensionistes no propietaris en països amb una alta proporció de propietaris, que a banda d’haver de pagar un lloguer que els propietaris no han de pagar, són al seu torn un grup amb pensions més baixes —per efecte selecció, que és més intens com més alta és la proporció de propietaris.
Entre països, Alemanya i els nòrdics tenen menys proporció de propietaris que els del sud. També parlem dels factors que afecten la tinença d’habitatge: renda, nombre de membres de la família, edat, etcètera.
Convé, en aquest sentit, considerar la teoria del cicle vital (Modigliani, diferents treballs) segons la qual el mix d’estalvi-consum canvia amb l’edat dels individus, que estalvien menys quan són joves que quan són de mitjana edat, i quan són vells tornen a estalviar menys. Per al cas espanyol aquesta teoria no es compleix empíricament perquè els vells estalvien més que els altres grups (Eurostat 2010, estadístiques experimentals).
Un altre factor a considerar és la riquesa neta, la qual a Espanya és superior que a altres països amb una renda més alta per l’alta proporció de propietaris d’habitatge —al voltant del 80 % respecte al 50 % aproximadament a Alemanya—, font principal de la riquesa de les famílies. Observem evolució en el temps i, sobretot en edats joves, la proporció de persones en règim de lloguer augmenta i la proporció global de propietaris baixa a partir del 2011, però tampoc gaire, pel pes dels vells, que es mantenen, mentre que al Regne Unit i a Suècia baixa sensiblement, en especial al Regne Unit, on baixa en tots els grups d’edat.
Al treball referenciat s’analitza el grau de desigualtat observada amb una sèrie de variables rellevants per a la comprensió global del fenomen de la desigualtat, com ho són el salari per hora, els ingressos salarials, la renda bruta i la renda neta de la llar, el consum i la riquesa. També s’atén a l’evolució d’aquestes variables per al període 2008-2014.
Respecte al salari per hora s’observa que Espanya presenta un diferencial de salari per hora similar a la mitjana dels països de la UE. De com ha evolucionat entre els anys 2008 i 2014, cal remarcar que no hi ha grans canvis en l’evolució del salari per hora relatiu dels diferents col·lectius a Espanya, a diferència d’altres països, on s’observa una tendència a l’increment d’aquests diferencials en les darreres dècades.
Pel que fa als ingressos salarials, és a dir, una vegada es tenen en compte les hores treballades, el nivell de desigualtat augmenta a Espanya en comparació amb altres països de la UE, ja que col·lectius amb salaris menors tenen una jornada laboral mitjana menor. En el període mencionat es va produir una reducció de les hores treballades entre els col·lectius amb menors salaris, que va provocar una caiguda significativa de les rendes d’aquests i un augment de la desigualtat.
Tenint en compte la renda per capita, Espanya presenta una alta desigualtat, per l’elevat nivell d’atur. Però la mida considerable de les unitats familiars, juntament amb les taxes de substitució de les pensions elevades, redueix la desigualtat de la renda bruta total de les llars. L’evolució del sistema de pensions i de prestacions d’atur i l’increment de la mida de les llars van aconseguir limitar el creixement de la desigualtat de les rendes familiars.
Els impostos directes redueixen la desigualtat de la renda entre llars, tot i que menys que en altres països. Els canvis fiscals van incrementar els tipus marginals a partir del 2012, especialment en la part alta de la distribució, cosa que va limitar el creixement de la desigualtat de la renda neta de les llars.
Amb relació al consum, els individus intenten esmorteir les fluctuacions de la renda per a reduir les variacions de consum. Els canvis de la desigualtat del consum van ser més limitats que els de la renda i de riquesa en el període observat.
Finalment, referent a la riquesa, la diferent manera d’estalviar i invertir dels agents fa que la desigualtat de la riquesa sigui elevada, però l’alt grau de tinença d’habitatge en propietat fa que aquesta sigui reduïda a Espanya, en comparativa internacional. Durant la crisi, hi ha hagut un increment de la desigualtat, especialment degut a la caiguda del preu dels actius reals en relació amb els financers.
En resum, el funcionament del mercat laboral, el sistema de pensions, la fiscalitat i una alta inversió immobiliària determinen, entre altres factors, la desigualtat dels salaris, la renda i la riquesa. Entre el 2008 i el 2014 es va produir un increment en desigualtat d’ingressos salarials, renda per capita i riquesa, malgrat haver-se produït un canvi limitat en salaris per hora, renda total i consum. Entre el 2014 i el 2016, va caure la desigualtat d’ingressos salarials i, de manera més limitada, de renda per capita.
Desigualtat en riquesa i com aquesta s’expressa en el consum
La manera en què varia el consum d’una llar davant canvis de la renda depèn també del seu nivell de riquesa i, en menor mesura, de la seva edat. Les llars amb més riquesa tenen una major capacitat de mantenir el nivell de consum davant caigudes de la renda.
El que s’ha dit anteriorment es compleix, com a mínim, fins a certa edat. Així, s’observa que, per a aquelles llars el cap de família de les quals té menys de cinquanta-cinc anys, el fet de disposar de major riquesa permet una estabilitat major del consum, mentre que per a llars el cap de família de les quals té més de cinquanta-cinc anys la riquesa amb prou feines exerceix cap paper estabilitzador del consum. En efecte, com es mostra a la taula 17, el canvi del consum mitjà de la llar davant canvis de renda és menor a les llars amb més riquesa en aquelles famílies on el cap de família té menys de cinquanta-cinc anys. En concret, en una llar amb poca riquesa relativa —la que té per sota només al 5 % de les llars— i en la qual el cap de família té trenta anys, una disminució de la renda d’un 1 % genera una caiguda del 0,5 % del seu consum, però aquesta disminució és inferior —del 0,1 %— a les llars amb major riquesa —les que tenen per sota al 95 % de les llars. Tanmateix, a les llars amb caps de família de més de cinquanta-cinc anys, la caiguda del consum davant d’una disminució de la renda d’un 1 % és sempre al voltant del 0,3 %, independentment del nivell de riquesa.
La desigualtat en riquesa és molt superior a la que s’observa en renda.[13] En concret, la ràtio de riquesa del vuitè decil respecte al segon és de 15,530 i l’índex de Gini és de 0,68, molt superior al que s’observa en altres variables analitzades prèviament. Així mateix, el percentatge del total de riquesa que està en mans de l’1 % amb major riquesa és del 20 % mentre que és del 52,7 % per al primer decil.
Les diferències en la desigualtat de la riquesa provenen no solament del diferent comportament en termes d’estalvi, sinó també de la diferent composició de la cartera d’actius de les llars i de l’evolució dels preus d’aquestes. La tinença d’actius és molt generalitzada, fins i tot en els trams baixos de renda. En concret, un 94,3 % de les llars dels dos primers decils de renda posseeix algun tipus d’actiu. No obstant això, la composició d’aquests actius varia de manera significativa a mesura que canvia la renda de la llar. Així, en els dos primers decils, el 89,5 % dels actius totals es relaciona amb propietats immobiliàries, mentre que aquest percentatge baixa al 57,5 % en l’últim decil. En aquest últim segment, destaca el pes dels negocis per treball per compte propi, que contribueixen en un 15 % al total dels seus actius, i de determinats actius financers, com les accions i participacions, que representen un 11,2 % del total d’actius. Una evolució més positiva del preu d’aquests actius davant els immobiliaris contribuiria a incrementar la desigualtat de la riquesa i viceversa. La literatura econòmica recent ha emfasitzat l’heterogeneïtat en l’accés a diferents actius i als seus rendiments per a explicar que hi ha més concentració de riquesa que de renda.
Finalment, la desigualtat de la riquesa va créixer de manera significativa durant la crisi. L’índex de Gini de la riquesa neta va augmentar en quasi una dècima en el període 2008-2014, després d’una fase en la qual s’havia mantingut estable.
Aquest augment en la desigualtat de la riquesa es confirma també amb diferents mesures de concentració.
La proporció de la riquesa neta que correspon a l’1 %, al 5 % i al 10 % amb més riquesa va augmentar en aquest període. Així, el 10 % de la població amb més riquesa acumulava un 44 % de la riquesa neta total de les llars l’any 2008, percentatge que va augmentar fins a quasi un 53 % el 2014. Igualment, el percentatge de riquesa neta del 5 % de la població amb major riquesa va augmentar en vuit punts durant el període 2008-2014, mentre el percentatge de riquesa neta de l’1 % de la població amb major riquesa va augmentar en 5 punts.
L’increment de la desigualtat de la riquesa es va deure a diversos factors. En primer lloc, el valor mitjà dels actius reals, aquells en què més es concentra la riquesa de la part baixa de la distribució de la renda, va caure entre el 2008 i el 2014 més d’un 30 %, mentre que el dels actius financers, principalment en mans de la part alta de la distribució de la renda, fins i tot va incrementar en valor. Així mateix, cal destacar el ja mencionat estalvi prudencial de les llars amb major renda.
Finalment, en el segment de menor renda es va produir una caiguda del percentatge de llars que van adquirir actius immobiliaris. Concretament, si el 2008 un 78 % de les llars dels dos primers decils de renda disposava d’habitatge en propietat, aquest percentatge es va reduir fins a un 67 % el 2014, fet que contrasta amb la caiguda que s’observa en aquest percentatge en el novè decil, que va ser de tan sols 3 punts.
[13]. Les dades que ilustren aquesta secció es poden trobar al text d’Orsetta Causa i Mikkel Hermansen Income redistribution through taxes and transfers across OECD countries. Els gràfics i taules següents estan extrets majoritàriament d’aquesta obra i serveixen com a introducció de la perspectiva que es vol estudiar en detall.
El balanç intergeneracional és compost per un conjunt d’actius i passius; alguns d’ells públics, d’altres privats. Alguns purament productius mentre altres són ambientals. Alguns d’estructura (valors) i altres conjunturals (responsabilitats assumides). Tot ells estan interrelacionats en les causes, però són diferents els instruments d’intervenció possible des de cadascun dels camps separadament. En els passius, n’assenyalaré uns quants, per bé que no exhaustivament, entre els quals: el llegat d’una generació respecte d’una altra en termes de la petjada mediambiental (carboni; ozó, clima); emmagatzemament de deixalles i reciclatge; la pèrdua irreparable de biodiversitat… I, entre els econòmics, l’atur juvenil, la càrrega del deute, el dèficit del compromís de les pensions.
Per la banda dels actius, de l’haver, en relació amb aquells passius: un determinat capital social acumulat, una certa responsabilitat social corporativa (la consciència, almenys), l’estoc de formació i educació de la població, la capacitat de generació energètica, les infraestructures físiques de llarga durada, el flux consolidat d’ajuts als infants contra la seva pobresa, l’alleugeriment de la càrrega de la nostra gent gran, una certa fiscalitat contra l’acumulació desigual de la riquesa, unes estructures familiars protectores, les restriccions als drets testamentaris (legítimes i similars) i una xarxa bàsica universal de protecció social davant de contingències catastròfiques.
Aquest balanç és el resultat de l’evolució de la civilització i la cultura. Com recorda R. Lee en els seus treballs, cadascun d’aquells aspectes té la seva història. Des d’uns inicis en què els ascendents invertien egoistament en els fills allò que rendia la seva productivitat (acumulació de collites) per al dia de demà, quan ja no es podria treballar, a l’avenç que significa l’aparició del capital, per a guardar-se millor que amb els productes peribles, en contractes de do ut des amb qui més bon fruit en pot treure abans de retornar-lo, àdhuc la mutualització dels acords individuals per part de l’Estat. De manera que, per exemple, el que en el passat podia significar un acord de «jo pago la teva educació i emancipació; després, a canvi, tu em retornaràs la pensió vitalícia o la del meu patrimoni a canvi d’un fons perdut fins que em mori», en el temps esdevé l’Estat qui, sufragant molts d’aquests serveis, en recupera el cost forçant els actius ocupats a pagar impostos de resultes de la seva productivitat (renda). També amb les cotitzacions a canvi de pensions. Per tant, una volta mutualitzats aquells que abans eren acords privats, el que ara —per exemple— sorgeixi un desbalanç intergeneracional —així en el sistema de repartiment de la Seguretat Social— seria, entre altres, a causa del fet que la càrrega dels uns sobre els altres varia amb el seu pes demogràfic (esperança de vida a l’alça i natalitat a la baixa), i el manteniment en vida del contracte implícit més la pressió política que rep tot allò gestionat políticament, abocaria a un creixement de l’endeutament que augmentaria els equilibris generacionals per la banda de passius més grans per a les noves generacions. I així en altres àmbits del que hem assenyalat més amunt.
En el flux de transaccions, de banda a banda del balanç trobem els impostos/transferències monetàries i en espècie que són el resultat de l’actuació pública (externa) i la de transferències i llegats mortis causa en la part interna (famílies). Em centraré aquí en aquests segons fluxos, en què la família és una institució prototípica de composició heterogènia d’edats, tot i que no sempre és la millor forma de construcció de capital social o de reducció de la desigualtat social.
El paper de la família com a institució per al benestar generacional
Per a valorar tant les transferències al llarg de la relació mantinguda entre els membres que integren la família com de les herències que acreixen en el moment
de la defunció, tres són els aspectes que tenen interès: a) la família com a xarxa de protecció pròpia davant de les contingències dels seus membres (cross pooling), ja amb prestacions en espècie o monetàries (ajuts, avals); b) la família com a afavoridora de l’acumulació dinàstica, en la línia sovint d’incrementar la desigualtat i/o la polarització social, i c) la família com a institució sensible en la seva evolució a les condicions externes, tals com el mercat de treball (entrada de les dones, augmentant el cost d’oportunitat de quedar-se a casa o dificultat de fer-ho per part dels joves), o la col·lectivització de necessitats resoltes públicament per a tutelar la que seria altrament una solució particular prou inequitativa, com en el cas del guariment dels dependents o les pensions de jubilació.
Aquesta anàlisi es pot fer (i completar si es vol) respecte dels eixos altruístics, estratègics (contractuals implícits, es fa perquè convé a les parts) o accidentals (herències com a resultat de no programar correctament el cicle vital de recursos i necessitats). Donar en vida o deixar en herència per defunció té conseqüències diferents en molts aspectes: quan en pot treure més bon profit el beneficiari; si la transferència és de temps (sempre en vida) o monetària (riquesa acumulada pels progenitors, treballant tots dos), com la societat aprova o no les diferents formes d’adquisició d’avantatges (pitjor en herències d’un sol cop que en transferències monetàries puntuals o en espècie —temps en continu—), i quines variables poden explicar, tota la resta de coses iguals, una modalitat o una altra. Així, a la vista de l’edat del receptor, l’adherència familiar amb visites recurrents, estatus marital, situació laboral, nombre de nens, sexe dels beneficiaris (segons cultura masclista imperant). En aquest punt, és interessant valorar fins a quin punt aquesta assignació intrafamiliar és similar a la que pot fer l’Estat des dels recursos públics, respecte del destinatari més beneficiat, segons la responsabilitat, i així haver merescut, a tots igual, frustrant similarment a cadascú entre el seu reclam i el possible o en favor de qui més es pot beneficiar de l’ajut, i així retornar els guanys a l’erari familiar.
Si enfoquem l’estudi no en les famílies sinó en els estats, ens cal entrar en el debat de les raons per les quals aquest es produeix, i quins principis de justícia social els inspiren per sobre dels privats (altruisme, estratègics o accidentals).
La intervenció pública i l’equitat des d’una perspectiva generacional
És massa comú interpretar la justícia social des de la perspectiva del finançador públic només, i exclusivament des de l’òptica del beneficiari concret de la política. La justícia és un concepte majúscul i, al meu entendre, no admet adjectius, ja que els principis en què es fonamenta han de ser universals i no específics a cap esfera de les relacions humanes en particular. I menys encara respecte de les decisions col·lectives, ja que s’han d’entendre com quelcom que respon a un bé comú que és de tots i de ningú en particular. Cal, per tant, fer l’anàlisi de la intervenció pública en els seus efectes sobre el balanç generacional des de l’equitat —aquesta sí, més que no de la justícia, tenint en compte el cas concret de cada individu, grup o cohort, considerat des d’algun aspecte rellevant (l’edat, no tenir treball, mancat d’educació, sense salut…).
Tot i acceptar la unitat d’anàlisi específica, convé adoptar la visió del cicle vital del destinatari de la política pública (l’individu o la cohort), valorant no solament els beneficis sinó també les seves contribucions: benestar diferit quan es paga amb impostos que s’amortitzen més o menys al llarg de la vida d’un individu, i del qual resta un residu fiscal, positiu o negatiu. Aquest és el que voldrem valorar finalment en la seva correlació a la condició socioeconòmica vital. I també aquesta darrera en un context de o sense mobilitat social; amb més o menys capacitats innates, loteries de la vida i considerant de manera diferencial l’esforç personal.
La perspectiva de fairness (‘imparcialitat’) és quelcom diferent a la de la igualtat —ajustada per necessitat—, o de la mateixa equitat d’accés, consum o resultat. Implica mostrar concern (‘preocupació’), per exemple amb un guariment pal·liatiu tot i una situació irrecuperable, donar un tractament malgrat el seu menor cost efectivitat, en absència d’alternatives terapèutiques, o fer compensació limitada
—no one left behind. Contràriament, la correcta valoració de l’equitat en l’actuació pública en el benestar generacional requereix molt més. Cal adoptar una perspectiva dinàmica de generacions que se superposen, i no tat sols l’estàtica convencional, més comuna a l’àmbit intrageneracional. Aquest proveeix una millor perspectiva de benestar social, superior a la foto finish en cada moment del temps. Obliga a considerar no solament la responsabilitat pública del reequilibri desitjat, no compensant els estralls conductuals endògens propis, i sí els exògens socials i de l’economia. La valoració haurà de buscar els balanços de benestar previs a la intervenció pública, marcant les responsabilitats individuals dels no assoliments ex ante dels equilibris desitjats, respecte dels finals.
Els estralls del trencament generacional
Entre aquells efectes intergeneracionals desitjats (equilibris) trobem els relatius al canvi climàtic i la sostenibilitat mediambiental, l’equilibri entre recursos i despeses, i així el dèficit, el deute públic i el nivell de capital físic (infraestructures) públic (institucional), tecnològic (progrés econòmic) i social (o comunitari). Aquests inclouen el know-how de la formació, el patrimoni cultural i els recursos naturals. També l’emancipació, la capacitat de formar una llar i una família, i trobar una ocupació digna dels individus. Serien algunes variables de control per a detectar responsabilitats públiques i privades a l’hora recuperar els equilibris esmentats, els següents: el balanç del consum i l’estalvi; el preu del carbó, el consum domèstic i industrial d’energia bruta; els indicadors de confiança i de seguretat, i el pes de la transferència global de riquesa al futur: una menor prevalença de la malaltia, els estocs de capitals públic i privats; els drets meritats a pensions (la major o menor taxa interna de rendiment a les prestacions públiques, d’acord amb el diferencial observat respecte de les utilitzacions alternatives); les millores generacionals en educació (inversions públiques i privades), i en l’atenció als infants d’acord amb les dades d’ocupació del temps, per exemple, entre escola i família. També, les transferències en guariments informals de voluntarietat comunitària, a infants, persones grans i desvalguts, amb diferent grau d’altruisme.
Són més discutibles per la dificultat de trobar la petjada generacional, l’estudi de la despesa sanitària, essent com és la proximitat a la mort i no l’edat l’element generador del biaix. O com interpretar la fiscalitat de la propietat respecte del lloguer, del patrimoni envers la renda en general. També respecte dels efectes més o menys sistemàtics, generacionals, de l’aleatorietat d’una crisi o d’una epidèmia. Resulta en tot cas interpretable el valor d’una transferència quan es tracta de quelcom que, si no es transmet, es perd (el temps), respecte del capital més o menys líquid que es disposa en cada moment.
I és que, darrere de cadascuna d’aquelles situacions, hi trobem graus d’altruisme diferents, d’aversió al risc o precaució davant de la incertesa. Els seus efectes van des del manteniment o reforç dels valors patriarcals davant de la falta de possibilitat d’emancipació dels joves; la degradació o erosió del capital humà per conductes lascives, negatives, descoratjadores, pel desànim envers un futur que s’anticipen completament aliens a l’esforç de l’individu, el compromís social o la lleialtat amb l’empresa. Consisteixen en noves estructures familiars, moltes monoparentals, o de famílies que es trenquen amb fills que veuen diluïts els seus referents, o de llars sense fills, sense capacitat d’assumir guariments o compensar la soledat no volguda.
En els efectes els coneixerem: joves enfadats (sense res a perdre), «passotes» (sense aspirar a guanyar res), a la vegada que els identifiquem com la generació més ben preparada de la història, però que no troben l’ascensor de la mobilitat social en funcionament. Generacions encara actives que lluiten per arribar a final de mes i satisfer les hipoteques que en el millor dels casos permetran uns llegats a descendents que quan els rebin estaran ells mateixos descapitalitzats, havent sacrificat els seus pares el capital humà pel bé de llegar «totxo». També persones grans que malviuen soles i que es veuen immerses en una etiqueta de «pensionistes» que agrupa als beneficiaris de pensions no contributives, pensions baixes per haver optat per cotitzacions mínimes en la seva etapa activa, i altres cotitzadors que veuen que les pensions es redueixen més ràpidament que no ho feren les seves bases màximes de cotització.
Finalment, val la pena analitzar per a cadascuna d’aquelles situacions que la intervenció pública, a la vista de com es dona i amb quin grau, substitueix, desestimula, fa crowding out de l’esforç privat, i sobretot, del sentit de la responsabilitat, i que l’assoliment del nostre fairness intergeneracional no és únicament domini de la decisió pública.
Anghel, Brindusa et al. (2018). «La desigualdad de la renta, el consumo y la riqueza en España», Documentos Ocasionales [Banco de España], núm. 1806, p. 12.
Banco de España (2017). «Encuesta Financiera de las Familias (EFF) 2014: métodos, resultados y cambios desde 2011». A: Artículos Analíticos 2017 [en línia]. <https://www.bde.es/f/webbde/SES/Secciones/Publicaciones/InformesBoletinesRevistas/ArticulosAnaliticos/2017/T1/fich/beaa1701-art2.pdf>.
Bentolila, Samuel (2014). «Renta y riqueza de las familias durante la crisis: ¿el declivi de la classe media?». A: Nada es gratis [en línia]. <http://nadaesgratis.es/bentolila/renta-y-riqueza-de-las-familias-durante-la-crisis-el-declive-de-la-clase-media>.
— (2018). «¿Ha crecido la desigualdad en España? Hmm…». A: Nada es gratis [en línia]. <http://nadaesgratis.es/bentolila/ha-crecido-la-desigualdad-en-espana-hmm>.
— (2018). «¿Ha crecido la desigualdad en España? (II) Pues va a ser que sí». A: Nada es gratis [en línia]. <http://nadaesgratis.es/bentolila/ha-crecido-la-desigualdad-en-espana-ii-pues-va-a-ser-que-si>.
Martínez-Toledano, Clara (2018). «La acumulación de riqueza en España y el ISD». A: Nada es gratis [en línia]. <http://nadaesgratis.es/admin/sobre-la-persistencia-en-la-concentracion-de-la-riqueza-en-espana-y-el-isd>.
Messina, Julián (2018). «¿Es compatible un fuerte crecimiento con una importante reducción de la desigualdad?». A: Nada es gratis [en línia]. <http://nadaesgratis.es/julian-messina/es-compatible-un-fuerte-crecimiento-con-una-importante-reduccion-de-la-desigualdad>.
OECD (2017). Preventing ageing unequally [en línia]. París: OECD Publishing. <https://doi.org/10.1787/9789264279087-en>.
World Inequality Database (2018). World Inequality Report 2018 [en línia]. <http://wir2018.wid.world>.
Arenas, Andreu; Malgouyres, Clément (2018). «Countercyclical school attainment and intergenerational mobility», Labour Economics, núm, 53, p. 97-111.
Bentolila, Samuel; Cahuc, Pierre; Dolado, Juan J.; Le Barbanchon, Thomas (2012). «Two‐tier labour markets in the Great Recession: France versus Spain», The Economic Journal, vol. 122, núm. 562, p. 155-187.
Bonhomme, Stéphane; Hospido, Laura (2017). «The cycle of earnings inequality: evidence from Spanish social security data». The Economic Journal, vol. 127, núm. 603, p. 1244-1278.
Bredtmann, Julia; Otten, Sebastian; Rulff, Christian (2018). «Husband’s unemployment and wife’s labor supply: the added worker effect across Europe», ILR Review, vol. 71, núm. 5, p. 1201–1231.
Oreopoulos, Philip; Wachter, Till von; Heisz, Arew (2012), «The short-and long-term career effects of graduating in a recession», American Economic Journal: Applied Economics, vol. 4, núm. 1, p. 1-29.
Abásolo, Ignacio; Sáez, Marc; López-Casasnovas, Guillem (2017). «Financial crisis and income-related inequalities in the universal provision of a public service: the case of healthcare in Spain». International Journal for Equity in Health, núm. 16, p. 134.
Costa-Font, Joan; Hernández-Quevedo, Cristina; Sato, Azusa (2017). «Health “Kuznets curve”? Cross-sectional and longitudinal evidence on concentration indices». Social Indicators Research [en línia], núm. 136. <https://doi.org/10.1007/s11205-017-1558-8>, p. 439-452.
Fjær, Erlend Løvø; Balaj, Mirza; Stornes, Per; Todd, A.; McNamara, Courtney L.; Eikemo, Terje Andreas (2017). «Exploring the differences in general practitioner and health care specialist utilization according to education, occupation, income and social networks across Europe: findings from the European social survey (2014) special module on the social determinants of health», European Journal of Public Health, núm. 27, p. 73-81.
Goldblatt, Peter; Siegrist, Johannes; Lundberg, Olle; Marinetti, Claudia; Farrer, Linden; Costongs, Caroline (2015). Improving health equity through action across the life course : Summary of evidence and recommendations from the DRIVERS project [en línia]. Londres: UCL Institute of Health Equity; Brussel·les: EuroHealthNet. <https://eurohealthnet.eu/sites/eurohealthnet.eu/files/publications/DRIVERS_Recommendations_rel2.pdf>.
Juanmartí Mestres, Arnau; López-Casasnovas, Guillem; Vall Castelló, Judit (2018). «The deadly effects of losing health insurance». A: CRES-UPF Working Paper #201802-104. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut.
Librero, Julián; Segura, Andreu; González López-Varcárcel, Beatriz (2014). «Suicides, hurricanes and economic crisis». European Journal of Public Health, núm. 24, p. 183.
Lopez Bernal, James; Gasparrini, Antonio; Artundo, Carlos M.; McKee, Martin (2013). «The effect of the late 2000s financial crisis on suicides in Spain: an interrupted time-series analysis». European Journal of Public Health, núm. 23, p. 732-736.
López-Casasnovas, Guillem (2017). A: ESADE. Encuesta de valores sociales. Barcelona: CaixaBank.
López-Casasnovas, Guillem; Maynou, Laia; Sáez, Marc (2015). «Another look at the comparisons of the health systems expenditure indicators». Social Indicators Research, núm. 121, p. 149-175.
Marmot, Michael (coord.); Atkinson, Tony; Bell, John; Black, Carol; Broadfoot, Patricia; Cumberlege, Julia; Diamond, Ian; Gilmore, Ian; Ham, Chris; Meacher, Mulgan, Molly Geoff (2010). «Fair society, healthy lives. The Marmot review». A: Strategic review of health inequalities in England post-2010 [en línia]. Londres: UCL Institute of Health Equity. <http://www.instituteofhealthequity.org/resources-reports/fair-society-healthy-lives-the-marmot-review/fair-society-healthy-lives-full-report-pdf.pdf>.
Observatori del Sistema de Salut de Catalunya. Desigualtats socioeconòmiques en la salut i la utilització de serveis sanitaris públics de la població de Catalunya: Observatori sobre els efectes de la crisi en la salut de la població [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya. <http://observatorisalut.gencat.cat/web/.content/minisite/observatorisalut/ossc_crisi_salut/Fitxers_crisi/Salut_crisi_informe_2016.pdf>.
OCDE (2015). Health at a Glance 2015: OECD Indicators [en línia]. París: OECD Publishing <http://dx.doi.org/10.1787/health_glance-2015-en>.
Flores, Manuel; García-Gómez, Pilar; Zunzunegui, María Victoria (2014). «Crisi económica, pobreza e infancia. ¿Qué podemos esperar en el corto y largo plazo para los “niños y niñas de la crisis”? Informe SESPAS 2014». Gaceta Sanitaria, núm. 28, p. 132-136.
García-Altés, Anna; Ortún, Vicente (2014). «Funcionamiento del ascensor social en España y posibles mejoras. Informe SESPAS 2014». Gaceta Sanitaria, vol. 28, núm. 1, p. 31-36.
García-Altés, Anna; Ruiz-Muñoz, Dolores; Colls, Cristina; Mias, Montse; Martín Bassols, Nicolau (2018). «Socioeconomic inequalities in health and the use of healthcare services in Catalonia: analysis of the individual data of 7.5 million residents». J Epidemiol Community Health [en línia], vol. 72, núm. 10. <https://jech.bmj.com/content/jech/early/2018/08/05/jech-2018-210817.full.pdf>, p. 871-879.
Generalitat de Catalunya. Departament de Salut (2017). Pressupostos del Departament de Salut per a l’any. 2017 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/pressupost/documents/projecte-pressupost-departament-salut-2017.pdf>.
Generalitat de Catalunya. Direcció General de Planificació en Salut (2018). Enquesta de salut de Catalunya: L’estat de salut, els comportaments relacionats amb la salut i l’ús de serveis sanitaris a Catalunya: Resultats principals de l’ESCA 2017: Resum executiu. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut.
Generalitat de Catalunya. Observatori del Sistema de Salut de Catalunya (2015). Efectes de la crisi econòmica en la salut de la població de Catalunya: Anàlisi territorial. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya.
Generalitat de Catalunya. Servei Català de la Salut (2018). Despesa sanitària a Catalunya per agents (2010-2017) [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/documents/despesa-sanitaria-catalunya-2010-2017.pdf>.
Generalitat de Catalunya. Servei Català de la Salut (2018). Memòria 2017. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut.
Generalitat de Catalunya. Servei Català de la Salut (2019). Enquestes de satisfacció [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <http://catsalut.gencat.cat/ca/coneix-catsalut/presentacio/instruments-relacio/valoracio-serveis-atencio-salut/enquestes-satisfaccio>.
Generalitat de Catalunya. Servei de Gestió i Anàlisi de la Informació per a la Planificació Estratègica (2018). Anàlisi de la mortalitat a Catalunya 2016. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut.
Goldblatt, Peter; Siegrist, Johannes; Lundberg, Olle; Marinetti, Claudia; Farrer, Linden; Costongs, Carolines (2015). Improving health equity through action across the life course: Summary of evidence and recommendations from the DRIVERS project [en línia]. Londres: UCL Institute of Health Equity; Brussel·les: EuroHealthNet. <https://eurohealthnet.eu/sites/eurohealthnet.eu/files/publications/DRIVERS_Recommendations_rel2.pdf>.
Hayes, Susan L.; Salzberg, Claudia A.; McCarthy, Douglas; Radley, David C.; Abrams, Melinda K.; Shah, Tanya; Anderson, Gerard (2016). High-need, high-cost patients: Who are they and how do they use health care?: A population-based comparison of demographics, health care use and expenditures. Nova York: The Commonwealth Fund.
Heckman, James J. (2012). «The developmental origins of Health». Health Economics, vol. 21, núm. 1, p. 24-29.
Idescat (2018). Enquesta de condicions de vida [en línia]. <https://www.idescat.cat/pub/?id=ecv>.
Jiménez Rubio, Dolores; Vall Castelló, Judit (2018). «Effects on utilisation, health and user satisfaction when access to health care is limited». A: CRES UPF Working Paper#201803-105. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut.
Juanmartí Mestres, Arnau; López-Casasnovas, Guillem; Vall Castelló, Judit (2018). «The deadly effects of losing health insurance». A: CRES Working Paper #201802-104. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut.
OCDE (2018). Health Status: Key indicators [en línia]. <http://stats.oecd.org/Index.aspx?DataSetCode=HEALTH_STAT>.
Abásolo, Ignacio; López-Casasnovas, Guillem; Saez Zafra, Marc (2017). «Financial crisis and income-related inequalities in the universal provision of a public service: the case of healthcare in Spain». International Journal for Equity in Health [en línia], núm. 16, p. 134. <https://equityhealthj.biomedcentral.com/track/pdf/10.1186/s12939-017-0630-y?site=equityhealthj.biomedcentral.com>.
López-Casasnovas, Guillem (2016). «El bienestar desigual, presente y futuro de los derechos y beneficios sociales». A: Health Policy Papers [en línia]. <https://repositori.upf.edu/handle/10230/35538>.
López-Casasnovas, Guillem (2016). «La transmissió intergeneracional de la desigualtat». A: Health Policy Papers [en línia]. <https://repositori.upf.edu/handle/10230/35538>.
López-Casasnovas, Guillem (2018). «Equity concerns under fiscal restrain. The case of the Spanish health care system in Catalonia» A: Health Policy Papers [en línia]. <https://repositori.upf.edu/handle/10230/35538>.
López-Casasnovas, Guillem (2018). «Petita història de la gran crisi». Revista Econòmica de Catalunya núm. 76, p. 15-21.
López-Casasnovas, Guillem; Maynou, Laia (2017). «Inclusive economic growth for health equity: in search of the elusive evidence». A: Deeming, Cristopher; Smyth, Paul. Reframing global social policy: social investment for sustainable and inclusive growth [en línia]. Bristol: Policy Press. <https://policy.bristoluniversitypress.co.uk/reframing-global-social-policy>.
López-Casasnovas, Guillem; Saez Zafra, Marc. «Assessing the effects on health inequalities of differential exposure and differential susceptibility of environmental problems in Barcelona, 2007-2014». A: CRES UPF Working Paper #201803-107 [en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut. <https://www.upf.edu/documents/3223410/7582912/CRESWP201803107.pdf/00b29ec1-c8e4-b823-18f8-689cf584cbe2>.
López-Casasnovas, Guillem; Saez Zafra, Marc; Vidiella, Joaquim (2018). «Impact of the reat recession on self-perceived health in Spain. A longitudinal study with individual data». Londres: BMJ Open.
Oriol Nel·lo
Membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC
Professor de la UAB
Amb la col·laboració de
Joan Checa
Aquest informe és una aproximació als aspectes sociolingüístics que poden influir en l’estat de la cohesió social a Catalunya. S’organitza en tres grans apartats, precedits per una reflexió que semblava imprescindible, sobre el mateix concepte de cohesió social, les maneres d’analitzar el seu estat en una societat determinada i la relació que es pot considerar que hi ha entre la diversitat lingüística i la cohesió social. Al final d’aquesta introducció s’exposa quin és l’enfocament que hem adoptat en el nostre treball.
Enfront de les tesis que sostenen que la mateixa existència de diversitat és un obstacle per a la cohesió social, compartim la posició que considera que és l’actuació de la societat a tots els nivells —des dels més personals i locals fins als més institucionals— el que condiciona el grau de cohesió, més que no la diversitat en si.Al mateix temps, entenem que la diversitat sociolingüística va estretament lligada a totes les altres formes de diversitat social —tant en el sentit de diferències com de desigualtats. És en relació amb tots aquests altres factors, per tant, que cal valorar com influeix la diversitat sociolingüística en l’estat de la cohesió social.
Un dels informes que hem considerat més dignes d’atenció, pel fet que se centra en la relació entre multilingüisme i mobilitat social i també perquè procedeix de la recerca més omnicomprensiva que s’ha fet en el marc de la Unió Europea, és el Vademecum del projecte MIME —Mobility and Inclusion in Multilingual Europe—, que presenta moltes de les dimensions sociolingüístiques vinculades a la mobilitat social a diferents nivells —micro-, meso- i macrosocials— amb referències a algunes recerques específiques i suggeriments per a la presa de decisions en cada cas.
En el nostre informe analitzem la relació entre diversitat lingüística i cohesió social en estreta relació amb la idea de capital social de Putnam i les tres dimensions que té en compte: 1) les llengües com a capital vincle o element d’identificació o pertinença dels grups social; 2) les llengües com a capital pont o recurs instrumental d’interacció i mobilitat social, i 3) l’estatus jurídic i polític de les llengües com a capital relligador i marc en què tenen lloc totes les relacions socials.
Així mateix, subratllem la necessitat ineludible d’enfocar la relació entre la diversitat lingüística i la cohesió social des d’una perspectiva de plurilingüisme equitatiu, de manera que cada llengua, en el marc de la societat en què s’ha constituït històricament, sigui la llengua de cohesió per excel·lència, per més que l’entorn social hagi esdevingut plurilingüe.
El nostre treball no es pot basar en estudis específics sobre la relació entre la diversitat lingüística i la cohesió social a Catalunya. Ens basem en dades recents, però de moments diferents al llarg dels darrers anys; són dades procedents de diferents estudis, amb metodologies diverses i objectius també variats, en els quals les dades específicament sociolingüístiques no sempre són el focus principal. Lògicament, les recerques que fan més referència a la diversitat lingüística són els estudis d’usos lingüístics de la població (EULP) més recents —amb les anàlisis de què han estat objecte. Encara no hem pogut incorporar plenament les dades del darrer d’aquests treballs, referit a 2018, que tot just s’han començat a conèixer al llarg de la segona meitat de l’any 2019. La quantitat de dades que ofereixen aquests estudis és molt elevada, però també s’ha de tenir en compte el condicionament que hi tenen els procediments d’enquesta: resposta obligada a un estudi oficial i que recull dades declarades pels enquestats (no observades directament).
Tot i això, entenem que les valoracions generals tenen una fiabilitat suficient als efectes del nostre informe, encara que l’exactitud de les quantificacions no es pugui considerar prou precisa.
Volem deixar constància del nostre agraïment als experts que ens han proporcionat les dades que han considerat més pertinents sobre cadascun dels tres apartats, en informes interns encarregats específicament. Per al primer d’aquests apartats, hem d’agrair les aportacions de Natxo Sorolla (2018) sobre llengües i identificacions; per al segon, de manera semblant, hem comptat amb les dades que ens han proporcionat Anna Torrijos i Joan Solé (2018) sobre la valoració instrumental de les llengües, i per al tercer apartat, finalment, amb un altre informe sobre el marc jurídic i institucional del plurilingüisme, encarregat en aquest cas a Eva Pons (2018).[1]
[1]. Al final d’aquest informe podeu trobar en annex les qüestions plantejades a aquests col·laboradors.
El concepte de cohesió social no és nou. Els seus orígens es remunten al final del segle xix, quan Émile Durkheim[2] en va parlar com un element de la qualitat de vida en societat, centrant-se en dues dimensions: la solidaritat[3] i la lleialtat compartida per la gent.[4] Més recentment, a partir dels anys vuitanta del segle xx, aquest terme i el seu contrari, la fragmentació social, s’han fet molt presents en els debats públics, en estreta relació amb la necessitat d’abordar iniciatives polítiques per a gestionar la diversitat creixent de la societat.
Normalment, però, es parla de cohesió social sense especificar quin sentit té exactament, fent referència de manera genèrica a l’estat d’una determinada societat en què no s’aprecien dissensions o contradiccions especials entre els membres que la componen, i com veurem, no hi ha un consens general sobre com es defineix ni sobre el mètode de mesurar-ne l’estat.
Aquesta indefinició dona peu a una justificada preocupació per l’ús —o l’abús— que se’n pot fer segons els contextos, en funció dels interessos dels sectors socialment influents. Entre nosaltres, sense anar més lluny, són ben visibles els discursos públics abrandats en un sentit o en un altre, per a afirmar que hi ha una cohesió social satisfactòria o per a denunciar una greu fragmentació de la societat. Hem d’admetre que sense una definició precisa i un mètode efectiu de comprovació, la idea de cohesió social i la constatació de la seva evolució tenen una fiabilitat limitada.
Per tant, sembla necessari observar en el camp de les ciències socials quines són les aproximacions recents més rigoroses a la definició del terme, i també les consideracions metodològiques sobre els indicadors que permeten mesurar el grau de cohesió social d’una societat i establir comparacions entre societats diferents o moments diferents de la mateixa societat, a fi d’arribar a adoptar una posició prou explícita en aquest informe.
[2]. De la division du travail social, 1893.
[3]. Amb la coneguda distinció entre solidaritat mecànica pròpia de les societats tradicionals homogènies i solidaritat orgànica, característica de les societats modernes, més heterogènies.
[4]. Altres sociòlegs han fet aportacions posteriors significatives a aquest concepte: Ferdinand Tönnies o Talcott Parsons, per exemple.
En el nostre context immediat, l’interès polític per la cohesió social es fa especialment visible amb l’entrada al segon mil·lenni. Diversos informes institucionals ho posen de manifest a partir del mateix any 2000.[5]
[5]. De fet, l’Acta Única Europea de 1986 ja feia referència a la cohesió social, i el Tractat de Lisboa de 2008 fa referència a tres dimensions de la cohesió: econòmica, social i territorial.
En el cas de la Unió Europea, el mateix títol d’un treball de Berger-Schmitt (2000) ja es refereix al concepte i al mesurament de la cohesió social, amb voluntat de donar resposta a les necessitats de clarificar aquests dos aspectes. Així, després de revisar les diferents aproximacions a la idea de cohesió social, n’identifica dues dimensions principals (Berger-Schmitt, 2000: 4):
1) La reducció de les desigualtats, de la manca d’equitat i de l’exclusió social.
2) L’enfortiment de les relacions, interaccions i vincles socials, que es consideren el capital social d’una societat.
Aquesta referència al concepte de capital social, que parteix dels plantejaments de Robert Putnam, es fa present des d’aleshores en molts dels treballs sobre la cohesió social, entenent que constitueix una propietat col·lectiva, un bé públic i no merament individual, que integra diferents dimensions (Berger-Schmitt 2000, 6): un capital social d’integració —bonding capital, o capital vincle, que aglutina internament els membres d’un grup—, un capital social d’interrelació —bridging capital, o capital pont, que estableix lligams horitzontals entre grups diversos— i un capital relligador —linking capital, que aglutina verticalment els diferents grups.
Des de la nostra perspectiva sociolingüística, assumim aquest plantejament, perquè sembla evident que la identificació amb una comunitat lingüística forma part del bonding capital, les relacions interlingüístiques s’inscriuen en el bridging capital i l’ordenament lingüístic de la societat és un dels aspectes del linking capital, respectivament.
Berger-Schmitt estableix també en aquest estudi una estreta relació entre la cohesió social i la qualitat de vida —una dimensió que remet més clarament a l’experiència individual del context social en què viu cadascú.
Respecte al mètode per a mesurar la cohesió social, Berger-Schmitt s’hi refereix com a aportació a un sistema europeu d’indicadors socials aleshores en elaboració (ibíd., 7), i apunta dues sèries d’indicadors de cohesió social, corresponents a les dues dimensions que ha identificat prèviament (ibíd., 8): la reducció de desigualtats i l’enfortiment del capital social. Dues taules sintetitzen aquest sistema d’indicadors, entre els quals, però, la diversitat lingüística és pràcticament absent. Només s’hi fa referència com a «ensenyament i difusió de les llengües europees» dins de l’apartat d’educació i formació vocacional (ibíd., 10).[6]
Curiosament, aquest treball només fa una referència tangencial (ibíd., 17-18) a l’indicador de confiança del World Values Survey, que s’havia començat a aplicar des de l’any 1981 arreu del món i que —probablement a causa de la seva simplicitat operativa— s’ha convertit, no sense controvèrsia, en un índex integrat de cohesió social a partir del qual es fan comparacions entre societats diferents —sobretot estats— i moments diferents. Aquest indicador es basa en les respostes a la qüestió següent: «Parlant en termes generals, diríeu que es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no es va prou amb compte al relacionar-se amb la gent?».[7] Òbviament, al costat de la senzillesa que el caracteritza com a mesura global de la confiança entre els membres d’una societat, el poder explicatiu d’aquest índex —respecte als factors que hi influeixen i l’estat concret de les relacions socials— és escàs.
[6]. Tot i això, podríem concloure que l’accés al coneixement de les llengües es relaciona amb els indicadors d’igualtat/desigualtat, i l’ús de les llengües en la interacció té relació amb els indicadors relacionals del capital social.
[7]. «Generally speaking, would you say that most people can be trusted or that you can’t be too careful in dealing with people?»
Un altre d’aquests informes internacionals, procedent en aquest cas de l’entorn del Consell d’Europa (Niessen, 2000), evidencia l’estreta relació del concepte de cohesió social amb la necessitat de dissenyar polítiques públiques de diversitat, per a fer front als reptes de la nova immigració sense desatendre les altres minories socials. Tanmateix, la definició que s’hi fa del concepte de cohesió social no és gaire clarificadora i resulta fins i tot circular: «Il désigne […] une stratégie visant à compenser le processus de fragmentation sociale» (Niessen, 2000: 42).
De fet, l’objectiu de l’estratègia a què es refereix és trobar l’equilibri entre diversitat i cohesió (ibíd.):
La capacitat dels estats i de les societats per a gestionar la diversitat és limitada. Les polítiques, doncs, han d’arribar a un equilibri efectiu entre la promoció de la diversitat i el manteniment de la cohesió. L’acceptació de la diversitat i la interacció entre les cultures afavoreixen les relacions harmonioses entre les persones. En altres termes, hom pot promoure la cohesió tot reconeixent el valor de la diversitat.
Des del nostre punt de vista, és important aquest enfocament de la cohesió social basada en el reconeixement de la diversitat i el foment de la relació intercultural, en comptes de considerar la diversitat en si mateixa com una amenaça per a la cohesió social.
Novament, l’orientació eminentment pràctica d’aquest informe —facilitar, com hem dit, als diferents agents el disseny de polítiques de gestió de la diversitat— explica que les referències a la manera de mesurar l’estat de la cohesió social també s’hi plantegin com a sistemes de seguiment i avaluació dels resultats de les polítiques.
En qualsevol cas, notem que s’hi fa una referència més explícita a la dimensió lingüística de la diversitat en dos aspectes diferenciats: el plurilingüisme que constitueix el patrimoni d’Europa i el que procedeix de la immigració. L’apartat relatiu a les llengües i l’educació (Niessen, 2000: 89 i s.) tracta tant dels compromisos de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries amb les llengües patrimonials d’Europa com de les necessitats educatives derivades de les noves llengües dels nouvinguts, subratllant la diferència necessària en el tractament d’unes i altres llengües. Entenem que aquesta distinció entre les llengües patrimonials històriques d’una societat i les que són fruit de la incorporació més recent de nous contingents de població és especialment important i indefugible en qualsevol consideració sobre la cohesió social.[8]
El capítol dedicat a seguiment i avaluació (Niessen 2000: 109 i s.) remarca la necessitat de combinar mètodes quantitatius i qualitatius (ibíd.: 112-113):
Hom pot aplicar els mètodes quantitatius i qualitatius tant alternativament com en combinació. Els censos de població comporten sovint informacions sobre l’educació, l’ofici, la situació professional, les llengües parlades, l’origen nacional o ètnic. […] Alguns estudis qualitatius poden proporcionar informacions sobre el sentiment de seguretat de les poblacions immigrades i minoritàries.
En realitat, però, l’orientació més política que analítica d’aquest informe fa que no arribi a establir amb precisió les dimensions de la cohesió social ni les tècniques per a mesurar-la.[9] En canvi, és significatiu que s’hi plantegi en termes positius, com dèiem, la tensió entre diversitat i cohesió social, que ha estat llargament discutida, des d’aquella rotunda afirmació de John Stuart Mill:
Les institucions lliures són gairebé impossibles en un país compost de diferents nacionalitats. Dins un poble sense sentiment comunitari, especialment si llegeixen i parlen llengües diferents, l’opinió pública unida necessària per al treball del govern representatiu no pot existir.[10]
Aquest va ser, per exemple, el tema del debat que hi hagué uns anys després, entre un gran nombre d’especialistes qualificats, entorn de la compatibilitat entre diversitat cultural i solidaritat econòmica (Van Parijs, 2004). Les intervencions de François Grin, E. Banting i William Kymlicka en aquell debat són especialment aclaridores i fan referències concretes a la diversitat sociolingüística.
En síntesi, aquests treballs sostenen que el grau de diversitat o de desigualtat d’una societat no determina el seu nivell de solidaritat econòmica, benestar o cohesió social: hi ha països amb gran diversitat interna que han desenvolupat polítiques actives interculturals i d’equitat social i són altament pròspers i cohesionats. Tanmateix, reconeixem que aquest és un punt sobre el qual hi ha encara posicionaments diversos.
[8]. La importància de l’accés al coneixement de les llengües, sense oblidar les minoritàries, per a la cohesió interna dels estats i del conjunt d’Europa és analitzada des d’una perspectiva evolutiva en un altre informe del Consell d’Europa (2014).
[9]. Entre els indicadors, per exemple, la llengua només apareix explícitament en l’ítem 4b: «participació i nombre d’hores d’alfabetització i cursos de llengua» (ibíd. 114).
[10]. Considerations on Representative Government, capítol xvi, Londres, 1861. En la nostra opinió, cal entendre que aquesta afirmació és el reflex d’un món en què predominava la juxtaposició entre cultures que internament eren relativament homogènies, molt diferent de la profunda imbricació entre cultures que comporta la globalització.
Un tercer treball posterior especialment interessant, procedent en aquest cas de l’entorn de les Nacions Unides, és el de Jane Jenson (2010), que també es proposa definir i mesurar la cohesió social. Jenson fa un repàs detallat de la incorporació del concepte de cohesió social a les estratègies de les institucions polítiques internacionals i de la relació que té amb la inclusió i el capital social, i constata les dificultats existents per a definir-la i mesurar-la.
En la revisió que fa dels sistemes de mesurament de la cohesió social, dona compte d’una interessant proposta sintètica i quantificada de Fernando Rajulton et al. (2007), que intenta integrar en percentatges ponderats els indicadors de sis dimensions en tres àmbits:
- econòmic (inclusió i equitat), 40 %;
- polític (legitimació i participació), 30 %;
- Sociocultural (reconeixement i pertinença), 30 %.
Ara bé, la proposta d’indicadors que fa Jenson es concreta a partir de vuit àmbits, sense establir cap ponderació o preeminència entre ells:
- Cohesió social com a inclusió en termes de distribució de la riquesa, ingressos i pobresa.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’ocupació.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’educació.
- Cohesió social com a inclusió en termes de salut.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a les tecnologies.
- Cohesió social com a homogeneïtat cultural i ètnica.
- Cohesió social com a confiança (índex del WVS).
- Cohesió social com a participació i solidaritat.
En el marc del sisè àmbit és on s’inscriuen esquemàticament els aspectes de diversitat lingüística i reconeixement oficial de les llengües, al costat de les relatives a l’origen de la població, la diversitat ètnica.
Una darrera perspectiva institucional que hem cregut rellevant sobre la cohesió social és la de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE, 2011). Aquest informe insisteix en la dificultat de definir el concepte (ibíd., 53), però considera que depèn de tres tipus de components, que cal tenir en compte per a valorar l’estat de la cohesió social en una societat determinada (ibíd., 54), entre els quals mereix una atenció especial la mobilitat social:
- inclusió social (pobresa, desigualtat, polarització social);
- capital social (confiança —interpersonal i social— i formes d’implicació cívica);
- mobilitat social (grau en què la gent pot o creu que pot canviar la seva posició en la societat).
Són tres dimensions complementàries, que l’informe representa en el gràfic 1.
Des del punt de vista sociolingüístic, entenem que té un interès rellevant analitzar el paper de les llengües en la mobilitat social, com a factor de cohesió social. Més endavant en tractarem amb detall.
Respecte a les variables que permeten mesurar la cohesió social, aquest informe ressenya les que s’han usat tradicionalment:
- la desigualtat d’ingressos i la pobresa;
- la participació en l’economia, per exemple la taxa de desocupació;
- benestar social: expectativa de vida, taxa d’alfabetització, participació política…;
- capital social: sentit de pertinença, confiança interpersonal…
Al capdavall, però, defensa la necessitat d’incorporar indicadors subjectius que recullin la percepció de la gent. Aquest és també el parer de Larsen (2014), que proposa definir la cohesió social com una propietat cognitiva —la creença dels ciutadans d’una determinada societat (ell es refereix a nacions-estat) de compartir una comunitat moral i poder confiar els uns en els altres—, i malgrat la importància de la desigualtat o l’ocupació, considera que no són en si mateixos indicadors de cohesió (ibíd., 3) i adopta l’índex de confiança del World Values Survey (WVS) —Enquesta Mundial de Valors— com a referència.[11]
Les al·lusions de l’informe de l’OCDE a la diversitat lingüística són prou rellevants: la manca de reconeixement de les llengües o la desigualtat entre grups lingüístics com a font de conflictes, l’accés dels immigrats al coneixement de la llengua…
L’anàlisi que hem fet dels diferents treballs sobre cohesió social —més extensa en realitat que la que hem ressenyat explícitament en aquestes pàgines— ens porta a la conclusió que cal conjugar diversos components:
- Els aspectes estructurals de la societat —amb les diferències i desigualtats entre els diversos sectors— i les formes d’organització social, tant en la dimensió institucional, normativa i administrativa, com en la dimensió de les organitzacions econòmiques, cíviques i associatives.
- Les relacions socials que hi tenen lloc, en la mesura que són processos d’interacció observables: xarxes de comunicació de tot tipus, relacions polítiques i laborals, formes de sociabilitat populars. Les oportunitats de mobilitat social.
- Les percepcions psicosocials, com a actituds davant de la diversitat i la desigualtat, la confiança en els altres i en el mateix sistema social, la identificació amb un projecte de futur compartit.
La interrelació entre aquests diferents nivells —estructurals, relacionals i psicosocials— és la que configura l’estat general de la cohesió social. Un intent explicatiu d’aquestes interrelacions és el model funcional del sistema social de Talcott Parsons, esquematitzat en la taula 1 següent (Rocher, 1968).
[11]. Val a dir que, en aquest cas, les dades relatives a Espanya són baixes i han disminuït en més de 10 punts entre 1995 i 1999 i entre 2010 i 2014 (ibíd., 20).
La breu revisió que hem fet de diversos informes internacionals sobre cohesió social ens mostra, en primer lloc, que les referències a la incidència que hi tenen els factors sociolingüístics i a les maneres de mesurar-la són escasses en general.
Aquesta és també la percepció que es va posar en relleu en un congrés dedicat específicament a analitzar la influència de la diversitat lingüística en la cohesió social (Coleman, 2015).[12] En aquesta publicació, en efecte, es constata l’escàs interès que mostren els estudis sobre cohesió social per la dimensió sociolingüística —només solen ocupar-se’n en els aspectes educatius—, per més que hi ha moltes evidències —i entre elles, s’hi esmenta el cas de Catalunya— de la importància que té la dimensió lingüística en la cohesió social —en l’acolliment de la immigració, per exemple. Les competències lingüístiques són rellevants en l’educació intercultural, la facilitat de comunicació intercultural, l’accés a la informació, la mobilitat social, etc., i per tant són crucials per a la cohesió social.
Tot i això, les intervencions en aquell congrés s’orientaven a l’anàlisi de casos des d’una perspectiva política i tampoc no aporten noves idees entorn de la definició de la cohesió social o de la manera de mesurar-la en els aspectes sociolingüístics.
L’estudi que tracta més específicament i més a fons dels aspectes lingüístics de la cohesió social és el projecte europeu de recerca MIME —Mobility and Inclusion in Multilingual Europe— (Grin et al., 2018). Per això creiem que val la pena prestar-hi una atenció específica.[13]
[12]. Es tracta d’un dels congressos que se celebren cada dos anys entorn de la relació entre llengua i desenvolupament (Language and Development Conference). Es poden consultar al portal http://www.langdevconferences.org.
[13]. Podeu trobar-ne una descripció més general a la ressenya que vaig fer de Grin et al. (2018) a Marí (2019) i més informació sobre el projecte MIME al web https://www.mime-project.org o sobre el 7è Projecte Marc (ara ja finalitzat) al portal https://ec.europa.eu/research/fp7/index_en.cfm.
El projecte europeu de recerca MIME (Mobility and Inclusion in Multilingual Europe), finançat per la Direcció General de Recerca i Innovació de la Comissió Europea per mitjà del 7è Programa Marc en el període 2014-2018, és segurament el de més gran abast fins ara entorn del multilingüisme europeu i de les implicacions que pot tenir per al futur de la nostra societat. Com a objectiu no té exactament aconseguir la cohesió social, en el sentit que nosaltres l’entenem en aquest estudi, però hi està molt estretament relacionat i s’hi fa referència constantment; per aquest motiu el considerem del màxim interès, especialment en els aspectes sociolingüístics del nostre informe sectorial.
El focus del projecte MIME és analitzar els reptes del multilingüisme per al ciutadà europeu (Grin et al., 2018: 15):
- Com poden combinar els europeus les exigències de la mobilitat, en una societat moderna, integrada, avançada tecnològicament, amb la necessitat de mantenir i treure partit de la diversitat lingüística i cultural europea?
- Què implica aquest repte en termes de pràctiques comunicatives, usos lingüístics i drets lingüístics, aprenentatge i ensenyament de llengües?
- Com es tradueix això en polítiques relatives a les llengües nacionals, minoritàries, patrimonials o de la immigració?
El sentit primordial de la mobilitat en aquest projecte no fa referència principalment a la mobilitat vertical, entesa com a oportunitat d’ascens en l’escala social, sinó en l’accepció corrent en el discurs europeu, a la mobilitat horitzontal de les persones en l’espai europeu per raons de treball, estudi, lleure o jubilació. La idea d’inclusió hi té un valor més global: el sentit de pertinença i de connexió amb el lloc de residència —sigui el lloc on un ha nascut o el lloc on ha decidit establir-se (Grin et al., 2018: 18-19). La participació plena en la vida social, política, econòmica i cultural d’una comunitat nacional, regional o local —considera el projecte MIME— requereix familiaritat amb la llengua local. La gestió adequada del multilingüisme és crucial per a la cohesió de la societat europea: és la preservació de l’entorn lingüístic el que fa possible que els membres d’una comunitat se sentin segurs a l’hora de facilitar la inclusió als nouvinguts. La cohesió social, aleshores, depèn de la combinació equitativa de la mobilitat i la inclusió: trobar la solució de compromís o d’equilibri (trade-off) en la tensió que hi ha entre aquests dos objectius legítims i centrals per a la Unió Europea —la mobilitat i la inclusió. La gestió adequada del multilingüisme en els diferents contextos —des dels més propers o micro (individuals, familiars) passant pels mitjans o meso (les organitzacions públiques o privades) fins als més extensos o macro (la societat completa, local, nacional o global)— pot contribuir decisivament a la cohesió social i a la identificació amb el projecte europeu.
En aquest sentit, les quatre conclusions majors del projecte MIME són les següents (Grin et al., 2018: 26):
- El multilingüisme no es pot deixar de banda i el laissez-faire no és una opció. Les polítiques lingüístiques són una part imprescindible de la governança; són necessàries i justificades: els beneficis que reporten superen els costos. L’estreta relació de la llengua amb els processos polítics, socials, econòmics i culturals fa que la distribució més o menys justa dels recursos depengui de la gestió adequada de la diversitat lingüística.
- La mobilitat i la inclusió són per a tothom; per això les polítiques s’han de basar en una visió comprensiva de la mobilitat i la inclusió. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la inclusió en les llengües i cultures locals de les persones i grups que es desplacen perquè puguin participar plenament en la societat local i no siguin vistos com una amenaça.
- El disseny correcte de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat.
- La cohesió social sorgeix de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. La regeneració del projecte europeu d’integració depèn en bona part del disseny de polítiques multilingües intel·ligents.
Una simple presentació de la llista de continguts del Vademecum del projecte MIME ens dona una idea de l’amplíssim ventall de propostes que conté per a una gestió del multilingüisme que superi la tensió entre mobilitat i inclusió —i per tant afavoreixi la cohesió social. Les propostes s’estructuren en setanta-dues qüestions, agrupades en sis apartats:
- L’anàlisi de polítiques lingüístiques (1-13). Principis que han de guiar la selecció, el disseny i l’avaluació de polítiques lingüístiques efectives, eficients i equitatives.
- Minories, majories i drets lingüístics (14-25). Com es poden millorar els marcs constitucionals i legals per a avançar en la cohesió social.
- Diversitat lingüística, mobilitat i integració (26-40). Dimensions socials de la gestió equitativa del plurilingüisme.
- Educació lingüística, ensenyament i aprenentatge (41-53). Quines pràctiques educatives poden facilitar la mobilitat i la inclusió en una Europa cohesionada.
- Traducció, tecnologies lingüístiques i estratègies alternatives (54-64). Optimització dels recursos de traducció en contextos específics.
- Qüestions especials (65-72). Fronteres del multilingüisme en àmbits poc explorats.
Cada una de les setanta-dues qüestions s’obre amb una pregunta que és analitzada amb aportacions des de la recerca, experiències il·lustratives, implicacions per a les polítiques i referències de lectura. En definitiva, per més que no es tracta d’un inventari exhaustiu de tots els aspectes del plurilingüisme equitatiu, ni tampoc estarem completament d’acord amb l’enfocament o la resposta associada a totes aquestes qüestions, no hi ha dubte que és un catàleg utilíssim i que és imprescindible tenir-lo en compte en abordar les qüestions de diversitat lingüística i cohesió social.[14]
[14]. Crec que seria una bona iniciativa que aquest Vademecum fos traduït al català i difós àmpliament en el nostre àmbit lingüístic.
El punt de vista que adoptarem en el nostre informe se centra en les dimensions sociolingüístiques següents, que entenem que són les que més incideixen en la cohesió social:
- Les llengües com a capital vincle o d’integració —element d’identificació i de demarcació entre els grups lingüístics. La composició sociolingüística de la població. El sentit de pertinença a un grup lingüístic (llengua inicial i llengua d’identificació): català, castellà i les altres llengües (tendències evolutives). Situació de les llengües patrimonials —el català i l’occità aranès— com a factor d’identificació, de pertinença i de cohesió social.
- Les llengües —competències i usos lingüístics— com a capital pont o d’interrelació i com a recurs instrumental per a la intercomunicació i la mobilitat social. Les llengües són alhora condició —com a competència adquirida— i mitjà de les relacions personals i professionals. Cada llengua en concret i la diversitat lingüística en conjunt es poden valorar individualment i col·lectivament com un inconvenient o com un recurs útil disponible, per a la mobilitat social i per a les relacions interpersonals i professionals —ocupació, salari. La influència d’aquestes xarxes de relació en l’evolució de la cohesió social és clara.
- L’estatus jurídic de les llengües, el marc institucional i les polítiques lingüístiques com a capital relligador. Tota l’activitat humana té lloc en aquest context, des dels processos de socialització primària i secundària fins a l’accés a les diverses formes de participació social i política. El grau de reconeixement formal de les llengües i la seva presència en els grans àmbits socials —educació, treball, serveis públics, oferta comunicativa i cultural…—influeix en la valoració personal i col·lectiva i l’orientació futura de la cohesió social.
La intervenció de tots aquests factors de diversitat sociolingüística en el grau de consolidació major o menor de la cohesió social sembla evident, al marge que sigui més o menys difícil mesurar-ne o quantificar-ne l’estat o que disposem de dades concretes que ho permetin.
Al mateix temps, és obvi que la diversitat de les llengües presents en qualsevol societat —les llengües d’origen o llengües primeres dels diferents sectors de la població, les llengües usades en les activitats professionals o de lleure, les llengües de la multitud de visitants que acull una societat com la nostra,[14] les llengües reconegudes oficialment (o no) en l’ordenament jurídic, etc.— és indestriable dels altres factors socials i econòmics de diversitat i cohesió social. No hi ha dubte, per tant, que molts dels punts que tractarem en aquest informe estaran entrellaçats amb aspectes dels altres informes sectorials del nostre estudi considerat en conjunt.
[14]. Apuntem només que segons l’Idescat, més de 25 milions d’estrangers han visitat anualment Catalunya els darrers anys.
Per més que es tracta d’un aspecte estretament relacionat amb l’apartat 3 que acabem d’exposar i que després abordarem, creiem que és imprescindible fer una consideració prèvia per a subratllar les condicions equitatives del pluralisme lingüístic, que és una qüestió que afecta la totalitat del nostre informe.
Tal com hem apuntat de passada en comentar l’informe Niessen (2000), quan s’analitza la diversitat lingüística en una societat és imprescindible tenir en compte la distinció entre les comunitats lingüístiques patrimonials o històriques i els grups lingüístics d’incorporació posterior i relativament més recent. És una distinció necessària, tal com exposa la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona (DUDL 1996), si hom vol ponderar equitativament alhora els drets individuals i els de cada col·lectiu lingüístic com a base i condició de la cohesió social. També hem vist que és un criteri assumit pel projecte europeu MIME i en el qual coincideixen altres estudiosos de la diversitat, com Will Kymlicka (2001).
Qualsevol comunitat lingüística —i per tant cadascun dels membres que la integren— ha de gaudir de la plenitud d’exercici dels seus drets lingüístics en el context del marc natural i social en què s’ha constituït històricament, sense que el reconeixement dels drets lingüístics dels nous ciutadans o grups lingüístics que s’hi incorporen puguin adquirir més preeminència i arribar a comprometre la continuïtat de la comunitat lingüística originària.
La valoració —objectiva o subjectiva— de la cohesió social no es pot fer obviant aquest principi bàsic de justícia lingüística. Altrament, es podria considerar que en nom de la cohesió social és justificable i legítima l’assimilació induïda o forçada de les minories lingüístiques autòctones per part de llengües majoritàries establertes posteriorment en el seu espai històric.
La identificació amb la llengua pròpia—amb el grup lingüístic propi— té una influència considerable sobre el sentit de pertànyer o no a una societat determinada, conjuntament amb altres factors rellevants, com la identificació amb el país d’origen. Aquest és un punt sobre el qual l’informe del Consell d’Estudis d’Opinió (CEO 2018)[16] proporciona unes dades interessants: prop de dues terceres parts de la població de Catalunya (63,9 %) creuen que poder parlar català és molt o força important per a ser veritablement català, enfront del 36,4 % que consideren molt o força important haver nascut a Catalunya (gràfic 2).
Font: Pew Research Center. Global Attitudes & Trends.
La relació entre la llengua pròpia i el sentiment de pertinença català o espanyol s’havia analitzat també en altres estudis (Capdevila, 2012), en què es percebia una certa polarització (gràfic 3).
Font: Baròmetre d’Opinió Política. 1a onada, 2012.
Tot i això, sovint s’ha observat, amb raó, que no hi ha incompatibilitat per a la identificació personal amb més d’una llengua, a diferència d’altres adscripcions més exclusives, com la religió. Fins i tot la identificació amb el lloc d’origen pot esdevenir compatible amb el creixement d’un nou sentit de pertinença al país i la societat de residència.
En aquest primer subapartat analitzarem les dades disponibles sobre les identificacions lingüístiques en relació amb l’origen de la població i donarem compte de l’evolució que es detecta en la relació entre llengua i identitat, sobretot a partir dels estudis longitudinals de Woolard (2016).
[16]. Concretament el punt 6.3 del bloc variable del dossier de premsa de l’Enquesta sobre poder polític a Catalunya. La font és un estudi del Pew Research Center. Sobre les percepcions de la relació entre la llengua pròpia i la identificació nacional, podeu veure també Vázquez (2013).
Tal com exposa amb més detall en aquest mateix estudi l’informe sectorial Cohesió social i demografia a Catalunya, la immigració ha estat històricament un component important de la nostra societat, i la immigració estrangera en concret ha crescut de manera extraordinària durant la primera dècada del segle xxi, amb una desacceleració posterior, com mostra a grans trets el gràfic 4 següent (EULP 2013 I: 37).
Font: Idescat. Indicadors demogràfics.
Aquest és un aspecte molt rellevant de la diversitat de la societat catalana, però cal matisar que, des d’un punt de vista lingüístic, la complexitat no prové únicament de la població d’origen estranger, ja que una part important de la població arribada de la resta de l’Estat en etapes successives, sobretot des del segle passat, és de llengua castellana. La taula 2 que segueix (EULP 2013, I: 44) resumeix l’evolució de la població segons l’origen al llarg dels darrers anys, en milers i en percentatges.
L’Informe de Política Lingüística 2017 (IPL 2017) ofereix dades més actualitzades sobre aquest punt (IPL, 2017: 7):
La població total de Catalunya l’any 2017 és de 7.555.830 habitants. D’aquests, gairebé dues terceres parts (64,8 %, 4.899.882 habitants) han nascut a Catalunya, 1.325.004 (17,5 %) han nascut a la resta de l’Estat espanyol i 1.330.944 han nascut a l’estranger (17,6 %). Els percentatges s’han mantingut estables des del 2008.
L’evolució de la població entre 1991 i 2017 que mostra el gràfic 5 (IPL 2017: 7) dona compte amb més detall de la profunda transformació de la població de Catalunya en les darreres dècades. La població nascuda a la resta de l’Estat, que representava més del 30 % el 1991 ha passat a un 17,5 % el 2017, i la població estrangera, en el mateix període, ha passat de l’1,7 % al 17,6 %.[17]
Segons les primeres dades conegudes de l’EULP 2018, els percentatges han variat lleugerament: el 64,7 % de la població és nascuda a Catalunya, el 17,1 % a la resta de l’estat i el 18,2 % a l’estranger.
La taula 3 que segueix (EULP 2018) mostra el gran increment de la població d’origen estranger al llarg dels darrers anys.
La població d’origen estranger (EULP 2018) té una representació especialment alta entre la població en edat laboral —un de cada tres habitants d’entre quinze i trenta-nou anys és nascut a l’estranger—, mentre que la població nascuda a la resta de l’estat es concentra en les edats superiors als seixanta-cinc anys (gràfic 6).
La distribució per nacionalitats d’origen de la població estrangera (IPL, 2017: 7) ens permet conèixer el pes relatiu dels col·lectius principals, però a partir d’aquestes dades no en podem deduir amb precisió les implicacions lingüístiques: en primer lloc, perquè no s’hi tenen en compte els estrangers que han obtingut la nacionalitat espanyola, però sobretot perquè hi ha països d’origen que són plurilingües —com el Marroc, el més representat— i perquè també hi ha països diferents que comparteixen una mateixa llengua dominant, com els hispanoamericans. Segons l’EULP 2018, la població procedent de l’Amèrica Llatina ascendeix a 558.941 persones (taula 4).
Font: Padró continu. Idescat.
Cal tenir present també que la distribució territorial de la població nascuda fora de Catalunya —i per tant la incidència local de la diversitat d’orígens— no és homogènia, tal com indica el mateix informe i mostra el gràfic 7 corresponent (IPL, 2017: 8):
Les comarques centrals, amb el 75,2 % (299.998 habitants) de persones nascudes a Catalunya, i les Terres de l’Ebre, amb el 74,2 % (133.247 habitants), tenen les proporcions més altes de població nascuda a Catalunya, uns deu punts percentuals per sobre de la mitjana del conjunt del territori (64,8 %). […] En contraposició, les comarques gironines tenen un 21,2 % de població nascuda a l’estranger (156.912 habitants), gairebé cinc punts per sobre del conjunt del territori. Els àmbits amb més presència de persones nascudes a la resta de l’Estat són l’Àrea Metropolitana de Barcelona (19,4 %; 935.319 persones) i el Camp de Tarragona (19,1 %; 97.653 persones), si bé la proporció no és gaire més alta que la del conjunt del territori (17,5 %).
El cas de la Vall d’Aran, com a territori de la minoria que té l’occità com a llengua patrimonial, mereix una atenció especial (IPL, 2017: 111), ja que en aquest cas la llengua de cohesió és raonable que sigui l’occità, i alhora perquè és un exemple il·lustratiu de l’especificitat de la diversitat a escala local (citació i gràfic 8 que segueixen):
Segons el padró d’habitants del 2017, la població de la Vall d’Aran és de 9.985 persones. D’aquestes, el 58 % són nascudes a Catalunya (36,8 % a l’Aran i 21,2 % a la resta de Catalunya) i el 42 % a la resta de l’estat o a l’estranger. Tant la proporció de nascuts a la resta de l’estat (21 %) com la de nascuts a l’estranger (21 %) són superiors a la mitjana catalana (17,5 % a la resta de l’estat i 17,6 % a l’estranger). La població nascuda a Romania representa més del 40 % de la població estrangera, a molta distància d’altres nacionalitats.
Font: Informe de política lingüística 2017. DGPL. Departament de Cultura.
Les dades de l’EULP 2018 no varien significativament:
D’acord amb el Padró municipal d’habitants de 2018, la població de la Vall d’Aran és de 9.983 persones, de les quals 3.678 han nascut a la Vall d’Aran (36,8 %), 2.090 a la resta de Catalunya (20,9 %), 2.111 a la resta de l’Estat (21,1 %) i 2.104 a l’estranger (21,1 %).
[17]. Aquest grau de diversitat reclama que la política lingüística no sigui una política «del català», ni tampoc una política «del català i el castellà», sinó clarament una política de plurilingüisme, en el marc d’una política intercultural de gran abast.
La configuració dels grups lingüístics a Catalunya es desprèn de les dades relatives a la llengua inicial —la primera llengua apresa—, la llengua d’identificació i, en certa manera també a la llengua habitual de la població.[18] A efectes de caracteritzar el sentit de pertinença lingüística de cada col·lectiu, la dada més rellevant és segurament la llengua d’identificació, que és el resultat de la resposta a la pregunta Quina és la seva llengua?
Les dades de 2013 sobre les llengües inicials (EULP, 2013: 96 i s.) són aquestes:
La majoria de la població catalana més gran de 15 anys és de llengua inicial castellana (55,6 %; 3.448.000 efectius). El segon grup el formen les persones de llengua primera catalana (31,3 %; 1.940.000 efectius). En tercera i quarta posició hi trobem, respectivament, els al·loglots o grup de parlants de llengües diferents del català i del castellà (10,7 % i 662.000 efectius) i els bilingües inicials o grup de parlants que tenen alhora el català i el castellà com a primeres llengües parlades (2,5 %; 153.000 efectius).
Segons l’EULP 2018, «en el període 2013-2018, les persones amb el català com a llengua inicial han crescut en 70.000, les que tenen tant el català com el castellà com a llengua inicial han crescut en 23.700 i les que tenen el castellà com a llengua inicial s’han reduït en 82.500». L’evolució es reflecteix en percentatges en el gràfic 9 que segueix.
Font: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018. DGPL i Idescat.
Ara bé, segons la llengua d’identificació, les proporcions varien (EULP, 2013: 96 i s.):
L’any 2013, la majoria de la població catalana més gran de 15 anys s’identifica amb la llengua castellana (47,8 %; 2.974.000 efectius). El segon grup més nombrós el componen les persones que consideren que el català és la seva llengua (36,6 %; 2.275.000 efectius). El tercer està format pels que s’identifiquen amb altres llengües (8,6 %; 537.000 efectius) i el darrer pels que diuen que ambdós idiomes, el català i el castellà, són els seus (7 %; 438.000 efectius).
En aquest cas, l’EULP 2018 indica que «des de 2013, ha crescut en 45.500 persones el català com a llengua d’identificació i 3.000 persones més consideren com a llengua d’identificació el català i el castellà. Creix en 5.300 les que consideren com a llengua d’identificació el castellà, i 17.200 persones més tenen com a llengua d’identificació una llengua diferent del català i el castellà». L’evolució es veu en percentatges en el gràfic 10 que segueix.
Font: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018. DGPL i Idescat.
Com sintetitza Natxo Sorolla (2018, 5) en el seu informe intern —es representa a la taula 5—, «tot i que els autòctons bilingües inicials d’origen autòcton s’analitzen conjuntament amb els catalanoparlants inicials, la major part d’aquest grup (32,8 %) és catalanoparlant inicial, i no bilingüe inicial. La major part dels autòctons no catalanoparlants inicials (27,2 %) són castellanoparlants inicials, i només un grup minoritari és al·loglot. Finalment, els al·lòctons (40,0 %) són majoritàriament castellanoparlants inicials (28,7, però amb una forta presència dels al·loglots inicials (10,4 %)».
Font: EULP, 2013.
Un altre fet destacable que també apunta Sorolla (2018) és que la població, com a reflex del canvi sociolingüístic originat per la immigració estrangera, «en les generacions més jóvens té pràcticament la mateixa proporció de parlants inicials de castellà que d’altres llengües (i combinacions)» (gràfic 11).
Gràfic 11. Nombre d’al·lòctons en percentatge
Font: EULP, 2013.
El gràfic 12 (EULP, 2013: 85) mostra globalment les dimensions i l’evolució d’aquests grups i els de llengua habitual entre 2003 i 2013.
Un aspecte evolutiu digne de comentari en aquest context és la capacitat d’atracció lingüística de la llengua catalana, és a dir l’increment de persones que el 2013 consideren que el català ha esdevingut la seva llengua d’identificació, el seu idioma, per més que no era la seva llengua inicial (ibíd.):
Hi ha diverses dades que ho corroboren; possiblement la més evident són les 750.000 persones (un 12 % de la població de més de 15 anys) que declaren adscriure’s al català malgrat que tenen altres orígens lingüístics.
Gairebé totes aquestes persones que han passat a identificar-se amb el català tenien el castellà com a llengua inicial. En canvi, com subratlla el mateix estudi (EULP 2013), «el volum d’al·loglots o parlants d’altres llengües que s’identifiquen amb el català és força reduït. En aquest cas, és el castellà el que demostra tenir més poder d’atracció».
Hi ha diversos factors, com veurem al llarg d’aquest informe, que afavoreixen que els nouvinguts tendeixin a aprendre en primer lloc el castellà. Aquest és un aspecte que mereix una atenció especial si es vol facilitar als al·loglots l’accés a la llengua catalana perquè disposin de les mateixes oportunitats i perquè el català, com a llengua patrimonial, pugui esdevenir llengua de cohesió —i l’occità en el seu àmbit (gràfic 13).
Tot i això, resulta significatiu que en el grup d’edat més jove la identificació amb la llengua catalana és més elevada que en els grups d’edat precedents, i arriba a uns nivells semblants als de la població de més edat (EULP 2013, I: 88).
Una altra dada que mostra l’evolució dels grups lingüístics és la transmissió intergeneracional. L’estudi de Caminal et al. (2018) atribueix l’increment de la transmissió intergeneracional als efectes del sistema educatiu, que ha millorat la competència en català dels castellanoparlants inicials i fa que els progenitors siguin més propensos a transmetre’l com a segona llengua als seus fills. Val la pena subratllar que la previsió d’aquell estudi és que els efectes d’aquesta tendència seran duradors.
Tal com mostra el gràfic 14 que segueix (EULP 2013, I: 100), el català guanya terreny en dues generacions.
L’índex de transmissió intergeneracional del català —ITIC = percentatge d’ús prioritari del català amb els fills – percentatge d’ús prioritari del català amb els progenitors / 100— és de 0,09 (EULP 2013, I: 101-102).
Lògicament, les dades varien segons l’origen familiar (EULP 2013, I: 103). L’increment intergeneracional de l’ús del català és lògicament superior en les famílies en què algun dels progenitors és nascut fora de l’àrea lingüística catalana (gràfic 15).[19]
Segons l’EULP 2018, «els indicadors de transmissió (diferència entre l’ús de català amb els fills i l’ús del català amb la mare) milloren lleument respecte al 2013. Hi ha una diferència de 7,1 punts entre l’ús de català només o sobretot amb la mare i l’ús de català només o sobretot amb el fill o filla més gran i aquesta diferència era de 6,2 al 2013».[20]
Des del punt de vista de la consciència de catalanitat de la població —de la seva autoidentificació com a «catalans» amb independència de la llengua d’identificació—[21] cal tenir en compte, com diu Natxo Sorolla en el seu informe intern (2018: 2), que, per cohorts d’edat, només entre els nascuts els anys trenta i quaranta, que ja superen l’edat de jubilació, predominen els nascuts fora de Catalunya, i en les generacions nascudes a partir dels seixanta —la població activa— són majoria els autòctons, sobretot entre els més joves —en edats en què la immigració no ha tingut representació (gràfic 16). Això fa pensar que l’evolució de la societat pot afavorir la identificació amb la catalanitat i amb la llengua catalana.
Gràfic 16. Origen geogràfic de l’enquestat segons l’any de naixement
[18]. En aquest darrer cas, però, el que queda representat és la dimensió funcional dels grups en interacció, i resulta més adient tractar-ne en l’apartat referent al capital pont.
[19]. Tal com observa Anna Torrijos en una aportació addicional sobre aquest punt, en tots els grups d’origen hi ha un avenç del català en la transmissió intergeneracional. Els dos grups en què la transmissió avança més són els nats als territoris de llengua catalana fills de nats fora d’aquesta àrea. Això ens indica que la capacitat d’atracció del català continua sent notable, ja que una part considerable dels fills dels arribats de fora ha adoptat el català com a llengua familiar i de projecció de futur, triant-la en l´ús amb els fills. De fet, segons anàlisis més recents de l’enquesta, el 56 % dels fills dels arribats de fora han triat de parlar català als seus propis fills, sigui de manera prioritària (41,5 %) o compartida. Unes proporcions certament considerables, encara que potser no suficients per a poder assegurar l’estabilitat futura dels percentatges d’ús del català, en una societat amb taxes d’immigració elevades durant llargs períodes. És interessant també tenir en compte que el grup d’origen amb un progrés intergeneracional del català més alt és el dels que són fills de parelles mixtes per lloc de naixement, és a dir, els nats ell i un dels progenitors als territoris de llengua catalana. Això ens dona una primera indicació de la contribució que fan les famílies mixtes a l’avenç del català en la transmissió intergeneracional. Altres factors que incideixen en la transmissió intergeneracional són analitzats a l’EULP I (2013).
[20]. Una comunicació personal també d’Anna Torrijos concreta aquestes dades: «A Catalunya no s’ha trencat mai la transmissió del català entre generacions. El procés de transmissió lingüística intergeneracional, és a dir, la diferència entre el percentatge de població que parla català amb els pares i el que l’usa amb els fills, és favorable al català en 7,1 punts i en la franja de població d’entre trenta i quaranta-quatre anys, arriba a 8,9 punts. El procés de transmissió lingüística intergeneracional, mesurat com la diferència entre el percentatge de població que parla català amb la mare i el que l’usa amb el fill, creix i és de 7,1 punts favorable al català. L’indicador era de 6,2 punts el 2013. L’ús del català amb el fill més gran (38,5 % de només o més català) és més alt que amb el pare (32 %) o amb la mare (31,4 %), i més encara que amb els avis materns (29 %) o paterns (29,5 %)» (https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/dossier-eulp-2018.pdf).
[21]. Evidentment, molts dels nascuts a Catalunya són fills de progenitors nascuts fora i no sempre parlen català.
Les dimensions globals dels principals grups lingüístics, a part del castellà i el català, i la seva evolució entre 2008 i 2013 es mostren a grans trets en el gràfic 17 que segueix (EULP 2013, I: 95).
El gràfic 18 mostra les dades més recents (EULP 2018) sobre les llengües inicials diferents del català i el castellà.
Font: EULP 2018. DGPL i Idescat.
Segons els càlculs del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), el nombre total de llengües estrangeres presents a Catalunya és d’unes tres-centes (Junyent et al., 2005; Barrieras, 2013), però el pes relatiu d’algunes és escàs, i la distribució global dels diversos grups lingüístics segons els territoris l’any 2013 és desigual, com reflecteix el gràfic 19 (EULP 2013, I: 91).
En la mesura que aquesta distribució vagi associada a factors de segregació residencial o de desigualtat, pot esdevenir un obstacle a la inclusió i la cohesió social (Porcel et al. 2011).
Les dades de l’EULP 2018 sobre la llengua habitual segons els territoris en aquest sentit són indicatives de les característiques lingüístiques de l’entorn immediat (taula 6).
Pel que fa als grups lingüístics de la Vall d’Aran, segons l’Informe de política lingüística de 2017 (IPL 2017: 112), les capacitats d’entendre i parlar aranès disminueixen percentualment, a causa de l’augment de població d’origen extern, però tot i això la capacitat d’escriure-hi ha crescut molt, i en nombres absoluts hi ha un increment de més de cinc-centes persones que l’entenen i el saben parlar, com a efecte del sistema educatiu (gràfic 20).
L’EULP 2018 ofereix dades més recents sobre l’evolució dels coneixements (taula 7 i gràfic 21).
En general, les dades permeten deduir que les diverses identificacions lingüístiques no són un impediment insalvable per a la cohesió social. D’una banda, la reduïda proporció de monolingües en el conjunt de la societat catalana —menys del 13 % en dades de l’EULP 2013: 77—, i de l’altra, el fet que el castellà i el català són llengües molt àmpliament compartides per una clara majoria de la societat (EULP 2013: 78), tal com mostren els gràfics següents, són factors que faciliten la intercomunicació entre grups d’identificació lingüística diferent (gràfic 22). En l’apartat següent ho exposarem amb més detall.
A continuació, es recullen les llengües que els catalans de quinze anys i més poden parlar amb una proporció més alta (gràfic 23).
Des del punt de vista de consolidació de la cohesió social, la generalització del coneixement de les dues llengües oficials,[22] que ha estat des dels inicis un objectiu primordial de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, és sense cap dubte la manera d’evitar alhora la subordinació del català com a llengua pròpia o patrimonial —que impediria que pogués esdevenir una llengua de cohesió social— i la desigualtat d’opcions lingüístiques en l’accés a qualsevol oportunitat laboral, cultural o social. Sobre aquest punt, després veurem les conclusions de Cappellari i Di Paolo (2015) sobre els efectes del sistema educatiu català per a la mobilitat social. I des del punt de vista del sentit no identitari de les preferències lingüístiques, és molt pertinent l’estudi de Caminal i Di Paolo (2015: 34), que rebat els arguments que s’inclinen per promoure l’aprenentatge exclusiu de la llengua majoritària per tal d’afavorir la cohesió social i mostra que, al contrari, la doble competència lingüística és la manera de reduir la segregació:
[…] les polítiques que promouen l’adquisició d’habilitats lingüístiques que semblen redundants des d’un punt de vista comunicatiu poden reduir significativament la segregació per motius lingüístics. […] Així com més parlants nadius de la llengua forta esdevenen bilingües, la intensitat del conflicte disminueix i les relacions mixtes esdevenen més probables.
D’altra banda, aquest estudi, citant treballs de Kathryn Woolard, mostra que les preferències lingüístiques no són necessàriament el reflex de la identitat ètnica, com es veu en les parelles lingüísticament mixtes (Caminal i Di Paolo, 2015: 35):
[…] El fet que una fracció de castellanoparlants natius mantinguin el castellà com a llengua d’autoidentificació i, tot i això, utilitzin el català (per exemple, dins la parella) és molt important: suggereix que el català es percep, almenys per a aquests grups, com a llengua «anònima», és a dir, la llengua de tots, com la majoria de les llengües hegemòniques, i no necessàriament identificades amb un grup ètnic específic («catalans natius»), com la majoria de les llengües minoritzades.
En aquest sentit, són especialment importants i significatius els estudis longitudinals de Woolard sobre el paper de la llengua com a element d’identificació, ja que mostren que aquest factor lingüístic de demarcació de la catalanitat ha perdut importància. Ha estat sobretot Woolard qui ha estudiat l’evolució de la relació entre llengua i identitat a Catalunya des dels anys vuitanta fins al 2007, que ha aplegat recentment en una visió de conjunt (Woolard, 2016), i és qui probablement pot valorar amb més perspectiva les tendències que s’hi aprecien.
Cal remarcar, a més, que les seves observacions parteixen del refús de cap relació mecànica i simplista entre grup etnolingüístic, país d’origen, classe social i opció nacional. Segons els seus treballs, la generalització dels coneixements de català entre els joves, com a fruit del model educatiu, ha reduït les barreres de classe per a l’accés a les oportunitats socials que havia detectat l’any 1987. La pertinença al grup lingüístic català o castellà ha perdut importància com a factor identificador i demarcatiu. El fet de parlar català o castellà no implica necessàriament ser o sentir-se més o menys català, sinó que és una tria de caràcter pràctic basada en objectius de caràcter personal: «not everyone who embraces the Catalan identity has embraced the language, or viceversa» (Woolard, 2016: 303).
Apuntem, tot i això, que les recerques recents i encara en curs de Marina Massaguer (2017) indiquen que entre la població d’origen estranger sí que es percep que la llengua d’identificació és significativa per a la demarcació dels grups socials, i que les dificultats d’accés al català poden constituir un factor de desigualtat. L’escàs contacte d’alguns col·lectius immigrats amb el català en el seu entorn immediat i l’escassa disponibilitat de temps per a aprendre’l en cursos formals són aspectes que les polítiques lingüístiques i de cohesió social han de tenir molt presents, com veurem en l’apartat següent.
I, en relació amb la concentració de la població immigrada en els grans nuclis urbans de l’àrea metropolitana, cal tenir en compte que la percepció de la població de Catalunya sobre la importància de la llengua per a la integració dels immigrats és especialment alta precisament en les poblacions més grans (Garcia, 2012: 230), tal com podem veure en el gràfic 24.
[22]. Les tres —occità, català i castellà—, en el cas de la Vall d’Aran.
Tal com hem vist en les pàgines precedents, les llengües —el coneixement compartit d’alguna o algunes llengües— són alhora la condició i el mitjà de la intercomunicació entre els membres de diferents grups socials. La capacitat d’intercomunicació lingüística o l’existència efectiva de relacions entre els diferents grups lingüístics no asseguren per si soles la cohesió social o la inclusió, però evidentment les afavoreixen. I la incapacitat o la resistència a la interrelació lingüística és obvi que són un obstacle important per a la cohesió. Les dades sobre les competències lingüístiques, sobre les llengües habituals i sobre l’ús de les llengües en determinats àmbits socials ens aporten informació útil sobre aquests aspectes.
Per a l’accés a les oportunitats educatives, laborals, socials o culturals encara és més evident que el (des)coneixement de les llengües en què es vehiculen resulta decisiu. Les competències lingüístiques condicionen la mobilitat social —tant en el sentit horitzontal que explora preferentment el projecte MIME com en el sentit vertical de l’oportunitat de superar les desigualtats i ascendir socialment. Hi ha algunes informacions que ens permeten valorar el paper d’algunes llengües com a recurs personal per a la relació i com a factor de mobilitat.
Però en un sentit global la diversitat lingüística —el capital sociolingüístic d’una determinada societat— també es pot valorar negativament, com una complexitat limitativa, o al contrari, com un recurs disponible i altament favorable per al desplegament de relacions interessants, tant internament, per a la relació intercultural entre els mateixos membres de la societat, com sobretot a efectes dels intercanvis propis de les relacions econòmiques —comercials, turístiques…—, culturals i de tot tipus. Un exemple significatiu del reconeixement positiu del multilingüisme i de la diversitat cultural és la política australiana de diversitat productiva, que intenta potenciar la realitat multilingüe i multicultural com una font de beneficis econòmics i culturals.
Hem vist com l’evolució de les competències lingüístiques en català i castellà tendeix clarament a la generalització en el conjunt de la societat, i aquest fet és una mostra clara d’un procés positiu de reducció de les desigualtats i d’inclusió lingüística. Les dades de l’EULP 2018 confirmen que l’equiparació dels coneixements de català i castellà avança sobretot entre la població més jove (gràfic 25).
Font: Dades de l’ELP 2018.
Entre els autòctons —la població nascuda a Catalunya—, la capacitat de parlar el català i el castellà el 2013 ja era gairebé equivalent, amb independència de l’origen lingüístic, tal com mostra per al català el gràfic 26 (Sorolla, 2018):
- La competència oral en català arribava al 99,9 % entre els catalanoparlants inicials i al 95,4 % entre els castellanoparlants inicials, i la competència oral en castellà era del 99,8 % entre els catalanoparlants inicials i del 100 % entre els castellanoparlants inicials.
- En les competències escrites, l’ensenyament no havia aconseguit encara que les referents al català fossin tan generals i equivalents: sabien escriure en català el 86,4 % dels de llengua inicial catalana i el 75,9 % dels de llengua inicial castellana, mentre que sabien escriure en castellà el 98, 8 % dels parlants inicials de català i el 99,5 % dels de llengua inicial castellana.
Font: Dades de l’EULP 2013.
Entre la població jove (quinze-dinou anys) la igualació de les competències encara era més completa: l’única limitació significativa és que un 2,3 % dels castellanoparlants inicials no sabien escriure en català.
Cal subratllar, però, que entre els al·lòctons —o nascuts fora de Catalunya— la competència en castellà el 2013 era molt general: no l’entén tan sols el 0,5 %, no el sap parlar el 0,6 % i no el sap escriure el 8,8 %. Per contra, la competència en català és clarament inferior, com mostra també el gràfic 26: no l’entén el 13,4 %, no el sap parlar pràcticament la meitat (45,7 %) i no el saben escriure pràcticament tres quartes parts (73,9 %). Aquesta és probablement la dificultat més significativa per al desplegament normal de les interrelacions en català com a llengua patrimonial de cohesió, com ja havíem apuntat abans.
Tot i això, les dades varien segons l’edat d’arribada dels nascuts fora de Catalunya (gràfic 27), que té una incidència clara en les competències en llengua catalana (Sorolla, 2018: 7):
Entre els que han arribat abans dels 5 anys el nivell de competència és quasi universal, havent-hi menys del 10 % que declara no saber parlar-lo. Els que han arribat entre els 6 i els 12 anys ja tenen percentatges majors de no competents en català, que se situen entre el 10 i el 30 %. En el cas dels arribats entre els 13 i els 17 anys superen el percentatge del 30 % que no sap parlar el català, i entre els arribats a partir dels 18 anys, els que declaren no saber parlar català són més de la meitat.
Font: Dades de l’EULP 2013.
Aquesta dinàmica, com indica Sorolla (2018), s’ha corregit per l’efecte del sistema educatiu (vegeu-ho als gràfics 28 i 29):
Si limitem l’anàlisi a la població jove (15-29 anys), es mostra com tots els jóvens al·lòctons arribats abans dels 14 anys declaren saber parlar català. Per tant, els arribats durant l’educació primària fins al primer cicle de secundària han après a parlar en català. Els arribats a partir dels 15 anys mostren ja mancances més importants, però encara inferiors a les dels que han arribat en edat adulta.
Per tant, es pot afirmar que en les últimes dècades el sistema educatiu de Catalunya ha estat capaç d’alfabetitzar en les dues llengües la població autòctona i la població al·lòctona arribada abans dels catorze anys (segon cicle de secundària).
Font: Dades de l’EULP 2013.
Font: Dades de l’EULP 2013.
També en aquest cas l’EULP 2018 ofereix dades més recents, en què es percep l’evolució (gràfic 30).
Font: Dades de la DGPL i de l’Idescat.
Recordem, tot i això, que la distribució territorial de la població nascuda fora de Catalunya i consegüentment també dels grups amb llengües d’identificació diferents no és homogènia, sinó que varia localment fins i tot en determinats pobles i barris (Porcel et al., 2011): aquesta és sens dubte una limitació de les oportunitats d’interrelació que es dedueixen de l’estat general de les competències lingüístiques, i que poden afectar especialment les oportunitats de relacionar-se en llengua catalana en determinats territoris (o en occità a la Vall d’Aran).
L’EULP 2018 ofereix aquestes dades sobre el coneixement de català segons els territoris (taula 8).
Les dades relatives a les llengües inicials, d’identificació i habituals a la Vall d’Aran són il·lustratives en aquest sentit (IPL, 2017: 115), tal com podeu veure al gràfic 31.
Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de 2013, la llengua habitual del 55,1 % de la població de la Vall d’Aran és el castellà, per davant de l’occità (17,6 %) i del català (16,4 %), mentre que el percentatge del castellà com a llengua d’identificació és uns deu punts inferior. La diferència entre el percentatge de l’occità com a llengua d’identificació (21,7 %) i com a llengua habitual (17,6 %) també és significativa, igual que la reducció del percentatge d’identificació amb altres llengües o combinacions (14,3 %) a la meitat (7 %) en tant que llengües habituals. Afegim que entre les llengües inicials hi tenen una presència significativa el romanès (5,5 %) i el gallec (3,5 %).
Les dades més recents (EULP 2018) es mostren en el gràfic 32.
Un factor que pot limitar l’ús d’una llengua, encara que sigui relativament coneguda, com el català o l’occità, especialment en segons quins àmbits socials, és el nivell de competència en les quatre habilitats —entendre, parlar, llegir i escriure. La tipologia de coneixements de català i castellà que mostra el gràfic 33 és prou il·lustrativa en aquest sentit (EULP 2013, I: 65).
La distribució dels usos lingüístics en la societat de Catalunya es pot resumir en les paraules de Torrijos i Solé (2018):
En societats multilingües com la catalana les pràctiques lingüístiques de bona part de les persones tendeixen a incloure la utilització quotidiana de més d’una llengua. Les dades de què es disposa a Catalunya indiquen que la llengua emprada oscil·la clarament segons el context i, sobretot, això passa entre la població més jove on els usos combinats de català i castellà i altres llengües són més freqüents.
Tot i això, una anàlisi minuciosa dels percentatges declarats[23] d’ús habitual del català i el castellà (EULP 2013, I: 128) mostra que «només una de cada vint persones va declarar que no parlava mai en castellà, mentre que un de cada quatre residents a Catalunya va afirmar que mai no parlava en català, una xifra que prové de sumar el 19,4 % de monolingües castellanoparlants i un nodrit percentatge d’al·loglots que poden usar el castellà, però no enraonen mai en català».
Des d’un punt de vista evolutiu, el creixement dels que no usen el català entre 2003 i 2013 —degut, en part, però no exclusivament, al canvi demogràfic— és molt rellevant, com mostra també el gràfic 34 (ibíd.):
El nombre dels no-usuaris de català ha anat augmentant de manera ràpida i constant al llarg del decenni. Així, si l’any 2003, els que deien no usar el català mai eren un 14,2 % de la població —és a dir, quasi 800.000—, cinc anys després ja constituïen el 19,5 % de la població —o sigui 1,2 milions—, i cinc anys després havien esdevingut el 25,4 % o 1,6 milions.
Un dels factors d’aquesta evolució és que només un petit percentatge dels nascuts fora de Catalunya s’ha incorporat ara per ara a l’ús del català: «tan sols un 15,6 %, mentre que l’ús que fa del castellà és del 73,6 %». Entre els nascuts a Catalunya, els percentatges són més favorables a l’ús del català, però tot i això, «la xifra dels que declaren un percentatge inferior a 10 % supera el mig milió i els que declaren un ús inferior al 31 % són més de 800.000» (EULP 2013, I: 129-130). En aquest sentit, novament, el lloc de residència pot esdevenir un factor de segregació que dificulti el coneixement i l’ús del català en les interaccions (Porcel et al., 2011).
Les dades més recents (EULP 2018) confirmen que tres quartes parts de la població usen el català al llarg d’un dia normal, mentre que una quarta part no en fa ús (gràfic 35).
Si es desglossen per àmbits d’ús les llengües habituals declarades pels enquestats, la distribució es diversifica (EULP I: 133-134), però «en cap dels àmbits estudiats es dona el cas que més del 50 % dels parlants usin exclusivament el català o el castellà», i les altres llengües hi tenen una presència escassa (gràfic 36).
Les dades equivalents de l’EULP 2018 presenten algunes variacions dins d’una distribució semblant (gràfic 37).
En bastants casos, com és lògic, l’ús depèn en bona part de l’oferta professional existent[24] o de la presència predominant en l’entorn d’interlocutors d’una llengua o una altra: així, el català «apareix més sovint en els usos amb les administracions de la Generalitat i local, i en les relacions amb companys d’estudi actuals. També tendeix a estar per sobre de la mitjana —però no pas per sobre del castellà— en els usos en les relacions de serveis, com ara en interaccions amb els metges, els bancs i en algunes de les relacions comercials, com ara les botigues, tot i que als grans establiments comercials queden una mica per sota de la mitjana» mentre que el castellà predomina «en les relacions amb l’Administració de l’Estat radicada a Catalunya, als grans establiments comercials i amb els veïns».
Si tenim en compte que els usos professionals —a diferència dels purament personals— poden ser regulats per les institucions públiques o per les organitzacions de què depenen els treballadors, podem deduir de quina manera es pot afavorir el respecte de la disponibilitat lingüística —els usos de català o castellà preferits per part dels ciutadans— i contribuir així a un equilibri més favorable a la cohesió social.
L’estudi EULP 2018 ofereix informació interessant sobre la llengua que declaren usar els professionals que tenen relació amb el públic, amb una proporció clarament favorable a les combinacions entre català i castellà (gràfic 38).
Les dades de 2013 corresponents a la població que sap parlar el català mostren clarament que l’ús de la llengua depèn de la disponibilitat existent en els diferents àmbits, tal com reflecteix el gràfic 39 (EULP 2013, I: 139).[25]
En qualsevol cas, (EULP 2013, I: 155), l’existència de dues llengües predominants en els usos públics no indica en absolut «l’existència de dues poblacions unilingües que visquin de costat».
L’estudi de Garcia sobre el capital social de Catalunya (2015: 234) no identifica tampoc que les diferències d’idioma siguin percebudes com a causa rellevant de problemes potencials, i la distància entre les apreciacions segons la llengua habitual no és gaire acusada (taula 9).
No s’aprecia l’existència de polarització lingüística, com en alguna altra societat multilingüe, ni es detecta un comportament significatiu de rebuig a la comunicació en cap de les dues llengües, i això és indicatiu d’un estat relativament satisfactori de cohesió sociolingüística, però en detriment de les llengües patrimonials —català i occità—, que no arriben a assumir plenament el paper de llengües de cohesió que els correspon.
L’anàlisi dels usos lingüístics permet obtenir (EULP 2013, I: 169) una representació dels grups lingüístics més matisada que la dels grups d’identificació lingüística que hem mostrat anteriorment (taula 10).
Per a una anàlisi detallada per sectors de l’ús de les llengües a la Vall d’Aran, vegeu l’Estudi d’usos lingüístics de la població (EULP 2013, II: 115 i s.).
Un indicador interessant de la interacció fluida entre grups lingüístics és la informació que proporciona l’EULP 2013 sobre el comportament en les converses bilingües —en què intervenen interlocutors amb llengües habituals diferents. Tot i això, cal tenir en compte que les dades es basen en l’ús declarat —i no en l’ús observat— i que no distingeixen les converses entre particulars de les converses de caràcter professional, en les quals el comportament individual no és plenament espontani (Marí, 2012).
Els dos gràfics següents (EULP 2013, I: 194) resumeixen el comportament dels interlocutors segons la llengua en què s’inicia la conversa, i s’hi pot comprovar el predomini clar de la convergència a la llengua de l’interlocutor, mostra clara de l’absència de confrontació lingüística (gràfics 40 i 41).
Atesa la proporció creixent que ocupen en les activitats habituals, també val la pena donar compte de l’ús de les llengües en la relació amb els mitjans de comunicació i les comunicacions digitals. En termes globals, el consum de continguts audiovisuals de tot tipus —descarregats o en línia, TV convencionals i de pagament— en català és del 64,9 %, inferior al percentatge del castellà, un 78 %. Els continguts en altres llengües representen un 9,2 % (IPL 2017, segons dades de l’EPL 2015), tal com podem veure en el gràfic 42.
La ràdio és el mitjà en què més clarament predomina l’audiència en català, que s’ha incrementat al llarg dels darrers anys (gràfic 43).
En el cas de la xarxa Internet, el predomini correspon al castellà, si bé l’ús del català hi ha crescut (gràfic 44).
La presència de l’oferta en català a la xarxa és notable, en proporció a les dimensions de la nostra comunitat lingüística, com mostren els gràfics 45 i 46 (IPL 2017: 21):
El català és present a nou dels deu webs més consultats a Catalunya (a Google, Facebook, YouTube, La Vanguardia, Twitter, Live, Ara, El Periódico i El País), a set de les deu aplicacions de missatgeria (a WhatsApp, Facebook Messenger, Skype, Hangouts, Telegram, Yahoo Messenger i Snapchat) i a quatre xarxes socials de les deu (a Facebook, Twitter, Google+ i Snapchat).
L’IPL 2017 (p. 22) ofereix altres dades significatives de l’ús de les llengües en l’entorn digital: el 34,7 % dels consumidors catalans tenen el telèfon mòbil configurat en català, en castellà un 61,5 %, i en anglès, un 3 %. En la configuració lingüística dels ordinadors personals les proporcions són semblants: un 35 % en català, un 58,7 % en castellà, i en anglès, el 2,9 %.[26]
Pel que fa a les llengües en els consums culturals l’any 2017 (IPL 2017: 24-27), el 39,4 % de les persones que van escoltar música ho va fer en català, el 69 % en castellà i el 85,6 % en altres llengües. En el cinema la desproporció és molt més gran: l’11,4 % dels espectadors ha vist la darrera pel·lícula en català, el 84,6 % l’ha vista en castellà i l’11,9 %, en altres llengües. Pel que fa al consum de pel·lícules o sèries per internet, el 16,6 % van ser en català, el 70,6 % en castellà i el 21,6 %, en altres llengües. Quant als llibres, el 25,7 % han llegit un llibre en català, el 65,5 % ho han fet en castellà i el 8,5 %, en altres llengües. El teatre, en canvi, és un àmbit en què predomina el català: el 57,4 % dels espectadors de teatre i arts escèniques ha vist l’últim espectacle en català, el 41,1 % l’ha vist en castellà i el 12,2 %, en altres llengües.
En la major part d’aquests àmbits, la desproporció de l’oferta cultural en català explica que el consum no afavoreixi el seu paper de llengua de cohesió, com mostren els exemples de la ràdio i el teatre, en què l’oferta és més equilibrada. Caminal (2010) ofereix una anàlisi interessant dels condicionaments del mercat perquè l’oferta en català pugui ser equiparable a la de castellà.
L’estudi de Garcia (2015) mostra també algunes diferències significatives segons la llengua pròpia en l’ús de determinats mitjans informatius o sistemes de comunicació digital. Per exemple, en la freqüència d’accés als mitjans (ibíd.: 208-209) i en l’ús d’Internet (ibíd.: 205), com podem veure en les taules 11 i 12.
[23]. Lògicament, són percentatges que no es corresponen amb exactitud a l’ús real, sinó a les percepcions, però tenen un valor indicatiu considerable.
[24]. En algunes localitats hi ha estudis que mesuren l’oferta en català en l’espai públic: vegeu Ofercat (http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/dades_i_estudis/mon-socioeconomic/oferta/ofercat_1_descripcio).
[25]. En aquest apartat, com en molts d’altres, l’EULP 2013 ofereix informacions molt més detallades.
[26]. Sobre aquest punt és especialment important la recent Resolució del Parlament Europeu, de l’11 de setembre de 2018, sobre la igualtat lingüística en l’era digital (2018/2028, INI).
Per més que no coneixem dades que permetin mesurar directament quina és la valoració que fa la població de la diversitat lingüística en concret, les preferències lingüístiques de cara al futur permeten deduir que són minoria els que desitjarien un entorn futur monolingüe —en català, castellà o una altra llengua—: segons dades de l’EULP 2013, el 36,7 % voldrien un equilibri entre català i castellà, el 34 %, un predomini del català, el 16,6 %, un predomini del castellà i el 9,7 %, altres llengües o combinacions (Torrijos i Solé, 2018).
Les preferències que recull l’EULP 2018 també són clarament favorables a les combinacions de llengües (gràfic 47).
En el cas de la Vall d’Aran (EULP 2013 II: 138), un 32,4 % de la població desitja un futur en què es parlin l’occità, el català i el castellà, un 5,3 % només l’occità i un 7,1 % l’occità i el català (poc més de la meitat, doncs, combinacions amb l’occità); els que prefereixen un futur sense occità són un 14,6 % català i castellà, 4,8 % només català i 14,2 % només castellà.
En una societat en què conviuen grups lingüístics tan diversos —amb un total de prop de tres-centes llengües— i que es caracteritza pel gran volum de relacions internacionals de tipus comercial, turístic i cultural, és especialment important que la població valori positivament totes les llengües i cultures que conté. Les dades de l’EULP 2018 sobre les principals llengües inicials de la població posen en relleu el capital lingüístic de la societat catalana (gràfic 48).
El reconeixement del valor de totes les llengües d’origen és un factor individual d’autoconfiança per als nous ciutadans, que sens dubte afavoreix la seva identificació amb la societat receptora. Al mateix temps, mantenir activades les competències en les llengües d’origen representa un ventall de recursos per a les relacions internacionals i ofereix als nous ciutadans oportunitats de rendibilitzar els seus coneixements. Les polítiques australianes de diversitat productiva són un precedent interessant en aquest sentit. Podeu trobar-ne una descripció valorativa a Syed (s. a.).
Cenyint-nos a la relació de les llengües amb la mobilitat social, hi ha correlacions clares en alguns llocs de residència, entre la llengua pròpia dels joves d’origen extern —sobretot quan és diferent del català i el castellà— i la dificultat d’accés als nivells més alts d’educació i d’ocupació. Aquest és un inconvenient per a la cohesió social, que no es pot resoldre únicament amb l’acció escolar i que reclama altres mesures complementàries (Porcel et al., 2011). D’altra banda, Belzunegui i Urteaga (2013) també constaten que les xarxes de relació entre la població d’origen extern i la societat del seu entorn estan condicionades per factors lingüístics i per desigualtats o estratificacions socials que l’escola no arriba a corregir. Segons aquest estudi, les relacions entre joves en els barris populars s’estableixen per afinitat lingüística, i segons els barris varia la freqüència d’ús del català i el castellà en les relacions socials, però amb l’edat creix la relació amb famílies de llengua catalana.
Al costat d’això, les conclusions de l’estudi de Cappellari i Di Paolo (2015: 29-30) són especialment interessants sobre aquest punt, perquè el seu treball estudia els efectes del model lingüístic educatiu català des de 1983 per mitjà de cohorts de diferents edats i nivells educatius, i la correlació corresponent amb el nivell d’ingressos laborals. Sembla que un any d’escolarització en català i castellà comporta de mitjana un punt percentual de millora salarial. La seva conclusió és que la mà d’obra no catalana obté millores salarials gràcies al seu nivell de competència lingüística, i que el model educatiu contribueix a reduir la segregació i afavoreix el desenvolupament d’una societat unitària, amb uns efectes positius que s’estenen a totes les cohorts, independentment del seu origen, i particularment a persones amb antecedents familiars desfavorables.
Di Paolo i Raymond (2012) havien estudiat específicament el valor econòmic del coneixement de català en termes d’ingressos, centrant-se en la primera i segona generació de persones arribades a Catalunya des de l’estranger o la resta de l’estat i deduïen que el coneixement de català implicava un 7,5 % d’increment dels ingressos.
La percepció del valor instrumental del català es manifesta també en les dades sobre les persones que voldrien millorar-ne el coneixement. Segons l’EULP 2018, un 35,7 % de la població —entre els quals 797.500 nascuts a l’estranger— volen aprendre o millorar els coneixements de català, i el grup d’edat que manifesta més interès és el de trenta a quaranta-quatre anys (un 43,6 %), una franja d’edat eminentment activa (gràfic 49).
Evidentment, la valoració instrumental de les llengües en col·lectius professionals concrets varia d’acord amb els seus interessos específics, tal com apunten Torrijos i Solé (2018) a partir d’un estudi qualitatiu d’Alarcón (2007) amb tres grups —euroexecutius alemanys en multinacionals alemanyes, joves europeus (francesos, anglesos i alemanys) en el sector de noves tecnologies de Barcelona i operaris industrials romanesos del Montsià. Les llengües usades en l’activitat professional i la valoració dels coneixements lingüístics en la selecció de personal són factors determinants. I els itineraris d’adaptació lingüística dels immigrats i els seus descendents són molt diversos (Alarcón i Parella, 2013).
En el context de la mundialització, predomina la mentalitat favorable a l’absència de regulacions lingüístiques per a la mobilitat (Alarcón, 2011). Per aquest motiu, és especialment important per a la inclusió i la cohesió social que es tinguin en compte les propostes del projecte europeu MIME.
Tot i això, com reporten Torrijos i Solé (2018), «en els estudis que han realitzat diversos autors —com Rendon (2007), Alarcón (2015), Di Paolo i Estors (2010)— sobre els efectes en el mercat de treball dels coneixements de català dels treballadors, es conclou que el coneixement de català augmenta l’ocupabilitat i millora l’estatus professional i, fins i tot, s’observa que l’efecte net de saber català augmenta entre un 14 % i un 15 % les rendes del treball». Cal matisar que aquestes dades inclouen el mercat públic de treball, en què els efectes de la competència lingüística són diferents del mercat privat, en el qual no s’ha desenvolupat la gestió adequada del multilingüisme en les comunicacions ni en la selecció de personal, com preconitzava l’estudi ELAN.cat (2009).
Evidentment, la cohesió social depèn en bona part de la confiança en l’ordenament jurídic del pluralisme lingüístic de la societat i de les polítiques públiques i corporatives que gestionen l’adquisició de les llengües i les relacions lingüístiques en els diversos àmbits socials.
Des d’aquest punt de vista, hi ha dades que indiquen que la gestió de la diversitat lingüística a Catalunya no suscita preocupacions especials entre la societat. Segons el CEO (2016), la valoració de l’afectació de la política lingüística en la vida quotidiana era poc rellevant (gràfic 50).
Addicionalment, el mateix estudi indicava que la política lingüística figurava entre les més ben valorades (gràfic 51).
La distribució de les valoracions i l’evolució respecte a valoracions anteriors és també indicativa d’una aprovació alta i creixent (gràfic 52).
Les dificultats per a la cohesió social en la seva dimensió sociolingüística procedeixen sobretot de les limitacions que el marc estatal imposa a les institucions catalanes per a ordenar satisfactòriament la diversitat lingüística de la societat.
Tal com exposa Eva Pons en el seu informe (2018), la Generalitat de Catalunya disposa de facultats importants per a intervenir en la regulació de la diversitat lingüística, però no són suficients ni són respectades.
L’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya, com a norma institucional bàsica defineix el marc del plurilingüisme;[27] la legislació lingüística desplega el marc estatutari en els diferents sectors, també pel que fa a l’oficialitat de l’occità aranès i la llengua de signes catalana, i hi ha un conjunt d’institucions públiques[28] que gestionen el funcionament lingüístic de la societat.
L’article 143 de l’Estatut atribueix a la Generalitat «la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l’abast, els usos i els efectes jurídics de la seva oficialitat, i també la normalització lingüística del català», però a partir de la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional aquesta competència no ha estat gaire efectiva davant de les institucions de l’Estat, que legislen sense respectar-la.
[27]. Especialment als articles 6 —llengua pròpia i llengües oficials—, 11 —l’Aran—, 12 —territoris de llengua catalana—, 32-36 —drets i deures lingüístics—, 102 —personal judicial— i 147 —notaries.
[28]. Tant de la mateixa Generalitat —la Direcció General de Política Lingüística, el Consorci per a la Normalització Lingüística, l’Agència Catalana del Consum, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Servei de plurilingüisme del Departament d’Ensenyament, el Servei de primera acollida de la Generalitat, els equips de normalització lingüística en l’àmbit judicial, etc.— com dels ens locals o altres institucions —universitats, col·legis professionals, etcètera.
Tal com remarca Eva Pons (2018), «la STC 31/2010 agreuja la devaluació que ja havia patit anteriorment l’autonomia lingüística dins la jurisprudència constitucional, atès que el TC hi rebutja la “funció constitucional” de l’Estatut d’autonomia (negació explícita dins la Sentència de la noció prèvia de “bloc de la constitucionalitat”) i no reconeix la contribució necessària de la norma estatutària a la configuració del model de pluralisme lingüístic constitucional. Aquest canvi de paradigma jurisprudencial incideix negativament sobre la capacitat de les institucions d’autogovern d’assegurar un estatus satisfactori al català en un marc de plurilingüisme equitatiu».
Les sentències recents del Tribunal Constitucional no tenen en compte la condició de llengua pròpia —patrimonial, territorial— del català o l’aranès i qüestionen la plena oficialitat del català en àmbits importants per a la cohesió social (Pons 2018):
- L’acollida lingüística dels immigrants, pel que fa a la integració lingüística (Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social: STC 87/2017).
- El model de conjunció lingüística de l’educació, quant a la voluntat de condicionar l’ús vehicular de les llengües oficials (Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre de millora de la qualitat educativa: STC 14/2018).
- El sistema de comunicació audiovisual en l’àmbit català, que es planteja com a subsidiari, subordinat i fragmentat respecte de l’estatal (Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual: STC 86/2017).
- Les quotes en el cinema, que es limiten quant al percentatge admissible per a fer referència a principis legals de caire més general sobre els límits de la intervenció pública de l’autonomia, fixats a posteriori pel legislador estatal (Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat: STC 89/2017, de 4 de juliol).
- Les obligacions lingüístiques en l’àmbit socioeconòmic o del consum, respecte de les quals el TC sembla suggerir a l’Estat —a l’empara d’un títol competencial tan discutible com el de l’article 149.1.1 CE— que dicti una normativa lingüística uniforme (o uniformitzadora) si pretén oposar-se a la decisió vehiculada per la llei catalana (STC 88/2017, de 4 de juliol i STC 54/2018).
La valoració que fa Eva Pons d’aquesta regressió en els àmbits més favorables a la recuperació del català com a llengua de cohesió social és clara:
No es pot dubtar que el procés actual de recentralització política i administrativa dins l’Estat espanyol, i les seves manifestacions en àmbits molt diversos (Administració electrònica i plataformes estatals, mesures de liberalització econòmica que restringeixen l’àmbit d’actuació autonòmic, intervenció pública estatal en nous sectors, control estatal de mitjans de comunicació, etc.) funciona com una palanca per expandir l’ús de la llengua castellana en àmbits públics —o subjectes a una intervenció pública— en què el català havia aconseguit entrar.
Encara més, la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem ha tendit a desvirtuar l’eficàcia jurídica de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries com a tractat internacional ratificat pel Regne d’Espanya, com és el cas de la STC 56/2016, de 17 de març, sobre la Llei de llengües d’Aragó i de la Interlocutòria TC 166/2005, de 19 d’abril, sobre l’ús de la llengua oficial distinta del castellà en la justícia.
La STC 31/2010 representa en realitat una reinterpretació restrictiva del marc constitucional, que buida de contingut el caràcter de llengua pròpia i qüestiona qualsevol regulació favorable al català o l’occità a partir d’una contradicció flagrant (Pons 2018):
- D’una banda, fixa la imperativa «igualdad de las lenguas oficiales que deriva del modelo constitucional de cooficialidad» en contra de les normes que protegeixen o fomenten les llengües pròpies (STC 11/2018, pel que fa a l’occità/aranès).
- De l’altra, nega la possibilitat d’equiparació jurídica de les llengües oficials pròpies amb el castellà dins del territori propi —del català a Catalunya o de l’aranès a l’Aran—, en reservar només al castellà —i excloure expressament per a la resta de llengües— el deure general de coneixement (STC 31/2010, FJ 14).
Els drets lingüístics derivats de l’oficialitat del català o de l’aranès es veuen debilitats en camps decisius, en què prevalen altres interessos, com la llibertat d’empresa (SSTC 88/2017, de 4 de juliol i STC 54/2018) o la unitat del poder judicial (STC 31/2010, FJ 22).
La conclusió d’Eva Pons és que davant d’aquesta regressió es fa difícil que la Generalitat pugui legislar per tal d’assegurar un estatus satisfactori per al català o l’occità i que no es pot mantenir una actitud passiva davant d’aquesta greu involució.
Reproduïm el plantejament d’Eva Pons en el seu informe, que plasma gràficament l’arrel del contrast entre dues concepcions de la diversitat lingüística (Pons, 2018):
Les institucions d’autogovern de Catalunya han reconegut la importància i el valor del plurilingüisme. N’és una mostra el preàmbul del projecte d’Estatut d’autonomia, aprovat per gairebé el 90 per cent del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2015, que deia: «La nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge, ha acollit també altres llengües i altres manifestacions culturals, s’ha obert sempre a l’intercanvi generós, ha construït un sistema de drets i llibertats, s’ha dotat de lleis pròpies i ha desenvolupat un marc de convivència solidari que aspira a la justícia social».
El contrast entre la dicció del preàmbul aprovat inicialment pel Parlament i el text del preàmbul estatutari que van acabar aprovant les Corts Generals —«La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de dret, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes»— és prou expressiu de l’oposició dels poders estatals —mantinguda en el temps des de l’any 1978, tot i que les formes puguin variar—, a reconèixer la capacitat política de Catalunya per poder formular i aplicar un model propi de convivència lingüística.
Els principis d’equitat i seguretat lingüística en què s’ha de fonamentar un plurilingüisme favorable a la cohesió social són clars (Pons, 2018): polítiques adreçades a la normalització —és a dir, a la reversió de la situació subordinada— de les llengües pròpies i a la protecció de les llengües més febles, d’acord amb els principis juridicopolítics de territorialitat i personalitat dels drets lingüístics; reconeixement i gestió adequada de les llengües de la immigració; reconeixement de la dimensió funcional d’ús d’altres llengües de la població i internacionals, en un context que garanteixi el dret de les persones a viure la seva identitat lingüística.
El contrast entre aquest plantejament i la ideologia que traspua el Tribunal Constitucional no pot ser més flagrant, com es manifesta en la Sentència 11/2018, dictada en el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’occità/aranès,[29] que qualifica reiteradament d’imposició —a banda de declarar-ne la inconstitucionalitat— les previsions legals relatives a un ús preferent de l’aranès per part de les administracions del territori o l’Administració de la Generalitat quan s’hi relacionen (Pons, 2018).
En la mesura que la cohesió social és el resultat de l’adopció d’un determinat ordenament jurídic amb les regulacions i els valors inherents, cal reconèixer que la llengua i la cultura catalanes encara pateixen uns dèficits importants de legitimació social, en bona part a causa de l’actuació de l’Estat, que s’allunya de l’article 3.3 de la Constitució i promou un nacionalisme banal —en el sentit de Billig— tendent a problematitzar la llengua catalana i promoure el castellà com a llengua no marcada i neutral. Tal com diu Eva Pons (2018):
El rebuig explícit del paper cohesionador de la llengua catalana —idea de «llengua comuna»— i de la necessitat de conèixer-la o d’emprar-la en àmbits determinats —que es presenta sota la defensa d’un fals «bilingüisme»— forma part del discurs de formacions polítiques que han tingut cert auge a Catalunya i fins i tot es pot detectar, de manera implícita, en el discurs públic de certs responsables institucionals —d’ajuntaments (com el de Barcelona), responsables universitaris, etc.
Aquests condicionaments estatals per a la definició d’un model plurilingüe sense ingerències dificulten també la formulació clara, equitativa i inclusiva del paper rellevant que ha de tenir a Catalunya la llengua castellana, amb garanties de plenitud d’exercici dels drets lingüístics personals.
L’acomodació de les institucions públiques a les llengües de la immigració ha fet passes significatives, malgrat les limitacions: el Servei de primera acollida, la xarxa d’acollida de l’Ajuntament de Barcelona, els serveis lingüístics universitaris, els serveis judicials de traducció, etc. I les facilitats d’aprenentatge de les llengües oficials també són considerables, llevat del cas que ja hem apuntat, dels immigrats amb dificultats per a seguir sistemes formals d’aprenentatge en el seu entorn laboral i de residència. És imprescindible promoure a gran escala la interrelació en català amb formes de participació social, cultural i cívica, seguint l’exemple de diverses associacions culturals i cíviques, en el marc d’una política d’interculturalitat ambiciosa i transversal. La mobilitat i la inclusió són condicions irrenunciables de la cohesió social, com subratlla el projecte europeu MIME.
Però més enllà d’aquest conjunt de mesures, el compromís públic amb la cohesió social plurilingüe entorn de les llengües patrimonials reclama polítiques interculturals i d’equitat social a gran escala, renovant el màxim consens transversal sobre l’estatus públic i institucional de les llengües malmès per la Sentència STC 31/2010, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a determinades formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics…).
[29]. De la qual va ser ponent Encarna Roca.
L’ordenament de la diversitat lingüística a l’Estat espanyol amb la Constitució de 1978 ha estat considerat un exponent de plurilingüisme desigual, en comparació amb el plurilingüisme igualitari d’altres estats com Suïssa, Bèlgica, el Canadà, Finlàndia o Malta, en què diverses llengües comparteixen l’oficialitat en el conjunt del territori estatal. Tal com exposa Pons (2018):
- El castellà és l’única llengua amb oficialitat en tot el territori estatal.
- No hi ha pràcticament cap reconeixement ni ús de les altres llengües oficials en les institucions generals de l’Estat.
- L’oficialitat del català i l’occità és estrictament territorial.
- La fragmentació politicoadministrativa de l’àrea de llengua catalana condiciona fortament les possibilitats de coordinació i la projecció internacional de la llengua.
- No hi ha àmbits d’exclusivitat autonòmica en les competències per a la regulació sectorial de les llengües, que són condicionades en tots els sectors per la intervenció estatal.
- La judicialització creixent de les regulacions lingüístiques fa difícilment viable l’establiment d’un model propi de plurilingüisme equitatiu a Catalunya.
El marc autonòmic aspirava a compensar el desequilibri favorable a la llengua oficial de l’Estat amb el reforçament del caràcter de primus inter pares de la llengua pròpia del territori, amb la finalitat que pogués aspirar a ser la llengua comuna de cohesió social en el seu espai històric. Aquesta hauria pogut ser una evolució equitativa del règim lingüístic de 1978, però l’evolució ha estat la inversa, com exposa en el seu informe Eva Pons (2018).
El mandat constitucional de respecte i protecció de les modalitats lingüístiques que establia l’article 3.3 de la Constitució no s’ha interpretat com un compromís d’acció positiva de tots els poders de l’Estat per a reconèixer i promoure el plurilingüisme amb mesures concretes.
La ratificació per l’Estat, l’any 2001, de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries no sols no ha implicat un compromís actiu en el reconeixement de les llengües emparades per aquest tractat internacional, sinó que ha donat lloc a reiterades reconvencions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa davant de les omissions i contravencions dels compromisos adquirits lliurement per l’Estat espanyol.
Al cap de quaranta anys de vigència de la Constitució de 1978, els fets mostren clarament l’actitud adversa de l’Estat respecte al plurilingüisme:
a) El Consejo de las Lenguas Oficiales creat l’any 2007 ha estat pràcticament inactiu.
b) Les expectatives que obria el Memoràndum sobre les llengües a la UE de 2004 s’ha vist completament frustrat.
c) La STC 31/2010 ha negat l’ús extraterritorial de la llengua catalana que preveia l’article 33.5 de l’Estatut d’autonomia —«Els ciutadans de Catalunya tenen dret a relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal, d’acord amb el procediment establert per la legislació corresponent».
d) Les Corts Generals s’han negat reiteradament a reformar els aspectes lingüístics de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ).
e) La iniciativa legislativa popular «Televisió sense fronteres» de l’any 2010 ha topat amb el rebuig de les Corts.
Són exemples que es podrien ampliar i que s’han accentuat amb el clima de catalanofòbia creixent des dels fets de l’1 d’octubre de 2017.
En definitiva, davant de la incidència social creixent del multilingüisme deguda a la globalització en molts sectors rellevants de la societat —educació superior, cultura, tecnologia, negocis, etc.—, l’Estat tendeix a reduir l’espai de les llengües oficials territorials i a protegir l’exclusivitat del castellà en l’espai estatal i internacional, relegant les polítiques lingüístiques autonòmiques a mesures de foment sense eficàcia regulativa.
La conclusió de l’informe d’Eva Pons (2018) és clara: l’establiment d’un model lingüístic estatal que garanteixi la primacia de cada llengua en el seu espai històric, com a llengua comuna de cohesió social, no sembla factible en el marc constitucional vigent, d’acord amb la interpretació que n’ha fet la STC 31/2010 i les resolucions judicials posteriors, i en el context polític actual tampoc sembla viable una reforma constitucional que ho faci possible.
Davant de l’erosió de l’oficialitat —una autèntica desoficialització sectorial en molts de casos—, només la consecució de facultats sobiranes de regulació del pluralisme lingüístic —i no condicionades com ara per les interpretacions de tribunals espanyols— permetrà assolir un estatus satisfactori per al català i les altres llengües que conviuen a Catalunya, i projectar internacionalment les llengües pròpies sense restriccions. Només així es podrà definir l’estatus públic i institucional de les llengües, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a les diverses formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics, etc.).
Tanmateix, fins i tot en un marc de sobirania cal tenir en compte factors ja presents en la situació actual —pes demogràfic, mobilitat de persones, globalització econòmica, revolució digital, etc.—, i continuaran essent molt necessàries les polítiques lingüístiques de protecció i promoció de la llengua catalana i l’occitana, per a contrarestar les tendències favorables al castellà —que presumiblement no perdrien el suport d’un sector significatiu de la població—, o de l’anglès i altres llengües de major pes demogràfic i econòmic. I addicionalment, cal consolidar un nou marc de relacions amb els altres territoris de llengua catalana (Pons, 2018).
Un marc de sobirania efectiva pot resoldre també les limitacions actuals en l’àmbit europeu i internacional:[30]
a) L’absència de reconeixement del català en el règim lingüístic de la Unió Europea (UE), que té efectes limitatius en el territori de Catalunya.
b) La manca de garanties dins l’ordenament europeu dels drets lingüístics dels catalanoparlants en les seves relacions amb les institucions i òrgans de la UE.
c) La laminació o buidament de l’estatus d’oficialitat interna de la llengua catalana per l’efecte de les normatives de la UE que preveuen o exigeixen l’ús obligatori de les llengües oficials o del tractat en determinats tràmits administratius —expedició de llicències o certificats— o activitats privades —per exemple, etiquetatge i altres informacions als consumidors— que limiten la possible acció normativa de les institucions autonòmiques, atès que la norma europea només permet legislar en segons quins termes en la mesura que la llengua sigui oficial de la UE.[31]
[30]. Després del fracàs del Tractat constitucional europeu, en què es feia una menció a les llengües amb oficialitat territorial, també han estat completament inoperants els acords establerts per l’Estat espanyol amb diverses institucions europees per a facilitar l’ús del català i altres llengües autonòmiques oficials en virtut de les Conclusions del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE de 13 de juny de 2005. Només la possibilitat de transposar directament les normes europees, sense intermediació estatal, permet un tracte igualitari del català en relació amb les altres llengües —com pot ser el cas de la Directiva 2010/13/UE de serveis audiovisuals o de les que es poden derivar de la Resolució del Parlament Europeu, d’11 de setembre de 2018, sobre la igualtat lingüística a l’era digital.
[31]. La normativa europea també afavoreix la transposició o translació per l’Estat mitjançant normatives que estenen els àmbits d’ús obligatori de la llengua castellana —i d’exclusió de la llengua catalana—, la qual cosa incideix negativament en els drets lingüístics reconeguts per la legislació lingüística interna i l’estatus d’oficialitat del català.
Com a conclusió de síntesi dels diferents aspectes exposats en aquest informe, especifiquem quines són les grans qüestions que, des d’un punt de vista sociolingüístic, poden determinar el futur de la cohesió social a Catalunya:
- Des del punt de vista sociolingüístic és indispensable enfocar la cohesió social dins dels principis del plurilingüisme equitatiu: cada llengua, en el marc de la societat en què s’ha constituït històricament i on és la llengua patrimonial, ha de ser considerada la llengua de cohesió per excel·lència, sense subordinació a altres llengües de més difusió, amb un estatus, almenys, de primus inter pares. La cohesió social no pot justificar l’assimilació lingüística de cap comunitat en el seu propi espai històric. Les llengües de cohesió social a Catalunya han de ser l’occità aranès a la Vall d’Aran i el català a la resta del territori, respectant els drets de tots els altres grups lingüístics que s’hi han establert.
- La generalització del coneixement de català i castellà —occità, català i castellà en el cas de la Vall d’Aran— és la condició per a evitar alhora la subordinació de les llengües pròpies o patrimonials —que impediria que fossin llengües de cohesió social— i la desigualtat d’opcions lingüístiques en l’accés a qualsevol oportunitat laboral, cultural o social. La incapacitat o la resistència a la interrelació lingüística en la llengua patrimonial són obstacles importants per a la cohesió.
- Cal tenir en compte que les tendències sociolingüístiques no depenen tan sols dels comportaments de la població resident empadronada, que és l’objecte dels estudis d’usos lingüístics EULP. La societat catalana acull uns contingents importantíssims de població no empadronada o visitant que tenen un impacte important sobre l’evolució de la diversitat lingüística.
- A diferència d’altres identificacions i factors que influeixen en el sentit de pertinença, la identificació amb una llengua no té caràcter excloent: una persona es pot identificar amb més d’una llengua i desenvolupar sentits de pertinença complementaris, per exemple, a la seva llengua inicial i a la llengua de la societat d’acollida. És un error plantejar cap disjuntiva entre aquestes dues identificacions en una societat com la nostra, que ha acollit població d’orígens diversos.
- Des del punt de vista de l’evolució de la diversitat lingüística, les llengües usades en les relacions interpersonals en el context sociolingüístic immediat tenen una influència primordial: la composició lingüística i els usos lingüístics locals tenen molta importància, més que les proporcions globals de la diversitat lingüística de la societat catalana. L’escàs contacte d’alguns col·lectius immigrats amb el català en determinades zones i l’escassa disponibilitat de temps per a aprendre’l en cursos formals són aspectes que les polítiques lingüístiques i de cohesió social han de tenir molt presents. Cal tenir en compte que les xarxes de relació entre la població d’origen extern i la societat del seu entorn no sols estan condicionades per factors lingüístics, sinó en gran part també per desigualtats o estratificacions socials que l’escola no arriba a corregir.
- La tria de llengua en les converses de caràcter particular és i ha de ser plenament lliure. Però en les relacions entre els professionals i els seus públics, l’ús de la llengua oficial de preferència ha de ser garantit. L’absència d’oferta de béns o serveis en una llengua impedeix que sigui vehicle de cohesió social. La regulació —prescriptiva o indicativa— de l’ús de les llengües en la relació dels professionals amb els clients o usuaris per part de les organitzacions públiques o privades en què treballen, és una condició necessària per al respecte de les opcions lingüístiques del públic com a factor de cohesió. La disponibilitat de les llengües oficials ha de ser general en l’àmbit professional, i addicionalment convé afavorir-hi l’acomodació a altres llengües rellevants en l’entorn, com a factor de qualitat en l’atenció al públic.
- En l’oferta de serveis i béns de caràcter cultural, cal fer efectives les previsions de l’article 6 de la Convenció de la UNESCO sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals, que faculta els poders públics perquè regulin les llengües en què s’ofereixen aquells béns o serveis. Altrament, els avantatges competitius de les grans llengües en el mercat cultural i comunicatiu erosionen la viabilitat de les llengües menys difoses com a vincles de cohesió social.
- En una societat com la nostra, en què conviuen grups lingüístics tan diversos —amb un total de prop de tres-centes llengües— i que es caracteritza pel gran volum de relacions internacionals de tipus comercial, turístic i cultural, és especialment important que la població valori positivament totes les llengües i cultures que conté. El reconeixement del valor de totes les llengües d’origen és un factor individual d’autoconfiança per als nous ciutadans, que sens dubte afavoreix la seva identificació amb la societat receptora. Al mateix temps, mantenir activades les competències en les llengües d’origen representa un ventall de recursos per a les relacions internacionals i ofereix als nous ciutadans oportunitats de rendibilitzar els seus coneixements.
- El compromís públic amb la cohesió social plurilingüe entorn de les llengües patrimonials reclama polítiques interculturals i d’equitat social a gran escala, renovant el màxim consens transversal sobre l’estatus públic i institucional de les llengües.
- Moltes de les dificultats per a la cohesió social en la seva dimensió sociolingüística procedeixen de les limitacions que el marc estatal imposa a les institucions catalanes per a ordenar satisfactòriament la diversitat lingüística de la societat. Les sentències recents del Tribunal Constitucional no tenen en compte la condició de llengua pròpia —patrimonial, territorial— del català o l’aranès i qüestionen la plena oficialitat del català en àmbits importants per a la cohesió social: l’acolliment de la immigració, el model lingüístic educatiu, el mercat audiovisual, la llei de consum… És particularment inadmissible que es qualifiqui d’imposició la superació de la subordinació de les llengües patrimonials de Catalunya o que s’interpreti que representen la voluntat de marginar el castellà.
- Només la consecució de facultats sobiranes de regulació del pluralisme lingüístic —i no condicionades com ara per les interpretacions de tribunals espanyols— permetrà assolir un estatus satisfactori per al català i les altres llengües que conviuen a Catalunya i projectar internacionalment les llengües pròpies sense restriccions. Tanmateix, fins i tot en un marc de sobirania seran necessàries les polítiques lingüístiques de protecció i promoció de la llengua catalana i l’occitana per a contrarestar les tendències favorables al castellà o a l’anglès.
- La consolidació d’un marc de relacions amb els altres territoris de llengua catalana és indispensable per a l’evolució satisfactòria de la cohesió social en la dimensió sociolingüística. El Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) ja va cridar l’atenció sobre el Tractat d’Unió de la Llengua Neerlandesa, precedent europeu de coordinació entre diferents països de les institucions legislatives, executives i acadèmiques d’una mateixa comunitat lingüística.
Alarcón, Amado (2007). «El valor de las lenguas de los trabajadores europeos en Cataluña». Papers, núm. 85, p. 135-156.
— (2011). «Economia de la llengua». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21, p. 19-27.
Alarcón, Amado; Parella, S. (2013). «Linguistic integration of the descendants of foreign immigrants in Catalonia». Migraciones internacionales, vol. 7, núm. 1.
Barrieras, Mònica (2013). «La cruïlla del multilingüisme: les llengües dels catalans al segle xxi». Divèrsia [en línia], núm. 3. <https://www.upf.edu/diversia/_pdf/Llengues_a_Catalunya.pdf>.
Belzunegui, Ángel; Urteaga, Eguzki (2013). «Langue(s) dominante(s) et cohésion sociale. Le cas des quartiers populaires en Catalogne». Cahiers Internationaux de Sociolinguistique, núm. 4, p. 105-136.
Berger-Schmitt, Regina (2000). Social cohesion as an aspect of the quality of societies: Concept and measurement. Mannheim: Centre for Survey Research and Methodology.
Caminal, Ramon (2010). «Markets and linguistic diversity». Journal of Economic Behavior & Organization, vol. 76, núm. 3, p. 774-790.
Caminal, Ramon; Cappellari, Lorenzo; Di Paolo, Antonio (2018). «Linguistic skills and the intergenerational transmission of language». Barcelona GSE Working Paper Series, núm. 1053.
Caminal, Ramon; Di Paolo, Antonio (2015). «Your language or mine?». Barcelona GSE Working Paper Series, núm. 852.
Capdevila, Alexandra (2012). El paper de la llengua com a signe d’identitat nacional: Una aproximació. Barcelona: CEO.
Cappellari, Lorenzo; Di Paolo, Antonio (2015). Bilingual schooling and earnings: evidence from a language-in-education reform [en línia]. Document de treball de la Xarxa de Referència en Economia Aplicada, XREAP2015-03. <http://ssrn.com/abstract=2668296>.
Centre d’Estudis d’Opinió (2016). Dossier de premsa de l’enquesta sobre percepció de les polítiques públiques i valoració del Govern. Barcelona: CEO.
Coleman, Hywel (2015). Language and social cohesion in the developing world: (Selected Proceedings of the Ninth Language and Development Conference, Colombo, Sri Lanka, 2011). British Council & Deutsche Gesellschaft fur Internationale Zusammenarbeit.
Consell d’Europa (2014). Les langues pour la démocratie et la cohésion sociale. Diversité, équité, qualité. Soixante ans de coopération européenne. Estrasburg: Consell d’Europa. Unitat de les Polítiques Lingüístiques.
Di Paolo, Antonio; Estors, Laura (2010). «Els determinants del coneixement lingüístic de la població immigrada: una aproximació economètrica aplicada al cas del català». Llengua i Ús, núm. 47, p. 68-79.
Di Paolo, Antonio; Raymond, Josep Lluís (2012). «Language klnowledge and earnings in Catalonia». Journal of Applied Economics, vol. 15, núm. 1, p. 89-118.
Generalitat de Catalunya (2009). L’estudi ELAN.cat: Són prou multilingües les empreses catalanes? [en línia]. <http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/elan_cat.pdf>.
— (2018). Anàlisi de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya 2013. Vol. I: Coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. (Biblioteca Tècnica de Política Lingüística)
— (2018). Anàlisi de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya 2013. Vol. II: Edat, ocupació, lloc de naixement, classe social, territori i aprenentatge de català. (Biblioteca Tècnica de Política Lingüística)
— (2018). Informe de política lingüística 2017.
Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura (2015). Enquesta de participació cultural Catalunya 2015 [en línia]. DeCultura+. Generalitat de Catalunya, núm. 38. <https://dadesculturals.gencat.cat/web/.content/dades_culturals/09_fulls_decultura/arxius/38_DeCultura-PLUS-Participacio-2015.pdf>.
Garcia, Núria (2012) Percepció dels catalans sobre la immigració. Barcelona: CEO.
— (2015) Capital social a Catalunya. Barcelona: CEO.
Grin, François (2018). The MIME Vademecum: Mobility and inclusion in multilingual Europe. Grandson, Suïssa: Artgraphic Cavin.
Idescat (2018). Població que té el català com a llengua habitual: Àmbits del Pla territorial: 2018: Resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya [en línia]. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya. <idescat.cat/pub/?id=eulp>.
Jenson, Jane (2010). Defining and measuring social cohesion. Commonwealth & United Nations Research Institute for Social Development. Secretariat.
Junyent, Carme [et al.] (2005). Les llengües a Catalunya. Barcelona: Octaedro.
Kymlicka, Will (2001). «Minority nationalism and immigrant Integration». A: Politics in the vernacular: Nationalism, multiculturalism and citizenship. Oxford University Press.
Larsen, Christian Albrekt (2014). Social cohesion: Definition, measurement and developments. Aalborg: Aalborg Universitet. Institut for Statskundskab.
Marí, Isidor (2012). «Els usos lingüístics: tres consideracions sobre la delimitació conceptual, la consolidació i la modificabilitat». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22, p. 17-26.
— (2019) «Recensió de l’obra The MIME Vademecum. Mobility and inclusion in multilingual Europe» [en línia]. Revista de Llengua i Dret, núm. 71, p. 358-361. <https://doi.org/10.2436/rld.i71.2019.3319>.
Massaguer, Marina (2017). Desigualtat i categoritzacions socials de base lingüística a Catalunya: Posicionaments i discursos no catalanoparlants. Informe presentat al III Simpòsium EDiSo, «Desigualtat i Nous Discursos Socials» (Barcelona, 28-30 juny 2017).
Niessen, J (2000). Diversité et cohésion: De nouveaux défis pour l’intégration des immigrés et des minorités, Estrasburg: Consell d’Europa.
OCDE (2011). Perspectives on global development 2012: Social cohesion in a shifting world. OECD Publishing.
Parijs, Philippe van (2004). Cultural diversity versus economic solidarity: Proceedings of the Seventh Francqui Colloquium. Brussel·les: De Boeck.
Pons, Eva (2018). La diversitat lingüística i la cohesió social: L’estatus públic i institucional de les llengües. Document intern encarregat a l’autora com a experta; contribució a aquest informe sectorial.
Porcel, Sergio [et al.] (2011). Hàbitus i hàbitat: La incidència de la segregació urbana entre la població jove de la Regió Metropolitana de Barcelona. Barcelona: CEO.
Rajulton, Fernando; Ravanera, Zenaida; Beaujot, Roderic (2007). «Measuring social cohesion: an experiment using the Canadian national survey of giving, volunteering, and participating». Social Indicators Research, vol. 80, núm. 3, p. 461–492.
Rendon, Silvio (2007). «The Catalan premium: language and employment in Catalonia». Journal of Population Economics, núm. 20, p. 669-686.
Rocher, Guy (1968). Introduction à la sociologie générale: 1. L’action sociale; 2. L’organisation sociale; 3. Le changement social. París: HMH.
Sorolla, Natxo (2018). Informe sobre cohesió i fragmentació social a la Catalunya actual: Les llengües com a element d’identificació. Document intern encarregat a l’autor com a expert; contribució a aquest informe sectorial.
Syed, Jawad (s. a.). What is the Australian model of managing diversity? [en línia]. <https://www.anzam.org/wp-content/uploads/pdf-manager/2268_SAYED_JAWAD_AUSTRALIAN_MODEL.PDF>.
Torrijos, Anna; Solé Camardons, Joan (2018). La diversitat lingüística i la cohesió social: Aspectes instrumentals. Document intern encarregat als autors com a experts; contribució a aquest informe sectorial.
UNESCO (1996). Declaració Universal de Drets Lingüístics [en línia]. Barcelona: Conferència Mundial de Drets Lingüístics. <https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000104267>.
Vázquez, Silvina (2013). Identitat nacional i autogovern: Un estudi qualitatiu sobre les configuracions identitàries nacionals a la Catalunya contemporània. Barcelona: CEO.
Woolard, Kathryn (2016). Singular and plural: Ideologies of linguistic authority in 21st Century Catalonia. Nova York: Oxford University Press.
