La influència dels factors de diversitat sociolingüística en la consolidació de la cohesió social és evident. Al mateix temps, és obvi que la diversitat de les llengües presents en qualsevol societat —les llengües d’origen o llengües primeres dels diferents sectors de la població, les llengües usades en les activitats professionals o de lleure, les llengües de la multitud de visitants que acull una societat com la nostra, les llengües reconegudes oficialment (o no) en l’ordenament jurídic, etc.— és indestriable dels altres factors socials i econòmics de diversitat.
La resposta a les preguntes que es formulen se centrarà, lògicament, en la dimensió sociolingüística, però inclourà les referències que es considerin necessàries a altres aspectes de diversitat.
En aquest cas, les preguntes fan referència a les llengües com a element d’identificació entre els grups que les comparteixen i de delimitació o demarcació respecte als altres grups lingüístics, i al paper de la llengua pròpia de Catalunya com a factor d’identificació i pertinença que pot ser un factor de cohesió social.
- a) Creieu que, amb la diversitat sociolingüística sobrevinguda, els processos d’inclusió sociocultural són prou eficaços i és previsible que els nous ciutadans desenvolupin en un període raonable un nou sentit de pertinença a la societat receptora com a marc de la cohesió social? En quina mesura cal modificar els sistemes actuals d’acolliment —lingüístic— perquè no es vegi compromesa la cohesió social?
- b) Creieu que en la societat catalana es despleguen satisfactòriament les xarxes actives de relació i de participació sociopolítica que promouen la cohesió social, i específicament en els aspectes sociolingüístics? Abasten per igual els diferents grups sociolingüístics en els diferents llocs de residència?
- c) Quina creieu que és la tendència en la correlació entre el perfil sociolingüístic dels ciutadans i la seva identificació política? Creieu que l’èmfasi del projecte sobiranista en la primacia pública del català pot comprometre la identificació dels ciutadans que no tenen el català com a llengua pròpia?
En aquest cas, les preguntes fan referència a les llengües com a recurs instrumental, mitjà i condició de tota classe de comunicacions —interpersonals, professionals, públiques, internes i externes. La valoració positiva o negativa de la diversitat sociolingüística per part de la gent, com a recurs disponible, considerada globalment, i la percepció que tenen de la utilitat pràctica o instrumental de cada llengua poden ser, o no, un factor de cohesió social.
- a) Quina creieu que és, en la societat catalana, la percepció personal i col·lectiva de les oportunitats associades a la diversitat sociolingüística i a cada llengua en concret? Hi pesen més les valoracions positives o les negatives?
- b) En quina mesura es poden identificar desigualtats importants en l’accés al coneixement i l’ús de les llengües amb més valor de canvi en la societat catalana?
- c)El fet que el català, al costat d’altres llengües, no sigui plenament compartit com a llengua comuna i que no tingui un valor de canvi màxim i plenament reconegut en el món econòmic i professional —i en l’ús públic en general— és un factor que dificulta la seva funció de cohesió social? Quines polítiques caldria activar preferentment en aquest sentit?
En aquest cas, les preguntes fan referència a l’estatus públic i institucional de les llengües, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a determinades formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics…). La cohesió social en aquest cas seria una conseqüència de l’adopció d’un determinat ordenament jurídic amb les regulacions i els valors inherents.
- a) Quina capacitat tenen les institucions d’autogovern de la societat catalana d’assegurar un estatus satisfactori al català en un marc plurilingüe equitatiu, perquè es vegi assegurada la cohesió social?
- b) Quina possibilitat hi ha de promoure en l’àmbit estatal un marc de plurilingüisme respectuós amb les comunitats lingüístiques constitutives, que garanteixi la primacia de cada llengua en el seu espai històric i la igualtat de totes en les institucions estatals? És més viable que un procés sobiranista porti a un estatus satisfactori?
- c) En quin sentit les polítiques europees de lliure circulació de persones, béns i serveis haurien d’establir unes condicions que asseguressin la inclusió sociolingüística dels professionals i l’adequació dels béns i serveis almenys a totes les llengües oficials, encara que no siguin oficials de la Unió, com el català?
Natxo Sorolla
Professor de la URV
Membre de la Xarxa CRUSCAT – IEC
Nota metodològica: Bona part dels resultats que es mostren en aquest apartat són producte de l’explotació de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) de 2013, a Catalunya (Generalitat de Catalunya et al., 2018). Ha estat possible analitzar aquestes dades gràcies a la cessió de la matriu per a aquest objectiu per part de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.[1]
[1]. Després de la redacció d’aquest informe s’ha desenvolupat l’EULP de 2018 (Generalitat de Catalunya, 2019).
La influència dels factors de diversitat sociolingüística en la consolidació de la cohesió social és evident. Al mateix temps, és obvi que la diversitat de les llengües presents en qualsevol societat —les llengües d’origen o llengües primeres dels diferents sectors de la població, les llengües usades en les activitats professionals o de lleure, les llengües de la multitud de visitants que acull una societat com la nostra, les llengües reconegudes oficialment (o no) en l’ordenament jurídic, etc.— és indestriable dels altres factors socials i econòmics de diversitat.
La resposta a les preguntes que es formulen se centrarà, lògicament, en la dimensió sociolingüística, però inclourà les referències que es considerin necessàries a altres aspectes de diversitat.
En aquest cas, les preguntes fan referència a les llengües com a element d’identificació entre els grups que les comparteixen i de delimitació o demarcació respecte als altres grups lingüístics, i al paper de la llengua pròpia de Catalunya com a factor d’identificació i pertinença que pot ser un factor de cohesió social.
Creieu que, amb la diversitat sociolingüística sobrevinguda, els processos d’inclusió sociocultural són prou eficaços?
Si dividim la població en grups d’edat de deu anys, només una cohort té més població nascuda fora dels territoris de llengua catalana: els nascuts a les dècades dels trenta i dels quaranta. Aquests grups superen ja l’edat de jubilació, en l’actualitat. La proporció de població autòctona és clarament superior en les generacions nascudes a partir dels anys seixanta, que és la població actualment activa. Les generacions més joves tenen, fins i tot, una proporció d’autòctons notablement superior, perquè, en part, l’any 2013 encara no havien rebut migracions laborals, que es produeixen a partir dels divuit anys. Vegem-ho en el gràfic 1.
Gràfic 1. Origen geogràfic dels enquestats segons l’any de naixement en percentatge
Font: EULP, 2013.
Amb tot, bona part dels autòctons descendeixen de progenitors nascuts fora dels territoris de llengua catalana (TLC), i aquest origen familiar divers ha fet que augmenti també la diversitat en l’origen sociolingüístic de la població autòctona cohort rere cohort, amb l’increment de la proporció de castellanoparlants inicials. Aquest augment arriba al seu màxim en la generació dels autòctons nascuts els anys setanta —que en l’estudi de l’any 2013 tenen entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys— amb una proporció de sis autòctons castellanoparlants inicials per cada quatre de catalanoparlants. Amb tot, les cohorts autòctones més joves tenen una proporció major de catalanoparlants que els seus antecessors, i ja mantenen una proporció similar de catalanoparlants i castellanoparlants inicials. Vegem-ho en el gràfic 2.
Gràfic 2. Llengua inicial (L1) dels autòctons en percentatge
Font: EULP, 2013.
També ha augmentat la diversitat en l’origen sociolingüístic de la població al·lòctona, que en les generacions més joves té pràcticament la mateixa proporció de parlants inicials de castellà que d’altres llengües (i combinacions). Vegem-ho en el gràfic 3.
Gràfic 3. Llengua inicial (L1) dels al·lòctons en percentatge
Font: EULP, 2013.
Si prenem en conjunt tota la població, tot i que el castellà és la llengua inicial (L1) majoritària de totes les cohorts nascudes a partir dels anys vint, en les generacions més joves de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2013 tendeix a la baixa. Vegem-ho en el gràfic 4.
Gràfic 4. Llengua inicial (L1) de la població general en percentatge
Font: EULP, 2013.
En primer lloc cal definir la inclusió sociocultural. En aquest treball ho farem en dues dimensions sociolingüístiques: segons la competència lingüística i segons les normes sociolingüístiques. Amb aquest objectiu, analitzarem la població al·lòctona, comparant-la amb la població autòctona. A més, tindrem en compte tres perfils segons l’origen geogràfic —i lingüístic— dels joves: els autòctons catalanoparlants inicials, els autòctons no catalanoparlants inicials i els al·lòctons. Vegeu-ho a la taula 1.
Tot i que els autòctons bilingües inicials d’origen autòcton s’analitzen conjuntament amb els catalanoparlants inicials, la major part d’aquest grup (32,8 %) és catalanoparlant inicial, i no bilingüe inicial. La major part dels autòctons no catalanoparlants inicials (27,2 %) són castellanoparlants inicials, i només un grup minoritari és al·loglot. Finalment, els al·lòctons (40 %) són majoritàriament castellanoparlants inicials (28,7 %), però amb una forta presència dels al·loglots inicials (10,4 %). Vegem-ho a la taula 2.
Una vegada definits els grups de població segons el seu origen lingüístic i familiar, els analitzarem sociolingüísticament. Pel que fa a competència lingüística, és bastant evident que a Catalunya un símbol d’inclusió sociocultural és la capacitat de parlar el català i el castellà, i en les generacions joves, també la capacitat d’escriure les dues llengües. Així, entre els autòctons el coneixement de català és del 99,9 % entre catalanoparlants inicials i del 95,4 % entre no catalanoparlants inicials. El coneixement del castellà és del 99,8 % i el 100 %, respectivament.
Pel que fa a la competència escrita del català entre els autòctons, la proporció és del 86,4 % entre els catalanoparlants inicials i del 75,9 % entre els no catalanoparlants inicials, mentre que els percentatges de competència del castellà entre els autòctons ascendeix al 98,8 % entre els catalanoparlants inicials i al 99,5 % entre els no catalanoparlants inicials. Amb tot, si atenem només a la població jove (entre quinze i vint-i-nou anys), els nivells de competència oral i escrita en les dues llengües és pràcticament universal per a la població autòctona: la mancança més notable entre joves es produeix només en els no catalanoparlants inicials autòctons, un 2,3 % dels quals declara no saber escriure’l.
Per contra, si atenem a la població al·lòctona, nascuda fora dels territoris de llengua catalana, s’observa una diferència molt important en l’adopció de la competència lingüística en català o en castellà. En termes generals, el nivell de competència en castellà dels al·lòctons és universal. No l’entén el 0,5 %, no el sap parlar el 0,6 % i no el sap escriure el 8,8 %. Però entre els al·lòctons la competència en català no està universalitzada de la mateixa manera: no l’entén el 13,4 %, no el sap parlar pràcticament la meitat (45,7 %) i no el saben escriure pràcticament tres quartes parts (73,9 %). Vegeu-ho al gràfic 5. Entre els al·lòctons joves (entre quinze i vint-i-nou anys) aquestes deficiències són menors, però encara molt notòries: no entenen el català el 13 % dels joves al·lòctons, no el saben parlar el 28,2 % i no el saben escriure el 60,6 %.
En síntesi, una anàlisi primerenca ens indica que, pel que fa a competències lingüístiques, els autòctons tenen similituds, indiferentment de la seva llengua d’origen, però els al·lòctons tenen deficiències molt notables en català.
Font: EULP 2013.
A pesar que l’origen geogràfic dels enquestats és rellevant, tampoc se’ns ha d’escapar que l’edat d’arribada a Catalunya és una variable rellevant. Vegeu, en primer lloc, l’edat d’arribada dels enquestats al·lòctons al gràfic 6, on podem distingir un gruix important arribat abans de la majoria d’edat, i un altre en la joventut, amb edat laboral.
Font: EULP 2013.
Si incorporem les informacions sociolingüístiques, en el cas dels al·lòctons, el coneixement del català s’associa per complet a l’edat d’arribada. Així, entre els que han arribat abans dels cinc anys el nivell de competència és quasi universal, havent-hi menys del 10 % que declara no saber parlar-lo. Els que han arribat entre els sis i els dotze anys ja tenen percentatges majors de no competents en català, que se situen entre el 10 % i el 30 %. En el cas dels arribats entre els tretze i els disset anys, superen el 30 % que no sap parlar el català, i entre els arribats a partir dels divuit anys, els que declaren no saber parlar català són més de la meitat. Vegem-ho al gràfic 7.[2]
Font: EULP 2013.
Amb tot, aquestes dades reflecteixen resultats per a tota la població, i per tant, una dinàmica històrica. Aquesta situació heretada s’ha corregit en els últims anys pel sistema educatiu. Si limitem l’anàlisi a la població jove (entre quinze i vint-i-nou anys), es mostra com tots els joves al·lòctons arribats abans dels catorze anys declaren saber parlar català. Per tant, els arribats durant l’educació primària fins al primer cicle de secundària han après a parlar en català. Els arribats a partir dels quinze anys mostren ja mancances més importants, però encara inferiors a les dels que han arribat en edat adulta.[3] Vegem-ho en el gràfic 8 en termes proporcionals (i en el Gràfic 9 en termes absoluts). Per tant, es pot afirmar que en les últimes dècades el sistema educatiu de Catalunya ha estat capaç d’alfabetitzar en les dues llengües la població autòctona i la població al·lòctona arribada abans dels catorze anys (segon cicle de secundària).
Gràfic 8. Coneixement del català i edat d’arribada entre la població jove, en percentatges
Font: EULP 2013.
Gràfic 9. Coneixement del català i edat d’arribada entre la població jove, en nombres absoluts
Font: EULP 2013.
[2]. Tingueu en compte que l’edat d’arribada està desagregada any per any, i això fa que els marges d’error augmentin i donin gràfics més variables, amb unes dents de serra més pronunciades. Hem preferit deixar-los en aquest nivell de desagregació per tal de poder determinar empíricament millor els llindars.
[3]. Tingueu en compte que l’anàlisi està desagregada any per any i, per tant, la significació dels resultats es veu minvada. Amb tot, l’objectiu no és establir els llindars exactes dels canvis, si no entendre les dinàmiques al llarg de l’edat d’arribada dels joves. La diferència de coneixement de català entre els al·lòctons arribats a Catalunya abans o després dels divuit anys és significativa (χ2 = 66,6; p = 0,000).
La major part de la població tendeix a convergir a la llengua de l’interlocutor (57,6 %), però una bona part de la població de Catalunya manté l’ús del castellà quan els contesten en català (30,5 %), una part menor manté l’ús del català quan els contesten en castellà (10,7 %), i una part menor tendeix a mantenir la llengua en què s’ha adreçat a l’interlocutor, sigui aquesta el català o el castellà. Vegeu-ho a la taula 3. Les raons per a la no convergència lingüística són diverses, i poden atènyer a normes sociolingüístiques, actituds, raons ideològiques, de competència i/o confiança lingüística, etc. Amb tot, a Catalunya el manteniment del català s’associa, en bona part, a qüestions actitudinals, pel fet que tota la població sap parlar castellà, mentre que el manteniment del castellà s’associa en bona part a la manca de competència en català, pel fet que bona part dels que no convergeixen al català no saben parlar-lo.
Font: EULP 2013.
Tal com es pot observar al gràfic 10, entre els autòctons està generalitzada la convergència a la llengua de l’interlocutor, sigui quina sigui la primera llengua de l’enquestat i la llengua en què li contesta el seu interlocutor. La convergència dels autòctons a la segona llengua (L2) és superior al 70 %, tant entre catalanoparlants com entre no catalanoparlants inicials. Si atenem als al·lòctons, tenen una taxa de convergència al castellà similar a la dels autòctons no catalanoparlants. Però la convergència al català és molt inferior, i només un terç convergeix a l’ús del català en una interacció en què els contesten en català (36,9 %).
Tot i que en la població general trobem aquestes dinàmiques contraposades segons l’origen geogràfic, la mateixa anàlisi entre només els joves (entre quinze i vint-i-nou anys) permet desvetllar si les dinàmiques canvien generacionalment. L’anàlisi apunta que el comportament dels autòctons és similar al dels majors, però en el cas dels al·lòctons augmenta la taxa de convergència fins al 53,1 %, encara que lluny d’assimilar-se a la taxa dels autòctons no catalanoparlants (vegem-ho al gràfic 11).
Amb tot, en el gràfic 12 es pot observar que les taxes de convergència dels al·lòctons joves difereixen molt depenent de l’edat d’arribada. Tant és així que els al·lòctons arribats abans dels divuit anys tenen un comportament assimilable al dels autòctons no catalanoparlants inicials: convergeixen al castellà (89,4 %) i al català (71,9 %) en unes proporcions properes a les que ho fan els autòctons no catalanoparlants (95 % i 81,5 %, respectivament).
Per tant, novament, els al·lòctons arribats a Catalunya en edat escolar tenen uns comportaments assimilables als dels autòctons pel que fa a la convergència a la llengua de l’interlocutor. Per contra, els al·lòctons arribats en edat adulta en bona part no convergeixen al català quan se’ls contesta en aquesta llengua.
Gràfic 10. Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (tota la població), en percentatge
Font: EULP 2013.
Gràfic 11. Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (joves), en percentatge
Font: EULP 2013.
Gràfic 12. Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (al·lòctons segons l’edat d’arribada), en percentatge
Font: EULP 2013.
Els resultats, per tant, apunten que la societat catalana ha estat capaç d’anivellar les competències lingüístiques en català i castellà dels autòctons, indiferentment de la seva llengua inicial (L1), i fins i tot ha aconseguit uns nivells assimilables per a població no nascuda al territori, però arribada en edat escolar. I amb relació al comportament sociolingüístic, els resultats són similars. Per tant, en termes sociolingüístics és previsible que els nouvinguts desenvolupin un sentit de pertinença a la societat receptora com a marc de la cohesió social en un període raonable, i especialment vinculat als processos de socialització. El sistema educatiu es mostra com la base de l’acolliment lingüístic i de la cohesió social, i com a tal, cal reforçar-lo.[4]
[4]. Estudis anteriors a tenir en compte: Francesc Xavier Vila i Moreno i Natxo Sorolla (2016), «Capítol 6. Llengua i origen geogràfic», a El coneixement del català 2011: Anàlisi sociolingüística del Cens de població del 2011 [en línia], Barcelona, Generalitat de Catalunya. <http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/publicacions_en_linia/btpl_col/analisi-cens-de-poblacio-del-2011>, p. 104-124.
Creieu que en la societat catalana es despleguen satisfactòriament les xarxes actives de relació i de participació sociopolítica que promouen la cohesió social, i específicament en els aspectes sociolingüístics?
5. Estudis anteriors a tenir en compte: Natxo SOROLLA (2010), «Famílies lingüísticament mixtes segons l’enquesta EULP08», Cercle 21 [en línia], núm. 8 (20 desembre): Les famílies multilingües en l’entorn català, .
Quan en un estudi sociolingüístic es pregunta a l’enquestat per la seva llengua inicial (L1) i per la de la seva parella, aquests haurien de ser similars. Amb tot, a l’EULP de 2013 la proporció d’enquestats catalanoparlants inicials és inferior que la de parelles catalanoparlants inicials —amb 2,7 punts de diferència. La proporció d’enquestats castellanoparlants i bilingües inicials és superior que la de parelles castellanoparlants inicials — amb 2,6 i 0,6 punts de diferència, respectivament.[6] La proporció d’al·loglots inicials és molt similar per als dos valors, amb 0,4 punts de diferència. Vegem-ho al gràfic 13.
Gràfic 13. Llengua inicial de l’enquestat i de la seva parella, en percentatges
Font: EULP 2013.
Amb els valors anteriors es pot calcular la distribució lingüística (L1) d’aquestes combinacions de dues persones —díades enquestat-parella— sota el supòsit que les tries fossin un acte aleatori. I es poden comparar amb la distribució real que tenen a la societat. Així, amb un 30,8 % d’enquestats que són catalanoparlants inicials i un 33,6 % de parelles catalanoparlants inicials, caldria esperar un 10,3 % de parelles formades per un enquestat catalanoparlant inicial i una parella catalanoparlant inicial (30,8 × 33,6 / 100 = 10,3). Amb tot, aquestes combinacions representen el 19,5 % de les que realment s’observen a l’enquesta. Per la qual cosa, les combinacions formades per catalanoparlants inicials en la societat es produeixen 9,1 punts percentuals per damunt del que caldria esperar amb una distribució aleatòria. Això es deu al fet que, com és habitual, les tries de parella no són aleatòries, ja que en les relacions socials es produeix homofília, perquè es tendeix a tenir més relació amb persones que tenen atributs similars als propis, com per exemple la llengua inicial.
A la taula 4 es poden observar les diferències entre els valors observats i els valors esperats en la combinació segons la llengua inicial de l’enquestat i la seva parella. Els tres valors observats que superen els esperats amb una distribució aleatòria (en blau) són els de les relacions homòfiles: els catalanoparlants tenen major tendència a emparellar-se entre ells, els castellanoparlants inicials també entre ells, i els al·loglots inicials, també. En conseqüència, però, les relacions heteròfiles són menys comuns.
Però en la taula 5, per grups d’edat, es pot observar que la tendència a l’homofília sociolingüística ha tendit a reduir-se en les generacions més joves —tenir parella de la mateixa llengua inicial. Així, si bé en la població gran —més grans de seixanta-quatre anys— hi ha 14 punts percentuals més de parelles catalanoparlants de les que caldria esperar amb una distribució aleatòria, aquesta «sobrerepresentació» ha tendit a reduir-se fins a menys de 7 punts de diferència entre la població més jove. Una dinàmica similar ocorre amb les parelles entre castellanoparlants inicials, que entre els grans són 14,5 punts més comuns del que caldria esperar amb una distribució aleatòria, però només 7,2 punts més comuns entre els més joves. Ambdues dinàmiques van associades a un increment de les combinacions lingüísticament mixtes i, indirectament, a una major confluència dels dos grups sociolingüístics.
En el cas dels al·loglots, tot i que els resultats bruts apunten que les majors diferències entre valors observats i valors esperats es troben en les generacions més joves, aquest fet està molt relacionat amb el gran increment que ha tingut aquest grup en els últims anys. Així, a les generacions joves també hi ha més presència d’al·loglots i, per tant, s’hi poden produir les diferències més grans. Si relativitzem la diferència entre els valors observats i els valors esperats en relació amb el volum de valors esperats, es pot observar com entre els més grans hi havia unes 10 vegades més de parelles formades per dos al·loglots que no les que es produirien amb una distribució aleatòria. Però tal com es va reduint l’edat, aquesta proporció es va reduint fins a una relació de 5 a 1 i, per tant, la distribució de parelles joves formades per al·loglots és més propera a una distribució aleatòria, cosa que fa que també entre joves al·loglots s’observi que té menor intensitat l’homofília entre al·loglots inicials.
Font: EULP 2013.
[6]. Aquestes diferències es podrien deure a que els enquestats infrarepresenten, possiblement per desconeixement, el passat castellanoparlant de les seves parelles.
Quina creieu que és la tendència en la correlació entre el perfil sociolingüístic dels ciutadans i com s’identifiquen políticament? Creieu que l’èmfasi del projecte sobiranista en la primacia pública del català pot comprometre la identificació dels ciutadans que no tenen el català com a llengua pròpia?
Els estudis EUL no permeten aquesta anàlisi. Existeixen estudis sobre aquest aspecte, però bona part d’aquests són dispersos i en format de comunicacions o apunts de bloc. Amb tot, hi ha un estudi central, fet pels sociolingüistes Albert Fabà i Joaquim Torres Pla (2017).[7] L’11 de setembre de 2012 es considera un punt d’inflexió en l’independentisme a Catalunya. Les dades que aporten els autors inclouen un baròmetre del CEO anterior a aquesta data (10/2011), un altre que comparativament mostra un punt de màxima efervescència de les posicions favorables a la independència (2/2013) i dos baròmetres amb resultats similars, i més matisats, que apuntarien a una consolidació del canvi. Partim del fet que la posició sobre la independència és diferent segons la llengua inicial o l’origen geogràfic familiar, i aquest fet ocorria abans del 2012 i es continua produint posteriorment.
Si es compara el primer baròmetre amb els dos últims, es pot observar que l’augment del suport a la independència es produeix entre tots els col·lectius segons l’origen geogràfic. I a més, es pot observar que l’augment es produeix amb una intensitat similar: entre els que tenen dos progenitors autòctons es produeix un augment que ronda el 50 % més d’efectius favorables a la independència, i els autòctons que no tenen cap progenitor autòcton augmenten el suport al voltant del 40 %. Per contra, dos col·lectius superen aquest augment: els que tenen un únic progenitor autòcton i els al·lòctons, que en tots dos casos doblen els seus efectius. Per tant, segons l’origen geogràfic familiar, les dades apunten que els canvis que es produeixen en els últims anys en la societat catalana no són menys intensos en els grups al·lòctons o en els descendents de parelles al·lòctones.[8] Vegem-ho en el gràfic 14.
Gràfic 14. Evolució de la resposta «independència» a la pregunta sobre la relació Catalunya-Espanya,
segons l’origen familiar (Fabà Prats i Torres i Pla, 2017)
Una altra manera d’analitzar la relació entre llengua i posició política és analitzar el vot segons la llengua inicial (gràfic 15). En primer lloc, cal tenir en compte que el vot a partits sobiranistes és més divers sociolingüísticament que no pas el vot a partits unionistes. Així, el partit que té menys votants de llengua inicial castellana és Junts per Catalunya, tot i que representen un 23,7 % del seu electorat, seguit de la CUP, amb un 28,5 % de castellanoparlants inicials i ERC, amb un 32,6 %. En oposició, Catalunya en Comú-Podem només té un 15,2 % de catalanoparlants inicials, seguit del PSC (10,1 %), el PPC (9,1 %) i Ciutadans (8,7 %), tots ells amb una proporció menor del grup minoritari de parlants inicials. Vegeu-ho a la taula 6.
Gràfic 15. Evolució de la resposta «independència» a la pregunta sobre la relació Catalunya-Espanya,
segons la llengua d’identificació (Fabà Prats i Torres i Pla, 2017)
Taula 6. Llengua inicial segons intenció de vot al Parlament de Catalunya[9]
Font: CEO, 3r baròmetre de 2018.
Per tal de mesurar la polarització política, analitzem aquesta realitat des d’una perspectiva inversa: analitzem com ha evolucionat el vot segons la llengua inicial. S’ha tendit a agrupar els partits de Catalunya en tres blocs. Dos blocs són clars i es defineixen per la seva posició respecte a la independència. Els partits sobiranistes agrupen les diferents formes electorals d’ERC, CiU, la CUP i altres partits que han explicitat una posició favorable a la independència en els darrers anys. Els partits constitucionalistes agrupen el PSC, C’S, el PP i altres partits que han explicitat una posició desfavorable a la independència, una primacia de la Constitució espanyola, i han estat favorables a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. En tercer lloc, distingim la posició d’altres partits com CSQP, ICV i altres confluències que han mantingut un paper favorable a un referèndum bilateral o han matisat la seva posició en un bloc o en un altre. Tal com es pot observar a la taula 7, els catalanoparlants inicials han canviat les seves adhesions des de 2011: han augmentat el vot a partits sobiranistes i l’han reduït a partits constitucionalistes i altres. Per contra, els castellanoparlants inicials han reduït la seva adhesió a partits sobiranistes i l’han augmentat a partits constitucionalistes i altres.
A més, una anàlisi primfilada permet observar una polarització del vot dintre dels blocs, ja que els catalanoparlants han reduït el vot a CiU i al PSC i l’han augmentat a ERC i a la CUP, i els castellanoparlants inicials han reduït el vot al PSC i CiU i l’han augmentat al PPC i a Ciutadans. Per tant, en relació amb el vot polític sí que s’observa una polarització, pel fet que la llengua actualment s’associa més amb el bloc de partits al qual es vota, en comparació a fa set anys, i dintre de cada bloc, el vot també ha tendit a incrementar-se en els partits amb posicions més polaritzades.
Taula 7. Comparació del vot per blocs polítics segons la llengua inicial
en percentatge (entre el 2015 i el 2011 i entre el 2018 i el 2011)[10]
Font: CEO, baròmetres de 2011, 2015 i 2018.
[7]. Els autors han fet dues presentacions a les Jornades de la Xarxa CRUSCAT (2016 i 2018). En les últimes van presentar «Llengua i procés en temps convulsos, segons les enquestes del CEO», on analitzaven les últimes variacions sobre la llengua inicial que es van produir en els primers baròmetres de 2018 i com es relacionen amb els canvis sociopolítics a Catalunya. També tenen una publicació anterior (Fabà i Torres Pla, 2015). Des de la sociolingüística també ho ha tractat Carles de Rosselló (2017).
Miquel Strubell (Querol i Strubell, 2009) va treballar fa uns anys sobre l’associació de la llengua i el vot polític, amb dades a nivell comarcal o municipal. Va presentar resultats en unes jornades sociolingüístiques a Tarragona. Una anàlisi més aprofundida pot seguir els resultats dels estudis ICP (matrius accessibles en línia), o explorar els estudis del CEO.
El treball de Roger Tugas (2018) estudia més a fons l’associació entre posició política i altres variables, entre elles, les sociolingüístiques i l’origen. Amb tot, es tracta d’un estudi sincrònic que no permet comparar els resultats abans i després del 2012 i, per tant, no permet analitzar-ne l’evolució.
A més, caldria aprofundir en una anàlisi longitudinal sobre dues qüestions associades: la identitat nacional i el vot polític.
[8]. Una altra anàlisi possible és la de la llengua d’identificació dels enquestats. Els resultats apunten que entre la població que té el castellà com a llengua d’identificació, el canvi és menys intens. Amb tot, cal tenir en compte que es tracta de la llengua d’identificació i no la llengua inicial dels enquestats. El canvi per origen lingüístic és similar al que es produeix per origen geogràfic familiar, i indica que el canvi ha afectat tots els grups. Però quan es tracta de la llengua d’identificació, són representacions lingüístiques, més associades a les posicions polítiques, i per tant, aquí sí que s’observa una polarització, en el sentit que els castellanoparlants que s’identifiquen només amb el castellà són menys favorables a la independència que els castellanoparlants inicials en general, part dels quals s’identifiquen amb les dues llengües —o només el català— i tenen posicions diferents.
Així, entre els enquestats que tenen el català com a llengua d’identificació, el suport augmenta al voltant del 50 %, entre els bilingües inicials aquest augment és superior, mentre que entre els castellanoparlants se situa entre l’estabilitat o l’augment més moderat. Per tant, per llengua d’identificació, sí que es detecta certa polarització, pel fet que l’augment del suport a la independència és més limitat entre els castellanoparlants que no entre els catalanoparlants. Amb tot, cal tenir en compte que aquestes dades haurien de ser ratificades amb dades sobre la llengua inicial.
[9]. Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió, Baròmetre d’opinió política: 3a onada, 2018 [en línia], <http://ceo.gencat.cat/ca/barometre/detall/index.html?id=6868>.
[10]. Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió, Baròmetre d’opinió política: Estudis 661, 804 i 908 [en línia], <http://ceo.gencat.cat>.
Bretxa, Vanessa; Farré, Mireia; Martínez Melo, Montserrat; Masats, Marta; Navarro, Montse; Oller, Eulàlia; de Rosselló, Carles; Rovira, Cristina; Sorolla, Natxo; Torras, Clara; Torres Pla, Joaquim; Ubalde, Josep; Vila i Moreno, Francesc Xavier (2018). Anàlisi de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya 2013. Vol. 1: Coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. <https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/23_EULP_Catalunya_2013-vol.1.pdf>.
Fabà, Albert; Torres Pla, Joaquim (2015). «Llengua i sobiranisme. Una anàlisi sociolingüística sobre les dades del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió)» Revista de Llengua i Dret [en línia]. <https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2015/03/19/llengua-i-sobiranisme-una-analisi-sociolinguistica-sobre-les-dades-del-ceo-centre-destudis-dopinio-albert-faba-i-joaquim-torres>.
— (2015). «Cau realment el suport a la independència a Catalunya?» A. Crític [en línia]. <http://www.elcritic.cat/datacritic/cau-realment-el-suport-a-la-independencia-a-catalunya-4851>.
— (2017). «El suport a la independència de Catalunya segons la llengua d’identificació i altres variables (2011-2015)». Treballs de Sociolingüística Catalana [en línia], núm. 28. <https://raco.cat/index.php/TSC/article/view/97385/421274>, p. 301–319.
Generalitat de Catalunya (2019). Els usos lingüístics de la població de Catalunya: Resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població: 2018 [en línia]. <https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/dossier-eulp-2018.pdf>.
Querol, Ernest; Strubell, Miquel (2009). «Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya: Evolució de les habilitats, dels usos i de la transmissió lingüística (1997-2008)». Revista de Llengua i Dret [en línia], núm 54. <http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/2373/n54-solis-ca.pdf>.
Tugas, Roger (2018). «El suport a la independència ha caigut realment vuit punts en tres mesos?» [en línia]. Nació Digital. <https://www.naciodigital.cat/noticia/149263/suport/independencia/caigut/realment/vuit/punts/tres/mesos>.
Marc Guinjoan
Universitat Autònoma de Barcelona
Enfrontar-se al repte de definir i conceptualitzar la cohesió social des de la ciència política —així com des de qualsevol disciplina de les ciències socials— no és una tasca certament senzilla. D’acord amb Kawachi i Berkman (2000), la cohesió social es pot entendre com «la mesura en què els diferents grups d’una societat estan connectats i són solidaris entre ells». Segons el sociòleg francès Émil Durkheim (1897), una societat cohesionada és aquella que està caracteritzada per l’abundància de «suport mutu entre els individus», mentre que Cartwright (1968) afirmava que «la cohesió grupal fa referència al grau en què els membres d’un grup volen mantenir-se en el grup». Així, els membres d’un grup altament cohesionat, a diferència d’un amb un nivell de cohesió baix, estan més preocupats per la seva pertinença i, per tant, estan més motivats per contribuir al benestar del grup, per avançar en els seus objectius i per participar en les activitats. Més recentment, en un estudi desenvolupat per l’OCDE el 2012, s’afirmava que una societat cohesionada és aquella que treballa pel benestar dels membres que la componen, lluita contra l’exclusió i la marginació, genera un sentiment de pertinença, promou la confiança entre els individus i ofereix als seus membres l’oportunitat de millorar en l’escala social.
D’entre els diferents elements que caracteritzen una societat socialment cohesionada, des de temps històrics la ciència política ha destinat molts esforços a entendre el nivell de confiança que es genera entre els individus d’una societat, el que és conegut com a «confiança interpersonal». Això ha estat així perquè la confiança interpersonal —definida com la mesura en què tendim a confiar en les altres persones— és una actitud cabdal per a copsar la cultura política d’una societat.
En efecte, la confiança social i política constitueix un indicador de la salut del sistema democràtic d’un país. La recerca en ciència política ha acumulat evidències diverses mostrant que la confiança social té un impacte positiu en l’economia d’un país o el benestar de la ciutadania (Meer, 2018; Norris, 2011; Zmerli i Meer, 2017), així com un precursor tant del bon funcionament de les institucions democràtiques com de la implicació política de la ciutadania. Així, una societat altament cohesionada determinarà la qualitat de les seves institucions, que per la seva banda tindran un impacte en les polítiques de creixement del país i en l’èxit d’aquest. Addicionalment, la cohesió social també serà essencial per a generar la confiança suficient per a implementar reformes i deixar passar temps suficient com perquè aquestes tinguin el seu efecte (Easterly, Ritzen i Woolcock, 2006). Per contra, l’existència de nivells de confiança baixos tindrà un impacte negatiu en diversos aspectes públics, des de l’economia al rendiment de comptes electoral (Dalton, 2004).
Així doncs, seguint aquesta mateixa línia de recerca en ciència política, en aquest capítol abordarem, en primer lloc, els nivells de confiança interpersonal a Catalunya —comprant-los amb els de la resta de l’Estat i d’Europa— i com evoluciona longitudinalment. Per a fer-ho, emprarem dades d’enquesta provinents del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), de la Generalitat de Catalunya, del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i de l’Enquesta Social Europea (ESE). Els capítols 1 i 2 estan dedicats a identificar els factors que expliquen les diferències entre individus en confiança social, mentre que el capítol 3 fa èmfasi especial en l’edat dels individus com un dels factors més rellevants —i complexos— per a explicar la confiança en els altres. En el capítol 4 analitzarem fins a quin punt el procés polític dels darrers anys ha afectat la confiança entre catalans i estendrem l’anàlisi de la confiança interpersonal per a fer-la també extensible a la confiança en les nostres institucions de govern. El capítol 5 està dedicat a analitzar l’homogeneïtat de les xarxes relacionals dels catalans, mentre que, finalment, el capítol 6 presenta dades sobre la polarització política a Catalunya. El capítol 7 tanca amb les conclusions.
La principal mesura de cohesió social, des del punt de vista d’enquesta, la trobem en la confiança en els altres. Tot i que està formulada amb redactats relativament diferents, la pregunta planteja una dicotomia entre els qui són del parer que gairebé sempre es pot confiar en la gent i els que consideren que normalment, totes les precaucions són poques a l’hora de tractar amb la gent. La figura 1 ens mostra, amb dades del CEO, l’evolució del nivell de confiança interpersonal a Catalunya des de l’any 2000 fins a l’actualitat. Les dades mostren com la desconfiança s’ha imposat habitualment a Catalunya —la diferència entre les dues magnituds se situa en els primers anys al voltant dels vint punts percentuals—, tendència que tanmateix s’ha anat revertint a mesura que passen els anys. De fet, i en contra del que s’ha pregonat des de determinades tribunes polítiques i d’opinió, no sembla que les circumstàncies polítiques ocorregudes en els darrers anys hagin minvat el nivell de confiança interpersonal, sinó més aviat el contrari —aquest aspecte es tractarà en major detall al capítol 5.
Font: Baròmetres del CEO (2006-2018). La pregunta emprada és la següent: «En general, vostè considera que gairebé sempre es pot confiar en la gent o que normalment, totes les precaucions són poques a l’hora de tractar amb la gent?». Les opcions No ho sap i No contesta no es llegeixen i han estat excloses de la figura.
Si fem un exercici similar per a la resta de l’Estat, en la figura 2 veiem com els resultats són molt similars. En aquest cas la pregunta no és binària, sinó que es planteja en una escala del 0 al 10, i en el cas de Catalunya la mitjana queda situada exactament en el valor 5, molt poc per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat, que se situa en el 4,9. Les Illes Balears i, sobretot, el País Valencià, en canvi, se situen per sota la mitjana del conjunt de l’Estat, amb uns valors registrats de 4,8 i 4,5, respectivament. En els valors més elevats trobem Cantàbria, el País Basc o Navarra, a una certa distància de Madrid, la quarta, i a més de mig punt de diferència de la resta de comunitats.
Font: Baròmetre de març de 2018 del Centre d’Investigacions Sociològiques, núm. 3207. La pregunta emprada és la següent: «Diríeu que, en general, es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no s’és prou prudent en el tracte amb els/les altres? Si us plau, situeu en una escala de 0 a 10, en la qual 0 vol dir mai no s’és prou prudent i 10 vol dir que es pot confiar en la majoria de la gent.
Si transcendim l’àmbit d’estudi estatal i ens fixem en el conjunt d’Europa, les dades de la figura 3 ens mostren que és en els països nòrdics on s’observen uns nivells més elevats de confiança interpersonal, amb aproximadament dues terceres parts de les enquestes que afirmen que normalment es pot confiar en la majoria de la gent. Catalunya i l’Estat se situen en la banda baixa dels països europeus, just per sota de Bèlgica i Lituània, juntament amb Txèquia, i per sobre d’Itàlia i França. A la cua de tot, Portugal i Polònia.
* Any 2014.
Font: Les dades sobre els diversos països d’Europa provenen de l’European Social Survey, any 2016 (les dades de Dinamarca es corresponen al 2014), mentre que les dades sobre Catalunya provenen del Baròmetre de març de 2018 del Centre d’Investigacions Sociològiques.
Nota: La pregunta emprada és la següent: «Utilitzant aquesta targeta, diríeu que, en general, es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no s’és prou prudent en el tracte amb els altres? Si us plau, col·loqueu-vos en una escala de 0 a 10, en la qual 0 vol dir que “mai no s’és prou prudent” i 10 que “es pot confiar en la majoria de la gent”.»
En l’apartat anterior hem vist l’evolució del nivell de confiança en els altres a Catalunya, així com hem pogut comprovar com ens situem en temes comparats amb la resta de l’Estat i una mica per sota de la mitjana europea. En aquest capítol ens volem endinsar en els factors que expliquen diferències entre individus en el nivell de confiança en els altres: per què hi ha determinades persones que tendeixen a afirmar que normalment no es pot confiar en els altres, mentre que d’altres consideren que gairebé sempre es pot confiar en la resta de la gent?
Per respondre aquesta pregunta emprem dades dels baròmetres del CEO que s’han publicat des del 2014 fins al 2019.[1] La variable de resposta —dependent— és la mesura binària del CEO de si l’individu considera que generalment es pot confiar en els altres —valor 1— o si normalment totes les precaucions són poques a l’hora de tractar amb la gent —valor 0. Com en la figura 1, les opcions de resposta No ho sap i No contesta han estat excloses de l’anàlisi. Totes les variables explicatives —independents— incloses en l’anàlisi s’han recodificat de manera que van de 0 a 1, excepte l’edat, que està expressada en anys. L’estimació de l’impacte de cada variable en la confiança en els altres es fa mitjançant una regressió lineal per OLS.[2]
La figura 4 ens mostra l’impacte de canviar des del valor mínim al valor màxim en cada una de les variables considerades —excepte per l’edat, que indica canvis d’un any i que tractarem amb tot detall en el capítol 4. L’eix de les abscisses ens mostra fins a quin punt incrementarà —o disminuirà— el suport a la idea que normalment es pot confiar en la majoria de la gent. Per exemple, si ens fixem en el coeficient de l’interès per la política, podem veure com canviar d’un individu que no mostra cap interès per la política a un que té molt d’interès —mantenint constant la resta de característiques de l’individu— suposarà un increment de fins a 20 punts percentuals en la confiança en els altres —si ens fixem en un individu mitjà a Catalunya, la probabilitat de confiar en els altres passarà del 34,6 % al 55,3 %. Més enllà de l’interès per la política, la ideologia també és un predictor important de la confiança en els altres. Tal com ens indica la figura 4, canviar d’una persona que s’autoubica en l’extrema esquerra de l’eix ideològic —valor 0— a una que ho fa a l’extrema dreta —valor 10— suposarà una caiguda en el grau de confiança de fins a 13 punts percentuals. Quant a la identitat nacional-regional dels individus, la relació que s’observa tan sols afecta aquelles persones que se senten només espanyoles i més espanyoles que catalanes. Respecte d’aquest grup, els individus amb identitats duals, predominantment catalanes o exclusivament catalanes, mostren uns valors molt similars, que se situen entre 6 i 10 punts percentuals per sobre dels que se senten exclusivament espanyols.
Si ens fixem en variables més sociodemogràfiques, observem com el nivell d’estudis és una variable rellevant per a entendre la confiança. Comparats amb aquelles persones que només tenen estudis primaris, els individus amb educació secundària acabada tenen 12 punts percentuals més de tenir confiança en els altres, valor que incrementa fins als 20 punts en el cas dels individus amb estudis universitaris finalitzats. El fet de ser dona, en comparació amb ser home, també incrementa la confiança però tan sols en dos punts percentuals. Finalment, la llengua materna de l’individu tampoc no sembla ser un factor determinant de la confiança en els altres. El coeficient per a les persones que tenen el castellà com a primera llengua, així com els bilingües —que parlen tant català com castellà—, és idèntic al de les persones que tenen el català com a primera llengua, i només per a les (poques) persones que mencionen altres llengües la confiança és més elevada —fins a 8 punts, però amb un important marge d’error. Com hem mencionat anteriorment, la relació entre edat i confiança la tractem amb tot detall en el capítol següent.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP),
2014-2019. Centre d’Estudis d’Opinió.
[1] La matriu fusionada es pot trobar a http://ceo.gencat.cat/ca/barometre/matrius-fusionada-BOP.
[2] Per a simplificar la presentació i interpretació dels resultats s’empra un model lineal de probabilitat en lloc d’un model de regressió logística, com la naturalesa binària de la variable dependent recomana. Els resultats, tanmateix, són substantivament equivalents si s’empra un model de regressió logística.
Un dels factors principals amb els quals la ciència política s’ha centrat més al moment d’estudiar la confiança en els altres ha estat l’edat. L’evidència comparada ens mostra que generalment els joves tenen una confiança en els altres més baixa, que va incrementant a mesura que es fan grans, tot i que habitualment pateix una certa decrescuda en els darrers anys de vida dels individus. Més enllà d’aquest «cicle vital» —això és, el mateix pas dels anys—, l’aspecte probablement més rellevant per a entendre la relació entre l’edat i la confiança en els altres és l’experiència col·lectiva que han tingut les persones que han nascut en un mateix període històric i que, d’alguna manera, condiciona les seves opinions i actituds polítiques —incloent-hi, no cal dir-ho, la confiança en els altres. Així doncs, aquest capítol de l’estudi s’ocupa d’analitzar els nivells de confiança interpersonal de la població catalana, fent especial atenció a les diferències entre cohorts d’edat, però tenint també en compte que les anàlisis per cohorts van gairebé sempre de la mà de reflexions sobre l’efecte del cicle vital (l’envelliment) i de l’efecte del període o context polític i social en el qual mesurem les actituds polítiques. Vegem-les per parts.
Comencem amb la delimitació de les cohorts d’edat que estudiarem. Segons Rosow (1978), un estudi de cohorts ha de partir de la creació de grups d’edat en funció de les condicions i el moment en què creiem que es va crear cadascuna de les generacions polítiques. Prenent com a punt de partida els estudis de Montero, Gunther i Torcal (1997) i de Galais (2008), i atenent-nos als diferents moments històrics que han marcat els individus quan aquests tenien entre catorze i vint-i-cinc anys —els anomenats anys impressionables—, a Espanya es poden identificar actualment sis generacions polítiques diferenciades. La taula 1 presenta aquestes cohorts, juntament amb el percentatge de persones que, dins de cada cohort, tendeixen a confiar en el proïsme, d’acord amb les dades del CEO. Per als individus de més edat dins de cada cohort s’apunta entre parèntesis a la sisena columna el següent període historicopolític que també pot haver-los influït.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Centre d’Estudis d’Opinió.[3]
De la taula 1, se’n desprèn que les cohorts més nombroses són la cinquena, la quarta i la segona, per aquest ordre. Les que destaquen pel percentatge de ciutadans que creuen que es pot confiar en els altres són la tercera (43 %), en primer lloc, seguida per les cohorts quarta, cinquena i sisena. La cohort de més edat és clarament la més desconfiada, amb només un 31,5 % de persones que creuen que es pot confiar en els altres. A priori, es compleixen les expectatives sobre la aportació més gran al capital social català de les cohorts dites de la liberalització i la transició. D’acord amb aquestes, les generacions educades durant el tardofranquisme i la transició a la democràcia acostumen a presentar nivells més alts de les actituds denominades cíviques, atès que van créixer amb expectatives de millora social i política i la creença que serien agents importants d’aquest canvi. La normalitat (o consolidació) democràtica hauria d’haver reforçat aquestes tendències, tot i que les crisis econòmiques i polítiques —del 2008 en endavant— podrien haver-les erosionat.
Seguim, doncs, amb l’efecte del cicle vital. L’efecte del cicle vital fa referència als processos de maduració i als canvis econòmics i socials que un individu pateix al llarg de la vida. Com hem mencionat anteriorment, la major part de la literatura descriu un patró de paràbola invertida per a la relació entre els comportaments i actituds cíviques i l’edat. Així, els adults de mitjana edat destacarien per una tendència més gran a confiar en els altres, mentre que els més joves i els més vells serien menys proclius a confiar.[4]
La figura 5 presenta la mitjana de ciutadans confiats en funció de la seva edat, tenint en compte totes les enquestes del CEO que contenen aquesta pregunta.[5] Observem, efectivament, el patró curvilini que la literatura prediu, amb un grup d’edat —entre els trenta i els cinquanta-cinc anys, aproximadament— més confiat que no pas els més joves o les persones de més edat, amb l’excepció dels majors de vuitanta anys.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), 2006-2017. Centre d’Estudis d’Opinió.
El problema d’aquest gràfic —a més d’ignorar l’efecte dels anys de mesura— és que mostra alhora informació de l’edat i de la cohort, i no podem saber si aquest grup de persones més confiades ho són pel moment vital en què es troben o per haver estat socialitzades en un context que induïa a confiar en el proïsme. Per a una aproximació més acurada, hem d’observar la proporció de ciutadans confiats, en funció de la cohort a la qual pertanyen i de l’any en què es van mesurar les seves actituds. La taula 2 reprodueix els resultats d’una estimació logística de les probabilitats de confiar en els altres, en funció de la cohort de pertinença, i tenint únicament en compte l’efecte de l’edat, modelat com l’efecte curvilini de què parlàvem abans. No trobem aquest efecte curvilini per a cap cohort. Cal tenir en compte, però, que només treballem amb un període d’onze anys, un període molt limitat per a observar els efectes del fet d’envellir.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Centre d’Estudis d’Opinió.
Passem, doncs, a l’efecte període, això és, la consideració dels efectes del context polític i social en la configuració de la confiança en els altres. La figura 6 representa la mitjana de ciutadans que tendeixen a confiar en els altres per cadascun dels anys dels quals disposem de dades.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), 2006-2017. Centre d’Estudis d’Opinió.
En aquest gràfic podem observar dos trams o etapes més aviat amples i, en el segon, un seguit d’efectes contextuals consistents amb efectes període. El primer tram es caracteritza per un augment sostingut de la confiança (2006-2009) entre el 35 % i el 39,5 %. A partir d’aquí, el segon tram es caracteritza per pujades i baixades molt marcades. La impressió general és que la sèrie hauria continuat amb un creixement similar al dels anys anteriors si no fos per un efecte negatiu observat als anys 2010, 2012, 2014 i 2016. Al punt més alt de la sèrie, un 45 % dels ciutadans manifesten confiar en els altres.[6]
Els esdeveniments al darrere d’aquesta evolució són probablement diversos. Pel que fa a la situació macroeconòmica, cal tenir en compte que el Govern espanyol reconeix oficialment la situació de recessió a les acaballes de 2008. No sembla que la crisi passi immediatament factura a la confiança interpersonal durant aquest període. Per contra, la crisi política sí que sembla haver pogut erosionar aquest indicador. El conflicte polític més recent entre Catalunya i Espanya, que portava gestant-se des de la redacció de l’Estatut i els recursos al Tribunal Constitucional des del 2004 al 2006, va agafar especial força el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional, que declarava nuls els principals avenços en el text estatutari. L’any següent la confiança interpersonal es recupera, i és inevitable pensar en el moviment dels indignats com a reacció a la reforma laboral i la gestió del Govern espanyol de la crisi financera. És possible que la ciutadania percebés en aquell moment que una sortida a les crisis política i econòmica estava en la protesta, per la qual cosa calia confiar en el proïsme. Tanmateix, l’any 2012 els nivells de confiança tornen a caure. En aquest any es convoquen dues vagues generals i la primera gran manifestació a favor de la independència de Catalunya. Potser paral·lelament a la recuperació dels indicadors macroeconòmics, l’any 2013 la confiança interpersonal augmenta fins al 41 %. Sembla més plausible, però, que el baròmetre de novembre d’aquest any reflecteixi les passes que el Govern català dona cap a la independència —declaració de sobirania al gener, creació del consell assessor per a la transició nacional a l’abril i pacte nacional per al dret a decidir al juny. També és probable que reflecteixi l’èxit de convocatòria de la manifestació multitudinària convocada per l’Assemblea Nacional Catalana l’11 de setembre —la Via Catalana, amb 1,6 milions d’assistents segons el Departament d’Interior. L’any següent, la confiança interpersonal torna a baixar tres punts percentuals. El 2014 destaca per l’èxit relatiu a les eleccions europees de la nova plataforma política Podemos, que semblava una alternativa viable als principals partits d’àmbit estatal. En el plànol català, és l’any del 9-N, la consulta per la independència; un esdeveniment que culmina els esforços d’organitzacions de la societat civil, tot i que la dada d’aquest any, recollida pels baròmetres de març i octubre, encara no pot reflectir les reaccions a la celebració de la consulta.
L’any 2015 observem el creixement més destacat de tots els observats, amb un increment de set punts percentuals respecte de l’any anterior que arriba al zenit de la sèrie. El treball de camp del CEO al febrer i juny de 2015 és anterior a la victòria independentista a les eleccions al Parlament de setembre, així que hem de buscar la causa d’aquest augment en un altre lloc, com ara la signatura d’un full de ruta unitari al març. El patró de ziga-zaga segueix, amb una davallada el 2016 i una recuperació el 2017. La mescla d’esdeveniments polítics en les arenes catalana i espanyola fa difícil atribuir aquests moviments a la repetició, el juny de 2016, de les eleccions generals espanyoles de 2015 o a la crisi del Govern català sobrevinguda després de les eleccions de setembre de 2015, i que no se supera —amb una qüestió de confiança guanyada— fins a la tardor de 2016. El que sí que sembla possible afirmar és que els esdeveniments convulsos de la tardor de 2017 —l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat, la Diada, la campanya pel referèndum, els fets del 20-S, la celebració del referèndum, la vaga general, la suspensió de la declaració d’independència, els primers empresonaments i exilis de líders catalanistes destacats i fins i tot l’aplicació de l’article 155— no semblen erosionar la confiança interpersonal a Catalunya; de fet, els nivells de confiança registrats pel CEO en el baròmetre realitzat entre el 16 i el 29 d’octubre arriben al 44,3 %, el segon punt més alt de la sèrie.
La darrera anàlisi presenta el percentatge de persones que tendeixen a confiar en els altres en funció de la cohort de pertinença i de l’any en què es va mesurar aquesta actitud. Això ens permetrà observar si l’efecte del període —el moment concret en què es va fer l’enquesta— redueix les diferències entre cohorts, a més d’identificar quines són les cohorts més i menys confiades durant el període analitzat i quines són les més sensibles als efectes contextuals. Els resultats de la figura 7 ens mostren que els membres de la tercera cohort —els nascuts entre 1953 i 1962— són els més confiats a l’inici del període (2006), tot i que el 2011, el 2013 i a partir del 2016 es veuen superats pels individus de la quarta cohort — els nascuts entre 1963 i 1972. La segona cohort més jove —els nascuts entre 1975 i 1993— comença la sèrie amb uns nivells de confiança interpersonal modestos, però la finalitza com la segona cohort més confiada, només per darrere de la quarta. Finalment, la cohort dels més joves —els nascuts a partir del 1993— es mostra altament desconfiada, fins al punt en què a partir del 2012 registra un valor similar al de la primera cohort. que són els més desconfiats de tots.
Si ens fixem en les dinàmiques d’evolució al llarg del temps, els resultats ens mostren que hi ha una tendència creixent fins al 2009 per a totes les cohorts, però especialment entre les de més edat. L’any 2010 la confiança interpersonal es veu erosionada a totes les cohorts en aproximadament un 3 %, amb l’excepció dels nascuts entre 1975 i 1993. És possible que aquesta cohort, més jove, estigui experimentant en aquell moment l’efecte positiu de la maduresa, o bé que faci una atribució de la responsabilitat de la crisi econòmica diferent de la que en van fer les persones de més edat. El 2011 les cohorts mantenen diferències mínimes, i a partir d’aquí, les diferències s’eixamplen. Totes les cohorts segueixen evolucions similars, tret de la segona —els nascuts entre el 1938 i el 1952—, que el 2014 experimenta un augment en comptes d’un descens.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), 2006-2017. Centre d’Estudis d’Opinió
En definitiva, a Catalunya els nivells de confiança interpersonal en funció de l’edat dels individus dibuixen un patró curvilini que tant podria correspondre’s amb un efecte no lineal del cicle vital —de manera que les persones de mitjana edat, independentment de la generació a què pertanyen o del moment en què mesurem aquesta actitud, serien les més confiades— o amb un efecte cohort que indicaria que les cohorts centrals, les que van créixer durant el període d’aperturisme i liberalització del franquisme i la transició, són les més confiades —una hipòtesi molt plausible, ja que aquestes cohorts han estat descrites per estudis anteriors com les mes «cíviques».
Les cohorts que destaquen pel seu grau de confiança interpersonal per a tot el període són la tercera i la quarta. La mitjana de ciutadans que confien en el proïsme durant el període analitzat són del 43 % i el 41 %, respectivament. Les dues cohorts següents presenten entre un 37 % i un 38 % de persones confiades. La més jove i la de més edat tanquen la classificació amb un 36 % i un 31,5 %, respectivament. Tot i que els onze anys coberts per l’estudi són pocs per a detectar efectes del cicle vital, cap de les cohorts sembla seguir el clàssic patró curvilini a causa de l’envelliment. El que sí que observem és que dues de les cohorts centrals —la tercera i la quarta— semblen seguir un patró de substitució compatible amb un efecte negatiu de l’envelliment en la tercera i positiu en la quarta. A l’inici de la sèrie, la cohort més confiada és la nascuda entre 1953 i 1962. Cinc anys després, aquesta cohort es veu igualada, i fins i tot superada, pels nascuts entre 1963 i 1974. Això és compatible amb un cert envelliment de totes dues cohorts. La cohort més jove, tot i experimentar augments destacats per l’efecte d’un context esperonador el 2015 i el 2016, acaba la sèrie igual que la comença: com la cohort més desconfiada.
Finalment, cal destacar els efectes del context polític i/o econòmic. Aquests s’evidencien per creixements i decreixements de tota la població en general, independentment del seu grup d’edat, que provoquen alhora que les diferències entre cohorts es redueixin alguns anys. Partint d’una mitjana de confiança interpersonal que se situa al 35 % per al total de la població l’any 2006, observem un augment sostingut fins a gairebé el 40 % l’any 2009. A partir d’aquí, la confiança segueix un patró de ziga-zaga amb decreixements notables els anys 2010, 2012, 2014 i 2016, els quals semblen interrompre o frenar una tendència d’altra banda creixent.
[3] Existeix una primera cohort formada pels nascuts abans del 1922 que ha estat omesa en aquestes anàlisis perquè menys de tres-centes persones en formen part.
[4] Separar els efectes de l’edat, les cohorts i el període és un exercici extremament complicat des del punt de vista tècnic, de manera que aquí ens limitarem a anàlisis bivariades que ens aproximin al fenomen.
[5] Més concretament, hem tingut en compte els baròmetres del 3 al 23, el 25, 28, els que van del 31 al 34, el 39 i el 42. Totes les anàlisis que a partir d’ara apareguin per anys són el resultat de fer la mitjana dels baròmetres de cada any.
[6] Per a posar en perspectiva aquestes dades podem comparar-les amb els nivells generals de confiança interpersonal a Espanya durant el mateix període. Les dades del CIS apunten que un 36,9 % de la població tendia a confiar en els altres el 2006 (E2663). Els nivells venien situant-se entre el 32 % i el 37 % durant la dècada anterior. La pregunta no es torna a repetir amb la mateixa formulació fins a l’any 2017 (E3197), en què trobem que la confiança, de fet, creix fins el 37,7 %. Podríem dir, doncs, que fins i tot en els moments més crítics, la confiança interpersonal a Catalunya supera l’observada pel CIS.
En el capítol anterior hem vist com la confiança en els altres pot variar en funció dels esdeveniments polítics que ocorren en cada moment. En aquest capítol volem aprofundir en aquest aspecte i mirar de respondre fins a quin punt la situació política dels darrers anys i, específicament, el que s’ha anomenat procés independentista (o, simplement, el Procés) ha pogut tenir incidència en el nivell de confiança interpersonal entre catalans i en la confiança en les institucions de govern.
Des de fa uns anys, una de les narratives polítiques més habituals per a desacreditar o debilitar el moviment sobiranista ha estat l’existència d’una fractura social. No és estrany sentir, des de diverses veus partidàries de la unitat d’Espanya, que el procés sobiranista ha creat o augmentat la fractura social entre els catalans i les catalanes, fins al punt de propiciar un clima que podria desembocar en enfrontaments civils. Segons aquests mateixos actors —des de partits polítics a mitjans de comunicació— el procés sobiranista ha polaritzat la societat catalana i ha fet créixer el clima de desunió fins a límits insostenibles. A l’altre cantó ideològic, els partidaris de la independència també fan sovint menció a la cohesió social: des de la necessitat d’emprendre camins que comptin amb un percentatge elevat de suport a fi i efecte de no trencar-la fins a l’apel·lació, força habitual, que el referèndum és l’única eina que garanteix la cohesió social en la societat catalana.
Si la mateixa existència d’aquesta fractura social ja és empíricament poc clara, un dels principals punts de debat es troba en la causa última del (possible) deteriorament de la cohesió social. De causes, se n’apunten diverses, però la llengua s’acostuma a assenyalar com a factor determinant. Segons la narrativa publicopolítica més habitual dels partidaris de la unitat d’Espanya, el procés sobiranista ha esqueixat la societat catalana, exacerbant les diferències entre ciutadans que utilitzen llengües diverses. No es tractaria només del fet que, sempre segons aquests actors, el castellà estigui «marginat», sinó de la idea que el procés sobiranista ha creat o eixamplat les preferències polítiques d’aquells que tenen el castellà o el català com a llengua habitual.
Aquest escrit, doncs, té precisament l’objectiu d’investigar aquesta qüestió. Observem diferències substantives entre els que parlen castellà i català en relació amb la confiança respecte a diferents indicadors públics? Tot i que en el capítol 3 hem mostrat com la llengua d’un individu no és un factor determinant en l’explicació de la confiança en els altres, en aquesta secció complementarem l’evidència prèvia tot incorporant la dimensió temporal i eixamplant les dimensions de la confiança sobre les quals ens centrem.
Comencem, doncs, amb la confiança en els altres. La figura 8 ens mostra l’evolució de l’indicador de confiança interpersonal. Com podem comprovar, la confiança interpersonal mitjana dels que parlen català és lleugerament més elevada que la dels que parlen castellà, tot i que, com hem explicat en el capítol 3, quan controlem per altres factors explicatius, les diferències deixen de ser significatives; de fet, en un model explicatiu complet, si es veu alguna cosa, és que els que tenen el català com a llengua pròpia estan una mica per sota en confiança de la resta. En aquesta figura, però, sobretot ens volem centrar en com evoluciona temporalment. El seguit de línies paral·leles al llarg del temps ens mostren que la diferència entre el grau de confiança interpersonal entre els que parlen habitualment català i els que parlen habitualment castellà és, avui en dia, gairebé el mateix que l’any 2007 i, en tot cas, no s’observa un creixement del diferencial coincidint amb el procés sobiranista.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
Què passa quan ens fixem en altres indicadors de confiança social? La confiança en els altres és una mesura que està relativament desconnectada d’aspectes polítics i ideològics i, per tant, no ens hauria de sorprendre que aquesta no hagi sofert variacions durant els darrers temps. A continuació, però, ens fixarem en altres dimensions de la confiança que poden ser més sensibles als condicionants polítics. Així doncs, en primer lloc analitzarem si hi ha diferències significatives per raó de llengua en el grau de confiança envers diferents actors públics i socials. Per a fer-ho, emprem dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de l’any 2018
—desafortunadament, la sèrie temporal no és prou llarga ni consistent en els ítems estudiats per a presentar dades longitudinals.
El grau de confiança mitjana es pot observar a la figura 9, que alhora presenta la mateixa mitjana segmentada per aquells que tenen com a llengua habitual el català i el castellà. Les dades ens mostren diferents patrons. En primer lloc, la confiança mitjana respecte a diferents grups professionals públics acostuma a ser més elevada entre els que tenen com a llengua habitual el català, però les diferències, tanmateix, són molt petites. En segon lloc, el patró escrit anteriorment es reverteix quan l’atenció es focalitza en els grups que han tingut un protagonisme elevat per l’unionisme, com ara la policia nacional, els jutges o els cossos militars. En aquests últims casos, la confiança respecte a aquests grups és substancialment més elevada entre els que parlen castellà que entre els que parlen català.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), núm. 885; 901. Centre d’Estudis d’Opinió.
Així, les dades ens indiquen que la confiança social mitjana és diferent per raó de llengua quan es tracta de grups que han estat en el focus de la batalla política i mediàtica. De fet, la majoria d’aquestes diferències —excepte les relatives a la policia nacional, jutges i cossos militars— desapareixen quan es realitza un model multivariant i es controla per diversos factors sociodemogràfics —gènere, edat, ingressos…— i valors polítics, principalment ideologia i identitat nacional subjectiva. Dit d’una altra manera, el fet de parlar català o castellà no augmenta o disminueix la confiança mostrada envers aquests grups, atès que són factors com la identitat o la ideologia d’una persona els que tenen un impacte més rellevant.
Seguidament pararem l’atenció en aspectes polítics. Així, la figura 10 repeteix la mateixa visualització que la figura 8, però utilitza com a indicador la confiança en els polítics catalans. Tal com s’hi observa, el diferencial entre els que parlen habitualment català i castellà ha crescut lleugerament en els darrers anys. Avui en dia, la confiança mitjana en els polítics catalans entre els que parlen habitualment català és superior a 5,5, mentre que entre els que parlen castellà és lleugerament superior a 3. Quan utilitzem un model multivariant controlant per diversos factors sociodemogràfics, les diferències es mantenen estadísticament significatives.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
De fet, quan l’anàlisi se centra en qüestions polítiques, és quan aquestes diferències per raó de llengua són més evidents. Fixem-nos en els dos gràfics següents. La figura 11 mostra la confiança mitjana en el Govern espanyol entre el 2014 i el 2018 (mitjana i intervals de confiança). S’observa com la confiança mitjana comença a caure el 2016, però sobretot ho fa a partir de l’octubre del 2017, coincidint amb el referèndum de l’1 d’octubre i tots els esdeveniments relacionats.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
Aquesta caiguda, però, no és homogènia entre tota la ciutadania. Si la dividim per raó de llengua (figura 12), observem que la davallada en la confiança es produeix, especialment, entre els que tenen el català com a llengua habitual. De fet, entre els que habitualment parlen castellà es produeix fins i tot un lleuger augment en la confiança cap al Govern espanyol, tot i que els valors encara continuen sent baixos —vora un 3 en una escala del 0 al 10. Les diferències en tot moment són estadísticament significatives, així com també ho és l’increment de la bretxa en l’avaluació per grups lingüístics.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
Així, a tall de conclusió, es poden assenyalar tres elements: en primer lloc, la confiança en els altres ha incrementat en els darrers anys, sense que es vegi un canvi diferencial en funció de la llengua: qualsevol diferència que observem per raó de llengua, l’observem des de fa anys, sense que el procés sobiranista l’hagi disminuït o exacerbat. En segon lloc, la llengua habitual no determina necessàriament la (des)confiança social dels catalans i les catalanes respecte a diferents grups socials, excepte quan els grups valorats han estat en primera línia mediàtica i política. En tercer lloc, el patró anterior té una excepció: el diferencial de confiança entre els que parlen català i castellà vers el Govern espanyol o altres grups polititzats recentment va créixer, i mantenir-se, després dels fets d’octubre del 2017.
Fins ara hem pogut comprovar com la confiança en els altres depèn en bona part de característiques dels individus —sent especialment important l’edat—, tot i que les circumstàncies polítiques de cada moment també la poden modular. D’aquesta manera, hem pogut veure com el procés sobiranista no ha tingut cap impacte rellevant en els canvis de la confiança interpersonal a Catalunya —de fet, aquesta fins i tot ha tendit a augmentar en els darrers anys—, tot i que sí que sembla que ha tingut certa incidència en la confiança en algunes institucions polítiques que han estat especialment exposades durant els darrers anys: policia, jutges i governants.
En aquest capítol volem fer un pas més endavant per a fixar-nos en les xarxes relacionals dels catalans i poder determinar fins a quin punt aquestes són homogènies des d’un punt de vista ideològic. És un fet relativament ben documentat que les persones tendim a ajuntar-nos amb aquelles persones amb qui compartim valors polítics similars als nostres (Barberá, 2015; Huber i Malhotra, 2016; McPherson, Smith-Lovin i Cook, 2001). Les explicacions a aquest fenomen són diverses i inclouen aspectes tan diversos com la socialització simultània, la selecció de les xarxes en funció de criteris ideològics, la convergència ideològica o, fins i tot, l’error de mesura en la identificació de les nostres xarxes —això és, pensar que les nostres xarxes són més similars a nosaltres del que realment són, el que en psicologia es coneix com a fals consens. Sense entrar en el motiu específic que ho explica, en aquest capítol ens proposem estudiar fins a quin punt la homogeneïtat en les xarxes relacionals es compleix actualment al nostre país i quins són els vincles d’unió més potents.
Per a respondre a aquests propòsits emprarem dades d’una enquesta duta a terme en el marc del projecte de RecerCaixa «Modes emergents de protesta: vies cap a la inclusió política» a residents de la ciutat de Barcelona l’any 2016 (N= 1.500). Per a identificar les xarxes relacionals dels individus en fixarem en una pregunta que demanava als enquestats que diguessin el nom de (fins a) cinc persones amb les quals tinguessin una relació habitual per, posteriorment, presentar-los algunes preguntes sobre els seus posicionaments ideològics i característiques personals. D’entre aquests aspectes ens centrarem en els dos principals eixos de competició existents a Catalunya: l’eix ideològic (esquerra-dreta) i l’eix nacional (unionisme-independentisme).
Comencem amb la ideologia: les persones de dretes es relacionen principalment amb gent de dretes i les d’esquerres ho fan principalment amb gent d’esquerres? La resposta a aquesta pregunta la trobem a la figura 13. En l’eix horitzontal, hi trobem la diferència entre el nombre d’amistats que són de dretes i el nombre de coneguts que són d’esquerres. Per exemple, un 5 significa que tots els coneguts que l’enquestat menciona són de dretes, mentre que un −5 significa que tots són d’esquerres. Un 0 significa que dins dels 5, n’hi ha tants de dretes com d’esquerres —per exemple, dos a cada banda i un de centre, o bé tots de centre. Aquesta mesura ens permet capturar la intensitat ideològica de les xarxes relacionals. La línia pels enquestats que es consideren d’esquerres —entre un 0 i un 3 en l’escala d’autoubicació ideològica que va del 0, extrema esquerra, al 10, extrema dreta— és prou eloqüent: un de cada tres enquestats només menciona coneguts que són d’esquerres, i només un 5 % d’aquests tenen més coneguts de dretes que no pas d’esquerres. Pel que fa a la gent de centre —els qui s’ubiquen entre el 4 i el 6 a l’escala ideològica—, trobem que també tendeixen a relacionar-se més amb gent del seu propi perfil: un de cada quatre té exactament el mateix nombre de coneguts a l’esquerra que a la dreta. Tanmateix, el perfil de coneguts és asimètric: la gent de centre tendeix a relacionar-se més amb gent d’esquerres que de dretes: un 58 % reconeix tenir més coneguts d’esquerres, mentre que només un 19 % en té més de dretes. Finalment, la gent de dretes —els qui s’autoubiquen entre el 7 i el 10— es relaciona majoritàriament amb gent de la seva posició (el 48 %), tot i que una part important es relaciona més amb gent d’esquerres (el 32 %), mentre que la resta (el 20 %) té igual nombre de coneguts a cada banda.
Font: Projecte «Modes emergents de protesta: vies cap a la inclusió política», de RecerCaixa.
A partir d’aquestes dades, podem concloure que la gent de dretes és, en general, més oberta i més propensa a relacionar-se amb gent que no li és afí ideològicament? Tot i que les dades podrien portar a pensar que efectivament aquest és el cas, el fet que les persones d’esquerres representin el 50 % de l’enquesta fa molt més fàcil per a aquesta gent trobar persones d’ideologia afí. Per a les persones de centre (38 %) i, sobretot, per a les de dretes (12 %), aquesta tasca és més complicada i, per tant, no ens ha d’estranyar que el seu cercle de relacions sigui relativament més plural. Amb tot, les dades semblen confirmar que els catalans tendim a relacionar-nos amb gent propera al nostre posicionament ideològic, sigui quin sigui.
Passa el mateix quan parlem d’independència? En aquest cas estem parlant d’una preferència que té una distribució molt més simètrica. Així, ja d’entrada podem pressuposar que si la gent tria els coneguts aleatòriament pel que fa a les opcions independentistes, totes tres xarxes relacionals haurien d’assemblar-se molt i, per tant, tenir totes una forma de U inversa. La figura 14 ens treu de dubtes. La variable de mesura en aquest cas també intenta capturar intensitat (eix horitzontal): la diferència entre el nombre de coneguts que són favorables a la independència i el nombre de coneguts que són contraris a la independència. Com abans, un 5 significa que tots els coneguts que l’enquestat són independentistes, un −5 que tots són unionistes, etcètera.
Font: Projecte «Modes emergents de protesta: vies cap a la inclusió política», de RecerCaixa.
Les dades de la figura 14 demostren que les tendències són molt clares: entre els unionistes, fins a un 50 % anomenen com a molt una persona dins el cercle de cinc que creuen que és favorable a la independència, i només un de cada set menciona més independentistes que unionistes dins del cercle immediat. Les coses són molt similars a l’altra banda: fins a un 44 % dels independentistes mencionen com a molt una persona unionista, i només un de cada cinc independentistes menciona més unionistes que independentistes dins del seu cercle de relacions més immediat. Pel que fa als qui no expressen ni suport ni rebuig a la independència, la distribució és quasi simètricament perfecta: la gran majoria (un 56 %) tenen el mateix nombre de coneguts en cada banda, o com a molt un més en una banda. De manera similar al cas de la ideologia, doncs, veiem com els ciutadans tendeixen a relacionar-se amb aquells que pensen de manera similar a ells.
Podem fer un pas més i mirar si la llengua parlada habitualment i el lloc d’origen dels pares tenen efectes similars sobre el cercle d’amistats en relació amb la independència. És ben sabut que tant la llengua com el lloc de naixement propi o dels pares són factors rellevants al moment d’explicar si una persona està o no a favor de la independència. Així doncs, les persones que tenen el català com a primera llengua tenen més probabilitats d’estar a favor de la independència que els que tenen el castellà, ambdues llengües o altres llengües. El mateix passa amb les persones nascudes a Catalunya davant d’aquelles persones nascudes fora del país. Vegem, doncs, fins a quin punt hi ha homogeneïtat de xarxes quan considerem aquests dos aspectes.
La figura 15 ens mostra la distribució de les amistats independentistes en funció de la llengua. En aquest cas, si bé de manera molt més moderada, també veiem com aquells que parlen habitualment en castellà tendeixen a mencionar gent que és contrària a la independència, mentre que aquells que empren habitualment el català es relacionen amb gent favorable a la independència.
Font: Projecte «Modes emergents de protesta: vies cap a la inclusió política», de RecerCaixa.
Finalment, la figura 16 ens mostra el suport a la independència de les amistats en funció de l’origen dels pares. De nou, trobem que les tendències són clares: els qui tenen ambdós pares nascuts fora de Catalunya tendeixen a relacionar-se més amb gent contrària a la independència, mentre que els qui els tenen ambdós nascuts a Catalunya tendeixen a relacionar-se amb gent favorable a la independència. Els qui són descendents d’un nascut Catalunya i d’un de fora de són els que tenen les xarxes relacionals més diverses i simètriques.
Font: Projecte «Modes emergents de protesta: vies cap a la inclusió política», de RecerCaixa.
En definitiva, en aquesta secció hem comprovat com la xarxa relacional de les persones a Catalunya té sovint un perfil ideològic molt similar al propi. Així, les persones que són d’esquerres tenen amistats que (consideren que) són també d’esquerres, mentre que les de dretes, tot i que en menor mesura, també es relacionen principalment amb iguals. En el cas de la independència passa quelcom similar: els independentistes tenen amistats que estan majoritàriament a favor que Catalunya esdevingui un estat, mentre que entre els unionistes ocorre el contrari. Si ens fixem en la llengua o en l’origen dels pares, podem observar que la relació amb la independència es manté, per bé que d’una manera considerablement més matisada. Aquesta homogeneïtat de xarxes, tanmateix, no ens hauria de sorprendre, ni l’hauríem d’entendre com una especificitat del cas català ni, encara menys, l’hauríem d’interpretar com un senyal de baixa cohesió de la societat catalana.
En els sis capítols anteriors ens hem centrat a determinar què explica la confiança en els altres, les xarxes relacionals dels individus i fins a quint punt els esdeveniments polítics recents han modificat els seus nivells de confiança. No voldríem, tanmateix, acabar el present capítol sense fer una breu menció a la dimensió politicopartidista. Per això, a continuació abordarem la pregunta següent: Fins a quin punt el vot a Catalunya ve determinat per la pertinença a un grup social o a un altre i com ha evolucionat això al llarg dels anys?
Per fer-ho, ens centrarem en la principal de les variables que caracteritzen la identitat d’un individu a Catalunya: la seva llengua materna. La lògica darrere d’aquesta anàlisi és poder determinar fins a quin punt tenir el català o el castellà com a llengua materna és un factor explicatiu important de la decisió de vot i fins a quin punt aquesta variable ha resultat més o menys determinant al llarg dels anys. Per a aquest propòsit, emprem el rècord de vot després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2006, 2010, 2012, 2015 i 2017, provinent de les enquestes del CEO posteriors a cadascun dels comicis.[7] Així, l’exercici consisteix a identificar fins a quin punt hi ha concentració lingüística entre els votants de cada partit en l’arc parlamentari català. Per això, després d’haver identificat quin és el grup lingüístic majoritari en cada formació política, ens fixem en quin és el percentatge del total del vot al partit que prové d’aquest grup. Des de les eleccions del 2006 fins a les del 2017, el grup lingüístic majoritari per al PP, PSC i C’s ha estat el castellà; per contra, el principal grup per a CiU/JxCat, ERC i la CUP ha estat el català. En el cas d’ICV/CSQP/CeC-P, el grup majoritari el 2006 va ser el català, però del 2010 ençà ho ha estat el castellà.
La figura 17 ens mostra, doncs, la densitat del grup lingüístic majoritari en el suport per partits. Un cop d’ull ràpid ens mostra una tendència global creixent a la concentració lingüística. De fet, tal com ens mostra la línia negra discontínua, la concentració de vot mitjana ponderada —en funció dels resultats de cada partit— ens assenyala que mentre que el 2006 la mitjana de densitat del grup lingüístic per partit era del 62 %, el 2015 va arribar al seu màxim amb un 78 %, per baixar tan sols lleugerament el 2017, fins al 76 %.
Per partits, podem veure com ERC ha passat de ser, l’any 2006, el partit amb major concentració lingüística —el 80 % dels seus votants eren catalanoparlants— a ser el que menys en té —el 2017 poc més del 60 % ho eren. Dins de l’espectre del sobiranisme, CiU/JxCat ha experimentat una lleugera variació a l’alça al llarg del temps, del 70 % al 75 % de votants catalanoparlants. La CUP, per la seva banda, s’ha mantingut en nivells una mica més baixos de concentració lingüística —entre el 65 % i el 70 %. Quant a ICV/CSQP/CeC-P, tot i que inicialment va començar essent un partit amb una distribució lingüística pràcticament perfecta, en els darrers anys ha anat incrementant de valor fins a situar-se per sobre del 70 %. Pel que fa als partits unionistes, tots ells han patit un increment en la densitat lingüística, tot i que en diversos graus. El canvi més fort ha estat en el PSC, que ha passat de ser un partit que el 2006 rebia aproximadament la meitat dels vots de castellanoparlants —l’altra meitat se la repartien, a parts pràcticament iguals, catalanoparlants i bilingües—, a un partit que el 2017 va rebre pràcticament nou de cada deu dels vots de castellanoparlants, cosa que representa un increment de 37 punts percentuals. Les dades pel PP són similars, passant del 63 % el 2006 al 95 % el 2017 (31 punts percentuals d’increment). Finalment, en el cas de C’s el canvi ha estat molt menor. Tot i que el 2006 era, juntament amb ERC, el partit amb major densitat lingüística —amb un 80 % de castellanoparlants—, aquest valor va patir alts i baixos i el 2017 va quedar poc per sobre del 80 % de castellanoparlants, essent el tercer dels partits unionistes en concentració de vot.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
Aquestes dades, doncs, ens mostren com els darrers anys hi ha hagut un increment en la concentració per grups lingüístics a Catalunya, tot i que es poden observar diferències importants entre partits. Així, la concentració més gran de vot ha ocorregut entre els partits unionistes, fet que es pot relacionar directament amb el procés sobiranista. En efecte, els esdeveniments polítics dels darrers anys han activat una part de la població de Catalunya que tradicionalment no havia votat a les eleccions del parlament català —el fenomen conegut per abstenció diferencial (Riba, 2000)—, i això ha afectat sobretot persones d’origen castellanoparlant. Així doncs, no és d’estranyar que s’activi el vot d’aquestes persones com a mecanisme per a prevenir la consecució de la independència i, per tant, el seu vot acabi majoritàriament a formacions unionistes. En últim terme, aquest increment de participació entre votants unionistes fa incrementar la concentració lingüística dels partits als quals voten.
[7] Baròmetre núm. 367, de novembre de 2006; núm. 631, de novembre de 2010; núm. 712, de novembre de 2012; núm. 804, de setembre de 2015 i núm. 874, de desembre de 2017.
En aquest capítol hem abordat fins a quin punt la societat catalana està cohesionada socialment. Per a fer-ho, ens hem basat principalment en una mesura clàssica en ciència política com és la confiança en els altres. La confiança en els altres és un indicador crucial per a entendre el grau de participació política de diferents societats i l’acceptació del canvi, així com el progrés econòmic i social, entre d’altres. Les dades de les nostres anàlisis ens han mostrat que a Catalunya els qui creuen que en general es pot confiar en els altres tradicionalment havien representat un percentatge menor que els desconfiats, tot i que els darrers anys hi ha hagut una tendència a la convergència. Així, avui en dia aproximadament la meitat de les persones consideren que en general es pot confiar en la resta de la gent, mentre que l’altra meitat són escèptics sobre aquest tema. En temes comparats, els valors de Catalunya estan a la mitjana del conjunt de l’Estat, però a la banda baixa dels països europeus.
Pel que fa als individus, les anàlisis ens han mostrat que les persones amb més educació i interès per la política són les més confiades, així com els individus d’esquerres. Per edat es dibuixa una paràbola, amb nivells de confiança baixos entre la joventut i les darreres generacions. No sembla que la llengua expliqui diferències en la confiança. Per altra banda, si ens fixem en l’evolució temporal dels darrers anys, podem observar com la conflictivitat política arran del procés sobiranista no ha tingut incidència en la confiança en els altres.
Ara bé, tot i que la confiança en els altres no ha canviat en els darrers anys, altres indicadors sí que ho han fet. Aquest és el cas de la confiança en algunes de les institucions que han tingut un paper més destacat en el conflicte polític recent. Els resultats ens mostren que la confiança en la Policía Nacional, els jutges i els cossos militars és actualment molt més baixa entre els catalanoparlants que entre els castellanoparlants. Un fenomen similar ocorre en el cas de la confiança en els polítics catalans o en el Govern espanyol, amb la llengua erigint-se com un important predictor de la confiança relacionada amb aspectes polítics. Amb tot, darrere de la llengua com a determinant de la confiança en les institucions polítiques no hi ha res més que una preferència per un model d’estat o un altre —els catalanoparlants estan molt més a favor de la independència que els castellanoparlants.
Si ens fixem en les xarxes relacionals dels catalans, veiem que la llengua també és un factor que determina amb qui ens relacionem més. Els catalanoparlants tenen més amistats a favor de la independència que els castellanoparlants, i el mateix passa amb l’origen dels pares: aquelles persones que tenen els dos pares nascuts a Catalunya tindran també una xarxa relacional més proindependència que els que tenen els dos pares nascuts fora. No ens hem de limitar, però, només a una qüestió lingüística: de fet, les dades ens mostren que la ideologia els individus és un dels factors més rellevants per a explicar amb qui ens relacionem —els individus que es consideren d’esquerres ho fan més amb persones d’esquerres, i els de dretes, amb gent de dretes.
Finalment, hem parat atenció a la divisió politicopartidista en funció de la llegua. Les dades ens han mostrat, en aquest cas, que el procés sobiranista ha polaritzat més la densitat lingüística, tot i que això només ha ocorregut entre els partits unionistes. Aquest fet l’hem explicat per l’activació d’una abstenció amb perfil unionista, que ha acabat votant aquestes formacions.
A manera de conclusió, per tant, podem afirmar que la societat catalana mostra nivells intermedis de confiança en els altres, sense que els esdeveniments polítics recents hagin implicat cap canvi. Quan ens fixem en la confiança en aspectes més polítics, sí que sembla que les opinions respecte del procés català poden generar percepcions diferenciades. Així mateix, les dades electorals ens mostren que la societat té tendència a polaritzar-se políticament. Amb tot, aquesta breu anàlisi ens recorda que hi ha una distinció important que sovint es confon en el debat públic. Des d’un punt de vista analític, no és el mateix la polarització política que la polarització social. Ambdós conceptes poden anar lligats i, tot sovint, efectivament es retroalimenten, però no són conceptualment el mateix. Hom, per exemple, pot concloure que la polarització política a Catalunya és elevada atès que els dos blocs en l’eix nacional —independentistes i unionistes— tenen una força electoral més o menys equiparable. En canvi, d’aquests resultats, no se’n pot concloure necessàriament que la polarització sigui també civil. De fet, com a mínim des d’un punt de vista teòric, a priori un dels avantatges de la democràcia és la canalització del conflicte a través de les institucions. Sigui cert o no aquest últim punt, el que sí que ens mostren les dades és, primer, que la politització de certs factors també pot estar darrere de la diferència d’opinió respecte a certes qüestions per raó de llengua, i segon, que el procés sobiranista pot haver creat diferències significatives entre diversos grups de catalans en la confiança política, però no en la confiança interpersonal.
En aquest capítol hem abordat fins a quin punt la societat catalana està cohesionada socialment. Per a fer-ho, ens hem basat principalment en una mesura clàssica en ciència política com és la confiança en els altres. La confiança en els altres és un indicador crucial per a entendre el grau de participació política de diferents societats i l’acceptació del canvi, així com el progrés econòmic i social, entre d’altres. Les dades de les nostres anàlisis ens han mostrat que a Catalunya els qui creuen que en general es pot confiar en els altres tradicionalment havien representat un percentatge menor que els desconfiats, tot i que els darrers anys hi ha hagut una tendència a la convergència. Així, avui en dia aproximadament la meitat de les persones consideren que en general es pot confiar en la resta de la gent, mentre que l’altra meitat són escèptics sobre aquest tema. En temes comparats, els valors de Catalunya estan a la mitjana del conjunt de l’Estat, però a la banda baixa dels països europeus.
Pel que fa als individus, les anàlisis ens han mostrat que les persones amb més educació i interès per la política són les més confiades, així com els individus d’esquerres. Per edat es dibuixa una paràbola, amb nivells de confiança baixos entre la joventut i les darreres generacions. No sembla que la llengua expliqui diferències en la confiança. Per altra banda, si ens fixem en l’evolució temporal dels darrers anys, podem observar com la conflictivitat política arran del procés sobiranista no ha tingut incidència en la confiança en els altres.
Ara bé, tot i que la confiança en els altres no ha canviat en els darrers anys, altres indicadors sí que ho han fet. Aquest és el cas de la confiança en algunes de les institucions que han tingut un paper més destacat en el conflicte polític recent. Els resultats ens mostren que la confiança en la Policía Nacional, els jutges i els cossos militars és actualment molt més baixa entre els catalanoparlants que entre els castellanoparlants. Un fenomen similar ocorre en el cas de la confiança en els polítics catalans o en el Govern espanyol, amb la llengua erigint-se com un important predictor de la confiança relacionada amb aspectes polítics. Amb tot, darrere de la llengua com a determinant de la confiança en les institucions polítiques no hi ha res més que una preferència per un model d’estat o un altre —els catalanoparlants estan molt més a favor de la independència que els castellanoparlants.
Si ens fixem en les xarxes relacionals dels catalans, veiem que la llengua també és un factor que determina amb qui ens relacionem més. Els catalanoparlants tenen més amistats a favor de la independència que els castellanoparlants, i el mateix passa amb l’origen dels pares: aquelles persones que tenen els dos pares nascuts a Catalunya tindran també una xarxa relacional més proindependència que els que tenen els dos pares nascuts fora. No ens hem de limitar, però, només a una qüestió lingüística: de fet, les dades ens mostren que la ideologia els individus és un dels factors més rellevants per a explicar amb qui ens relacionem —els individus que es consideren d’esquerres ho fan més amb persones d’esquerres, i els de dretes, amb gent de dretes.
Finalment, hem parat atenció a la divisió politicopartidista en funció de la llegua. Les dades ens han mostrat, en aquest cas, que el procés sobiranista ha polaritzat més la densitat lingüística, tot i que això només ha ocorregut entre els partits unionistes. Aquest fet l’hem explicat per l’activació d’una abstenció amb perfil unionista, que ha acabat votant aquestes formacions.
A manera de conclusió, per tant, podem afirmar que la societat catalana mostra nivells intermedis de confiança en els altres, sense que els esdeveniments polítics recents hagin implicat cap canvi. Quan ens fixem en la confiança en aspectes més polítics, sí que sembla que les opinions respecte del procés català poden generar percepcions diferenciades. Així mateix, les dades electorals ens mostren que la societat té tendència a polaritzar-se políticament. Amb tot, aquesta breu anàlisi ens recorda que hi ha una distinció important que sovint es confon en el debat públic. Des d’un punt de vista analític, no és el mateix la polarització política que la polarització social. Ambdós conceptes poden anar lligats i, tot sovint, efectivament es retroalimenten, però no són conceptualment el mateix. Hom, per exemple, pot concloure que la polarització política a Catalunya és elevada atès que els dos blocs en l’eix nacional —independentistes i unionistes— tenen una força electoral més o menys equiparable. En canvi, d’aquests resultats, no se’n pot concloure necessàriament que la polarització sigui també civil. De fet, com a mínim des d’un punt de vista teòric, a priori un dels avantatges de la democràcia és la canalització del conflicte a través de les institucions. Sigui cert o no aquest últim punt, el que sí que ens mostren les dades és, primer, que la politització de certs factors també pot estar darrere de la diferència d’opinió respecte a certes qüestions per raó de llengua, i segon, que el procés sobiranista pot haver creat diferències significatives entre diversos grups de catalans en la confiança política, però no en la confiança interpersonal.
Barberá, Pablo (2015). «Birds of the Same Feather Tweet Together: Bayesian Ideal Point Estimation Using Twitter Data». Political analysis [en línia] [Cambridge University Press], núm 23 <https://doi.org/10.1093/pan/mpu011>, p. 76-91.
Cartwright, D. (1968). «The nature of group cohesiveness». Cartwright, D. i Zander, A. (ed.). Group Dynamics: Research and Theory. Londres: Tavistock, p. 91-109.
Dalton, Russell J. (2004). Democratic challenges, democratic choices. Nova York: Oxford University Press.
Durkheim, Émile (1897). Le suicide: étude de sociologie. París: Alcan.
Easterly, William; Ritzen, Jozef; Woolcock, Michael (2006). «Social cohesion, institutions, and growth». Economics and politics [en línia] [Wiley Online Library], vol. 18, núm. 2. <https://doi.org/10.1111/j.1468-0343.2006.00165.x>, p. 103-120.
Galais, Carolina; Fraile, Marta (dir.) (2008). ¿Socialización o contexto?: La implicación política subjetiva de los españoles (1985-2006) [en línia] [Universitat Pompeu Fabra]. <https://www.fbofill.cat/sites/default/files/E266_0.pdf>.
Huber, Gregory A.; Malhotra, Neil (2016). «Political Homophily in Social Relationships: Evidence from Online Dating Behavior». The Journal of Politics [en línia]. <https://doi.org/10.1086/687533>.
Kawachi, Ichiro; Berkman, Lisa (2000). «Social cohesion, social capital and health». A: Berkman, Lisa; Kawachi, Ichiro (ed.). Social epidemiology. Nova York: Oxford University Press, p. 174-190.
McPherson, Miller; Smith-Lovin, Lynn; Cook, James M. (2001). «Birds of a Feather: Homophily in Social Networks». Annual Review of Sociology [en línia], núm. 27. <https://doi.org/10.1146/annurev.soc.27.1.415>, p. 415-444.
Meer, Tom. W. G. van der (2018). «Economic Performance and Political Trust». A: The Oxford handbook of social and political trust [en línia]. Oxford: Oxford University Press. <https://doi.org/10.1093/oxfordhb/9780190274801.013.16>, p. 1-21.
Montero, José Ramon; Gunther, Richard; Torcal, Mariano (1997). «Democracy in Spain: legitimacy, discontent, and disaffection» [en línia]. Studies in Comparative International Development, núm. 32. <https://doi.org/10.1007/BF02687334>, p. 124-160.
Norris, Pippa. (2011). Democratic deficit: Critical citizens revisited. Cambridge: Cambridge University Press.
OCDE (2012). Perspectives on global development 2012. Social cohesion in a shifting world [en línia]. París: OECD iLibrary. <https://doi.org/10.1787/persp_glob_dev-2012-en>.
Riba, Clara (2000). «Voto dual y abstención diferencial. Un estudio sobre el comportamiento electoral en Cataluña». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 91, p. 59-88.
Rosow, Irving (1978). «What is a cohort and why?» [en línia]. Human Development, núm. 21. <https://doi.org/10.1159/000271575>, p. 65-75.
Zmerli, Sonja; Van der Meer, Tom W. G. (2017). Handbook on political trust. Cheltenham, Regne Unit; Northampton, EUA: Edward Elgar.
Andreu Domingo
Amb la col·laboració de
Jordi Bayona i Carrasco
Clara Cortina
Juan Galeano
La cohesió social és aquí entesa provisionalment com «la creença que tenen els ciutadans d’un determinat territori de compartir una comunitat moral, que els permet confiar l’un en l’altre», adoptant la definició del sociòleg danès Christian Albreck Larsen.[i] Sovint, però, quan hom es refereix a la cohesió social, ho fa més pensant en les causes que poden provocar la pèrdua d’aquesta que en la confiança mateixa. És així com no ens referim tant a la confiança com al creixement de l’exclusió social o a la minva en la igualtat d’oportunitats i el benestar social, ja que, malgrat que a cada país es palesa de manera diferent, com a rerefons sempre hi trobem l’increment de la desigualtat experimentat —i la por al descens de classe social— i l’augment de la discriminació d’individus i de comunitats a mesura que es multiplica la diferència, de manera paral·lela a la globalització econòmica del nou mil·lenni. El desassossec causat per l’erosió social en una societat determinada no deixa de ser una manifestació de la inquietud sobre un futur incert experimentada com a mínim per tots els països europeus, de fet, arreu del món. Així, si a Europa i als Estats Units aquesta preocupació es relaciona directament amb l’increment de la diversitat poblacional deguda a la immigració internacional fins a distingir entre «cohesió social» i «cohesió comunitària»,[ii] a la Xina les cavil·lacions expressades pels seus dirigents[iii] tenen més a veure amb la migració del camp a la ciutat i aquells que s’han quedat enrere en el ràpid creixement econòmic, mentre que a l’Amèrica Llatina és l’abismal distància entre els rics i els pobres el que, des de fa dècades, motiva aquesta problematització.[iv] En tots els casos trobem com a rerefons el sentiment de privació relativa que ha acompanyat el creixement de la desigualtat econòmica i, amb aquest, la por a caure en la redundància, que alimenta els escenaris distòpics.[v] Aquest mateix augment de la desigualtat és el que ha propiciat el divorci amb una classe política, abanderada del cosmopolitisme com a força redemptora de la globalització, i ha provocat la desafecció de les formacions polítiques majoritàries, ingredients que juntament amb la por a la immigració internacional i a la substitució ètnica han nodrit el creixement de partits nacionalpopulistes que reflectien i animaven la polarització i la consciència de fractura social.[vi]
En termes demogràfics, aquesta inquietud té a veure amb la posada en qüestió de la mateixa continuïtat de la reproducció demogràfica i social i la relació que té amb l’estratificació social. Alguns autors han parlat de sobreescalfament referint-se a la crisi d’identitat provocada pel curtcircuit de la reproducció social,[vii] de la qual una de les principals característiques seria el conflicte d’escales territorials —sovint s’origina d’una manera global però es manifesta en l’àmbit local. D’altres, més optimistes i radicals, han preferit parlar de metamorfosi,[viii] buscant la font d’inquietud en la incapacitat d’albirar l’abast de les mutacions a les quals ens veiem sotmesos. Tot i que l’acceleració de la migració internacional i el creixement de la diversitat poblacional que ha acompanyat la globalització siguin els primers elements que ens venen al cap, si parlem de demografia i cohesió social, no en són els únics. Podríem considerar la fractura entre generacions o entre les edats —sovint en relació amb els reptes que planteja l’envelliment de la població—[ix] en relació amb els valors suposadament adoptats pels baby boomers, en contraposició als millenials. També de les conseqüències de la fallida de la promesa d’igualació entre els sexes, la segmentació dual del treball reproductiu[x] i de la bretxa per raó de gènere, o a la diversificació de les formes i trajectòries familiars. Quant a la diversitat, hauríem de dir que amb el temps també canvia la manera com la percebem. La diversitat és el resultat de la mirada que el poder projecta sobre les diferències per a categoritzar i jerarquitzar individus i poblacions, la qual en el passat ordenaven de manera dicotòmica la nostra societat; per exemple, les diferències entre rural i urbà o entre hereu i cabaler s’han diluït o s’han fet borroses, essent substituïdes per altres diferències. El que sí que ha canviat és «la diversitat», que ha esdevingut un bé categorial, convertint-se ella mateixa en un valor ètic.[xi]
Sembla que el projecte dels anys seixanta de «Catalunya, un sol poble», que impulsà Josep Benet per a lluitar contra la divisió entre vencedors i vençuts, però sobretot, juntament amb Francesc Candel, per a fer possible que l’acomodació de la massa d’immigrats procedents d’altres contrades[xii] s’esvaeixi definitivament. En aquest sentit, la tensió s’ha fet igualment palesa en el que la demògrafa Anna Cabré va qualificar de «sistema català de reproducció».[xiii] Malgrat que, en aquests moments, quan es conjura la cohesió social o la que li és inversa, la fragmentació social, hom pensa més en la pèrdua de legitimitat de les institucions o de la classe política i en l’enfrontament entre constitucionalistes i independentistes que en l’impacte de la immigració internacional actual, i això a pesar de l’espectacular intensitat i la proximitat temporal de la darrera onada migratòria. El fet que els mateixos grups nacionalpopulistes espanyols que fan campanya per a demostrar que la idea d’«un sol poble» resulta falsa retrospectivament invoquin l’origen migrant d’uns o altres o la llengua vehicular en correlació a la identitat nacional, i que fins i tot hi vulguin trobar una plasmació territorial —a cavall entre el sarcasme i l’amenaça—, no ens hauria de confondre. Són els mateixos que insisteixen a fer de les diferències generacionals la raó de l’auge de l’independentisme per a poder assenyalar el sistema educatiu català, acusant-lo d’adoctrinament. Part de la polarització que s’ha produït durant els darrers anys ha trobat suport en el ressentiment de la població immigrada o descendent de la immigració dels anys seixanta i principis dels setanta, que a més d’haver estat exclosa econòmicament abans i ara per la globalització, no es va veure prou reconeguda durant l’època de l’anomenada «transició democràtica», si ens referim al retorn a un sistema democràtic, o de la «normalització» del país, si volem subratllar la recuperació de les institucions i de la llengua i cultura catalanes després dels anys de la dictadura. Però ni molt menys és la part principal del conflicte, més aviat, i per desgràcia i vergonya de tots, han esdevingut peons en l’escaquer d’una estratègia política on el relat ha substituït els fets. Aquest posicionament i la fractura que pot representar en tot cas s’haurien originat en el passat, ja fa més de quaranta anys, i ara en pagaríem les conseqüències; això és el que recordem després d’una greu crisi econòmica als anys setanta que obria el camí al desgast de l’estat del benestar a Europa i que coincidí amb el procés de transició política a Espanya.[xiv]
Notes bibliogràfiques
[i] Larsen, Christian Albrekt (2013). The rise and fall of social cohesion: The construction and de-construction of social trust in the USA, UK, Sweden and Denmark. Oxford: Oxford University Press.
[ii]. Cantle, Ted (2005). Community cohesion: A new framework for race and diversity. Londres: Palgrave Macmillan.
[iii]. Larsen, Christian Albrekt (2014). Social cohesion: Definition, measurement and developments. Aalborg: Institut for Statskundskab, Aalborg Universitet.
[iv]. Barba Solano, Carlos; Cohen, Néstor (coord.) Pespectivas críticas sobre la cohesión social: Desigualdad y tentativas fallidas de integración social en América Latina [en línia]. Buenos Aires: Clacso. <http://bibliotecavirtual.clacso.org.ar/ar/libros/clacso/crop/BarbaSolano-Cohen.pdf>.
[v]. Domingo, Andreu (2018). Demografía zombi: Resilientes y redundantes en la utopía neoliberal del siglo xxi. Barcelona: Icaria.
[vi]. Eatwell, Roger; Goodwin, Matthew (2019). Nacionalpopulismo: Por qué está triunfando y de qué forma es un reto para la democracia. Barcelona: Península.
[vii]. Eriksen, Thomas Hylland (2016). Overheating: An anthropology of accelerated change. Londres: PlutoPress.
[viii]. Beck, Ulrick (2016). The metamorphosis of the world. Cambridge: Polity Press.
[ix]. Longman, Philip (2004). The empty cradle: How falling birthrates theaten world prosperity and what to do about it. Nova York: Basic Books.
[x]. Fraser, Nancy (2017). «Crisis of care? On the social-reproductive contradictions of contemporary capitalism». A: Bhattacharya, Tithi (ed.). Social reproduction theory: Remapping class, recentering oppression [en línia]. Londres: Pluto. <https://8768512fb23263ac9a23-f839e98e865f2de9ab20702733bd4398.ssl.cf2.rackcdn.com/look-inside/LI-9780745399881.pdf>, p. 21-36.
[xi]. Vertovec, Steven (2012) «“Diversity” and the social imaginary». European Journal of Sociology, vol. 53, núm. 3, p. 287-311.
[xii]. Andreu, Marc (2017). «Un sol poble?» El Crític [en línia] (15 octubre). <https://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/10/15/un-sol-poble>.
[xiii]. Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.
[xiv]. Anteriorment, s’havia plantejat la hipòtesi que la frustració per l’estroncament de la mobilitat social ascendent que significà la crisi econòmica, sobretot per a aquells que pitjor nivell d’instrucció tenien, va ser la responsable de la desafecció del catalanisme de part de la població immigrada i dels seus descendents, coincidint amb la recuperació de les institucions autonòmiques: Domingo, Andreu (2014). Catalunya al mirall de la immigració: Demografia i identitat nacional. Barcelona: L’Avenç.
No obstant això, aquí no tractarem d’aquesta migració ni d’aquesta crisi. Intentarem reflexionar per impedir ensopegar de nou en una pedra semblant. I, en efecte, tot i que he enunciat que l’amplitud del tema demogràfic no s’esgota amb les migracions, aquest serà el nostre objectiu principal, per ser el que de manera més urgent reclama atenció. Tenint en compte el paper fonamental que la promesa de mobilitat social ascendent té en el sistema català de reproducció abans esmentat com a via d’integració, un horitzó marcat per l’amenaça de descens social, tant per a la població autòctona com per a la immigrada i sobretot per a les properes generacions, ens obliga a prioritzar l’estudi de la migració internacional. Partim, doncs, de tres hipòtesis principals:
— A Catalunya actualment la cohesió social es veu amenaçada per la pèrdua de confiança en la representació i les institucions polítiques.
— Les migracions internacionals i l’augment de la diversitat no han representat un paper important en la pèrdua de confiança.
— Tanmateix, la deficient integració social dels immigrats i el creixement de la desigualtat en l’actualitat de ben segur operaran sobre la fractura social en el futur si no es corregeix la pauta.
Com a corol·lari, podríem afirmar que el que succeeix a hores d’ara amb la població immigrada arribada de l’estranger durant el boom de principis del nou mil·lenni i amb els seus descendents és el que marcarà l’horitzó de la integració social en els pròxims vint anys, i amb ella la possibilitat de reproducció demogràfica i social de la societat catalana i la cohesió social d’aquesta, mesurada per la confiança en els altres i en les institucions. Resta pendent l’anàlisi retrospectiva, no ens cansarem de repetir-ho, més per a entendre part de l’articulació d’un relat de confrontació que instrumentalitza tant la demografia com la cohesió social, que no pas com es construeix o les amenaces que sotgen la cohesió social del futur, que és el que aquí provem d’abordar.
El cas és que per a poder dir alguna cosa més al respecte, haurem d’anar a l’arrel de la pèrdua de confiança, és a dir, a estudiar l’impacte de les migracions en diferents dimensions. I, a partir d’aquestes dades, especular un cop més sobre quin pot ser l’efecte en la crisi de la reproducció demogràfica i social del país. De les diferents dimensions que l’impacte de les migracions comporta ens hem fixat en tres: 1) La relació entre el sistema català de reproducció i l’estratificació social, que inclou la dimensió laboral i escolar; 2) L’augment i difusió de la diversitat etnocultural a Catalunya, mesurada per la residència; i 3) La familiar, bàsicament en la formació de parelles mixtes, el que en termes populars anomenarem «la barreja». Som conscients que forçosament es tracta de dimensions on la demografia interseca amb altres disciplines —la sociologia, l’economia, la geografia, o l’antropologia per nomenar-ne només quatre— en àmbits que es tractaran en altres apartats de l’informe general. Però la mirada demogràfica és única i específica. Única en la nostra preocupació sistèmica a partir del fenomen de la reproducció o impossibilitat de reproducció com una causa del desassossec que pot suscitar la cohesió social, però també específica, en el sentit que no pretén abordar exhaustivament cadascun dels àmbits, cosa que no estaríem en condicions de fer i que s’escapa de la nostra mirada disciplinària. Per últim, haurem d’advertir que també hem deixat fora del nostre escrutini temes com el de la llengua catalana, que, sobretot en relació amb la mobilitat social ascendent, ocupa un lloc clau en el «sistema català de reproducció», per creure que es tractaria millor en l’apartat específic dedicat a la llengua.
Abans de passar a l’anàlisi de les tres principals dimensions esmentades, en el proper apartat trobareu una introducció sobre el lligam entre la confiança i les actituds vers la immigració a través dels resultats de les enquestes d’opinió a Catalunya, comparada amb el conjunt d’Espanya i amb altres països europeus. Seguidament, trobareu les respostes a les preguntes que hem plantejat a tres especialistes en cadascun dels àmbits sobre la dimensió corresponent i la cohesió social. En l’apartat tercer sobre la dimensió reproductiva, és a dir, la connexió entre el sistema català de reproducció i l’estratificació social, es tracta del doctor Jordi Bayona, del Centre d’Estudis Demogràfics i professor associat a la Universitat de Barcelona. En el quart, sobre la diversitat i la segregació residencial, el doctor Juan Galeano, de la Universitat de Ginebra. I, en el cinquè, sobre la dimensió familiar corresponent a la formació de les parelles mixtes, la doctora Clara Cortina, de la Universitat Pompeu Fabra. A continuació, i a partir dels textos dels experts esmentats, farem unes darreres reflexions sobre la cohesió social i el sistema català de reproducció.
Per a mesurar el nivell de confiança amb els altres i les actituds sobre la immigració, és a dir, l’anomenada confiança horitzontal, en el cas de Catalunya recorrerem a les dades proporcionades pel Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya; en el cas d’Espanya, a les del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS); i per últim, per a la comparació internacional, hem utilitzat les dades de la darrera onada de l’European Values Study de 2017. Aquesta comparació, tot i que no es vol fer exhaustiva, no resulta fàcil, ja que per una banda, la formulació de les diferents preguntes no coincideix en les diferents enquestes, i per l’altra, la cronologia tampoc; d’aquesta manera, en l’enquesta europea encara manquen els resultats per a molts països força significatius, cosa que limita greument la comparació.
En tot cas, si prenem les respostes a l’afirmació «People can be trusted, can’t be careful» de l’European Values Study per a diferents països europeus i les comparem amb les que es donen per a Catalunya a la pregunta equivalent sobre la confiança, que apareix al BOP per a l’any 2017 (figura 1), els resultats ens donen per a Catalunya una proporció de confiança que no arriba a la meitat de la població, amb un 43,9 %. Aquest percentatge està just per sota d’Alemanya, força allunyada del 64,1 % d’Islàndia, i només 3 punts percentuals per sobre del conjunt d’Espanya. Cal advertir que manquen les dades dels països escandinaus —Dinamarca, Suècia i Noruega—que en anteriors onades se situaven entre els màxims nivells de confiança, assolint el 76 % en el cas danès. Tot i aquest resultat, en què la desconfiança és majoritària, és notable si tenim en compte el pic migratori de principis del nou mil·lenni, que va fer créixer la diversitat de les societats catalana i espanyola, molt per damunt de la resta de països amb menor nivell de confiança. D’aquesta manera semblaria que es contradiu l’axioma que estableix que l’augment de la diversitat va sempre acompanyat d’un augment de la desconfiança, com per exemple a Putnam.[xv]
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2018) i en altres països europeus (EVS, 2017).
L’evolució en el temps de la confiança en els altres, en el cas català sembla mantenir-se força constant amb independència de les migracions, encara que és cert que la sèrie temporal de la qual disposem a través del CEO és relativament curta (figura 2). El sociòleg Albrekt Larsen[xvi] associa els nivells elevats de confiança de danesos i suecs, en comparació amb britànics i nord-americans, a l’estat del benestar dels primers i l’impacte negatiu del neoliberalisme en els segons a partir dels anys vuitanta. Seguint aquesta lògica, es podria especular sobre la relació entre el model familiarista[xvii] dels països meridionals d’Europa i els nivells de desconfiança remarcables, si bé no extrems, tot i haver experimentat recentment un cicle de creixement migratori extraordinari.
Però com hem dit, la manca de sèries temporals llargues ens convida a la prudència. En tot cas, i per a reforçar aquesta idea de l’escàs impacte de la migració en el descens de la confiança en els altres, podem observar la figura 3, on es consignen els principals fenòmens que apareixen com a resposta a la pregunta «Quin és el problema més important de Catalunya?» des del juliol de 2006 a l’octubre de 2018 i on veurem que immigració apareix molt per sota d’altres respostes com atur i precarietat laboral, funcionament de l’economia o, des del 2009, insatisfacció en la política.
En la mateixa direcció, podem observar la figura 4, on s’observa l’evolució comparada de la resposta de la migració com un dels principals problemes a Catalunya, o el d’un dels tres principals problemes en el cas espanyol, recollida pel CIS —cal adonar-se que els nivells més baixos en l’àmbit estatal responen en part a la selectivitat, ja que en el cas de Catalunya es consigna el total de respostes, no només les que ocupen un dels tres primers llocs. És interessant veure com, a part dels nivells més alts observats durant el boom migratori, el repunt del gener de 2010 fins a 2012 coincideix amb la presa de consciència que la crisi no només afectava els nouvinguts, i recordem que al setembre de 2009 s’aprova la Llei de reforma laboral.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2018) i a Espanya (CIS, 2018).
Resulta interessant comparar aquesta evolució de la resposta sobre la confiança amb els altres i la percepció de la immigració amb aquelles que poden recollir el que s’anomena confiança vertical, és a dir, les que recullen la confiança en els polítics o la democràcia. A l’Enquesta Òmnibus del CEO de 2017, a la pregunta sobre el nivell de convivència amb les persones immigrades a Catalunya la resposta és favorable fins a un 67 %, amb un 8,3 % que declara que és molt bona, un 58,7 % que creu que és bona i només un 11,4 % que diu que és dolenta i un 3 % que la qualifica de molt dolenta. Aquesta resposta favorable en el seu conjunt a la població immigrada, o com a mínim que no es manifesta majoritàriament contrària, no impedeix que es doni una clara jerarquització segons els orígens d’aquests immigrats a partir dels prejudicis i estereotips de la població autòctona. Per a Catalunya només disposem de preguntes sobre la preferència de l’any 2012, mentre que per al conjunt d’Espanya la sèrie temporal del CIS es remunta anualment al 2006, però s’interromp excepcionalment el 2013. Hem representat només els resultats de 2012 corresponents a Catalunya, on ens trobem que l’animadversió declarada a la població marroquina, que resulta ser per nacionalitat la majoritària, és desafortunadament aclaparadora, amb un 35 % de les respostes que manifesten antipatia triplicant el percentatge del segon col·lectiu, que correspon a l’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica (figura 5).
Font: Elaboració pròpia a partir de l’enquesta de Núria Garcia Percepció dels catalans sobre la immigració (CEO, 2012).
Cal pensar que inclou la població procedent de Romania i que possiblement això tingui un efecte negatiu, tot i que no s’especifica. Això no obstant, es miri com es miri, el col·lectiu marroquí surt el pitjor puntuat, independentment de les característiques dels que responen les enquestes d’opinió —sexe, edat, nivell d’instrucció o grandària del municipi on resideixen.[xviii] Resultats semblants als del conjunt d’Espanya i de la resta de comunitats autònomes en la seva jerarquia, però pitjors en el percentatge que mostra antipatia. Per contra, cal assenyalar el percentatge de simpatia vers la població africana —tot i que es manté inferior al 10 %—, que arriba a superar la que es va declarar per la població de la Unió Europea.
En contrast, i com a mostra de l’evolució de la confiança vertical, hem reproduït la pregunta que recull l’evolució de la satisfacció sobre la democràcia (figura 6), que no està tan afectada per la conjuntura electoral com la resposta a la confiança en els polítics. És evident que aquesta resposta està fortament afectada pel conflicte polític entre l’Estat espanyol i Catalunya, retroalimentat per la recessió que s’inicià el 2008.[xix] A partir d’aleshores, l’empat entre els que es mostren satisfets i els que no, es resol a favor dels poc o molt insatisfets, fins a assolir el 80 % de les respostes. La manca de dades anteriors al 2006 no ens permet fer induccions sobre si la pèrdua de confiança vertical, independentment del seu creixement recent, és una de les característiques de la societat catalana o si és producte de la conjuntura política i del desencís pel conflicte institucional plantejat sobre l’Estatut de 2006.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2017).
[xv]. Putnam, Robert D. (2007). «E pluribus unum: diversity and community in the twenty-first century. The 2006 Johan Skytte prize lecture». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2, p. 137-174.
[xvi]. Larsen ( 2013), op. cit.
[xvii]. Esping Andersen, Gosta (1990). Los tres mundos del estado del bienestar. València: Alfons el Magnànim.
[xviii]. Garcia i Garcia, Núria (2012). Percepció dels catalans sobre la immigració [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Monografies/2012_01_05_Monografies_immigracio.pdf>.
[xix]. Garcia i Garcia, Núria (2018). Crisi econòmica i actituds vers la democracia [en línia].. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Apunts/2018_11_13_actitudsdemocracia.pdf>.
Jordi Bayona i Carrasco
Centre d’Estudis Demogràfics
El sistema català de reproducció, tal com el defineix Anna Cabré,[xx] es caracteritza per l’existència de baixos nivells de fecunditat sistemàtics, que fan del fenomen migratori una necessitat per a assegurar el creixement de la població. D’aquesta manera, les migracions no són quelcom extraordinari, sinó que en termes demogràfics es constitueixen com a component endogen de la reproducció de la població. La persistència al llarg del temps d’aquest sistema, amb l’aportació constant de nous volums d’immigrants, es justifica per la possibilitat d’una mobilitat social ascendent, que millori les condicions de vida i les expectatives futures dels mateixos immigrants, però també la dels seus descendents. En aquest escenari, el que succeeix en el món laboral i en l’escolar és determinant, situant-se com a dues peces claus per a validar l’existència d’aquesta mobilitat, tant entre els que acaben d’arribar com entre les generacions futures. La pregunta que ens plantegem, en aquest cas, és si aquesta suposada mobilitat ascendent que ha existit a Catalunya amb generacions d’immigrats passades se segueix produint en l’actualitat.
Aquesta qüestió es formula a finals de l’any 2018, en un context immediat que no podem oblidar. D’inici, l’existència d’uns fluxos migratoris d’alta intensitat en els primers anys del segle xxi, caracteritzats per una elevada diversitat, tant en els seus orígens com en els perfils sociodemogràfics dels immigrats que els protagonitzen. En segon lloc, la recent crisi econòmica que afecta amb major cruesa la població immigrada, amb uns impactes que, malgrat la lenta i recent recuperació econòmica, encara no s’han revertit. L’excepcionalitat d’ambdues situacions és notòria. D’una banda, els fluxos migratoris experimentats assoliren màxims que s’acostaren a les dues-centes mil entrades anuals a Catalunya en els anys àlgids del fenomen, entre 2006 i 2007. De l’altra, en la darrera dècada es coneixen unes taxes d’atur que se situen entre les més altes del continent europeu, amb màxims que s’acostaren al 25 % l’any 2013 i que afecten especialment dos col·lectius: els més joves i els immigrats. Davant d’aquest escenari i les conseqüències que se’n deriven, l’escola i el mercat de treball actuals s’han d’entendre, encara, des de la perspectiva de la recent crisi econòmica.
[xx]. Cabré (1999), op. cit.
La primera pregunta plantejada fa referència a si la immigració internacional ha incrementat la dualització i les desigualtats en el mercat de treball. Des de la perspectiva del sistema català de reproducció es considera que en un primer moment els immigrats ocupen llocs de treball complementaris als de la població autòctona, però que progressivament s’espera una millora de les seves condicions laborals.
Des d’inicis de segle, la immigració internacional ha contribuït de manera notable al creixement del mercat de treball de Catalunya. El primer efecte de la immigració internacional sobre el mercat laboral català s’observa en un fort augment del volum d’aquest. Així, la població activa a Catalunya creix des dels poc més de 3 milions de persones d’inicis de segle xxi als gairebé quatre milions de l’any 2011, per descendir lleugerament més tard i, després d’un nou repunt, situar-se actualment en 3,8 milions, entre els quals es comptabilitzen 820 mil actius immigrats. Actualment, un de cada cinc actius a Catalunya és d’origen immigrat —el 21,6 %—, i el creixement que s’ha observat des d’inicis de segle de la població activa ha estat majoritàriament protagonitzat per aquest col·lectiu.
Les taxes d’activitat de la població immigrada, com correspon a una població que ha arribat majoritàriament per motius econòmics, són més elevades en comparació a les dels nascuts a Catalunya. Això que és cert entre els homes, no ho acaba de ser entre les dones, col·lectiu en què s’observen diferències contrastades segons l’origen de les seves components. Entre els homes, la permanència al mercat laboral és molt més extensa, ja que hi entren abans i en surten a major edat.[xxi] Entre les dones, en canvi, s’observa una major activitat per sobre dels quaranta anys i menor per sota, dinàmica que es justifica per la incorporació més baixa a l’activitat econòmica de les dones d’alguns col·lectius.
La situació actual de la població immigrada en el mercat laboral reflecteix la recent
crisi econòmica, ja que els efectes d’aquesta encara es troben molt presents. Malgrat l’evident reducció de les taxes d’atur, amb les darreres dades disponibles, la taxa d’atur a Catalunya entre la població immigrada —17,5 %— segueix duplicant la dels autòctons —8,7 %—, resultant en un global 10,6 %. Per a alguns immigrats com els marroquins (figura 7), malgrat el descens recent de l’atur, la situació actual dista molt de la de partida, amb un creixement intens de la bretxa que els separa de la població autòctona. D’aquestes xifres es desprèn un pes elevat dels immigrats dins de la població aturada, assolint el 35 % dels que es troben en aquesta situació a Catalunya actualment. Aquestes taxes són fins i tot superiors si es considera la població des de la perspectiva de la nacionalitat. Entre els estrangers trobem aquells que han arribat més recentment o els col·lectius que tenen majors dificultats per a accedir a la nacionalitat espanyola. Així, la taxa d’atur augmenta a un 19,3 %. Des d’aquesta perspectiva, les taxes d’atur observades actualment encara dupliquen les conegudes en els anys previs a la crisi, tot i que ja s’han reduït a la meitat si en considerem els nivells màxims. Aquestes taxes d’atur, al contrari que les de la població autòctona, són de menor intensitat per a les dones immigrades en comparació als homes immigrats. Això s’explica, en part, per l’efecte de la crisi sobre la construcció i les indústries relacionades, però sobretot pel manteniment de la demanda ocupacional en el sector serveis, especialment en els serveis personals, fortament esbiaixats segons el gènere.
Font: Elaboració pròpia a partir de l’Enquesta de Població Activa de l’INE.
Una altra qüestió a tenir en consideració és el tipus de treball que desenvolupa la població immigrada a Catalunya, que es troba sobrerepresentada en els llocs de treball de menor qualificació. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2018, els immigrants representen un 46 % dels treballadors en ocupacions elementals i també un 28 % dels treballadors de la restauració, essent aquesta situació més important entre les dones, especialment de certs orígens, com l’africà o l’europeu no comunitari (figura 8). En canvi, es troben molt menys presents en les feines més qualificades. Són també treballs menys estables: entre els immigrats, la temporalitat supera la dels autòctons —35,9 % respecte al 19,6 %—, i en alguns col·lectius, com els africans, sobrepassa el 50 %. Aquesta concentració en treballs de baixa qualificació implica sovint un nivell notable de sobrequalificació, més que un baix nivell educatiu dels immigrats, el que en principi semblaria contradir la tesi de la mobilitat ascendent i apuntar com a mínim per a algunes persones a una mobilitat descendent, cosa que comprometria el funcionament del sistema català de reproducció. Alts percentatges de desocupació, un pes important de les ocupacions elementals i una elevada precarietat laboral caracteritzen la inserció laboral de la població immigrada a Catalunya a finals del 2018.
Font: Elaboració pròpia a partir de l’Enquesta de Població Activa de l’INE.
[xxi]. Miret, Pau (2015) «Patrons laborals i familiars: els arribats als anys seixanta i al segle xxi» A: Domingo, Andreu (coord.). Migracions dels segles xx i xxi: Una mirada candeliana [en línia]. Barcelona: Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya. <https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/coleccions/ciutadania_i_immigracio/12recercaimmigracio7/recerca_immigracio_VII.pdf>, p. 145-166.
La segona pregunta fa referència a l’escola. En aquest cas ens plantegem si l’escola és un element d’equiparació o de reproducció de les desigualtats existents. Si ens fixem, en primer lloc, en les dades del darrer informe PISA, l’origen immigrant dels alumnes és un factor de desigualtat educativa fonamental a Catalunya, fins al punt que s’experimenta, segons el lloc de naixement, una de les diferències en les competències assolides més elevades entre comunitats autònomes a Espanya, com posen de manifest Albaigés i Ferrer-Esteban,[xxii] i entre les més elevades en el context europeu.
Més enllà del lloc de naixement dels alumnes o de la seva nacionalitat, la maduració del procés migratori, amb un elevat nombre de naixements de progenitors immigrats, fa que per a respondre a aquesta pregunta necessitem conèixer també què succeeix entre els descendents d’aquesta immigració. Així, els alumnes relacionats amb el procés migratori, ja sigui per experiència pròpia o bé per l’origen dels seus progenitors, són una part molt important de l’alumnat actual. Amb dades del Departament d’Ensenyament del curs 2015-2016, creuades per l’Institut d’Estadística de Catalunya amb el Registre de Població, el 26,7 % dels alumnes, és a dir, una mica més d’un de cada quatre escolars, es trobarien relacionats amb el fenomen migratori directament o indirecta (figura 9). Un 8,7 % dels casos haurien nascut a l’estranger i del 17,8 % restant, ho hauria fet algun dels seus progenitors. Geogràficament, aquests percentatges augmenten en moltes poblacions, i no és estrany que alguns valors superin el 40 %.[xxiii] En casos concrets i en algunes etapes educatives, els escolars relacionats amb el fenomen migratori són el grup principal al municipi. En l’educació primària, per exemple, això succeeix a Salt —el 69 % dels alumnes—, Castelló d’Empúries —el 56 %— o Guissona —el 58 %—, però també s’assoleixen proporcions significatives a ciutats com l’Hospitalet de Llobregat —el 40,5 % dels alumnes—, Figueres —el 47 %—, Vic —el 44 %—, Salou —el 40 %— o Mollerussa —el 41,8 %—, per citar-ne alguns, o al districte de Ciutat Vella a Barcelona —el 62,4 %.
Font: Elaboració pròpia, a partir de dades del Departament d’Ensenyament i de l’Idescat.
Per a observar si l’escola és un element d’igualació o bé de perpetuació de les desigualtats ens fixarem en el fracàs escolar, distingint els alumnes en funció de la relació que tenen amb la immigració. Amb una tipologia generacional —adaptant al cas català la utilitzada per Rumbaut—,[xxiv] es classifica els alumnes en funció del lloc de naixement —Espanya o l’estranger—, l’edat d’arribada a Catalunya —abans o després dels set anys— i l’origen dels progenitors —Espanya o l’estranger—, donant lloc a una classificació que distingeix autòctons, primera generació, generació 1,75, segona generació i generació 2,5.[xxv] S’operativitza el fracàs escolar com la no obtenció del títol que indica la superació del grau d’ESO, és a dir, el fet de no disposar de l’acreditació del nivell d’estudis que reconeix l’assoliment de l’educació obligatòria a Catalunya. Malgrat que aquesta perspectiva no considera quines són les competències adquirides ni quin és el grau de coneixement de la llengua, estimem que la no obtenció d’aquest títol pot comportar dificultats futures en la inserció laboral de l’alumne i per tant comprometre les seves expectatives vitals en l’esdevenidor (figura 10).
Font: Elaboració pròpia, a partir de dades del Departament d’Ensenyament i de l’Idescat.
Els resultats obtinguts d’aquesta anàlisi, que sols ha estat possible dur-se a terme per les escoles públiques, ens indiquen com entre els alumnes immigrats hi ha un percentatge elevat de fracàs escolar, del 22,1 %, molt més preocupant en el cas de la Primera Generació —del 29,2 %—que no entre la generació 1,75 —del 16,7 %. Entre els alumnes nascuts a Espanya però d’origen immigrat, aquest valor se situa en el 14,4 %, on la segona generació mostra percentatges del 17,3 % i la Generació 2,5, del 10,1 %. En aquest darrer cas els resultats són fins i tot millors que els dels alumnes autòctons. Els valors més elevats s’enregistren entre els que han arribat de més recentment; de fet, l’any d’arribada serà la variable determinant en l’assoliment del grau i d’aquesta manera confirmarà l’existència d’interferències entre el procés migratori i l’assoliment escolar.
Deixant de banda els resultats de la primera generació, on les dificultats a l’escola venen determinades per l’arribada recent, el que realment preocupa són els alts nivells de fracàs escolar que encara s’enregistren entre les segones generacions, un 70 % per sobre dels resultats de la població autòctona. L’escola, en aquest cas, no és capaç de superar les diferències socioeconòmiques que carreguen aquests alumnes, o com a mínim no ho ha estat en el context de crisi en què han conviscut aquests alumnes. Així, i malgrat els esforços dedicats a l’educació a tota la comunitat educativa, les destacades taxes de fracàs escolar entre els alumnes de segona generació signifiquen que no s’acaba d’aconseguir que l’escola tingui el paper d’igualació que se li pressuposa.
Finalment, i des del punt de vista del territori, existeix la preocupació per l’efecte de les concentracions d’alumnat d’origen immigrant en els resultats escolars, que associa l’existència de concentracions amb pitjors assoliments. Aquest fenomen respondria a l’anomenat efecte barri, és a dir, que les característiques físiques i socials de l’entorn on es viu poden afectar els residents en camps com l’escolar o el laboral, entre els més importants. Sobre aquest punt, en primer lloc cal tenir en compte que les concentracions a l’escola són superiors a les que s’observen des de la perspectiva residencial. Això succeeix, d’una banda, per una qüestió d’edat; la renovació poblacional dels barris es produeix lentament, afegint-se els immigrants d’arribada recent a la població preexistent, molts cops més envellida i sense descendents en edat escolar. De l’altra, per un efecte fugida, on els progenitors dels alumnes intenten evitar aquelles escoles amb percentatges més alts d’immigrants. Els resultats obtinguts indiquen que la concentració i el fracàs escolar mostren un alt grau de correlació: com més gran és la concentració, més gran és el fracàs escolar. Cal tenir en compte, però, l’efecte composició, ja que l’assoliment escolar entre la població immigrada és menor. Des de la perspectiva generacional, s’observen pocs efectes entre la població d’origen immigrant, i aquests encara es produeixen sols a partir de nivells notables de concentració.
Tant a l’àmbit laboral com en l’escolar, la situació que s’observa actualment presenta força llums i ombres. Una alta inserció laboral es produeix a costa d’elevats nivells d’atur i de precarietat, amb una segmentació laboral evident. A l’escola, els descendents d’immigrants segueixen mostrant pitjors resultats educatius que els autòctons, reproduint-se la desigualtat entre pares i fills, en part per la situació de vulnerabilitat econòmica en què es troben. En aquesta conjuntura, el que és determinant és conèixer si la situació en què ens trobem avui en dia és majoritàriament fruit de la crisi econòmica dels darrers anys o bé es tracta d’una situació estructural. En aquest darrer cas, això significaria un obstacle important al funcionament futur del sistema català de reproducció i, per tant, a la cohesió social.
[xxii]. Albaigés, Bernat; Pedró, Francesc (2017). L’estat de l’educació a Catalunya: Anuari 2016: Indicadors sobre l’èxit educatiu a Catalunya [en línia]. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. <https://www.fbofill.cat/sites/default/files/Anuari2016_191017.pdf>.
[xxiii]. Domingo, Andreu; Bayona i Carrasco, Jordi [en premsa]. «Fracàs escolar i immigració a Catalunya, 2011-2016: anàlisi demoespacial», Revista Catalana de Pedagogia, núm. 15.
[xxiv]. Rumbaut, Rubén (2004). «Ages, life stages, and generational cohorts: decomposing the immigrant first and second generations in the United States». International Migration Review, vol. 38, núm. 2, p. 1160-1205.
[xxv]. Bayona i Carrasco, Jordi; Domingo, Andreu (2018). «El fracàs escolar dels descendents de la immigració a Catalunya: més que una assignatura pendent». Perspectives Demogràfiques [en línia], núm. 11. <https://ced.uab.cat/PD/PerspectivesDemografiques_011_CAT.pdf>.
Juan Galeano
NCCR On The Move Université de Genève
A Catalunya, com al conjunt de l’Estat espanyol, el començament del segle xxi va estar marcat, en termes demogràfics, per l’espectacular augment de la diversitat poblacional fruit del boom immigratori internacional. Cal recordar que aquest país va absorbir una de cada cinc —el 22 %— dels 5,5 milions d’entrades des de l’estranger que es van produir en Espanya entre el 2000 i el 2008; a grans trets, 1,2 milions de persones. Si bé el creixement poblacional lligat a la migració va ser tota una novetat en el cas de l’Estat espanyol, a Catalunya aquest fenomen no va a fer més que actualitzar i portar a l’arena internacional aquest mecanisme propi d’un sistema de reproducció demogràfica complex[xxvi] que sabem que ha estat funcionant, com a mínim, durant tot el segle xx, en el qual el creixement de la població deixa d’ésser funció exclusiva de l’excés de naixements sobre les defuncions i on la immigració passa a exercir un paper fonamental en l’evolució de la població (figura 11).
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’International Migration Outlook 2018© i de l’OCDE 2018, per als residents de països de l’OCDE, i del padró continu, per a residents de Catalunya (1 de gener de 2017).
Lligat a l’arribada de persones nouvingudes, són dos els fenòmens demogràfics que desperten gran interès entre la comunitat investigadora i els dissenyadors de polítiques públiques. D’una banda, el creixement de la diversitat poblacional en funció del lloc de naixement de la població resident a un territori determinat, i de l’altra, però en estreta relació amb la primera, la segregació residencial de la població immigrada, entenent-la com el grau en què la població d’origen estranger comparteix, o no, espais residencials amb aquella que es defineix com a població d’acollida. En aquest sentit, i abans de continuar, cal assenyalar algunes de les característiques més rellevants de la darrera onada immigratòria a Catalunya i al conjunt de l’Estat. Evidentment, la magnitud —més d’un milió de persones— i la intensitat —en menys de deu anys— constitueixen dos dels trets fonamentals d’aquesta darrera onada, però, pel que aquí ens interessa, cal també esmentar la diversificació dels fluxos i també la ràpida difusió territorial de la població immigrada des de les ciutats que funcionen com a porta d’entrada —Barcelona, per exemple— a la resta del territori. Catalunya va començar el nou segle essent un país cosmopolita on convivien persones de 180 països del món (figura 12). Al tombant del segle xx, el conjunt de població estrangera —252.690 persones— representava un 4 % del total de població —6.259.724 persones— i hi trobàvem tan sols cinc nacionalitats amb una població per damunt de les 10.000 persones —el Marroc: 64.308; França: 27.674; Alemanya 15.500; Argentina: 13.974 i el Perú: 10.487— que representaven la meitat —un 52 %— de la població nascuda a l’estranger. Deu anys més tard, el 2010, la població nascuda a l’estranger s’havia multiplicat per cinc fins a arribar a 1,3 milions de persones —el 17,5 % del total de població resident al país— de 31 nacionalitats[xxvii] amb poblacions per sobre de les 10.000 persones que conjuntament representaven nou de cada deu persones nascudes a l’estranger. Una de les conseqüències de la darrera crisi econòmica, a més de la caiguda dels fluxos d’entrada des de l’exterior, va ésser la pèrdua de població estrangera —ja fos per re-emigració a altres països de l’entorn europeu o per migració de retorn als seus països d’origen. Així, amb les darreres dades disponibles sabem que la població nascuda a l’estranger es troba una mica per sobre del 1.290.000 persones —el 17 % del total de població— i amb les mateixes nacionalitats amb poblacions per damunt de les 10.000 persones. Pel que fa a la distribució de la població immigrada i com s’ha difós territorialment, n’hi ha prou amb assenyalar, de moment, que si l’any 2000 només trobàvem 441 seccions censals on residien més de 100 persones nascudes a l’estranger, un escàs 8 % del total de seccions, des de l’any 2010 i fins al 2017 aquest percentatge se situa al voltant del 80 % i fa de la immigració internacional una realitat tangible al conjunt del territori català.
Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de població (INE, 2017).
Prenent com marc temporal el període 2000-2017 i tenint en compte el context demogràfic descrit, volem contestar tres preguntes:
1) Quin és el grau de segregació residencial de la població estrangera respecte de la nascuda a Espanya i com ha evolucionat des del començament del segle xxi?
2) La població autòctona evita les zones on es concentra la població estrangera?
3) L’augment de la diversitat poblacional ha contribuït a la fragmentació de la societat catalana?
[xxvi]. Cabré (1999), op. cit.; Domingo, Andreu (2014), op. cit.
[xxvii]. Del Marroc, l’Equador, Romania, l’Argentina, Colòmbia, Bolívia, el Perú, França, la Xina, el Pakistan, el Brasil, República Dominicana, Alemanya, l’Uruguai, Itàlia, Xile, el Regne Unit, el Senegal, el Paraguai, Hondures, Gàmbia, Polònia, les Filipines, Bulgària i Mèxic.
Com hem assenyalat més amunt, la diversitat poblacional i la segregació residencial en funció de l’origen de la població són dos fenòmens interrelacionats. Això no vol dir, però, que un augment del primer comporti necessàriament un creixement del segon. Una societat donada pot resultar molt diversa en termes poblacionals però registrar nivells de segregació baixos entre els grups en convivència o, al contrari, la diversitat de la població pot ésser baixa —suposem la convivència de només dos grups— i no obstant això exhibir un grau alt de segregació residencial entre els uns i els altres. La preocupació i l’origen dels estudis contemporanis sobre segregació residencial es remunta als inicis del segle xx, amb els treballs duts a terme pels membres de l’Escola de Chicago. Des d’aleshores i fins als nostres dies tot un seguit de treballs han posat de manifest la relació existent entre els alts nivells de segregació residencial i la concentració espacial de la pobresa,[xxviii] amb una inferior qualitat residencial de la població segregada,[xxix] amb desigualtats en les condicions de salut[xxx] i una major distància als llocs on es concentra l’oferta laboral i comercial[xxxi] o amb la seva interconnexió amb la segregació escolar.[xxxii] Per tot això és important tenir en compte que, si bé els mètodes estadístics de què disposem, i que aquí implementem, per a mesurar el grau de segregació entre grups ens tornen el resultat d’una situació donada en forma d’imatge instantània d’un moment concret —i que ens permet traçar una evolució retrospectiva—, part de la rellevància del fenomen rau en la seva doble natura, com a resultat i origen de fets socials, perquè, com ho ha expressat el professor Oriol Nel·lo, «quan l’espai urbà es configura al dictat de les desigualtats socials, passa a ser no només un reflex d’aquestes, sinó que contribueix a fixar-les i ampliar-les».[xxxiii]
Abans de parlar de segregació convé tenir una idea de la distribució territorial dels diferents grups de població estrangera sota anàlisis. Per tal de proporcionar aquesta informació, hem calculat i cartografiat els quocients de localització per a cadascun dels grups l’any 2017. Els quocients de localització ens tornen un valor sintètic que ens permet ràpidament conèixer quins són els municipis on un grup es troba sobrerepresentat —valor per damunt de l’1,4— o subrepresentat —valors per sota el 0,8— en relació amb el seu pes al conjunt del territori de referència —el conjunt de Catalunya, en aquest cas. La figura 13, aleshores, ens permet veure com en el cas dels nascuts a països de l’Amèrica Llatina, aquests es troben subrerepresentats als municipis interiors, eminentment rurals i, al contrari, es troben molt sobrerepresentats a municipis com l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) i a alguns municipis de la comarca de l’Alt Empordà com Cadaqués i la Jonquera. En el cas dels europeus occidentals, també es troben molt sobrerepresentats al municipis de l’Alt Empordà i el Baix Empordà, però també als de la comarca de l’Alt Urgell, la Vall d’Aran, el Garraf i el Baix Ebre, a més dels municipis de Barcelona i Sant Cugat del Vallès. Pel que fa als europeus orientals, la concentració més gran de municipis amb una sobrerepresentació d’aquest grup es troba al Pla de Lleida, les Terres de l’Ebre i part del Camp de Tarragona. De la població africana destaca, en primer lloc, que està sobrerepresentada als municipis de Barcelona i l’àrea metropolitana d’aquesta, i en segon lloc, que està distribuïda de manera dispersa en el conjunt dels municipis on aquest grup es troba sobrerepresentat. Per últim, en el cas de la població asiàtica, veiem com aquesta es concentra als municipis de Barcelona i la primera corona metropolitana d’aquesta —l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Badalona i Santa Coloma de Gramenet— i, al contrari, no només es troba subrepresentada als municipis interiors sinó que a un gran nombre d’aquests no trobem cap persona d’aquest grup.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats del padró continu de població del 2017 (INE)
Què és el que sabem del grau de segregació residencial dels distints grups de població estrangera residents a Catalunya i com han evolucionat des del començament del segle xxi? En primer lloc, i en termes generals, que els valors de segregació oscil·len entre moderats i baixos (figura 14) i que han tingut un decreixement amb el pas dels anys, simultani a l’augment de població estrangera i, per tant, de la diversitat poblacional. [xxxiv]En perspectiva internacional, el baix grau de segregació residencial ens diferencia del món anglosaxó i ens agermana amb les principals ciutats del sud d’Europa, on la sobrerepresentació de població de classe treballadora en la perifèria urbana i la permanència de les classes benestants als centres històrics han estat presentats com a elements estructurals determinants en la baixa segregació enregistrada i com a característica diferencial respecte del desenvolupament urbà de les ciutats anglosaxones.[xxxv] En altres paraules, que el creixement del nombre de persones nascudes a l’estranger i la multiplicació del nombre de grups en convivència van anar acompanyats, en termes residencials i en general, d’un augment dels espais compartits entre la població catalana i els diferents grups d’estrangers. Si bé aquesta és la imatge general, cal assenyalar dues particularitats del cas català. Per una banda, el molt lleuger increment —sempre dins del ventall de valors moderats i baixos— de nivells de segregació de la població estrangera oriünda de països de l’entorn europeu,[xxxvi] tendència que es pot explicar per les característiques socioeconòmiques diferencials d’aquest grup de població, entre les quals destaquen la sobrerepresentació de persones d’edats més avançades —principalment assentades en municipis de característiques turisticoresidencials— i que en certa manera il·lustra els processos d’autosegregació escollida i una posició professional i econòmica que està fins i tot per damunt de la mitjana de la població local, és a dir, la resident a Barcelona i municipis de l’àrea metropolitana. Un cas contrastat, per exemple, són els pobles de les comarques alacantines on s’aplega la població britànica amb concentracions màximes i una segregació que ha donat lloc a allò que, en la literatura científica, és anomenat golden ghetto.
Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats del padró continu de població del 2017 (INE)
D’altra banda, i a parer nostre més significatiu, l’augment del nivell de segregació de la població nascuda a països de l’Àfrica, que, com en el cas anterior, es tradueix en una reducció dels espais residencials compartits pels membres d’aquest grup i la població catalana. En el cas català, del qual hem analitzat setanta-set municipis de més de deu mil habitants, el lleuger augment general reflecteix aquell que ha tingut lloc en els municipis de la regió metropolitana de Barcelona[xxxvii] en què la població d’origen marroquí —el grup majoritari entre els nascuts en països d’Àfrica— a més presenta valors superiors als d’altres grups d’immigrants,[xxxviii] però no és així en el cas del municipi de Barcelona, on aquest grup mostra una clara i persistent subrepresentació relativa en relació amb l’àrea metropolitana,[xxxix] i la tendència ha estat la contrària. L’augment de la segregació de la població africana també s’ha produït en altres municipis com Tarragona, on resideix gran part del col·lectiu marroquí, o al municipi de Salou, on és la població senegalesa el grup majoritari d’origen africà; i a la província de Girona trobem el cas del municipi homònim, el del municipi de Salt i el de Lloret de Mar.
[xxxviii]. Massey, Douglas S.; Gross, Andrew B.; Shibuya, Kumiko (1994). «Migration, segregation and the geographic concentration of poverty». American Sociological Review, núm. 59, p. 425-445.
[xxix]. Malheiros, Jorge (2002). «Ethni-cities: Residential patterns in the Northern European and Mediterranean metropolises – implications for policy design». International Journal of Population Geography, núm. 8, p. 107-134.
[xxx]. Williams, D.; Collins, C. (2001). «Racial residential segregation: a fundamental cause of racial disparities in health», Public Health Reports, núm. 116, p. 404-416.
[xxxi]. Ellis, Mark; Wright, Richard; Parks, Virginia (2004). «Work together, live apart? Geographies of racial and ethnic segregation at home and at work». Annals of the Association of American Geographers, vol. 94, núm. 3, p. 620-637.
[xxxii]. Denton, N., (1996) «The persistence of segregation: links between residential segregation and school segregation». Minnessota Law Review, núm. 80. <https://scholarship.law.umn.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=2996&context=mlr>, p. 795-824.
López-Falcón, Diana; Bayona i Carrasco, Jordi (2012). «Segregación escolar y residencial en Barcelona: del boom migratorio al asentamiento». A: García Castaño, Francisco Javier; Olmos Alcaraz, Antonia (ed.). Segregaciones y construcción de la diferencia en la escuela. Madrid: Trotta, p. 21-42.
[xxxiii]. Nel·lo, Oriol (2015). La ciudad en movimiento: Crisis social y respuesta ciudadana. Madrid: Díaz & Pons.
[xxxiv]. Galeano, Juan; Sabater, Albert (2016). «Inmigración internacional y cambio demográfico en el nuevo milenio». A: Domingo, Andreu (ed.). Inmigración y diversidad en España: Crisis económica y gestión municipal. Barcelona: Icaria, p. 13-48.
[xxxv]. Malheiros, 2002, op. cit.
Arbaci, Sonia (2008). «(Re)viewing ethnic residential segregation in Southern European cities: housing and urban regimes as mechanisms of marginalisation». Housing Studies, núm. 23, p. 589-613.
[xxxvi]. Alemanya, Andorra, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, Noruega, els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, San Marino, Suècia, Suïssa, Ciutat del Vaticà.
[xxxvii]. Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Terrassa, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès, Montcada i Reixac i Mataró.
[xxxviii]. Bayona i Carrasco, Jordi; Domingo, Andreu (2007). «Movilidad, vivienda y distribución territorial de la población marroquí en Cataluña». Estudios Geográficos, núm. 68 (263), p. 465-496.
[xxxix]. Galeano, Juan; Bayona i Carrasco, Jordi (2015). «Assentament territorial de la població estrangera a l’àrea metropolitana de Barcelona en el segle xxi». A: Domingo, Andreu (coord.). Migracions dels segles xx i xxi: una mirada candeliana [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família. <https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/coleccions/ciutadania_i_immigracio/12recercaimmigracio7/recerca_immigracio_VII.pdf>, p. 95-119.
L’evolució del fenomen per la població africana ens obre la porta per a intentar respondre a la nostra segona pregunta: La població autòctona evita les zones on es concentra la població estrangera? El primer que cal assenyalar en aquest cas és que les dades disponibles no ens permeten corroborar o refutar amb rotunditat i elegància estadística una hipòtesi afirmativa ni contrària al respecte. El que sabem, per treballs anteriors, és que durant els anys inicials d’aquest nou segle hi ha hagut una mena de complementarietat residencial entre la població estrangera i l’autòctona que ha funcionat en dos camps diferenciats. Per una banda, una renovació generacional dels espais residencials urbans envellits, deteriorats i que no resulten atractius a la població local, com pot ser el cas del districte de Ciutat Vella de Barcelona al començament d’aquest segle. I per l’altra, cobrint la cadena de vacants i facilitant la suburbanització de la població local, la qual havia començat a la dècada dels anys vuitanta però que es va accelerar significativament durant els anys de la bombolla immobiliària dins un context de creixement econòmic i de concessió de crèdits hipotecaris, així com de l’arribada de les generacions dels baby-boomers a l’edat de formació de noves llars. Tot això ens convida a argumentar que, més que evitar les zones on es concentra la població estrangera, el que va fer la població autòctona va ser evitar uns espais residencials que, a causa de les característiques deficitàries que tenien en termes de qualitat, resultaven poc atractius, i s’hi va acabar concentrant la població estrangera per una qüestió d’accessibilitat relativa al preu dels lloguers i compra de pisos. Aquest fenomen és més clar pel que fa a l’escola. De vegades, però, el fet de voler evitar segons quin centre educatiu repercuteix més en la inscripció padronal de l’alumne que no pas en un canvi residencial real de la família d’aquest.
En darrer lloc, i a manera de conclusió d’aquest breu informe, volen contestar la darrera de les preguntes que hem plantejat al començament: L’augment de la diversitat poblacional ha contribuït a la fragmentació de la societat catalana? Aquesta és una pregunta problemàtica per diversos aspectes. En primer lloc, perquè caldria definir de manera acurada el que entenem per fragmentació i, una vegada establerta aquesta definició, ens caldria trobar els indicadors que donessin compte de l’esmentat procés de fragmentació. Pel que aquí ens interessa, i de manera molt provisional, diguem que entenem la fragmentació de la societat com el resultat d’un procés de pèrdua de la cohesió social. Què sabem de la relació entre diversitat poblacional i cohesió social? Des d’una perspectiva internacional podem dir que sembla no haver-hi una opinió unànime sobre l’efecte que correspon a la diversitat de la població per origen sobre la cohesió social de la població que resideix en zones definides per aquesta característica. Mentre s’han apuntat una sèrie de beneficis socioeconòmics que cristal·litzen en ciutats o estats a mitjà i llarg termini,[xl] també s’ha evidenciat[xli] com els costos d’aquest procés es manifesten, en primer lloc, en el context immediat, com és el barri, sota la forma de pèrdua de confiança individual cap a la resta de veïns i l’encapsulament identitari,[xlii] que, com a conseqüència, comporta una minva en la capacitat d’acumulació de capital social dels seus residents. D’altra banda, també s’ha assenyalat que la instrumentalització del discurs referit a la diversitat ha conduït, de vegades, a posar l’accent precipitadament en el component ètnic per tal de no aprofundir en desigualtats i reclamacions que guarden més relació amb la diversa i dispar distribució d’oportunitats entre la població en funció de la classe social que com a característica associada al lloc de naixement o al dels pares.
En el cas de Catalunya, el que ens sembla rellevant apuntar aquí és, d’una banda, el fet que pràcticament no hi existeixen partits polítics de caràcter xenòfob marcat, més enllà de les poc recolzades tesis migratòries de Plataforma per Catalunya, la qual cosa no sembla avalar la hipòtesi d’una fragmentació de la societat catalana en relació amb l’augment de la diversitat poblacional. I, de l’altra, i molt positivament, la precoç proliferació de departaments dedicats a la gestió municipal de la immigració durant els anys del boom d’immigració en tot el territori. Malauradament, les retallades pressupostàries que van donar cos a les polítiques d’austeritat implementades, principalment però no en exclusiva, pel Govern convergent van comportar el tancament de moltíssims d’aquells departaments en un moment en què, a més, aquest col·lectiu patia, amb més força que la població autòctona, els efectes de la darrera crisi econòmica en termes de pèrdua de feina i incapacitat de fer front als compromisos hipotecaris.
En resum, no disposem ara mateix de cap evidència que assenyali en la direcció d’una fragmentació de la societat catalana com a fruit de la creixent diversitat de la població en funció del lloc de naixement.
[xl]. Frey, William H. (2014). Diversity explosion: How new racial demographics are remaking America. Washington: Brookings Institution Press.
[xli]. Putnam (2007), op. cit.
Lancee, Bram; Dronkers, Jaap (2008). «Ethnic diversity in neighborhoods and individual trust of immigrants and natives: a replication of Putnam (2007) in a West-European country». A: Social cohesion: contemporary theoretical perspectives on the study of social cohesion and social capital. International Conference on Theoretical Perspectives on Social Cohesion and Social Capital. Brussel·les: Académie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique, p. 77-103.
[xlii]. Boterman, Willem; Musterd, Sako. (2015). «Cocooning urban life: exposure to diversity in neighbourhoods, workplaces and transport». Cities, núm. 59, p. 139-147.
Clara Cortina
Doctora en demografia, Universitat Pompeu Fabra
L’evolució demogràfica de Catalunya ha estat marcada durant tot el segle xx pel component migratori, concretament pels importants fluxos d’immigració procedents d’altres zones d’Espanya. Aquests fluxos han estat determinants per a explicar la dinàmica demogràfica i configurar el que Anna Cabré ha denominat un sistema dual de reproducció.[xliii] De la mateixa manera, durant el segle xxi, i en un context de baixa fecunditat i baix creixement vegetatiu, la intensificació dels fluxos d’immigració estrangera ha contribuït a sostenir el creixement demogràfic amb saldos migratoris positius, excepte en l’etapa d’auge de la crisi econòmica, entre 2011 i 2014 (figura 15). Aquests fluxos s’han traduït en un increment dels estocs de població estrangera, que han passat del 3 % l’any 2000 al 14 % l’any 2017, havent arribat a la xifra màxima del 16 % l’any 2010 (figura 16).
Les xifres de població segons nacionalitat estan en consonància amb la distribució de la població per lloc de naixement, si bé hi ha una lleugera variació derivada dels processos de nacionalització, que comporten la reducció del nombre d’estrangers. Per això és convenient presentar sobretot l’estructura per origen de la població, que reflecteix per si sola la importància de la immigració estrangera al nostre país i a més permet identificar les segones generacions (figura 17). Segons dades de l’Enquesta contínua de llars (INE), el 2017 el 20 % del total de la població resident a Catalunya, és a dir una cinquena part, o bé era nascuda a l’estranger (15 %) o bé era nascuda a Espanya però descendent d’un o dos progenitors nascuts a l’estranger (5 %). Aquestes xifres són lleugerament superiors a les del conjunt d’Espanya, on les primeres generacions d’immigrants representen el 12 % i les segones, el 4,6 %.
A banda del volum dels fluxos d’immigració i com s’han traslladat a la composició per origen de la població, cal destacar també l’estructura per edat i sexe dels fluxos d’immigració, ja que d’aquesta estructura en depèn l’impacte demogràfic. És sabut que la migració té un perfil per edats ben definit, amb majors taxes de migració a les edats adultes joves i, en menor mesura, a les edats infantils —per arrossegament— i a les edats properes a la finalització de l’etapa laboral. Això implica, per tant, que el moment de la migració coincideix o interfereix amb el de la formació familiar i determinarà en bona mesura com la immigració contribuirà als indicadors de natalitat i nupcialitat.
Font: Elaboració pròpia a partir de l’Enquesta contínua de llars del 2017 (INE).
Segons dades de l’Idescat (figures 16 i 17), a Catalunya, l’any 2016, un terç dels nascuts tenia com a mínim un progenitor estranger i un 21 % dels matrimonis implicava com a mínim un cònjuge estranger —aquesta xifra no inclou les parelles de fet. En efecte, durant els anys de màxima intensitat migratòria, la natalitat a Espanya i Catalunya es va veure reforçada, tot i que els estudis apunten que l’impacte es deu tant als nivells de fecunditat elevats de les dones immigrants com al fet que aquestes arribaven majoritàriament a edats reproductives.[xliv] De la mateixa manera, l’efecte dinamitzador dels immigrants sobre el mercat matrimonial té a veure amb l’edat d’arribada i amb l’estat civil dels immigrants, que els feien especialment propensos a formar parella. Segons dades de l’Enquesta nacional d’immigrants de l’INE del 2007, al voltant de la meitat dels immigrants no tenien parella en arribar, si bé tenint en compte l’edat en el moment de migrar i altres característiques demogràfiques, eren les dones les que tenien una major probabilitat d’estar emparellades i participar en migracions relacionades amb motius familiars.[xlv]
[xliii]. Cabré (1999), op. cit.
[xliv]. Devolder, Daniel; Bueno, Xiana (2011). «Interacciones entre fecundidad y migración. Un estudio de las personas nacidas en el extranjero y residentes en Cataluña en 2007». Documents d’Anàlisi Geogràfica [en línia], vol. 57, núm. 3. <https://dag.revista.uab.es/article/viewFile/v57-n3-devolder-bueno/pdf-es>, p. 441-467.
Roig Vila, Marta; Castro-Martín, Teresa (2007). «La fécondité des étrangères dans un pays d’immigration récente: le cas de l’Espagne». Population, vol. 62, núm. 3, p. 419-446.
[xlv]. Esteve, Albert; Cortina, Clara (2011). «Trayectorias conyugales de los inmigrantes internacionales en España». Documents d’Anàlisi Geogràfica [en línia], vol. 57, núm. 3. <https://dag.revista.uab.es/article/view/v57-n3-esteve-cortina/pdf-es>, p. 469-493.
Els sociòlegs han considerat tradicionalment el matrimoni o la formació de la parella com una via de promoció i d’integració social. El matrimoni esdevé, doncs, un aspecte bàsic per a l’estudi de la reproducció de l’estructura social, així com un indicador del grau d’obertura social o d’interrelació entre els diferents grups. En concret, i en relació amb els immigrants i les minories, bona part de la recerca sobre les pautes de nupcialitat que segueixen, les preferències que tenen a l’hora d’escollir el cònjuge i com participen en el mercat matrimonial, assumeix que la formació de parelles mixtes és un indicador indiscutible d’integració social.[xlvi] En aquest sentit, alguns autors assenyalen que la formació de parelles entre immigrants i natius és un dels agents més importants de canvi social i cultural a la societat espanyola, i per extensió catalana, contemporània.[xlvii]
Segons les estadístiques matrimonials (figura 18), durant el període 2000-2017 el percentatge de matrimonis que involucraven com a mínim un cònjuge estranger va passar del 6 % al 23 % del total, assolint un màxim del 31 % l’any 2009. Aquests matrimonis han estat majoritàriament mixtos i formats per una dona estrangera i un home espanyol; per exemple, l’any 2017, el 83 % eren mixtos, i d’aquests, el 60 % amb dona estrangera. Cal tenir en compte, però, que aquestes proporcions subestimen el grau d’interacció entre immigrants i autòctons en el mercat matrimonial, ja que els estudis han demostrat que la formació de parelles mixtes és més freqüent en les parelles de fet que no pas en els matrimonis. [xlviii]
La diferència de gènere en la probabilitat de casar-se «enfora» (intermarry), més elevada en les dones estrangeres que en els homes estrangers, s’ha d’entendre a partir de les dinàmiques pròpies del mercat matrimonial català. Atesa l’expansió educativa femenina i la transformació del paper de la dona en la nostra societat, alguns homes natius tenen dificultats per a trobar parelles adequades al mercat local, el que implica una major demanda de dones immigrades. De fet, són justament els homes espanyols amb un perfil socioeducatiu baix els que més s’emparellen amb dones immigrades.[il] Les seves mullers són majoritàriament llatinoamericanes —el 65 %— i europees —el 23 %—, considerant el període 2008-2013, que és el de màxima intensitat en matrimonis mixtos. Les dones que es casen amb un estranger també ho fan majoritàriament amb un llatinoamericà — el 46 %—, però el segon origen més freqüent és l’africà —el 25 %—, per davant de l’europeu —el 21 %. En aquest cas ens podríem trobar davant de matrimonis estadísticament mixtos perquè la dona té nacionalitat espanyola però és del mateix origen estranger que el seu marit, cas molt habitual entre els marroquins.
Sembla clar, doncs, que l’arribada de fluxos immigratoris ha tingut un efecte dinamitzador del mercat matrimonial i que ha generat noves oportunitats als cònjuges locals, sobretot als homes. Però aquests matrimonis han suposat també una oportunitat als cònjuges immigrants en termes d’integració i d’ascens social? L’anàlisi de les condicions d’homogàmia dels matrimonis mixtos, que s’obté contrastant les característiques dels dos membres de la parella, ens pot ajudar a respondre a aquesta pregunta. L’homogàmia de les parelles se sol interpretar com un indicador de la relació de gènere —poder, presa de decisions, autonomia per part de cadascun dels cònjuges— així com de la mobilitat social que experimenten els cònjuges mitjançant la formació de la parella. El registre de matrimonis no proporciona informació precisa sobre la condició socioeconòmica dels contraents, raó per la qual ens limitem al nivell educatiu d’aquests com a variable indicativa d’aquesta condició o estatus.
En el cas de Catalunya durant el període 2008-2013, s’observa que els matrimonis mixtos s’han caracteritzat per una major diferència d’edat i de nivell educatiu entre els cònjuges que els matrimonis entre dos espanyols, si bé cal dir que el tipus majoritari és el matrimoni homògam entre dos cònjuges de nivell educatiu baix. Quan el matrimoni no és homògam, les dones estrangeres que es casen amb un espanyol tenen més probabilitat de tenir menys educació que els seus marits —és a dir, de formar una parella hipògama—, especialment si són africanes o llatinoamericanes. A la vegada, es casen en un 70 % dels casos amb homes més grans que elles, una proporció d’hipogàmia d’edat molt superior a la de les parelles no mixtes o a la de les parelles formades per una espanyola i un estranger. Pel que fa als homes estrangers que es casen amb espanyoles, també ells ho fan amb major probabilitat amb dones més educades i més grans que ells —excepte si l’home és europeu. És a dir, que tant els homes com les dones d’Espanya que es casen amb persones estrangeres no europees tendeixen a fer-ho amb persones més joves i sovint igual —si el seu nivell d’instrucció ja és baix— o menys instruïts que ells mateixos. Podem concloure, així, que per als cònjuges estrangers el matrimoni opera com una via d’ascens social, perquè a l’estatus que significa tenir una parella espanyola s’hi afegeix amb més probabilitat el nivell educatiu més alt d’aquest cònjuge.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat.
Els efectes de la formació de parelles mixtes es fan palesos a les estadístiques de naixements. L’any 2016, un 43 % dels naixements que tenien com a mínim un progenitor estranger eren de parella mixta, una proporció lleugerament superior a la mitjana del període (figura 19). Per descomptat, cal recordar que aquí estem reflectint la nacionalitat i no el lloc de naixement dels progenitors, la qual cosa podria implicar una lleugera sobreestimació dels naixements de parella mixta si els progenitors tenen nacionalitats diferents —sovint a conseqüència de la nacionalització d’un dels dos— però poden compartir el lloc de naixement. Com ja hem vist, les segones generacions d’immigrants, és a dir els nascuts a Espanya però fills d’estrangers, representen el 5 % de la població resident a Catalunya el 2017. D’aquests, els fills de parelles mixtes representen el 45 %, mentre que la resta són fills de dos progenitors nascuts a l’estranger, en consonància amb el percentatge de naixements registrats de progenitors mixtos.
Font: Elaboració pròpia a partir del Moviment Natural de la Població (INE).
Per a valorar aquests indicadors del comportament familiar i reproductiu de la població immigrada, hem de tenir ben present que l’arribada de fluxos internacionals és encara molt recent i que l’etapa immigratòria ha estat breu. Costa, per tant, trobar elements de comparació en altres països de llarga tradició immigratòria estrangera i en els que hi ha hagut més temps per a la «barreja». Tanmateix, i sense perjudici d’altres factors socials i culturals que es tracten en altres pàgines, les xifres demogràfiques suggereixen que el fet que gairebé la meitat de les segones generacions sigui fruit d’una parella mixta i que la participació dels i sobretot de les immigrants en el mercat matrimonial sigui decisiva són indicadors positius a l’hora de valorar la integració de la immigració i la cohesió social de la nostra societat.
[xlvi]. Coleman, D. A. (1994). «Trends in fertility and intermarriage among immigrant populations in Western-Europe as measures of integration». Journal of Biosocial Science [en línia], vol. 26, núm. 1. <https://www.researchgate.net/publication/14998143_Trends_in_Fertility_and_Intermarriage_Among_Immigrant_Populations_in_Western-Europe_as_Measures_of_Integration>, p. 107–136.
Kalmijn, Matthijs (1998). «Intermarriage and homogamy: causes, patterns, trends». Annual Review of Sociology [en línia], núm. 24. <https://pdfs.semanticscholar.org/d2f7/d75df269d77577c6a20732839f02f2fa8527.pdf?_ga=2.229022620.1212029876.1587286033-1149935477.1587286033>, p. 395–421.
[xlvii]. González–Ferrer, Amparo; Obućina, Ognjen; Cortina, Clara; Castro-Martín, Teresa (2018). «Mixed marriages among immigrants and natives in Spain: the gendered effect of market marriage constraints». Demographic Research [en línia], vol. 39, núm. 1. <https://www.demographic-research.org/volumes/vol39/1/39-1.pdf>, p. 1-32.
[xlviii]. Cortina, Clara; Esteve, Albert; Domingo, Andreu (2008). «Marriage patterns of foreign born population in a new country of immigration: the case of Spain». International Migration Review, vol. 42, núm. 4, p. 877-902.
[il]. González–Ferrer [et al.] (2018), op. cit.
Andreu Domingo
Centre d’Estudis Demogràfics / CERCA, IEC
La polarització política és un element que erosiona la cohesió social a Catalunya en l’actualitat. Sens dubte, aquest és l’element predominant i no pas l’augment de la diversitat fruit de les migracions internacionals més recents. La voluntat d’identificar aquesta polarització amb l’origen d’una població com la catalana que es caracteritza per ser un sistema complex de reproducció demogràfica, és a dir, on l’evolució de la població depèn substancialment de l’aportació migratòria, essent falsa, és un dels elements que més contribueix a aquesta erosió. Però mentre l’atenció es focalitza en aquest enfrontament identitari entre Espanya i Catalunya i les formes de govern, les dades que tenim sobre les dimensions laboral, educativa i residencial dels immigrats donen signes d’una desigualtat evident que representa un perill real per a la cohesió del país en el futur. A Catalunya contrasta un nivell de confiança horitzontal més o menys constant durant la darrera dècada i similar al del conjunt d’Espanya, una mica per sota del 50 %, però que en tot cas no semblaria supeditat al creixement de la diversitat, amb un augment extraordinari de la desconfiança vertical —respecte a la satisfacció amb la democràcia—, que coincideix, per una banda, amb la preocupació per la situació econòmica, especialment l’atur, la precarietat laboral i, en els darrers temps la insolvència domiciliar i, per l’altra, amb el conflicte que enfronta les institucions de govern catalanes i espanyoles.
La dependència de les migracions del cicle econòmic explica com de manera repetida l’estroncament dels fluxos en el seu màxim en topar amb una crisi econòmica, fa més difícil encara l’acomodació de la població nouvinguda, que en el cas de Catalunya, a més, a causa de la intensitat que té, adquireix dimensions excepcionals. Així es va esdevenir a mitjans dels setanta, i s’ha tornat a repetir a partir de la recessió de 2008. En conjunt, però, la permanència de més de la meitat dels immigrats durant la crisi i la recuperació dels corrents immigratoris a partir de 2014 ens parla de la resiliència del sistema. Amb tot, no deixa de ser preocupant el divorci entre el discurs hegemònic de la interculturalitat, que correspon a la imatge que es té de la societat i cultura catalanes com a obertes i inclusives, i la creixent marginació de part de la població immigrada, agreujada arran de la recessió econòmica i l’aplicació de les polítiques d’austeritat, especialment d’aquella que pot ser la més nombrosa —com la marroquina— o la que es concentra en els barris on la diversitat i la vulnerabilitat se sobreposen, independentment de l’origen immigrat o autòcton. En aquest sentit, el sistema català de reproducció, que s’articula al voltant de la creença pròpia de les classes mitjanes en la meritocràcia i la mobilitat social ascendent mitjançant l’esforç, pot tendir a fer responsables els immigrats i els autòctons en situació vulnerable —majoritàriament immigrats o descendents de la immigració espanyola del segle xx—, de la seva pròpia marginació. Això és el que succeeix ja a hores d’ara a altres països que presenten grans nivells de cohesió horitzontal, com els escandinaus. Aquesta situació faria augmentar els discursos racistes i xenòfobs a Catalunya i obrir una fractura amb una polarització creixent entre autòctons i immigrats o part d’aquests immigrats caracteritzats pel filtre dels prejudicis que alberga la població autòctona sobre característiques etnoculturals, racials —fenotípiques— o religioses.
L’evolució de l’atur per a les principals nacionalitats com a indicador d’integració econòmica i el del rendiment escolar per a les segones generacions com a reproductor de la desigualtat, a la vista de l’antipatia expressada a les enquestes d’opinió segons els orígens, configura una jerarquització per origen dels immigrats, que coincideix amb el que els autors nord-americans Alejandro Portes i Min Zhou van anomenar integració segmentada.[l] És a dir, l’espai social que es reserva als immigrats i a llurs descendents és independent dels mèrits individuals i acaba responent als prejudicis de la població autòctona. Això ens hauria de fer pensar, a més, en dos fenòmens crucials: les expectatives dipositades en els individus a través del filtre de les categoritzacions i com aquests responen a les mateixes —que influeix molt en els resultats escolars—, per una banda; i, en el fenomen de la mobilitat social descendent per una altra —que abasta tots els aspectes que configuren el capital social. Aquests dos factors poden acabar confegint el que en altres ocasions he anomenat temptació pigmentocràtica, que correspon a la racialització, fins ara inèdita, de l’estructura social, quan en la reproducció de la desigualtat les característiques fenotípiques o l’origen esdevenen un factor d’ordenació a la baixa. Si tenim en compte, per una banda, que els dipositaris d’aquesta desconfiança són principalment els magribins —que a la pràctica vol dir la població marroquina— i, per l’altra, que la població africana —subsahariana—, tot i comptar amb simpaties declarades a les enquestes d’opinió, es troben en una situació encara pitjor tant en la inserció laboral com en el rendiment escolar, és evident que es planteja un problema greu de cohesió social, del qual els atemptats del mes d’agost de 2017 no en són aliens.
Partint d’uns nivells baixos de segregació en comparació amb altres països europeus i també degut a la gran difusió de la població immigrada en el territori català —només set municipis de Catalunya no tenien cap persona nascuda a l’estranger o de nacionalitat estrangera entre els seus veïns—, a part de la població europea que viu als golden guettos, la població d’origen africà és l’única que presenta nivells de segregació significatius i creixents als espais compartits amb la població autòctona. Els llocs de màxima diversitat a l’àrea metropolitana són també els barris que destaquen per la vulnerabilitat i pobresa. La segregació residencial no és ni més ni menys que la traducció de la desigualtat, que ja hem vist al terreny laboral i escolar. El fet que els autòctons evitin les zones on resideix la població estrangera es deu sobretot al repartiment que n’ha fet el mercat, tenint en compte el metabolisme demogràfic a l’àrea urbana, és a dir, a la cadena de vacants per l’envelliment de la població, que alliberen uns habitatges que, molt sovint pel fet d’estar deteriorats i presentar mancances, potser no haurien entrat en el mercat.
Si als anys trenta del segle xx Josep Antoni Vandellós, a contracorrent de l’eugenisme europeu,[li] i especialment del segregacionisme racial que adoptaria el nazisme, aposta per la «barreja» de població autòctona amb població estrangera com un element d’acceleració de la integració —assimilació—, vuitanta-cinc anys més tard, quan les diferències de la migració s’han magnificat, la mixticitat segueix essent un fenomen rellevant en la incorporació de la població immigrada a Catalunya. Aquesta barreja, traduïda en la formació de parelles mixtes i el naixement d’infants amb progenitors un d’ells autòcton i l’altre immigrat, es deu a diferents factors: el primer és la mateixa estructura dels mercats matrimonials al país i dels que es configuren amb l’aportació d’efectius masculins i femenins gràcies a la immigració. D’aquesta manera, els fluxos migratoris han actuat com un factor d’ajustament dels desequilibris en els mercats autòctons, començant pel dèficit relatiu de dones,[lii] sigui per l’evolució de les generacions a conseqüència del descens intens i continuïtat de la fecunditat o per l’emigració de dones d’àmbits rurals o la incidència dels divorcis, on les preferències dels homes i els canvis en el nivell d’instrucció i actituds de les dones han exercit també un paper molt influent.[liii] Més de la quarta part de les unions que es duen a terme a Catalunya corresponen a parelles mixtes —el 21 % dels matrimonis i un nombre desconegut de les unions consensuals, on el percentatge podria ser encara més elevat. Les dades disponibles no permeten distingir entre el que considerem parelles mixtes pròpiament dites i aquelles que comencen a ser freqüents en alguns col·lectius, en què es tracta de parelles formades per persones d’un mateix origen, tot i que una d’elles tingui la nacionalitat espanyola i ja hagi nascut a Espanya —les anomenades segones generacions— i l’altra hagi nascut a l’estranger i tingui la nacionalitat del país d’origen. En tot cas, el que sí que es pot afirmar és que el creixement de la diversitat en el terreny de la formació de parelles ha contribuït a l’emergència de nous mercats matrimonials transnacionals, a part de la diversificació dels ja existents. Quant a la formació de parella com a element d’incorporació a la societat catalana, cal dir que tant per als homes com per a les dones d’origen estranger, el matrimoni suposa un element d’ascens social mesurat pel nivell d’instrucció, quan no es tracta d’unions homògames amb baixos nivells d’instrucció, on el que s’esdevindria és una integració «a la baixa».
Tot i això, cal advertir que la percepció del creixement de la desigualtat i la pobresa i de la fi de la mobilitat social ascendent per a les generacions actuals i les que vindran, deteriora de manera paral·lela la confiança en les persones immigrades situades a la base de la piràmide social i del mateix sistema català de reproducció, ja que la imatge, sobretot dels fills d’aquests darrers com a catalans en la seva projecció futura, com a part substancial dels catalans del futur es veu erosionada per la convicció que no arribaran a reeixir, per manca d’oportunitats. Si a més es tem pel futur de les generacions dels ja nascuts a Catalunya, en el sentit de creure que poden descendir de classe social, els descendents d’immigrats passen a ser vistos com a futurs competidors: aquest és el pitjor escenari que podem imaginar per al sistema català de reproducció. Dos fenòmens interrelacionats apareixen com amenaçadors: l’exclusió i la integració social descendent —que pot aplegar joves de diferent origen, àdhuc autòctons, però condemnats per una raó o una altra al descens social—, que en el seu moment ja va assenyalar Francesc Candel respecte a la població autòctona de classe treballadora més empobrida.[liv] Es fa necessari considerar el possible ressò dels projectes reeixits dels nouvinguts, no només per l’exemplaritat de l’èxit, que sovint associem a mantenir l’esperança per les anomenades segones generacions, és a dir, pels descendents dels migrats, que la mobilitat social ascendent és possible si s’esforcen, sinó perquè la visibilització d’aquesta oportunitat de prosperar és la «prova del cotó» de la viabilitat del mateix sistema català de reproducció.
La lectura del lema «Catalunya, un sol poble» a ulls contemporanis no significa la pretensió que tots tinguin el mateix origen, ni que parlin la mateixa llengua, ni practiquin la mateixa religió, ni molt menys que pensin el mateix. Significa que en termes generals, malgrat aquestes i moltes més diferències, creguin que poden confiar els uns en els altres, i participin en un projecte polític basat en la salvaguarda i construcció del bé comú, amb unes normes compartides. Aquesta voluntat d’acció política compartida és el que anomenem demos, que implica l’existència d’un poble sobirà. Des d’aquesta perspectiva, l’augment de la diversitat significa un repte per a corregir i lluitar contra la desigualtat, quan la diferència, començant pel color de la pell o la religió, esdevé no un marcador de l’exclusió i l’estratificació social, sinó una prova que, malgrat totes les dificultats, millorar la vida pròpia i la de la progènie és possible.
[l]. Portes, Alejandro; Zhou, Min (1993). «The new second generation: segmented assimilation and its variant». Annals of the American Academy of Political and Social Science [en línia], núm. 530. <https://eportfolios.macaulay.cuny.edu/scott12/files/2012/05/Portes-and-Zhou.pdf>, p. 74-96.
[li]. Vandellós, Josep Antoni (1935). La immigració a Catalunya. Barcelona: Altés.
Cleminson, Richard (2019). «Per la conservació de la raça catalana. The Catalan Eugenics Society (1935-37)». Journal of Iberian and Latin American Studies, núm. 25, p. 11-33.
[lii]. Cabré, Anna (1994). «Tensiones inminentes en los mercados matrimoniales». [en línia] A: Nadal, Jordi (coord.). El mundo que viene. Madrid: Alianza Editorial. <https://ddd.uab.cat/pub/worpap/1993/186460/papersdemografia_a1993n73iSPA.pdf>, p. 37-62.
[liii]. Domingo, Andreu; Bueno, Xiana; Esteve, Albert (2014). «El rapto de las latinas: migración latinoamericana y mercados matrimoniales en España». A: Zavala de Cosío, María Eugenia; Rozée Gómez, Virginie (coord.). Género en movimiento: Familias y migraciones. Ciutat de Mèxic: El Colegio de México, p. 41-66.
[liv]. Candel, Francesc (1964). Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62.
[1]. Larsen, Christian Albrekt (2013). The rise and fall of social cohesion: The construction and de-construction of social trust in the USA, UK, Sweden and Denmark. Oxford: Oxford University Press.
[2]. Cantle, Ted (2005). Community cohesion: A new framework for race and diversity. Londres: Palgrave Macmillan.
[3]. Larsen, Christian Albrekt (2014). Social cohesion: Definition, measurement and developments. Aalborg: Institut for Statskundskab, Aalborg Universitet.
[4]. Barba Solano, Carlos; Cohen, Néstor (coord.) Pespectivas críticas sobre la cohesión social: Desigualdad y tentativas fallidas de integración social en América Latina [en línia]. Buenos Aires: Clacso. <http://bibliotecavirtual.clacso.org.ar/ar/libros/clacso/crop/BarbaSolano-Cohen.pdf>.
[5]. Domingo, Andreu (2018). Demografía zombi: Resilientes y redundantes en la utopía neoliberal del siglo xxi. Barcelona: Icaria.
[6]. Eatwell, Roger; Goodwin, Matthew (2019). Nacionalpopulismo: Por qué está triunfando y de qué forma es un reto para la democracia. Barcelona: Península.
[7]. Eriksen, Thomas Hylland (2016). Overheating: An anthropology of accelerated change. Londres: PlutoPress.
[8]. Beck, Ulrick (2016). The metamorphosis of the world. Cambridge: Polity Press.
[9]. Longman, Philip (2004). The empty cradle: How falling birthrates theaten world prosperity and what to do about it. Nova York: Basic Books.
[10]. Fraser, Nancy (2017). «Crisis of care? On the social-reproductive contradictions of contemporary capitalism». A: Bhattacharya, Tithi (ed.). Social reproduction theory: Remapping class, recentering oppression [en línia]. Londres: Pluto. <https://8768512fb23263ac9a23-f839e98e865f2de9ab20702733bd4398.ssl.cf2.rackcdn.com/look-inside/LI-9780745399881.pdf>, p. 21-36.
[11]. Vertovec, Steven (2012) «“Diversity” and the social imaginary». European Journal of Sociology, vol. 53, núm. 3, p. 287-311.
[12]. Andreu, Marc (2017). «Un sol poble?» El Crític [en línia] (15 octubre). <https://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/10/15/un-sol-poble>.
[13]. Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.
[14]. Anteriorment, s’havia plantejat la hipòtesi que la frustració per l’estroncament de la mobilitat social ascendent que significà la crisi econòmica, sobretot per a aquells que pitjor nivell d’instrucció tenien, va ser la responsable de la desafecció del catalanisme de part de la població immigrada i dels seus descendents, coincidint amb la recuperació de les institucions autonòmiques: Domingo, Andreu (2014). Catalunya al mirall de la immigració: Demografia i identitat nacional. Barcelona: L’Avenç.
[15]. Putnam, Robert D. (2007). «E pluribus unum: diversity and community in the twenty-first century. The 2006 Johan Skytte prize lecture». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2, p. 137-174.
[16]. Larsen ( 2013), op. cit.
[17]. Esping Andersen, Gosta (1990). Los tres mundos del estado del bienestar. València: Alfons el Magnànim.
[18]. Garcia i Garcia, Núria (2012). Percepció dels catalans sobre la immigració [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Monografies/2012_01_05_Monografies_immigracio.pdf>.
[19]. Garcia i Garcia, Núria (2018). Crisi econòmica i actituds vers la democracia [en línia].. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Apunts/2018_11_13_actitudsdemocracia.pdf>.
[20]. Cabré (1999), op. cit.
[21]. Miret, Pau (2015) «Patrons laborals i familiars: els arribats als anys seixanta i al segle xxi» A: Domingo, Andreu (coord.). Migracions dels segles xx i xxi: Una mirada candeliana [en línia]. Barcelona: Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya. <https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/coleccions/ciutadania_i_immigracio/12recercaimmigracio7/recerca_immigracio_VII.pdf>, p. 145-166.
[22]. Albaigés, Bernat; Pedró, Francesc (2017). L’estat de l’educació a Catalunya: Anuari 2016: Indicadors sobre l’èxit educatiu a Catalunya [en línia]. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. <https://www.fbofill.cat/sites/default/files/Anuari2016_191017.pdf>.
[23]. Domingo, Andreu; Bayona i Carrasco, Jordi [en premsa]. «Fracàs escolar i immigració a Catalunya, 2011-2016: anàlisi demoespacial», Revista Catalana de Pedagogia, núm. 15.
[24]. Rumbaut, Rubén (2004). «Ages, life stages, and generational cohorts: decomposing the immigrant first and second generations in the United States». International Migration Review, vol. 38, núm. 2, p. 1160-1205.
[25]. Bayona i Carrasco, Jordi; Domingo, Andreu (2018). «El fracàs escolar dels descendents de la immigració a Catalunya: més que una assignatura pendent». Perspectives Demogràfiques [en línia], núm. 11. <https://ced.uab.cat/PD/PerspectivesDemografiques_011_CAT.pdf>.
[26]. Cabré (1999), op. cit.; Domingo, Andreu (2014), op. cit.
[27]. Del Marroc, l’Equador, Romania, l’Argentina, Colòmbia, Bolívia, el Perú, França, la Xina, el Pakistan, el Brasil, República Dominicana, Alemanya, l’Uruguai, Itàlia, Xile, el Regne Unit, el Senegal, el Paraguai, Hondures, Gàmbia, Polònia, les Filipines, Bulgària i Mèxic.
[28]. Massey, Douglas S.; Gross, Andrew B.; Shibuya, Kumiko (1994). «Migration, segregation and the geographic concentration of poverty». American Sociological Review, núm. 59, p. 425-445.
[29]. Malheiros, Jorge (2002). «Ethni-cities: Residential patterns in the Northern European and Mediterranean metropolises – implications for policy design». International Journal of Population Geography, núm. 8, p. 107-134.
[30]. Williams, D.; Collins, C. (2001). «Racial residential segregation: a fundamental cause of racial disparities in health», Public Health Reports, núm. 116, p. 404-416.
[31]. Ellis, Mark; Wright, Richard; Parks, Virginia (2004). «Work together, live apart? Geographies of racial and ethnic segregation at home and at work». Annals of the Association of American Geographers, vol. 94, núm. 3, p. 620-637.
Denton, N., (1996) «The persistence of segregation: links between residential segregation and school segregation». Minnessota Law Review, núm. 80. <https://scholarship.law.umn.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=2996&context=mlr>, p. 795-824.
[32]. López-Falcón, Diana; Bayona i Carrasco, Jordi (2012). «Segregación escolar y residencial en Barcelona: del boom migratorio al asentamiento». A: García Castaño, Francisco Javier; Olmos Alcaraz, Antonia (ed.). Segregaciones y construcción de la diferencia en la escuela. Madrid: Trotta, p. 21-42.
[33]. Nel·lo, Oriol (2015). La ciudad en movimiento: Crisis social y respuesta ciudadana. Madrid: Díaz & Pons.
[34]. Galeano, Juan; Sabater, Albert (2016). «Inmigración internacional y cambio demográfico en el nuevo milenio». A: Domingo, Andreu (ed.). Inmigración y diversidad en España: Crisis económica y gestión municipal. Barcelona: Icaria, p. 13-48.
[35]. Malheiros, 2002, op. cit.
Arbaci, Sonia (2008). «(Re)viewing ethnic residential segregation in Southern European cities: housing and urban regimes as mechanisms of marginalisation». Housing Studies, núm. 23, p. 589-613.
[36]. Alemanya, Andorra, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, Noruega, els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, San Marino, Suècia, Suïssa, Ciutat del Vaticà.
[37]. Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Terrassa, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès, Montcada i Reixac i Mataró.
[38]. Bayona i Carrasco, Jordi; Domingo, Andreu (2007). «Movilidad, vivienda y distribución territorial de la población marroquí en Cataluña». Estudios Geográficos, núm. 68 (263), p. 465-496.
[39]. Galeano, Juan; Bayona i Carrasco, Jordi (2015). «Assentament territorial de la població estrangera a l’àrea metropolitana de Barcelona en el segle xxi». A: Domingo, Andreu (coord.). Migracions dels segles xx i xxi: una mirada candeliana [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família. <https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/coleccions/ciutadania_i_immigracio/12recercaimmigracio7/recerca_immigracio_VII.pdf>, p. 95-119.
[40]. Frey, William H. (2014). Diversity explosion: How new racial demographics are remaking America. Washington: Brookings Institution Press.
[41]. Putnam (2007), op. cit.
Lancee, Bram; Dronkers, Jaap (2008). «Ethnic diversity in neighborhoods and individual trust of immigrants and natives: a replication of Putnam (2007) in a West-European country». A: Social cohesion: contemporary theoretical perspectives on the study of social cohesion and social capital. International Conference on Theoretical Perspectives on Social Cohesion and Social Capital. Brussel·les: Académie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique, p. 77-103.
[42]. Boterman, Willem; Musterd, Sako. (2015). «Cocooning urban life: exposure to diversity in neighbourhoods, workplaces and transport». Cities, núm. 59, p. 139-147.
[43]. Cabré (1999), op. cit.
[44]. Devolder, Daniel; Bueno, Xiana (2011). «Interacciones entre fecundidad y migración. Un estudio de las personas nacidas en el extranjero y residentes en Cataluña en 2007». Documents d’Anàlisi Geogràfica [en línia], vol. 57, núm. 3. <https://dag.revista.uab.es/article/viewFile/v57-n3-devolder-bueno/pdf-es>, p. 441-467.
Roig Vila, Marta; Castro-Martín, Teresa (2007). «La fécondité des étrangères dans un pays d’immigration récente: le cas de l’Espagne». Population, vol. 62, núm. 3, p. 419-446.
[45]. Esteve, Albert; Cortina, Clara (2011). «Trayectorias conyugales de los inmigrantes internacionales en España». Documents d’Anàlisi Geogràfica [en línia], vol. 57, núm. 3. <https://dag.revista.uab.es/article/view/v57-n3-esteve-cortina/pdf-es>, p. 469-493.
[46]. Coleman, D. A. (1994). «Trends in fertility and intermarriage among immigrant populations in Western-Europe as measures of integration». Journal of Biosocial Science [en línia], vol. 26, núm. 1. <https://www.researchgate.net/publication/14998143_Trends_in_Fertility_and_Intermarriage_Among_Immigrant_Populations_in_Western-Europe_as_Measures_of_Integration>, p. 107–136.
Kalmijn, Matthijs (1998). «Intermarriage and homogamy: causes, patterns, trends». Annual Review of Sociology [en línia], núm. 24. <https://pdfs.semanticscholar.org/d2f7/d75df269d77577c6a20732839f02f2fa8527.pdf?_ga=2.229022620.1212029876.1587286033-1149935477.1587286033>, p. 395–421.
[47]. González–Ferrer, Amparo; Obućina, Ognjen; Cortina, Clara; Castro-Martín, Teresa (2018). «Mixed marriages among immigrants and natives in Spain: the gendered effect of market marriage constraints». Demographic Research [en línia], vol. 39, núm. 1. <https://www.demographic-research.org/volumes/vol39/1/39-1.pdf>, p. 1-32.
[48]. Cortina, Clara; Esteve, Albert; Domingo, Andreu (2008). «Marriage patterns of foreign born population in a new country of immigration: the case of Spain». International Migration Review, vol. 42, núm. 4, p. 877-902.
[49]. González–Ferrer [et al.] (2018), op. cit.
[50]. Portes, Alejandro; Zhou, Min (1993). «The new second generation: segmented assimilation and its variant». Annals of the American Academy of Political and Social Science [en línia], núm. 530. <https://eportfolios.macaulay.cuny.edu/scott12/files/2012/05/Portes-and-Zhou.pdf>, p. 74-96.
[51]. Vandellós, Josep Antoni (1935). La immigració a Catalunya. Barcelona: Altés.
Cleminson, Richard (2019). «Per la conservació de la raça catalana. The Catalan Eugenics Society (1935-37)». Journal of Iberian and Latin American Studies, núm. 25, p. 11-33.
[52]. Cabré, Anna (1994). «Tensiones inminentes en los mercados matrimoniales». [en línia] A: Nadal, Jordi (coord.). El mundo que viene. Madrid: Alianza Editorial. <https://ddd.uab.cat/pub/worpap/1993/186460/papersdemografia_a1993n73iSPA.pdf>, p. 37-62.
[53]. Domingo, Andreu; Bueno, Xiana; Esteve, Albert (2014). «El rapto de las latinas: migración latinoamericana y mercados matrimoniales en España». A: Zavala de Cosío, María Eugenia; Rozée Gómez, Virginie (coord.). Género en movimiento: Familias y migraciones. Ciutat de Mèxic: El Colegio de México, p. 41-66.
[54]. Candel, Francesc (1964). Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62.
Maria Corominas, amb la col·laboració de Josep Gifreu i Míriam Hatibi
Històricament, almenys a l’Europa occidental, es va atribuir a la ràdio i a la televisió una funció de cohesió social, entesa més aviat en termes de «cohesió nacional» —estatal. Aquest va ser un dels arguments explícits per a crear organismes públics de radiotelevisió, que en una etapa més o menys llarga segons els països van existir en règim de monopoli.
Les transformacions en el sistema mediàtic, sobretot a partir dels anys 1980-1990 amb els processos de liberalització dels mitjans de comunicació en paral·lel amb l’evolució tecnològica que permetia progressivament la multiplicació a gran escala de l’oferta, van comportar plantejaments nous amb relació al paper dels mitjans de comunicació a les societats democràtiques.
En aquest nou context, la noció de pluralisme esdevé fonamental[1] en els sistemes democràtics, en el sentit que s’ha de garantir accés a continguts —sobretot informació—, però no només que representin els diversos punts de vista amb la finalitat que la ciutadania es pugui formar la seva opinió. El pluralisme té dues declinacions: el pluralisme extern, que fa referència a la diversitat i varietat d’empreses i organismes, de mitjans i de continguts amb línies editorials diferents, i el pluralisme intern, que se centra en el contingut de cada mitjà i en el grau de diversitat de punts de vista que inclou.
En general, els estudis i la recerca sobre comunicació han tingut una càrrega normativa important —com hauria de ser el sistema comunicatiu, quin paper haurien de tenir els mitjans…[2] Daniel Hallin i Paolo Mancini (2008), en l’obra que publiquen el 2004 i que s’ha convertit en referència en l’àmbit, opten per un plantejament diferent: analitzar models empírics, no normatius.
En aquesta obra, analitzen els sistemes mediàtics de divuit estats d’Europa occidental i d’Amèrica del Nord i la relació que tenen amb els sistema polític corresponent. Per a comparar-los, es basen en quatre paràmetres: el desenvolupament dels mercats dels mitjans de comunicació, parant atenció a la fortalesa o feblesa de la premsa de gran tiratge; el paral·lelisme polític, entès com «el grau i la naturalesa dels vincles entre els mitjans de comunicació i els partits polítics o, de manera més general, fins a quin punt el sistema de mitjans de comunicació reflecteix les principals divisions polítiques de la societat» (Hallin i Mancini, 2008: 19), i que es relaciona directament amb els conceptes de pluralisme extern i intern esmentats més amunt; el desenvolupament de la professionalitat dels periodistes i el grau i la naturalesa de la intervenció de l’Estat en el sistema mediàtic.
Com a resultat de la comparació, identifiquen tres models: liberal —prevalent al Canadà, als Estats Units, a la Gran Bretanya i a Irlanda—, democraticocorporatiu
—desenvolupat especialment al nord de l’Europa continental— i pluralista polaritzat —prevalent als països mediterranis del sud d’Europa. No són models «purs», sinó més aviat tendències dominants. És a dir, dins d’un mateix estat hi pot haver tendències de més d’un model, però en graus diferents.
[1]. Així, per exemple, la «salvaguarda i el foment del pluralisme és un dels objectius explícits» de la directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual de la Unió Europea (SCAV, 2007-2010), «que fins a set vegades, sempre als considerants —números 5, 8, 12, 34, 48 i 94— però mai a l’articulat, n’assenyala la importància per a la democràcia, la llibertat de la informació, etc. » (Corominas, 2017: 78).
[2]. Corominas (1997) ho ha argumentat en el camp d’Estructura i Polítiques de comunicació; Hallin i Mancini (2007: 12) per a «l’estudi del camp de la comunicació, i en especial l’estudi del periodisme […] a causa en part de les arrels en l’ensenyament professional, on es dona més importància a la reflexió sobre què hauria de ser el periodisme que a l’anàlisi detallada de què és i per què és com és».
Per a Hallin i Mancini (2008: 67-68), entre les característiques més rellevants del model dominant als països del sud d’Europa hi ha les següents:
— Premsa —impresa— orientada cap a les elits amb tiratges relativament curts i, en correspondència, importància de la radiotelevisió a la societat.
— Nivell alt de paral·lelisme polític.[3]
— «És habitual la instrumentalització dels mitjans de comunicació per part del Govern, pels partits polítics i pels empresaris industrials vinculats a la política».
— Radiotelevisió pública organitzada a partir dels models governamentals o parlamentaris.
— La professionalització del periodisme està menys desenvolupada que en altres models:[4] “«el periodisme no està tan diferenciat de l’activisme polític i l’autonomia del periodisme sovint es troba limitada».
— Paper molt important de l’Estat com a propietari, regulador i font de finançament dels mitjans de comunicació (de les subvencions a la publicitat institucional). El grau d’intervenció és alt, si bé l’efectivitat és menor.
— Transició molt ràpida i descontrolada des d’una radiotelevisió controlada per l’Estat a una radiotelevisió privada.
Des del seu punt de vista, les arrels d’aquest model es troben en un grau alt «de diversitat i conflicte ideològic» que caracteritza aquests països, que al seu torn està arrelat «al desenvolupament tardà de les institucions liberals». Això, encara, es relaciona amb un rol destacat de l’Estat a la societat, paper important dels partits polítics un cop feta la transició democràtica i amb la importància, continuada, del clientelisme. Per això utilitzen la denominació «model pluralista polaritzat» per a referir-se al model que consideren prevalent a Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal i, amb algun matís important, França.
En aquest sentit, una primera consideració a retenir és que, en termes de sistema mediàtic, el context en què es planteja l’estudi de la cohesió i fragmentació s’inscriu, en primera instància, en el model pluralista polaritzat,[5] amb un nivell de paral·lelisme polític alt, una tradició d’instrumentalització dels mitjans de comunicació, un desenvolupament relatiu de la professionalització, un grau alt d’intervenció de l’Estat, encara que amb una efectivitat limitada, i amb un rol social de la televisió més important que la premsa.
En aquest marc general, hi ha encara altres condicionants. Laura Bergés (2017) ha estudiat el sistema de mitjans a Catalunya i a Espanya fixant-se especialment en el model econòmic i les relacions amb els partits polítics. Ha identificat diverses modalitats de paral·lelisme entre mitjans de comunicació i estratègies partidistes. Per exemple, en l’àmbit de la premsa, assenyala que els canvis en la propietat en paral·lel amb els canvis ens les forces al govern si bé s’inscriuen en «les dinàmiques de la llibertat de premsa, també és cert que l’estret paral·lelisme que es dona en l’espai mediàtic espanyol i català forma part d’aquest pluralisme polaritzat que descriuen Hallin i Mancini, on l’alineació dels diaris amb les estratègies partidistes és més accentuada que en els models del centre i del nord d’Europa (Bergés, 2017: 38)». En televisió, constata com «l’evolució de la propietat de les cadenes de televisió i els processos de concessió de llicències mostren també un clar paral·lelisme amb els canvis polítics, que es tradueixen en cicles de negoci que segueixen el calendari electoral i canvis de propietat que responen a variacions en els equilibris polítics».
A més, en la línia encetada per Núria Almiron que ha remarcat la correspondència d’interessos entre grups mediàtics i el sector financer, Laura Bergés (2017: 42) assenyala que «l’anàlisi de la propietat i finançament dels principals grups de comunicació mostra com la banca, les grans empreses energètiques i les de telecomunicacions, junt amb els grans grups mediàtics globals, han estat els principals proveïdors de finançament dels grups de comunicació espanyols».
Ens trobem, doncs, davant d’un conjunt d’elements que, en condicions normals —habituals—, més aviat afebleixen l’existència o la construcció d’una esfera pública plural.
[3]. Hallin i Mancini (2008: 96) sostenen que mentre que a bona part d’Europa va disminuir les darreres dècades del segle xx «és raonable argumentar que ha augmentat a la nova democràcia espanyola, amb el resultat d’una divisió de la major part dels mitjans de comunicació en dos camps».
[4]. «En general, els sistemes formals de responsabilització brillen per la seva absència als països mediterranis. No n’hi ha cap que tingui un consell de premsa d’àmbit nacional; l’únic consell de premsa real al sud d’Europa és el Consell de la Informació de Catalunya, establert el 2006 com a òrgan autoregulador a imitació de la Press Complaints Commission britànica» (Hallin i Mancini, 2008: 104).
[5] Múltiples estudis han confirmat la validesa dels plantejaments de Hallin i Mancini en el cas d’Espanya. Entre d’altres, Casero (2012); González, Rodríguez i Castromil (2010); Humanes, Montero, Molina i López-Berini (2013); Bonet i Guimerà (2016); o Llamero, Fenoll i Domingo (2019).
Des de diverses perspectives, s’ha validat la pertinença del model pluralista polaritzat a Catalunya. Moragas-Fernández i Montagut (2019: 275) són taxatives: «hem de considerar, obligatòriament, les característiques del sistema mediàtic català, que respon, igual que l’espanyol, al model de pluralisme polaritzat».
Amb tot, pel que fa a Catalunya, els mateixos Hallin i Mancini assenyalen que no es pot fer una aplicació directa del model d’Espanya.[6] Alguns autors han apuntat diferències específiques. Almiron, Narberhaus i Mauri (2016) han argumentat, a partir de la recerca empírica, que la cultura periodística professional de Catalunya no encaixa bé en el model mediterrani, si més no pel que fa a instruments independents d’autoregulació en termes de responsabilització —accountability— més alineats en el liberal del nord d’Europa.
Amb un caràcter més general, Zallo (2013) sosté que el sistema mediàtic de les nacions sense estat com Catalunya, Euskadi i Galícia comparteix característiques del model pluralista polaritzat i, especialment, el fet que «els mitjans de comunicació de les nacions sense estat reflecteixen directament sectors i interessos polítics i econòmics, per damunt d’una hipotètica funció de vigilància i de contrapès per a la qualitat democràtica (2013: 274) ». Però, juntament amb això, identifica unes especificitats importants:
— L’existència de l’eix «identitari o nacionalista», a més del social, «dreta/esquerra (Hallin i Mancini tenen en compte fonamentalment el segon) ». La combinació entre els dos eixos multiplica les opcions, tant a la societat som pel que fa als posicionaments dels mitjans de comunicació.
— L’eix nacional té més pes: «és més determinant», en el sentit que predomina sobre l’eix dreta i esquerra.
— L’existència d’una «dimensió dins/fora» en premsa i, sobretot, en mitjans audiovisuals, en què «hi ha una oferta predominant de continguts d’àmbit estatal, que competeix amb els mitjans autòctons per ser la referència. La desproporció és tan important que s’expressa inevitablement en una atracció hegemònica de les audiències de les comunitats autònomes, especialment en l’entreteniment».
Aquest plantejament porta Zallo (2013: 275) a afirmar que «els eixos per a l’anàlisi del sistema comunicatiu en les nacions sense estat dins del marc de correspondència entre elits politicoeconòmiques i elits mediàtiques són triples: el referent ideològic social, el referent nacional tant del sistema comunicatiu intern com de l’extern, i el pes dels centres d’emissió interns i externs».
A Catalunya coexisteixen doncs, i en part se superposen, principalment dos sistemes mediàtics.[7] D’una banda, el sistema mediàtic espanyol, integrat per mitjans que, des de Madrid, s’adrecen al conjunt dels territoris d’Espanya, el seu referent, i amb posicions diverses en termes d’eix social; i de l’altra, el sistema mediàtic autòcton, integrat per mitjans i grups de comunicació de Catalunya, més o menys distribuïts en l’eix social, amb centres de decisió interns i amb posicionaments diversos en termes d’eix nacional o identitari.
Laura Bergés (2017: 43) ho formula en uns altres termes: «d’una banda, mitjans adreçats al conjunt del territori de l’Estat, o xarxes o cadenes locals integrades en grups empresarials d’abast espanyol —amb mitjans locals però que comparteixen línia editorial i continguts de política espanyola i internacional. I d’altra banda, […] mitjans i grups de comunicació propis que conviuen amb els d’abast espanyol, però amb prou força com per a delimitar una esfera pública diferenciada, en paral·lel a una esfera política on també hi ha elements diferents. Això és més clar a Catalunya i Euskadi, on els partits i els mitjans nacionals ocupen posicions centrals —reproduint, això sí, el paral·lelisme […] propi dels models de pluralisme polaritzat—».
Per Josep Gifreu (2019), en un text per a aquesta recerca, «des del punt de vista institucional, hauríem de considerar la pertinència de parlar de dos sistemes mediàtics principals que conformen les estructures i condicions de la mediació entre l’acció política i la informació dels ciutadans de Catalunya sobre qüestions polítiques: d’una banda, el sistema català de mitjans, i de l’altra, el sistema espanyol (per bé que el sistema internacional també comptava cada cop més). La delimitació dels dos sistemes ve definida per tres factors estructurants: el lloc de la presa de decisions editorials, el lloc principal de la producció de continguts informatius i el públic objectiu (cobertura i audiència preferents)» (la negreta és de l’autor).
Amb tot —continua—, «des del punt de vista de l’esfera pública pròpia de la comunitat política i social, la comunitat de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, entenc que és pertinent també de parlar d’un únic sistema mediàtic. La raó està en el fet que la comunitat catalana, el conjunt de ciutadans i ciutadanes que viuen i exerceixen els seus drets i deures a Catalunya, participa d’una esfera pública comuna. Una esfera pública que integra i activa, entre d’altres, unes oportunitats d’accés similars als serveis i continguts dels principals mitjans de comunicació i d’informació disponibles» (la negreta és de l’autor).
Sempre d’acord amb Gifreu (2019), «l’esfera pública catalana és pot considerar única en el sentit que s’alimenta indistintament i permanentment dels tres subsistemes principals de mitjans —català, espanyol i internacional—, per bé que principalment dels dos subsistemes en concurrència principal: el d’«obediència catalana» i el d’«obediència espanyola». D’altra banda, es tracta d’una esfera plural, diversa, que obliga els ciutadans a fer una acurada tria de fonts i serveis d’informació segons interessos i afinitats, especialment en temes de gran rellevància ,com per exemple la participació en el referèndum de l’1-O, per tal d’informar-se de les opcions en pugna i prendre les decisions oportunes».
[6] Hallin i Mancini (2008: 66) centren els seu estudi en els estats. Remarquen que els sistemes mediàtics de cadascun no són homogenis i, per exemple, assenyalen que «els mitjans del Quebec o de Catalunya difereixen en diversos aspectes dels mitjans de la resta del Canadà o d’Espanya».
[7] El sistema internacional cada vegada té més força.
Els darrers anys, Catalunya ha viscut un procés, complex, de conflicte, caracteritzat o identificat de maneres diferents (Procés, conflicte Catalunya-Espanya, la crisi catalana, el tema de Catalunya…). En general, hi ha força consens —per exemple, Guibernau (2014), Crameri (2015), Moragas-Fernández i Montagut (2019) o fins i tot Gili (2017), per bé que en aquest cas el període que analitza comença el 2006 amb la manifestació el 18 de febrer a Barcelona amb el lema «Som una nació i tenim el dret a decidir»— a situar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, el juny del 2010, com un punt d’inflexió, com a factor principal «que va desencadenar el creixement d’un moviment civil proindependència» (Moragas-Fernández, Montagut i Capdevila, 2018: 518).
També hi ha força consens que el 2012, i en particular a partir de la manifestació de l’11 de setembre, és un nou punt d’inflexió, almenys en el sentit que allò que inicialment era més aviat un moviment pel dret a decidir «es transformà, obertament, a partir del 2012, en una mobilització progressiva a favor de la independència (Gifreu, 2018: 26)». En paraules de Moragas-Fernández i Montagut (2019: 270), amb les eleccions del novembre del 2012 «institucionalment i més enllà de la mobilització ciutadana, les premisses d’una possible independència són assumides en els programes electorals d’altres actors polítics, amb especial rellevància de CiU, que veu en la causa independentista un nou camí per a recuperar l’hegemonia política i la legitimitat del partit, molt tocat llavors, per casos de corrupció».
Hi ha un notable cos de literatura que s’ha centrat en la cobertura mediàtica del procés proindependència i del conflicte Catalunya-Espanya en aquests anys. En aquesta secció, es revisa i se’n presenten les principals conclusions.
D’entrada, per tal de contextualitzar, cal tenir en compte que, com ha assenyalat molt bé Carmina Crusafon (2019: 319), la incidència del procés català en el sistema comunicatiu s’ha produït quan es troba en una «fase avançada de digitalització», d’acord amb patrons internacionals homologables. En un altre sentit, en el procés també s’han reforçat, i concretat, algunes tendències internacionals com la polarització , les notícies falses o l’espectacularització de la informació. Per tant, en un sentit el procés s’inscriu en un marc més ampli, de tendències de caràcter internacional. En aquestes planes, l’èmfasi es posa en la descripció, l’explicació i l’anàlisi, a partir de les recerques realitzades, sobre què passa específicament a Catalunya.
En la revisió de «Recerca en comunicació i procés català», Moragas-Fernández i Montagut (2019: 273) argumenten que «la sentència de l’Estatut suposa l’inici d’un gir que ha transformat no només l’espai polític, sinó també l’espai mediàtic».[8] D’acord amb aquestes autores, en aquest context, l’espai mediàtic està marcat per la polarització, «una característica in crescendo, especialment després del 2012», que «anirà dibuixant dos relats diferenciats que acabaran confrontant l’independentisme i el no independentisme», amb tots els matisos.
Per Montagut i Moragas-Fernández (2019: 293), que estudien el període de 2010 a 2019, la polarització sobretot «es va bastir a través dels mitjans i els professionals de la comunicació política». Per elles, de 2010 a 2012 el sobiranisme, que era compartit per CiU, PSC i ICV-EUiA, era un marc «molt dúctil» i el terme «es feia servir acompanyat dels adjectius nacional o popular en funció de la força política» que l’utilitzés. En aquell moment, només ERC defensava la independència, mentre que «el PP s’apropiava de l’expressió estat de dret i de Constitució amb un discurs gairebé monolític durant tot el Procés, des del 2010 fins a l’actualitat»; a partir del 2012 es produeix «un gir polític, però sobretot narratiu, indiscutible, on el concepte sobiranisme, que ja només va acompanyat de l’adjectiu nacional al darrere, comença a construir-se com un sinònim d’independentisme i dona peu al sorgiment d’un nou concepte, unionisme, que expulsa de l’òrbita sobiranista formacions com el PSC o CSQP/ECP i genera una polarització discursiva que es trasllada també a tota l’esfera pública a través dels mitjans de comunicació».
Si partim de 2012, l’investigador basc Ramón Zallo (2013: 275-276) considera que, en el context del model mediterrani en què s’inscriu el sistema mediàtic espanyol, «la part autòctona del sistema comunicatiu és més o menys “pluralista polaritzada” en les tres nacions sense estat, tot i que està més o menys equilibrada segons la comunitat autònoma». Per ell, hi havia «un important equilibri de corrents a Catalunya (malgrat que l’èxit de l’Ara —sobiranista— és a la xarxa); […]. D’altra banda, els operadors radiotelevisius amb centre a Madrid, i una part significativa del sistema intern de mitjans, són predominantment d’identitat nacional espanyola en les tres nacions. No és només el pes dels continguts que s’emeten i difonen des de Madrid amb una referència nacional espanyola, sinó també la titularitat dels periòdics autòctons tant a Catalunya com a Euskadi i Galícia. Centrant l’anàlisi en el cas català, els processos descrits fins ara i la seva evolució històrica indicarien un recentrament catalanista, amb especial pes de la llengua catalana, al qual han contribuït El Periódico i La Vanguardia amb les seves dobles edicions en castellà i en català —que han comptat amb subvencions públiques. Això també s’esdevé a la ràdio, amb més programes en català (Moragas et al., 2011). Hi ha una aproximació al discurs que demanda la societat catalana des del pes majoritari i reiterat dels discursos identitaris nacionals en els espais socials i electorals autòctons. Com a resultat, per a la Catalunya del 2012 podem parlar de pluralisme polaritzat, dual i internament equilibrat» (la negreta és nostra).
I a partir de 2012? Hi ha diversos estudis que se centren particularment en la cobertura de la manifestació de l’11 de setembre de 2012.[9] Aquest és el cas, per exemple, de Micó i Carbonell (2017). A partir de l’evidència de la recerca empírica, conclouen que «els mitjans no són neutrals en la cobertura del procés» i s’identifiquen amb «un dels tres resultats possibles»: el manteniment de la unitat d’Espanya, la independència de Catalunya o «una relació nova basada en un sistema federal a Espanya (Micó i Carbonell, 2017: 428)».
En la recerca empírica —una anàlisi de contingut de cent quatre mitjans de Catalunya, d’abast estatal i internacional entre setembre i novembre de 2012—, es confirma, pel que fa als mitjans de Catalunya i d’Espanya, una característica bàsica del model de pluralisme polaritzat de Hallin i Mancini: la presa de posició partidista —a favor de la independència; a favor del dret a decidir, a favor de la unitat d’Espanya…—, però també una de les especificitats que assenyalava Zallo: el caràcter determinant de l’eix nacional.
Val la pena remarcar també que, segons els resultats, «entre els mitjans catalans hi havia un ventall més ampli d’opinions», que també s’estenia a un grau més alt de pluralisme entre els líders d’opinió i els columnistes (Micó i Carbonell, 2017: 438).
Des de la perspectiva de l’anàlisi crítica del discurs, Xambó, Perales i Xicoy (2014) estudien noranta-set editorials de deu diaris —El País, El Mundo, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Ara, El Punt Avui, Deia, El Correo, Las Provincias i Levante-EMV— en relació amb la manifestació de la Diada de 2012, però ampliant el marc temporal a unes setmanes abans i després, de manera que inclouen també la reunió a la Moncloa entre els presidents Rajoy i Mas i l’anunci d’avançament de convocatòria d’eleccions a Catalunya.
Els autors constaten explícitament que «es dona una clara polarització entre els mitjans catalans i la resta de mitjans analitzats» (2014: 127). En aquest sentit, apunten la dimensió territorial, dins/fora, com un factor clau per a explicar-ho. Això no obstant, en relació als diaris de Catalunya constaten, d’una banda, la presa de posició favorable a la independència de l’Ara i El Punt Avui, tot demanant que «el més aviat possible es pugui mostrar aquesta reivindicació del carrer en forma de vot». Per la seva banda, La Vanguardia «reclama eleccions anticipades. En cap moment defensa la independència, però considera les eleccions amb una certa funció plebiscitària. El Periódico, de tots els quatre diaris catalans, és el que menys insisteix en el dret a decidir. Advoca per una entesa entre els governs espanyol i català abans d’arribar a una situació de trencament definitiu. Insisteix que el procés sobiranista no pot amagar l’actual situació de retallades de CiU (2014: 127)».
Amb anterioritat, els autors d’aquest treball havien estudiat el debat als mitjans en relació amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 (Perales, Xambó i Xicoy, 2012) i això els permet una petita comparació: «només els diaris catalans analitzats aleshores i el diari basc Deia subscrivien el dret de Catalunya a ser considerada nació. Els periòdics de Madrid, els valencians i el basc no modifiquen les posicions des del juliol del 2010, sinó que, més aviat, les han endurides. La novetat indiscutible de l’11-S de 2012 és l’emergència a Catalunya d’un independentisme extens, amb elements discursius, econòmics i legals nous i vinculats a la crisi financera, mentre el discurs majoritari fora de Catalunya continua sent el que nega el dret a decidir (Xambó, Perales i Xicoy, 2014: 127) ».
Tot i que és només un indici, això apunta en el sentit d’una evolució en diaris de Catalunya entre el 2010 i el 2012, amb punts de vista diferents, que es pot interpretar en termes de més pluralisme, i un reforçament d’una posició, molt majoritària, fora de Catalunya.
Laura Alonso-Muñoz (2014) estudia la cobertura de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i l’anunci, el 13 de desembre de 2013, de la data i pregunta de la consulta de novembre de 2014, en una mostra de 319 peces de cinc diaris —Ara, La Vanguardia, El País, El Mundo i La Razón. Per ella, l’eix social no és el determinant, sinó que «allò que realment influeix en el seu posicionament és l’àmbit territorial en què es publica cada mitjà» (2018: 104).
En la mateixa línia i de manera taxativa conclou Gili (2017: 265) la seva anàlisi del tractament que fan sis diaris —tres editats a Barcelona i tres, a Madrid—, entre el 2006 i el 2015, del procés català: «El tractament periodístic que es fa del procés català i la seva legitimació o deslegitimació està determinat pel lloc d’origen i la línia editorial de cada diari. Per contra, l’eix esquerra-dreta no influeix en el seu posicionament».
Josep Gifreu (2018) ha estudiat el que qualifica com a «cicle excepcional del procés»,[10] que situa entre el juny de 2017, quan el president de la Generalitat Carles Puigdemont anuncia la data i la pregunta del referèndum, i el 21 de desembre del 2017, amb la celebració d’eleccions, i el paper dels mitjans de comunicació.
En un text basat en l’assaig de 2018 i elaborat per aquesta recerca titulat «Cohesió i fragmentació social a Catalunya: quin ha estat el paper dels mitjans de comunicació en relació al Procés i, específicament, quin ha estat en relació a l’1-O?», Gifreu ( 2019) diu:
L’evolució del Procés des de 2012 fins a la seva culminació en els fets excepcionals d’octubre de 2017 posà en evidència una constatació pel que fa a la intervenció dels mitjans d’informació: la progressiva i asimètrica polarització editorial dels mitjans amb més influència social i política a Catalunya. [La negreta és nostra]
En particular, considera tres aspectes: «1) opcions polítiques i accions discursives dels governs enfrontats; 2) polarització editorial dels principals mitjans dels dos subsistemes principals, i 3) divisió i fidelització de públics en l’accés i ús de mitjans polaritzats».
Sobre el primer punt, sosté:
El conflicte polític que s’originà en la sentència del TC del 2010 i que donà lloc al Procés, especialment a partir de les reclamacions d’un «Estat propi» del 2012 i fins a la culminació d’aquella etapa amb el referèndum de l’1-O i de la DUI del 27-O del 2017, enfrontà bàsicament dos governs, el català i l’espanyol, presidits en la darrera etapa respectivament per Puigdemont i per Rajoy. Les eleccions del 15-N de 2015 al Parlament català atorgaren majoria absoluta als partits favorables a la independència.
Com he intentat demostrar en el meu assaig El quart poder i la independència (Gifreu, 2018) és als dos governs que cal atribuir la iniciativa i la responsabilitat principals dels marcs de referència de la guerra de posicions —polítiques, però també enunciatives, discursives, retòriques i propagandístiques— que mantingueren abans i durant els «fets d’octubre» i, òbviament, abans de l’aplicació del 155 i de la judicialització del Procés. En termes generals, els grans mitjans de comunicació dels dos sistemes feren estricte seguidisme, si no pur servilisme, de les consignes polítiques i estratègiques emanades dels respectius governs en relació al conflicte. En general, els mitjans espanyols i catalans feren bona la classificació de la tipologia de Hallin i Mancini per als mèdia dels països mediterranis, titllada de «model pluralista polaritzat.
De fet, l’assaig de Gifreu, al mateix temps que confirma la validesa del model de pluralisme polaritzat per als «mitjans espanyols i catalans» també valida el caràcter determinant de l’eix nacional, assenyalat per Zallo.
Continua Gifreu (2019):
En altres paraules: la polarització mediàtica provingué directament de la polarització extrema de posicions incompatibles entre el govern de Rajoy —i les elits espanyoles: des de la corona als poders militars, judicials, econòmics o intel·lectuals— i el govern de Puigdemont, acomboiat per una exigua majoria parlamentària i una àmplia mobilització popular.
En l’assaig mencionat, vaig argumentar com la confrontació entre els dos governs en conflicte podia reduir-se a dos megamarcs —megaframes— de referència, que generaven una «cascada» de marcs generals de concepció i valoració del conflicte i de marcs conjunturals d’enquadrament dels diferents fets i moments. Foren aquests marcs —frames—, jeràrquicament organitzats en funció de l’estratègia política i enunciativa de cada part, els que reproduïren i recrearen amb total sotmetiment els mitjans polaritzats a banda i banda.
La polarització als mitjans d’informació anà en augment a mesura que també s’anava aprofundint la guerra de posicions entre els governs i les elits, inclosos els propis mitjans. Però la polarització fou de caràcter asimètric: mentre la batalla enunciativa i discursiva emanada del govern de Madrid comptava no sols amb la complicitat dels grups i mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, d’esquerres i de dretes, sinó també amb la connivència d’una part significativa del subsistema català de mitjans, la corresponent al govern de la Generalitat només comptava amb la complicitat d’una part del subsistema català, certament no pas insignificant —canals públics de la CCMA, emissores de ràdio majoritàries, alguns diaris, la gran majoria de digitals, etc.—, però amb tota l’artilleria en contra dels mitjans espanyols amb presència i influència a Catalunya, especialment els canals de TV.
Quant a la polarització als mitjans a Catalunya, el segon aspecte, Gifreu (2019) ho il·lustra de la manera següent:
[Comparant] dues iniciatives editorials conjuntes de la premsa catalana. Poc abans de fer-se pública la fatídica sentència del TC de 2010 sobre l’Estatut, tots els diaris de Catalunya acordaren de publicar un mateix article editorial titulat «La dignitat de Catalunya» (26.11.2009), que alertava dels perills que comportaria la previsible sentència. Vuit anys després, davant l’empresonament de part del govern de Puigdemont, vint-i-dues capçaleres catalanes, amb l’excepció altament significativa de La Vanguardia i El Periódico, publicaven l’editorial conjunt «Amb el govern legítim de Catalunya» (2.11.2017), en què en demanaven l’alliberament i apel·laven a les institucions internacionals perquè intervinguessin en el conflicte. L’editorial conjunt del 2017 evidenciava el procés de redefinició de posicions respecte al conflicte entre els principals mitjans del subsistema català.
I les diferències s’expliquen en primera instància per l’eix nacional: «Contra el que semblaria més lògic en termes de polarització editorial dels grans mitjans, el factor diferencial de les posicions polaritzades no provingué tant de l’existència de dos subsistemes mediàtics, com de l’opció editorial de cada mitjà i/o grup mediàtic per fer costat a una de les parts en conflicte. Així, la identificació dels mitjans en relació al conflicte Catalunya-Espanya s’assimilà progressivament a la qualificació reservada per als partits polítics entre “independentistes/sobiranistes” i “espanyolistes/unionistes”, i després de la DUI, entre bloc “anti-155” i bloc “pro-155”» (Gifreu, 2019).
Però amb precisions significatives. Per Gifreu (2019), «aquesta constatació s’ha de matisar tot seguit amb tres acotacions que són definitòries de la complexitat del conflicte dins dels sistema mediàtic mateix. Primera: el subsistema mediàtic espanyol amb presència i influència a Catalunya —cadenes de TV, cadenes de ràdio, premsa en paper i digital— adoptà en bloc, amb comptades excepcions, posicions editorials favorables al govern de Rajoy. Segona: el subsistema català es veié progressivament dividit amb posicions clarament decantades a favor d’una de les parts. I tercera: el factor llengua del mitjà en el subsistema català incidí, com veurem, de manera important en la fidelització de públics i presumiblement en la creació d’opinió».
D’aquesta manera, per Gifreu (2019), en termes de cultura periodística «el conflicte Catalunya-Espanya ha fet emergir una triple esfera periodística: la de Madrid, extensible a bona part dels media espanyols, obertament favorable al govern de Rajoy i PP i declaradament hostil envers la vindicació catalana; l’esfera catalana, plural, però sobretot dividida entre els suports editorials a una de les parts en conflicte; i l’esfera internacional, en la mesura que el conflicte va esdevenir tema d’interès polític en els media de referència de tot el món, sobretot a partir de les càrregues policials de l’1-O».
Finalment, sobre la tercera qüestió —divisió i fidelització de públics—, en el text per a aquesta recerca Gifreu (2019) parteix del fet que «l’actual ecosistema de les comunicacions, amb la intensa participació ciutadana a través de les xarxes socials, estableix una nova i complexa relació d’interdependències entre la labor editorial i periodística dels mitjans i la conversa pública entre grups i xarxes. La teoria del gate-keeping aplicada a la informació política manté la seva validesa però en un nou context generador d’un contínuum de portals de selecció i de transmissió sense fi i sense limitacions».
I en aquest context considera que «el conflicte Catalunya-Espanya ha posat en evidència una progressiva polarització entre la ciutadania catalana, que es correspon a grans trets amb la doble polarització de posicions polítiques adoptades pels governs de Madrid i de Catalunya i pels dos grans blocs de mitjans de comunicació amb influència a Catalunya».
Per ell,
L’expressió política de la polarització social a Catalunya enfront del Procés i de l’1-O es registrà òbviament en les dues votacions al Parlament de Catalunya amb caràcter obertament plebiscitari —les del 27 de setembre del 2015 i les del 21 de desembre del 2017— i la participació en les dues consultes, especialment la del referèndum de l’1-O.
El mapa polític de les correlacions entre independentistes, unionistes i federalistes, resultant de les dues eleccions, retrata molt fidelment la fragmentació política, social i cultural existent a Catalunya pel que fa al que en podríem dir «projecte de país», i que apel·la també a un «projecte de democràcia». La confluència entre majoria independentista al Parlament, convocatòria del referèndum i massiva participació ciutadana l’1-O contra la intensa repressió dels aparells de l’Estat, demostrava davant de propis i estranys la profunda divisió social en una qüestió fonamental: el reconeixement o no del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya.
En aquest marc, Gifreu (2019) apunta alguns indicadors «que permetrien establir una relació directa entre el seguiment preferent de determinats mitjans i la ubicació dels seguidors en el mapa de la fragmentació. Alguns polítics i mitjans unionistes, per exemple, han acusat els mitjans públics de la CCMA de promoure l’independentisme. Aquesta acusació, que fou l’argument de la dreta espanyola per a demanar l’aplicació del 155 a TV3 i Catalunya Ràdio, ni que fos veritat, no arriba a explicar el mapa de la fragmentació».
I continua:
El Baròmetre d’Opinió Política del CEO, entre altres enquestes públiques i privades, ha facilitat dades reveladores de com s’ha anat solidificant la correspondència entre el mapa d’afinitats als partits polítics i el mapa de fidelització de públics diferenciats en el seguiment dels mitjans informatius. Per exemple, en la tercera onada de 2018, […] el CEO detectava les correlacions que es recullen en la Taula 1 (Annexos) entre la intenció de vot al Parlament i la preferència per la informació política en els principals canals de televisió. La taula posa en evidència tres comportaments diferenciats […]: la preferència absoluta dels votants dels tres partits independentistes per la informació de TV3; […] la preferència dels votants dels partits unionistes per la informació de les quatre cadenes espanyoles, amb diferències entre ells; i el comportament “intermedi” dels votants de Catalunya en Comú-Podem, amb un seguiment distribuït per totes les grans cadenes. Un mapa en paral·lel, plenament coherent amb l’anterior, ens l’ofereix el CEO respecte a la ràdio i a la premsa. Fixem-nos en la relació entre intenció de vot i lectura de diaris, com mostra la Taula 2 (Annexos). Hi trobem els mateixos tres colors amb preferències diferenciades, per bé que amb alguns matisos significatius. Així, en groc, marquem les preferències dels votants dels tres partits independentistes, que són fidels lectors de tres diaris: La Vanguardia en català, l’Ara i El Punt Avui; en blau, els votants dels partits unionistes que es declaren lectors de tres diaris: El Periódico en castellà, La Vanguardia en castellà i El País; i en lila, els votants de Catalunya en Comú-Podem, que no tenen preferències destacades, sinó molt distribuïdes. En conclusió, sembla que es detecten tres factors discriminants relacionats amb l’exposició als mitjans entre la ciutadania catalana pel que fa a la fragmentació de posicions enfront del Procés: l’exposició preferent a mitjans d’un dels dos subsistemes, l’afinitat amb les posicions editorials de cada mitjà i la llengua dels mitjans.
Un altre indicador de gran interès que ens ofereix el Baròmetre del CEO i que ve a corroborar el mapa de seguiment diferenciat dels mitjans deriva de les respostes a la pregunta de si Catalunya hauria de ser un estat independent, pregunta que s’ha de respondre amb un SÍ o un NO. Dels que declaren SÍ, la gran majoria —el 81,3 %— diuen que s’informen per TV3, i només un 17 % dels assidus a TV3 responen NO; ara bé, els partidaris del NO dediquen un seguiment similar a les quatre cadenes espanyoles principals (La Sexta, Telecinco, TVE i Antena 3). En ràdio, el Sí segueix la informació de RAC1 i de Catalunya Ràdio, mentre el NO té com a referent primer la SER i també RAC1 i Catalunya Ràdio, a més de les altres espanyoles. Pel que fa al seguiment de diaris, el SÍ es vincula bàsicament a diaris amb dos criteris: l’opció editorial per la independència i/o la llengua del mitjà; passa el mateix en sentit contrari per al NO. Finalment, resulta d’interès la pregunta sobre les tres pàgines web de consulta més habitual: per al SÍ i per aquest ordre són Vilaweb.cat, Ara.cat i Lavanguardia.es; i per al NO, Lavanguardia.es, Elperiodico.com i Elpais.com.
Aquest «triple mapa» de l’opinió política a la Catalunya post-Procés és força coherent amb altres indicadors de l’opinió dels catalans sobre qüestions fonamentals com la valoració de la Constitució espanyola de 1978 o del dret a l’autodeterminació. Així, segons el mateix CEO sobre el suport dels catalans a la Constitució si ara se celebrés un referèndum, el SÍ obtindria un 17,4 % i el NO un 57 %. I sobre si Catalunya té dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació, un total de 68 4 % afirmen que sí i només un 19,1 % s’hi mostren en contra.
Aquestes darreres precisions apunten a una certa «superació» del «triple mapa» en qüestions tan primordials com la valoració de la Transició i de la Constitució del 1978 i del dret de Catalunya a l’autodeterminació, qüestions que generen un ampli consens entre dos dels mapes de fidelitats, i que per tant redueixen el «tercer mapa» a una minoria política, social i cultural. Ara bé, una minoria amb un arsenal mediàtic i retòric molt poderós: l’estratègia política de l’espanyolisme/unionisme, amb els grans aparells de les elits de l’Estat, s’ha dedicat a aguditzar la polarització i simular una major polarització a Catalunya de la realment existent —sovint servida retòricament com a «fractura social»—, negant així l’ampli consens existent en una qüestió fonamental com el reconeixement del dret dels catalans i catalanes a l’autodeterminació.
Fins aquí l’argumentació de Gifreu (2019).
Núria Almiron (2018: 48 i seg.) en la revisió que ha fet de la literatura disponible sobre la cobertura mediàtica de la «crisi catalana», hi ha identificat tres períodes, en correspondència amb esdeveniments històrics significatius. En el primer, de 1976, recuperació de la democràcia, a 2006, aprovació de l’Estatut de Catalunya, els mitjans espanyols tractaven «el nacionalisme, l’autodeterminació, l’independentisme i la relació entre Catalunya i Espanya». Segons Almiron (2018: 48), els resultats dels pocs estudis realitzats sobre aquesta cobertura «es corresponen amb el paral·lelisme polític descrit per Hallin i Mancini» i «tota la premsa analitzada en aquests estudis» s’alineava «amb els dos principals partits polítics a Espanya (PP i PSOE), rebutjava l’autodeterminació i representava de manera negativa l’independentisme».
En el segon, que qualifica com la primera fase del «procés» i va des de l’Estatut de 2006 a 2013, els resultats de la recerca posen de manifest una diferència entre la premsa editada a Barcelona i a Madrid que, tot i que en graus diversos segons el mitjà, tendeix molt menys a contextualitzar i a minimitzar el rol de la ciutadania. Així mateix, i almenys per a la cobertura radiofònica de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, també valida el paral·lelisme polític entre emissores de ràdio i partits polítics, d’acord amb Almiron (2018: 49 i seg.).
«En general, la recerca sobre aquest període mostra una hostilitat creixent de la premsa d’orientació conservadora que s’alinea amb l’agudització del to de de la política de la dreta» (Almiron, 2018: 49). Tot i això, la mateixa autora remarca que al principi del període es detectava «respecte i fins i tot un suport moderat per al moviment proindependència […] en […] El País, de Madrid, i El Periódico i La Vanguardia, de Barcelona. Amb tot, aquesta posició seria progressivament abandonada per tots tres periòdics». De fet, aquí s’apunta que, si més no per a aquests tres periòdics, entre el 2006 i el 2013 decau el pes de l’eix social, creix el de l’eix identitari i perd importància la dimensió dins/fora.
El tercer període, o segona fase del «procés», va des del 2014 fins al 2018 —data en què es publica el treball. D’acord amb Almiron (2018:50), la poca recerca d’aquest període mostra «l’escalada en el temps d’hostilitat dels diaris de dreta i que d’altres, com El País, que s’havien posicionat amb ambigüitat comencen a seguir aquesta tendència», de manera que «a final del 2017 no hi havia cap mitjà estatal amb una posició no hostil cap al moviment proindependència».
De manera molt sintètica, a partir de la revisió de la literatura, identifica (2018: 53) dins d’aquest grup els diaris estatals —El País, El Mundo, ABC, La Razón—, cadenes de ràdio —«almenys COPE»—, les dues grans cadenes privades de televisió en obert (Antena 3 i Telecinco) i el diari El Periódico. Especifica que tant aquest diari com La Vanguardia passen de donar suport al dret —dels catalans— a decidir a una posició ambigua i ambivalent i, finalment, a l’antagonisme contra el moviment proindependència. Almiron assenyala que es necessita més recerca, però apunta com a clau d’interpretació que aquests dos diaris catalans s’han desplaçat cap al centre i centredreta de l’espectre quant a arguments i narratives sobre l’independentisme català.
En relació amb l’àmbit digital, Almiron (2018: 53) constata que existeix un paral·lelisme polític esbiaixat cap a la dreta: amb un ventall de premsa nadiua digital d’extrema dreta, que en termes de finançament, usuaris i visites no té equivalents en els llocs web d’esquerres (Almiron, 2006; Pineda i Almiron, 2013). Quant als lloc web catalans proindependència en constata el creixement i la consolidació.
Per a l’autora (2018: 50), a causa del llegat del franquisme, els mitjans de comunicació de referència «no aborden la possibilitat d’un dèficit democràtic a Espanya. En conseqüència, neguen l’acció política dels catalans i el caràcter emancipador del moviment proindependència. En aquest sentit, la cobertura conté una narrativa unificada que culpa els polítics catalans […], el sistema escolar de Catalunya […] i els mitjans públics catalans […] de manipular i adoctrinar milions de persones».
Per la seva banda, Gili (2017: 31-37), en la revisió de la literatura disponible sobre el procés català que fa en la seva tesi doctoral identifica també entre les característiques la «polarització del conflicte i minimització del rol dels ciutadans», juntament amb la no contextualització.
En resum, constatem que del conjunt d’estudis que s’han ocupat de l’anàlisi de la obertura mediàtica del conflicte n’emergeix la conclusió provisional següent: el sistema mediàtic català partia d’una situació de pluralisme polaritzat, però que es podia considerar «internament equilibrat» (Zallo), en el sentit que els mitjans catalans —grosso modo— aportaven posicions no presents en els mitjans espanyols. Al llarg d’aquests anys, s’ha produït una polarització creixent, i el reforçament —en termes d’eix nacional— d’una posició per part dels mitjans espanyols, a la qual en major o menor grau s’incorporen alguns mitjans catalans. Al model de pluralisme polaritzat, s’hi afegeix una polarització asimètrica (Gifreu).
[8] Sobre l’estudi de la gènesi del procés català des del punt de vista comunicatiu, vegeu Aira (2008), que se centra en l’anàlisi de la cobertura mediàtica del procés de negociació de l’Estatut, i l’obra editada per Castelló el 2012.
[9] No es prenen en consideració aquí els estudis que no analitzen mitjans de Catalunya, com el de Castelló (2015), que n’estudia la cobertura en cinquanta-vuit telenotícies de cinc televisions públiques autonòmiques, excloent Catalunya i l’estatal RTVE; o el de Pont-Sorribes, Perales-García, i Mauri de los Ríos (2018), que se centra en la premsa internacional. També queden fora de l’abast d’aquest text els estudis comparatius, com ara entre Catalunya i Escòcia. Per a un repàs sobre la dimensió internacional, vegeu Moragas-Fernández i Capdevila (2019: 278-279).
[10] Amb l’expressió «cicle excepcional del procés», Gifreu (2018) és un dels primers autors a apuntar el 2017 com un nou punt d’inflexió, que succeiria els del 2010 i 2012.
