En l’estudi del paper dels mitjans de comunicació en relació amb el procés polític que ha viscut Catalunya els darrers anys mereix una atenció especial la contribució de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i per més d’una raó.
En un sentit i, com apunta Almiron (2018), especialment TV3 ha estat objecte d’acusacions —com la d’adoctrinament— i de crítiques per una presa de posició proindependència, sense tenir en compte la diversitat de posicions a la societat. Diversos informes de seguiment del pluralisme elaborats pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya evidencien un grau alt de pluralisme polític a la CCMA. Entre d’altres, per exemple, per a l’1 d’octubre del 2017, analitzant a TV3, 3/24 —de la CCMA—, TVE Catalunya, La 1, Canal 24H —de RTVE— i a les privades de cobertura estatal Antena 3 TV, Telecinco i La Sexta, informatius diaris habituals, programació especial i programes d’opinió sobre l’actualitat (Consell de l’Audiovisual de Catalunya [CAC], 2017a), analitzant el pluralisme als espais d’opinió de les mateixes televisions el mes de setembre del 2017 (CAC, 2017c), la cobertura de les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017 (CAC, 2018a).
D’altra banda, pel fet que la CCMA s’encarrega del servei públic de comunicació audiovisual de la Generalitat, que s’ha de caracteritzar per una oferta de continguts «orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals dels ciutadans, a garantir un accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat».[11]
També en aquest sentit, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en el seus informes anuals sobre les missions de servei públic en general, n’ha constatat el compliment (CAC, 2016, 2017b i 2018b).
Però el Consell de l’Audiovisual de Catalunya és un organisme regulador que té, entre les seves missions, vetllar pel compliment del pluralisme polític, social, religiós, lingüístic, cultural i territorial, i també pel compliment de les missions de servei públic de la CCMA. Es tracta, per tant, d’un organisme de regulació.
Des de l’àmbit acadèmic, tot i que la recerca s’ha centrat molt en la premsa i en les xarxes socials, també hi ha estudis que s’han ocupat específicament del paper de la CCMA i, en general, confirmen un grau més alt de pluralisme i de diversitat de veus a la CCMA.
Per exemple, l’any 2011 Hugh O’Donnell i Enric Castelló publiquen els resultats d’un estudi en què comparen, en termes de narratives, la cobertura informativa de cinc conflictes[12] entre Catalunya i Espanya que fan TVE i TVC. La conclusió d’aquest estudi ha estat molt ben resumida per Gili (2017: 34): «Aquesta recerca evidencia que a l’hora d’explicar els conflictes entre Catalunya i Espanya, TVC ofereix una diversitat de subjectes i veus més àmplia que la de TVE, creant un relat amb més actors involucrats i, per tant, més complex i complet. Així, els seus reportatges solen incloure veus contràries a les demandes que es fan des de Catalunya, per exemple declaracions de polítics contraris a la independència. En canvi, TVE tendeix a minimitzar el posicionament dels actors socials i polítics catalans, que queden en un rol secundari. En les dues televisions, els governs català i espanyol ocupen una posició preeminent respecte a altres actors».
Pont et al. (2016) van centrar la seva anàlisi en les tertúlies i, de manera específica, en relació amb la tardor de l’any 2014 a Catalunya, començant per la manifestació de l’11 de setembre i acabant per la consulta del 9 de novembre. El corpus d’anàlisi estava integrat per noranta-quatre tertúlies —vint d’El Matí de Catalunya Ràdio; vint de L’oracle de Catalunya Ràdio; vint d’Els matins de TV3, divuit de Divendres de TV3, i setze del 2324 del 3/24.
En el conjunt de les tertúlies, comptabilitzen 455 intervencions respecte al «dret a decidir, entès com la tesi que el poble de Catalunya estava legitimat per a expressar la seva opinió sobre l’ordenació territorial a la consulta prevista pel 9 de novembre del 2014» (Pont-Sorribes et al., 2016: 4.2): el 74 % es podien identificar clarament com a favorables i el 8 % com a contràries; en el 18 % restant —«no posició»— no s’apreciava ni posicionament ni argumentació que permetés identificar-ho.
En relació amb la independència, les intervencions que s’hi refereixen són 455 en el conjunt de tertúlies estudiades i les proporcions són les següents: 25 % clarament identificables com a favorables; 7 % contràries i 68 % en què no s’identifica posicionament (Pont-Sorribes et al., 2016: 4.2).
A l’hora d’interpretar aquestes dades, Pont-Sorribes et al. (2016) consideren que el clima d’opinió «que es desprèn del global de les tertúlies […] és favorable de manera gairebé homogènia al dret a decidir amb diferents arguments i mitjançant una gran varietat d’actors per a vehicular i construir un discurs que gairebé elimina del clima d’opinió les postures ideològiques contràries (75 % ‐ 80 %). Pel que fa al segon element, en canvi, trobem que els mitjans públics en aquest cas mostren un discurs que afavoreix la creació d’un clima d’opinió amb absència de polarització entre postures ideològiques manifestes (68 %). La diferència entre aquelles veus que ajuden a articular el discurs del clima d’opinió i les que sí que es posicionen torna a deixar les postures contràries als interessos de la tardor catalana en una minoria gairebé sense representació mediàtica (7 %)». Dit en altres termes, en relació amb el dret a decidir, el discurs majoritari és favorable i el minoritari, amb diferència, és el que s’hi mostra contrari; i quant a la independència, també és el minoritari el que s’hi posiciona en contra, però aquí el majoritari és el que no es manifesta.
Palà (2018), per la seva banda, ha analitzat el relat de TV3 en la cobertura de la manifestació de l’11 de setembre del 2016 des de anàlisi de l’enquadrament —framing—: conclou que els enquadraments genèrics que hi predominen són els d’atribució de responsabilitat, de conflicte i d’interès humà, mentre que no hi apareixen els de moralitat —entesos en termes de prescripcions sobre com comportar-se— o els de conseqüències econòmiques —interpretats per l’autora com «els motius econòmics que hi ha darrere la demanda sobiranista». Palà (2018 :42) constata que en els informatius s’opta per «emfatitzar el rol del manifestant; no es dona tanta rellevància a les reaccions dels polítics, però sí en el cas del president català i, en menor proporció, dels representants dels partits que són favorables a la secessió. Les veus contràries a l’independentisme es deixen en un segon pla».
En la revisió dels treballs acadèmics que s’han dedicat a l’estudi del debat públic que es va produir amb la gran manifestació de la Diada Nacional de Catalunya del 2012, Moragas-Fernández i Montagut (2019: 274) constaten dues característiques dels discursos sobre les mobilitzacions: «a) els marcs interpretatius dominants són els d’interès humà, conflicte o atribució de responsabilitat» i «b) la cobertura mediàtica difereix en l’avaluació i el tractament dels actors protagonistes de la informació en funció de si aquesta cobertura és catalana o estatal» (la negreta era a l’original).
Un altre dels punts de debat polític ha estat la instrumentalització de la CCMA. Val la pena assenyalar que, en aquest aspecte, des de la recerca s’ha acreditat que també hi ha una especificat en relació amb els plantejaments de Hallin i Mancini sobre el model pluralista polaritzat. Guimerà i Orts (2018: 384-385) ha explicat molt bé com en el període de govern de Jordi Pujol «el paper que Pujol va atribuir als mitjans», en els quals la CCMA ocupava una posició important, «anava més enllà de la instrumentalització, tal com la defineixen Hallin i Mancini; van ser instruments que anaven molt més enllà de la mobilització política o la difusió d’ideologia», ja que «sens dubte, la normalització lingüística o la promoció de la identitat nacional no entren dins de les previsions teòriques de Hallin i Mancini».
En el període considerat en aquest treball, aquesta situació ha canviat. Tal com han assenyalat Montagut i Moragas-Fernández (2019: 298) s’han posat «en el centre de la controvèrsia política els mitjans públics de comunicació de manera estratègica, amb especial protagonisme de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals». D’acord amb la seva anàlisi, s’ha fet, en un sentit, «a través d’una intervenció política en la direcció de la institució», amb el nomenament de Vicent Sanchis com a director com un dels episodis més qüestionats, per considerar-lo partidista. En un altre sentit, «s’ha utilitzat la institució com a tema central de la picabaralla política durant el Procés i en període electoral, tant per defensar-la com per criticar-la, tot generant una dinàmica que encara ha polititzat més la corporació, fins i tot en contra de la voluntat dels seus treballadors». Com a conseqüència, per a les autores, això «ha provocat una manca de crítica legítima i mesurada dels encerts i errors dels continguts informatius generats per la institució i que s’hagi entrat en una dinàmica d’atac/defensa sense matisos».
En aquest sentit, es pot interpretar que la singularitat que havia tingut la instrumentalització en un període anterior s’ha diluït, a favor de la interpretació més literal dels plantejaments de Hallin i Mancini, amb un element de novetat que apunten Montagut i Moragas-Fernández (2019: 298); per a elles, «no sembla que s’hagi de tornar a un model més consensuat previ a la tensió política generada pel Procés, sinó que la percepció és que la guerra pel control polític dels mitjans públics serà central en el desenvolupament del conflicte. Això, per una altra banda, no suposa una novetat ni a Catalunya ni a Espanya, però el que sí que resulta nou és el seu grau de visibilitat mainstream, per dir-ho d’alguna manera, i l’agressivitat d’aquesta lluita política entorn al control dels mitjans públics».
[11] D’acord amb l’article 2 de la Llei 11/2007, que també preveu, però, que s’hauria de fer mitjançant un contracte programa: «El servei públic de comunicació audiovisual de la Generalitat consisteix, d’acord amb el que estableix l’article 23.2 de la Llei 22/2005, en la posada a disposició dels ciutadans de Catalunya d’un conjunt de continguts audiovisuals i dels altres serveis que es determinin en el contracte programa que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha de subscriure amb el Govern de la Generalitat, i que és regulat pel capítol v, orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals dels ciutadans, a garantir un accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat.»
[12] Tots de l’any 2008: sobre el transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona (18.4.2008); el retorn de l’art religiós del Museu de Lleida a l’Aragó (13.5.2008); les promeses del president del Govern sobre el finançament de Catalunya (14.8.2008); el crit de «Mori el Borbó!» per part de l’aleshores diputat per ERC Joan Tardà (7.12.2008) i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’ús de la llengua (català o castellà) a l’escola a Catalunya (28.12.2008).
La recerca dedicada a l’anàlisi de les xarxes socials en relació amb l’anomenat procés català és més tardana, en comparació amb la centrada en els media, però ha estat un àmbit al qual s’ha dedicat molta atenció. D’acord amb Moragas-Fernández i Montagut (2019: 276), les primeres publicacions són del 2014. Ja en aquella data Kathryn Crameri (2014: 27) afirmava que «sense les xarxes socials i Internet, el moviment català d’independència possiblement no hauria pogut progressar tant en un espai tan curt de temps».
En tot cas, Moragas-Fernández i Montagut (2019: 276) argumenten que la recerca és abundant, tenen Twitter com a objecte d’estudi altament prioritzat i han posat atenció especial en la polarització. Els resultats disponibles validen relativament aquesta polarització o, dit en altres paraules, la recerca empírica la valida en determinats casos. Així, en concret i entre d’altres, es valida:
— una «polarització elevada» en les xarxes de retuits en els debats a l’entorn de les eleccions de 2012 i 2015 i durant el 9-N (Di Bonito i Guerrero-Solé, 2014; Guerrero-Solé, 2017);
— la divisió «entre els líders d’influència» —o «perfils que sobresurten en les diferents comunitats» (Moragas-Fernández i Montagut, 2019: 277)— en el debat 2.0 sobre l’anunci de la Llei del referèndum (Moragas-Fernández, Grau-Masot i Capdevila, 2019).
Míriam Hatibi (2019), en una contribució específica a aquest treball, valida també la polarització fent referència a un estudi dut a terme per la consultora Sibilare —on treballa— sobre les converses a Twitter l’1 d’octubre del 2017, en què es va detectar que «les comunitats aïllades mantenien converses entre elles però no interactuaven les unes amb les altres, o no ho feien gaire. Això es traduïa en una polarització constant del debat a les xarxes socials, fomentant que grups petits interactuessin molt entre ells, actuant de manera cohesionada a nivell intern, però completament aïllats de la resta i per tant amb una fragmentació clara si la visió és més global».
Al costat d’aquestes evidències, però, la polarització es matisa. Marc Esteve del Valle i Rosa Borge-Bravo, en l’estudi de la influència potencial de les xarxes dels diputats del Parlament de Catalunya, constaten que existeix polarització, però que les evidències recollides mostren que varia en funció de les capes d’interacció. Tal com sintetitzen Moragas-Fernández i Montagut (2019: 277), «la xarxa de relació —mesurada a partir dels seguidors d’un diputat que formen part d’altres partits polítics— és la més polaritzada, mentre que les interaccions entre partits es veuen incrementades en la xarxa de retuit i de menció».
En un altre text, les mateixes autores (Montagut i Fernández-Moragas, 2019: 295-296) argumenten de manera més precisa la seva visió sobre la polarització:
— es dibuixa «una esfera pública polaritzada, en línia amb la literatura que considera que la configuració de la discussió a l’entorn 2.0 es duu a terme a partir de comunitats homogènies que es transformen en cambres d’eco», tot i que
— falta recerca específica sobre la «xarxa de mencions, aquella en què realment els usuaris s’interpel·len», i
— el debat sobre el procés, sobretot a partir de l’1 d’octubre, «ha permès observar la proliferació de perfils que es troben al marge de les grans comunitats liderades per proindependentistes o prounionistes, i que s’estructuren en comunitats alternatives que, ocasionalment, actuen com a ponts entre comunitats».
També en la línia de la polarització, Anderson (2019: 204), que estudia monogràficament l’ús de les xarxes socials per part de dues organitzacions independentistes —Feministes per la Independència i Òmnium Cultural—, conclou que cal més recerca «centrada específicament en la polarització creixent de la política catalana, i com és desenvolupada i facilitada per les xarxes socials».
En resum, l’estudi de la recerca sobre el rol de les xarxes socials permet concloure que hi ha polarització, però encara fa falta avançar per a identificar millor en quines condicions, o en quines «capes d’interacció» i com afecta. Així mateix, la revisió de la literatura disponible també afirma que les xarxes socials en general i Twitter en particular han donat lloc a perfils de veus noves en el debat públic, tot apuntant cap a formes d’interacció cívica.
En les pàgines precedents, s’ha fet una revisió de la literatura que s’ha centrat en l’estudi dels mitjans de comunicació i/o el sistema comunicatiu i el procés català. Les evidències permeten concloure que es partia d’una situació de pluralisme polaritzat «internament equilibrat» , d’acord amb Zallo, entre mitjans catalans, amb un ventall més ampli de posicions, i espanyols.
Amb el procés català, es produeix una polarització progressiva i asimètrica dels mitjans, en paral·lel amb la polarització política. En bona part, el caràcter asimètric ve perquè aquesta polarització és també o sobretot editorial, en el sentit que s’han anat elaborant dos relats polítics en termes d’eix nacional: la posició dels mitjans espanyols, a la qual en major o menor mesura en el procés s’afegeixen alguns mitjans catalans, i la posició d’alguns mitjans catalans.
També les xarxes socials han contribuït a la polarització, al mateix temps que han permès que nous actors i de tipus nous intervinguin en el debat. En aquest àmbit falta clarament més recerca sobre el seu paper i la seva influència, tant en termes de polarització com d’interacció.
Aira Foix, Josep Antoni (2008). La construcció mediàtica de l’agenda política: El pes del màrqueting polític en les estratègies partidistes: El cas de l’enquadrament mediàtic de l’Estatut de Catalunya 2006 [en línia]. Barcelona: Universitat Ramon Llull. Departament de Comunicació. <http://hdl.handle.net/10803/9209>.
Almiron, Núria (2006). «Pluralismo en Internet: el caso de los diarios digitales españoles de información general sin referente impreso». A: Ámbitos: Revista Internacional de Comunicación [Sevilla], núm. 15, p. 9-31.
— (2018). «“Go and get’em!”: Authoritarianism, Elitism and Media in the Catalan crisis». A: The political economy of communication, vol. 6, núm. 2, p. 39-73.
Almiron, Núria; Narberhaus, Marta; Mauri, Marcel (2016). «Mapping media accountability in stateless nations: The case of Catalonia». A: Catalan Journal of Communication & Cultural Studies [Tarragona], vol. 6, núm. 2, p.207-225.
Alonso Muñoz, Laura (2014). «El tratamiento de la prensa del movimiento independentista en Cataluña». A: Sphera Publica [en línia], vol. 2, núm. 14, p. 104-126. <http://sphera.ucam.edu/index.php/sphera-01/article/view/231/207>.
Anderson, Paul (2019). «“Independence 2.0”: Digital activism, social media and the Catalan independence movement». A: Catalan Journal of Communication & Cultural Studies [Tarragona], vol. 11, núm. 2, p. 191-207.
Bergés, Laura (2017). «La lluita per l’opinió pública a l’Estat espanyol: mitjans, política i empresa». Eines per a l’Esquerra Nacional [en línia], núm. 28, p. 36-46. <https://www.raco.cat/index.php/Eines/article/view/327043/417536>.
Bonet, Montse; Guimerà i Orts, Josep Àngel (2016). «When efficiency meets clientelism. Spectrum management policy and broadcasting model», European Journal of Communication, vol. 31, núm. 4, p. 411-425.
Casero-Ripollés, Andreu (2012). «El periodismo político en España: algunas características definitorias. A: Casero-Ripollés, Andreu (ed.). Periodismo político en España: Concepciones, tensiones y elecciones. La Laguna: Sociedad Latina de Comunicación Social, p. 19-46.
Castelló Cogollos, Enric (ed.) (2012). La mediatización del conflicto político: Discursos y narrativas en el contexto español. Barcelona: Laertes.
Castelló Cogollos, Enric (2015). «Masking political engagement: television coverage of a mass demonstration in Barcelona». Television & New Media, vol. 16, núm. 6, p. 521–537.
Castelló Cogollos, Enric; Capdevila, Arantxa (2013). «Defining pragmatic and symbolic frames: Newspapers about the independence during the Scottish and Catalan elections». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 19, núm. 2, p. 979–999.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2016). Acord 55/2016, d’aprovació de l’informe de control del compliment de les missions específiques de servei públic competència de la Generalitat de Catalunya. Any 2015 [en línia]. Barcelona: CAC, 20 juliol. <https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/actuacions/Acord_55_2016.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2017a). Acord 97/2017, d’aprovació de l’informe de l’Àrea de Continguts sobre el tractament informatiu de la jornada de l’1 d’octubre de 2017 (1-O) [en línia]. Barcelona: CAC, 18 octubre. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2017-10/Ac.97-2017%20Tractament%201-O%20COMBINAT.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2017b). Acord 90/2018, d’aprovació de l’informe en relació amb el compliment de les missions de servei públic competència de la Generalitat de Catalunya. Any 2016 [en línia]. Barcelona: CAC, 21 juny. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2017-10/Informe_Servei_P_blic_2016.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2017c). Acord 107/2017, d’aprovació de l’informe 40/2017 de l’Àrea de Continguts, sobre el pluralisme als espais d’opinió de la televisió de l’11 al 30 de setembre de 2017 [en línia]. Barcelona: CAC, 29 novembre. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2017-12/acord_107_2017.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2018a). Acord 2/2018, sobre l’Informe específic de pluralisme a la televisió i a la ràdio durant la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya 2017 (del 5 al 19 de desembre) [en línia]. Barcelona: CAC, 24 gener. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2018-02/IP_21d.pdf>.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2018b). Acord 90/2018, d’aprovació de l’informe en relació amb el compliment de les missions de servei públic competència de la Generalitat de Catalunya. Any 2017 [en línia]. Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya, 8 octubre. <https://www.cac.cat/sites/default/files/2018-10/Acord%2090_2018%20combinat%20Informe%20Servei%20P%C3%BAblic.pdf>.
Crameri, Kathryn (2014). «Goodbye Spain?» The question of independence for Catalonia. Eastbourne: Sussex Academic Press.
Crameri, Kathryn (2015). «Political Power and civil counterpower: the complex dynamics of the Catalan independence movement». Nationalism and Ethnic Politics, vol. 21, núm. 1, p. 104-120.
Crusafon Baqués, Carmina (2019). «Epíleg». A: Civil i Serra, Marta; López, Bernat (ed.) Informe de la comunicació a Catalunya 2017-2018 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 319-325. <incom.uab.cat/occ/informe>.
Di Bonito, Ilaria; Guerrero-Solé, Frederic. (2014). «La campanya postmoderna: els partits en el nou entorn 2.0». A: Pont, Carles; Capdevila, Arantxa (ed.). Del carrer a les urnes: el dret a decidir, en campanya: Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2012. Barcelona: Documenta Universitaria, p. 97-113.
Esteve del Valle, M.; Borge-Bravo, Rosa (2017). «Leaders or brokers? Potential influencers in online parliamentary networks». Policy and Internet [en línia], vol. 10, núm. 1, p. 61-86. <https://doi.org/10.1002/poi3.150>.
Gifreu, J. (2018). El quart poder i la independència: La batalla mediàtica per l’1 d’octubre. Barcelona: Angle Editorial.
Gifreu, J. (2019). «Notes sobre el paper dels mitjans de comunicació en relació al Procés i especialment, en relació a l’1-O, pel que fa a la cohesió i fragmentació a la Catalunya actual». Barcelona. [Inèdit]
Gili, R. (2017). Els mitjans de comunicació com a legitimadors o deslegitimadors d’un projecte polític per mitjà dels frames i les estructures narratives: el cas del procés català en el període 2006-2015 [en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació. <http://hdl.handle.net/10803/460895>.
González, J. J.; Rodríguez, R.; Castromil, A. R. (2010). «A case of polarized pluralism in a Mediterranean country: the media and politics in Spain».Global Media Journal: Mediterranean Edition, vol. 5, núm. 1, p. 1-9.
Guerrero-Solé, F. (2017). «Community detection in political discussions on Twitter. An application of the retweet overlap network method to the Catalan processo toward independence». Social Science Computer Review [en línia], vol. 35, núm. 2. <https://doi.org/10.1177/0894439315617254>.
Guimerà i Orts, J. A. (2018). «El papel de la comunicación en la construcción nacional de Cataluña: Jordi Pujol y la instrumentalización política de los medios (1968-1989)». Historia y Política [en línia], núm. 40, p. 363-387. <https://doi.org/10.18042/hp.40.13>.
Hallin, D. C.; Mancini, P. (2008). Sistemas mediáticos comparados: Tres modelos de relación entre los medios de comunicación y la política. Barcelona: Hacer. [Edició original en anglès, 2004]
Hatibi, M. (2019) «Xarxes socials: cohesió i/o fragmentació?» Barcelona. [Inèdit]
Humanes, M. L.; Montero Sánchez, M. D.; Molina de Dios, R. i López-Berini, A. (2013). «Pluralismo y paralelismo político en la información televisiva en España». Revista Latina de Comunicación Social, núm. 68. DOI: 10.4185/RLCS-2013-990.
Llamero, L.; Fenoll, V.; Domingo, D. (2019). «Predictors of credibility of online media in the Spanish polarized media System. Communication & Society, vol. 32, núm. 2, p. 127-138. DOI: 10.15581/003.32.2.127-138.
Montagut Calvo, M.; Moragas-Fernández, C. (2019). «Polarització i espectacularització, tertúlies i periodisme. Una visió comunicativa del procés català», A: Civil i Serra, M.; López, B. (ed.) Informe de la comunicació a Catalunya 2017-2018 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 291-302. <https://incom.uab.cat/occ/informe>.
Moragas-Fernández, C. M.; Grau-Masot, J. M.; Capdevila, A. (2019). «La articulación de la influencia en Twitter ante el anuncio de la Ley del Referéndum en Cataluña». El Profesional de la Información [en línia], vol. 28, núm. 3, p. 1-17. <https://doi.org/10.3145/epi.2019.may.20>.
Moragas-Fernández, C. M.; Montagut Calvo, M. (2019). «Recerca en comunicació i procés català»,. A: Civil i Serra, M; López, B. (ed.). Informe de la comunicació a Catalunya 2017-2018 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 269-290. <https://incom.uab.cat/occ/informe>.
Moragas-Fernández, C. M.; Montagut, M. i Capdevila, A. (2018). «The process en route: the metaphor of the journey as the dominant narrative for the política Discourse in Catalonia». Critical Discourse Studies, vol. 15, núm. 5, p. 517-539. DOI 10.1080/17405904.2018.1468787.
Micó, J. L; Carbonell, J. M. (2017). «The Catalan political process for independence: an example of the partisan media system». American Behavioral Scientist [en línia], vol. 61, núm. 4, p. 428-440. <https://journals.sagepub.com/doi/10.1177/0002764217693277>.
O’Donnell, J.; Castelló, E. (2011). «Neighbourhood squabbles or claims of right? Narratives of conflict on Spanish and Catalan television». Narrative Inquiry [en línia], vol. 21, núm. 2, p. 191-212. <https://doi.org/10.1075/ni.21.2.02odo>.
Palà Navarro, G. (2018). «“A punt”. Anàlisi del relat televisiu de TV3 sobre la mobilització ciutadana de la Diada Nacional de Catalunya del 2016». Comunicació: Revista de Recerca i Anàlisi, vol. 35, núm. 1, p. 27-45. DOI: 10.2436/20.3008.01.165.
Perales, C.; Xambó, R. i Xicoy, E. (2012). «La crisis del modelo de Estado. La sentencia del Estatut de Cataluña y el 10J». A: Castelló, Enric (ed.). La mediatización del conflicto político: Discursos y narrativas en el contexto español. Barcelona: Laertes, p. 61-78.
Pineda, A. i Almiron, N. (2013) «Ideology, polítics, and opinion journalism: a content analysis of Spanish online newspapers». Triple C, vol. 11, núm. 2, p. 558-574. DOI: 10.31269/triplec.v11i2.490.
Pont-Sorribes, C; Alonso, F; Gili, R; Mercader, A (2016). L’articulació del discurs i el clima d’opinió de la ‘Tardor Catalana’ a les tertúlies de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio [en línia]. Informe CAC 2016. IX Convocatòria dels Ajuts a la recerca sobre comunicació audiovisual. Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya <https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/study/IX_Ajuts_Tardor_Catalana_Pont.pdf>.
Pont-Sorribes, C.; Perales-García, C; Mauri de los Ríos, M. (dir.) (2018). Anàlisi de la presència i construcció del relat del context sociopolític de Catalunya (2010-2015) a la premsa internacional. Barcelona: Institut d’Estudis d’Autogovern.
Xambó, R.; Perales, C.; Comas, E. (2014). «La confrontació per l’opinió pública: els editorials dels diaris sobre la diada de Catalunya de 2012». Arxius de Ciències Socials [en línia], vol. 1, núm. 30, p. 109-128. <http://roderic.uv.es/handle/10550/43473>.
Zallo, R. (2013). «Polítiques de comunicació a les nacions sense estat: el cas espanyol». A: Civil i Serra, Marta; Blasco Gil, José Joaquín; Guimerà i Orts, Josep Àngel (ed.). Informe de la comunicació a Catalunya 2011–2012 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 269–278. <http://incomnet.uab.cat/informe/download/2011/informe11_14.pdf>.
Font: CEO, Baròmetre de l’Opinió Pública, 3a onada, 2018.
Aquest text forma part dels treballs de base per al projecte presentat a l’Institut d’Estudis Catalans per a la realització d’un informe sobre l’estat de la cohesió social a la Catalunya del segle xxi. Per tal de redactar l’informe final s’ha disposat de diversos documents preliminars sobre els àmbits específics que es consideren propis de la cohesió social, i aquest n’és un.
En particular, aquestes pàgines, a més del text del qui les signa, inclouen tres annexos. El primer és un text de la doctora Marina Subirats sobre l’evolució i l’estat de la cohesió des d’una perspectiva sociològica, distingint els diversos períodes que ha marcat la crisi econòmica. El segon text és de la doctora Mariona Lladonosa de la Universitat de Lleida, sobre el que va ser un lema de gran consens social i polític des de mitjans del segle passat, «Catalunya, un sol poble». El text discuteix l’evolució i l’actualitat del projecte. El tercer annex és un treball sobre cohesió social a partir de l’anàlisi de Xarxes que exemplifica la capacitat explicativa del Big Data en aquest terreny i, sobretot, mostra les noves complexitats del debat. L’anàlisi del doctor Morales se centra en la comparació de dos moments relativament propers en el temps —l’atemptat terrorista del 17-A i les eleccions catalanes del 21-D de 2017—, però generadors de xarxes de relacions completament diferenciades. El text central també ha comptat amb les reflexions aportades per Francesc Serés, director de la Residència Faber d’Olot, una institució dedicada a la creació en el camp de les arts, les ciències i les humanitats. Finalment, s’ha comptat amb dades originals que ens han proporcionat la presidenta de la Federació Catalana d’Entitats Corals, Montserrat Cadevall i la presidenta d’AFOPA, Montserrat Lamúa, i amb la col·laboració dels becaris vinculats a l’ISOR de la Universitat Autònoma de Barcelona, Kevin Aspategui Albacete i Marc Alcalà i Ramos.
Tot i la vigència de l’expressió «cohesió social» tant en el llenguatge comú com en el de la confrontació política, però també en el propi de les institucions compromeses amb les polítiques públiques de benestar social i, encara, en la mateixa recerca en ciències socials, aquest concepte remet a dimensions molt diverses i controvertides de la realitat social. I no tan sols això, sinó que si bé és prou clar a què volia donar resposta quan va ser concebut en els mateixos orígens d’aquestes ciències —és a dir, segons Durkheim, a l’aparició de les noves formes de «solidaritat orgànica» a la fi de les societats tradicionals i de la seva «solidaritat mecànica»—, la complexitat de les societats actuals si bé no la invalida del tot com a instrument útil per a la reflexió, si més no, obliga a revisar-ne la significació i a usar-la amb unes certes precaucions. I aquest serà l’objectiu de la primera part d’aquest paper, per tal de saber fins a quin punt ens movem en el pla de les ciències socials o si estem contaminats per altres debats polítics i ideològics.
Així mateix, no seria honest no reconèixer que a l’hora de presentar aquest projecte de recerca, en la seva motivació inicial i més espontània, hi va haver una preocupació política, en el sentit més ample del terme, per saber en quin punt es troba la societat catalana davant dels nous desafiaments a què s’ha hagut d’enfrontar des de l’inici del segle xxi. És cert que l’interès pel grau de cohesió de la societat catalana és molt antic per les raons que ja s’esmentaran. Però a les velles circumstàncies se n’hi han afegit de noves lligades als canvis globals a què s’ha vist sotmès tot el món occidental avançat, a més d’algunes d’específiques vinculades a les particularitats locals. I, entre aquestes darreres, hi ha les que fan referència als esdeveniments polítics
—ara en sentit estricte— dels darrers anys i que, bé sigui per la seva mateixa dinàmica, bé sigui per la voluntat explícita d’usar-los per a provocar-la, han posat a l’agenda pública la hipòtesi d’una suposada greu fractura de la societat catalana. Una hipòtesi que, si fos certa, hauria fet entrar definitivament en crisi aquella consigna formulada ara fa seixanta anys de la «Catalunya, un sol poble» i que, en circumstàncies molt diferents, precisament responia a la determinació d’evitar una societat dividida. L’anàlisi de la pervivència d’aquesta determinació, estretament lligada a un objectiu no tan sols de supervivència sinó de reconstrucció nacional, serà objecte d’anàlisi en un segon apartat, amb unes notes sobre els canvis observats en la identificació nacional catalana i espanyola a Catalunya.
Paradoxalment, el conflicte nacional, que és a l’origen de la greu sospita de fractura social, des del punt de vista de l’anàlisi de les ciències socials, sol ser la dimensió oculta del debat. A Catalunya, les discussions sobre la cohesió social es fan sense la protecció —o dit a l’estil de Pierre Bourdieu, sense la «garantia»— de l’implícit de l’Estat. O, encara més, sense l’explícit de la nació, o de la voluntat de ser-ne, preservar-la i projectar-la cap al futur. Si s’estudien les variables que determinen la cohesió social a qualsevol altre país, les fronteres solen restar «naturalitzades» i l’àmbit territorial d’aquesta cohesió no forma part de la discussió. Se sobreentén que es parla de la cohesió dins de les fronteres del país. En canvi, a Catalunya, els debats sobre cohesió i fractura social tenen una altra dimensió territorial: es tracta de la cohesió i la fractura —també i molt principalment— en relació amb el paper de l’Estat del qual es forma part. Aquest va ser el cas de la preocupació per la cohesió davant dels processos migratoris interns dels anys cinquanta a setanta del segle passat, però també d’anteriors. I ho torna a ser ara, en els darrers quinze anys, davant la inquietud d’un risc suposat de fractura davant de l’aspiració d’emancipació política respecte de l’Estat espanyol. Una aspiració que, precisament, se sol vincular estretament a les expectatives de prosperitat, benestar, seguretat, qualitat democràtica i exercici lliure dels drets civils, que són els components principals de qualsevol idea de cohesió. Aquest informe no pot defugir el desafiament de tenir-ho present.
Finalment, i tenint en compte que hi ha dimensions en l’anàlisi de la cohesió social que ja són tractats a fons en altres informes —la desigualtat econòmica i la salut, confiança política, la immigració, el territori, l’educació, el paper de la llengua o el sistema comunicatiu—, a la tercera part d’aquest document s’apunta l’anàlisi de com els grans canvis socials poden haver afectat les variables pròpies d’allò suggereix la teoria del capital social de Robert D. Putnam, valorant la dimensió associativa, el paper del tercer sector —tan rellevant a Catalunya—, les pràctiques culturals i el nou paper aglutinador i alhora disgregador de les xarxes socials.
L’interès per la cohesió social, de manera implícita i explícita, és al mateix cor de les ciències socials i es pot situar a finals del segle xix, principalment a les obres d’Émile Durkheim. La qüestió que es plantejava —i que segueix vigent— és el de com s’establien els vincles socials, les formes de «solidaritat», en el pas d’una societat tradicional a una de moderna. En termes de Durkheim,[1] el pas de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica. I més concretament, com es mantenia el vincle social amb la desaparició de les estructures de l’Antic Règim i les seves velles formes d’autoritat tradicional. També és fàcil descobrir aquest interès a l’obra de Max Weber en l’anàlisi que fa de les diverses formes de legitimació de l’autoritat, amb el pas dels models tradicionals als carismàtics i finalment als legal-racionals, una dinàmica que l’autor lliga als processos de «racionalització» i «desencantament del món». Així mateix, i des d’una perspectiva conflictivista, l’atenció a les noves formes de cohesió i conflicte pròpies del capitalisme també són presents a l’obra de Karl Marx, en les nocions de consciència de classe, falsa consciència, alienació, i tantes d’altres. És a dir, la cohesió —i la divisió o el conflicte— són a l’origen mateix de la sociologia i, en general, de les ciències socials.
No és aquí el lloc de fer-ne una aproximació històrica extensa i les referències anteriors només són per assenyalar on se situa el moll de l’os de l’interès de la sociologia per la cohesió social, sovint recorrent a altres conceptes. Una centralitat per a les ciències socials que, per no entrar en més autors i teories, i només com a símptoma, la trobem en un clàssic com Robert A. Nisbet que precisament publicava la seva introducció a la sociologia amb el títol The social bond. An introduction to the study of society,[2] és a dir, una obra focalitzada en l’estudi del «vincle social». Nisbet —que tampoc no utilitza la noció de «cohesió social»— considera que l’objectiu fonamental de la sociologia és l’anàlisi de les forces que mantenen units els éssers humans en els grups i institucions en què es troben. És a dir, el propi de la sociologia seria l’estudi de la naturalesa del vincle social: «la interacció social, els agregats socials, els sistemes d’autoritat, els rols socials i els estatus i les normes socials i l’entropia social» (Nisbet, 1975: 47).
Sigui com sigui, si la sociologia clàssica havia parat l’atenció sobretot en els mecanismes de pertinença, sovint de caràcter subjectiu, més recentment també l’ha posat en la desigualtat i els factors estructurals que la determinen[3] o en la inclusió i el sentit de pertinença.[4] Així, hom parla, d’una banda, de la «dimensió cultural» de la cohesió social, més orientada a la confiança cap a les institucions, als processos d’integració i assimilació, o a l’homogeneïtat «cultural» i «identitària». D’altra banda, sovint es posa exclusivament l’accent en la dimensió «redistributiva», i per tant, en la desigualtat, la inequitat o l’exclusió.[5] Aquesta ha estat una perspectiva especialment adoptada per les institucions orientades a les polítiques públiques.
[1]. Durkheim, Émile (1893). De la divison du travail social. París: PUF.
[2]. Nisbet, Robert A. (1970). The social bound. Nova York: Afred A. Knopf. Edició citada: El vínculo social. Barcelona: Vicens Vives, 1975.
[3]. Puig, Carlota [et al.] (2011). «Cohesión social e immigración. Aportaciones científicas y discursos políticos», Revista Internacional de Sociología, vol. 69, núm. 1 (gener-abril), p. 9-32.
[4]. Hopenhayn, Martin (2008). «Cohesión docial: entre inclusión social y sentido de pertenencia», a Granda, Jorge (ed.). Pobreza, exclusión y desigualdad. Quito: FLACSO Ecuador, p. 189-202.
[5]. Per posar-ne un cas proper, vegeu l’interessant estudi del Grup de Recerca en Ciències Socials Aplicades (2017). La cohesió social a la Garrotxa: Realitats i reptes de futur. [Girona]: Consorci d’Acció Social de la Garrotxa: Universitat de Girona. 184 p.
Ara bé, de ser un concepte emprat en les ciències socials, la cohesió social ha passat a ser sobretot un objectiu de les polítiques públiques. I aquí, molt especialment defensada en el marc del Consell d’Europa, interessat en la construcció d’una Europa unida, que també vol dir cohesionada. Primer, amb el seu The human dignity and social exclusion project definit per al període 1994-1998, i després amb la seva Strategy for social cohesion pel 1998-2002 i les actualitzacions posteriors com la New strategy for social cohesion de 2004. El Consell d’Europa defineix la cohesió social com «la capacitat d’una societat per assegurar el benestar de tots els seus membres, minimitzar les disparitats i evitar la polarització. Una societat cohesionada és una comunitat de suport mutu, d’individus lliures que persegueixen objectius comuns per mitjans democràtics» (European Committee for Social Cohesion, 2004: 3).[6] L’argument fonamental és que l’exclusió social, amb notables sectors de la població vivint en pobresa, provoca un sentiment d’inseguretat que pot donar lloc a una fragmentació social que, en definitiva, desafia a la mateixa democràcia. Tal com apunta Gabriella Battaini-Dragoni (2003),[7] la definició destaca quatre dimensions del benestar individual i col·lectiu: l’equitat, la dignitat, l’autonomia i la participació.
A partir de la Revised strategy for social cohesion del 2003 aprovada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el març de 2004, es concreten tres tipus de definicions de cohesió. Una, la cohesió com a un sentit de pertinença i de valors compartits. Dues, la cohesió com el compromís i l’habilitat de treballar junts. I tres, la cohesió com a la promoció de vincles i relacions socials. Pel Consell d’Europa, la construcció de la cohesió social s’ha de buscar en la família, en el suport a la infància i la gent gran, en la participació en xarxes i institucions de la societat civil —esglésies, partits i sindicats—, però també en associacions no governamentals i de voluntariat. I tot plegat, promovent els valors de la diversitat, el pluralisme i un adequat equilibri entre responsabilitat individual i solidaritat social.
També tenim en compte la proposta metodològica elaborada pel Consell d’Europa, Concerted development of social cohesion indicators. Methodological guide en què redefineix la cohesió social des d’un punt de vista operatiu: «la cohesió social comprèn tots els elements i processos que ajuden a estrènyer l’habilitat social per assegurar el benestar a llarg termini de tots els seus membres, incloent-hi l’accés equitatiu als recursos disponibles, el respecte per la dignitat humana i la diversitat, l’autonomia personal i col·lectiva i la participació responsable» (Council of Europe, 2005: 23).[8]
Tanmateix, l’aproximació a la dimensió pròpia de les polítiques socials de la cohesió social ens podria allunyar d’una perspectiva crítica, més pròpiament científica. Així, com es veu en les definicions que en fa, la mirada política atribueix un valor positiu indiscutible a la cohesió social. En canvi, des d’una perspectiva crítica es podria discutir sobre si una defensa en excés de la cohesió no podria comportar, posem per cas, actituds tancades, a la defensiva, i xenòfobes. O bé, es podria passar per alt que hi ha societats molt desiguals i alhora molt cohesionades culturalment i políticament. És a dir, que la cohesió també pot ser resultat d’una homogeneïtat forçada o d’una societat dòcil i poc crítica amb el poder. A més, no és fàcil fer compatible la defensa que es fa de la diversitat i el pluralisme, que inevitablement implica graus notables de fragmentació social, simultàniament amb l’objectiu de promoure «valors compartits». En aquest sentit, cal recordar els controvertits debats sobre la crisi dels models multiculturals que han abundat en el tombant de segle xxi, després de comprovar-ne alguns grans fracassos.[9]
[6]. European Committee for Social Cohesion (2004). A new strategy for social cohesion: Revised strategy for social cohesion [en línia]. Aprovat pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el 31 de març. <www.coe.int> [Consulta: 31 gener 2020]. 26 p.
[7]. Battaini-Dragoni, Gabriella (2003). Conference on Social Cohesion. The Council of Europe’s Strategy for Social Cohesion. Universitat de Hong Kong, 28-29 de novembre. 26 p.
[8]. Council of Europe (2005). Concerted development of social cohesions indicators: Methodological guide. Estrasburg: Council of Europe Publishing. 234 p.
[9]. Vegeu Parekh, Bhikhu (2006). Rethinking multiuculturalism: Cultural diversity and political theory. Nova York: Palgrave. 409 p.
Des del nostre punt de vista, però, i més enllà de les possibles contradiccions que puguin contenir els discursos sobre les polítiques de cohesió i la seva distància amb una aproximació veritablement crítica, allò que més ha posat en dificultat el concepte de cohesió social, des del punt de vista de les ciències socials, ha estat la magnitud d’alguns dels canvis que s’han produït, molt acceleradament, des de l’inici d’aquest segle xxi. És a dir, que en qualsevol cas, les formes de cohesió —si volem seguir-ne dient així— han canviat radicalment.
Sense voluntat d’exhaustivitat, en primer lloc hem d’esmentar les especificitats dels nous —i sovint humanament dramàtics— moviments migratoris, particularment entorn de la Mediterrània. Moviments causats bé per la pobresa, per la guerra o per les expectatives de progrés social i econòmic, i davant dels quals, aquesta Europa tan preocupada per la cohesió social —fins i tot de manera molt desigual al seu interior— no ha sabut respondre en conseqüència. Però si aquests moviments són especialment trasbalsadors, n’hi ha d’altres que són conseqüència de la globalització dels mercats, de la internacionalització dels espais educatius i de recerca, i a Europa, de la supressió —si més no, en termes de mercat laboral, educatiu i de mercaderies— de les velles fronteres. Paradoxalment, mentre es convida amb entusiasme a la mobilitat i la internacionalització, hi ha sectors socials que se senten amenaçats —o que objectivament n’estan— i hi reaccionen demanant el restabliment de les fronteres. A què respon, si no, el Brexit o el creixement dels partits d’extrema dreta a Europa, però també arreu del món?
L’altra gran novetat disruptiva del segle xxi ha estat el paper de les xarxes socials. No és tan sols que Internet hagi contribuït decididament a transformar les formes de comunicació i informació multiplicant-les i accelerant-les, sinó que des del punt de vista del vincle social, n’ha capgirat rotundament les formes conegudes fins a finals del segle xx. Facebook, Twitter, WhatsApp, Instagram —que ja semblen eines a punt d’esgotar-se i ser substituïdes per nous instruments encara més dúctils i que ja s’estan fent lloc en el panorama interactiu, han desbaratat tant les formes anteriors de vida social com els mateixos esquemes sociològics que servien per estudiar-les. On queda la vella dicotomia entre «relacions cara a cara» i «relacions anònimes» que durant tant de temps ha servit per estudiar com s’estructuraven els intercanvis socials? Què comporta haver passat de tenir un cercle reduït d’amics i de coneguts[10] a gestionar un espai relacional de centenars o milers de seguidors a les xarxes? Fins a quin punt la polarització social i política,[11] o certes formes de populisme, no tenen a veure amb la nova cultura política que es construeix a la Xarxa? I, d’aquests fenòmens, quins són conseqüència directa de les lògiques implícites en el seu funcionament, i quins resultats d’intervencions calculades i finançades amb objectius polítics espuris?[12] I tot, sotmès a canvis en aquestes xarxes relacionals que es produeixen unes velocitats trastornadores.
Les dades sobre el creixement d’usuaris d’Internet (gràfic 1) —impressionant més que per la quantitat, per la rapidesa—, els usuaris segons les plataformes més habituals (gràfic 2), la magnitud del trànsit d’interaccions a la Xarxa cada 60 s (taula 1), i encara el temps que s’hi dedica diàriament —de les 5 h 20 min a Espanya fins a les 9 h 38 min a Tailàndia (gràfic 3)—, ens posen davant de què poden arribar a significar aquestes noves xarxes en una anàlisi de la cohesió social. I, per tant, cal anar alerta a seguir-ne parlant com si fóssim encara al segle xx, emprant esquemes i indicadors si no caducs, del tot insuficients. Només, també a tall d’exemple, és interessant la proposta del Pew Research Center que, associats amb la Social Media Research Foundation,[13] després d’estudiar molts milers de converses a Twitter, n’han identificat fins a sis estructures comunicatives diferents (gràfic 4).
Font: Word Banck i Our World in Data (https://ourworldindata.org).
Font: Statista i TNW (2019). Our World in Data (https://ourworldindata.org).
Font: OfficallyChadd i LoriLewis.
Font: Hootsuite We are Social. GlobalWebindex, Q2 & Q3 2017. Segons una enquesta a usuaris d’Internet d’entre setze i seixanta-quatre anys.
Font: Pew Research Center, associat amb Social Media Research Foundation.
El cert és que encara no es té prou ben estudiada la plasticitat de les noves formes d’interacció social i les seves conseqüències. Entre altres coses, pel seu canvi constant, de manera que és molt més ràpida l’aparició de nous models i la variabilitat en els seus usos que la capacitat per estudiar-les. En qualsevol cas, cal admetre que els vincles socials són tan complexos com ho és la societat actual. O, potser sent més precisos, la societat actual es torna tan complexa com ho permeten els nous sistemes d’establiment de vincles socials en quantitat i rapidesa. Una complexitat que afecta la vida personal com mai no s’havia vist interferida —els pessimistes morals dirien «intervinguda»—, però que també està transformant de manera radical les formes de treball o la distribució del coneixement. I, no cal dir-ho, l’organització política, fins al punt de somoure els mateixos fonaments de la democràcia i de la cultura política que l’havien sostingut fins a finals del segle xx.
En tercer lloc, i si parlem d’aquestes dues primeres dècades de segle, no podem oblidar l’impacte en la cohesió social de la greu recessió econòmica que va fer-se visible el 2008 —a Espanya no s’hi va reaccionar políticament fins el 2010— i que no es va començar a superar fins el 2013. Ara bé: la qüestió, en aquest cas, no es limita als efectes devastadors que va tenir la recessió en les economies nacionals i familiars, sinó que també ha afectat al canvi de model de creixement, a les noves vulnerabilitats que ha fet emergir, a les desconfiances institucionals que ha fet arrelar en les consciències individuals i col·lectives o a la desaparició d’expectatives —particularment en les classes mitjanes— respecte d’aquella mobilitat social que assegurava una adhesió social fonamentada en el mèrit personal.
[10]. Argemí, Marc (2019). Los siete hábitos de la gente desinformada. Barcelona: Conecta.
[11]. L’impacte de les xarxes socials en la polarització política està en discussió. Hi ha estudis que en discuteixen l’impacte, com el recent de Boxell, Levi; Gentzkow, Matthew; Shapiro, Jesse M. Cross-country trends in affective polarization. Stanford: Stanford Institute for Economic Policy Research, gener de 2020.
[12]. Vegeu el cas de Steve Bannon, antic conseller de Donald Trump, i la seva organització The Movement articulat amb l’Institut per la Dignitat Humana instal·lat a Trisulti, prop de Roma. També Robert Mercer i el lloc «conspiracionista» Breitbart News de l’alt-right nord-americana. I, encara, l’agència nord-americana de comunicació digital Harris Media, que va treballar per a l’extrema dreta alemanya, l’Alternative für Deutschland durant la campanya electoral del 2017.
[13]. Pew Research Center (2014). Mapping Twitter topic networks: From polarized crows to community clusters [en línia]. <https://www.pewinternet.org/2014/02/20/mapping-twitter-topic-networks-from-polarized-crowds-to-community-clusters> [Consulta: 31 gener 2020].
Els treballs sobre la cohesió social s’han multiplicat exponencialment des de finals del segle passat. És un símptoma directe de la preocupació que desperten els canvis socials, és clar. Ja hem esmentat la doble via més usual, que és la que destaca els aspectes subjectius de confiança social, o els més objectius i estructurals sobre desigualtat. Per aprofundir-hi, és d’interès parar atenció en l’esforç de síntesi que ha fet Jane Jenson.[14] En síntesi, Jenson proposa un esquema multidimensional que distingeix tres àmbits: a) l’econòmic, que mesura la inclusió i la igualtat; b) el polític, vinculat a la legitimitat i la participació, i c) el sociocultural, que té en compte el reconeixement i la pertinença. Un esquema que després converteix, a partir de diversos indicadors, en una proposta d’índex global de cohesió social (gràfic 5).
Font: Jane Jenson, Defining and measuring social cohesion, 2010 (p. 17).
Ara bé: un dels punts interessants del treball de Jenson és la incorporació del concepte de capital social de Robert D. Putnam[15] a la noció de cohesió social. Certament, no és exactament el mateix. El concepte de capital social tampoc és del tot clar sobretot a l’hora de fer-lo operatiu, i no està exempt de crítiques teòriques i metodològiques com les d’Eguzki Urteaga (2013).[16] Per exemple, Urteaga esmenta les observacions d’Edwards i Foley que fan al cas nord-americà, segons les quals «la fragmentació de les estructures familiars i la inestabilitat de les comunitats […] no té tant a veure amb una falta de civisme i de valors morals com amb una combinació de precarietat econòmica, d’estructures socials dèbils característiques d’una societat molt mòbil, relativament allunyades de les dels pioners» (1997: 675).[17] Tanmateix, l’interès d’incorporar la noció de capital social rau en el tipus de variables que afegeix a les habituals sobre confiança i desigualtat. Es tracta de l’anàlisi de l’associacionisme i la participació cívica —en definitiva, del compromís cívic dels ciutadans d’una comunitat—, circumstàncies que tindrien efectes positius tant en el desenvolupament econòmic com en la cohesió social i la qualitat democràtica. I és que un bon estoc de capital social és allò que facilitaria la conciliació entre l’interès individual i el general.
En aquest informe, l’interès per la noció de capital social és fàcil d’entendre. Si en alguna cosa hi ha consens a l’hora de definir la societat catalana és en la importància que històricament ha tingut i encara té la seva societat civil. En síntesi, la tesi de Putnam és que és en les associacions on cristal·litzen les expectatives de cooperació. De manera que la densitat de participació associativa en una comunitat es trobaria directament relacionada amb la qualitat de la seva vida política. Carles Boix ha analitzat de manera precisa i crítica l’obra de Robert D. Putnam al capítol introductori de l’edició catalana de Making democracy work (2000), «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques».[18]
També és rellevant prendre una certa distància i notar allò que Boix ens fa veure: «la relació entre participació en associacions cíviques i resultats socials positius no és axiomàtica» (2000: 19). De manera que cal fer algunes distincions fonamentals. Primera —seguim Carles Boix—, s’ha de distingir entre associacions verticals, que estableixen relacions de dependència, i les horitzontals que afavoreixen la mutualitat entre iguals. En segon lloc, cal considerar el propòsit de l’organització, que es pot dirigir cap al bé de la comunitat o no. Tercerament, cal veure fins a quin punt el capital social creat dins del grup és útil o no fora de la mateixa associació. En aquest sentit, Putnam ha distingit el bridging —capital social que tendeix a crear ponts— del non-bridging, un capital social que tendiria a polaritzar la vida social i afavoriria actituds no inclusives (2000: 19-22). A efectes d’aquest informe, doncs, cal considerar la possibilitat que el capital social també pugui tenir una dimensió negativa per a la cohesió social si és que esdevenia una barrera d’entrada per als no-membres i fomentava formes d’hostilitat intergrupal.
[14]. Jenson, Jane (2010). Defining and measuring social cohesions. Londres: Commonwealth Secretariat. 34 p.
[15]. Els dos textos fonamentals de Robert D. Putnam són Making Democracy Work (1993) i Bowling Alone (2000), als quals ens referirem més endavant.
[16]. Urteaga, Eguzki (2013). «La teoría del capital social de Robert Putnam: Originalidad y carencias». Reflexión Política [Colòmbia: UNAB], núm. 29 (juny).
[17]. Foley, M.; Edwards, B. «Escape from polítics. Social theory and the social capital debate». American Behavioral Scientist, vol. 40, núm. 5 (1997), p. 550-561.
[18]. Boix, Carles (2000). «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques». A: Putnam, Robert D. Per a fer que la democràcia funcioni: La importància del capital social. Barcelona: Proa, p. 9-48.
L’interès i la preocupació per la cohesió social dels catalans és molt antiga. Gairebé es podria dir que ha estat una «passió» nacional. No hauria d’estranyar que fos així en allò que se n’ha dit «un país de marca», una terra de pas. Si és cert que la immigració a Catalunya ja ha esdevingut un lloc de memòria,[19] és a dir, un fet constitutiu de la pròpia idiosincràsia —abusant del concepte, es podria dir de la pròpia identitat—, era esperable que la reflexió sobre la continuïtat de la nació hagi anat associada a la de la incorporació dels «nouvinguts». Precisament, un eufemisme, el de «nouvingut», que expressa ben a les clares aquesta voluntat i necessitat de dissoldre la condició estrangera de l’immigrant el més de pressa possible.
Podríem anar més enrere, però limitant-nos al segle xx, podem esmentar les reflexions de Pere Coromines, que el 1914 ja es referia a una Barcelona de 500.000 habitants nascuts a la ciutat però amb 120.000 «que han vingut de fora de Catalunya a fecundar el nostre país i fer-lo progressar», i afegia: «Barcelona és de tots els qui treballen per ella i l’estimen».[20] I hauríem de citar la famosa conferència de Rafael de Campalans el 1923 al CADCI: «Per nosaltres, els forasters que venen a Catalunya —que sempre acollim amb els braços oberts— i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, que les nostres dones no en pareixen prou, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de la nació, com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència».[21] Al costat d’aquest d’aquestes crides al que ara en diríem un relat de cohesió, també hi havia veus menys optimistes com la de Josep Antoni Vandellós, que el 1935 publicava Catalunya, poble decadent,[22] on s’encetava un molt rellevant debat sobre natalitat, immigració i identitat.
Sense forçar massa les coses, es pot dir que els grans clàssics del segle xx, Josep Ferrater Mora a Les formes de la vida catalana (1944), Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya (1954) o Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962), també s’interessen per la cohesió dels catalans. Què és, si no, la idea de «continuïtat» en Ferrater Mora, que accentua aquesta forma de vida —la que «senyoreja per damunt de totes» i que expressa la capacitat d’incorporar els canvis, fins i tot els més bruscos, «a una trajectòria anterior, que la impliquin i la conservin» (2012: 44).[23] El mateix es pot dir pel cas de Vicens Vives i la seva concepció del català com a «home de marca», entesa la marca com un passadís: «L’anar i tornar de gent estranya en el nostre territori ens ha tornat a vegades incongruents i paradoxals. Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge.» I afegeix: «No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia, sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els hominem undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat» (1969: 23-24).[24] Pel que fa a Joan Fuster, i limitant-nos a l’obra esmentada, també es refereix a la consciència de catalanitat com a una consciència de filiació, en una estructura social en què immigrants i descendents d’immigrants s’integraven (1989: 119).[25] I, tot i que es refereix a la unitat dels Països Catalans, la menció a Ramon Muntaner és perfectament aplicable al nostre debat sobre la cohesió. En aquest cas, la defensa de la unitat dels pobles és entesa com una virtut política, però també com una obligació moral. I d’aquí, la metàfora de Muntaner sobre la mata de jonc (1989: 136).
Tan rellevant com les reflexions anteriors, però més fonamentada científicament, és l’anàlisi que ha estat desenvolupada per la demògrafa Anna Cabré a El sistema català de reproducció.[26] La constatació que, històricament, la població catalana creix aproximadament a parts iguals per la reproducció biològica de les generacions i per la immigració, no només assenyala la singularitat del model, sinó que té conseqüències molt rellevants des del punt de vista de les característiques pròpies de la societat catalana. De fet, el «sistema català de reproducció» va més enllà de ser una tesi demogràfica i s’ha convertit en allò que l’economista Francesc Roca en diria una «Teoria de Catalunya».[27]
Anna Cabré resumeix les principals conseqüències del model, d’entre les quals ara ens n’interessen dues pel que fa a la qüestió de la cohesió. Una, que «la immigració a Catalunya és un fenomen endogen, és a dir, generat més per l’atracció de les zones d’arribada que per l’expulsió de les xones de sortida». I dues, que aquest sistema «ha resultat globalment benèfic, tant per a totes les categories d’habitants, autòctons i immigrants, com per al col·lectiu, i tant pel que fa a la consecució d’objectius relativament materials (nivell de vida, promoció social, modernitat) com pel que fa a realitats més immaterials (cohesió social, consciència d’identitat, orientació cap al futur)» (Cabré, 1999: 29-30).
Així mateix, mereix una atenció especial la gènesi del concepte d’«un sol poble», que podríem qualificar com la versió catalana del relat de la cohesió social. És el que analitza a fons Mariona Lladonosa a l’annex 1 que acompanya aquestes pàgines, amb el títol Origen, evolució i crisi de la noció «Catalunya un sol poble».
[24]. Cardús, Salvador (2005). «The memory of immigration in Catalan nationalism». International Journal of Iberian Studies, vol. 18, núm. 1, p. 37-44.
[20]. Citat a: Termes, Josep (1984). La immigració a Catalunya. Barcelona: Empúries, p. 140.
[21]. Campalans, Rafael (1923). «El socialisme i el problema de Catalunya». Parlament fet a l’Ateneu Enciclopèdic Popular el mes de febrer. Reproduït a Balcells, Albert (1985). Rafael Campalans, socialisme català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 260.
[22]. Vandellós, Josep A. (1935). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Biblioteca Catalana d’Autors Independents. Reeditat l’any 1985 a Barcelona per Edicions 62.
[23]. Ferrater Mora, Josep (1944). Les formes de la vida catalana. Edició citada: Barcelona: Edicions 62, 2012.
[24]. Vicens Vives, Vicenç (1954). Notícia de Catalunya. Barcelona: Destino. Edició citada: Destino, 1962.
[25]. Fuster, Joan (1962). Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62. Edició citada: Edicions 62, 1989.
[26]. Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.
[27]. Roca, Francesc (2000). Teories de Catalunya. Barcelona: Pòrtic.
Per a fer una anàlisi sobre la cohesió social també cal considerar els factors específics de la realitat política catalana. És cert que els desafiaments a la cohesió a què s’ha d’enfrontar la societat catalana, com s’acaba de veure, són els mateixos de tota la societat occidental avançada. Però, com ja s’ha avançat, en té alguns d’específics que ara tractarem i que deriven de la seva particular situació de manca de reconeixement com a nació dins de l’Estat espanyol.
En primer lloc, a causa de les prou conegudes llargues circumstàncies històriques i polítiques del país, la identificació nacional a Catalunya ha esdevingut un tema de controvèrsia i un fet de considerable complexitat. En els països sense aquest tipus de dissociació, on estat i nació coincideixen o on és reconeguda la diversitat nacional dins d’un estat complex, la pertinença nacional es dona per descomptada i només cal mesurar-ne la intensitat. A Catalunya, però, des de principis de la dècada dels vuitanta del segle passat es va començar a mesurar la identificació nacional —sovint, des del nostre punt de vista, mal anomenada «identitat nacional»— a partir d’una pregunta que diferencia el «com se sent» la persona interrogada a escollir entre les opcions «només espanyol», «més espanyol que català», «tant espanyol com català», «més català que espanyol» o «només català». Sobre la pregunta, però, cal fer tres observacions prèvies si es volen interpretar correctament les respostes. Primer, hi ha el fet d’imposar un dilema que no és necessàriament viscut com a tal per a tothom, si més no de manera conscient. En aquest sentit, es pot dir que és la pregunta la que crea una realitat dual davant de la qual hom es veu forçat a situar-se. En segon lloc, és forçar molt el significat de la noció de pertinença voler reduir-lo a l’expressió «sentir-se». Pensar que la identitat nacional d’una persona es constitueix i s’expressa de manera individual a partir d’una dimensió merament emocional, és d’un reduccionisme abusiu. Aquí preferirem parlar d’identificació nacional, i encara amb moltes precaucions. Tercerament, i per les raons abans esmentades, és fàcil suposar que la resposta «tant espanyol com català» és una resposta refugi per als qui l’oposició dual o no té cap significació —no «senten» aquest tipus d’identificacions—, o pels qui és una contraposició que els incomoda, que els fa «sentir» malament. Un supòsit, en qualsevol cas, que ens allunya de la contundència —políticament interessada— de les teories sobre una suposada «identitat dual».
Dit això, presentem un recull de les respostes a les diverses enquestes realitzades sobre aquesta qüestió en el període que va des dels anys vuitanta fins ara i que, obviant inevitablement les diverses especificitats metodològiques i temporals de cada estudi, ens poden proporcionar una certa aproximació a l’evolució d’aquesta forma d’avaluar el sentiment de pertinença territorial (gràfic 6). I una primera dada interessant és la de la constància al llarg dels quaranta d’any d’una proporció d’entre el 35 % i el 40 % de catalans que defugen definir-se en una identificació polaritzada. Una xifra constant i pràcticament insensible als grans debats polítics de cada moment, i que mereixeria una anàlisi específica, en la línia dels plantejaments de la sociòloga britànica Susie Scott en què posa l’accent, precisament, en allò que no és o no vol ser socialment marcat.[28]
En canvi, sí que es constata un clar decantament cap a una identificació nacional —que també podria ser una identificació merament territorial, si es vol, diguem-ne «pre-nacional»— cap a Catalunya i en detriment d’Espanya. En els anys vuitanta, davant del dilema plantejat per la pregunta, el decantament («més que» o «només») cap «sentir-se català» se situava al voltant de 25 % de les respostes i el decantament cap «sentir-se espanyol» era de prop del 40 %. Però en els darrers anys, els que diuen sentir-se espanyols («només» o «més que») se situen al voltant del 10 %, i els qui se senten catalans, al voltant del 50 %. Unes dades que no sembla que s’hagin de llegir en termes de «polarització identitària», sinó tot el contrari. És a dir, es manté la franja no marcada, creix la identificació amb l’àmbit nacional-territorial més proper —possiblement, en paral·lel a la seva més gran presència administrativa: sanitat, escola, policia…— i es redueix la identificació amb l’espai més global. Una evolució que, en canvi, no té una correspondència clara amb la de les audiències mediàtiques.
Font: I. Serrano (2012), De la nació a l’estat, Barcelona, Angle, p. 123, i actualitzacions pròpies. Enquestes de Data Project (1979-1984); Moreno (1985); CIRES (1990-1995); CIS (1996-2003) i CEO (2005-2018).
[28]. Scott, Susie (2017). «A Sociology of nothing. Understanding the unmarked». Sociology (febrer), p. 1-17.
Per bé que es tracta d’una vella aspiració minoritària, el debat a favor de la independència a la societat catalana va començar a créixer al voltant del procés de reforma estatutària, entre 2004 i 2006, i ha comportat una desfeta del mapa polític autonòmic i l’aparició de noves tensions polítiques. Saber fins a quin punt aquest debat ha provocat tensions en la cohesió social no és gens fàcil de determinar, i menys quan es tracta d’una discussió pública carregada d’intencionalitat partidista. Sí que és possible aproximar-nos empíricament a l’anàlisi de com han evolucionat els posicionaments favorables i contraris a la independència, bé sigui en les enquestes, bé sigui en el comportament electoral, una qüestió que serà estudiada en un altre document d’aquest treball.
Aquí, ens limitem a considerar les respostes disponibles a diverses enquestes sobre població favorable o no a la independència, encara que una vegada més, cal advertir que es tracta de treballs fets amb diverses metodologies i formes distintes de fer la pregunta, i per tant, que els resultats només es poden llegir com a tendències generals. Particularment, alguns estudis que fan diverses preguntes sobre l’elecció de models polítics possibles, mostren aquesta complexitat en les respostes segons si es formula de manera dual (sí/no) com a un desig, si es presenten diverses alternatives (una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un estat en una Espanya federal, un estat independent) o si es fa referència a un hipotètic referèndum.
En qualsevol cas, allò que mostra el gràfic 7 és en quin moment es produeix el canvi d’expectativa —amb un primer increment durant el segon govern Aznar amb majoria absoluta, i sobretot el canvi de tendència a favor i en contra de la independència a partir del 2007, amb una estabilització de les posicions favorables des del 2009 d’entre el 45-50 %, i una recuperació de les posicions contràries —amb la reducció dels «No ho sap / No contesta»— a partir del 2015.
Gràfic 7. Evolució de l’adhesió a la independència 1991-2018
Font: Elaboració pròpia a partir de les enquestes del ICPS (1991-2014) i del CEO (2015-2018). Cal advertir que interessen les tendències més que no pas les xifres exactes a causa de les diverses maneres de fer la pregunta, les diverses fonts i la diversitat de mostres utilitzades.
Des del nostre punt de vista, però, qualsevol valoració sobre l’impacte del debat independentista en la societat catalana, ha de tenir en compte les consideracions següents:
— El decantament cap a la independència no ha estat fruit d’una decisió col·lectiva diguem-ne «forta», ideològicament articulada, sinó de caràcter «tou». S’ha naturalitzat un relat que afirma que es té el «dret a decidir» i que entre les decisions possibles, una de desitjable és la independència. Diríem que es tracta d’una aspiració a la independència sense correspondència amb la migrada militància política independentista. L’independentisme «social» ha estat liderat per organitzacions de la societat civil. D’altra banda, a Catalunya, la majoria dels que volen la independència la desitgen, per entendre’ns, com també la volen els espanyols, els francesos o els nord-americans, que celebren els seus respectius dies nacionals o de la independència sense haver-se de considerar «independentistes». Aquest fet, el d’una aspiració política sense una ideologia política forta, és molt rellevant a l’hora de relativitzar el que podria ser la causa d’una forta divisió social.
— Tota la primera fase de decantament favorable a la independència no va aixecar reaccions explícites en contra, com mostren les enquesten. Fins que no hi va haver qui va liderar, exacerbar i instrumentalitzar la confrontació per raons polítiques i electorals —no cal dir-ho, amb el suport implícit i explícit de la majoria de poders d’àmbit estatal, particularment dels mediàtics—, no hi va haver formes de confrontació visibles. Particularment, la percepció de conflicte es va aconseguir convertir en un problema l’ocupació de l’espai públic (llaços grocs, pancartes, manifestacions i contramanifestacions…). En aquest sentit, caldria determinar fins a quin punt la suposada fractura social —de la que se’n sol culpabilitzar només a una part dels dos sectors confrontats—, és conseqüència de l’aspiració sobiranista o de la resistència al fet que es pugui exercir el dret d’autodeterminació.[29] I, en tot cas, la confrontació política —tan habitual, d’altra banda, en els sistemes polítics amb dos grans partits en alternança— encara no hauria de suposar, necessàriament, una divisió social.
— D’entre els estudis sobre la divisió de la societat catalana per raó del debat independentista, cal destacar el de Lucía Medina.[30] Aquest mostra que si bé hi ha una clara tendència al creixement de les posicions extremes, entre la «proximitat al nacionalisme català» i en una escala de l’1 al 10, el cas és la majoria se segueix situant en les posicions centrals (gràfic 8). (Observeu, però, que, a efectes interpretatius, i molt significativament, no es pregunta per la «proximitat al nacionalisme espanyol», sinó que simplement es mesura pel «poc nacionalisme català».) D’altra banda, les posicions extremes no són simètriques: el màxim de «nacionalisme català» es manifesta el 2012 i torna a baixar, mentre els «menys nacionalistes catalans» tenen el seu punt màxim el 2017, l’últim any analitzat, i que es correspon amb la màxima repressió de l’Estat. En qualsevol cas, el treball de Medina conclou que, a part dels problemes metodològics que observa en les dades disponibles, d’una banda podria pensar-se que hi ha «dificultats d’acomodació de les identitats duals en un entorn polaritzat», i de l’altra que «una part important de l’electorat no nacionalista està obert a ser activat en claus diferents depenent de les interpel·lacions que rebi […] de diferents discursos polítics: un obertament antinacionalista inscrit en la dinàmica de la polarització, o un altre, que sense posar l’accent en el nacionalisme, podria arribar a ser més integrador i moderat» (Medina, 2018: 10). (Les cursives són meves per a indicar el que considero, per bé que habituals, un ús ambigu o políticament marcat dels termes.)
Gràfic 8. Evolució del nacionalisme català (mesurat de l’1 al 10) en les enquestes del CIS, 1999-2017
Font: Lucía Medina a partir de les dades del CIS.
— El que és una evidència és que el debat independentista ha polititzat la vida social catalana. Mai no s’havia parlat tant de política i en ambients tan diferents com els darrers anys. Mai no s’havien publicat i llegit tants llibres sobre el procés. Mai no s’havien organitzat tants actes públics amb tanta participació per debatre sobre qüestions polítiques. Lògicament, això també ha comportat increments significatius en la participació electoral que, fins a l’inici del procés, havia estat objecte de preocupació[31]. La més gran participació és conseqüència d’una més gran politització i polarització.
— També en aquesta reflexió sobre la polarització política cal observar que es tracta d’un procés general a totes les societats occidentals, amb algunes característiques noves molt associades al paper de les xarxes socials en el debat polític. La victòria de Donald Trump als Estats Units o el resultat del referèndum britànic favorable al Brexit, responen a una dinàmica de polarització semblant.
[29]. És especialmente rellevant, en aquest sentit, el treball encarregat per l’eurodiputat Josep Maria Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, publicat amb el títol Un biaix etnicista en la política catalana?: L’efecte desigual del procés (2019), i realitzat per Joan Vergès-Gifra, Ivan Serrano i Macià Serra.
[30]. Medina, Lucía (2018). «Catalunya: una societat dividida per la meitat? L’efecte del context entre els no nacionalistes». Quaderns de l’ICPS, vol. 16 (octubre).
[31]. CEO (2007). Enquesta sobre participació política a Catalunya. Estudi R-372.
S’ha argumentat amb molta freqüència i autoritat que Catalunya té una gran xarxa d’associacions de tota mena, principalment, a causa de la manca d’unes estructures estatals que li oferissin allò que necessitava per al seu progrés social i econòmic, o si més no, perquè les que podia oferir l’Estat eren inadequades per a les seves necessitats. De les cooperatives, caixes d’estalvi, mútues, ateneus, centres excursionistes, o clubs esportius, fins a les actuals fundacions, ONGs i associacions culturals, hi hauria un fil conductor clar.
Si aquesta afirmació fos certa, es podria dir que Catalunya disposa d’un estoc de capital social elevat que no només li assegura una més gran capacitat de desenvolupament econòmic, sinó també de confiança i, en definitiva, de cohesió social. La raó més habitual és la que dona Salvador Giner a Raó de Catalunya (2016: 475):[32] «La feblesa [de les institucions polítiques] de Catalunya com a societat li ha fet desenvolupar una forta capacitat integradora i cohesionadora de la població.»
Només per veure’n la llarga tradició, es poden esmentar les primeres iniciatives de què es té constància. Així, es considera que les primeres fundacions hospitalàries a Catalunya són la Fundació de la Pia Almoina a Barcelona (1308), l’Hospital de la Fundació Santa Susanna a Caldes de Montbui (1386) i l’Hospital de Cervera (1389). El primer «sindicat» —en l’àmbit espanyol— neix el 1840, l’Associació de Teixidors de Barcelona, i va arribar a tenir 4.000 afiliats d’un cens de 16.500 treballadors. El 1844 la Societat Econòmica d’Amics del País funda la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. El 1854, es crea el primer ateneu català, l’Ateneu Mataroní, i en trenta anys se’n creen vint-i-set més.[33] La fundació el 1889 de la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, i el 1876, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, promotora del Centre Excursionista de Catalunya. I, ja al segle xx, el 1901 la Federació de Cors de Clavé, l’escoltisme és del 1912 —el 1932 ja hi havia quaranta-quatre agrupaments escoltes— i des del 1918, es constitueixen els primers clubs esportius.[34]
Mesurar de manera precisa tota aquesta capacitat associativa, tanmateix, no és fàcil. Primer, perquè hi ha una part de l’associacionisme que es desenvolupa al marge de les formalitats administratives i que només hi recorre quan li és necessari. També, en sentit invers, hi ha formalitzacions instrumentals que no sempre indiquen una activitat intensa. En segon lloc, la cultura associativa inclou una gran diversitat d’estructures organitzatives i dependències administratives que n’impedeixen un recompte ordenat i exhaustiu. Tercerament, com abans precisava Carles Boix, caldria distingir entre les associacions «horitzontals» que realment afavoreixen la mutualitat, de les «verticals», que no hi ajudarien. I, encara, som davant d’unes lògiques que combinen organitzacions de llarg recorregut amb d’altres de caràcter cada vegada més oportunista i variable.
Per aquesta raó, les dades que s’ofereixen no es poden considerar sistemàtiques ni exhaustives, però tot i el seu caràcter fragmentari, poden ser indicatives tant de la importància de l’associacionisme com, en alguns casos, de la seva evolució. Una evolució que, tot i que es podria pensar el contrari, no ha fet més que créixer al llarg d’aquestes dues primeres dècades del segle.
[32]. Giner, Salvador; Homs, Oriol (2016). «Raó de Catalunya. A tall de conclusió». A: Giner, Salvador; Homs, Oriol (ed.). Raó de Catalunya: La societat catalana al segle xxi. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Enciclopèdia Catalana. 494 p.
[33]. Arnabat-Mata, R.; Ferré-Trill, Xavier (2017). «Evolución histórica de los ateneos en Catalunya (1836-1936)». Historia Contemporánea, núm. 5, p. 383-420.
[34]. Vidal, Pau; Fernández, Montse (2014). 300 anys de tercer sector a Catalunya: Passat, present i futur de la societat civil organitzada. Barcelona: Observatori del Tercer Sector.
La Federació d’Ateneus de Catalunya —a finals de 2016— estava formada per 170 ateneus que integraven 86.121 associats.[35] Aquests ateneus van donar compte de 10.513 activitats anuals en les quals van participar 1.493.475 assistents. Aquestes entitats declaraven tenir, en conjunt, 684 empleats remunerats i comptar amb la col·laboració i de 3.590 voluntaris. El pressupost total hauria estat de 24.419.000 €, el 35 % del qual prové de les quotes dels socis i un 17 % dels ajuts de l’Administració pública.
En l’estudi dels professors Ramon Arnabat i Xavier Ferré, Ateneus: cultura i llibertat: Associacionisme a la Catalunya contemporània, calculen en 18.000 el nombre d’entitats culturals. Unes organitzacions que, afirmen, «en els moments més difícils de la història és quan el moviment associatiu pren més força», i que segons els autors «acompleixen un objectiu cohesionador dels sectors socials que s’hi identifiquen», i revelen «un teixit associatiu divers i ric, impulsat pel voluntariat i la cohesió social d’una societat activa».[36]
[35]. Federació d’Ateneus de Catalunya (2016). Anuari 2016. La recollida de dades es feu entre el febrer i el març de 2017.
[36]. Federació d’Ateneus de Catalunya (2015). «La contribució dels ateneus a l’associacionisme català». Ateneus, núm. 12 (juny), p. 36.
Un altre instrument de mesura de l’associacionisme sense afany de lucre l’ofereix El panoràmic (www.elpanoramic.org), una recerca impulsada pel Consell d’Associacions de Barcelona (CAB), amb la participació de l’Observatori del Tercer Sector, la Fundació Pere Tarrés i la Fundació Ferrer i Guàrdia. La primera edició es va realitzar el 2014, només a la ciutat de Barcelona. I des de 2015 s’ha estès a tot Catalunya. A l’edició del 2017 van respondre el qüestionari 2.342 entitats no lucratives, que es considerada una mostra prou representativa amb un nivell de confiança del 95,5 % i en una situació de màxima indeterminació (p = q = 0,5) l’error és del ± 1,9 %. El panoràmic estima pel 2017 una xifra d’entre 23.000 i 25.000 organitzacions no lucratives a Catalunya. Segons la seva recerca, darrerament ha crescut de manera notable el nombre d’associacions: «Els darrers anys estan sent d’una gran vitalitat mobilitzadora i associativa», escriu Jordi Mir Garcia, del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra.[37]
Pel que fa a les formes jurídiques, El panoràmic calcula que el 85 % són associacions; el 8 % fundacions; el 4 % cooperatives no lucratives; el 2 % són altres formes com ara entitats religioses i hi hauria un 1 % que serien informals. Entre les associacions s’hi comptabilitzarien les federacions d’associacions. Pel que fa a l’àmbit d’actuació, entre les de «primer nivell» —és a dir, el 94 % dedicades a l’acció, excloses les dedicades a feines de representació (federacions, coordinadores, confederacions…)— un 26 % es dedicarien a la formació i educació (com les AMPA); el 24 % a l’acció social (gent gran, discapacitats, pobresa i exclusió…); el 24 % a cultura (ateneus, cant coral, ciència, cultura popular, teatre, llengua, oci…); el 8 % són de caràcter comunitari i veïnals (associacions de veïns…); un 7 % són esportives; un 4 % es dediquen a la cooperació, la pau i els drets humans; un 3 % són de temes ambientals; un 3 % es mouen en l’àmbit dels drets civils i un 1 % s’ocupen de l’activitat econòmica (associacions de professionals i comerciants, defensa dels consumidors…). També s’ofereix una anàlisi de distribució territorial.
En relació amb les persones associades, El panoràmic estima que a Catalunya hi ha unes 1.550.000 afiliacions a associacions o clubs esportius. Entre aquestes, el 18 % d’afiliacions en posicions directives, un 19 % d’activistes; un 24 % persones associades de base i un 39 % d’associades inactives.
Tot i que no es donen xifres totals de recursos econòmics que mouen el conjunt d’associacions, calculen que el finançament prové en un 60 % de recursos propis, un 32 % de recursos públics i un 8 % de recursos privats.
[37]. El panoràmic 2017: Dades i anàlisi per enfortir el sector no lucratiu català (2018). Barcelona: Torre Jussana.
Més en particular, segons el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el 2016, hi havia més de 4.000 associacions de cultura popular, amb quasi mig milió d’associats. Segons aquesta font, aquestes entitats organitzen al voltant de 50.000 activitats anuals, i hi participen 8,5 milions de persones. Són dades ofertes en ocasió del Dia de l’Associacionisme Cultural, declarat per la Generalitat de Catalunya pel dia 4 de juny, data que rememora l’inici del quart Festival Euterpe de 1864 organitzat per la Societat Coral Euterpe, sota la direcció de Josep Anselm Clavé.[38]
[38]. «El dia de l’associacionisme cultural #DASC2017». El Punt Avui (3 juny 2017).
La Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya també publica un informe sobre l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya. L’edició de 2018 es recolza en les recerques d’El panoràmic abans esmentat, però utilitza una enquesta específica adreçada a les persones voluntàries. Hi van respondre 3.025 persones, entre el mes de novembre de 2017 i el febrer de 2018. A més, van realitzar deu grups de discussió arreu del territori, en les quals van participar 109 entitats i 126 persones.
Les principals xifres que proporciona aquest informe de 2018 —el primer es va publicar el 2013— és que a Catalunya hi ha unes 510.000 persones voluntàries (no úniques, s’entén, perquè poden col·laborar en més d’una organització). És molt pertinent per allò que ens interessa aquí observar que en relació amb l’any de constitució de les entitats estudiades, el 25 % es creen entre el 2001 i el 2010, i el 19 %, a partir del 2011. Això voldria dir que el 44 % són fundades aquest mateix segle xxi. L’informe és molt prolix en dades. Així, indica el grau d’implicació —el 40 %, una implicació alta—, o la participació per gèneres, que entre les persones associades es reparteix a parts iguals entre dones i homes, dades per edats, estudis, i encara les hores setmanals de dedicació, entre moltes altres. Es pot destacar la proporció de persones voluntàries per lloc de naixement, en què el 10 % són nascudes a comunitats autònomes espanyoles i un 6 % són estrangeres.
Les dades disponibles de la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC) indiquen que de l’any 2000 al 2018 el nombre de corals ha crescut de 392 a 538 —un 37 %—, de les quals 35 són a la resta dels Països Catalans i en alguns Casals Catalans a Espanya i l’Amèrica Llatina. Altres federacions ens permeten conèixer l’existència d’encara més agrupacions corals. La Federació de Cors de Clavé actualment compta amb 90 cors a Catalunya i una vintena a la resta de Països Catalans, encara que n’hi ha 21 que també formen part de la FCEC. El Secretariat de Cors Infantils comptava amb 120 cors el 2000 i han disminuït fins als 92 del 2019. Les Corals Joves de Catalunya són 24 cors, 5 de les quals també membres de la FCEC. I els Pueri Cantores de Catalunya són 12 cors. En conjunt, uns 750 cors (54 fora de Catalunya), amb uns 30.000 cantaires actius. Això, sense comptar els cors parroquials o d’escoles i AMPA que no formen part de cap federació. La FCEC fa una estimació que també els inclou, i considera que a Catalunya hi ha un miler de cors actius, que fan concerts, i que reuneixen entre 35.000 i 40.000 cantaires.
Un dels moviments associatius més interessants i peculiars a Catalunya és el constituït per les aules de formació, amb sessions de periodicitat habitualment setmanal —a part d’altres activitats com tallers i de turisme cultural—, que reuneixen persones grans a molts municipis catalans. Les dades que ens proporciona l’Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya (AFOPA), tant de les que en formen part com de les que no hi estan agrupades, fan un total de 96 aules que reuneixen, aproximadament, unes 30.000 persones. Des de 2000, la xifra no ha parat de créixer. L’associació també disposa d’un informe d’avaluació de la formació impartida.[39]
[39]. Úcar, Xavier (dir.); Arnau, Laura; Janer, Àngela (2018). Avaluació de la formació impartida a les Aules d’Extensió Universitària d’AFOPA. Grup Interuniversitari de Polítiques Educatives. Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
Des del punt de vista de la cohesió social té d’interès mostrar l’evolució dels centres de culte a Catalunya en el període estudiat (taula 2). Sense cap mena de dubte, la pertinença religiosa estableix vincles estrets amb la comunitat, o amb una part d’aquesta, en una lògica en la qual la diversitat passa a conformar un paisatge de més tolerància que en situacions de quasi monopoli. D’altra banda, les organitzacions religioses solen oferir serveis que faciliten la incorporació social com l’habitatge, el treball, el lleure infantil o la formació.
Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat (2019a).
Sense entrar en valoracions sobre la dimensió «cultural» de l’esport, a efectes del nostre informe ens interessa conèixer-ne la pràctica, tant perquè el mateix Robert Putnam hi posava l’accent en els seus treballs, com perquè és una activitat de relació social especialment destacada.
Les dades de què disposem són les de l’Observatori Català de l’Esport depenent de la Secretaria General de l’Esport i de l’Activitat Física, i que publica a la seva pàgina web (http://www.observatoridelesport.cat/indicadors_base.php?id_indicador=3). Es tracta de dades de les enquestes quinquennals del CIS, però de les que no és fàcil obtenir-ne dades evolutives clares. Les dades del CIS de 2014 diuen que fan esport —un o més— el 45,5 % dels catalans, que no en fa cap el 24,9 % i que abans n’havia fet i ara no, el 29,5 %. Com a dada de referència, obtinguda pel CIS el 2005, llavors deien que feien esport el 43 % dels catalans. L’única dada evolutiva objectiva de què disposem és la del nombre de llicències esportives. I aquí sí que podem dir que han anat creixent de les 545.946 del 2006 a les 627.332 de 2017, només amb l’excepció d’una baixada transitòria el 2012 de fins a 586.817, que respecte del 2010 significava una reducció d’unes 30.000 llicències. Sigui com sigui, en el terreny de la pràctica de l’esport no s’observa cap retrocés rellevant excepte en el pitjor moment de la crisi econòmica, i encara no pas en la pràctica, sinó en el pagament de llicències.
En un recompte senzill que l’organització informal La Fàbrica de Projectes va fer d’organitzacions que es movien al voltant del procés sobiranista el 2012, en va resultar un llistat d’unes 140 arreu del país, la majoria nascudes en aquell inici de la segona dècada del segle. També aquesta organització va voler calcular la magnitud d’activitat que es desenvolupava al voltant d’aquesta aspiració política. Entre gener i juny de 2012 —quan es va fer el recompte—, entre les cinc entitats escollides i que foren Òmnium, ANC —llavors, acabada de crear—, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), el Cercle Català de Negocis i la Fundació Catalunya-Estat, es comptabilitzaren al voltant de 50 activitats públiques a la setmana de manera regular. També en una recerca de Jordi Muñoz, Marc Guinjoan i Ricard Vilaregut[40] s’estimava que a cada municipi on s’havia celebrat la consulta sobiranista pel dret a decidir s’hi havien celebrat diverses activitats —conferències, taules rodones…—, cosa que indicaria que entre 2019 i 2011 s’haurien fet prop de 3.500 activitats públiques. Tot això són dades només indicatives del creixement exponencial de l’associacionisme polític. Però la manera més precisa de mostrar-ho és considerar les xifres d’associats a les dues grans organitzacions que han assumit el lideratge popular d’aquest procés, i que en el cas d’Òmnium Cultural, a principis del 2020 ja havia arribat als 200.000 socis (taula 3 i gràfic 9).
Font: Memòries d’Òmnium Cultural (per al 2019, web institucional), i dades proporcionades per l’ANC.
Font: Memòries d’Òmnium Cultural (per al 2019, web institucional), i dades proporcionades per ANC
[40]. Muñoz, Jordi; Guinjoan, Marc; Vilaregut, Ricard (2010). «Les consultes sobre la independència: context, organització i participació». A: Parés, Marc (dir. i coord.). Informe sobre l’estat de la democràcia a Catalunya 2010 [en línia]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Bellaterra, p. 197-274.
La cohesió social, com hem vist, s’associa a factors molt diversos. Un dels més rellevants, però, és el de l’educació, dimensió que és tractada en un altre informe. Però no tan sols des del punt de vista de l’èxit escolar o l’abandonament, de l’accés a l’educació o els nivells assolits, sinó també en relació amb els continguts. És Gregorio Luri qui ha destacat aquest paper de l’escola des d’un altre punt de vista fonamental: el de la creació d’un marc de confiança compartit. Luri qualifica l’escola com una «institució vinculadora», amb una gran transcendència política: «els vincles associatius posen de manifest unes relacions mútues que sobrepassen les dels vincles familiars. Per aquest motiu educar en la confiança és en gran part equivalent a educar en la democràcia».[41]
Gregorio Luri, força a contracorrent de certes modes actuals, posa en relleu els continguts educatius més que no pas els procediments. I per això recupera el concepte de «cultura general» com aquell «conjunt de coneixements que permet a una persona dialogar amb la seva tradició i moure’s amb seguretat en diferents àmbits de copertinença, utilitzant en cada cas un registre adient. Gràcies a ella podem mantenir un diàleg amb persones diferents en registres diversos, seguir una conferència, llegir revistes de diferents temes, seguir críticament l’actualitat en els mitjans, etc. És, en definitiva, aquell saber que ens permet superar els límits de la nostra tribu i disposar de recursos per aprendre coses noves. En aquest sentit també és un coneixement crític que ens mostra tant què sabem com què no sabem».[42]
Allò que diu Gregorio Luri és que la reducció d’aquesta cultura general compartida que hauria de transmetre l’escola significaria una minva del capital social. De manera que, quan en una societat molt diversa s’hi produeix una «pluralitat excessiva» que priva de disposar d’aquests codis culturals comuns, com sosté també Robert D. Putnam a Et pluribus unum,[43] disminueix el sentiment de pertinença, i lògicament, la cohesió social. Incisivament, Gregorio Luri recorda que a més de «ser una nació», cal ser «una societat nacional». Un desafiament que, a més de tots els canvis que ja s’han considerat, s’hi ha d’afegir el d’una societat que passa en vint anys d’un contingent de joves estrangers de zero a vint-i-quatre anys del 3,3 al 15,3 per cent, una societat en la qual creix de manera exponencial la diversitat ètnica, i que malda per mantenir un capital social suficient en temps de crisi per garantir un nivell adequat de cohesió social i un sentiment de pertinença compartit.
Però, podem mesurar d’alguna manera l’estat d’aquesta «cultura general» compartida i la seva evolució? La resposta, en el marc d’aquest informe, és rotundament no. Podem aproximar-nos a l’estudi de les pràctiques culturals, sobretot en el terreny del consum cultural, però obviant-ne els continguts. Si el consum cultural fos alt però disgregador en els continguts, només donaria una resposta molt parcial a allò que ens convindria conèixer. I, així i tot, en un context global, tampoc seria gens clar com discriminar allò que és «disgregador», d’allò que seria «integrador». Amb tot, no renunciem pas a donar les dades disponibles i que ens semblen més significatives (vegeu les taules de la 10 a la 13).
Les dades de què es disposa en sèries relativament llargues sobre equipaments culturals són les que publica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb el títol Estadístiques culturals de Catalunya.[44] Pel que fa a les dades sobre serveis i indústries culturals, també es tracta de xifres oficials. I pel que fa a les pràctiques culturals, es tracta de respostes subjectives a l’Enquesta de participació cultural de Catalunya.[45] Tanmateix, s’ha d’advertir que al llarg del temps hi ha hagut alguns canvis de criteri tant en les mostres com en les preguntes i en l’exposició dels resultats i que, per tant, cal prendre’s les xifres —particularment les segones— amb una perspectiva orientativa. També cal esmentar les publicacions del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), Estat de la cultura i de les Arts,[46] del qual se n’han presentat diversos informes des de 2010. El darrer és de 2018. Aquests informes, a més de les dades obtingudes de les publicacions abans esmentades, incorpora també altres dades, particularment de l’Enquesta de pressupostos familiars de l’Idescat per estudiar la despesa familiar destinada a cultura. A més, ofereix anàlisis expertes encarregades a col·laboradors externs sobre àmbits particulars.
[41]. Luri, Gregorio (2008). L’escola contra el món. Barcelona: La Campana, p. 145.
[42]. Luri, Gregorio (2012). Per una educació republicana: Escola i valors. Barcelona: Barcino, p. 56-57.
[43]. Putnam, R. D. (2007). «Et pluribus unum: Diversity and community in the twenty-first century». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2 (juny), p. 137-134.
[44]. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Estadístiques culturals de Catalunya. Publicació anual.
[45]. CoNCA (2018). La participació cultural a Catalunya 2013-2016. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
[46]. CoNCA (2010 a 2018). Estat de la cultura i de les arts. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
En els vint anys estudiats, s’observa que, per als equipaments culturals —arxius, biblioteques, museus i col·leccions, monuments i jaciments i béns culturals d’interès nacional (BCIN)—, les xifres són en general progressives excepte pel nombre total de biblioteques que es manté estable. En tots els casos també augmenta el nombre de persones que hi treballen, i excepte per una petita davallada en el període 2010-2015 en els museus i jaciments. El nombre de visitants als museus també és creixent —amb un lleu retrocés del 2010 al 2015—, i gairebé es duplica en el període esmentat. Un cas a part és la disminució notable de galeries d’art, que passa de les 214 el 2000 a 145 el 2016 (taula 4).
Font: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.
La producció cultural mostra evolucions molt diverses. Així, l’argument de produccions i coproduccions cinematogràfiques catalanes, discret, ha anat acompanyat del tancament massiu de sales d’exhibició. I a l’increment de pel·lícules exhibides en català no l’ha acompanyat massa el creixement d’espectadors que aconseguien (taula 5).
Unes dades igualment difícils són les del sector editorial, amb un increment del nombre d’editorials i de títols publicats tant en català com en castellà, però amb una reducció notable dels ingressos per vendes —i també de treballadors en aquest sector—, sobretot a partir dels anys de més recessió econòmica, i que no es recuperen en les darreres dades disponibles de 2016.
Un comportament força diferent és el del sector teatral. Del 2000 al 2016 hi ha més del doble de teatres (de 77 a 178), creixen el nombre de companyies (de 115 de teatre i 20 de dansa a 130 i 23, respectivament), es passa de 9.570 a 15.977 representacions i creixen de manera regular els espectadors de 2,1 a 3,3 milions. També creixen els ingressos a taquilla (de 23 a 66 milions) i els treballadors (de 706 a 2.040). Només cal assenyalar negativament que el sector de la dansa, que havia arribat a tenir 40 companyies el 2010, en sis anys s’havien reduït a 23.
Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Si en el cas de les dades oficials sempre es pot sospitar que hi ha part de l’activitat que queda fora dels còmputs burocràtics i per tant que són inferiors a les reals, en el cas de les enquestes sobre pràctica cultural, amb resposta subjectiva, podríem suposar el contrari: que el consum hi està inflat. I, també com s’ha dit abans, els diversos tipus de mostres i preguntes, poden donar lloc a variacions significatives que queden invisibilitzades en les xifres nues (taula 6).
Ara bé, les dades de què es disposa indiquen un creixement significatiu fins a 2006 de la lectura, l’assistència a concerts, al teatre, la dansa i el circ, o a museus i biblioteques. En canvi, les dades posteriors disponibles, indiquen baixades substancials en pràcticament tots els sectors, particularment en concerts, cinema i espectacles en general. Unes dades que, atenció, no sempre encaixen amb les evolucions de les obtingudes pels registres d’assistència oficials.
I, encara, és interessant destacar la resposta a la disposició d’Internet que del 2000 al 2016 passa del 31 % dels enquestats al 84,3 %. En canvi, hem deixat de banda ràdio i televisió, que ja tenen un informe específic, però les dades dels quals estan ben establerts i els canvis no s’han produït tant en els totals d’audiència, sinó en els canvis en l’oferta.
Font: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.
Les dades veritablement negatives, però, les dona la despesa pública en cultura. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que havia arribat a fer una despesa de 378 milions d’euros el 2010, el 2016 l’havia reduït fins als 266. Les Diputacions, dels 128 milions de 2010, als 95 de 2016. I els Ajuntaments, el mateix: dels 720 milions de 2010 als 546 de 2016. I pel que fa a l’aportació de l’Estat, si el 2009 havia estat de 74 milions d’euros, el 2016 s’havia reduït a 18 (taula 7).
A aquestes dades, però, encara caldria afegir les conseqüències de la desaparició de les Obres Socials de les caixes catalanes que suportaven bé a través d’aportacions als projectes del Departament de Cultura, bé amb acció pròpia, una quantitat molt important d’activitat cultural en els seus territoris d’implantació. De manera que, a la vista d’aquestes xifres, sembla més que probable que la disminució de consum cultural hagi estat més el resultat d’una dràstica disminució de l’oferta que no pas una crisi de la demanda.
Font: Idescat.
En resum, i a la vista de les estadístiques de pràctiques i equipaments culturals, podem concloure el següent:
— En primer lloc, podem constatar que els serveis públics de cultura —arxius, biblioteques, museus…—, amb dificultats, s’han mantingut en una progressió discreta però efectiva.
— En segon lloc, és notori que les indústries culturals han estat especialment afectades per la recessió de 2008 a 2013, i que no se n’han refet. És cert que aquí hi ha crisis de sectors que tenen a veure amb els canvis d’hàbits generals a tot el món —com és el cas del cinema—, o a l’entrada del consum cultural massiu a través d’Internet, el pes del qual és difícilment perceptible en les dades de què disposem.
— En tercer lloc, l’estudi de les pràctiques culturals és massa imprecís per allò que volem conèixer, i sembla que en bona part, un cert descens del consum no tindria res a veure amb cap suposada manca de «cohesió» sinó en la crisi econòmica.
— Atenent a les respostes a l’Enquesta de participació cultural de 2014, el preu de les activitats culturals és el més mencionat —per un 62 % dels enquestats— per a justificar les dificultats en el consum cultural. La «manca de temps» queda en segona posició, mencionada per un 44 % dels enquestats, i la «manca d’interès» queda situada en tercera posició amb un 22 %, tres vegades per sota del preu.
— Però en només dos anys, aquestes proporcions canvien substancialment, bé sigui perquè es comença a notar el final de la recessió, bé sigui per un canvi en l’estat d’opinió més que no pas en els comportaments. Així, és molt interessant observar l’informe realitzat arran de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya del 2016, en què es posa l’atenció en els motius al·legats per a no tenir més activitat cultural.[47] A l’enquesta de 2016, és el 77 % dels catalans que argumenten que no tenen temps per a fer alguna activitat cultural. I només el 23 % diu que no és per manca de temps, i entre aquesta circumstància, hi pesa el fet de tenir fills. El preu de les activitats, en canvi, no és un problema pel 35 % dels enquestats, i només un 8,8 % diuen que els afecta de manera rellevant. Pel que fa a la manca d’interès —estretament relacionada amb el baix nivell d’estudis—, un 18 % diu que no té interès per cap activitat, i un 13 % que no en té per la majoria d’activitats culturals. Hi ha altres motius adduïts, de poca rellevància, com els problemes de salut —relacionats amb l’edat—, la manca de proximitat —que no és problema pel 80 %—, o la manca d’oferta, que no és problema pel 77 % de catalans.
Si considerem que un país amb un consum cultural elevat hauria de ser un país més cohesionat, caldria suposar que la passada crisi econòmica ha tensat més la societat catalana. És clar que parlem de «consum» i hem evitat el terme més habitual de «pràctica». Però no disposem de dades continuades sobre la veritable pràctica cultural. És a dir, no tenim dades sobre els alumnes d’escoles de música i teatre o d’altres arts, dels grups d’aficionats a les arts escèniques i plàstiques —el gruix de l’activitat dita extraescolar és extraordinari— i, no cal dir, de la proliferació de grups musicals juvenils no professionals. En tots aquests camps caldria un treball de recerca específic per poder dir-ne alguna cosa que no fossin meres impressions. I, en qualsevol cas, sense una anàlisi dels continguts d’aquestes pràctiques, també es fa molt difícil parlar de si s’ajusten a allò que suggeria Gregorio Luri sobre l’existència o no d’una cultura general compartida, i de si en aquest terreny es produeix o no alguna mena retrocés que calgués considerar preocupant.
[47]. APLICA Investigació Social (2018). «Participació cultural a Catalunya 2016». DeCultura, núm. 54 (gener). 14 p.
Finalment, volem considerar, de manera específica, el paper de l’anomenat «tercer sector social», de llarga tradició a Catalunya. I és que el llarg període de recessió econòmica ha posat més clarament de manifest el paper rellevant i creixent de les organitzacions d’aquest tercer sector, dedicades específicament a combatre la desigualtat i a garantir els drets socials i la qualitat de vida. A Catalunya aquest sector d’activitat té una dimensió considerable tal com constata l’existència de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social integrada per 3.138 organitzacions, segons el seu Baròmetre de 2018.[48] Els àmbits d’actuació principals són la infància, la gent gran, les persones amb discapacitat i la pobresa i exclusió social. Amb dades de 2016, les entitats del tercer sector tenien 559.000 associats, 367.000 voluntaris, 563.000 donants, 87.700 treballadors i havien atès a 1.584.000 persones. Segons el seu Baròmetre de 2016, gestionava al voltant dels 3 mil milions d’euros, un 55,5 % dels quals de fons públics i la resta privats, resultat de la prestació de serveis, donacions, quotes i ajuts d’empreses.
D’estudis sobre la pobresa n’hi ha molts. N’esmentarem alguns d’especialment destacats. Per conèixer el punt de partida, a principis de segle xxi, disposem de diverses edicions dels estudis de l’Observatori de la Pobresa i l’Exclusió Social de la Fundació un Sol Món de l’Obra Social de Caixa Catalunya. Particularment, cal citar el de 2003, coordinat per Sara Ayllón i Magda Mercader i publicat amb la Fundació Jaume Bofill, que es va titular La pobresa a Catalunya. Pobresa monetària i privació a Catalunya a principis del segle xxi. La Fundació Catalunya Europa va fer un Policy Paper encarregat pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies amb el títol Desigualtat, exclusió i pobresa a Catalunya dins de la perspectiva europea (maig de 2017). I encara citarem el treball de la Fundació Rafael Campalans publicat el setembre de 2018 amb el títol Informe social. Recuperació econòmica, feblesa social.
Ara bé, aquí destacarem els treballs que anualment publiquen Creu Roja i Càritas. La primera publica un informe anual, L’Observatori, el darrer dels quals titulava Pobresa intermitent i fragilitat social (2019),[49] i que es realitza entre els seus usuaris. En aquest informe de Creu Roja, queda palès que el col·lectiu de persones més vulnerables té moltes dificultats per sortir-ne, i fins i tot en el darrer informe, es constata el retorn a situacions de pobresa entre els que n’havien sortit anteriorment. Els perfils d’aquesta extrema fragilitat mostren els sectors més vulnerables, que coincideixen amb l’estudi abans esmentat: dones, gent gran, famílies monoparentals i desocupats o amb salaris insuficients. L’Observatori de Creu Roja també destaca la lenta implantació de la Renda Garantida Ciutadana, la dificultat d’obtenir-la i el fet que molts dels qui l’obtenen continuen necessitant el suport d’aquesta organització.
La segona també publica anualment un Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Catalunya,[50] el darrer dels quals de 2019, a partir d’una enquesta al conjunt de la població i que li permet construir un índex sintètic d’exclusió social (ISES) a partir de 35 indicadors. Es tracta d’una enquesta d’àmbit espanyol, realitzada per FOESSA, però amb dades específiques per a Catalunya. L’estudi estableix quatre categories d’integració social que, per a 2018, permetrien atribuir una integració plena per al 45,5 % de la població, una integració precària per al 35,1 %, una exclusió moderada per al 9,8 % i una exclusió severa per al 9,6 % de la població. Respecte del 2013, el primer any del qual es tenen aquestes dades, la situació hauria millorat molt clarament, tal com indica el gràfic 10.
Font: EINSFOESSA 2013, 2018.
De les dades d’aquest informe, segons els mateixos autors, destaquen les conclusions següents:
— Les taxes de pobresa monetària i desigualtat de renda són reduïdes i hi ha una despesa social elevada.
— Es tracta d’una societat polaritzada en què mentre creix el gruix de població en situació d’integració plena, es manté el d’exclusió severa.
— La situació d’exclusió en l’eix polític i de ciutadania és el més gran (43,7 %), seguit per l’exclusió econòmica (20,6 %) i la social (11,6 %).
— L’exclusió social és produïda, principalment, per l’habitatge, l’ocupació i la salut.
— Les llars amb més risc d’exclusió social són els formats per persones grans, dones, immigrants, i famílies nombroses i monoparentals.
[48]. La Taula del Tercer Sector Social publica des del 2015 un baròmetre anual que presenta com un informe de resultats, amb dades obtingudes de les entrevistes fetes a una mostra de les seves entitats.
[49]. L’Observatori de Creu Roja és una publicació periòdica que el 2019 presentava el seu 12è estudi. En aquest cas, s’analitza l’evolució dels usuaris dels seus serveis, amb el suport del Servei d’Estadística de la Universitat Autònoma de Barcelona.
[50]. Cáritas Española publica anualment un estudi sobre la pobresa a Espanya, realitzat per la Fundació FOESSA, a partir d’una enquesta al conjunt de la població però amb una mostra específica per a Catalunya, en l’edició del 2019, de 1.096 enquestes a llars, cosa que significa informació sobre 2.875 persones. El que és interessant és la construcció d’un Índex Sintètic d’Exclusió Social a partir de trenta-cinc indicadors, cosa que permet fer una anàlisi evolutiva dels diversos eixos en què els organitzen: econòmic, polític i de ciutadania, social i relacional, i de drets socials.
Marina Subirats
Universitat Autònoma de Barcelona
Tota societat necessita vincles que n’assegurin la cohesió, i això sembla encara més evident en les societats occidentals contemporànies, marcades per una profunda diferenciació de posicions, creences i interessos de les poblacions que la componen i per una sèrie d’elements que afavoreixen més l’individualisme que l’acció col·lectiva. És a dir, ara predominen els impulsos disgregadors més que els cohesionadors, encara que només sigui per la quantitat d’ofertes de tota classe que tothom té a l’abast. En aquest moment no hi ha èmfasi col·lectiu en la creació de semblances, sinó en l’individualisme, perquè les formes de cohesió antigues, com les que Durkheim considerava pròpies de les societats agràries i que estaven basades en la similitud de creences i de ritus i en un fort control social de l’entorn, han anat desapareixent, empeses per la demanda de llibertat, sempre considerada com la possibilitat individual de transgredir les normes col·lectives. Actualment només reconeixem les lleis com a normes que s’han de respectar, però els costums ja no són objecte d’aquest respecte, en part per la rapidesa amb què han evolucionat i la varietat que comporten.
Dit això, els tipus d’elements que configuren la cohesió social a les nostres societats estan sobretot vinculats, d’una banda, al treball, com a element indispensable per a obtenir recursos i, en aquest sentit, organitzador de la vida col·lectiva —horaris, períodes de festa, nivells d’ingressos i de consum, etc.— i, de l’altra, a l’estat del benestar, que ha creat una vinculació de les persones amb l’Estat en la mesura en què la salut, l’educació, la vellesa, etc., depenen d’allò que fa l’Estat amb els recursos públics, dels quals, per tant, tots acabem depenent. Un dels autors que han treballat recentment sobre la noció de cohesió social, Barba, diu, precisament, que una de les formes d’aquesta cohesió en la modernitat ha estat aquest concepte socialdemòcrata de l’estat del benestar, que tendeix a oferir uns serveis comuns —i, per tant, en certa manera homogeneïtzadors— i a fer disminuir les desigualtats en la mesura en què introdueix un efecte redistribuïdor de la riquesa.
Ara bé, habitualment no veiem els elements cohesionadors si no és per defecte, és a dir, notem la manca d’aquests quan s’afebleix la cohesió social. Una societat com la catalana, molt plural i diversa, no ha mantingut la cohesió per un conjunt de creences comunes, sinó perquè, durant molts anys, ha ofert un conjunt d’oportunitats d’ascens social a un ampli sector de la societat. I és això el que va crear una adhesió de grups socials molt diversos a la idea de Catalunya: Catalunya com a terra d’oportunitats, es parlés el que es parlés o es pensés com es pensés. És a dir, la cohesió venia de les oportunitats de millora individual i col·lectiva, o almenys de la il·lusió de l’existència d’aquestes oportunitats, i del fet de compartir un estil de vida, més que una cultura comuna. Un estil de vida que ara s’emmarca sobretot en el consum: ser propietari d’un habitatge, tenir un cotxe, anar de vacances, tenir internet i participar en les xarxes socials, etcètera.
En aquest sentit, el grau de cohesió està més determinat, en les societats actuals, per l’existència d’oportunitats per a tothom i d’un cert nivell de benestar que no pas per la similitud de les cultures o creences. La societat catalana ha digerit prou bé l’arribada d’immigrants de religions diverses, sobretot en el cas dels musulmans, que fan un fort èmfasi en la seva religió. De fet, al marge dels perills de terrorisme, que tampoc no es deriven directament de la immigració, no hi ha hagut problemes greus, menys fins i tot que en països com França. I quan s’invoca la immigració com a possible problema és més per raons de distribució dels recursos per a gent amb dificultats que per raons de diferència religiosa.
Per tant, tot fa pensar que l’afebliment de la cohesió es produeix sobretot quan creix la desigualtat i s’estronquen les possibilitats de mobilitat ascendent. És a dir, com gairebé tot en la nostra societat, la cohesió o la manca d’aquesta està més vinculada a elements de caràcter econòmic que cultural.
També cal tenir present que en la mesura que es produeix un afebliment de la cohesió social, encara que sigui per motius de caràcter econòmic, aquest fet sol tenir sempre conseqüències de caràcter polític. És a dir, com més s’afebleixen els vincles i els consensos dins d’una societat, més trobarem la formació de grups que tendeixen a l’expressió de les seves necessitats diferenciades i a construir moviments i després partits que els representin. Aquesta dinàmica sol conduir a l’enfrontament creixent i a la polarització, si no hi ha capacitat per a reconduir la situació i arribar a acords que reflecteixin la força relativa de cada grup, cosa que d’entrada pot refer un cert consens, perquè tothom espera millorar les seves posicions en el futur, quan hi hagi una modificació de les forces en presència. De manera que hi ha un conjunt d’indicadors de caràcter polític que també ens donen una mesura del grau de cohesió.
Cal tenir present que els conflictes polítics no sempre deriven dels econòmics; poden sorgir per altres motius. Però en les nostres societats és molt habitual que l’origen es trobi en les desigualtats, encara que a vegades s’expressi públicament d’una altra manera.
La meva impressió és que la cohesió social s’ha afeblit enormement en aquest principi de segle per diverses raons, que exposaré per ordre:
a) Durant l’etapa que s’emmarca entre el 1980 i el 2000, aproximadament, es va produir un enfortiment de la cohesió social a Catalunya. Són anys en els quals va disminuir la desigualtat econòmica, van millorar els nivells de vida de la població i, molt concretament, dels barris i sectors més desafavorits. Hi va haver un fort creixement econòmic, travessat per diversos moments de crisi però globalment prou sostingut per a permetre l’ampliació de les classes mitjanes, un gran creixement dels nivells educatius i la integració dels sectors procedents de la immigració dels anys quaranta als seixanta. Especialment en aquests sectors es van produir unes possibilitats d’ascens social —inferiors a les que es van produir entre autòctons, però en tot cas prou importants per a ser visibles— que van tenir com a conseqüència una major adhesió dels antics immigrants a Catalunya i un moviment de catalanització dels seus descendents. El desenvolupament de l’estat del benestar va completar els elements que van contribuir a reforçar la cohesió i l’adhesió a Catalunya.
b) A partir de l’inici de segle s’afebleix la disminució de les desigualtats, sense fer-se encara gaire visible; alhora, es van tancant les possibilitats de mobilitat ascendent, sobretot per als sectors més desafavorits. Ja l’any 2007 la desocupació dels joves és notòria, i sabem que va tenir una repercussió immediata en el creixent desinterès dels sectors immigrants per aprendre el català, que fins aquell moment havien considerat una via de promoció i que, quan deixa de ser-ho perquè disminueixen les possibilitats, perd ràpidament l’atractiu. Al mateix temps, són anys en què s’accelera la immigració estrangera, notablement de l’Amèrica Llatina, cosa que tendeix a desaccelerar el creixement dels catalanoparlants que s’havia produït anteriorment.
c) A partir del 2008 s’inicia la crisi econòmica, que afecta fonamentalment els sectors més pobres de la societat però arriba fins a les classes mitjanes. En els sectors més pobres es donen diferents situacions: molts immigrants han de marxar, molta gent treballadora perd la feina, juntament amb la casa i el petit benestar aconseguit, i, per a les classes mitjanes, s’acaba la il·lusió d’una situació benestant, sobretot per als sectors més joves; apareix la imatge que tot anirà pitjor cada dia, per tant. Alhora, s’afebleix l’acció de l’estat del benestar, amb les retallades que es produeixen en l’educació, la sanitat, les ajudes a persones que s’ocupen de familiars malalts, etc. Cal recordar que a Catalunya aquestes retallades es produeixen abans que en el conjunt de l’Estat i donen lloc a un seguit de mobilitzacions dels professionals d’aquests sectors que culminen amb l’aparició del moviment del 15-M.
Així, tenim dissenyat un panorama que forçosament havia de donar lloc a un afebliment de la cohesió social, atès que estava fallant el principal ciment que havia actuat anteriorment: la manca de progrés econòmic i d’oportunitats per a tothom. Si tenim present que aquest ha estat el vincle principal que ha permès d’integrar sense gaires conflictes un gran nombre d’immigrants al llarg de tot el segle xx, és ben evident que l’afebliment d’aquestes condicions havia de repercutir forçosament en la cohesió i havia d’accelerar l’aparició de posicions polítiques molt més enfrontades.
Cal afegir, d’altra banda, un altre element que provoca també l’afebliment de la cohesió, en aquest cas de caràcter polític. La contínua utilització de la qüestió catalana com a element d’atracció de votants per part del PP va minant una cohesió política amb Espanya que sempre ha tingut esquerdes importants. El debat sobre el nou Estatut de Catalunya en l’etapa de Pasqual Maragall, seguit de la impugnació que en va fer el PP una vegada aprovat i de la resolució del Tribunal Constitucional el 2010, irrita profundament una part important de la societat catalana. Si a tot arreu anem veient com la crisi econòmica ha generat conseqüències polítiques diverses, però gairebé sempre en un sentit de conflicte, a Catalunya aquest malestar econòmic trobarà la seva concreció en l’independentisme, atès que s’ha produït alhora un conflicte amb l’Estat. I és aquí on veiem sorgir un amplíssim moviment independentista, que alhora genera, sobretot a partir del 2017, una certa radicalització antiindependentista en sectors que també han quedat afectats per la crisi, però que no havien arribat a quallar una alternativa política pròpia. D’aquí el triomf de Ciutadans l’any 2017 i la violència que s’ha pogut observar en algunes de les manifestacions d’aquest sector.
A partir del 2018, l’evolució del conflicte entre Catalunya i Espanya tensa cada vegada més la societat catalana. Començo a constatar, i això és difícil encara de documentar, un moviment que s’estén entre professionals d’origen no català que es declaren xarnegos i clarament enfrontats al procés. Sempre hi ha hagut algunes persones en aquestes posicions, però crec que ara es van estenent a persones que inicialment eren properes al catalanisme. Hi ha un fet que s’ha de tenir present: en conjunt, la gent de parla castellana ha ocupat posicions socials inferiors a la de parla catalana; s’han sentit per tant en inferioritat de condicions, però amb un punt de superioritat: sentir-se membres d’un estat que dominava Catalunya, i això en certa manera donava un sentiment de superioritat en algun aspecte. Mentre no hi ha hagut conflicte, aquesta posició s’ha manifestat de manera feble, però en la mesura en què molta gent d’origen no català ara se senti qüestionada o no tinguda en compte, aquest sentiment està rebrotant i, si no s’atura, pot conduir a conflictes més durs i en tot cas a un major deteriorament de la cohesió.
Finalment, en aquest moment també veiem tendències a la protesta social, al desacord amb els governs, etc., en molts països, però han revestit més aviat un caràcter de protesta contra les elits tradicionals que un caràcter de reivindicació nacional com a Catalunya. Crec que no es pot descartar que apareguin altres reivindicacions d’aquest tipus com una onada de fons enfront de la mundialització, però de moment no es veu com a element predominant.
Mariona Lladonosa Latorre
Universitat de Lleida
Per les característiques polítiques i socials que s’han donat a Espanya i a Catalunya al llarg del segle xx, tant en el context de la dictadura franquista com en el de recuperació i establiment democràtic, la immigració ha sigut un factor determinant que forma part de la memòria i de la realitat del país. Als seixanta, la importància de la unitat va prendre un sentit renovat amb la qüestió de la immigració i la noció d’un sol poble. És una noció que es configura a través del cristianisme catalanista. I la difusió conceptual de la qual es fa a través de Josep Benet, però en trobem unes primeres expressions públiques anteriors en els discursos de l’abat Escarré.
Per a comprendre la noció d’un sol poble, és significativa l’evolució discursiva de la reconciliació, de dimensió espiritual després de la guerra civil, a la formulació de caràcter social i polític, de la unitat a través d’aquesta idea, plenament d’acord amb l’èmfasi de comprendre la transformació social de l’estructura social com a element de definició del país. Si bé el catalanisme catòlic formula l’expressió, la desenvolupa i posa en pràctica el front d’esquerres. Són anys en què el nou llenguatge d’anàlisi social afavoreix una relació més directa entre els discursos manifestament socials i de la classe treballadora. El comunisme orgànic del PSUC primer, i el sindicalisme després,[1] exercirien als setanta un paper central en la incorporació de la immigració en els espais de sociabilitat política. També en la configuració d’un imaginari desenvolupat entre drets nacionals i socials. L’Assemblea de Catalunya, en aquest sentit, ho vertebraria a través del món del treball, els barris i tot un seguit de nuclis locals de sociabilitat ben diversa.
El catalanisme popular adoptaria la noció d’un sol poble com a estructura narrativa d’un imaginari simbòlic que convertia el sentit de la reconciliació nacional en estratègia de cohesió social del país i de la política unitària de l’antifranquisme. El catalanisme catòlic —a banda de Josep Benet— ho desenvoluparia, sobretot, a través de la reflexió de Pujol per a generar un model d’identitat basat en la coneguda idea que és català qui viu i treballa a Catalunya —«catalans per treball i voluntat», deia Benet— i pensar Catalunya com a «terra d’acollida», que ha esdevingut expressió col∙lectiva i arrelada del que vol dir ser català al segle xx i determinaria la filosofia política d’immigració d’aquests anys. En qualsevol cas, la noció d’un sol poble esdevindria una estructura de representació social fonamental a l’hora d’imaginar l’experiència del catalanisme contemporani, que es reprèn amb gran força en una part dels discursos més actuals de l’independentisme d’avui en dia.
En la qüestió de la immigració, ja l’any 1958 Pujol és una de les primeres veus públiques a plantejar la importància sociopolítica i econòmica del fenomen,[2] tot i que posa en relleu els avantatges de la immigració per al creixement econòmic de la societat catalana, que pateix una baixa taxa de natalitat, i com a força de treball, la preocupació fonamental del catalanisme versa sobre la possibilitat que la immigració esdevingui un factor de descohesió. Una preocupació present en nombrosos textos de l’època i d’influència directa de Vandellós, que és un text referencial per a la interpretació del fet migratori des de la perspectiva del component demogràfic d’aquell moment.[3] En aquest context la noció d’un sol poble va actuar com a mite i com a imaginari. Com a mite, pel seu valor cohesionador davant els temors a la fractura social i la descohesió en relació amb la immigració dels anys cinquanta-setanta. També amb la finalitat de reforçar la dimensió comunitària entre la societat catalana i la nova immigració, la immersió lingüística i les campanyes de defensa del català, així com les accions de defensa dels drets i llibertats, i la naturalització de la protesta de la classe treballadora en cohabitació amb la reivindicació nacional, que s’inscriuen en aquest marc. I com a imaginari, un sol poble creix lligat a un altre imaginari polític, el d’un catalanisme interclassista referencial, resposta a la idea que calia rebatre l’ús de l’assimilació entre catalanisme i burgesia o a la idea que el moviment obrer, tot ell, havia de ser subjecte de nacionalització d’acord amb la representació d’un obrerisme —el de la immigració— descatalanitzat.
Així mateix, la figura de Candel i Els altres catalans (1964) promouen la difusió d’un nou marc mental sobre la comprensió del fet migratori. Els altres catalans és una mirada de (re)positivització de la immigració que aposta per incorporar els valors de les experiències migratòries a la realitat catalana. Estudiant el paper i textos de Candel podem dir que s’ocupa de tres operacions en aquest nou marc: la destipificació de l’immigrant, l’exercici de divulgació d’una nova representació d’aquest i la conversió de la immigració en un lloc de memòria del país. Ho fa insistint en la necessitat de millora de les condicions materials de vida, la igualtat i els drets socials per a l’afavoriment de la identificació i la incorporació a Catalunya de les persones nouvingudes. «Una catalanitat en un sentit molt ampli», diu, «i en forma de cercles concèntrics: primer la família, després el carrer, el barri, el districte, la ciutat, la província, la regió, la nació, etc.» (2008 [1964]: 71-89). I que posa en relleu la importància dels vincles que es generen entre els esdeveniments nacionals i l’experiència personal. «La transició entre la història apresa i els seus marcs socials i la memòria viva» (Ricoeur, 2003: 518).
La noció d’un sol poble es desenvolupa, per tant, com a expressió d’un projecte polític concret: la d’un catalanisme social progressista que aconsegueix un alt impacte emotiu i social construït al voltant d’alguns consensos bàsics: acceptar socialment la diversitat d’orígens de la població catalana, la defensa dels drets socials i polítics dels catalans i la defensa de la democràcia. En el primer cas, Anna Cabré va estudiar-ne el fenomen per anomenar el model demogràfic de Catalunya al segle xx com el «sistema català de reproducció», un model basat en el creixement via l’aportació de contingents migratoris i una baixa fecunditat autòctona. La immigració és qui va conformar l’explicació del sistema reproductiu de Catalunya, fent que la població nouvinguda dels anys setanta arribés al 37,69 %[4] del total de la població catalana. L’any 1970, el 37,6 % de la població catalana va néixer fora de Catalunya.[5] Anna Cabré assenyala que el 60 % de la població que residia a Catalunya el 1980 era fruit directe o indirecte de la immigració (1990). Aquesta darrera dada és de gran importància en termes de legitimació discursiva de la possible (re)representació d’un sol poble.
En els altres dos casos —la defensa dels drets socials i polítics dels catalans i la defensa de la democràcia— s’explicita integrant la defensa dels drets bàsics de reconeixement nacional que podem visualitzar de manera sintetitzada en el lema «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia». La gran mobilització de l’Onze de Setembre del 1977 n’és un testimoni. Els primers debats públics sobre la immigració també ho assenyalen i presenten matisos en tant que la incorporació nacional es pensa majoritàriament com una qüestió lligada al progrés social. Ho veiem, per exemple, en l’obra col·lectiva La immigració a Catalunya (1968), que planteja tres vies interpretatives d’acord amb les lògiques del moment: La identificació de la societat catalana amb la cultura catalana i, per tant, la integració cultural com a condició per a la integració social. La preeminència de l’objectiu de promoció social de l’immigrant i la catalanització com a resultat. I, finalment, la concepció que l’afluència contínua d’immigrants reduirà la llengua i la cultura catalana dissolent la qüestió política derivada. En totes tres vies conceptuals, l’ús dels conceptes d’assimilació i integració hi és freqüent,[6] però les implicacions simbòliques del model assimilacionista recordaven massa l’experiència pròpia amb el franquisme. En primer lloc, la noció integracionista va quallar ràpidament en els discursos públics, ja que es presentava com una aposta per a la incorporació social i cultural, i en segon lloc, l’experiència migratòria dels anys trenta confirmava positivament aquesta via d’incorporació. «Un model d’incorporació que recull la filosofia del catalanisme polític popular històric» (Benet, 1978; Termes, 1983). Contextualment aquests debats es produeixen en els anys de canvi del catalanisme resistencialista al catalanisme de reconstrucció, moment en què el model d’integració es basteix a través de la lluita antifranquista, però de manera important, en termes lingüístics i culturals desenvolupats amb la recuperació democràtica. Dos espais foren centrals en l’acolliment de les persones nouvingudes: l’escola com a element integrador i l’associacionisme com a espai de sociabilitat. De l’etapa de la reconstrucció passem a l’etapa de normalització dels anys vuitanta i noranta del segle xx.
Una qüestió important d’aquest període és tenir present que la idea de cohesió és molt important en els debats socioculturals de l’antifranquisme. D’una banda, pel temor que la pèrdua d’una unitat cultural, en sentit ètnic i lingüístic —de valors i hàbits—, fruit de la immigració i als efectes del franquisme, pot causar canvis greus en la pervivència de les característiques definitòries de la catalanitat imaginada i les seves formes de representació. De l’altra, pel temor que la diferenciació cultural esdevingui font de conflicte social i estratificació en termes socials i de classe. Per aquest fet, el mateix imaginari dels altres catalans és transcendent com a imaginari de ruptura amb la comprensió etnicista de la immigració. La configuració d’una autocategorització inclusiva en termes de catalanitat que re-significa la idea d’immigrant com a nou —o altre— ciutadà, català al mateix temps i, per tant, que s’estableix des d’un altre lloc, i a través d’una apel·lació emotiva, a la identitat catalana. Implica una pràctica de negociació del reconeixement d’una forma d’identitat particular que no hem d’oblidar.
Amb el posterior procés de desplegament autonòmic i de definició institucional i normativa i la recomposició de la Generalitat amb els governs de Jordi Pujol es consolidarà aquest procés de l’anomenada etapa de normalització. És també la fi de l’etapa de l’estratègia antifranquista d’unitat i el moment en què la noció d’un sol poble perd protagonisme i es reconfigura i es recrea primordialment en un altre tipus d’estratègies: les campanyes de caràcter eminentment institucional com la coneguda «Som 6 milions», que es podria considerar l’evolució del discurs demogràfic de cohesió, o les de promoció de les estructures autonòmiques sobretot dirigides a la difusió i normalització del català a través de la televisió de Catalunya, «la teva», o les campanyes lingüístiques de normalització com «El català és cosa de tots», per posar-ne un exemple. Aquesta mena d’accions primordialment es concentren en la normalització lingüística i l’assentament institucional, però no paren atenció directa en mesures específiques de dimensió comunitària en aquells espais del món laboral, els barris i nuclis locals de sociabilitat diversa on s’havia desenvolupat l’estratègia anterior de cohesió social —a excepció, potser, de la política d’implantació de centres o casals cívics als barris justificada per la idea de cohesió social en termes de sociabilitat. És així com amb la progressiva consolidació democràtica i l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de 1979, la vehiculació entre cohesió social i nacional perd referencialitat discursiva, com també passa amb la centralitat dels moviments socials en aquests termes. Diferents factors contextuals dels anys vuitanta i noranta hi estan relacionats; els podem esmentar però no ens hi estendrem: la consecució d’unes estructures bàsiques democràtiques i el marc jurídic d’aquestes, el context socioeconòmic europeu dels anys setanta i les conseqüències que té als vuitanta —les crisis del petroli i els períodes de recessió subsegüents van accelerar les lògiques socials i polítiques d’estancament dels estats del benestar i d’augment de les desigualtats socials—, i el triomfalisme conservador de finals dels setanta, que impulsa un model de capitalisme polític i social que desplaça la lluita de classes i els seus discursos emancipadors. No solament aquesta dinàmica té presència en les lògiques partitocràtiques; també és present en el món associatiu, evidenciat amb la fi de la centralitat del paper de les associacions de veïns o del sindicalisme de classe, per posar-ne un exemple. El mateix concepte de cohesió experimenta transformacions associades a les experiències d’anomia i individualització creixent en les societats occidentals pròpies de la cultura de masses de finals del segle xx. També la globalització socioeconòmica o la idea creixent de la crisi de l’estat nació i l’auge del discurs cosmopolita tenen incidència directa en una dissolució progressiva de l’estructura de representació de fons que trobàvem en la idea d’un sol poble i que vehiculava directament cohesió social i nacional.
Que l’estructura de representació d’un sol poble perdés centralitat discursiva no és sinònim que el fet migratori i l’ús de la idea de conflicte identitari ho fes. Tot al contrari, l’ús polític de la immigració als vuitanta i noranta es manifesta a través de la competència pel domini simbòlic de l’espai de representació català per part de CiU i el PSC com a partits hegemònics i els seus diferents satèl·lits polítics. S’expressa amb la confrontació suscitada per la dualització entre nacionalisme català i multiculturalisme espanyol, o el discurs de la biculturalitat i el debat lingüístic, en un moment en què es produeix la substitució del conflicte de classes pel conflicte cultural i l’etnificació derivada en termes de confrontació política.[7] I, finalment, amb l’estereotipació política del concepte d’immigrant.[8] Aquestes tres experiències, estretament relacionades entre si, formen part dels debats públics de finals del segle xx i determinen de manera central el discurs de la identitat nacional a Catalunya. Indubtablement, la immigració espanyola ha sigut un dels eixos estructuradors i codificadors del fet identitari català al segle xx, com ja hem dit, i un element de les lluites simbòliques de dominació per a l’hegemonia i control dels relats de poder contemporanis, i es trasllada en tots els camps de debat polític existents. La qüestió identitària prendrà especial rellevància en tres fronts: a través de la qüestió lingüística i la consideració del català com a «llengua pròpia» a través de la Llei de normalització de l’any 1983, en el sistema educatiu i el model escolar i en l’ús del relat sobre la cohesió social i la fractura cultural.
D’altra banda, a partir dels noranta i, sobretot, en la primera dècada del 2000 fins a l’esclat més abrupte de la crisi econòmica del 2008, s’emmarca el tercer gran moviment migratori que arriba a Catalunya. Aquest, de caràcter transnacional i associat a una enorme diversitat cultural, va suposar que de l’any 2000 al 2012 Catalunya rebés més de 2 milions d’immigrants, 1,47 dels quals fossin «de caire internacional, primordialment extracomunitari» (Domingo, 2014). Aquest fet revifa els debats sobre immigració i cohesió social, i ho fa sobretot a través dels debats sobre el model d’integració: el de la multiculturalitat i la interculturalitat, que concentraran l’atenció en forts debats socials i acadèmics, però que, precisament per la influència dels discursos multiculturalistes i cosmopolites, no generaran una represa del relat d’un sol poble, on la qüestió nacional sigui element de reconeixement. A excepció d’algunes aportacions acadèmiques que es fixen descriptivament en els casos d’immigració en contextos de «minoria nacional» o nacions sense estat,[9] la immigració internacional es planteja en termes de cohesió social però no en termes de cohesió nacional fins a la formulació del Pacte Nacional per a la Immigració (2008).
En termes de gestió del fet migratori a Catalunya, predomina el que s’anomena principi de normalització: les persones immigrants queden incorporades als serveis públics —programes, equipaments i serveis— adreçats al conjunt de la població, no en serveis diferenciats. El padró es converteix en mecanisme fonamental d’inclusió; podríem dir que es tracta de la primera eina d’acollida perquè és el que permet un primer estatut jurídic de veïnatge i d’accés als serveis públics bàsics.
En termes polítics, en l’etapa dels tripartits (2003-2010) s’intenta promoure una revisió del discurs institucional de la immigració que acaba proposant el que s’ha anomenat via catalana, desenvolupada a través del Pacte Nacional per a la Immigració (PNI) i un dels seus eixos: la creació d’una cultura pública comuna.[10] Un petit parèntesi: en termes de gestió administrativa, la primera experiència de gestió del fet migratori es va donar amb l’Informe Girona (1992), en què es crea la comissió interdepartamental per al seguiment i la coordinació de les actuacions en matèria d’immigració formada per vuit departaments de la Generalitat. El segueix el I Pla Interdepartamental d’Immigració (1993-2000), que s’ocupa de la creació d’una xarxa de coordinació dels diferents departaments del Govern català. Després ve el II Pla Interdepartamental d’Immigració (2001-2004), que consolida aquesta xarxa governamental ampliada a la resta d’actors socials vinculats al fenomen migratori amb l’encàrrec de començar a vertebrar la via catalana d’integració, impulsada després per la Secretaria per a la Immigració adscrita al Departament de la Presidència. Continua en una tercera fase amb el Pla de Ciutadania i Immigració (2005-2008), que basteix la institucionalització de la gestió també territorial i ciutadana. D’altra banda i paral·lelament, l’any 2006 es redacta el nou Estatut d’autonomia, que esdevé el primer marc legal en què es pronuncia clarament sobre el tema des de la perspectiva de les competències a través de l’article 138, i que permet aprovar la Llei d’acollida de les persones immigrades el 2010.[11] És en aquest tercer Pla de Ciutadania i Immigració que la qüestió de la identitat s’incorpora directament al discurs públic des d’un enfocament social i polític: de la gestió de la immigració al llenguatge de la ciutadania «plural i cívica» en una línia liberal i democràtica clara. Així mateix, en aquest tercer pla s’incorpora també aquest nou concepte fonamental de la cultura pública comuna, que es començarà a desenvolupar a posteriori amb el Pacte Nacional per a la Immigració ja esmentat i a través del PNI i la Llei d’acollida, amb el concepte de llengua comuna, que ja no lliga la promoció del català a la consolidació democràtica de Catalunya i la normalització lingüística, sinó al fonament de la cohesió social i els drets de ciutadania, amb el model del Quebec i l’informe de Bouchard-Taylor (2007) com a referència. En termes lingüístics, d’acord amb el que apunten Albert Branchadell i Peter A. Kraus, aquest és un canvi important que permet parlar d’una «veritable mutació des del punt de vista de les ideologies lingüístiques que alimenten la política lingüística catalana» (2017: 109), que, com sabem, és l’eix estructurador de la identitat en l’experiència històrica contemporània.
L’aposta política d’un reposicionament de la qüestió migratòria a les agendes públiques es formalitza a través de la creació de la Secretaria per a la Immigració, que posarà la mirada en el cas quebequès per a intentar bastir un nou model d’incorporació nacional, tot i que la vertebració de la secretaria queda aturada amb el canvi de govern del 2010 i la intensificació de la crisi econòmica del 2008. Tanmateix, ens sembla interessant destacar l’etapa del Pacte Nacional per a la Immigració (PNI) perquè es copsa una voluntat de construcció d’un nou pacte social en termes migratoris que ens sembla que beu filosòficament de la noció d’un sol poble, en el sentit que estava orientat a establir unes bases de consens social a través del reconeixement de Catalunya, el català i les seves institucions, com a projecte de futur col·lectiu. En el que refereix a l’aposta per a garantir la integració, el PNI parlava de la integració com un procés bidireccional, dinàmic i continu entre les persones que resideixen en un territori, les que hi han arribat recentment i les que s’hi havien assentat anteriorment o les que ja hi han nascut. Així mateix es considerava que aquesta «cultura pública comuna» havia de ser l’espai compartit de comunicació, de convivència, de reconeixement i de participació de la societat diversa diferenciada catalana, per tal que el projecte de nació es mantingués com a referent amb el qual es compromet tota la població que viu i treballa a Catalunya.[12] Un intent de generar consens entre diversos actors; en concret, un total de trenta-dos agents institucionals, polítics, econòmics i socials en foren signants.
Per primer cop, s’adoptaria una perspectiva i un llenguatge des de la ciutadania.[13] Desvincular la nacionalitat de la ciutadania en la línia dels debats europeus del moment que passaven a vincular la ciutadania a la residència va canviar l’òptica de la qüestió amb relació al paper de l’Estat. Espanya entenia que la gestió política de la immigració era cosa del govern central, mentre que la gestió administrativa requeia en les comunitats autònomes, però amb aquesta nova formulació, la qüestió de les competències es posava en dubte.[14] Aquesta perspectiva es va utilitzar com a eina per a fixar les competències de l’acollida i el treball, per exemple, en la demanda de competències en renovació d’autoritzacions de residència per motius laborals, que sintonitzava bé amb aquell consens social d’entendre que és català qui viu i treballa a Catalunya. Sense ser voluntat expressa, Catalunya havia bastit una política pròpia de nacionalitat i de definició de la ciutadania catalana. Com diu Àngel Castiñeira (2007), Catalunya havia fet servir culturalment el model del ius domicili: reconèixer la catalanitat a tot aquell que viu i treballa a Catalunya, un model propi arrelat en l’imaginari i que es diferencia dels dos grans marcs clàssics del ius sanguinis i el ius solis. De la mateixa manera, la idea de l’adhesió voluntària a la nació continua essent determinant: en el si de l’Enquesta Europea de Valors a Catalunya (2011), el 90,5 % dels enquestats en aquest estudi dona rellevància preeminent a «la voluntat de ser català» per a explicar la pertinença dels catalans del segle xxi; per tant, definint la catalanitat a través d’un sentiment d’adscripció.
Aquest imaginari enllaça amb una política d’acomodació directament vinculada amb la qüestió de l’autogovern català. En aquest sentit, Catalunya havia compaginat fins feia poc temps polítiques d’igualtat —drets socials— i diversitat —pluralisme religiós, drets culturals i llengua, etc.—, en què els eixos tradicionalment imaginats de voluntat integradora que havíem vist expressats —llengua, participació social i escola, primordialment— es converteixen, o més aviat no deixen de ser-ho mai, en lloc de disputa en el conflicte entre el catalanisme i l’espanyolisme. Institucionalment, en els darrers temps de la primera dècada del segle xxi s’incorporaria també la noció de civisme —l’acceptació de valors i normes liberals i democràtiques d’ordre i control de l’espai públic—, mentre que els drets polítics, via la línia de reconeixement de la ciutadania iniciada, han continuat essent una assignatura pendent de desenvolupar. Catalunya ha fonamentat la seva actuació en immigració sobretot a través de l’activació de polítiques substitutòries lligades a l’acollida i la incorporació de la immigració i a través de la idea d’incorporació voluntària a la nació. Aquest és un element explicatiu de per què d’alguna manera la política d’immigració catalana s’ha desenvolupat durant tant de temps primordialment com a política lingüística.
La crisi econòmica del 2008 i les conseqüències que se’n deriven incidiran plenament en una creixent desigualtat de l’estructura social catalana, afegint complexitat a les dinàmiques i accions d’intervenció socioeconòmica i educativa. Cal tenir en compte, però, que les transformacions associades a l’imaginari de la identitat nacional catalana, cada cop més lligada a elements de benestar i transformació social —és a dir, les noves adhesions de caire pràctic: mesures democràtiques, de benestar, de riquesa, de llibertat i justícia— que a elements culturals tradicionals, són les que s’han de tenir més presents. L’experiència migratòria del segle xx a Catalunya fins ara havia mostrat com la idea de la incorporació nacional passava per la possibilitat d’experimentar mobilitat social,[15] però la crisi econòmica vigent, la cronificació de l’atur, la dificultat per a accedir a la ciutadania via l’arrelament laboral i la manca d’inversió en polítiques socials dels darrers temps ens ha de fer plantejar quins efectes tindrà aquest fenomen a la via catalana d’incorporació de la immigració i la capacitat de (re)crear el relat d’un sol poble si les diferències socials i, per tant, les concepcions de la cohesió social, s’engrandeixen.
En aquest context, també cal tenir present de manera primordial la crisi dels models de representació política, la intensificació del conflicte entre Catalunya i Espanya i l’auge del moviment independentista, que després de l’1 d’octubre del 2017 ens situen a l’escenari de discussió actual sobre el debat de l’existència d’una situació de polarització, descohesió social i fragmentació identitària a Catalunya. En relació amb aquest fet, hi ha un factor a tenir present que sobrevola el debat: la definició de qui és immigrant a Catalunya,[16] perquè implica parlar d’una societat diferenciada, que pot ser utilitzada en la construcció de relats identitaris oposats. No és una experiència nova en la discussió política i ideològica del país, com hem resseguit, és una qüestió recurrent en la definició sobre qui i quina considerem que és la comunitat nacional. L’argument biculturalista de la fragmentació no és possible sense la recreació simbòlica d’un discurs d’apartheid polític i cultural a Catalunya, que és la mateixa lògica que es recrea en els debats sobre fractura social. En aquest relat hi ha un factor implícit: la mobilització d’un imaginari que políticament pensa els catalans de la immigració com un cos identitàriament immòbil, com «els eterns immigrants», i que s’imagina socialment i permanentment diferenciat per raó cultural. La projecció o «fabricació» de l’immigrant és un tema treballat en els estudis sociològics i antropològics sobre immigració (Rex, 1994; Delgado, 1997; Van Dijk, 2003; Stolcke, 2000; Castles, 2000). Així, l’ús d’aquest subjecte recreat per part dels aparells ideològics de dominació fa que sigui un recurs de violència simbòlica per a generar discursos de poder que rearmen el relat de la fractura identitària.
Davant d’aquest recurs de confrontació, una part de l’independentisme català reprèn la noció d’un sol poble fent-la operar en pro de la defensa d’un projecte polític sobiranista transversal que contraresti l’escalada d’«identitarització» en termes essencialistes i culturalistes del conflicte i permeti un exercici de reconeixement sociopolític de la diversitat.[17] N’és un exemple interessant la campanya «El 9-N votaré per tu» del 2014, en la qual apareixien diverses persones del món cultural i polític del moment amb una foto de personalitats ben diverses ja desaparegudes del món cultural i polític —Salvador Puig Antich, Mercè Rodoreda, Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, Paco Candel, etc.— o la campanya més actual «Lluites compartides» d’Òmnium Cultural (2017), que (re)crea un vincle entre qüestió nacional i social. Diuen: «volem ampliar l’imaginari col·lectiu posant en comú els nostres passats diversos i els nostres anhels futurs. Si aprenem del passat, el coneixem, el reconeixem i el compartim, estarem en millors condicions per a forjar, plegats, el nostre futur compartit […]. Aquestes lluites han contribuït de manera molt important a la cohesió del país, dins la diversitat, ja que han unit persones de diferents procedències en una causa compartida. Són la plasmació de la visió de «Catalunya, un sol poble» que tants catalans, com Paco Candel, han defensat. Per això és important reconèixer les lluites que han contribuït a fer de Catalunya el que és avui, aquest país on algunes persones vam néixer i d’altres hem fet casa nostra».
[1] Existeix una bona mostra de materials de reflexió en relació amb la qüestió nacional i la immigració en l’univers del comunisme català. Vegeu, per exemple, El problema nacional català, un treball històric sobre la formació de la nació catalana i les seves formulacions polítiques que s’elabora primordialment entre 1960 i 1964 i es publica en dues parts entre 1961 i 1966, Aproximació metodològica al fet nacional (1974) i els debats suscitats a Nous Horitzons i Serra d’Or. També prèviament els números de Quaderns de Cultura Catalana (1959-1960). Són interessants les aportacions de Josep Moix, Pere Ardiaca, Francesc Vallverdú, Francesc Vicens, Jordi Solé Tura, Josep Fontana, Josep Termes i Gregorio López Raimundo.
[2] Dos textos seus, «Situació i possibilitats de Catalunya com a poble» i «Immigració i integració», foren de les primeres formulacions significatives sobre el tema, i després foren inclosos en el seu llibre sobre la immigració a Catalunya (1976). La qüestió de la immigració, però, aixeca interessos en els sectors catòlics des de ben aviat.
[3] També Candel i la tesi sobre el dèficit de fecunditat (Domingo, 2013: 20).
[4] Vegeu també Immigració i reconstrucció nacional a Catalunya (1980). Recull les jornades de la Fundació Bofill que comencen a oferir dades sistematitzades sobre immigració econòmica, demogràfica i sociolingüística, així com informació des de l’àmbit jurídic i política amb la voluntat de quantificar i interpretar qualitativament el fenomen.
[5] Per consultar dades específiques de la tendència demogràfica, vegeu Maluquer (1965), Termes (1983), Strubell (1981) i Domingo (2009).
[6] Altres aproximacions al fet migratori i als debats d’integració són: Els problemes de demà (1965), d’Esteve Albert; Les migracions (1965), de Marc Aureli Vila; la publicació de diversos autors La immigració als Països Catalans en la col·lecció «Quaderns d’Alliberament» (1978); o ja als vuitanta, té interès també Cinquanta relats d’immigració (1981), de Jaume Botey, entre d’altres.
[7] El llibre de García, Espasa, Sastre i Zambrano, Fabricar l’immigrant (2009), és molt interessant per a resseguir els debats del moment.
[8] Podem recordar altres expressions polítiques d’aquesta confrontació: l’estratègia d’Alianza Popular al llarg dels anys vuitanta i noranta amb especial èmfasi a través de la figura de Vidal Quadras i la seva noció de «la balcanització del conflicte»; el paper del Partit Socialista Andalús (PSA) als vuitanta, que busca la mobilització d’un vot clarament ètnic de la immigració; el Manifest dels 2.300 del 1981, que titlla d’imposició lingüística la política de la Generalitat, argumentant la suposada marginalització cultural de tres milions de persones a Catalunya, una xifra recreada en diversos espais com a símbol de la perfecta biculturalització aritmètica del país. Els manifestos lingüístics es repetiran l’any 1994 amb un document similar: «En castellano también, por favor. Manifiesto por la tolerancia lingüística en Cataluña» i el «Manifiesto por la lengua común» impulsat per Fernando Savater l’any 2008. Esdevindran fòrums d’aquest discurs la Coordinadora de Afectados en defensa de la Lengua Castellana (CADECA) i més tard el Foro Babel i la Asociación por la Tolerancia, plataformes del neonacionalisme espanyol a Catalunya que redueixen el debat cultural al lingüístic, o l’aparició de Ciutadans – Partit de la Ciutadania l’any 2005.
[9] El fet que societat i estat d’acollida no siguin el mateix ha fet que dos processos de diversitat cultural conflueixin: la multiculturalitat de les migracions i la de les demandes nacionals. Per tant, la qüestió nacional té un pes directe sobre la d’immigració i a l’inrevés, una qüestió ja extensament treballada acadèmicament. Vegeu, per exemple: Carens (1995; 2000), Baübock (2001); Kymlicka (2001; 2010).
[10] Aquesta mirada que proposem a continuació sobre la trajectòria en la gestió pública de la immigració i la diversitat a Catalunya queda desenvolupada, de manera més extensa, en el dossier sobre la situació dels drets col·lectius dels grups minoritzats en origen a Catalunya elaborat pel CIEMEN, i pendent de publicació aquest 2020.
[11] El 2010 la Secretaria General d’Immigració es converteix en la Direcció General d’Immigració i es fa efectiva una retallada en recursos públics, al mateix temps que la inaplicació del segon Pla Estratègic de Ciutadania i Integració (PECI II) suposa la desaparició de les ajudes per a la integració als ens locals. De la mateixa manera passa amb els canvis en la Direcció de Política Lingüística, que retorna al Departament de Cultura.
[12] Vegeu el document sencer a: http://benestar.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/ambits_tematics/immigracio/03publiforacoleccio/anteriors/05docbasepactenacionalimmigracio08/bases_viure_junts.pdf.
[13] Malgrat la retallada estatutària ja comentada per part del Tribunal Constitucional el 2010 o, el mateix any, la petició d’inconstitucionalitat del Defensor del Poble espanyol, que demanava la supressió de la consideració del català com a única llengua de la Llei d’acollida catalana i les conseqüències sobre la immigració vinculades a la impossibilitat d’utilitzar el català com a llengua comuna preferent, per a la igualtat d’oportunitats i la promoció social i laboral i com a vehicle que identifica i considera les persones com a ciutadanes de Catalunya.
[14] Ricard Zapata (2007) parla en conceptes d’una filosofia pública d’immigració en què Catalunya, reconeixent-se com a societat diferenciada, no pot tractar el tema de la immigració només des de l’àmbit competencial, sinó que cal que incorpori el llenguatge de la identitat com a eina per al desplegament de l’autogovern i el debat sobre la plurinacionalitat efectiva de l’Estat espanyol.
[15] Idea lligada a la igualtat d’oportunitats d’acord amb la possibilitat de reduir diferències educatives, econòmiques i socials comparativament entre pares i fills, així com tenint present quin grau de satisfacció s’expressa en aquest sentit. Una variable subjectiva però que permet rebre informació en relació amb la nostra concepció de cohesió social, perquè expressa quina és la posició relativa que es percep en relació amb la societat.
[16] Una aproximació a aquest debat la fa Zapata-Barrero (2007).
[17] Tanmateix, hi ha veus discordants respecte d’aquesta nova funció de la invocació d’un sol poble. A tall d’exemple, Jordi Amat ho apunta sintèticament: si bé als seixanta la noció va servir per a vertebrar una identitat nacional inclusiva, aquest to propositiu no es dona ja en la proposta sobiranista, que més aviat es basa, diu, «en ressaltar la negativitat de la permanència a la pèrfida Espanya. És un fre. La necessària reconstrucció d’un consens català exigirà redefinir el vell “un sol poble” per retrobar-nos junts a la ciutat democràtica».
En primer lloc, que la reconceptualització i re-significació de la noció d’un sol poble que fa la campanya «Lluites compartides» a través de l’apel·lació a les reivindicacions sociopolítiques sigui una primera via de redefinició possible de l’estructura de representació de la idea.
En segon lloc, ja hem esmentat com durant anys la idea d’incorporació nacional implicava imaginar la possibilitat d’experimentar mobilitat social. Aquesta és una qüestió de primer ordre; la possibilitat de reprendre la centralitat discursiva de la revinculació entre cohesió social i nacional en termes d’estructura social i millora de les condicions de vida. I és important fer-ho en termes de pacte social més enllà de les institucions polítiques i els partits. Les organitzacions de classe i els ens locals
—estructures sociopolítiques i de sociabilitat, veïnals, municipals, etc.— van jugar un paper important als seixanta que pot servir d’exemple en l’articulació d’una actualització de la noció que torni a posar sota un mateix paraigües les forces del treball i de la cultura. És important en el sentit que un discurs de cultura pública comuna, de projecció d’un projecte polític de futur, ha de tenir una translació que es pugui concretar en variables mesurables de millora de les condicions de vida de la població per a respondre a una transformació dels models de representació nacionals que vagi més enllà de la via culturalista a la via democràtica, en termes de societat i d’organització política.
En tercer lloc, Manuel Delgado planteja una qüestió interessant en relació amb la necessitat de vertebració cultural de la societat catalana no en termes de continguts específics prefixats, sinó a través de múltiples experiències o pràctiques societàries que puguin incorporar-se a la representació de la cultura catalana. Aquesta pot ser una altra via de consens de la reformulació de la noció d’un sol poble. Segons Manuel Delgado, aquesta manera d’interpretar la catalanitat com un receptacle obert és la que permet una definició consensuada de la catalanitat i que orienta així mateix la Llei 2/93, «de foment i protecció de la cultura popular i tradicional catalana: el reconeixement del conjunt de les manifestacions de la memòria i la vida col·lectives de Catalunya, tant passades com presents». Salvador Cardús ja fa anys que proposa la necessitat d’incloure la immigració com a lloc de memòria nacional; aquesta és, en termes simbòlics, una de les vies de treball que també permet revertebrar la noció d’un sol poble. Ho hauria de ser també tenint present que en els discursos de fractura social i debat identitari —però també en una reconceptualització de la idea de cohesió que s’està repetint a través dels mitjans de comunicació i els agents sociopolítics del moment— s’oblida la realitat socioeconòmica, política i de representació de les classes subalternes de la immigració internacional que queden al marge de l’interès principal en disputa dels relats dels aparells ideològics de dominació però que sí que tenen importància real en termes de cohesió social i de futur.
A l’últim, una proposta de redefinició conceptual també podria ser-ho a través d’una nova vinculació de les dues idees —cohesió i unitat— davant dos fenòmens: la defensa de la democràcia i els drets socials i polítics, d’acord amb la idea que existeix un ampli consens en la necessitat d’un marc polític de discussió sobre la independència i la desjudicialització del procés independentista. La recent campanya «Som el 80 %» n’és un exemple en aquesta línia. I, en segon lloc, vinculant la idea d’unitat amb el discurs antifeixista i de defensa democràtica davant l’auge de l’extrema dreta tant en l’àmbit català, com espanyol i europeu i d’acord amb l’experiència històrica de la lluita antifeixista a Catalunya.
Ainaud, Josep M. [et al.] (1980). Immigració i reconstrucció nacional a Catalunya. Barcelona: Blume.
Albert, Esteve (1965). Els problemes de demà. Barcelona: Mediterrània.
Amat, Jordi (2015). «Un sol poble». La Vanguardia (18 octubre), p. 35.
Ardiaca, Pere; Partit Socialista Unificat de Catalunya. El problema nacional català. Barcelona: Nous Horitzons.
Baübock, Rainer (2001). «Cultural citizenship, minority rights, and selfgovernment». A: Aleinikoff, Alexander; Klusmeyer, Douglas (ed.). Citizenship today. Washington: Cornegie.
Benet, Josep (1978). Desfeta i redreçament de Catalunya. Barcelona: Crítica.
Botey, Jaume (1981). Cinquanta-quatre relats d’immigració.. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular
Bouchard, Gérard i Taylor, Charles (2007). Accommodements et différences: Vers un terrain d’entente: la parole aux citoyens. Quebec: Govern del Quebec.
Branchadell, Albert i Kraus, Peter A. (2017). «Les polítiques lingüístiques: claus de continuïtat i canvi». A: Gomà, Ricard; Subirats, Joan (coord.). Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya. Barcelona: Crític, p. 106-113.
Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.
Candel, Francesc (2008 [1964]). Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62.
Carens, Joseph (1995). Immigration, political community and the transformation of identity: Is nationalism just? Montreal: McGill-Queen’s University Press.
— (2000). Culture, citizenship and community. Oxford: Oxford University Press.
Castiñeira, Àngel (2007). «Immigració en estats plurinacionals: el cas de Catalunya». A: Zapata-Barrero, Ricard. Immigració i autogovern. Barcelona: Proa.
— (2011). Valors tous en temps durs: Enquesta Europea de Valors a Catalunya. Barcelona: Barcino.
Castles, Stephen; Davidson, Alastair (2000). Citizenship and migration: Globalization and the politics of belonging. Nova York: Routledge.
Delgado, Manuel (1997). Ciutat i immigració. Barcelona: CCCB.
Domingo, Andreu (2009). «Els processos migratoris a la Catalunya contemporània». A: Santesmasses Ollé, Josep (dir.). Els processos migratoris a les terres de parla catalana: De l’època medieval a l’actualitat. Actes del VII Congrés de la CCEPC. Valls: Publicacions de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.
— (2013). «Català és… El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme: Francesc Candel i Jordi Pujol». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, p. 9-32.
— (2014). Catalunya al mirall de la immigració: Demografia i identitat nacional. Barcelona: L’Avenç.
García, Alejandro; Espasa, Andreu; Sastre, Paulina; Zambrano, Xavier (2009). Fabricar l’immigrant: Aprofitaments polítics de la immigració: Catalunya 1977-2007. Lleida: Pagès.
Honneth, Axel (2010). Reconocimiento y menosprecio: Sobre la fundamentación normativa de una teoría social. Madrid: Katz.
La immigració als Països Catalans (1978). Barcelona: La Magrana. (Quaderns d’Alliberament; 2-3)
Kymlicka, Will (2001). «Minority Nationalism and Immigrant Integration». A: Politics in the vernacular. Oxford: Oxford University Press.
— (2010). Las odiseas multiculturales: Las nuevas políticas internacionales de la diversidad. Barcelona: Paidós.
Maluquer, Joaquim (1965). Població i societat a l’àrea catalana. Barcelona: A. C.
Pujol, Jordi (1976a). La immigració: Problema i esperança de Catalunya. Barcelona: Nova Terra.
— (1976b). Una política per a Catalunya. Barcelona: Nova Terra.
Resina, Joan Ramon (2003). «The scale of the nation in a shrinking world». A: Diacritics, vol. 33, núm. 3-4, p. 45-74.
Rex, John (1994). Ethnic mobilisation in a multi-cultural Europe. Aldershot: Avebury.
Ribó, Rafael (1974). «Aproximació metodològica al fet nacional». Recerques: Història, Economia, Cultura [en línia], núm. 4. <https://raco.cat/index.php/Recerques/article/view/137513/241304>, p. 117-135.
Stolcke, Verena (2000). «Cuando el racismo se convierte en pantalla de la explotación». A: Informe anual 2000: Sobre el racismo en el Estado español. Barcelona: Icaria.
Strubell, Miquel (1981). Llengua i població a Catalunya. Barcelona: La Magrana.
Termes, Josep (1983). « La immigració a Catalunya: Política i cultura». A: Reflexions crítiques sobre la cultura catalana. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
— (1984). La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català. Barcelona: Empúries.
Van Dijk, Theodor. (2003). Racismo y análisis crítico de los medios. Barcelona: Paidos.
Vicens, Jaume (1962). Notícia de Catalunya. Barcelona: Destino.
Vila, Marc Aureli (1965). Les migracions. Barcelona: Aportació Catalana.
Zapata-Barrero, Ricard (2007). Immigració i autogovern. Barcelona: Proa.
Jordi Morales i Gras
Director de Network Outsight, SL
En aquest informe s’analitzen des de la perspectiva de les interaccions establertes a Twitter dos esdeveniments recents que han impactat amb força la societat catalana: els atemptats d’agost del 2017 i les eleccions al Parlament del mateix any. Ambdós esdeveniments han estat moments del que es pot anomenar «efervescència col·lectiva», provocadora d’identificacions grupals.
Seguidament es presentarà un marc teoricometodològic minimalista, orientat a vincular el concepte de cohesió social amb l’anàlisi de xarxes efectuada. Després, es presentaran i exploraran els dos casos estudiats i es compararan des de la perspectiva de les interaccions entre clústers. Finalment, s’exposaran les principals conclusions i s’apuntaran algunes idees que es consideren importants.
Durant la darrera dècada han aparegut una pluralitat d’enfocaments metodològics que faciliten l’anàlisi sociològica des del prisma de les interaccions establertes a espais d’internet com Twitter. Aquestes propostes cobreixen un ampli aspecte tècnic que van des de l’anàlisi semàntica (Schwerin et al., 2013; Hutu i Gilbert, 2014) fins a l’anàlisi estructural (Hansen et al., 2010; Cheong i Cheong, 2011), passant per tota classe d’anàlisis quantitatives (Pennacchiotti i Popescu, 2011; Lin i Kolcz, 2012) i qualitatives (Postill i Pink, 2012; Bonilla i Rosa, 2015).
La forta orientació empírica i matemàtica de les investigacions centrades en l’anàlisi d’interaccions en xarxes socials fa que tot sovint s’invisibilitzi la importància que tenen des del punt de vista de la teoria social. Tal com he defensat en altres ocasions (Morales i Gras, 2017), els entorns digitals comprenen només una part de la socialització humana, però permeten el seguiment d’allò que es pot considerar, per part de múltiples i diversos plantejaments cientificosocials, la unitat mínima d’anàlisi social: la interacció entre agents socials.
La cohesió social és un concepte analític fortament vinculat a la noció d’interacció social. El concepte va ser utilitzat per la segona generació d’analistes de xarxes socials (Festinger, 1950; Lewin, 1952) per a designar «el conjunt de forces que operen sobre un individu per fer-lo romandre a un grup». De llavors ençà, l’anàlisi de xarxes ha treballat amb diversos indicadors i conceptes operatius de cohesió social, a voltes més explicitats, i a voltes menys.
Un dels indicadors per a mesurar la cohesió en una xarxa és el concepte de densitat relacional —és a dir, la porció d’interaccions que es materialitzen de les possibles en la xarxa. Des d’aquest punt de vista, una xarxa més densa és més cohesiva. Un altre indicador important és el concepte de centralització de grau d’entrada —és a dir, el grau de concentració de les interaccions en una xarxa des del punt de vista del receptor de les interaccions. Aquelles comunitats més centralitzades ens remeten a modes de cohesió més verticals i a lideratges forts. Com que les xifres de densitat en comunitats de Twitter sempre són baixes, aquí ens fixarem sobretot en la centralització de grau d’entrada, per a observar diferències entre grups.
L’anàlisi del grau o la intensitat de cohesió de diferents comunitats pot resultar d’interès; però encara més interessant pot resultar d’observar els modes o les formes de cohesió que coexisteixen en una o diverses xarxes. L’algoritme Louvain Multinivell (Blondel et al., 2008) per a la detecció comunitària ens permet identificar els criteris utilitzats pels participants d’una xarxa a l’hora de relacionar-se entre si, articulant d’aquesta manera estructures socials i modes de legitimació de les mateixes (Morales i Gras, 2017).
En conseqüència, en aquesta anàlisi s’implementaran les següents proves a les dades:
- identificació de les xifres de densitat en les xarxes, per a poder conèixer el grau general de cohesió en la xarxa;
- identificació comunitària, per a poder identificar les estructures que deriven de les interaccions entre els agents en la xarxa i comprendre les diferències entre els esdeveniments estudiats;
- identificació de les xifres de centralització de grau d’entrada en les xarxes i en les comunitats, per a poder detectar diferències entre comunitats pel que fa als tipus de lideratge.
Addicionalment, s’analitzaran les interaccions entre els participants pertanyents a diferents comunitats, per a identificar quina de les dues xarxes articula modes de cohesió més exclusius i quines interseccions entre comunitats diferents són més fèrtils en les dues xarxes. Tot plegat s’estudiarà des de la perspectiva de l’homofília/heterofília intercomunitària —és a dir, la tendència dels participants de la xarxa a mantenir relacions endogrupals o exogrupals.
El primer cas d’estudi és la setmana del 17 al 26 d’agost del 2017. El 17 es van produir els atemptats de Barcelona i Cambrils, i el 26 va tenir lloc la manifestació multitudinària de rebuig als atemptats, amb l’eslògan «No tinc por». La captura de dades de Twitter va estar funcionant durant tota la setmana, caracteritzada per tots dos esdeveniments.
Els atacs i les mostres de rebuig es van esdevenir enmig d’un moment polític molt convuls. Eren dies clau en previsió del referèndum d’independència previst pel Govern de la Generalitat per a l’1 d’octubre. D’una banda, el Govern català, el Parlament de Catalunya i l’independentisme en general treballaven per poder-lo dur a terme; de l’altra, el Govern espanyol, el Tribunal Constitucional i els polítics catalans antiindependentistes treballaven per impedir-lo. Tal com veurem, la configuració d’aquests dos «bàndols» és clau per a entendre els modes de cohesió que se solidifiquen en la xarxa, tot i que és molt important ressaltar que no són els únics que l’estructuren.
Es van capturar un total d’1.194.480 mencions establertes entre 394.148 usuaris, a partir de la monitorització simultània dels següents hashtags o etiquetes (figura 1), tant en català com en castellà.
Font: Elaboració pròpia.
La xarxa sintetitzada a partir de les mencions —arestes— i els usuaris —nodes— és d’una densitat molt baixa —és a dir, s’hi donen el 0,0006 % de les connexions possibles. L’algoritme Louvain multinivell per a la identificació de comunitats s’ha aplicat a una resolució de 0,5 punts, fet que ha propiciat l’emergència de set clústers amb més del 2 % dels nodes de la xarxa (figura 2). La qualitat de la partició és molt alta —Q = 0,75—, fet que indica la bona significació matemàtica dels clústers identificats.
Font: Elaboració pròpia.
Des d’un punt de vista formal, les xifres de centralització de grau d’entrada globals i parcials suggereixen comunitats força horitzontals (figura 3). Ens trobem davant de comunitats de lideratges compartits. L’excepció és la comunitat 6, constituïda fonamentalment al voltant de retuits a un únic usuari de Twitter.
Font: Elaboració pròpia.
En les taules 1 i 2 figuren els lideratges en grau d’entrada de cadascuna de les set comunitats abans esmentades. És en funció d’aquests lideratges que les podem classificar de la manera següent:
- Comunitat 1. Barça i futbol. La comunitat més gran —conté el 22,52 % dels nodes— aplega usuaris relatius al FC Barcelona i a altres equips de futbol.
- Comunitat 2. Esfera pública catalana. La segona comunitat —conté el 17,75 % dels nodes— congrega diversos actors institucionals i polítics catalans, i alguns mitjans fortament criticats per l’independentisme.[1]
- Comunitat 3. Músics, celebritats i periodistes. La tercera comunitat —conté el 15,49 % dels nodes— reuneix tothom que expressa solidaritat als seus referents de la música «llatina» mitjançant retuits.
- Comunitat 4. Institucions espanyoles. La quarta comunitat —conté el 12,36 % dels nodes— emergeix en paral·lel a la segona, incorporant significativament il·lustres catalans antiindependentistes.
- Comunitat 5. Esquerra espanyola. La cinquena comunitat —conté l’11,6 % dels nodes— congrega alguns dels referents més importants de l’esquerra espanyola contemporània i aconsegueix «retenir» l’exministre Zoido, a conseqüència d’haver-li demanat en massa la dimissió.
- Comunitat 6. Ajuntament de Madrid. La sisena comunitat —conté el 3,89 % dels nodes— creix al caliu de pocs retuits a l’Ajuntament de Madrid, i també a usuaris que fan humor burlant-se del Daesh.
- Comunitat 7. PSOE i Recortes Cero. La setena comunitat —conté el 2,47 % dels nodes— reuneix algunes de les personalitats més importants del socialisme espanyol, conjuntament amb un incòmode company de viatge: la marca blanca de la secta paracomunista UCE.[2]
[1]. Les crítiques a El País per publicar fotografies de les víctimes mortals menors d’edat i pel seu polèmic editorial «Parar la CUP» van atraure el mitjà antiindependentista i de matriu estatal al clúster.
[2]. La Unificación Comunista de España està considerada des del 1990 una secta per part del centre sanitari de salut mental Atenció i Investigació de Socioadiccions.
El segon cas d’estudi correspon a la campanya electoral de les eleccions autonòmiques imposades pel Govern espanyol a Catalunya el 21 de desembre del 2017 i les jornades posteriors: del 4 al 26 de desembre del 2017.
Les eleccions van tenir lloc després de l’1 d’octubre i en plena intervenció de la Generalitat mitjançant l’article 155. Bona part dels membres de les llistes del Parlament eren a la presó o a l’exili, i la unitat d’acció independentista, palesada en l’anterior projecte de Junts pel Sí, s’havia desfet o, com a mínim, dissolt en gran manera. L’antiindependentisme, per la seva banda, també afrontava els comicis en candidatures separades. Malgrat la situació anòmala, es pot considerar que les eleccions van ser en bona part normals; protagonitzades per partits que pugnaven per la generació i ampliació del seu espai electoral.
En total, es van capturar 7.395.221 mencions entre 386.600 usuaris, a partir d’una estratègia de monitorització basada en la captura de les mencions a partits i candidats principals a Twitter.
La xarxa sintetitzada és més densa que l’anterior —s’hi donen el 0,003 % de les connexions possibles— a causa del seu major nombre de mencions i menor nombre d’usuaris. Tanmateix, segueix essent una xarxa de densitat molt baixa que possibilita la identificació de comunitats aïllades. L’algoritme Louvain multinivell per a la identificació de comunitats s’ha aplicat a una resolució d’1 punt, i s’han obtingut 7 clústers amb més del 2 % dels nodes de la xarxa (figura 4). La qualitat de la partició és acceptable —Q = 0,32—, fet que anticipa comunitats menys aïllades entre si.
Font: Elaboració pròpia.
Si observem les xifres globals i parcials de centralització de grau d’entrada (figura 5) ens trobem amb unes estructures força jeràrquiques. La comunitat amb els lideratges més forts és la 7, liderada per Xavier García Albiol i el PP català; la més horitzontal és la 4, liderada per Catalunya en Comú.
Font: Elaboració pròpia.
En les següents taules 3, 4 i 5 figuren els lideratges en grau d’entrada de cadascuna de les set comunitats. Tenen les característiques següents:
- Comunitat 1. La comunitat més gran —conté el 27,74 % dels nodes— agrupa els principals líders, partits i associacions de l’independentisme.
- Comunitat 2. La segona comunitat —conté el 19,35 % dels nodes— la lideren polítics de Ciutadans.
- Comunitat 3. Esquerra espanyola. La tercera comunitat —conté el 12,8 % dels nodes— congrega usuaris espanyols d’esquerres molt actius a Twitter, al voltant de la figura de Gabriel Rufián.
- Comunitat 4. Catalunya en Comú. La quarta comunitat —conté el 12,02 % dels nodes— reuneix els líders catalans i espanyols dels Comuns, d’EUiA i de Podemos.
- Comunitat 5. La cinquena comunitat —conté el 8,69 % dels nodes— la lideren els parlamentaris i exparlamentaris de la CUP i altres persones afins.
- Comunitat 6. La sisena comunitat —conté el 5,94 % dels nodes— la lideren el PSC, l’antiga Unió i diversos mitjans catalans.
- Comunitat 7. PP català. La setena comunitat —conté el 5,91 % dels nodes— congrega els principals usuaris del PP català i espanyol de la xarxa.
Font: Elaboració pròpia.
Per a analitzar les relacions entre clústers en els dos casos plantejats, s’ha aplicat l’Índex E-I (Krackhardt i Stern, 1988) en totes les interseccions possibles entre clústers. L’indicador d’homofília expressa numèricament (en una escala de −1 a 1) el grau de preferència per a les relacions endogrupals (és a dir, −1 = homofília perfecta; totes les relacions s’estableixen entre nodes del mateix grup) o per a les exogrupals (1 = heterofília perfecta; totes les relacions s’estableixen entre nodes de grups diferents).
Cal tenir en compte que el procediment aplicat per a generar els grups —els clústers— és la maximització de les relacions intragrup i la minimització de les relacions entre grups; en conseqüència, és esperable trobar-nos amb xifres d’homofília molt altes. D’altra banda, és important emfatitzar que l’existència d’interaccions abundants no implica que siguin positives.
Pel que fa al primer cas d’estudi, la intersecció més fecunda entre les comunitats identificades es dona entre l’esfera pública catalana i l’esquerra espanyola. Els nodes relatius a aquestes dues comunitats són els que més relacions interclúster mantenen (taula 6).
Font: Elaboració pròpia.
En el segon cas d’estudi trobem un nombre molt elevat de diferències respecte al primer. En primer terme, les xifres són, en general, més allunyades de −1
—homofília perfecta—, cosa que indica una major tendència a les interaccions entre clústers (taula 7). Aquest fet pot estar propiciat per la similitud més gran entre els participants en la conversa. Pel que fa a les diferències en el volum d’interaccions entre clústers, cal destacar:
- El tipus d’interaccions més fecundes suggereixen major permeabilitat i capacitat de creixement entre els clústers de les esquerres —Esquerra espanyola – Catalunya en Comú, Esquerra espanyola – CUP i Catalunya en Comú – CUP. Cal destacar que ERC no es trobava en aquest clúster durant el període analitzat.
- Ciutadans està igualment vinculat a l’independentisme que al PP, fet que obre la porta a considerar la importància d’interaccions negatives, basades en retrets i insults —Ciutadans-Independentisme.
- L’Esquerra espanyola, liderada per Rufián però no per ERC, és l’únic agent que replica la seva posició estructural respecte a la xarxa anterior, i mostra preferència per la interacció amb les esquerres catalanes.
- El PSC, la comunitat més aïllada de la resta i la menys permeable. També la que té menys capacitat d’influir sobre les altres.
Font: Elaboració pròpia.
L’estudi presentat s’ha dut a terme a partir de les interaccions establertes entre usuaris de Twitter en dos períodes d’efervescència col·lectiva desigualment connotats: els atemptats a Barcelona i Cambrils i la setmana posterior durant l’agost del 2017 i la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya imposades pel Govern de l’Estat durant el desembre del mateix any.
El tipus d’anàlisi implementada s’ha basat en l’exploració estructural i ha obtingut els resultats següents:
- Igual nombre de participants però participació desigual, menys intensa en la conversa sobre els atemptats
Totes dues xarxes tenen un nombre similar de participants —xarxa 1 = 394.148; xarxa 2 = 386.600—, però nombres molt diferents d’interaccions registrades —xarxa 1 = 1.194.480; xarxa 2 = 7.395.221.
Derivada de la condició anterior, la densitat relacional de les dues xarxes és molt diferent, superior a la segona —xarxa 1 = 0,0006 %; xarxa 2 = 0,003 %. En tots dos casos, segueix sent baixa: la immensa majoria d’interaccions possibles no es materialitzen.
- Major horitzontalitat en la conversa sobre els atemptats que en la conversa de la campanya electoral
La segona xarxa no és només més densa, sinó que compta amb xifres més elevades de centralització de grau d’entrada. La conversa electoral és més jeràrquica i orientada als líders polítics que la conversa de condol generada al voltant dels atemptats. S’observen diferències entre comunitats, sobretot en la conversa sobre els atemptats.
- Les dues converses han fet emergir formes de cohesió diferents i que coexisteixen en la societat catalana
En totes dues xarxes s’han trobat set comunitats significatives que congreguen més del 2 % dels nodes. En la primera xarxa hi ha comunitats al voltant d’una diversitat de temes, d’entre els quals en destaquen de no polítics —esport, música i mitjans de comunicació. Entre els clústers que podem considerar polítics, s’hi distingeixen formacions que podem identificar com a modes de legitimació nacional(ista) diferents: l’esfera pública catalana i les institucions espanyoles. Es tracta de formes de relació que superen sobre manera les lògiques de partits, sobretot en el cas català. En la segona xarxa hi ha menys diversitat temàtica en la conformació de comunitats: totes són polítiques. Cada partit constitueix el seu propi espai electoral, el qual es tradueix en comunitats al voltant d’usuaris de partits polítics i candidats principals. Només s’observa una comunitat que transcendeix la lògica de partits: la comunitat independentista agrupa usuaris de Junts per Catalunya i d’ERC. En les interaccions dels usuaris de Twitter es pot interpretar que Junts pel Sí continuava viu aleshores.
- Les comunitats de la conversa electoral són més permeables, sobretot les de les esquerres catalanes i espanyola
Finalment, s’han observat diferències importants en les xifres d’homofília/heterofília intercomunitària. Les comunitats de la primera xarxa estan més aïllades i són més impermeables: cadascú expressa el condol i el rebuig als atacs a través de relacions amb un sol tipus d’usuari, de manera molt marcada. En la segona xarxa hi ha més espai per a la interacció entre usuaris de comunitats diferents, sobretot entre els clústers de les esquerres i entre clústers fortament enfrontats, com l’independentisme i Ciutadans.
Malgrat la proximitat en el temps dels dos esdeveniments, hem pogut veure com les diferències entre les dues xarxes són abundants i suggerents. El tipus d’anàlisi implementat és exploratori i, malgrat el fort component algorítmic i matemàtic que té, requereix un mode d’interpretació basat en la inducció. Des del punt de vista de la cohesió social, podem destacar unes quantes idees que se’n deriven, tant de la teoria social com dels resultats obtinguts:
- Tot i que reflecteixen aspectes diferents d’una mateixa societat, tant «estructurals» són els grups emergents en la primera com en la segona xarxa, precipitats tots dos per esdeveniments contingents que formen i reformen constantment la mateixa estructura social.
- En la societat catalana operen simultàniament diferents formes de cohesió, enteses com a modes d’articulació de les relacions intergrup i intragrup i com a formes de legitimació d’aquestes mateixes relacions. L’èxit social d’aquestes formes de cohesió i la capacitat que tenen de generar comportament social dependrà de la capacitat dels seus agents promotors de mantenir el relat al llarg del temps, tant de manera conscient com inconscient.
- Des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials i amb el tipus de material empíric aquí explorat, no és possible d’afirmar quines formes de cohesió són més potents, però sí que és possible conèixer en quins jocs relacionals s’incrusten i quines són les seves contraparts.
Blondel, Vincent; Guillaume, Jean-Loup; Lambiotte, Renaud; Lefebvre, Etienne (2008). «Fast Unfolding of Communities in Large Networks». Journal of Statistical Mechanics: Theory and Experiment, núm. 10.
Cheong F, Cheong C. (2011). Social media data mining: A social network analysis of tweets during the 2010-2011 Australian floods. Pacific Asia Conference on Information Systems 2011, p. 7-11.
Festinger, Leon (1950). «Informal social communication». Psychological Review, vol. 57, núm. 5, p. 271-282.
Hansen, Dereck; Shneiderman, Ben; Smith, Marc (2010). Analyzing social media networks with node XL: Insights from a connected world. San Francisco: Morgan Kaufmann Publishers.
Hutto, C. J.; Gilbert, Eric (2014). VADER: A parsimonious rule-based model for sentiment analysis of social media text [en línia]. Barcelona: International AAAI Conference on Weblogs and Social Media. <https://www.google.com/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=3&cad=rja&uact=8&ved=2ahUKEwi2gq7t4tHoAhUs5eAKHcN-B1gQFjACegQIBRAB&url=https%3A%2F%2Fwww.aaai.org%2Focs%2Findex.php%2FICWSM%2FICWSM14%2Fpaper%2Fdownload%2F8109%2F8122&usg=AOvVaw3Nhm_ptH5xQQGvSyVZcWqc>.
Krackhardt, D; Stern, R (1988). «Informal networks and organizational crises: An experimental simulation». Social Psychology Quarterly [Washington: American Sociological Association], vol. 51, núm 2, p. 123-140.
Lewin, Kurt (1952). Field theory in social science: Selected theoretical papers. Londres: Tavistock Publications.
Lin, J.; Kolcz, A. (2012). Large-scale machine learning at Twitter [en línia]. SIGMOD ’12: Proceedings of the 2012 ACM SIGMOD International Conference on Management of Data.. <https://doi.org/10.1145/2213836.2213958>, p. 793-800.
Morales i Gras, Jordi (2017). Soberanías enredadas: Una perspectiva reticular, constructural y agéntica hacia los relatos soberanistas vasco y catalán contemporáneos en Twitter [en línia]. Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibetsitatea. <https://addi.ehu.es/handle/10810/22686>.
Pennacchiotti, Marco; Popescu, Ana-Maria (2011). A machine learning approach to Twitter user classification [en línia]. Barcelona: International AAAI Conference on Weblogs and Social Media. <https://www.google.com/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=3&ved=2ahUKEwjwmsWH4NHoAhULmBQKHQZMA0UQFjACegQIBxAB&url=https%3A%2F%2Fwww.aaai.org%2Focs%2Findex.php%2FICWSM%2FICWSM11%2Fpaper%2Fdownload%2F2886%2F3262&usg=AOvVaw16_-N2oslzngYS_Z9dw-Bk>.
Postill, John; Pink, Sarah (2012). Social media ethnography: The digital researcher in a messy web [en línia]. Media International Australia, vol. 145, núm. 1, p. 123-134. <https://doi.org/10.1177/1329878X1214500114>.
Schwartz, H. Andrew; Eichstaedt, Johannes; Kern, Margaret; Dziurzynski, Lukasz; Ramones, Stephanie; Agrawal, Megha; Shah, Achal; Kosinski, Michal; Stillwell, David; Seligman, Martin; Ungar, Lyle (2013). Personality, gender and age in the language of social media: The open-vocabulary approach [en línia]. PLOS ONE, vol. 8, núm. 9. <https://doi.org/10.1371/journal.pone.0073791>.
Joaquim Arnau i Josep González-Agàpito
Membres de la Secció de Filosofia i Ciències Socials. IEC
Amb la col·laboració de
Xavier Besalú
Joan Mateo
Mònica Pereña
L’educació, en el sentit més extens del terme, continua sent un dels elements destacats per a la conformació de la cohesió social. En la nostra societat, l’escola ha deixat de tenir el paper primordial d’homogeneïtzador i de cohesionador social que tradicionalment havia tingut en el passat.
La cohesió social fa referència al grau de convivència entre grups diferents que comparteixen el mateix espai social, urbà, cultural, educatiu, etc. Des d’una mirada més proactiva, entenem la cohesió social com «la possibilitat de compartir un projecte col·lectiu de futur que es pugui viure plenament des de la diferència» (Besalú i Vila, 2005).
També la cohesió social descriu els nexes o lligams que uneixen les persones en la societat i constitueix un concepte polifacètic que nosaltres abordarem des de la perspectiva educativa.
En el marc dels sistemes educatius, la cohesió és el resultat d’actuar sinèrgicament des de totes les forces i agents que operen en el sistema i que actuen sobre els individus amb l’objectiu educatiu fonamental de possibilitar que es construeixin una identitat personal, social i ciutadana pròpia.
Així, la clau de la cohesió consisteix en com, des d’una àrea determinada —l’educació en el nostre cas—, s’atenen les persones i les relacions que mantenen en un espai determinat i es creen marcs globals de convivència i d’acció educativa fonamentats en l’equitat.
Des de fa temps, en el camp polític i normatiu, el lligam entre educació i cohesió social ha estat entès com un element destacat. Només cal recordar, entre altres fets, la Declaració dels Drets dels Infants (ONU, 1959), la Convenció sobre els Drets de l’Infant de l’UNICEF de 1989 (UNICEF, 2006), la LEC (Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació) i, més recentment, el decret d’inclusió (Decret 150/2017, del 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu).
Parlar, doncs, de cohesió del sistema educatiu significa parlar primordialment, encara que no exclusivament, d’equitat.
Aquesta equitat és el grau en el qual el sistema educatiu català proporciona les oportunitats necessàries per al desenvolupament personal i acadèmic dels individus del sistema. Una educació equitativa és la que lluita i treballa per evitar membres en vies d’exclusió o marginalització del sistema. Fa referència a si hi ha igualtat o desigualtat en l’assoliment de les competències necessàries per a aquest desenvolupament, si hi ha membres que les assoleixen i membres que no, si aquesta desigualtat fa patents distàncies molt grans entre sectors de la població (polarització), a quins sectors de la població afecten, si s’han atenuat o no amb el temps i com es poden reduir. I tot això per tal de mostrar quins són els factors que expliquen les diferències entre els individus, quins són els més rellevants i quines són les estratègies, orientacions o plans per a reduir-les i/o atenuar-les.
És evident que no n’hi ha prou amb parlar d’atenuar diferències sinó que cal considerar el marc en el qual tota la població ha d’aprofitar més les possibilitats d’un sistema que pot i ha de millorar. També és clar que l’escola i l’educació sigui formal o informal no és l’únic element que garanteix aquestes dimensions a les quals s’ha fet referència.
A hores d’ara el paper cohesionador que pot tenir l’educació s’ha de basar en el fet de concebre l’educació social (formal i no formal) i l’escola com a elements imprescindiblement entrellaçats de l’acció educativa amb voluntat cohesionadora. Els reptes educatius actuals van fent entendre l’educació com un ecosistema format per tots els agents educatius de la comunitat. Amb l’objectiu de formar persones, tot oferint-los oportunitats socials i professionals per a construir-se i desenvolupar-se. Una educació que meni a exercir activament la ciutadania, a construir una societat en pau sobre la justícia i la cohesió socials. A través d’una educació de qualitat com a dret i no pas com a privilegi.
L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) conceptualitza l’equitat en educació com un constructe basat en dues dimensions considerades clau: justícia socioeducativa i inclusió.
Des del punt de vista de la justícia, es considera una educació equitativa aquella que garanteix, per a tots, el mateix dret i accés a l’educació. D’aquesta manera, els nens han de tenir garantida una educació lliure des dels tres fins als dinou anys, independentment del gènere, origen ètnic, habilitats personals o religió (UNESCO, 2012). Tal com es torna a emfatitzar posteriorment (UNESCO, 2017), és inacceptable que qualsevol singularitat personal, l’estatus socioeconòmic, el gènere o l’ètnia es puguin convertir en determinants clau per a l’èxit futur d’un infant.
Tot i això, autors com Castelli, Ragazzi i Crecenti (2012) assenyalen que garantir els mateixos drets no garanteix l’equitat, que cal considerar dos elements fonamentals: els resultats obtinguts i el tractament que hem donat a les diferències.
Això implica que hem de ser conscients que, malgrat les normatives derivades del sistema, es dona l’existència de pràctiques a les escoles que no sempre condueixen a l’equitat i també que els estudiants no parteixen dels mateixos punts de sortida quan s’escolaritzen. Aquests elements ens obliguen a reconceptualitzar el terme equitat.
Aquesta reconceptualizació condueix a entendre que no podem tractar aquestes dimensions com a elements aïllats entre ells i aïllats del seu context. Ainscow et al. (2012) proposen com a nou concepte el d’ecologia de l’equitat i descriuen les complexes interaccions que s’estableixen entre les pràctiques educatives a les escoles, la demografia escolar i les expectatives escolars de les àrees culturals locals.
És des d’aquesta mirada ecològica que es justifica que una de les més grans recomanacions de l’OCDE (2012) per a millorar, realment, l’equitat, consisteixi en la necessitat de treballar simultàniament en dos factors que interactuen clarament: d’una banda, la necessitat de generar sistemes educatius que siguin legalment i estructuralment dissenyats per a ser justos i equitatius de debò, i, de l’altra, tenir molt en compte les pràctiques escolars i els recursos aplicats.
Seguint aquestes recomanacions, des de les escoles cal considerar i reconduir, bàsicament, sis grans aspectes (Ainscow et al., 2012): «El model d’aprenentatge dels alumnes, l’organització dels grups en el context escolar, l’existència de marcs continuats d’oportunitats, els procediments reglamentats de suport de l’escola al desenvolupament personal i social dins del centre, els sistemes de resposta de l’escola a la diversitat i, finalment, la naturalesa de les relacions de l’escola amb la comunitat local».
Des del sistema educatiu cal potenciar la inclusió en tots els seus nivells, l’escolarització primerenca, la personalització dels aprenentatges, l’orientació personalitzada, la flexibilització curricular, la universalització i motivació per a accedir a l’educació secundària postobligatòria, l’orientació personal i professional, la transversalitat entre els estudis de batxillerat i els cicles mitjans professionals, el desenvolupament de la formació professional superior molt vinculada amb el sistema social i laboral i connectada amb els altres estudis i, finalment, la potenciació de la creació d’espais formatius que facin possible, de veritat, la formació continuada al llarg de tota la vida. D’aquesta manera, queda socialment clara la responsabilitat de formació al llarg de tota la vida, que el sistema ha de mantenir amb tot aquest alumnat.
S’ha dit anteriorment que l’equitat no és un concepte exclusiu de la cohesió. Catalunya té una llengua i una cultura minoritzades i hom vol mantenir la pròpia identitat i compartir-la, que no vol dir imposar-la. Aquí el sistema educatiu té objectius que van més enllà de l’equitat tal com es podria entendre en països de llengua i cultura majoritàries. És un sistema que ha de fer esforços de caràcter compensatori a favor de la llengua i cultura pròpies però també fomentar la convivència, el respecte i el coneixement dels que són d’orígens culturals diferents. La societat catalana, en els darrers decennis, ha experimentat una creixent diversitat a conseqüència de les aportacions de fluxos migratoris de nacionalitats i cultures molt diverses. L’administració catalana i la local han ofert i mobilitzat recursos per a atendre aquesta realitat. Malgrat les lògiques dificultats d’encaix i els conflictes que s’observen, sembla que els joves viuen cada cop amb més normalitat aquesta situació. Algú ha dit que vivim una època de frontissa vers una nova realitat social (Essomba et al., 2009) que té certs paral·lelismes amb onades d’immigració històricament anteriors.
Des del nostre marc educatiu, la convergència de diverses realitats socials i les diferències individuals no s’han de percebre com a elements distorsionadors, sinó que, tractades correctament, tenen un clar efecte estabilitzador sobre el sistema educatiu, suposen un equilibri entre els diferents actors del sistema i emmarquen l’educació en un context ètic absolutament innegociable. La segregació, per contra, genera problemes d’inestabilitat i de marginació que ens aboquen inexorablement al conflicte a mitjà i llarg termini.
En conseqüència, entenem que la maduresa d’un sistema s’expressa generalment en termes d’estabilitat que cal situar en el context de marcs interpretatius globals que ens ajuden a entendre en profunditat el que s’està esdevenint a cada moment i que ens proveeixen pistes per a saber com podem orientar les polítiques educatives i definir estratègicament quina ha de ser l’actuació de cadascun dels agents que operen en el sistema.
Per tal d’analitzar aquests marcs i els elements que els componen, s’acostuma a parametritzar-los mitjançant un conjunt d’indicadors que, degudament interpretats, ens ajuden a diagnosticar correctament les situacions i a generar actuacions reeixides.
La majoria de sistemes educatius, a escala global, situen l’equitat al bell mig de la cohesió i consideren que és el motor propulsor més important d’aquesta.
No es pot fer una valoració de l’equitat sense considerar el context social i lingüístic en el qual actua el sistema educatiu.
Els últims quinze anys, el sistema educatiu català ha sofert canvis d’una complexitat extraordinària. És el sistema que més ha crescut en nombre d’alumnes als ensenyaments obligatoris amb un gran impacte migratori i per sobre dels països europeus.
Han canviat significativament les característiques de la població escolar a causa dels moviments migratoris intensos que s’han produït els últims anys. Els alumnes amb antecedents migratoris recents (curs 2015-2016) representen un 26,2 % del conjunt de la població escolar no universitària. D’aquests, el percentatge més gran són alumnes de segona generació, és a dir, nascuts a Espanya i fills de progenitors nascuts a l’estranger —12,4 %— o bé nascuts a Espanya però amb un dels dos progenitors nascuts a l’estranger —5,3 %— (Bayona i Domingo, 2018). Aquestes noves migracions han aportat una gran diversitat lingüística i cultural: provenen de més de 145 països diferents i estan presents en tots els nivells educatius (Generalitat de Catalunya, 2018). Això ha representat i representa per al sistema un repte extraordinari (figura 1).
Font: Fundació Bofill. Elaboració a partir de dades del Departament d’Educació i del Ministeri d’Educació.
Han canviat, també, les característiques de la població per llengua familiar —llengua adquirida en primer lloc—, que es distribueixen en els grups lingüístics que es poden veure en la taula 1.
Al costat dels canvis poblacionals, a l’escola han arribat nous reptes: els canvis en les tecnologies de la comunicació, l’ús d’Internet, els telèfons mòbils, etc. I tot això en un context de crisi econòmica que no ha revertit les despeses que es dedicaven a l’educació abans de la crisi. Tot i el creixement econòmic dels dos últims anys, es manté la taxa de pobresa: el 20 % és la població total, un 28 % és població de menys de setze anys i del 8 % a l’11 % són infants (Albaigés i Pedró, 2017).
L’any 2009, el Consell d’Europa va aprovar el marc estratègic Educació i Formació 2020 (ET2020: Education and training, 2020) per a la cooperació europea en l’àmbit de l’educació i la formació, basat en les fites assolides pel programa anterior, l’ET2010. En aquest document s’estableixen els objectius europeus que es consideren prioritaris. Cal assenyalar que, en conjunt, els objectius seleccionats tenen com a objectiu final proporcionar educació a tota la ciutadania de manera inclusiva, per tal que tothom pugui explotar el seu potencial, que ha de ser la garantia de la prosperitat econòmica sostenible de la societat i de l’ocupabilitat de tota la població.
Aquest objectiu final es concreta en uns indicadors que hem complementat. Les dades del conjunt de països de l’OCDE es poden trobar a la pàgina web de l’OCDE (2016), i les de les comunitats autònomes de l’estat espanyol les recullen Sicília i Simancas (2018).
